-
Casa de la Caritat de Manresa
Edifici aïllat, envoltat de jardí i situat al centre de la ciutat, en la zona de l'eixample vuitcentista. Té un caràcter monumental, de proporcions considerables i estil classicitzant. El sistema estructural de l'edifici és a base de murs de càrrega i forjat. El sostre és de revoltó ceràmic i biguetes d'acer laminat. Els murs de càrrega són obrats amb blocs de pedra de 50 cm. de gruix. La façana principal presenta un cos central un xic més elevat que la resta i una torre a cada extrem de façana. La decoració és d'estil neoclàssic. Al cos principal hi ha un portalada de mig punt, flanquejada per unes columnes adossades amb capitell jònic; remata el cos un frontó triangular. El campanar és d'espadanya. La resta de façana és també de línia molt clàssica i regular. El seu fundador fou el manresà Francesc Cots i Argullol, que no pogué veure acabada l'obra, ja que va morir poc desprès de començar-se el projecte d'aquesta. El projecte s'encarregà a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Es va posar la primera pedra el 3 de maig de 1857 i la part principal de l'edifici s'acabà a l'agost del 1859. El 14 de març de 1879 es van començar les obres de l'església, que fou beneïda el 12 d'octubre de 1881. S'han fet diverses reformes a la construcció, essent la més important la de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que reformà la façana principal i construí uns cossos laterals. Actualment es troba en fase de restauració.1857 - 1859
-
Museu de la Tècnica de Manresa
Conjunt de tres dipòsits colgats, de 25 x 40 m cadascun, l'estructura dels quals està formada per dues crugies dividides per 4 pilars i 5 arcs formers de pedra, entrecreuades a la vegada per altres 4 arcs torals, generant unes voltes de pedra rebaixades.1861 - 1865
-
1867
-
1869
-
1878
-
Depósito de Aguas del Parque de la Ciutadella
Josep Fontserè i Mestre, Antoni Gaudí i Cornet
El edificio nace para satisfacer la demanda de agua que tenía un parque como el de la Ciutadella y se dispone junto a éste, en una manzana estándar del Eixample. El volumen del edificio es casi cúbico, a cuatro vientos, con todas las fachadas iguales –de ladrillo macizo, el único material utilizado– y completamente desprovisto de ornamentación; se trata de un edificio de servicio puro, trascendido a base del orden riguroso de su fachada, definida por los contrafuertes exteriores de soporte del depósito. Está alineado contra la calle Wellington, sin tocar ningún chaflán. El depósito se sitúa a cielo abierto, elevado para presurizar el agua por gravedad. El espacio interior es una sala hipóstila producto de convertir los muros de soporte de las bóvedas que soportan el depósito en pilares agujereándolos mediante un sistema regular de arcos. Es uno de los espacios interiores más bellos de la ciudad. La estructura del depósito fue calculada por un Antoni Gaudí todavía estudiando a cambio de un aprobado directo en la asignatura Resistencia de materiales.1874 - 1880
-
1894
-
1897
-
1901
-
Casa Benèfica
Edifici religiós format per dues parts ben diferenciades. Per una banda, la part frontal, on se situa l'entrada, en forma de torre de planta quadrada coronada per una cúpula de quatre vessants recoberta amb ceràmica en forma d'escates. Per l'altra, la part posterior, és de planta rectangular coberta a dues vessants i amb grans finestrals laterals. Tots els elements ornamentals que formen el conjunt se situen dins una tradició neogòtica i eclèctica: finestrals bipartits per una columneta i traceria gòtica, trifolis i motllures que serveixen de guardapols en forma ogival, arcs de mig punt i columnes adossades amb capitell corinti. Els paraments són de maons vermellls amb recrescuts estucats de blanc en cantonades i emmarcant les obertures a mode d'arcs postissos. L'accés es realitza per una escalinata presidida per una portada ogival on es pot llegir Casa Benèfica, al damunt l'any 1901 i una finestra geminada amb quatrilobul. Hi ha molts annexes posteriors adequats a les necessitats concretes del moment. Malgrat les dates constructives que dóna Gaietà Buigas, a la façana es troba escrit 1901.1901 - 1902
-
1905
-
1906
-
Societat General d'Aigües de Barcelona
Dependències realitzades amb maó vist, algunes d'elles cobertes a dues vessants i d'altres amb coberta plana. L'edifici principal inclou les sales de màquines i calderes. Aquest edifici consta de tres grans naus completament lliures i una xemeneia. Al seu interior es troben les manxes d'impulsió de l'aigua per a l'abastament d'una zona de Barcelona i de la seva comarca. El conjunt està envoltat per un parc, conegut com "Parc de les Aigües".1905 - 1909
-
1909
-
1888 - 1910
-
Central Telegràfica Marconi
L'edifici de telegrafia sense fils o radiotelegrafia és situat a la finca de la Ricarda. Es tracta d'una construcció senzilla, d'un sol cos i de dimensions reduïdes. Li dóna personalitat el capcer esglaonat de la façana lateral, recurs emprat per Puig i Cadafalch, també destaca el ràfec força pronunciat. L'interior allotjava la sala d'aparells, un lloc pel telegrafista i un espai d'atenció al públic. Les golfes eren l'habitatge del telegrafista i la seva família. Com a gran novetat per l'època hi havia un WC a cada planta i cuina. L'edifici es manté en peu i conserva en relatiu bon estat la seva estructura. L'interior, però, es troba destruït i no es conserva la distribució original. Es coneix l'existència d'uns vitralls dissenyats per Puig Cadafalch dels quals no en queda res. Entre 1904 i 1905 Marconi construí centrals de comunicacions a diversos indrets d'Europa. La central telegràfica del Prat (1911) correspon a una etapa més avançada en la tecnologia perquè les antenes són exclusivament de metall. La comunicació sense fils ha estat una de les innovacions més importants d'aquest segle. La preservació d'aquest edifici és interessant pels motius següents: és un dels pocs edificis tècnics que existeixen a Catalunya, és un testimoni de la introducció de la ràdio a les llars, i a més, no es coneix cap edifici semblant d'aquesta època que s'hagi conservat a Espanya.1911
-
Torre de l'Aigua
La Torre de l'Aigua es un depósito de agua modernista considerado uno de los símbolos emblemáticos de la ciudad. Se encuentra en la zona este, cerca de la orilla del río Ripoll. Entre 1922 y 1967 realizó la función de depósito. Se trata de una torre de hormigón armado, una de las primeras obras en este material realizadas en Sabadell. Su composición a base de grava, arena y agua, junto a unas barras de acero, permitió levantar una estructura esbelta que podía sustentar el depósito. Su aspecto arquitectónico está vinculado a la tradición alemana de ese tipo de edificaciones. El cuerpo estructural está formado por ocho pilares con sus capiteles y cornisa, dispuestos en forma de tronco de pirámide y comunicados entre sí por una escalera de ascensión helicoidal. En lo alto se encuentra el depósito y el mirador. Éste está formado por ocho balcones con barandillas de hierro. El depósito está aislado con un doble muro y cámara de aire, con cinco aperturas rectangulares debajo de cada balcón para iluminar el depósito y ventilar la cámara de aire. Aunque exteriormente tiene forma octogonal, el interior es circular para evitar la presión del agua en los ángulos. Corona el edificio una cúpula formada por ocho paramentos inclinados. Su capacidad es de 293,5 m3. En junio de 1915, ante el problema del abastecimiento de agua de la ciudad, se abrió un concurso de proyecto y construcción de una torre-depósito, con unas bases detalladas por Francesc Izard, pero que dejaban libertad en cuanto a materiales y forma. Se presentaron cuatro proyectos, siendo el ganador Lluís Homs. En febrero de 1916 se empezaron las obras, bajo la dirección de Josep Renom i Costa como arquitecto municipal. El coste de la obra fue de 104.422,70 pesetas. El día de agosto de 1918 se inauguró con la asistencia de las autoridades, pero no entró en funcionamiento hasta 1922. La torre ha sufrido un progresivo proceso de abandono hasta su total desuso. Es propiedad del Ayuntamiento, que la ha dejado en la empresa concesionaria (desde el año 1949 con una concesión de 99 años).1918
-
Torre d'aigües de Rigat
autoria desconeguda
Elevador i dipòsit d'acumulació d'aigua de planta poligonal amb una gran esveltesa de línia. A l'extrem de la torre s'hi obren unes finestres solucionades amb dintells escalonats, reflex del modernisme, a semblança de les xemeneies industrials. La torre és coronada en forma acastellada. A causa de la manca d'aigua a la ciutat, en el decenni de 1920 es va crear la Societat d'aigües de Rigat. Aquesta societat s'encarregava de portar l'aigua de les seves deus situades en el terme de la Pobla de Claramunt i les transportava en diferents dipòsits a la ciutat d'Igualada. Des de la torre d'aigües de Rigat, al c/Carme Verdaguer, situada al barri del Poble Sec, lloc elevat de la ciutat, era distribuïda a la xarxa de consum domiciliari de la població.1920
-
1940 - 1943
-
Transformador de la Manresana d'Electricitat al Pont Vilomara
autoria desconeguda
Torre de forma prismàtica de secció quadrangular, de 10 x 10 m., de dues plantes d'alçada i soterrani. Sòcol de carreus i paraments de paredat de pedres regulars de forma hexagonal amb juntes de morter. Franges verticals d'obra vista en angles i com a separació d'obertures. Aquestes, emmarcades en totxo vist, col·locat a sardinell en arcs i llindes, que contribueix a realçar l'aspecte artístic de l'edifici. Coberta amb ràfec sobresortint i remats de totxo -continuació de les franges verticals- a manera de magolles.primera mitad del siglo XX
-
Central Elèctrica La Catalana
autoria desconeguda
Situat al sector sud-oest de Manresa, en zona agrícola i al costat de la carretera de Manresa a Igualada (C-37), l'edifici és una bella mostra de l'arquitectura industrial noucentista del municipi. L'edifici és aïllat i està format per diversos volums coberts a diferent alçada que en conjunt dibuixen una planta rectangular. Per l'exterior té l'aspecte d'un edifici de tres plantes, però l'interior és un espai únic, amb un gran pilar, descentrat de la nau, on es recolza l'estructura metàl·lica de cavalls que suporten les voltes de maó visibles a l'exterior. La part anterior de l'edifici forma un cos d'una planta, amb un ritme de finestres-vidrieres emmarcades per un fals arc pentagonal i fusteria metàl·lica, separades per pilastres i amb barana de balustres de secció rombal al damunt. Darrere d'aquest cos, i reculades, resten les altres dues naus. La Central Elèctrica, construïda per Catalana de Gas i Electricitat, va quedar inactiva el 1989. Actualment és propietat d'ENDESA, que l'ha restaurat i ha instal·lat la seva nova seu de la Catalunya central. -
Edifici Transformador de la Manresana d'Electricitat CAME
autoria desconeguda
Edifici contenidor d'un transformador de corrent elèctric. Tipus urbà, de dues plantes i coberta a dues aigües. Tester de línies abarrocades. Una mitgera dóna a un pas de vianants amb escala, que separa l'edifici de l'escola Renaixença. Obra de totxo amb façana arrebossada, emmarcada amb estuc imitant obra vista. Façana simètrica amb obertures protegides per marquesines de teula àrab vidriada. El sòcol és de pedra. -
siglo XX