Edifici aïllat, envoltat de jardí i situat al centre de la ciutat, en la zona de l'eixample vuitcentista. Té un caràcter monumental, de proporcions considerables i estil classicitzant. El sistema estructural de l'edifici és a base de murs de càrrega i forjat. El sostre és de revoltó ceràmic i biguetes d'acer laminat. Els murs de càrrega són obrats amb blocs de pedra de 50 cm. de gruix. La façana principal presenta un cos central un xic més elevat que la resta i una torre a cada extrem de façana. La decoració és d'estil neoclàssic. Al cos principal hi ha un portalada de mig punt, flanquejada per unes columnes adossades amb capitell jònic; remata el cos un frontó triangular. El campanar és d'espadanya. La resta de façana és també de línia molt clàssica i regular. El seu fundador fou el manresà Francesc Cots i Argullol, que no pogué veure acabada l'obra, ja que va morir poc desprès de començar-se el projecte d'aquesta. El projecte s'encarregà a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Es va posar la primera pedra el 3 de maig de 1857 i la part principal de l'edifici s'acabà a l'agost del 1859. El 14 de març de 1879 es van començar les obres de l'església, que fou beneïda el 12 d'octubre de 1881. S'han fet diverses reformes a la construcció, essent la més important la de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que reformà la façana principal i construí uns cossos laterals. Actualment es troba en fase de restauració.

Conjunt de tres dipòsits colgats, de 25 x 40 m cadascun, l'estructura dels quals està formada per dues crugies dividides per 4 pilars i 5 arcs formers de pedra, entrecreuades a la vegada per altres 4 arcs torals, generant unes voltes de pedra rebaixades.

Quan, l'any 1862, començà a urbanitzar-se el nou barri de l'Eixample, l'ajuntament encara no havia resolt l'abastiment d'aigua potable a tots els seus habitatges. El 14 d'octubre d'aquell mateix any, l'intendent honorari de la província de Barcelona, Jaume Safont i Lluch, concedí aquest terreny a la Societat de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, que al seu temps contractà l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas perquè dissenyés una torre d'aigües per abastir la zona. En un principi, l'arquitecte municipal no aprobà el projecte de Mestres (una torre hexagonal de 24 m d'alt amb capacitat per 730 m³ d'aigua) perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample. El maig de 1867 l'alcalde Luís Rodríguez Téllez signà els permisos per la construcció considerant que no es podia garantir un bon fluid en els edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells. Aquesta construcció formava part d'un conjunt d'edificis destinat a l'elevació i distribució de les aigües per mitjà d'una màquina de vapor de 20 cv (que posteriorment s'electrificà) per pujar l'aigua del pou inferior al dipòsit superior. De planta hexagonal, l'estructura en alçat d'aquesta torre comprèn fins a sis nivells, el darrer dels quals destinat a dipòsit d'aigües, i un terrat. Aquests nivells es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En els quatre primers nivells els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, el quart nivell ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquest nivell els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a l'edifici per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. El cinquè nivell presenta les obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se del que, originàriament, era el darrer nivell reservat a la cisterna superior, presenta l'antic coronament de l'edifici, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça el sisè nivell que, essent resultat d'una remunta posterior, presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació d'aquest nivell es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur. A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Cadascun d'aquests compartiments està cobert amb voltes rebaixades de suport, excepte el compartiment que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.

A començaments dels anys seixanta del segle XIX, es va constituir una empresa per tal de portar aigua procedent del Vallès (voltants de la riera de Caldes i del riu Ripoll) a Barcelona. El promotor era Andreu Marí però el finançament de l'obra la van fer els germans Manuel, Ignasi, Jaume i Casimir Girona, banquers. Un altre soci important va ser Josep Rosich i Jené, que el 1864 va donar una impuls a l'obra que no acabava d'arrencar. El 1869 el projecte obtingué la declaració d'interès públic. Les obres s'allargaren fins el 1875. La conducció, que tenia una longitud de 20.218 metres, s'iniciava a la finca de Can Tintoré, a Barberà del Vallès, i havia d'acabar en un dipòsit al Guinardó que no es va arribar a construir. Per fer arribar l'aigua, es van construir túnels subterranis en molts trams i aqüeductes aeris en altres i, com no hi havia un dipòsit al final del trajecte, s'injectava directament l'aigua a la xarxa de distribució; l'aigua sobrant no es podia acumular i es desguassava al torrent de la Guineu. La construcció va patir diversos retards i, l'any 1876, els germans Girona negociaren amb la Companyia d'Aigües de Barcelona (CAB) la fusió de les dues empreses. La CAB era la propietària de l'aqüeducte de Dosrius, que a la Trinitat Nova coincidia amb el del Vallès i a partir d'aquest punt discorrien de forma paral·lela. Les negociacions es van allargar per un seguit de polèmiques i desavinences i, finalment, l'any 1881 la CAB va comprar els actius de les Aigües del Baix Vallès. Les aigües que venien de la canalització del Baix Vallès es van introduir en les conduccions de Dosrius, en el punt que coincidien a la Trinitat Nova, i es recollien en el Parc de les Aigües d'Horta-Guinardó; el tram de canalització entre la Trinitat Nova i el Guinardó de la conducció del Vallès va quedar en desús. L'any 1882, la Companyia d'Aigües de Barcelona passà a mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona, la matriu de l'empresa AGBAR. Aquestes canalitzacions van funcionar fins als anys 80 del segle XX però amb un ús decreixent. Aquest tram de l'aqüeducte del Vallès es troba dins del Parc Central de Nou Barris. Tres grans arcs de mig punt aguanten el pas per on circulava l'aigua. Aquesta canalització actualment està oberta i és transitable. A banda i banda dels arcs unes pilastres ressegueixen el mur fins a arribar a unes torres de control de pas de l'aigua. Aquestes són de planta quadrangular, obertes pels costats que s'obren a l'aqüeducte i amb petites finestres d'arc de mig punt als murs laterals i una cornisa a la part superior. En un dels costats, a continuació de la pilastra, hi ha una petita obertura de pas d'arc de mig punt. El parament és de paredat irregular amb alguns elements en maó com l'intradós dels arcs, les cantonades, les cornises...

El edificio nace para satisfacer la demanda de agua que tenía un parque como el de la Ciutadella y se dispone junto a éste, en una manzana estándar del Eixample. El volumen del edificio es casi cúbico, a cuatro vientos, con todas las fachadas iguales –de ladrillo macizo, el único material utilizado– y completamente desprovisto de ornamentación; se trata de un edificio de servicio puro, trascendido a base del orden riguroso de su fachada, definida por los contrafuertes exteriores de soporte del depósito. Está alineado contra la calle Wellington, sin tocar ningún chaflán. El depósito se sitúa a cielo abierto, elevado para presurizar el agua por gravedad. El espacio interior es una sala hipóstila producto de convertir los muros de soporte de las bóvedas que soportan el depósito en pilares agujereándolos mediante un sistema regular de arcos. Es uno de los espacios interiores más bellos de la ciudad. La estructura del depósito fue calculada por un Antoni Gaudí todavía estudiando a cambio de un aprobado directo en la asignatura Resistencia de materiales.

Edificio religioso formado por dos partes bien diferenciadas. Por un lado, la parte frontal, donde se ubica la entrada, en forma de torre de planta cuadrada coronada por una cúpula de cuatro vertientes recubierta con cerámica en forma de escamas. Por otro lado, la parte posterior es de planta rectangular cubierta a dos vertientes y con grandes ventanales laterales. Todos los elementos ornamentales que forman el conjunto se sitúan dentro de una tradición neogótica y ecléctica: ventanales bipartitos por una columnita y tracería gótica, trifolios y molduras que sirven de guardapolvo en forma ojival, arcos de medio punto y columnas adosadas con capitel corintio. Los paramentos son de ladrillos rojos con estucados de blanco en esquinas y enmarcando las aperturas a modo de arcos postizos. El acceso se realiza por una escalinata presidida por una portada ojival donde se puede leer Casa Benéfica, sobre el año 1901 y una ventana geminada con cuatrilobulo. Existen muchos anexos posteriores adecuados a las necesidades concretas del momento. Pese a las fechas constructivas que da Gaietà Buigas, en la fachada se encuentra escrito 1901.

Dependencias realizadas con ladrillo visto, algunas de ellas cubiertas a dos vertientes y otras con cubierta plana. El edificio principal incluye las salas de máquinas y calderas. Este edificio consta de tres grandes naves completamente libres y una chimenea. En su interior se encuentran las fuelles de impulsión del agua para el abastecimiento de una zona de Barcelona y de su comarca. El conjunto está rodeado por un parque, conocido como "Parc de les Aigües".

El edificio de telegrafía inalámbrica o radiotelegrafía está situado en la finca de la Ricarda. Se trata de una construcción sencilla, de un solo cuerpo y de reducidas dimensiones. Le da personalidad el hastial escalonado de la fachada lateral, recurso empleado por Puig i Cadafalch, y también destaca el alero, bastante pronunciado. El interior alojaba la sala de aparatos, un sitio para el telegrafista y un espacio de atención al público. El desván era la vivienda del telegrafista y su familia. Como gran novedad en la época había un WC en cada planta y cocina. El edificio se mantiene en pie y conserva en relativo buen estado su estructura. Sin embargo, el interior se encuentra destruido y no se conserva la distribución original. Se conoce la existencia de unas vidrieras diseñadas por Puig Cadafalch de las que no queda nada. Entre 1904 y 1905 Marconi construyó centrales de comunicaciones en varios lugares de Europa. La central telegráfica de El Prat (1911) corresponde a una etapa más avanzada en la tecnología porque las antenas son exclusivamente de metal. La comunicación inalámbrica ha sido una de las innovaciones más importantes de este siglo. La preservación de este edificio es interesante por los siguientes motivos: es uno de los pocos edificios técnicos que existen en Cataluña, es un testimonio de la introducción de la radio en los hogares, y además, no se conoce ningún edificio similar de esta época que se haya conservado en España.

La Torre de l'Aigua es un depósito de agua modernista considerado uno de los símbolos emblemáticos de la ciudad. Se encuentra en la zona este, cerca de la orilla del río Ripoll. Entre 1922 y 1967 realizó la función de depósito. Se trata de una torre de hormigón armado, una de las primeras obras en este material realizadas en Sabadell. Su composición a base de grava, arena y agua, junto a unas barras de acero, permitió levantar una estructura esbelta que podía sustentar el depósito. Su aspecto arquitectónico está vinculado a la tradición alemana de ese tipo de edificaciones. El cuerpo estructural está formado por ocho pilares con sus capiteles y cornisa, dispuestos en forma de tronco de pirámide y comunicados entre sí por una escalera de ascensión helicoidal. En lo alto se encuentra el depósito y el mirador. Éste está formado por ocho balcones con barandillas de hierro. El depósito está aislado con un doble muro y cámara de aire, con cinco aperturas rectangulares debajo de cada balcón para iluminar el depósito y ventilar la cámara de aire. Aunque exteriormente tiene forma octogonal, el interior es circular para evitar la presión del agua en los ángulos. Corona el edificio una cúpula formada por ocho paramentos inclinados. Su capacidad es de 293,5 m3. En junio de 1915, ante el problema del abastecimiento de agua de la ciudad, se abrió un concurso de proyecto y construcción de una torre-depósito, con unas bases detalladas por Francesc Izard, pero que dejaban libertad en cuanto a materiales y forma. Se presentaron cuatro proyectos, siendo el ganador Lluís Homs. En febrero de 1916 se empezaron las obras, bajo la dirección de Josep Renom i Costa como arquitecto municipal. El coste de la obra fue de 104.422,70 pesetas. El día de agosto de 1918 se inauguró con la asistencia de las autoridades, pero no entró en funcionamiento hasta 1922. La torre ha sufrido un progresivo proceso de abandono hasta su total desuso. Es propiedad del Ayuntamiento, que la ha dejado en la empresa concesionaria (desde el año 1949 con una concesión de 99 años).

Elevador i dipòsit d'acumulació d'aigua de planta poligonal amb una gran esveltesa de línia. A l'extrem de la torre s'hi obren unes finestres solucionades amb dintells escalonats, reflex del modernisme, a semblança de les xemeneies industrials. La torre és coronada en forma acastellada. A causa de la manca d'aigua a la ciutat, en el decenni de 1920 es va crear la Societat d'aigües de Rigat. Aquesta societat s'encarregava de portar l'aigua de les seves deus situades en el terme de la Pobla de Claramunt i les transportava en diferents dipòsits a la ciutat d'Igualada. Des de la torre d'aigües de Rigat, al c/Carme Verdaguer, situada al barri del Poble Sec, lloc elevat de la ciutat, era distribuïda a la xarxa de consum domiciliari de la població.

Torre de forma prismàtica de secció quadrangular, de 10 x 10 m., de dues plantes d'alçada i soterrani. Sòcol de carreus i paraments de paredat de pedres regulars de forma hexagonal amb juntes de morter. Franges verticals d'obra vista en angles i com a separació d'obertures. Aquestes, emmarcades en totxo vist, col·locat a sardinell en arcs i llindes, que contribueix a realçar l'aspecte artístic de l'edifici. Coberta amb ràfec sobresortint i remats de totxo -continuació de les franges verticals- a manera de magolles.

Edifici contenidor d'un transformador de corrent elèctric. Tipus urbà, de dues plantes i coberta a dues aigües. Tester de línies abarrocades. Una mitgera dóna a un pas de vianants amb escala, que separa l'edifici de l'escola Renaixença. Obra de totxo amb façana arrebossada, emmarcada amb estuc imitant obra vista. Façana simètrica amb obertures protegides per marquesines de teula àrab vidriada. El sòcol és de pedra.

Situat al sector sud-oest de Manresa, en zona agrícola i al costat de la carretera de Manresa a Igualada (C-37), l'edifici és una bella mostra de l'arquitectura industrial noucentista del municipi. L'edifici és aïllat i està format per diversos volums coberts a diferent alçada que en conjunt dibuixen una planta rectangular. Per l'exterior té l'aspecte d'un edifici de tres plantes, però l'interior és un espai únic, amb un gran pilar, descentrat de la nau, on es recolza l'estructura metàl·lica de cavalls que suporten les voltes de maó visibles a l'exterior. La part anterior de l'edifici forma un cos d'una planta, amb un ritme de finestres-vidrieres emmarcades per un fals arc pentagonal i fusteria metàl·lica, separades per pilastres i amb barana de balustres de secció rombal al damunt. Darrere d'aquest cos, i reculades, resten les altres dues naus. La Central Elèctrica, construïda per Catalana de Gas i Electricitat, va quedar inactiva el 1989. Actualment és propietat d'ENDESA, que l'ha restaurat i ha instal·lat la seva nova seu de la Catalunya central.