About
In this first stage, the catalogue focuses on the modern and contemporary architecture designed and built between 1832 –year of construction of the first industrial chimney in Barcelona that we establish as the beginning of modernity– until today.
The project is born to make the architecture more accessible both to professionals and to the citizens through a website that is going to be updated and extended. Contemporary works of greater general interest will be incorporated, always with a necessary historical perspective, while gradually adding works from our past, with the ambitious objective of understanding a greater documented period.
The collection feeds from multiple sources, mainly from the generosity of architectural and photographic studios, as well as the large amount of excellent historical and reference editorial projects, such as architectural guides, magazines, monographs and other publications. It also takes into consideration all the reference sources from the various branches and associated entities with the COAC and other collaborating entities related to the architectural and design fields, in its maximum spectrum.
Special mention should be made of the incorporation of vast documentation from the COAC Historical Archive which, thanks to its documental richness, provides a large amount of valuable –and in some cases unpublished– graphic documentation.
The rigour and criteria for selection of the works has been stablished by a Documental Commission, formed by the COAC’s Culture Spokesperson, the director of the COAC Historical Archive, the directors of the COAC Digital Archive, and professionals and other external experts from all the territorial sections that look after to offer a transversal view of the current and past architectural landscape around the territory.
The determination of this project is to become the largest digital collection about Catalan architecture; a key tool of exemplar information and documentation about architecture, which turns into a local and international referent, for the way to explain and show the architectural heritage of a territory.
About us
Project by: 
Created by: 
Directors:
2019-2023 Aureli Mora i Omar OrnaqueDocumental Commission:
2019-2023 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueExternal Collaborators:
2019-2023 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroWith the support of:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaCollaborating Entities:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Suggestion box
Request the image
We kindly invite you to help us improve the dissemination of Catalan architecture through this space. Here you can propose works and provide or amend information on authors, photographers and their work, along with adding comments. The Documentary Commission will analyze all data. Please do only fill in the fields you deem necessary to add or amend the information.
The Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya is one of the most important documentation centers in Europe, which houses the professional collections of more than 180 architects whose work is fundamental to understanding the history of Catalan architecture. By filling this form, you can request digital copies of the documents for which the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya manages the exploitation of the author's rights, as well as those in the public domain. Once the application has been made, the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya will send you an approximate budget, which varies in terms of each use and purpose.
Works (18)
On the Map
Constellation
Cronology (20)
-
Neichel Restaurant
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
When you enter the Neichel, you don't become aware of the decoration, the light or the sound dampening in isolation: you get the impression of a whole that breathes well-being and predicts a good meal. Nothing is strident or brusque. There is a harmony of greys and ochres, almost white greys and ochres with red dots. There are neither few nor many pieces of furniture, neither very small distances, nor "Grand Luxe" nor asceticism. Once having crossed the entrance area, with the bar painted by Maria Girona, the style will have continuity at the tables. The dim light that enters through the small garden that opens in front of the restaurant is nuanced by the thick walls lined with wood. In the other corner, the service takes place, that is, the delivery and departure of dishes from the kitchen. It is the necessary way of gastronomic activity. Once daytime is over, the restaurant seems to light up almost by magic at night. There are practically no points of light other than those presiding over each of the furniture-offices that separate the dining room from the service corridor. The kitchens are the counterpoint to so much silence and perfection. A frenetic activity is bubbling there: it is the engine of every great establishment. The Neichel restaurant won the FAD award for interior design in 1981. -
FAD Award
Award-Winner / Winner (opinion). Category: Interior Design
Neichel RestaurantRehabilitation of Pascual i Pons Palace
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, Miquel Espinet i Mestre, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina, Antoni Ubach i Nuet
Between 1890 and 1891, the architect Enric Saguier i Vilavecchia built two adjacent palaces on lots number 2 and 4 of Passeig de Gràcia for Mr. Sebastián Pascual and for his son-in-law D. Alexandro Pons. The obvious contact between both owners allowed Saguier to build the two buildings with obvious organisational but, above all, stylistic connections. During the years until the start of the project, there were many works of varying significance that were carried out, leaving countless scars on the building. Despite the unfortunate state of the building, the Barcelona City Council has it listed in its catalog of buildings to preserve because of its testimonial value of Catalan modernism. Things being this way, they decided to draw up the expansion, rehabilitation and transformation project. The main features of this extensive and complex intervention were, firstly, to unify the two old palaces in a single building, the access of which is from Passeig de Gràcia. The scope of this unification is to remodel the vertical accesses, elevators and stairs, around a courtyard of light that is one of the points of greatest interest in the project. Secondly, to undertake the works to rejuvenate the constructive system of the building. Thirdly, the 5th floor is extended over the old roof, taking advantage of the opening under the barbican. The introduction of the gallery in the rencontre between the façade and the roof tends to improve the slenderness of the building. The criteria for restoring the façade are various: reintegrate the pinnacle with an orthogonal base, repair all the deteriorated elements, replace some Gothic windows that were mutilated and integrate into the configuration scheme the façades built on the old platforms of Casp Street and Ronda Universitat as of the openings on the ground floor once the commercial character of these has been consolidated. We wanted to maintain the duality between the old and modern building with the coexistence of the original hall on the ground floor, executed in Montjuic stone and stucco, with the vertical patio built with white concrete understood as a version of technological stone, and to restore the few pieces of the first floor that have managed to survive to this day. The light fixture in the old lobby was designed by Miquel Milà.FAD Award
Award-Winner / Winner. Category: RestorationRehabilitation of Pascual i Pons PalaceLleida Park Residential Complex
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
El conjunt residencial “Lleida Parc” es composa de diversos conjunts d’habitatges, cadascun d’ells de 4 a 6 habitatges adossats. Cadascun d’aquests conjunts es composen d’un aparcament conjunt i de tres plantes on desenvolupar el programa de cadascun dels habitatges.School of Agricultural Engineers of Catalonia
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
L’edifici integra dos cossos existents i té dues façanes ben diferenciades, una de totxo vist i un altre de vidre reflectant que permet a les zones de passadissos de comunicació donar llum i vistes al exterior i crear un efecte mirall amb l’edifici existent molt evocador. Organitza per sectors ben diferenciats els diferents programes de l'Escola, alhora que potencia el més significatiu i amaga part dels edificis antigues, com un joc de veig i no veig. El que es veu és l'edifici principal sobre un fons cortina que reflecteix el paisatge. El que no es veu és la resta de edificacions que queden barrejades i embolicades pel discorrent nou edifici d'obra vista. La façana principal s'obre sobre l'extens parc fruiter, és un continu mur-cortina, com una tensa i fina pell que tanca en el seu interior els circuits de distribució. Les façanes sud i est estan tractades amb murs d'obra vista trepats per amplis finestrals amb protecció solar. Aquestes façanes corresponen a el sector aulari i de laboratoris. A l'iniciar el projecte vam tenir una constant obsessió en diferenciar el nou del vell, en aclarir l'enteniment dels nous edificis (units però no barrejats). Haurien de ser diferents en color, textura, il·luminació, fins i tot en programa i per tant en el seu ús. Per això els espais de contacte van requerir una especial delicadesa, es va tendir a la neutralitat, predomini de lluernaris, colors blancs i una gran generositat de superfícies.Rehabilitation of the Faculty of Medicine
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
In 1907, the Clínic Hospital of Barcelona was inaugurated and, with it, the Faculty of Medicine, belonging to the University of Barcelona. With this, the old aspirations of abandoning the buildings on the Rambla dels Estudis, which housed the Faculty of Medicine on its return from Bourbon exile, due to the New Plant decree of 1716, were satisfied. The evolution of medical studies, and specifically the qualitative leap that the 1983 law meant, required an adaptation to the new demands. The main characteristic of this transformation was to create departments dedicated to research and promoting knowledge, the basis of modern universities. To some extent, these transformations have been possible thanks to the quality of the spaces, the formalisation responds to criteria of functional neutrality, which makes the transition from classrooms to laboratories very simple, although these require complex and very specific equipment. The classic outline of the modeling repertoire, in the strictest Beauxartian tradition, has been respected and even improved in some points. It must be emphasised that the grandeur of the common spaces, of a certainly attractive and ritualistic dimension, of something that exceeds the strict necessity, such as the main staircase, the great hall, the cloister or the distribution corridors, imprint a clarity and architectural grandeur that deserved to be preserved. The spatial requirements have forced us to incorporate the basement floor and the floor under the roof, apart from the increase represented by the partition of the classrooms, by means of an intermediate slab. The cores of stairs located on the sides have been relocated centrally in a space where we believe they should have been. In these points, our proposal improves the typological organisation of the classic plan. This staircase gives way to the original and the new floors, introduced through the floor slab partition of levels one and three. The way these new plants reach the façade, in order to avoid the solution of splitting the window in two, led us to make the new level depend on the old one, as if it were a duplex. Therefore, we have built interior stairs arranged parallel to the façade that resolve the vertical connections following a typological rather than a functional order. The façades are composed of windows with stone lintels and jambs, arranged in an orderly manner on a stucco base, which is why its rehabilitation was of special interest. The quality of the stone is not up to the packaging that was intended to be given to the building. It is a stone that has not completed the geological period of formation that corresponded to it, therefore, as easy to work with as it is quick to decompose, especially in the parts most exposed to inclement weather. Once the stones have been cleaned, the shape they had has been recovered, but only as a base to support a sheet of zinc, so that a more complex calligraphy than the original has been incorporated and which gives lightness to a more massive than Doric composition.Reconstruction of the Pavilion of the Republic
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
The 1992 Barcelona Olympic Games, beyond the merely sporting and urban, represented for the city the recovery of its history, which was interrupted in 1936. It has been the most important event in recent times, thanks to which the city has regained its former splendor. That is why the Olympic Stadium was renamed with the name of the martyred president, Lluís Companys. From this wish of uniting the past with the present, the idea of reconstructing the Spanish pavilion that the Republic commissioned for the 1937 International Exhibition in Paris was born. This pavilion represented an act of the Republic, already in the midst of the Civil War. Everything that the Republic represented for a large part of the citizens was expressed in it, with the participation of the most important Spanish artists, who were really relevant at an international level: Picasso with his Guernica, made expressly for the building, The Catalan peasant in revolt by Joan Miró, Montserrat by Julio González, the Mercury Fountain by Calder, and the building by Josep Lluís Sert, with the collaboration of Luis Lacasa commissioned directly by the Government of Madrid. Such a work was entrusted to us despite the little material that was available, because, due to the urgency with which it was built, an ad hoc architectural project was not carried out. We only had a few photographs, a certainly necessary material but it did not enlighten us, for example, about certain materials or colours. Knowledge of Sert's work, interpretation of the documentation found both at the Reina Sofía Art Centre in Madrid and at the Joan Miró Foundation in Barcelona, and constructive logic, were the tools we used to rebuild the pavilion. The Minister of Culture at the time, Jorge Semprún, promised that during the Games the authentic Guernica would occupy the same place on the wall as in that event. It did not happen that way and the wall was left empty. Out of respect for Picasso's work, we left the wall grey, which is the most abundant part of the painting, and Picasso's signature in white on it (we should remember that the Guernica was never signed). The project falls under the canons of GATPAC rationalism, according to the times in which it was made. It responds to a rectangle of 28.8 by 10.8 and 12 metres high. The entire building is perfectly suited to this modulation. Everyone knows the use for which the pavilion was intended as built by Josep Lluís Sert, that is, as a small showcase structured around a unidirectional itinerary, through which the programmatic content that was exhibited could be seen. It is accessed by a few steps that lead us to the patio, a Mediterranean garment par excellence, and in which countless cultural events were held. Through a ramp, combined with a staircase, the upper level is reached. This part of the building departs from the most classic canons of early rationalism and points to organic forms that shortly after Alvar Aalto rises to its own characteristic within rationalism. From the interior and always along predetermined routes, you go down until you reach the door on the first floor, from where you go outside, to go down a staircase that deposits the visitor at the end of the route. Due to its architectural characteristics, the building seemed intended for a similar use to that of the original in Paris and, consequently, it should be possible to hold art exhibitions, so our reconstruction was forced to provide it with modern installations: electrical, air conditioning, elevator and a basement, where all the machines that such updating required could be placed.UdL Polytechnic School of Informatics
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
L’edifici és format per dos cossos ben diferenciats en la seva concepció, que acullen les dues parts principals en què es divideix el programa, i alhora responen de manera diferent a les condicions urbanes del carrer Jaume II, en un cas, i de l’interior del campus, en l’altre cas. El cos que s’alinea amb el carrer assumeix la condició urbana dels diversos edificis que formen aquesta façana, que construeixen l’espai del carrer Jaume II amb grans edificacions amb separacions de 25 metres i creen un passeig rectilini que voreja el riu. El cos interior, destinat a tallers i aules especials, es relaciona amb el caràcter semirural dels orígens del lloc i presenta una volumetria orientada gràcies a una coberta corba i a la presència de grans finestrals. Tots dos cossos queden units per un espai de relació, un passeig interior vidrat i de doble alçada. L’entrada des del carrer té lloc a través d’un cos que adopta una geometria específica, independent de la resta de l’edifici, i que permet accedir immediatament a la part posterior. L’edifici dóna respostes independents a les condicions de l’exterior del campus i de l’interior, i aprofita aquesta clara discriminació per a una bona organització del programa.Montserrat Choir School
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
Del conjunt d'edificis que constitueixen l'abadia de Montserrat, els tres situats a la part més septentrional van ser objecte de diferents transformacions per establir-hi la nova Escolania. Per lligar aquestes edificacions, vam construir dues noves escales, una a l'ala sud del Monestir i l'altra a la Torre del Clericat, que és la construcció més alta. Aquestes dues escales articulen realment els diversos nivells de la construcció. En sentit ascendent, les dues primeres plantes són ocupades per l'ensenyament reglat. Al tercer nivell trobem l'escola de música, que inclou la sala d'assaig, de proporcions notables, ja que fa una alçària i mitja. Finalment el quart nivell -a la mateixa cota que la planta baixa del tercer edifici, l'antic Noviciat-, es dedica a la part domèstica de l'Escolania, l'internat. Aquesta part és la que ha rebut la intervenció més important, ja que hem aconseguit transformar un antic pati en veritable claustre. Des d'aquí, no solament rep llum i ventilació tota la planta, sinó que el nou claustre també és un marc magnífic de contemplació del perfil orogràfic de Montserrat. La darrera planta de l'ala sud del Monestir és ocupada pel nou Novicat, que, tot i compartir la resta de l'edifici, té la particularitat de quedar-se separat a fi de no entrelligar ambdós programes. Des de l'exterior, la intervenció és notablement respectuosa amb el conjunt existent, a fi de no interferir en la imatge ja reconeguda del Monestir. La darrera planta es va construir com un àtic amb un refós, on, sobre la paret de pedra, es produeix el canvi entre les finestres noves i les balconades antigues. La coberta fou revestida de coure, com s'havia fet a la Basílica uns anys abans.Communication Library and General Press Library of the UAB
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
L'antic campus de la Universitat Autònoma de Barcelona s'alça damunt del llit de la riera de Can Magrans. La singular topografia de la vall és salvada per mitjà d'unes estructures hipòstiles que sostenen la plaça Cívica, que, elevant-se per damunt la llera, reposa sobre la columnata. Per la banda de ponent, on s'aixeca l'edifici que descrivim, hi ha un mur de contenció i un fossar que resolen el pas entre la plaça Cívica i la pineda superior, de gran vàlua. Els elements anteriors en fan un escenari únic en el conjunt d'universitats catalanes, pel fet que les construccions i la naturalesa hi conviuen d'una manera exemplar. La planta baixa de l'edifici s'alça al mateix nivell de la plaça Cívica. Aquesta planta, dedicada a accessos, control, informació i servei d'atenció a l'estudiant; conté a més a més una sala polivalent. El nivell primer és destinat als serveis de Direcció de Biblioteques. Els tres altres són els propis de la biblioteca i l'hemeroteca. La planta superior, a peu plà de la pineda, és una construcció oberta a la vegetació. Aquesta és la raó per la qual l'edifici inverteix la seva façana segons l'alçària. La paret oposada a les obertures, massissa, rep el magatzem de llibres. Totalment al contrari, les plantes inferiors fins a arribar a la plaça Cívica s'orienten sobre la plaça i aprofiten la ceguesa del mur per enquibir-hi tots els dipòsits de llibres. En la disposició dels espais, és de notar que aquesta façana dóna a nord, l'orientació més adequada per a una biblioteca. L'edifici, doncs, es capgira totalment per donar sentit a la diferent situació en el terreny: la plaça Cívica en un costat, i el bosquet o plaça enjardinada, a l'altre.Hotel and Spa Ra Beach
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
Després de molts anys de malviure en un estat d'abandó, el Sanatori de Sant Joan de Déu, de Calafell, ha trobat el nou ús que el salva de la ruïna. Amb el naixement de l'Hotel i Spa Ra Beach, allò que s'havia convertit en una baluerna condenada a ser material d'enderroc passa a esdevenir focus de nova activitat i revitalització de l'entorn immediat. La nova construcció embolcalla l'antiga, deixant clara la diferència entre l'obra original i la nova. L'edificació nova es desplega en dues ales en forma d'U, que creixen a cadascun dels costats de l'antic sanatori, i a l'entorn d'unes làmines d'aigua. Aquestes ales, com ho faria un claustre, reben les visites de les habitacions i ho fan a través de terrasses protegides per persianes d'alumini que uniformen la façana interior i que, emmirallades en l'aigua, doblen la visió del conjunt. Per la banda oposada, discorren els corredors d'accés a les estances privades, que, amb façanes molt opaques, s'allunyen de l'entorn me´s immediat mitjançant grans murs recoberts de pedra, sobre els quals apareixen els finestrals, pocs però grans, amb reixa, que permeten la visió cap a l'exterior però que també garanteixen la intimitat interior. Les habitacions més singulars de l'Hotel aprofiten la vàlua espacial de l'arquitectura original. S'ha intervingut sobre l'antic sanatori amb l'exigència i el respecte rigorós per l'obra de Rodríguez Arias, tot enaltint-ne els abundants valors arquitectònics i corregint-ne algunes mancances, per adecuar-lo al nou ús i al cos de la normativa actual. El conjunt desplega una important massa volumètrica: sense sobrepassar mai la cornisa del sanatori, l'obra es produeix en una planta baixa i dos pisos. La dimensió horitzontal, dominant, solament és sobrepassada pels badalots de les escales, el coronament d'algunes instal·lacions tècniques i la piscina coberta de talassoteràpia, que tanquen la coberta de l'edifici a la manera d'un gran vaixell.Vilella House
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
La casa ocupa un solar d'uns dos mil metres quadrats, de pendent arbrat amb pins, que han estat molt útils per articular la morfologia de l'arquitectura. La visió llunyana de l'horitzó marí de Lloret de Mar, l'entorn, desproveït de caràcter propi, i la forma difícil del solar, tot plegat ens va abocar a una arquitectura d'introspecció. La posició de la casa, al límit superior, va alliberar més espai per al jardí. La casa disposa d'una cuina d'excepcional qualitat, situada en un lloc prominent, al centre, amb sortida a l'exterior i en relació directa amb la taula-menjador. Totes les peces s'articulen al voltant d'aquest espai. Té una sala d'audiovisuals, totalment aïllada de l'exterior, sense claror natural, tancada entre murs de formigó i situada sota el nivell del sòl. La piscina coberta, llarga i estreta a la part de darrere de la casa, satisfà l'afecció i la necessitat de nedar, en silenci, fins i tot en la foscor. La casa té una sola façana operativa, oberta cap a la pineda. L'interior i el jardí es confonen en un mateix escenari. Les grans obertures envidriades dominen tot el nivell inferior, en contacte amb el jardí; en canvi, els tancaments de fusta, amb unes singulars gelosies, proporcionen la intimitat que requereix la planta superior. L'espai exterior, de Manel Colominas, respon a un tractament natural del territori, sense gespa, sense paviments durs i quasi sense murs ni escales. Les escultures metàl·liques, de l'escultor suís-català Carles Valverde, arrodoneixen la intervenció. L'interiorisme de Teresa Ferrín revesteix els murs blancs i els paviments amb una pedra de tons verd gris. El mobiliari elegit resulta així un contrapunt amè, lleuger i elegant.Sota Muralla Residential Complex
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
En el pendent sud-oest del promontori on s'assenteixi la vila de Puigcerdà, s'estenen zones de bosc i prats que actuen de pulmó urbà abans d'arribar a la plana de la vall on la ciutat queda limitada per la via de ferrocarril que condueix a França. En aquest pendent i amb unes magnífiques vistes sobre la serra del Cadí es troba el solar objecte del projecte. La nostra obsessió en manipular la topografia existent perseguia l'objectiu de crear una barrera visual que dissimulés les naus industrials de la zona de l'estació, alhora que servís d'espai comunitari de convivència davant de la façana principal per els usuaris de la promoció. Vam distribuir els 59 habitatges previstos al solar a quatre edificis que s'articulen formant un esglaonament virtual al llarg del vial d'accés. Els edificis estan ubicats en la part més alta a la fi d'obtenir les millors vistes i un bon aprofitament de la superfície, mentre que en la part baixa creix un jardí amb dunes que fan de pantalla davant de la zona industrial. L'arquitectura de cada edifici es defineix amb un doble llenguatge. La part sud (façana principal) està revestida de fusta, material càlid, colorit, que destaca la lleugeresa del cos volat; i la façana nord, s'ha edificat amb una densa i corpòria construcció de pedra col·locada a la usança de la zona. La distribució de la superfície de cada bloc en dos nivells permet trencar l'horitzontalitat de les cobertes i adaptar els accessos a la topografia del jardí. Els soterranis estan ocupats per un generós garatge amb espais trasters annexos, als quals s'accedeix mitjançant rampes parapetades amb acústica entre els edificis per dissimular el trànsit de vehicles. Les tipologies usades en aquesta obra troben el seu espai en una estructura de dues escales per edifici. Hi ha apartaments de dos, tres i quatre dormitoris, dúplex i inclús algun apartament especial per a dues famílies. S'han integrat tipologies diferents a un únic volum edificatori, capacitant així façanes més heterogènies al sud i façanes més rítmiques i repetitives, al nord. La presència de les xemeneies, generoses en nombre i bé visibles per la mida, confereix a l'obra una connotació muntanyenca, igual com les cobertes acabades amb pissarra i els canalons vistos de les façanes. Un projecte que reuneix obligats tocs d'arquitectura vernacla amb altres de volumetria i materials més moderns i menys freqüents en la Cerdanya.Sitjas House
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
La casa de Calella s'ha projectat des de l'adversitat. El suggeridor encàrrec inicial ens proposava dissenyar una casa entre mitgeres, per a una sola família, en un estret carrer de la Calella del Maresme. Tot feia pressuposar una bona oportunitat d'arquitectura, semblant a la que va tenir Coderch quan va projectar la casa-taller del pintor Antoni Tàpies, en un estret carrer del barri barceloní de Sant Gervasi. Les dues cases s'ubiquen en trames urbanes similars, densificades, amb edificis de tres plantes i façanes estretes sense massa personalitat. Però aquestes circumstàncies, aparentment òptimes, van anar convertint-se en esculls a mesura que aprofundíem als trencacolls d'una normativa municipal sorprenentment estricta. El solar, amb dues mitgeres en cada costat i sense pati d'illa, només té oberta al carrer una façana de vuit metres. Aquesta adversa circumstància va portar el nostre projecte a tancar-se sobre si mateix, a mirar cap a dins buscant la llum zenital i l'espai buit interior. La normativa ens permetia quatre nivells de forjat, sense dubte, massa alçària per a una casa unifamiliar, i obligava a una coberta a dues aigües construïda amb teula ceràmica. Afortunadament el programa funcional dels nostres clients era bastant obert i la seva confiança en nosaltres no restringia massa les especulacions projectuals que anaven sorgint. Vam optar per dos eixos d'actuació que es van constituir en les idees motrius de tot el projecte. El primer va ser el treball d'esponjament del volum permès, creant un pati central que actués com a veritable lloc de relació, una sort de plaça introspectiva de mida reduïda, amb coberta vidriada i intensitat de llum graduable. Sobre aquest espai aboquen les façanes interiors, finestres, dobles volums, passarel·les i escales, que configuren un escenari de vida familiar ric en perspectives visuals i complex en el seu funcionament. El segon eix d'actuació va girar entorn de la segmentació d'usos per nivells. Cada nivell rep un programa propi, determinat i autònom. En el primer nivell, el que constitueix el paviment del volum central, vam ubicar els espais comunitaris de l'habitatge, la cuina, el menjador, el safreig, la bodega, el lavabo i l'estar, compost de dues sales: una més recollida, més interior, presidida per una xemeneia, i l'altra més lluminosa, més oberta, sobre la que vessen totes les estances de la casa. En el segon nivell vam situar el dormitori dels pares amb el seu vestidor i bany. Aquest nivell es completa amb una sala d'estudi en l'altre costat de la passarel·la. En el tercer nivell, els dormitoris dels fills, els seus dos banys i un altre espai específic de treball. Finalment, en el nivell 0, que connecta amb el carrer, es van disposar, després d'un àmpli porxo que permet ordenar els accessos, el garatge, els trasters, el taller, la sala de calderes, el vestíbul, l'ascensor i l'arrencada de l'escala. Aquesta disposició diferencia clarament dos blocs: sobre el carrer, totes les dependències que exigeixen una ventilació immediata; i sobre el buit central, aquelles altres que permeten una il·luminació i ventilació més diferida, més alambicava. Així la casa queda ordenada en usos privatius (intimitat), usos comunitaris (relació) i usos laborals (treball). La casa -una vegada acabada, moblada i viscuda- resulta molt lluminosa, alegre i alternativa, plena de suggeridors espais interiors, creus de vistes, sales obertes i racons. La volumetria general interior fa que usar-la sigui una sorpresa constant, afavorida especialment per l'escultural escala-passarel·la-biblioteca que discorre de dalt a baix i a l'ample d'un dels costats del pati. Els materials emprats es redueixen a una mínima paleta de varietats. La sobrietat era essencial per valorar els volums, les entrades de llum i les façanes interiors al pati. Per cobrir les parets mitgeres es va usar el bloc de formigó blanc, que assegura un bon aïllament (doble paret) i un nivell d'acabat amb vocació d'exterior. Per acabar la façana interior vam escollir el xapat de tauler marí compost, que permet les obertures a tall de finestres i les sortides de la climatització. Els paviments estan tractats majoritàriament amb parquet flotant de Merbau, i les grans superfícies envidriades matisen la llum amb lames orientables d'alumini i tendals Helioscreen enrotllables. L'aspecte homogeni del mobiliari, l'elecció de materials i colors, i, sobretot, el disseny dels mobles específics que configuren l'arquitectura, es deu a Teresa Ferrín, que ha col·laborat de nou amb el nostre estudi, assegurant un disseny interior notable, imprescindible perque una obra com aquesta sigui assumida com un tot comprensible i comfortable. El suggeridor encàrrec inicial, com hem explicat, s'ha convertit després de les adversitats pròpies de tot projecte, en una de les més gratificants obres dels últims anys. Una agradable casa per viure plena d'espai, buit i llum.Ferrer-Bobet Winery
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
En una vall retirada i silenciosa entre Porrera i Falset, creixen les vinyes de Ferrer Bobet, una jove firma dels anomenats nous vins del Priorat. Al programa inicial, similar al d'altres cellers de producció semblant, es van afegir altres elements de caràcter pròpiament enològic que van exigir interessants novetats: se'ns demanava que el procés d'elaboració del vi es produís íntegrament per gravetat, sense ajuts mecànics ni sistemes de bombeig. La situació geogràfica, sobre l'eix d'una carena aterrassada, tota voltada de vinyes i amb visió des de 360º, desaconsellava bastir cap altra construcció auxiliar o complementària. Si tot havia de ser vist i no destorbar, doncs, cap punt de visió, l'edifici no podia presentar angles morts. Per tant, des del començament vam plantejar una construcció ancorada en terra que, amb un volum notablement submergit, donés cabuda als espais d'elaboració del vi i a les instal·lacions tècniques, a recer de vistes. Solament el volum superior, en què es disposen els espais d'accés, embotellat i expedició, com també l'àrea de visites, es fa present sobre l'horitzó muntanyós. La plaça de recepció del raïm que articula les diferents maniobres dels vehicles i els primers processos de vinificació és un altre element definidor del projecte. En aquest espai de forta horitzontalitat que contrasta amb els pendents del territori hem projectat un potent element que serveix alhora de contenció de la muntanya i d'annex als accessos a la planta inferior, soterrada, destinada a la vinificació i la guarda de les bótes. Els materials triats havien de servir els principis exposats: capacitat de mimetisme amb el paisatge, usant la pedra local aparellada en sec en els murs en contacte amb la vinya, dinamisme tecnològic en aquells elements volats de forta sol·licitació de càrregues i, finalment, esveltesa i lleugeresa en els tancaments i en el cobriment de l'edifici. El celler funciona com un petit i insòlit vaixell encallat entre vinyes, un objecte que reposa el seu precari equilibri en el paisatge feréstec d'aquest racó amagat del Priorat. Entenem que el temps i l'exuberància geomètrica de la vinya assimilaran al paisatge aquest particular edifici agrícola d'innegable vocació domèstica.Món Hotel
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
La decisió de construir un hotel de nova planta en el conjunt del Monestir de Sant Benet de Bages va ser el lògic resultat de la maduració d'un llarg projecte. Des que l'entitat Caixa Manresa va adquirir la propietat del llegendari monument romànic, es van engegar els ressorts econòmics, tècnics i creatius per a ensamblar una complexa i suggeridora idea de revitalitzar no solament l'entorn de Sant Benet sinó una bona part de la comarca del Bages. Caixa Manresa ha capacitat el traspàs d'un antic monestir benedictí d'origen medieval a un emblemàtic complex d'abast encara no previst, projecte anomenat Món Sant Benet. Al voltant del monestir, que s'ha restaurat i ampliat per a usos de museu i centre de congressos, s'aixeca un nou edifici de centre d'acollida i espai de banquets, un centre específic per a la investigació en el camp de l'alimentació, la Fundació Alícia i, finalment, un hotel de quatre estrelles situat al voltant del complex que actua de frontera física i visual en el límit de les edificacions. L'hotel Món està concebut com una peça més de l'entramat edificatori, guardant formes pròpies i usant materials, colors i textures en harmonia amb els de les altres edificacions existents. El projecte s'articula entorn d'un jardí tancat, que té el campanar de l'església com element referencial i guia visual del conjunt. les 89 habitacions obren vistes exclusivament cap aquest espai, a través de terrasses cobertes, i protegides amb persianes d'alumini. Es concep, així, un hotel de simple crugia on totes les habitacions estan bolcades cap a la bona orientació, mentre el corredor d'accés serveix i envolta pel costat contrari. La forma de l'edifici respon a aquesta premissa: aspecte obert, vidriat, actiu a l'orientació sud; façanes tancades, amb perforacions ocasionals i sempre estratègiques en l'orientació nord. El conjunt edificatori descrit es desenvolupa en superfície en tres nivells i en els tres es distribueixen les habitacions. Solament el central, el qual serveix d'accés als clients, disposa d'àmplies zones d'ús públic. Aquí es troba la recepció, salons, cafeteria, bar, restaurant, tots oberts a una àmplia plataforma exterior orientada al monestir. L'aliniació, gairebé indefinida, d'habitacions queda tallada per la forma trencada de la potent volumetria, que forma cossos que s'obren o s'encaixen segons les necessitats i els usos dels nusos d'articulació. Les tres plantes de l'hotel es coronen amb una coberta metàl·lica que recorre una bona part del perímetre facilitant la col·locació d'instal·lacions, extractors, xemeneies, etc. en l'interior, a fi d'evitar la seva presència visual des de l'exterior. L'aliniació trencada de l'hotel té dues excepcions. La fisura que es produeix en la zona del canal, on s'ha projectat un cos vidriat que serveix de menjador gastronòmic i l'esplanada lúdica al voltant de la piscina a l'aire lliure situada en el límit sud-oest del solar. L'austeritat del llenguatge arquitectònic va ser un dels objectius perseguits. L'ús limitat de materials, el color gris, verd i fins i tot negre dels tons escollits i el predomini de la pedra natural en contacte amb el formigó vist confereixen a l'hotel una aparença gairebé monacal, apropiada, al nostre entendre, al monument històric. Els arguments inicials d'adaptació al territori, orientació cap al monestir, imatge sòlida i austera, integració en el paisatge, s'han complert eficaçment. Ara només resta engegar la màquina i adaptar el seu ús a les, de vegades estrictes, exigències de l'arquitectura.Extension of the Hispania Restaurant
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
Des que el 1957 l'Hispania va obrir les seves portes com a restauratn -havia estat un garatge en els anys anteriors-, han transcorregut 52 anys. La família Reixach ha regentat aquest històric establiment amb un èxit sense precedents i la seva notabilitat ha transcendit les fronteres de l'estat. L'Hispania d'avui ve catalogat per les principals guies del país com un dels millors restaurants d'Espanya, i les germanes Reixach, actuals propietàries, han estat guardonades amb innombrables premis i reconeixements. L'Hispania és, doncs, un monument a la gastronomia i com a tal resulta difícil proposar modificar-lo o ampliar-lo sense perdre la màgia que la història de mig segle li ha conferit. Per aquest motiu, l'encàrrec que rebem de dissenyar una reforma profunda del local ens va omplir de preocupació, per la complexitat del lloc i per la seva significació en la història de la cuina catalana, però també d'entusiasme pel que suposava un repte a l'intervenir amb profit i habilitat en un espai tant carregat de records. Sorprenentment les propietàries van deixar que els arquitectes suggeríssim on i de quina forma actuar, una responsabilitat que ha pesat sobre els autors fins que finalment s'han vist i comprovat els resultats. Vam escollir, doncs, una solució que ens va semblar la més neutra, la qual menys interferia en la història de la casa. I, en un jardí contigu, annex a la façana de la construcció principal, vam projectar un pavelló de vidre, lleuger i transparent, aeri, donat suportat per dos únics punts sobre la base del jardí. L'edifici d'estructura metàl·lica està cobert mitjançant una jàssera central postensada permetent construir-lo en només 3 mesos i mig gràcies als sistemes fabricats en taller i a l'ús de panells autoportants thermochip. Amb unes mesures exteriors totals de 16.45 x 5.00 x 3.50m d'altura, l'espai està configurat com una sala única connectada al menjador antic mitjançant un cos-manxa que actua de vestíbul previ i separador dels dos espais, el nou i l'antic. Una actuació exigent davant el comportament acústic, amb la base de panells ecofon i murs perimetrals de fusta ratllada, assegura un confort ambiental sorprenent, que complementat amb altres materials com el parquet de roure en el paviment, les cortines enrotllables de teixit sobre els vidres perimetrals i les cadires folrades de tapisseries de qualitat donen a l'espai una sensació de benestar que el client de l'Hispania agraeix. La distribució modular basada en mobles auxiliars mòbils permet variar amb facilitat la configuració del nou menjador, alhora que la il·luminació, programada per ordinador, matissa i encerta amb exactitud els escenaris desitjats. El menjador ha entrat ja en ús i la seva relació amb la sala històrica s'ha demostrat no només compatible sinó extraordinàriament complementària. De fet està adquirint principalitat donada les seves formes rotundes, el seu lluminós i confortable espai i el seu mobiliari acollidor i versàtil. La història de l'Hispania podrà prosseguir el seu camí sense contratemps. El seu nou menjador passarà a ser un capítol més que escriuran, amb admirable vocació, les seves propietàries i magistrals cuineres, Paquita i Lolita Reixach.Bibliography (56)
Societies
