A l'inici de la segona meitat del segle XIX es demanen nous permisos per posar barca i pescar, així com els de construir les primeres pesqueres cobertes que coneixem. La llicència més antiga sol·licitada per construir una pesquera data del 2 d'octubre del 1862. És la de Manuel Cabanelles, que resulta interessant, com en el cas suara esmentat, per la desiderata vital que hi mostra, també amb certes pretensions literàries. En la instància demanava construir una pesquera en el lloc en què en Josep Vila abans tenia una horta. Aquesta horta d'en Vila estava situada al marge esquerre del rec de Guèmol i va constituir fins ben entrat el segle passat l'únic lloc edificat d'aquesta zona de dragues. No es coneix cap plànol que acompanyés la sol·licitud, però per deduccions dels següents titulars, es pot confirmar que aquesta pesquera —actualment d'en Butinyà (núm. 6)— va ser ampliada el 1888 per adossar-hi una embarcació. En aquest cas sí que hi ha un plànol amb la vella pesquera i l'ampliació per a la barca. Més tard, o potser en el mateix moment de l'obra, es va unificar el conjunt i en va resultar la construcció actual, mentre que la traça de la vella pesquera, en quedar-hi integrada, ha desaparegut del tot. Tal com es van començar a bastir la majoria de les pesqueres que anomenem tradicionals, era de planta quadrada de 2,80x2,80 m. Així doncs, tot fa pensar que podria haver estat la primera pesquera tancada i amb teulada de l'estany.

Si hi ha una imatge que representi l'estany de Banyoles no és cap altra que la de la pesquera d'en Marimon la més fotografiada ja des de finals del segle XIX. Però l'edifici en realitat, és el resultat d'una sèrie de felices ampliacions i reformes d'una pesquera tradicional, ampliacions que han acabat constituint una síntesi i una avançada en el temps del qual han estat les pesqueres des dels seus inicis com a senzills llocs coberts per a la pesca recreativa i l'ús privat. El que en va ser titular durant més de seixanta-cinc anys i responsable del resultat formal, Llorenç Marimon Salvany, dona justament el nom a tan emblemàtic edifici. El 7 de maig del 1874 l'hisendat banyolí Pere Colomer va demanar permís per construir una "casilla" per pescar amb canya en el lloc anomenat la “Roca d'en Roquetes". A la sol·licitud, es feia constar el que més endavant seria habitual en les peticions per construir pesqueres: que era per a la seva diversió, perquè no el poguessin molestar ni tirar-hi xarxes i, fins i tot, que s'hi poguessin posar espines a 10 m de l'aigua, als laterals de la pesquera. Es tracta de la petita construcció rematada per una cúpula que queda a l'extrem més endinsat a l'estany del conjunt edificat de la pesquera núm. 12 o d'en Marimon. Per construir-hi una pesquera va ser necessari no només avançar terres de la vora ferma de l'estany en forma de punta de llança, sinó també formar una llarga i estreta passarel·la de fusta suportada per estaques clavades al fons que feia més de 16 m. Al final d'aquesta passarel·la s'hi va bastir amb lloses de pedra el que ja començaria a ser tradicional: un habitacle cobert de 2,30 x 2,45 m, construït des del fons de l'estany amb lloses —planes pels fonaments i verticals per a les parets i amb un balcó d'1,35 m també assentat al fons, és a dir, sense voladís, i suficient perquè una persona o dues hi poguessin estar dretes o assegudes. Fora d'això, una porta per entrar a la pesquera i una altra per sortir al balcó. Però a diferència de les dues pesqueres properes, cobertes senzillament a dues aigües, en aquesta el desconegut paleta o mestre d'obres es va inventar una petita cúpula formada amb voltes per aresta també de llosa, així com un remat en forma de copa de manera clarament intencionada d'ornamentació. Cap a finals del 1886, la necessitat d'acollir les seves barques, que ja devien ser més d'una i, segurament, el fet de tenir un receptacle millor i més ampli per a les seves relacions públiques el va portar a dur a terme una important ampliació de la petita pesquera. La qüestió és que de fet, i sense tocar la petita pesquera, tot mantenint i utilitzant la passarel·la com a eix central, es va aixecar un recinte format a base d'un conjunt de pilars que formaven una planta gairebé quadrada de 9,00 x 750 m i separada 2,50 m de la vella pesquera. La idea era, doncs, formar un clos per acollir-hi barques deixant que el vell passadís el travessés fins a arribar a una plataforma a manera de terrassa, que el separava de la pesquera. Els pilars estaven enllaçats entre ells amb arcs de maó i units per una plementeria massissa a la base, lleugera a la part central i buida a la superior amb un efecte de transparència i lleugeresa totals. La terrassa acoblava el nou cos amb la vella pesquera i permetia un ampli lloc d'estada: però a dins, l'aigua ocupava pràcticament tot l'espai. A la façana principal i a banda i banda de la passarel·la, quedaven els portals d'accés a les embarcacions. L'interès d'aquesta operació és el fet de no haver tocat, ni ampliat ni enderrocat la petita pesquera, com tingué lloc en altres casos. Al nivell del pis, s'hi va afegir una passarel·la a sobre que anava des de la porta d'entrada fins a la cúpula de la pesquera, amb una escala que hi permetia l'accés. En aquesta part superior, unes pilastres rematades per unes copes aconseguien no només emfasitzar la relació amb la vella pesquera sinó també fixar una lleugera barana aparentment metàl·lica. Fins ara s'ha deixat d'esmentar un element de notable importància. Es tracta del portal d'accés a la passarel·la que era més que una manera força simbòlica d'impedir-ne l'accés, ja que era fàcilment superable. En aquesta ocasió, el portal es va fer totalment nou, bo i repetint elements de la nova construcció com ara l'arc sobre la porta idèntic als de la construcció principal. El 1903 va cedir la pesquera "en dipòsit" a Jaume Dilmé i va seguir tenint protagonisme. Precisament l'any 1913 va tenir lloc el tràgic naufragi d'una barca que hi estava amarrada amb el resultat de tretze negats. En aquella ocasió, la barca causant de la desgràcia no era d'en Marimon, sinó del farmacèutic Joan Pujol. El 1918 va demanar que constés la possessió de la pesquera al seu nom i el 1922 -un any abans de la mort d'en Llorenç Marimon a Barcelona- el seu fill Josep Marimon Casabosch en va recuperar la titularitat. Al cap de dos anys hi ha notícies d'obres a la pesquera, amb el que serà la darrera reforma important, la que s'ha mantingut, amb pocs canvis, fins avui. Aquesta última reforma la va dirigir el constructor o mestre d'obres de Barcelona Josep Palmada, que residia a la capital. Els paletes que van dur a terme l'obra eren Salvador Puig, contractista, i un tal Canals, picapedrer, tots dos de Banyoles. En realitat, més que una reforma, se'n podria dir una rehabilitació, atès que l'edifici estava en un estat força lamentable per la manca de manteniment i pels tipus de material lleuger de les cobertes i altres elements que s'hi havien anat afegint des de la construcció com s'ha comentat. D'altra banda, a la distribució interior s'havia anat perdent part de l'espai amb aigua per a les barques en favor dels pavimentats. La reforma, doncs, va consistir en la formació d'una coberta nova, en aquest cas terrada tant per l'interior com per la terrassa, i van quedar com espais completament practicables i accessibles, com ja era tradicional en les pesqueres del passeig amb accés a la barca. Pel que fa a les façanes, la novetat més destacada va ser la dels tancaments laterals amb finestres vidriades, i es mantenien els antics portals per entrar-hi les embarcacions, tot i que la de ponent ja era una falsa porta, atès que sembla que ja en aquesta reforma del 1924 aquesta banda va ser eliminada i substituïda per una zona pavimentada. El conjunt, amb els seus remats, va adoptar un aire que es pot assimilar al noucentisme vigent, una mica més elegant que l'obra del XIX. Però també era molt respectuós amb aquesta obra, de manera que tot mantenint el sistema d'arcuacions com a base i imatge formal, els nous tancaments i remats el que feien era suavitzar-ho. Si es comparen les dues façanes, es pot percebre molt bé la qualitat de la intervenció. Aquesta nova situació de cobertes i d'interior, és a dir, cobriment total inclosa la terrassa i espai per barques només a la banda de llevant, es va mantenir fins a la darrera reforma, a finals del segle passat. En aquesta darrera rehabilitació es va acabar de suprimir el lloc per a les barques i també la coberta terrada de la terrassa i la petita pesquera construïda l'any 1874 va quedar lliure d'afegitons.

Segons els diaris, a les regates del 1887 totes les embarcacions eren de propietat i tripulació locals. En el comentari de premsa, es parlava de diferents tipus d'embarcacions, com els "perissoirs", una espècie de piragua de lona amb un sol tripulant i fàcil de construir per fusters locals, que va estar molt de moda. Fins aquell moment, l'únic lloc per guardar les embarcacions sense treure-les de l'aigua, era al cobert que havia construït, el 1881, en Carles Vila de Ameller davant del seu camp, la ja esmentada "Horta d'en Vila". Es tracta de l'actual pesquera Padró-Llinàs (núm. 4), la qual, tot i les reformes que s'hi han dut a terme, segueix amb les mateixes característiques formals del que se suposa que va ser la construcció original. Era una senzilla caixa quadrada de 6,00 x 6,00 m bastida amb llosa col·locada verticalment, amb una paret intermèdia coincident amb el carener durant molts anys i coberta a dues aigües amb teula corba, parament que es va mantenir sense cap mena d'arrebossat ni d'obertures laterals. Les dimensions requerien, amb els mitjans de què es disposava en aquell moment, que per suportar la coberta calia bastir la paret intermèdia i que partia en dos la nova pesquera, o bé situar unes encavallades que no suportarien les primes parets de llosa. Això va propiciar una altra singularitat, que van ser les pesqueres compartides, fet que es va donar en aquesta, si no de bon principi, pocs anys després, segons les herències deixades pels propietaris. Durant molts anys es va mantenir així i amb la mateixa descurança exterior, de tal manera que en un article d'El Bañolense del 1886 se l'esmentava com una "barraca". Més tard, s'hi va incorporar el balcó sota del qual podia passar l'embarcació cap a l'interior. Aquest afegitó, que només es va fer en un dels espais en què quedava dividida la pesquera, cosa que permetia pescar des de la mateixa pesquera, a més a més de guardar-hi la barca.

El petit cobert que l'any 1883 demanava construir en Joan Perpinyà Pujol juntament amb el seu amic Joan Ribas, no era tan petit perquè, segons el plànol presentat, feia 6,50 x 7,50 m de planta, i encara es va construir una mica més grossa. Es tracta de l'actual pesquera d'en Prat (núm. 8) que, en aquell moment, superava en dimensions la d'en Vila. El plànol no detallava el sistema constructiu, però la realitat és que, com en el cas del cobert d'en Vila, també necessitava una paret intermèdia, cosa que també permetia la possibilitat d'una doble titularitat, tal com va ser durant molts anys. L'edifici era una mica més intencionat que el d'en Vila des del punt de vista arquitectònic, amb un remat pla que amagava una coberta a dues aigües. Unes copes ornamentals situades sobre les pilastres de la falsa barana i les franges de color mangra de les cantonades acabaven de donar una certa decoració al nou cobert. En els seus inicis, no tenia cap mena de balcó per pescar. Sembla clar que el nou edifici estava destinat a aixoplugar la barca "Mercedes" i una altra, possiblement, de l'amic barceloní Joan Ribas, per a la seva diversió competitiva, però també per a les seves relacions socials.

Un cas d'ampliació d'una petita pesquera per aixoplugar una o més barques és el de Jacint Sarquella quan, el 1887, va demanar afegir un cobert a la pesquera que havia construït l'any 1886 per tenir-hi les barques ben resguardades. Aquesta ampliació, tot i això, no consta que es portés a terme. Es tracta del que va derivar d'una forma o altra en la popular pesquera d'en 1810 (núm. 10), avui dedicada a informació municipal. Però atès que en realitat la pesquera d'en Sarquella s'havia demanat i concedit només per banyar-s'hi a l'interior, cal fer un apart per tal de tenir en consideració aquesta nova condició o nou ús de les pesqueres. Banyar-se o rentar-se a l'estany hauria de ser una de les seves funcions més antigues, però en l'època de què parlem no era gaire ben vist, i van haver de passar uns anys fins que es va arribar a una certa normalització del bany en públic, tot i que fins als anys seixanta del segle XX encara hi havia una important reticència per part d'estaments religiosos banyolins a aquest esplai estival. La pesquera que va acabar sol·licitant en Sarquella, doncs, complia aquesta condició de banyar-s'hi a dins, de manera que era un simple cobert de mínimes dimensions en què, tot i que en el plànol presentat no hi consta, va tenir una part pavimentada per despullar-s'hi, introduir-se a l'aigua i, potser, fins i tot, sortir a l'estany, on ja només es veuria un cap i uns braços. Es fa difícil esbrinar com va acabar aquella sol·licitud d'en Sarquella d'afegir-hi un cobert tan estrany per a les barques i si el va construir realment, perquè fins al 1895 no hi ha notícies de la pesquera. Llavors sí que un tal Josep Ferrés, veí de Barcelona, va demanar una modificació de la "caseta-pesquera que posee sita a la derecha del origen de la acéquia Rec de Guèmol" presentant un projecte que, de fet, només era una façana, molt semblant a les pesqueres d'en Perpinyà i dels Andreu, que hi havia al seu costat. Cal suposar que Josep Ferrés havia comprat a Jacint Sarquella els drets sobre la pesquera que aquest havia edificat feia anys i que tenia pensat ampliar-la o reconstruir-la per fer-hi més rendible el negoci com a lloc de bany d'ús públic. Potser ja era així des de bon principi, amb la construcció de la primera pesquera. De fet, en Sarquella no va deixar de tenir relació amb aquesta pesquera, potser perquè el suposat nou titular no era veí de Banyoles, condició fins llavors respectada. La pesquera va tenir una llarga vida com a lloc de banys, sobretot quan a principi del segle XX el bany a l'estany ja començava a ser un fet molt popular entre el jovent.

Joan Corominas Palou, nascut a Banyoles el 1860, havia tornat de València, on havia anat a viure des de molt petit i es dedicava, entre altres feines, a passejar estiuejants amb barca. El sobrenom de Janet, primer, i de Janeret més tard, prové de l'accent que tenia quan es va instal·lar de nou a la ciutat que l'havia vist néixer i que ha quedat fins avui no només per batejar el nom d'una pesquera sinó el de tota una saga de barquers. El seu fill, en Ramon Corominas Costa (1888-1960), va aconseguir el somni del barquer: tenir una pesquera pròpia per aixoplugar-hi les barques, cosa que va ser definitiva l'any 1922, si bé molt abans ja l'utilitzava amb algun tipus d'arrendament. Les obres per modificar la pesquera que van acabar donant-li la imatge actual no van començar fins al 1929, amb petites reformes i, definitivament, l'any següent, amb plànol signat per Jeroni Viñas, iniciador, en aquest cas, d'una nissaga de paletes. Fins llavors s'havia mantingut tal com es va construir el 1886, amb l'afegit dels dos patis laterals i sense tenir cap element a la façana de l'estany. De fet, en aquesta primera gran reforma de la pesquera tampoc no es va tenir en compte aquesta possible terrassa, sinó que van construir un pis sobre l'espai abans només ocupat per les barques i van obrir dues finestres en aquesta façana. Així mateix, van renovar la coberta, una teulada a dues aigües sense accés. El més significatiu de l'obra de Jeroni Viñas és el remat superior neomedieval semblant al de "La Carpa d'Or", si bé en aquest cas, donades les dimensions del conjunt i el fet que el modernisme ja havia passat a la història, quedava una mica fora de lloc. Si a això s'hi afegeixen els muntants de portes i finestres amb arc de mig punt i de les cantonades de l'edifici amb falsos carrers de pedra, la realitat és que el resultat era una mica exagerat i, vist avui, més proper al kitsch que a una obra modernista tardana. Poc temps després, per rematar el conjunt, encara es va construir una terrassa avançada a l'estany amb barana balustrada i l'Ajuntament li va denegar la construcció d'una mena de glorieta avançada cap a l'estany uns 25 m, de forma circular i amb una cúpula suportada per sis columnes, que es demanava com a "pescador".

El 1915, Rafel Hostench proposava en el projecte original presentat un senzill portal amb mesures una mica exagerades per l'amplada de la passarel·la. No es pot saber si, com era costum, ja es va ampliar la passarel·la en el moment de la construcció a la manera del model iniciat a "La Carpa d'Or" o bé es va ampliar més tard per a deixar-la tal com és actualment amb una reforma que també va modificar el portal. En aquest cas, es va adoptar una nova forma, la de porta central amb dues finestres laterals, forma que es repetirà a les pesqueres de la postguerra.

Aquesta pesquera està situada de forma estratègica i molt avançada dins l'estany a la punta del Cap de Bou, al passeig de la Draga, i és coneguda amb el poètic nom de "La Carpa d'Or". Però el seu nom popular durant molts anys va ser el de "La pesquera d'en Palau" i també més tard la dels "Soviets". Va ser bastida, o com a mínim es va iniciar l'obra, l'estiu de l'any 1912 a mans del contractista Francesc Esparch, per encàrrec de Melcior Barceló del mas Palau. "La Carpa d'Or" és, amb tota probabilitat, la pesquera que més s'acosta, amb equilibri, rigor i correcció constructiva al corrent arquitecte d'una època determinada, a part del compliment ja comentat dels objectius socials i representatius del promotor. Així, en un edifici minúscul, s'hi troben ben conjuntats recursos característics de l'historicisme, que coexistia amb el modernisme a l'arquitectura catalana a finals del segle XIX i principis del XX. La pesquera, que apareix avançada dins l'estany com una extensió del passeig arbrat, es presenta amb els seus merlets neomedievals com un castell de joguina. Però una de les característiques més notables del conjunt són els motius neoàrabs de les portes i finestres.

Aquesta pesquera ja tenia unes mínimes pretensions quan el paleta Josep Parés —que no només la va bastir sinó que era pel seu ús— en va presentar el projecte l'any 1919. El dibuix, molt senzill, proposava, almenys per a la façana, una ornamentació basada en unes sanefes en relleu que emmarcaven el portal i els angles, mentre que la del nivell del forjat del terradet accessible era amb trencadís. En realitat, aquesta ornamentació es va limitar al remat superior amb el nom de la pesquera format amb peces de rajola de València tallades regularment i l'aplicació d'unes petxines de ceràmica vidriada de la Bisbal utilitzades, en aquella època, per a cobertes molt inclinades a manera d'unes escates. El procés de degradació que va patir va ser molt dolorós en una època que l'estany es preparava per als Jocs Olímpics, però encara va ser pitjor la rehabilitació final acceptada per l'Ajuntament quan tenia a les mans una reconstrucció de la pesquera original amb tots els detalls constructius.

El 1927, es va donar el cas més extrem d'aquesta nova concepció de les pesqueres encetada per "La Carpa d'Or" amb la construcció de l'anomenada "Santa Rosa" situada al passeig Magdalena Aulina (núm. 14). D'entrada, cal recordar que des del 1888 s'havia respectat la prohibició de construir pesqueres al sud de l'estany, és a dir, des del rec de Ca n'Hort fins a la d'en Malagelada, ara petit pavelló pels àrbitres de les competicions de rem (núm. 16). Però la sol·licitud era molt clara, ja que especificava que s'havia de bastir a 40 metres de la d'en Marimon, no més enllà de la Malagelada, on ja s'hi havien construït les d'en Juncà l'any 1924, enderrocada el 1990, i la d'en Mata (núm. 20), el 1910. La petició la signava una veïna de Barcelona anomenada Adelina Rey Denis, i venia recolzada ni més ni menys que per Emilio Barrera Luyando, Capità General de Catalunya. El projecte, sense signar, tenia un nivell arquitectònic considerable, amb trets propis del noucentisme classicista de l'època. Tant és així, que es podria pensar que podia haver estat redactat pel mateix arquitecte municipal que llavors era Josep Francesc Ràfols i Fontanals, el mateix que havia projectat -i que en aquell moment dirigia- les obres del nou edifici Consistorial. La distribució de les cambres són les d'una veritable estança i no només per a una jornada, si es modifica el teòric menjador per un dormitori. D'altra banda, és molt curiosa la disposició del bany situat a la banda de les millors vistes de l'estany i que, en principi i segons el dibuix, s'hauria d'interpretar com un espai amb una piscina proveïda de la mateixa aigua de l'estany, com els vivers de les pesqueres tradicionals. En qualsevol cas, desconeixem si l'ús que aparentment es pot atribuir a aquest autèntic xalet-pesquera va durar molt o poc, ja que no hi ha històries com les de "La Carpa d'Or", tampoc en temps de guerra. La qüestió és que, el 1941, en va adquirir els drets a l'empresa Moltfort's S. A. que d'alguna manera la va "santificar" posant-li el nom de Santa Rosa, pintat dins un cercle en un remat de la façana i que caldria reposar.

During the second half of the 19th century, a new form of seaside leisure began to gain popularity along the Catalan coast: beach bathing. La Donzella de la Costa, founded in 1929 in Badalona, is a prime example. Until then, with a few exceptions, the coast was a place associated with other activities, such as fishing or trade, and was even shunned by the bourgeoisie and the upper classes, who sought to avoid sun exposure that might tan their skin. In 1845, Queen María Cristina was advised to take her daughter, Isabel II, who suffered from a skin condition, to take ‘sea baths’. Gradually, the sea became popular for its healing properties and, coupled with the proliferation of sports clubs dedicated to swimming and water sports, the public embraced the sea, transforming it into a new space for socialising, leisure, sport and enjoyment. The first architectural manifestations of this phenomenon were highly ephemeral, starting with small canvas or wooden huts that had to be erected and dismantled every summer, as was the case in the early years of the Donzella Baths, founded by the fisherman Joaquim Blanch. In fact, it is surely no coincidence that the first more permanent structures to emerge from these clubs were small huts reminiscent of those used by fishermen for storage. The case of La Donzella, like many other such buildings, is difficult to categorise within a specific architectural style. These are informal structures which, despite following certain principles, have evolved over the years. Nevertheless, one can distinguish the façade designed in the 1960s, with its straight, simple lines, from the labyrinth of small huts inside, which had existed since the 1940s. As for the façade, it consists of a taller central section and two lower sections on either side. The central section comprises a spacious communal area on the ground floor and a restaurant on the first floor, combining a white finish with areas of exposed brickwork and a stone-clad plinth on the ground floor, where the entrance to the toilets is located. The side sections, which are lower in height, conceal behind them the labyrinth of small houses, symmetrical on both sides, and the façade combines a white finish with brown and greenish-toned tiles. Descending a flight of stairs leads to the key house and, immediately after, to a larger space that divides the two symmetrical areas of small houses on either side. The area of small houses consists of several successive, labyrinthine corridors, where the same design is repeated over and over: a structure of plastered brick walls with a white finish, blue-painted wooden doors and a gabled roof, also white.

L'any 1929, Josep Agustí va presentar un projecte signat per ell mateix, ja que era aparellador, amb un discret toc noucentista al portal i amb mides semblants a les de la d'Aulina i Vilalta i una mica menors que les de "La Carpa d'Or", si bé com sembla que era costum, també es va bastir ampliant la planta mig metre per banda. Aquesta pesquera —ara situada dins el recinte del Club Natació Banyoles i que no té titular privat— tenia un volum molt elemental igual que el que s'acaba de comentar. El projecte comptava amb alguns detalls intencionats a les baranes del terrat, de la terrassa exterior i de la passarel·la, amb el detall d'unes jardineres, tot i que a la realitat no es va seguir del tot. Anys més tard, el 1950, l'arquitecte Francesc Figueras la va tornar a reformar i li va deixar el seu aspecte actual.