The building is located on a plot of land between party walls, with the main façade facing Còrsega Street. It integrates a large building within the urban fabric of the Eixample. To achieve this, we have proposed three different types of façades that respond to different conditions of its immediate environment: the façade on Còrsega Street, the façade in the interior of the block and the façades of the hotel's courtyards. The façade is split into two floor plans, one of glass and the other one of ceramic. On the main façade, the openings are carried out with respect to the façade plan by means of brass boxes, creating a game of light and shadow that reduces the screen effect of the building, achieving a better proportion on a city scale. Following the same principle, the two large galleries recall the "skyline" of the old Bayer factory. At night, these boxes are illuminated, achieving the effect that the boxes float on a black canvas. These mechanisms help to divide the longitudinal view of the façade, which occupies almost the entire block. On the ground floor, the double-height metal portico structure helps to build a foundation that seeks the view of the interior garden and gives presence to the building. The façade here is proposed in reverse, this time with the glass set back, reaching a depth of up to 1 m from the base to its crowning. It is a façade that recognises its visual foreshortening and emerges from this condition with the maximum possible advantage, building a façade with thickness, with shadows, which from its complexity in this case allows simplification to integrate into the environment. The rear façade, with joinery also located on the interior floor plan, generates a game of voids and groups the first two floors into a single opening, to obtain greater verticality. The inner courtyards of the hotel take on a special relevance and not only provide ventilation to some simpler rooms, but open to the interior distribution corridors. To solve the possibility of visual interference between corridors and rooms, a skin of vertical metal tubes in the shape of a diamond has been constructed which, like large curtains, solves this problem. At night, lines of hidden LEDs backlit the tubes, offering an image of the suspension of the light metal element in front of its enclosure or patio façades. One of the main challenges has been the industrialisation of the entire construction solution. It is a very light ventilated façade built from large modules of almost 5x3 metres that were finished at the workshop. This solution has had many advantages, including absolute control over its finish and faster assembly. The fact of minimising the number of different materials (black ceramic panel, glass and structure lined with brass) has allowed to simplify not only its formal solution, but also its construction.

Per tal de disposar de suficients places hoteleres durant l’Exposició Universal de 1888, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per construir un gran hotel, de caràcter efímer, que es va adjudicar al promotor Ricard Valentí, amb un projecte de Domènech i Montaner. L’Hotel Internacional no presentava grans innovacions estètiques, però va despertar molta admiració per la velocitat d’execució: 53 dies per acabar l’estructura i un total de 83 per tenir l’edifici enllestit. Domènech va idear una construcció seriada per tal de poder complir els terminis establerts. L’edifici presentava una planta rectangular, de 150 m per 35m, amb un eix de simetria central i cossos sortints als dos extrems i a la part central. Tenia cinc plantes als cossos allargats i sis al cos central i a les torres. Disposava d’ascensor, portes d’accés per vianants i per cotxes, cafè, restaurant, camiseria i guanteria, estanc, telègraf, pati d’honor i grans lluernaris que il·luminaven els passadissos. Podia donar servei a 2000 hostes, amb 600 habitacions i 30 apartaments per famílies. Per tal de poder construir sobre un terreny tan inestable com el terraplè que s’havia format amb l’enderroc de la muralla de Mar, on la fonamentació convencional hauria sigut molt costosa i lenta d’executar, es va fer servir un enginyós sistema. Consistia en una graella de bigues metàl·liques (que en realitat eren rails de tren llogats que es podien recuperar un cop enderrocat l’edifici després de l’exposició) sobre les que recolzaven voltes de maó de pla invertides, creant una llosa contínua de fonamentació. Totes els murs eren de fàbrica de maó, amb un dimensionat dels espais ajustats al format de la peça per minimitzar els talls de la ceràmica. Per tal d’accelerar la construcció es treballava les 24 hores del dia, fent torns dels operaris i dividits en especialitzacions. En el torn de nit es va fer servir il·luminació elèctrica, fet que despertava l’admiració a l’època. Una estructura laboral moderna on Bonaventura Pollés i Vivó i el recent titulat Josep Forteza i Ubach actuaven d’arquitectes ajudants. L’obra comptà amb estucats decoratius a partir de dibuixos d’Alexandre de Riquer, Joan Llimona i Dionís Baixeras, motllures ornamentals, empaperat dels interiors… La pintura va anar a càrrec de l’empresa Bassegoda, i la decoració Saumell i Vilaró. El conjunt decoratiu volia assolir la difícil síntesi d’una arquitectura nacional i moderna, tal i com Domènech havia determinat en el seu article “En busca d’un arqutiectura nacional”. Hi ha clares referències medievals, però també conserva alguns deixos acadèmics i, a la vegada, un aire art nouveau. Un cop acabada l’exposició, malgrat les peticions del promotor per conservar-lo, l’edifici fou enderrocat.