Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Proyecto de:

Impulsado por:

Directores:

2019-2025 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2025 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores:

2019-2025 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse Viu

Colaboradores Externos:

2019-2025 Helena Cepeda Inès Martinel

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Detalle:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Información básica de protección de datos

Responsable del tratamiento: Colegio de Arquitectos de Cataluña 'COAC'.
Finalidad del tratamiento: Tramitar la sol·licitud de copias digitales de los documentos de los cuales el Archivo Histórico del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público.
Legitimación del tratamiento: Su consentimiento para tratar sus datos personales.
Destinatario de cesiones o transferencias: El COAC no realiza cesiones o transferencias internacionales de datos personales.
Derechos de las personas interesadas: Acceder, rectificar y suprimir sus datos, así como, el ejercicio otros derechos conforme al establecido a la información adicional.
Información adicional: Puede consultar la información adicional y detallada sobre protección de datos en este enlace

Memoria

August Font i Carreras va néixer el 2 de juny de 1845 al Portal de l'Àngel, 15 de Barcelona. Quan cursava el batxillerat va ser company d'Elies Rogent, més gran que ell, i que segurament el va influenciar personalment alhora de dirigir-lo en els seus estudis d'arquitectura. Va començar els estudis a l'antiga "Llotja" (Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi) de Barcelona. Posteriorment realitzà la carrera d'arquitectura a Madrid i obtingué el títol d'arquitecte el 21 de desembre de 1869. Va ser professor de diverses assignatures a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i president el 1906 de l'antiga Associació d'Arquitectes de Catalunya. Va tenir encàrrecs molt importants com l'acabament de la façana i cimbori de la Catedral de Barcelona, la plaça de braus Les Arenes, el Palau de Belles Arts per a l'Exposició Universal de 1888 o el seminari pontifici de Tarragona, entre d'altres, tot dintre d'un estil eclèctic. Va morir el 6 de març de l'any 1924.

Fuente: Arxiu Històric del COAC

Obras (17)

Sobre el Mapa

Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras

Constelación

Cronología (22)

  1. Església dels Sants Just i Pastor. Restauració de la Façana Principal

    August Font Carreras

    Església dels Sants Just i Pastor. Restauració de la Façana Principal

    La façana d’aquesta església gòtica era, a finals del segle xix, molt diferent de com la veiem ara. Constava d’una façana llisa amb sis finestres, semblant a una casa ordinària, on hi havia l’Arxiu i altres dependències, i una entrada renaixentista en un cos avançat amb tres portes, coronada amb uns elements decoratius esfèrics. Es va veure la necessitat de dotar-la d’una altra façana, que fos a la vegada més adient amb l’estil gòtic primigeni de la parròquia. August Font i Carreras era l’arquitecte d’aquesta església durant aquest temps i va dirigir totes aquestes reformes. Va ser una obra important, ja que va dotar l’església d’una imatge nova per complet i la seva primera obra de caire religiós. El 23 de juny de 1879 van començar les obres del conjunt, que es van enllestir l’any 1881. A l’Arxiu de l’església es conserva el disseny de Font per a la façana. Estilísticament, segueix la tipologia de façana del gòtic català o meridional, amb poca ornamentació i la senzillesa com a característica principal. Amb el gran finestral amb arc apuntat emfatitzant la vertical i a la part baixa, una portada també amb arc apuntat, com les dues finestres que la flanquegen, amb timpà decorat amb la Mare de Déu amb el nen i els dos sants de l’advocació de la parròquia agenollats als seus peus. Les arquivoltes, senzilles, sense decoració, deixen pas a un gablet acabat amb un floró. Un error comú en algunes publicacions, és esmentar Josep Oriol Mestres com a autor de la façana d’aquesta església i no August Font. Podria ser pel fet que tots dos van treballar junts en la façana de la catedral, però Mestres mai no va tenir res a veure amb aquest projecte, si bé havia treballat a Sant Just en alguna reforma d’altar anterior.
  2. Institut Frenopàtic de Les Corts

    August Font Carreras

    Institut Frenopàtic de Les Corts

    Inicialment era el sanatori dels Doctors Dolsa i Llorach. El Doctor Pau Llorach era el propietari dels terrenys. Malgrat es desconeix el projecte i la data de la seva construcció, el 1863 el sanatori ja funcionava, i a l'any 1867 consta com a limítrof de les terres de Vicenç Cuyás i Barberá, qui en fa esment en redactar en aquest any el seu testament. La construcció es basava en els principis preconitzats per Samuel Tuke a Anglaterra el segle XVIII: integració de la naturalesa aprofitant sobretot els boscs, i enjardinaments amb elements constructius, com ara estanys o cascades. De la construcció original del Frenopàtic de les Corts realitzat a principis de la dècada dels seixanta del segle XIX s'ha conservat la façana principal. Aquesta presenta una composició axial, arrelada en el neoclassicisme, a partir de la capella central, que separa les zones de homes i dones. Aquestes conserven en un frontó situat al damunt dels seus accessos els rètols “departamento de caballeros” i el “departamento de señoras”. En alçat s'ha conservat la seva volumetria original, amb dos plantes, la segona on les obertures presenten balconades amb balustrada. La teulada es presenta a doble vessant. També s'ha conservat un casalot residencial de volum compacte, dos plantes d'alçada i coberta de pavelló situat a la cantonada del carrer Mejía Lequerica i la gran via de Carles III, a la zona de jardí tancat per una reixa de ferro.
  3. Casa Via Raventós

    August Font Carreras

    Edificio entre medianeras, de planta baja y un piso. La cubierta es de teja árabe, a dos aguas. La fachada presenta una composición simétrica. El elemento más destacable es el balcón corrido, de reja y protecciones de hierro forjado. Se abren cinco puertas que presentan arcos ojivales simulados. El conjunto responde a las características formales del historicismo, inspirado en este caso en el estilo gótico. Cal Figarot data del año 1888 y fue proyectada por el arquitecto August Font i Carreras. En los años ochenta su interior se encuentra muy dañado. Los castellers de Vilafranca ensayan allí.
  4. Centro Agrícola de Vilafranca del Penedès

    August Font Carreras

    Centro Agrícola de Vilafranca del Penedès

    El edificio se encuentra en el ensanche del siglo XIX. La fachada principal da a la Rambla de Nostra Senyora. Es una construcción entre medianeras y hace esquina a un pasaje cubierto por el que se accede. Consta de planta baja y un piso, con cubierta de teja árabe a dos vertientes que dan a las fachadas laterales. Presenta un lenguaje ecléctico con reminiscencias de las construcciones agrícolas de madera y aplacados de cerámica. El Centro Agrícola era la sociedad de los propietarios rurales. Sus conversaciones agrícolas fueron iniciadas en 1900. También existían manifestaciones artísticas y bailes de sociedad. Durante la Guerra Civil fue sede del Comité Revolucionario. Posteriormente se construyó un local de cine en su interior.
  5. Gran Hotel de Inglaterra

    August Font Carreras

  6. Torre Gallart

    August Font Carreras

    Torre Gallart

    Josep Gallart i Forgas va néixer a la Bisbal el 1838. Va fer fortuna a Puerto Rico on es va dedicar a les indústries del sucre i del vapor. Quan va tornar a Barcelona va encarregar a August Font una casa a la Rambla Catalunya i una residencia d’estiu prop de Barcelona. Va comprar una masia anomenada Can Duran a Horta, que fou enderrocada per construir el nou edifici. El Castell de Chambord, a la vall del Loira, podria haver estat una inspiració per Font a l’hora de projectar la casa, atès que la planta i la decoració d’ambdós edificis és molt semblant, resultant a Les Heures un palau afrancesat molt elegant i senyorial: planta rectangular amb quatre torres rodones coronades amb elements cònics, revestits de majòlica blava als angles i façanes de maó vermell. Tot sobre una terrassa que dona al jardí des d’una balustrada. El jardí es disposa en tres nivells aprofitant el desnivell de la muntanya. Presidia la façana una terracota de Josep Campeny i Santamaria, amb una al·legoria de les Heures: una dona amb un nen als braços, com la caritat, envoltada per la planta enfiladissa. El semisoterrani contenia els serveis d’aigua i gas, calderes de calefacció i dipòsits de carbó. La planta baixa contenia el vestíbul, el menjador, la sala de billar, la sala de ball (decorada pel moblista Francesc Vidal) i el despatx del propietari. Pel que fa al primer pis, tenia els dormitoris amb vistes al jardí. Al segon pis es trobaven els dormitoris per a convidats, per al servei i el laboratori. La capella era unida a l’edifici principal per un pont al primer pis.
  7. Plaza de Toros de Las Arenas

    August Font Carreras

    Plaza de Toros de Las Arenas

    August Font i Carreras va signar els plànols del projecte de la plaça el 30 de setembre de 1899. Se li va posar el nom de “Las Arenas” fent referència a l’arena dels amfiteatres romans, que era el lloc un lluitaven els gladiadors i tenien lloc els espectacles. Es va pagar per subscripció popular d’alguns aficionats, que veien com la plaça antiga, a la Barceloneta, tenia moltes deficiències. En destaca la planta perfectament circular, lleugerament elevada respecte a la plaça d’Espanya. Queda situada entre els carrers Gran Via de les Corts Catalanes, Tarragona, Diputació i Llançà. Ocupa, per tant, una illa sencera de l’Eixample. L’exterior és d’obra vista d’estil mudèjar, consta de tres pisos i té una entrada principal amb un arc de ferradura. Aquestes influències orientalistes no estaven exemptes d’una forta càrrega de romanticisme. El diàmetre sencer de la plaça és de 97 metres, l’arena sola en fa 52. Hi cabien 15.600 espectadors. Els materials utilitzats van ser pedra, maons, rajoles de València, pedra artificial, cairons de pòrtland, ciment, calç, sorra, guix, ferro (fos i laminat) i fusta. Una construcció de maó vist, material de base molt tradicional en les edificacions populars i històriques catalanes. La decoració ve donada pel mateix material, que fa jocs i sanefes geomètriques. L’estructura de les grades, molt esvelta, era feta de ferro fos i bigues de ferro laminat. L’elecció de maó vermell és la convergència de tres vies d’inspiració, d’actualitat en el tombant de segle: la popular (la tradició constructiva catalana), la històrica (arquitectura pròpia de la Península) i la nacional (Antoni Gaudí i després Lluís Domènech i Montaner en comencen un ús sistemàtic ja 20 anys abans), sense deixar de banda el fet que era molt més econòmic que la pedra, i altres característiques com la resistència i la lleugeresa. A la part superior de l’entrada principal hi ha l’escut de la ciutat i el nom de la plaça: Arenas de Barcelona. L’escut que apareix és del tipus de quatre barres, com era més habitual sobretot al segle XIX. El ratpenat i la corona reial de l’escut de Barcelona apareixen en relleu dins el cupulí arabitzant. Aquesta entrada estava flanquejada per dos pavellons cúbics, avui desapareguts, que contenien les taquilles de venda d’entrades de les localitats de sol i ombra (a dreta i esquerra, respectivament).
  8. Seu de la Caixa de Barcelona

    August Font Carreras

    Seu de la Caixa de Barcelona

    La moderna banca privada neix al segle XIX tot i els seus antecedents en segles anteriors, com les taules de canvi. Esdevé una nova tipologia, un nou prototip arquitectònic vinculat al capitalisme, als nous temps, a la modernitat i al progrés. La legislació que regulava el tema financer dels bancs a Espanya es va aprovar el 1856. És el moment en què van aparèixer les seus d’aquestes entitats, que solien ser edificis nobles i senyorials, i es va establir el paral·lelisme entre l’arquitectura i el seu poder econòmic. Aquests bancs també tenien sucursals que es van expandir arreu del territori. Per a aquesta entitat bancària, que va esdevenir anys més tard “la Caixa”, August Font va fer cinc sucursals: al carrer de l’Hospital, l’any 1892; a la plaça de Sant Pere, el 1896; a la plaça de Sant Jaume, el 1899; al carrer Gran de Gràcia, el 1905, i l’última al carrer del Clot, l’any 1913. l’any 1899 se li encarrega a Font aquest projecte. Al costat de l’Ajuntament, de caràcter senyorial, gran, ampli, era digne de la societat que representava, i, a més a més, va guanyar el premi a millor edifici de Barcelona de l’any 1902. Font va buscar aquí l’elegància de l’estil renaixentista per obtenir un edifici seriós i contundent, seguint els paràmetres més tradicionals i conservadors. El basament amb carreus més grossos que en la resta de la façana; l’encoixinat de la planta baixa, que ens remet als palaus dels segles XV i XVI italians; l’enreixat de les finestres; la decoració superior, amb la balustrada i els gerros; la petita cúpula a l’extrem…tots són elements renaixentistes i alguns més concretament del plateresc espanyol, per exemple la decoració de les columnes que emmarquen la porta principal de l’edifici al carrer Jaume I, que recorden la decoració de la porta de la Universitat de Salamanca.
  9. Cafè-Restaurant Maison Dorée

    August Font Carreras

  10. Concurs Anual d'Edificis i Establiments Urbans

    Galardonado / Premiado. Categoría: Interiorisme - Decoració
    Cafè-Restaurant Maison Dorée

  11. Concurs Anual d'Edificis i Establiments Urbans

    Galardonado / Premiado. Categoría: Arquitectura - Millor Edifici Construït
    Seu de la Caixa de Barcelona

  12. Sucursal de La Caixa de Barcelona

    August Font Carreras

    Sucursal de La Caixa de Barcelona

    En 1906 August Font i Carreras recibió el encargo de proyectar la sucursal graciense de la Caja de Ahorros y Mont de Pietat de Barcelona. El propio August Font ya había proyectado el edificio de la Caja de Barcelona de la Plaza Sant Jaume y una sucursal en la calle de Sant Pau. La finca se localiza en la manzana delimitada por las calles Jesús, Sant Pere Màrtir, calle de Gràcia y Gran de Gràcia, donde se abre la fachada. El edificio se inscribe en una parcela poligonal regular y se desarrolla en tres niveles de alzado: planta baja y dos pisos, todo cubierto con una azotea plana transitable. Actualmente, del proyecto arquitectónico original únicamente se conserva la fachada, que se compone de un frontis rectangular de tres niveles y una torre de cinco pisos adosada al extremo izquierdo del conjunto. Construido íntegramente en piedra, destaca la presencia de elementos procedentes de la tradición constructiva medieval catalana, como los ajimeces del primer piso o la azotea del último nivel. Aún así, estos elementos no son fieles a las formas tradicionales, sino que fueron reinterpretadas por el arquitecto, ofreciendo al conjunto un aspecto goticizante. La torre, cubierta a cuatro vertientes, presenta en la planta baja la puerta de acceso a la escalera; se trata de una puerta con dintel mixtilíneo y montantes esculpidos, destacando las impostas, donde se representan dos figuras femeninas acompañadas de elementos vegetales. Coronada por el escudo de Barcelona, la planta baja se separa del siguiente piso a través de una imposta moldurada, nivel en el que se localiza una hornacina a modo de ventana donde se dispone una imagen de la Virgen. El segundo piso se abre a la calle a través de una ventana de dintel mixtilíneo y, finalmente encima de este la esfera del reloj. La torre se cierra con una gran cornisa sobre canecillos sobre la que se desarrolla el último piso de la construcción; una serie de ventanas entre columnas configuran una galería corrida que rodea la torres por los cuatro lados. En planta baja se localiza el acceso a las actuales oficinas de La Caixa, con una puerta central flanqueada por dos parejas de ventanas con grandes arcos sobre columnas que reposan sobre un zócalo alto. Esta planta baja se separa del primer piso a través de una cornisa esculpida en la que aparece escrito: "Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona. Sucursal de Gracia". En el primero se abren tres ventanas coronelas de inspiración medieval, pero reinterpretadas tanto en la forma del dintel como la decoración vegetal que presenta. Por último, en el segundo y último piso se desarrolla una galería que recupera las medievales y renacentistas con arcos mixtilinios sobre columnas. Encima de este nivel se dispone el alero y la barandilla de la azotea. Esta última, con elementos moldurados a modo de almenas, se presenta decorada con elementos cerámicos y de hierro.
  13. Concurs Anual d'Edificis i Establiments Urbans

    Galardonado / Premiado. Categoría: Arquitectura - Millor Edifici Construït
    Botiga Butsems i Fradera

  14. Nueva Iglesia de Santa Maria de Montalegre

    August Font Carreras

    Nueva Iglesia de Santa Maria de Montalegre

    El projecte de l'església va ser obra de l'arquitecte barceloní August Font i Carreras amb la col·laboració del mestre d'obres Domènec Balet i Nadal. La construcció, sufragada amb donatius dels fidels, va començar el 1901 i es va poder obrir al culte un any després. La capella de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, també de Font, s'inaugurà el 1908. En la nova església es van reutilitzar tots els elements útils provinents de l'antiga.[4] Els vitralls van ser realitzats l'any 1902 pel vitraller Antoni Rigalt i Blanch utilitzant velles vidrieres de l'antic temple; la casa Fill d'Eudald R. Amigó i Cia va fer els quatre vitralls de la sagristia el 1911. L'orgue, inaugurat el 1927, és de Lope Alberdi i Recalde, i la seva façana de fusta d'Enric Sagnier i Villavecchia. Es tracta d'un temple de nau única i planta cruciforme, amb un cimbori al creuer i un presbiteri semicircular adossat al transsepte, on es troba l'accés des del carrer. En termes generals, l'església es troba a mig camí del modernisme i l'historicisme, revisitant l'art romà d'Orient i el romànic.
  15. Façana Principal i Cimbori de la Catedral de Barcelona

    August Font Carreras, Josep Oriol Mestres i Esplugas

    Façana Principal i Cimbori de la Catedral de Barcelona

    Aquest projecte es convertí, sens dubte, en el més important de la trajectòria d'August Font com a arquitecte. La catedral de Barcelona es va iniciar l’any 1298. A principis del segle xv es va començar a parlar de com seria la façana. Un mestre d’obres de Rouen, Normandia, anomenat Carlí Galter o Galtés, va fer un projecte de façana principal que no es va portar a terme, segurament per falta de diners i la façana va quedar limitada a un mur amb porta, finestres i escalinata, sense cap consonància amb la resta de la magnificent catedral gòtica, així mateix, el cimbori es va tancar quan tan sols se n’iniciava el tambor. Al segle XIX es va veure la necessitat imperiosa d’acabar, d’una vegada per totes, la catedral. La iniciativa fou del banquer Manel Girona que intentà, sense èxit, buscar finançament, així que va decidir pagar-la ell. Més tard, els seus fills, Manel i Anna, farien el mateix amb el cimbori. La selecció del projecte va ser molt polèmica, ja que havia estat dibuixat pel mateix Girona i avalat per Josep Oriol Mestres, arquitecte de la catedral i amic personal del primer. Dels projectes presentats, l’opinió pública es decantava pel de Joan Martorell, molt més ornamentat. majestuós i verticalitzant, però l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, que dirimia en aquestes qüestions, va tombar amb arguments bastant dèbils el projecte de Martorell i es decantà pel projecte signat per Mestres, dissenyat per Girona. Inspirat en el disseny del Mestre Carlí, Josep Oriol Mestres va començar a treballar-hi amb August Font, que era el seu ajudant. Les obres van començar finalment el 4 de juliol de 1887 i es van acabar el 12 de febrer de 1890, dia de Santa Eulàlia. Cal dir però, que no s’executà la façana exactament com la veiem avui dia: hi havia decoració als brancals amb els apòstols, Jesús al mainell, el timpà amb traceria calada, les arquivoltes amb els 24 ancians, àngels i profetes, el gablet amb rosassa lobulada i contraforts a cada banda decorats amb diferents escultures coronades per dossers i gablets. Però quan es va treure la bastida, es va decidir modificar-la arrel de les crítiques que va tenir. Josep Oriol Mestres havia mort i August Font agafà el relleu d’arquitecte de la Catedral. Afegí les dues torres laterals i una sèrie d’ornaments per enriquir-la. Manel Girona es va comprometre a pagar aquests arranjaments. Un cop mort el banquer, els seus fills pagaren el cimbori, les obres del qual començaren el 1906 i finalitzaren el 1912. Tampoc aquest obra va quedar exempta de polèmica, ja que el resultat final tenia molts elements que recordaven aquell projecte que Martorell presentà tan alabat pels barcelonins però ràpidament descartat per la Real Academia de San Fernando de Madrid.
  16. Basílica de Santa Maria de Vilafranca

    August Font Carreras, Santiago Güell i Grau

    Iglesia de una sola nave cubierta por bóveda de cinco tramos de crucería y cinco capillas laterales por lado entre anchos contrafuertes. El ábside es poligonal y presenta siete cerraduras con contrafuertes interiores y campanario octogonal detrás. La cripta se cubre con bóveda de crucería, cuyas nerviaciones están sostenidas por dos llaves de bóveda. El acceso al templo se realiza por dos puertas. La antigua entrada principal, situada en la calle Santa Maria, es de arco de punto redondo y conserva restos de pintura que representan la Crucifixión. La segunda puerta corresponde a la fachada actual, de estilo neogótico, que se abre en la Plaza de Jaume I. Presenta una gran puerta de arco apuntado y en el tímpano hay un grupo escultórico que representa la Coronación de la Virgen. Por encima del rosetón el coronamiento está a doble vertiente con arcos ciegos y pequeñas torres laterales. Crucifijo del altar mayor (s. XVIII): Crucifijo de marfil policromo que presenta el cuerpo de Cristo arqueado hacia la izquierda, quizás debido a la forma de la pieza de marfil, y de forma redondeada, con las piernas juntas y los pies cruzados. La cabeza, con el pelo largo, está decantada hacia la izquierda y atrás y queda muy por debajo de los brazos levantados. Estilo amanerado. La cruz es moderna, de plata. Órgano (1942): Composición arquitectónica de madera, ordenada en tres pisos mediante arcos de medio punto y rebajados y molduras entre sí. Frontón triangular y pequeños pináculos en el coronamiento. Canecillos y estípites en la parte inferior, en forma de balcón con fachada de polígonos moldurados. Esta estructura está rellenada con tubos metálicos a los que a menudo se añaden ornamentos de madera calada de temática vegetal. Entierro de la cripta (1916): Grupo escultórico de mármol blanco realizado por Josep Llimona i Bruguera, formado por Cristo difunto, yacente sobre una cama y tapado por San José de Arimatea con una sábana, con Nicodemus detrás. A sus pies está María Magdalena, en la cabecera la Virgen María con San Juan y en primer término María Salomé. Obra figurativa realista estilizada, propia de la estética modernista. Fue costeada por el obispo Torras i Bages, tal y como lo indica una inscripción. Claves de vuelta de la cripta (s. XVI): Dos llaves de bóveda de contorno redondo. Una presenta el tema de la Resurrección, con Cristo triunfante, sobre la tumba, con una cruz a una mano y otra altura, un paño que le cubre parcialmente el cuerpo, sujetado con una hebilla y una orla cruciforme en la cabeza. Dos soldados, vestidos con armadura, uno a ambos lados, están en actitud de caer atrás. La otra presenta el tema de la Piedad, donde la Virgen, con túnica y las piernas excesivamente largas, lleva a Cristo en su regazo y tiene una pierna sobre la otra y el brazo caído hacia la espalda. Altar de San Félix en la cripta (s. XX): Altar de mármol blanco formado por la figura de San Félix vestido de sacerdote, con las manos plegadas sobre el pecho, dispuesto sobre un pedestal con relieves en forma de palma del martirio, un hacha y una corona de rosas y ornamentado con guirnaldas de rosas y hojas de laurel. A los pies se encuentran las figuras de dos ángeles vestidos con túnicas que se apoyan en el pedestal en actitud de llorar y las alas desplegadas alrededor. Esmalte de la Santa Cena del altar mayor (s. XX): Esmalte sobre metal policromo, con la escena religiosa que representa la Santa Cena. Todas las figuras ocupan completamente el espacio y están dispuestas simétricamente en torno a una central, Cristo. Todas las figuras llevan túnica y están de pie menos las dos más cercanas a la central, que están arrodilladas frente a la mesa, sobre la que está dispuesto el pan y el vino. Figurativismo realista esquematizado. Pinturas de la puerta de Santa María (s. XIV): Restos de pinturas policromas dispuestas en el centro de la arquivolta exterior y la pared lateral superior de la puerta de Santa María. Está representada la Crucifixión, con la figura de la Virgen y el sol a la derecha y San Juan y la luna a la izquierda y personajes con orla bajo arcadas. Figuras estilizadas y sinuosas propias del gótico. Fueron halladas en 1973 y están en grave peligro de degradación irreversible. Rejas de las capillas laterales: Las rejas interiores tienen las puertas formadas por barrotes que se unen en lo alto, creando arcos simples, dobles o triples, conopiales o rebajados, a veces superpuestos y algunos polilobulados. Las rejas acaban formando unos arcos apuntados entre los barrotes y una cornisa de follajes góticos de hojas de acanto estilizadas, rosetas y tréboles esquematizados por encima de la cual se levanta un coronamiento de pinchos que alternan los siguientes temas: agave de pinchos y flores, granada de pinchos y flores y espiral de pinchos. Retablo de Sant Ramon de Penyafort (s. XX): Retablo realizado por Rafael Solanic i Balius, formado por una escultura exenta central de Sant Ramon de Penyafort rodeada de paneles de bronce repujado con escenas de la vida del Santo y enmarcados por montantes y dinteles de madera y mármol sin moldurar. La estatua es de madera policromada y representa al Santo vestido de fraile con las manos sobre el pecho llevando un libro. Del cinturón le cuelga una llave y a sus pies tiene una tiara. En los repujados existe una principal valoración del volumen y del espacio mediante la introducción de elementos arquitectónicos. Estatua de Santa Lucía: Escultura de madera policromada. Figura femenina joven y derecha, vestida con túnica y manto, con la cabeza y el cuerpo ligeramente arqueados hacia lados contrarios y con una pierna que soporta el peso y la otra un poco avanzada y apoyada. Lleva orla y trenzas y en una mano la palma del martirio y en la otra un plato con los ojos. Rejas exteriores (s. XX): Durante las reformas de la fachada principal realizadas entre 1903 y 1905 se derribó el palco renacentista y se sustituyó por una portalada neogótica que aprovechaba el basamento original medieval. Las rejas exteriores de hierro forjado las encontramos a ambos lados de la portalada principal que se abre en la Plaza de Jaume I, y también flanqueando el portal de Santa Anna, en la calle de Santa Maria. El trabajo de forja de las rejas de la portalada principal combina los barrotes de sección cilíndrica circular lisa y en espiral rematados con motivos florales retorcidos. Destacan los dos dragones que flanquean la entrada. Las rejas del portal de Santa Anna son de tamaños inferiores y alternan también los barrotes lisos y en espiral rematados por hojas y acantos forjados. Pinturas de la Capilla del Santísimo (s. XX). Los frescos de la Capilla del Santísimo fueron realizados por el pintor de Vilafranca Lluís Maria Güell entre 1941 y 1944. Estas pinturas decoran los muros laterales, a ambos lados del altar mayor donde se encuentra el grupo escultórico del calvario obra de Enric Monjo, y la cúpula de la capilla. Los frescos de los muros representan seis episodios de vidas de santos y están separados por pilares adosados. Las pinturas de la cúpula se encuentran enmarcadas en orlas y representan el tema de la Gloria celestial. Vitrales del ábside (s. XX): El conjunto de siete vidrieras del ábside fue sufragado por Ramon Pujol Güell y se instalaron a partir del año 1959. El vitral central del ábside representa diferentes episodios de la vida de la Virgen y fue diseñado por Pau Boada y Josep Brugal. En los seis vitrales restantes, tres a ambos lados del ábside, están representadas, en el lado norte, la creación del mundo, la expulsión del paraíso y la genealogía de Cristo. En el lado sur están representados: la anunciación, el apocalipsis y la coronación de la Virgen. Estas tres últimas vidrieras fueron diseñadas por Pau Macià. La Basílica de Santa María forma parte del conjunto histórico y monumental más importante de Vilafranca. Documentada en 1188 en el reinado de Alfonso I. Fue reconstruida en el siglo XIII, habiendo experimentado remodelaciones diversas a partir de ahí. El edificio actual es del siglo XV (consagración de 1489) y la cripta del siglo XVI (1561). Entre los siglos XVIII y XIX tuvieron lugar obras importantes, como la reforma de la bóveda, derrumbada en 1735, la del campanario (1775, 1860, 1919) y la construcción de la Capilla Santísimo, en 1809. A inicios del siglo XX, la fachada principal renacentista fue sustituida por la neogótica. La reforma se llevó a cabo entre 1903 y 1905 según proyecto de August Font y bajo la dirección de Santiago Güell. En 1934 se incendió y, de forma inmediata, se emprendió la reconstrucción bajo la dirección de Jeroni Martorell. En 1935 la Generalitat la declaró Monumento Histórico-Artístico.

Archivo (11)

  • Dibuix de l'Orgue i de Detalls de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Dibujo

    Dibuix de l'Orgue i de Detalls de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Dibuix de Secció de la Sucursal de La Caixa de Barcelona

    Dibujo

    Dibuix de Secció de la Sucursal de La Caixa de Barcelona

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Dibuix de Planta de la Sucursal de La Caixa de Barcelona

    Dibujo

    Dibuix de Planta de la Sucursal de La Caixa de Barcelona

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Dibuix Parcial de Vidriera  de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Dibujo

    Dibuix Parcial de Vidriera de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Dibuix de Vidriera de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Dibujo

    Dibuix de Vidriera de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Esbós Parcial de Façana  i Detalls de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Esbós

    Esbós Parcial de Façana i Detalls de l'Església dels Sants Just i Pastor

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  •  Estudi de Col·locació de l'Escut a la Planta Baixa del Cimbori

    Dibujo

    Estudi de Col·locació de l'Escut a la Planta Baixa del Cimbori

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Dibuix parcial del Claustre

    Dibujo

    Dibuix parcial del Claustre

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Dibuix parcial d'Altar i Detalls

    Dibujo

    Dibuix parcial d'Altar i Detalls

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Esbós de façana

    Esbós

    Esbós de façana

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

  • Esbossos del Cimborii Detalls de Façana

    Esbós

    Esbossos del Cimborii Detalls de Façana

    Fons August Font Carreras / Arxiu Històric del COAC

Bibliografía (23)

Rutas y Apuntes (3)

Bústia suggeriments

Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses. Participa!