Les hortes de Vilabertran, antic espai rural a cinc minuts del centre de Figueres, estaven condemnades a desaparèixer. Abandonades, encara conservaven les traces de la seva organització agrícola. El Institut Català del Sòl, després de concebre el pla urbanístic en aquest lloc, va organitzar un concurso sobre els espais verds. Vàrem proposar adaptar la urbanització a l’existent, de manera que, sense perdre edificabilitat poguéssim atrapar, amb la superfície disponible pels espais verds, les traces existents mes significatives. Y amb elles, l’atmosfera del lloc. No feia falta inventar un parc urbà. El parc ja existia. El nou teixit urbà intenta negociar amb les estructures del paisatge. No solament pel seu valor intrínsec sinó també per la seva capacitat de fer entrar dins de la ciutat el paisatge agrícola circumdant. A la manera de tentacles que s’estiren des de les afores cap el barri, el parc s’estén seguint els antics camins, murs y torrents. Es superposen dos trames diferents: -La trama dels carrers, adoptada de l’antic Pla Urbanístic, una xarxa viaria clara connectada al teixit urbà de l’entorn i que dona una distribució racional a l’edificació. -La trama de l’antiga activitat agrícola que ha marcat el paisatge amb multitud de traces. Es presenta com aleatòria. A partir d’aquí, el projecte proposa realitzar el mínim necessari per adaptar el lloc al nou us. La nova capa superposada tenia que ser unitària per no suplantar l’existent. L’ús d’una sola família de formes y materials ens permetia aconseguir aquesta unitat: palplanxes metàl·liques, particularment adaptades al terreny de sorres i llims, configuren tots els elements: col·locades horitzontalment construeixen camins, passarel·les elevades, bancs i canals; en vertical, els murs de contenció. Dues realitats: l’ambient rural preexistent i el nou us urbà, que poden conviure i posar-se en valor mútuament, recolzant-se en les seves diferencies y en els seus contrastos, y, sobre tot, permet millorar la qualitat ambiental de la ciutat.