El projecte consistia en ubicar un conjunt residencial a una finca enjardinada amb un fort pendent situada al afores de Barcelona. El pas previ va consistir en ordenar uns volums a la secció del terreny preservant les masses arbòries. Analitzant avui el projecte realitzat al principi de la dècada dels anys setanta observo com aquells edificis escalonats contra el pendent de la muntanya -projectats amb la vista posada en Coderch, per a mi l’últim gran mestre i que foren construïts amb maó artesanal, fusta de melis i xemeneies de ferro negre que sorgeixen entre els pins- suporten bé el pas del temps. Les plantes han anat cobrint les façanes escalonades com una prolongació del jardí i, juntament amb la noblesa dels materials emprats, han contribuït a aquesta bona permanència al llarg del temps.

L'Estartit era fins fa uns anys un petit poble desenvolupat linealment en una estreta franja de terreny entre la platja i la muntanya. La seva imatge era la típica d'un poble de pescadors amb les seves petites cases entre mitgeres, amb alineacions reculades forçades per la geografia, formant un conjunt de cases emblanquinades contra el fons verd de la muntanya. Es va construir el dic en forma d'abric, edificant un gran port esportiu a l'antiga platja, i en el seu lloc va sorgir un passeig marítim. La situació de l'edifici al final de la cinta de construcció, entre l'actual passeig i els carrers d'Illes, vial de vianants sobre el qual es va formar el poble, fa que el projecte es plantegi, d'una banda, amb una vocació urbana sobre un passeig . La casa s'estructura en dues zones: l'anterior, orientada al sud, ofereix un conjunt de safates obertes al port i al mar; sobre ella es desenvolupen les zones de relació dels habitatges. I la posterior, orientada al carrer d'Illes, en la qual, contràriament, les finestres s'obren al mur; els dormitoris i serveis dels habitatges orienten les seves vistes sobre la muntanya, recollint a més l'accés que, aprofita el desnivell existent entre el passeig i el carrer posterior i allibera la planta comercial. El projecte presenta alguns aspectes que poden ser comentats: per exemple, el tractament de la doble façana, per una banda, el tancament de tendals que recupera el pla del passeig i, de l'altra, el tancament intern totalment envidriat que recull les necessitats del programa buscant una certa geometria i orientació dels espais, alhora que forma, al llarg de les terrasses corregudes, zones de diferents dimensions i usos. Altres aspectes a tenir en compte són el tancament dels baixos a manera d'enorme sòcol de vidre, la cornisa superior de remat de l'edifici que transparenta el cel i de la qual emergeixen les rematades de les xemeneies, o el disseny de les baranes, mampares i xemeneies, record d'una certa iconografia naval. I ja més en particular, crec que val la pena destacar l'èmfasi posat en la construcció: l'edifici, tot ell d'obra vista col·locada amb profunda junt horitzontal, obviant les verticals i pintada amb poliuretà blanc, fa que l'aspecte de la paret sigui el d'un enllistonat horitzontal continu.

El projecte intenta fer una simbiosi entre els aspectes de la tradició de la casa mediterrània com l'atri d'entrada, el carrer interior d'accés als habitatges, el pati-jardí de la casa romana, etc., amb les intencions del moviment modern, com l'estructura de formigó, el desdoblament en dúplex, la recuperació del terrat, etc.... Així mateix, s'entén la construcció com un procés artesanal amb gran prevalença dels oficis, utilitzant tècniques antigues com els estucs planxats de calç, els aplics o els paviments de graves de marbre... juntament amb les tècniques més sofisticades en el tractament dels plàstics, vidres i alumini. El fet que la nova normativa de la A.M.B qualifiqui grans zones dels nuclis urbans com a residencial extensiva (12 i 13) -on la gran altura de la planta baixa desplegada s’iguala al cos principal de l’edifici, juntament amb que més del 50% de l’edifici no es destina a residència- penso que obliga a una reconsideració bastant radical en l’el·laboració del projecte, tant en criteris compositius com en els programàtics i tipològics. En aquesta breu memòria em limitaré a ennumerar algunes de les intencions del projecte que prefiguren el resultat final, sense entrar en consideracions sobre el llenguatge formal emprat. 1- L’acompliment de la normativa en referència als espais d’aparcament -evitant el trauma de la rampa i la utilització d’un petit soterrani entre les parets mitgeres- em portà a la solució dels garatges laterals a la planta baixa. 2- L’atri d’entrada permet defugir el tema de l’altell en retrocés donant als locals de dúplex una major qualitat en forma de petita galeria. 3- El traçat de l’escala de recorregut i la substitució de l’ascensor per un petit montacargues exempt, allibera el centre permetent una lectura més global i clara des del vestíbul. 4- La suma dels espais de circulació amb les superfícies necessàries de patis interiors permet una major generositat en el tractament de l’espai comunitari, transformant-lo en carrer pati interior. 5- L’elecció d’una tipologia d’habitatges de dúplex, recuperant per a cada una d’elles la seva part proporcional de terrat-solarium, els converteix gairebé en habitatges en filera. 6- La recuperació del pati-jardí a l’interior de l’illa, aprofitant el desnivell existent, permet la ubicació dels locals subterranis i els petits estudis en dúplex amb accés des de la planta baixa.

El projecte afronta el repte de construir un petit pavelló poliesportiu a la falda del Montgrí, en un terreny en lleuger pendent. La solució és alhora funcional, constructiva i paisatgística: la caixa de la pista esportiva és l’únic volum visible des de la llunyania, i és recoberta amb vidre translúcid armat. El contacte directe amb el terreny té lloc a través d’un pòrtic perimetral que envolta la pista i que estableix una continuïtat amb la graderia mitjançant una escalinata en cascada. El cos longitudinal de serveis, en contacte amb el terreny, permet un recorregut exterior que condueix, a l’extrem est de l’edifici, a un mirador.

Pujant pel carrer Bertrán, dos anys després i 100 metres més amunt, em vaig trobar amb un programa de plantejament similar, una geometria diferent (9 x 30m) i l’experiència de la primera intervenció. El resultat ve condicionat per una nova manera de solucionar l’atri d’entrada i la seva relació amb el carrer. L’entrada a l’edifici s’entén com un recorregut a través d’una galeria envidrada de locals i un túnel de fusta d’auró formant el vestíbul per finalment desenvocar a un nivell intermig sobre un pati interior enjardinat cobert per una gran claraboia. Des d’aquí es desenvolupa una escala de recorregut, les galeries de servei laterals i unes passarel·les que permeten l’accés als sis habitatges en dúplex des dels quals es recupera el terrat per a ús privat. Des del mateix pati interior s’accedeix a l’estudi de la planta jardí, creant al fons d’aquest un jardí i una pèrgola mirador sobre el Club de tennis. L’estructura adquireix un ritme 3--2-1-2--3, que permet superar perfectament els problemes que plantejen les façanes exteriors de pati, els de la construcció de les escales dels habitatges i els del pati central. El desdoblament de la planta baixa, tres metres en retrocés respecte del carrer, es soluciona sostenint-la des del forjat superior, el qual permet mantenir l’estructura general diàfana. En conseqüència, el retraïment de la planta en altell i el desplaçament dels pòrtics laterals permeten l’esveltesa del pilar central de la façana que permet eliminar gairebé totalment el vinclament o corbatura. Algunes precisions sobre materials i tècniques emprades: -Forjats reticulars amb estructura portant de formigó. -Aplics amb lloses de pedra en la façana del carrer. -Façanes interiors amb revestiment de Cotegran amb juntes horitzontals. -Escala interior metàl·lica amb trams formats per taulells de fusta lacada i llosa de marbre. -Paviments de marbre crema sud. -Envidrament a la façana del carrer i a la part superior dels locals comercials amb vidres de 8mm. -Lluernes per reflexió a l’atri de l’entrada. -Túnel vestíbul amb taulells aplicats amb auró i amb juntes de llautó sobre estructura en costellam de fusta. -Claraboia formada per perfils amb taulells translúcids tipus Plexi formant càmara,. -Tendals i persianes interiors amb material helios-creen. -Tancaments d’alumini oxilacada en negre. -Pèrgola-jardí de fusta rústica tractada amb sals de coure en autoclau i paviment format per travesses de tren sobre llit de sorra. -Jardí format per xipresos i gespa, buganvilies a la paret sud i enfiladisses al fons i paret nord així com un arc de rosers blancs a la pèrgola sobre un fons d’acàcies.

El terreny, d'unes 12 Ha, cau en suau pendent cap al sud, i el parc es configura sobre un circuit amb tres parts diferenciades: l'orientada al sud, on es trobava l'antic palau, que es reconstrueix amb vegetació en forma de laberint, envoltat de palmeres, xiprers i parterres; la zona del llac, amb pèrgoles, illes, grutes amb una imatge romàntica que recorda les novel·les de Stevenson, i la zona d'avingudes amb xiprers, estàtues i àrees pavimentades a l'aire lliure. En elles se situa un conjunt d'elements a manera d'episodis, com un teatrí, bar, grades, grups de bancs, etc ... que fomentaran la possibilitat de múltiples activitats. Les obres han mantingut i potenciat els valors actuals de la finca, cosint les diferents zones amb una avinguda arbrada creant un segon parc estoig del primer, mitjançant una geometria de trapezis aterrassats, alternant places arbrades amb roserars protegides del soroll i el vent mitjançant talussos enjardinats amb enfiladisses. Així mateix, es crea un gran saló a l'aire lliure amb formacions de plàtans, plantats seguint les lleis de la perspectiva que dóna com a resultat l'obtenció d'un sense nombre d'avingudes parabòliques, reforçant la geometria i les dimensions de l'espai destinat, juntament amb la pineda i els jardins, a l'ús de grans masses de gent.

La casa se situa entre dos carrers a cotes molt diferents, i amb accés des del carrer superior. Així, la terrassa d’accés revesteix un caràcter especial, amb la vista al fons d’una roca triangular molt significada. L’emplaçament del programa es fa distribuint els diferents usos entre els dos nivells existents, estrets i molt allargats. La força de la secció s’expressa en els diferents materials emprats a les successives filades, des de la pedra tosca de la part baixa fins a la delicada construcció de maó de l’entrada, coronada per un triangle de coure i vidre, metàfora de la illeta que inspira tota la casa.

Este proyecto establece un equilibrio entre el edificio de principios de siglo y la construcción de un edículo destinado a comedor situado en el patio trasero del edificio. Una planta dentada y radial se adapta como si fuera papiroflexia a los límites del patio y la fachada frontal adopta una forma circular que recrea una pequeña “piacetta”. Unas vigas de celosía trenzan radialmente el perímetro irregular y se adapta en cada una su longitud permitiendo así construir a través de ellas una cubierta poligonal y facetada. Este juego de vigas y escamas permite diferentes efectos de luz proveyendo al interior de una iluminación sur combinada con la de norte de la fachada principal y, también, la que entra tamizada a través de las cañas de bambú de las fachadas restantes.

La gran coberta unitària i la barbacana en volada desplaçada ajuden a accentuar aquesta idea d’edifici compacte i unitari. En referència al segon aspecte que s’ha tingut en compte en projectar aquests habitatges ha estat el de la seva organització interna. A diferència de com habitualment es realitza -amb una escala central que connecta les diferents plantes mitjançant un joc de tres escales creuades que recorren l’edifici longitudinalment i transversalment i, recolzant-se en espais a doble altura- es va connectant i relacionant les diferents zones de la casa per aconseguir una major riquesa espacial i de llum interior. Així mateix, el joc del doble espai permet privatitzar l’ús dels jardins individuals en eliminar les vistes sobre els jardins adjacents. Respecte al programa; en els dos nivells inferiors es situa el garatge, serveis, cuina-menjador i sales d’estar i en els nivells alts els dormitoris i un espai polivalent sota la coberta. El joc d’escales i els espais a doble altura ha permès diverses variants de distribució interior. A la part alta de la finca prop de la carena de la muntanya es localitza un edifici més reduït de tres plantes d’uns 300 m2 cada una entre un bosc de pins i garrofers. L’accés a aquest edifici es realitza a través d’un túnel sota el jardí, que condueix a la planta d’aparcament i serveis comunitaris, o bé, a través del jardí per un petit sender junt al mur de pedra flanquejat per magnòlies i baladres que condueix fins al volum cilíndric de l’entrada. Els aspectes que han prevalgut en projectar aquest edifici han estat els següents: 1) Aconseguir una bona relació amb l’espai exterior on les obertures van adoptant solucions diferents en funció de l’ús i de les condicions de l’entorn. Així, les sales d’estar s’obren a les grans terrasses amb marquesines i pèrgoles a la façana sud, la torre de vidre en vorada des d’ on es visualitzen els jardins antics, l’obertura en forma de gran finestral que agrupen els dormitoris dels nens sobre el jardí posterior, el mur cortina de la biblioteca sobre el bosc, la finestra enfocant al paisatge del final de corredor i les finestretes pautades de la zona de servei o les bretxes obertes entre els murs sobre visuals específiques. Totes elles contribueixen a aconseguir una bona relació de les diferents zones amb el lloc. 2) Aconseguir una organització complexa des de la simplicitat del traçat de la planta de l’habitatge, en la que els espais es van sobreposant amb fluïdesa seguint l’ordre de l’estructura. 3) Posar èmfasi en la construcció en base a làmines de tancament de maó artesanal que, en interrompre’s, permet radiografiar la construcció mixta de pilars metàl·lics i lloses de formigó amb aspectes parcials com la utilització de nusos rígids, articulats, de recolzament simple o en volada per al sosteniment de la façana frontal. 4) Finalment, la utilització de materials nobles com la pedra de nicorella pròpia del lloc, els maons manuals “maonets”, el formigó vist, la fusta de teka, l’acer i el vidre hauran de contribuir a la desitjada integració amb el context i al bon aspecte del pas del temps que esmentava al principi.

El Passeig Molinet discorre seguint la costa rocosa a uns tres metres sobre el nivell del mar des de l’espigó que tanca la dàrsena de l’Estartit, fins el Molinet; un penyal que limita el Freu, canal entre l’illa i la costa. Darrera el mur de pedra hi ha un pati empedrat amb accés a la terrassa superior, mitjançant una escala exterior de fusta de teka, i directament a la zona de convidats reconstruïda sobre antics murs i que s’obre al pati. A sota l’escala una porta comunica amb el garatge. Des del fons d’aquest una escala transversal permet l’ accés a les plantes altes articulant l’habitatge i separant les zones de servei de les zones d’estar. El projecte es planteja des de la secció. Un gran buit central conforma el doble espai comunicant visualment la muntanya a través d’un finestral en arc sobre el pati posterior, i el mar a través de la gran vidriera que en forma de proa tanca la casa en la façana frontal.

El projecte es situa a una àrea de grans transformacions responent a les diverses sol.licitacions de l’entorn. Al costat nord s’alça un edifici de grans dimensions de traçat orgànic al que es reforça la linealitat, va adaptant-se al desnivell del terreny i oferint-se com element de tancament del conjunt des d’una perspectiva llunyana. Tancant els laterals de les places, dos conjunts lineals de doble bloc, de diferent secció i crugía, recullen a l’interior del pati els nuclis de circulació vertical. Un petit bloc lineal de baixa alçada va cosint els diferents edificis tancant l’àmbit de les places i fent de sòcol i suport a les dues torres aïllades.

L’edifici ocupa una de les cantonades del moll del port esportiu, inclòs dins la dàrsena del port de l’Estartit. És format per dos cossos articulats en forma de L. Un mur situat a la bisectriu de la cantonada fa alhora de separador i d’articulador. El cos principal aprofita les vistes al mar a través d’un gran parament vidrat i d’un petit altell, que permet elevar el punt de vista. Les visuals, estudiades d’una a una, pretenen crear una sèrie de seqüències que van des del passeig marítim, al darrere, fins a l’horitzó del mar. L’edifici actua com un delicat dispositiu visual que té en compte tots els elements de l’entorn.

El Jardín Botánico de Barcelona se extiende por la parte superior de la montaña de Montjuïc que mira a Barcelona, y tiene unas vistas espectaculares sobre la ciudad. Se trata de un jardín en el que conviven, ordenadas por áreas geográficas, especies vegetales de las zonas del mundo donde se da clima mediterráneo. Por lo tanto, las especies que encontramos se aclimatan bien en la ciudad y se pueden exhibir al aire libre. El jardín se crea acomodando una geometría de caminos entrecruzados entre sí formando triángulos (se puede distinguir claramente un circuito principal que hace la visita muy fácil) adaptada de una manera muy natural a una falda con pendientes desiguales. Este poderoso orden geométrico sirvió a los arquitectos para ordenar el parque de entrada, y se verá sustituido, con el tiempo (ya pasa en algunas zonas del parque) por un orden vegetal que es el resultado de una plantación inteligente de sotobosque, arbustos y árboles que con el tiempo irán creciendo y dando a todo el conjunto un orden natural tan lógico como el artificial. Ambos conviven, actualmente, a la perfección en varias zonas del parque. La paleta de materiales artificiales es básica: vallas de madera, hierro oxidado y hormigón. Los edificios auxiliares se construyen también con estos materiales. Cabe destacar el bellísimo instituto que corona el parque, un prisma que levita a unos metros del suelo y que deja una ventana corrida de hierro oxidado como mirador privilegiado de la ciudad. El conjunto constituye uno de los espacios urbanos más bellos de la ciudad, y la multiplicidad de recorridos que crea su geometría de caminos hace un lugar muy agradable para realizar una estancia larga.

El paisatge d’aquesta zona de la província de Girona ofereix un gran camp visual amb àmplies perspectives com són la presència del riu Ter i en especial el massís del Montgrí que es converteix en referència paisatgística d’aquesta zona del Baix Empordà. L’Hotel es situa junt al complex residencial al centre dels terrenys del Club de Golf, al costat dels forats més espectaculars del recorregut, oferint una potent silueta com a ròtula visual del conjunt arquitectònic. El vial d’accés que serpenteja entre els diferents forats del camp de golf condueix els usuaris de l’Hotel fins a una gran plaça o esplanada sota la qual resten ocults els aparcaments. La plaça permet, a més, la seva utilització com a plataforma en la qual recollir els diferents esdeveniments esportius i tornejos de golf. Es planteja, doncs, un edifici compacte de planta baixa més dos en la seva part posterior al costat nord junt a la plaça d’accés i, a la façana sud, s’ofereix una planta més degut al desnivell del terreny. Aquesta planta alberga els salons, bar, menjadors, sales multiús... Tot plegat assistit per les dependències de servei que es situen a la part posterior d’aquesta planta més enfonsada, il·luminades i ventilades per un pati anglès que permet l’accés de logística a cuines i magatzems i facilita també la comunicació directa a l’Hotel des de l’aparcament situat sota la plaça. Les plantes superiors s’organitzen en creu amb habitacions de diferents tipologies i mesures, obertes a les quatre orientacions ja que totes elles frueixen d’esplèndides vistes al paisatge circumdant; muntanyes del Montgrí, platja de Pals, visuals més properes del propi camp de golf i altres més llunyanes del paisatge de l’Empordà. La planta d’habitacions, de gran compacticitat, permet l’optimització de les zones comunes; una bona disposició dels recorreguts d’evacuació, circulació principal i de servei, el pas dels corredors o passadissos cap a la llum i la vista exterior. Així, arriba a configurar unes estries que pauten rítmicament les façanes nord i sud. El conjunt d’habitacions (87), de les quals 7 són suites, resten així organitzades de forma elegible permetent minimitzar els efectes d’una gran edificabilitat (6.000m2 sobre rasant). La coberta de l’edifici es corona amb un gran dipòsit d’instal·lacions i plaques solars per la instal·lació d’aigua calenta sanitària. El revestiment de les façanes és de taulells de fusta d’Ipe, tractada en autoclau, proporcionant diferents textures als plans massissos i als laterals de les habitacions, construïts amb travessers marins de fusta. Aquests laterals es presenten com una gran retícula d’espais intermedis, que actua de filtre entre l’habitació i el paisatge. El cos de ponent conforma una gran marquesina sobre l’accés i, suportat per un conjunt de pilars, ofereix un contrast en clarobscur i una transparència sobre l’espai obert, que alleugera la gran massa de l’edifici, en contrast amb la solidesa i potència de la seva implantació sobre la topografia. L’ interiorisme accentua la calidesa espacial d’un hotel en contacte amb la naturalesa i les condicions de confort, que es posen de manifest en les textures, mobiliari, i la configuració dels passadissos i les habitacions. Un baldaquí de revestiment de fusta lacada de diferents colors estructura l’habitació i facilita la disposició de panys de paret límpids en connexió visual amb la terrassa que d’aquesta manera forma part del mateix espai de l’habitació.

La construcció de l’espai interior és el resultat d’un conjunt d’operacions projectuals i constructives. La primera d’elles consisteix en lliscar l’encofrat de les plantes d’habitacions formant un joc de poligonals que van facetant i reglant les diferents superfícies que componen la primera façana interior. Aquest conjunt de plans que dinamitzen l’espai ajuden a controlar l’acústica del gran vestíbul. Aquest primer tancament es construeix mitjançant unes cornises de formigó i unes baranes realitzades en dos plans, un de vidre i un altre d’elements d’alumini fos, que mantenint la seva qualitat diàfana i cristal·lina, eviten els problemes de vertigen, els de neteja, els de manteniment i el recanvi de les seves diferents peces. Dues ranures, una d’il·luminació i l’altra per a injecció d’aire que pressuritza els passadissos, completen aquesta primera membrana. Aquesta façana es complementa amb l’interior que tanca les habitacions formada per les superfícies el·líptiques que tanquen els banys, recobertes de làmines corbes de aulocobond i els pilars cilíndrics folrats en palma de caoba d’igual secció en tota la seva alçada, que recullen les entrades de les habitacions. La segona operació projectual es desenvolupa a la secció. Aquest espai s’estructura verticalment en tres parts: l’inferior de 10 m d’alçada, rematada per unes superfícies corbes inclinades que corresponen al tancament de les plantes tècniques i que per la seva condició lleugerament voltada reforça la personalitat d’aquest primer nivell que disposa també d’una climatització diferenciada. El segon nivell que forma part d’un altre pla visual es constitueix per les dotze plantes d’habitacions que configuren la part central de l’espai de 42 m d’alçada mitjançant el joc de poligonals. Finalment les dues plantes reculen permetent l’entrada de llum i sortida de fums, que convertiria aquest espai, en cas d’incendi, en un pati obert zenitalment. Les últimes plantes amb el traçat corb i els ampits opacs actuen com a remat de tot aquest espai. La il·luminació s’aconsegueix amb un gran vitrall mirant a nord i es rigiditza amb uns nervis trencats i horitzontals. Un conjunt de perfils metàl·lics fan els nusos i, en el seus plecs hi ha la fusteria metàl·lica estructural que suporta els vidres. Una marquesina travessa el vitrall per recollir l’accés i arribada de cotxes. Aquest gran vitrall i les obertures a les cobertes il·luminen amb llum de nord el vestíbul fent innecessària la llum artificial. Això fa que la percepció espaial sigui inversa durant la nit o el dia. Quan és de dia l’espai es projecta vers l’exterior accentuant la llum natural les facetes , les arestes i els plans. A la nit el procés s’inverteix, l’espai es tanca en si mateix, la llum artificial marca i segueix les línies i el vitrall que reflexa l’interior i deixa veure les llums emblemàtiques de la ciutat. A les bandes del vitrall es situen dues grans pantalles de formigó realitzades amb encofrat lliscant i que contenen a l’interior totes les instal·lacions verticals servint a cada planta de connexió i tancament de circuits. Aquestes parets comprenen la climatització, extracció i renovació d’aire als banys, evacuació de gasos i els conductes de les xemeneies, montacarros, montamaletes i conductes de roba, els offices de planta, escales d’emergència i instal·lació de seguretat. Aquests murs fan possible la relació entre els usuaris i totes les xarxes de serveis sense encreuaments, i conformen a l’exterior la façana principal d’accés, privant des de l’exterior la vista de les habitacions i provoquen un fort canvi d’escala que ajuda a situar l’edifici sobre el terreny.

A l'interior del recinte del Parc de Torreblanca es trobava, en un estat gairebé ruïnós, una antiga edificació. Un soterrani destinat a cellers i a sobre d'ell una nau de gran alçada destinada a usos agrícoles. El projecte proposa un edifici de nova planta que envolta l'antiga edificació. Es deprimeix el terreny mitjançant talussos enjardinats convertint la planta subterrània en el gran vestíbul i sala d'exposicions del nou edifici. A la planta superior s'ubica el saló de plens aprofitant l'antiga estructura d'arcs amb una nova coberta de secció esglaonada. Al seu voltant se situen les dependències del nou Consell. Un conjunt de buits realitzats a l'antiga estructura li confereixen una nova dimensió espacial reforçada amb el joc de llum natural.

La casa es configura com un acoblament de cossos adossats, a la manera de les construccions rurals. El primer cos ja existia: era un graner de pedra de planta quadrada, que ara ha esdevingut la sala d’estar. El cos del dormitori queda separat del primer i, entre tots dos, un tercer cos permet l’entrada i acull el menjador i la cuina. Darrere d’aquestes peces hi ha el plató fotogràfic, de mesures determinades pel client. La secció de la coberta inclou l’entrada de llum zenital, a més d’una segona obertura, a ponent, que permet l’entrada a l’estudi de la llum càlida del vespre. El pavelló de convidats, una petita estructura de fusta, es troba a l’altre extrem del jardí.

El projecte intenta desenvolupar una solució basada en la teatralitat de l'arquitectura creant un escenari diferent a aquell que s'havia concebut originalment. Es crearen tres tipologies diferents. El llarg passadís de la planta primera es presenta com el centre de gravetat del projecte. Actua com a element intermedi connectant la part superior i inferior de l'edifici, formant un balcó visual des del qual es veu l'escenari urbà creat. Com a contrapunt a l'espai interior l'ordre rítmic de les façanes al carrer contribueixen a produir un efecte sobri i urbà. L'ús dels materials (acer, alumini, fusta, pedra i murs revocats), formant combinacions, defineixen el diàleg plàstic i cromàtic de l'edifici.

La idea de construir un edifici subterrani neix de la impossibilitat urbanística de construir sobre la rasant del terreny. L’edifici s’endinsa doncs al subsòl buscant unes antigues lloses de cimentació a 7m de profunditat. El que a primera vista es llegeix com un conjunt de murs en forma d’escultura al paisatge, al seu interior, aquesta percepció esdevé quelcom enganyosa. Els falsos murs resulten ser jàsseres de grans cantells susceptibles de suportar grans lluernes i aguantar el pes de les terres aconseguint certa diafanitat espacial i ajudant a connectar a l’interior les diferents zones del programa. El pati central, de superfície reduïda (una mica més de 100m2), es concep en forma d’estrella i, això permet, per altra banda, que gràcies als seus llargs braços facin penetrar la llum en profunditat ocultant al mateix temps una part del seu traçat el qual fa difícil descobrir la seva escala. L’edifici es construeix amb un únic material (el formigó armat) i el procés de construcció discorre únicament amb l’ordre geomètric dels encofrats que es cuiden més en els falsos murs, i es deixen en brut en la formació de les lloses inclinades. Un únic detall constructiu -en el canvi de secció dels murs del nivell inferior en augmentar i formar pantalles que defineixen l’espai central- permet la impermeabilització i formació del mirall d’aigua. El programa s’organitza en dos nivells: l’inferior conté els vestuaris, saunes, jacuzzi, banys turcs i les activitats de caràcter més privat. Al nivell superior -ubicat sota terra però en contacte amb el jardí a través de rampes que el comuniquen visualment amb l’exterior- conté totes les activitats pròpies d’un centre d’aquestes característiques: aeròbic, ioga, dansa, sales de musculació, cardiovascular, relaxació, piscina, centre de bellesa, centre mèdic, botiga i serveis auxiliars. Un doble mur perimetral connectat a una sala d’instal·lacions proveeix totes les necessitats tècniques dels diferents espais, alliberant doncs els sostres i terres de la necessitat d’acollir elements tècnics i aconseguint així una gran diafanitat. Al final, l’edifici se’ns mostra com una caixa de llum sota terra que relaciona l’espai interior i jardins amb l’exterior, aprofita els reflexos de la llum a l’aigua, comunica visualment els diferents espais i impedeix les mirades des de l’exterior.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar a Vallvidrera, a la parcel·la número 4 de la finca existent entre els carrers de l’Actor Morano i el traçat del funicular. La parcel·la està situada en una forta pendent amb problemes d’accessibilitat, amb orientació al nord-est encara que amb magnífiques vistes àmplies sobre un bosc proper a la ciutat. La casa es planteja en dos cossos paral·lels i escalonats a la pendent que construeixen un espai buit, orientat al sud, amb una visió llunyana d’una muntanya i el mar. Aquests dos cossos es connecten al nivell inferior organitzant a la part posterior el garatge i dependències annexes, i a la part del davant un espai lineal i continu: hall i zona per al joc, gimnàs amb vestuaris i sauna, i suite del propietari. Espais que es van comunicant mitjançant plafons corredissos i que es connecten a la piscina exterior. A la part superior del cos davanter es situa un gran espai destinat a sala d’estar-biblioteca-estudi que es connecta amb el nivell inferior mitjançant una escala oberta amb una claraboia zenital sobre el hall i una petita escala secreta oculta per un moble, que comunica la sala amb el dormitori del propietari. Al cos posterior es situa un petit menjador i la cuina. Entre aquests cossos i atravessant com un nexe d’unió es troba el pati, un petit cos envidrat que es pot obrir i s’incorpora a l’espai buit entre els dos volums. Aquest espai juga amb la llum mitjançant uns grans plafons mòbils al costat del mar i una pèrgola atirantada per unes catenàries de petites lamel·les de fusta que ofereixen una ombra més densa. El fons d’aquest espai, que s’incorpora la cuina, es troba la muntanya on s’hi ha plantat un bosc de bambús de canya negra. El jardí lateral que uneix aquest espai amb el nivell inferior de la piscina, queda conformat per un altre bosquet de bambú de canya blanca. Finalment, a la part superior del cos del darrera es troba la suite de convidats, comunicada mitjançant una escala que entrellaça els tres nivells.

Façana al Mar de Barcelona. Aquest pla no només contemplava les operacions d’infraestructura sinó la possibilitat de construir habitatges i alguns serveis enderrocant una extensa àrea de velles fàbriques. L’operació edificatòria més important fou, sens dubte, la Vila Olímpica que vingué a restaurar una certa continuïtat urbana entre la ciutat i el barri del Poblenou recuperant el fil històric interromput quan Barcelona decidí abandonar el mar i créixer en perpendicular cap a l’interior. De forma paral·lela, el pla acollí una promoció privada d’habitatges a tres illes ocupades per la industria Torras Herrerías y Construcciones amb una doble finalitat; per un costat, dos de les tres illes havien d’allotjar als àrbitres olímpics durant els jocs i, per un altra, degut al veïnatge amb l’àrea de la Vila Olímpica, aquesta operació calia ser una de les que propiciarien el procés de reconversió urbana de la resta del Poblenou. L’arquitecte Carlos Ferrater amb el seu equip de col·laboradors va obtenir l’encàrrec després de la resolució d’un concurs restringit entre varis arquitectes. El seu projecte entrà en el procés general de realitzacions que calia estar enllestides per al 92 i suposà l’ocasió excepcional de reconstruir en una sola operació tres illes de l’Eixample Cerdà abans ocupades de forma exclusiva per edificis fabrils. L’àrea de les tres illes, alineades entre si i en paral·lel a la línia de la costa, està delimitada pels carrers Llull i Ramón Turró i, en sentit muntanya, per les de Zamora i Àvila; un conjunt del qual els seus promotors anomenaren Eixample Marítim en referència a les traces persistents de la urbanització de Cerdà i la seva proximitat amb el mar. Tan sols l’adjacent al carrer Zamora no es pogué reconstruir en la seva totalitat degut a la presència d’edificis industrials d’altres propietaris. La popular Can Torras dels Ferros com ja hem vist, fou una de les més importants indústries metal·lúrgiques de Barcelona. El procés industrial es componia de fosa de ferro, laminat i construcció d’estructures per l’edificació, calderes, material ferroviari, etc... Un ferrocarril propi de via estreta unia aquests processos travessant els carrers i un altre d’amplada normal connectava la fàbrica amb la línia de França per Granollers. El conjunt del projecte realitzat conté 560 habitatges de diferents mesures i tipologies; locals comercials en planta baixa, algunes oficines i un centre comercial. Les tres illes posseeixen un tractament arquitectònic uniforme i estan vinculades per un passeig arbrat que travessa els seus jardins interiors aproximadament per on antigament ho feien les vies de tren. Al jardí d’una de les tres illes s’ha inclòs a més una piscina. Les illes estan construïdes en el seu perímetre però la barra edificada s’interromp pel passeig esmentat i per uns passatges situats davant als passos de vianants del carrer Ramón Turró, que separen els xamfrans i els configuren com edificis aparentment més alts. Les plantes baixes són transparents de manera que des del carrer es pot veure la vegetació interior i a més permeten penetrar a l’interior de les illes per diversos punts. En conjunt podríem dir que constitueix l’exemple més aproximat, construït fins avui en dia, del que Cerdà proposà com a alternativa a aquella asfixiada Barcelona Industrial d’intramurs. És possible que, quan s’imprimeixin aquestes línies encara sigui possible contemplar l’exposició que sobre l’il·lustre urbanista es celebra als edificis de les casernes que la Universitat Pompeu Fabra pensa ocupar. El ciutadà barcelonès té aquí a l’abast de la mà una ocasió d’or per desfer alguns malentesos i augmentar la seva capacitat de judici crític sobre la ciutat, és a dir, incrementar la seva cultura civil. Abans hem resumit la vocació dual que mostrà Barcelona per a desenvolupar-se a la seva plana representada esquemàticament per dos direccions perpendiculars. En un primer moment es construeix la façana neoclàssica al mar des de Montjuic al parc de la Ciutadella i al Cementiri Vell, un desenvolupament frustrat que podria haver pres l’eix de la Gran Via com a columna vertebral d’un creixement paral·lel a la línia de la costa. Seguint l’esquema de Cerdà amb una altra tendència, com a segon i correlatiu acte, es creix efectivament sobre la perpendicular del mar i es produeix una ciutat, la façana de la qual, quedà desdoblada sobre un eix, identificant-se amb les pròpies façanes del Passeig de Gràcia. Podríem fer un senzill exercici crític i comparar l’illa característica que construí el teixit de l’Eixample burgés i després les seves extensions laterals, amb la que un segle després s’ha pogut construir sobre la mateixa traça urbanística però en aquell territori de maresmes que fou destinat a rebre el cementiri, el ferrocarril, les fàbriques i el proletariat industrial. Resumint moltíssim, podríem afirmar que la història de la construcció de l’Eixample coincideix amb el procés de densificació de les illes fins al punt que no deixa rastre en cap espai al seu interior que es pogués considerar lliure o amb algun significat civil. L’illa típica té 113 metres de costat, amb xamfrans de 20 metres, que és l’amplada també dels carrers corrents. A l’eixample construït les cases de veïns arriben a una profunditat mitjana de 28 metres, de manera que un cop restada la corona queden uns patis de 57 metres, per tant, amb una superfície de 3249 m2. Però gairebé tots aquests patis estan a més edificats en planta baixa, i el seu terra el constitueixen els sostres dels magatzems, garatges o tallers, de manera que la poca terra que hi pot haver caldria buscar-la a les jardineres. Des de l’aire una illa sembla un patchwork, una peça feta del s pedaços de les parcel·les construïdes. És infreqüent veure un arbre i en el millor dels casos el pati interior conserva alguna regularitat. L’illa és doncs un sòlid i massís prisma, intransitiu respecte al carrer, fruit d’una consideració de la ciutat com a pura mercaderia, d’una actitud mesquina i usurera que de forma hipòcrita s’ha volgut redimir amb la coartada que podia prestar-li la bellesa d’unes quantes obres, en particular la dels arquitectes modernistes. Magnífic sarcasme si considerem l’ incomoditat que a aquests arquitectes produïa el veure els seus edificis reduïts a simples façanes decoratives i si recordem a més que Gaudí, un dels més alabats, acabà demanant almoina pels carrers. Tanmateix, creiem que malgrat aquesta congestió i aquesta alineació l’Eixample no ha perdut les seves qualitats potencials. L’avarícia de molts no ha pogut amb la generositat d’uns pocs (d’un Cerdà, d’un Gaudí...). Comparem aquelles dades amb les del projecte que comentem. Aquí la profunditat edificada és de 12,70 metres, de manera que els habitatges tenen dos façanes i cap pati interior. El pati interior de l’illa llavors té 87 metres de costat i 7569 m2 de superfície i està enjardinat. El centre comercial de dos plantes és l’únic edifici construït a l’interior d’una de les illes. L’àrea lliure conté doncs més del doble de superfície que la de l’illa de l’Eixample històric, i el pati és , a més, completament regular. Els carrers que queden entre illes conserven la secció basilical de tres naus, amb voreres de 5 metres, ampliades per un porxo de 3 metres i estan relacionades visualment i per als vianants amb els jardins interiors. Les distàncies de cada habitatge als veïns d’enfront són de l’ordre de 80 metres als jardins i de 20 metres als carrers i des de l’interior dels habitatges es contemplen els arbres en els dos espais. Podríem completar aquestes dades quantitatives amb una breu descripció subjectiva des de la perspectiva que atorga el ser habitant d’aquest lloc. Existeix una plàcida però dinàmica relació veïnal. Encara no està complert l’equipament comercial però existeixen ja les botigues més essencials. Es domina una àmplia àrea de cel, es percep la brillantor de l’alba i la posta de sol, i el transcórrer del dia ve pautat per la presència del ocells i les veus del nens. La successió de les estacions es fa sensible a través de la vegetació. A l’estiu el cant del grill acompanya i no desvetlla. El jardí genera un microclima efectiu i una fauna constituïda per gavines, merles, rat penats, pardals i cueretes ens visiten habitualment. En certs períodes el silenci es converteix en delícia i la relació amb el pati dels petits dormitoris reprodueix la que té lloc entre la cel·la i el claustre del monestir. Animada, entre altres coses, per la qualitat protectora i ecològica del jardí s’esdevé una verdadera explosió demogràfica, el que ve a facilitar una pista, en clau urbanística, sobre l’ecosistema que necessita la ciutadania per repoblar Catalunya. L’honorable i altres autoritats podrien prendre bona nota... i quelcom més. Encara reconeixent que es cau en una certa idealització en contrast amb una Barcelona densament comprimida per la seva pròpia edificació, aquest exemple demostra que és possible un model equilibrat d’urbanització, compatible amb un benefici immobiliari raonable i sense necessitat de fer gran invents. Així no ens semblaria res malament un Poblenou reconstruït segons aquesta pauta, allà on la petjada de Cerdà persisteix; un Poblenou monòton on la monotonia consistís en la repetició democràtica del benestar de cada individu, família o grup social; en la recreació d’una harmonia entre allò edificat i allò lliure, entre l’esfera privada i la pública, entre l’estància i el moviment..., aquella harmonia que per a la ciutat industrial, Cerdà somià com a possible.

El projecte sorgeix de la decisió d’ubicar els estudis de cine ARRUGA en un polígon industrial de la perifèria de Barcelona en considerar la producció de pel·lícules i espots publicitaris com una activitat industrial. Així un edifici destinat a albergar una activitat creativa es veia confinat a conviure en un món gris i mut, sense llenguatge... fàbriques i magatzems amb activitats horàries típiques dels polígons industrials. Davant la impossibilitat de generar un llenguatge amb els seus “veïns” l’edifici es converteix en imatge i reflex de la seva pròpia essència, mostrant-se així de l’única manera possible: un edifici per fer pel·lícules. En fer-se fosc la façana principal es converteix en un tros de cel·luloide esdevenint en cinema la mateixa activitat de l’edifici tal com la producció, post-producció, realització, etc. La resta del programa es queda ocult rere la caixa cega; càsting, vestuari, attrezzo, magatzems muntatges, tallers, camerinos i serveis. Finalment, el gran espai destinat al plató cinematogràfic se’ns presenta en la seva forma més neutra. La construcció (materials, estructura i instal·lacions) d’aquest espai es posa al servei de l’activitat principal reforçant la neutralitat del projecte. L’edifici es constitueix amb tècnica i preus de nau industrial; una estructura d’acer exposat amb protecció contra incendis, forjats decks de planxa nervada, murs en bloc de formigó, paviments de formigó polit, instal·lacions vistes i façana de taulells ciment-fusta. El projecte incorpora com a element extern una plantació lineal de populus teixana a poca distància de la façana principal. Aquesta formació vegetal ens rebel·la un nou espai intersticial negatiu de l’interior. Aquest espai relaciona l’activitat interna amb l’espai exterior al mateix temps que utilitza llur condició canviant. A l’estiu un espès matalàs verd protegirà del sol, la tardor canvia de color i purga les fulles, a l’ hivern es converteix en un reflex sobre la gran finestra envidrada i a la primavera anirà mostrant els diferents colors verds. Entre aquesta pantalla d’arbres i el carrer del polígon es concep un espai obert destinat a l’arribada i circulació de vehicles. Finalment, en un polígon industrial una caixa gris planteja una qüestió d’arquitectura; la tensió entre l’ envoltori i l’espai intern articulat per la llum.

A pesar de ser fruto de un conjunto de promociones privadas, el proyecto reflexiona sobre el sitio y sobre el programa como si se tratara de un equipamiento público. La zona universitaria se lee como una periferia con una gran vocación urbana, marcada por la presencia de diversas facultades universitarias y algunos equipamientos deportivos. El sitio es leído como un entorno cargado de referencias, al que el edificio responde con un conjunto de volúmenes edificados que muestran una gran vocación de unidad. La planimetría se organiza en tres crujías principales separadas por dos calles longitudinales, que conectan la cota más alta de la Diagonal con los jardines de la parte trasera. El hormigón blanco de toda la fachada cohesiona los volúmenes de diversas dimensiones, y las aberturas se ajustan a un repertorio muy estricto para crear una coherencia estilística. El edificio fomenta el carácter urbano de la zona y presenta una continuidad con los usos existentes.

El projecte es basa en la remodelació de l’antiga fàbrica Sanglas i té com a objectiu recuperar la tipologia essencial de la fàbrica de riu de forma alta i allargada. Per aquest motiu s’han eliminat tots els afegits que desvirtuen la seva forma originària i s’ha afegit un nou cos vertical que continua i completa l’estructura de fàbrica de riu que concentra les parts necessàries per al funcionalment d’un museu contemporani: escales, ascensors, muntacàrregues, direcció i serveis. El nou cos actua com a torre que connecta els tres nivells de l’edifici. Tota l’ intervenció atorga el màxim protagonisme al volum convertit en museu. L’accés principal es realitza a través de la plaça que crea la nova ampliació. En planta baixa i en el primer pis es distribueixen les peces del museu de la industria i de la història territorial. Al segon pis s’ubiquen la sala d’exposicions temporals, sala d’actes i el centre d’estudis de riu. L’arquitectura, amb aquesta juxtaposició d’allò històric i allò modern, es convertirà en el primer ingredient que explica els continguts del museu i, al mateix temps, en la primera peça del futur parc del riu Ter.

Tretze espais de comerç i 268 habitatges de dues façanes, organitzats en un nucli per cada dues unitats (22 escales). En terrenys d’una antiga indústria de paviments, adjacent a un elemental barri d’habitatge barat (Can Gibert del Pla) dels setanta i veïna també d’un treballat pla parcial d’eixample (Carles Frigola, 1990), aquesta operació adopta una disposició a escala de l’avinguda principal (passeig d’Olot), amb un potent gest corb del volum, tot atenent amb prou delicadesa la trama urbana menor dels carrers locals. El recinte es defineix com una cinta graonada, capaç de donar una alçada matisada a cadascun dels espais públics que la volten així com d’incloure un espai comunitari que no tanca continuïtats viàries. En són trets principals l’èmfasi en els vèrtexs, la discontinuïtat expeditiva de les cantonades i una estratificació exfoliativa de les alçades, amb recursos formals escassos i precisos.

Situat al carrer de Roger de Llúria 108, proper a la seu del Col.legi d’Advocats de Catalunya, el local existent es desenvolupa en planta baixa, una planta soterrani parcial i d’escassa alçada i unes petites depèndencies d’altell, també d’alçada reduïda, i amb problemes d’utilització, donat els elements estructurals (jàsseres i bigues). El local té una configuració estreta i fonda (51,5 ms) amb poca façana al carrer i mancança de patis intermedis. El projecte proposa una intervenció limitada en extensió, però, que canvia de manera radical la percepció espaial del local existent. També el projecte pretèn optimitzar l’ús dels diferents espais, ordenant per zones les diverses activitats. Un primer espai d’accés, aprofitant les condicions de les dues obertures de façana, d’accedir a un primer àmbit, i tot seguit entrar i reconeixer tota la dimensió de la intervenció. La segona obertura de façana a l’eix del local, es converteix així, en un ull que permet il.luminar i visualitzar des de l’exterior l’espai central. El nom i anagrama de l’entitat es situarà al vidre. La zona central, que recull la intervenció radical esmentada que consisteix en obrir un buit al terra i forjat de la planta baixa de 9,5 x 3 mts., la qual cosa permet comunicar espaial i visualment les zones d’atenció als mutualistes ubicades al nivell d’accés i les zones de consultes mèdiques ocasionals situades a la planta inferior, en la que, mitjançant una petita excavació s’obté l’alçada necessària (2,50 ms). Aquest buidat espaial comunica visualment l’altell destinat a arxiu i lleure del personal, amb una passarel.la suspesa. Amb aquesta intervenció es genera un espai a triple alçada que recull els elements de circulació : escala-rampa, passos, escales i passarel.les, comunicant visualment les zones d’atenció al públic, treball, consultes i arxiu. Finalment, a la part posterior del local es situen les dependències de direcció i la gran sala de reunions, donant a l’espai interior de mansana, que gaudeix de la possibilitat d’il.luminar amb grans claraboies de llum zenital practicades a la coberta. Al fons del local, realitzem una petita terrassa-pati-jardí en relació amb aquest espai intermedi amb llum zenital, que connecta les dependències de direcció per optimitzar les condicions de claror i confort provocant atractives vistes al pati enjardinat. Tot un conjunt d’activitats complementàries, serveis, depèndencies d’instal.lacions, magatzems, sortides d’emergència, etc.. es van col.locant estratègicament en espais intermedis del projecte, resolent temes de seguretat i evacuació.

La nova seu del Real Club de Golf El Prat es situa en uns terrenys amb lleugera pendent envoltats per zones lineals de bosc de pins i bancals terrassats. El projecte de la seu del club i els edificis annexes es concep segons el criteri de respecte i integració al conjunt del paisatge, d’accessibilitat, comunicació i centralitat respecte al camp de joc. El programa de l’edifici central de la Casa-Club es basa en un estudi minuciós de la topografia i es desenvolupa en dos nivells; s’enterra la zona de servei (dipòsit i àrea de magatzem) i es concentra al centre la zona tècnica i d’instal·lacions no visibles des de l’exterior. Amb aquest criteri des de tota la façana es gaudeix de la vista sobre el paisatge. S’accedeix a l’edifici des de la planta superior -al final de la zona boscosa destinada a aparcament- a través d’un gran vestíbul d’ on comença l’eix longitudinal de distribució de l’edifici i als seus laterals es distribueixen les funcions més representatives del club social. En un costat la sala de jocs, bar amb gran terrassa amb pèrgola, salons de festa i restaurant i, a l’altre, els ambients destinats a oficines i administració. Des del vestíbul, mitjançant una escala oberta, s’accedeix a un espai de doble altura i al vestíbul de la planta inferior que s’orienta transversalment respecte a l’edifici de manera que s’obre a les dues orientacions oposades al paisatge. Això permet l’accés a la zona de vestuaris dels socis resolt amb gran generositat i que funciona com a zona d’estança i trobada. Cada un té integrat una zona d’estar, sauna, massatge i una petita piscina coberta. En aquest nivell s’ubica l’aparcament dels cotxes elèctrics i els pals de golf, un petit bar i un gimnàs. L’edifici annex es composa per una zona de vestuaris per als visitants, el bar d’estiu i un edifici pels als nens i s’adossa a un mur -que parteix de l’edifici central- adaptant-se al terreny i assumint una configuració escalonada en planta per a suavitzar l’ impacte al paisatge. També actua de filtre cap a la zona d’aparcament i la zona de la piscina descoberta. El conjunt està organitzat en tres nivells que corresponen a àmbits funcionals diferents; la zona de la piscina principal -amb una zona verda adjacent- comprèn unes cuines connectades a l’edifici central, un bar exterior i els vestuaris per socis de planta simètrica respecte l’accés amb zona masculina i femenina. Entre les dues hi ha una zona de bany, una altra de descans i les cabines al fons. Mitjançant un salt de cota s’independitza la piscina per a menors de quinze anys i s’integra un àrea de jocs a l’aire lliure amb una pèrgola de fusta on els pares podran reunir-se amb els fills per menjar junts. L’última zona alberga l’edifici per als nens on a la part adossada al mur es distribueixen les àrees de servei (banys, cuina, vestuaris i instal·lacions) mentre que la sala de jocs, separada de la sala de televisió, s’obre a les vistes del bosc. A la zona infantil també hi ha una petita piscina. Els materials emprats són el maó blanc i la quarsita verda i s’accentua la integració de l’edifici al context amb la horitzontalitat del conjunt.

Edificio entre medianeras de 11,60 m de ancho que agota completamente la profundidad edificable hasta el interior de manzana. El programa se desarrolla en tres niveles destinados a despacho de arquitectura, cuatro niveles destinados a residencia, con dos viviendas por rellano, y tres niveles de sótano para aparcamiento de vehículos, organizados en medias plantas. La estructura de la fachada está constituida por elementos verticales con un 50 por ciento lleno-vacío, tal y como es preceptivo en el Eixample Cerdà. Los cuatro materiales utilizados son los tradicionales: piedra, hierro en los balcones, contraventanas de madera y vidrio. La fachada se organiza con cuatro pieles, como una cebolla, que ocupan 40 cm de grosor: un muro cortina de vidrio interior modulado de 0,90 y 2,80 m a toda altura, con unos contraventanas de listones de madera de nyangon que se desplazan sobre unas guías, una barandilla corrida con pletinas delgadas de acero, y unos marcos que soportan piedras de cuarcita de plata de la India colocadas en lamas horizontales de 90 por 30 cm con aberturas de 4 cm que coinciden con las partes vacías de las contraventanas. Con el fin de no ofrecer cuerpos salientes a la calle, la fachada se estructura en un solo plano. La posibilidad de conjugar las piezas fijas con las móviles produce un cierto dinamismo que permite, en su interior, jugar con las aberturas de luz y tamizar la visión y el ruido de la calle.

L’edifici de l’ Institut Botànic, un centre dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques, es situa a la cota més alta del Jardí Botànic de Barcelona a la vessant de la muntanya de Montjuïc juntament amb l’Anell Olímpic. L’edifici s’orienta sobre l’ala nord-est del jardí, la zona dedicada als fitoepisodis del Mediterrani occidental i el Nord d’Àfrica, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona. S’estructura com una línia horitzontal que interseca el terreny natural en pendent a manera de frontissa entre dues cotes topogràfiques. D’aquesta manera la secció permet organitzar els diferents programes amb accessos independents des de la carretera posterior i des de la trama de camins del jardí. L’ institut Botànic es desdobla en tres nivells diferenciats atenent el seu programa: – Un primer nivell subterrani ubicat al gran vas de formigó que configura els fonaments i que conté, amb una climatització específica, els dipòsits de plantes, llibres, el gran herbolari, així com les instal·lacions i la petita àrea de treball ambdues il·luminades i ventilades mitjançant patis. Aquesta planta actua com a contrapès estructural del mecanisme constructiu de les plantes superiors; un conjunt de pantalles, murs, jàsseres de formigó armat que organitzen el programa i sostenen el nivell intermedi a la cota del jardí i dels que se’n suspèn la planta superior a nivell de la plataforma d’accés i aparcament posterior. – En el nivell intermedi, comunicat amb la xarxa de camins del Jardí Botànic, s’ubiquen la sala polivalent i el Museu Salvador, l’àrea d’exposicions i la cafeteria-restaurant. Tots ells amb accés al públic que visita el Jardí. – En el nivell superior es situa l’àrea restringida destinada als científics; la biblioteca, les zones d’investigació i laboratoris i l’àrea d’administració. Les crugies de sis metres van adaptant-se a les diferents sol·licitacions estructurals i d’ il·luminació composant un continu en el que les volades es van fent més potents a mesura que la caiguda topogràfica del terreny es va accentuant. En la construcció s’utilitzen els mateixos materials ja presents en la construcció del jardí; el formigó vist i l’acer corten.

L'edifici intermodal i de connexió amb les Terminals A i B es caracteritza exteriorment per una façana que s'estén més enllà de la pròpia dimensió de l'edifici, ja que s'intenta establir una continuitat entre les façanes de la terminal B, des del mural de Miró, i de la terminal A. El projecte planteja una façana neutra en el seu tractament per no crear mimetismes amb les façanes actuals. Per això, es proposa una façana aplacada d’alumini extrusionat, que s'alinea amb les façanes de les terminals veïnes. El volum del nou edifici es situa separat del nou tancament de façana i actua com un volum independent, amb una envolvent de quatre façanes amb doble pell. La pell interior és de pavés opal, que actuarà com una gran lluerna pública cap a l’interior, mentre que l'exterior és de policarbonat. L'espai intermig serveix com a galeria de serveis.

A la nova Diagonal de Barcelona enfront del Parc Central projectat per Jean Nouvel a l’extrem del braç nord de l’illa, s’ubica un edifici residencial que atén a la doble condició, per un costat com a front d’una illa oberta al Pla Cerdà i per l’altre al de peça autònoma. Sis habitatges per planta articulats per un corredor en zig-zag que uneix els dos nuclis de circulació vertical i projecta cap a l’exterior l’espai comunitari i la llum. Els habitatges es doten d’uns espais intermedis que s’obtenen en base a un encreuament dels diferents plans de la façana, en el que les persianes corredisses es distribueixen a la cara interior i exterior mantenint d’aquesta forma la privacitat i el control lumínic però al mateix temps ajudant a aconseguir espais oberts que relacionen l’exterior i l’interior, fent innecessaris els panells de separació dels habitatges. La configuració de l’edifici permet una gran varietat de tipologies. Aquesta versatilitat es plasma en l’aparició d’habitatges de desenvolupament en una planta, d’1, 2 i 3 dormitoris. La volumetria queda definida pel tractament de la pell exterior. Unes costelles d’acer pintat en negre configuren l’ envoltori de l’edifici, a la vegada que es resolen el trenat de les corredisses de lamel·les metàl·liques i el pla interior de vidre en tot el perímetre de la façana. Únicament es produeixen les zones de fractura de la pell als espais ocupats per les escales.

La parcel·la es caracteritza per tenir una forma perpendicular al mar de 250m de longitud i 18m d’amplada. És una zona de cultiu que discorre des de la platja fins al fons on hi ha unes ruïnes, canyissars i arbres llimoners. La casa per un fotògraf II s’ubica al fons d’aquesta parcel·la. Construïda sobre una plataforma elevada de 50cm sobre el terreny natural inundable, tres petits volums de forma irregular en planta i secció entaulen un diàleg a través d’un espai buit amb fugues visuals. Un palmerar de 51 palmeres Washingtònia ens condueix des de la platja fins la casa. La descomposició volumètrica respon a les condicions de la llum i de la construcció del paisatge que suggereix un quadre de Picasso pintat en aquesta zona que es troba al museu Picasso de Paris. El buit central es converteix així en l’espai principal de l’habitatge; un espai tens relligat geomètricament en la seva part superior a través dels cossos opacs alts dels diferents pavellons. En el nivell de terra fins a l’altura de 2’10 es forma un espai continu que relaciona els diferents espais interiors amb ombra, les vistes al mar, el fons vegetal i les zones d’estança sobre la plataforma. El joc descompost de volums ens recorda a la composició cubista del famós artista. El clar-obscur i la intensa llum d’aquesta zona del mediterrani equilibren la plenitud de la topografia de tota aquesta zona del Delta.

La propuesta del proyecto consiste en efectuar una rehabilitación integral de un edificio situado en el chaflán del Paseo de Gracia con Rosselló en el Eixample. El edificio estaba destinado a oficinas y se propone cambiar su uso a viviendas en las plantas superiores y locales comerciales en la planta baja y altillo. La planta se organiza en apartamentos de 60 y 100 m2, de 1 y 2 dormitorios con espacios diáfanos, cocinas incorporadas en el espacio final, paneles móviles y un pequeño espacio intermedio con diferentes filtros que separa la vivienda de la calle. Los apartamentos en chaflán adoptan geometrías en concordancia con su situación. Tal rehabilitación comporta el derribo y obra nueva de la fachada -manteniendo únicamente la estructura de forjados actuales, así como nuevos núcleos verticales de comunicación y cubiertas- recortando los voladizos existentes de forma que la fachada resultante sea una suma de diferentes pieles 50% opaco y 50% vidrio, tal y como es preceptivo en el Eixample, alternadas por capas que puedan deslizarse, permitiendo combinaciones de luz natural para los pisos y gran dinamismo formal de la fachada. Un mármol translúcido de 5 mm en la piel más externa que tiene el efecto de dejar pasar la luz durante el día y durante la noche mediante una iluminación estratégica con LEDs, actúa de luz.

El hotel se emplaza en la antigua sede del Banc de Sabadell. Es una obra de rehabilitación que mantiene el edificio original como memoria de un tiempo en el que el paseo de Gracia era, exclusivamente, sede de bancos y comercios locales, con un carácter muy alejado del que tiene hoy en día. El edificio original se construyó en 1955 y es obra del arquitecto Galíndez, colaborador habitual del banco. Presenta una fachada de granito y piedra de higueras, muy dura, estrictamente simétrica, de ocho alturas en el cuerpo central. Esta fachada se mantiene bien restaurada, con ventanas nuevas adecuadas al nuevo uso de hotel de lujo. Sólo se ha intervenido en el zócalo. Con sólo tres operaciones, el edificio ha podido alojar en su seno el nuevo programa y mejorar, además, la relación con el paseo de Gracia y el encaje con la ciudad. La primera es el zócalo. Se define un porche con tiendas y un acceso central mediante una pasarela en pendiente que suple la escalera imperial original. La recepción se sitúa en el altillo, en el fondo del solar. El camino de acceso es totalmente público. La segunda es un bellísimo atrio a toda altura del edificio, que facilita su percepción global, organiza las plantas de las habitaciones e ilumina la pasarela de entrada y crea un acceso espectacular. La tercera consiste en una fachada totalmente nueva que da al patio interior de la manzana, asomada a un jardín diseñado por Bet Figueras. Los interiores, realizados en colaboración con Patricia Urquiola, son de un diseño caligráfico, delicado, sensible, que juega con el matiz de las luces y con la sensualidad de los espacios. El color blanco, las luces indirectas y matizadas, las celosías, los muebles cálidos por contraste son el leitmotiv de todos los espacios del edificio, con diversas partes públicas y visitables.

La volumetría edificatoria se enmarca en uno de los nuevos planes metropolitanos de la ciudad de Barcelona junto con la apertura de una nueva calle y la ampliación de otra. La propuesta volumétrica de este edificio se resuelve de forma orgánica dividiendo el edificio en dos partes separadas por un espacio libre entre los bloques. Esta decisión permite optimizar la crujía con unas luces de ocho metros de fondo en su fachada correspondiente y ventilando todas las estancias en el exterior. El encaje del edificio en el espacio libre entre bloques en sentido longitudinal permite dar un giro al chaflán que recoge la doble fachada del edificio, enfatizando la fractura volumétrica, y así aligerando la frontalidad del edificio. De esta forma se consigue de nuevo la verticalidad con una imagen orgánica de un edificio bicéfalo. En la planta baja el acceso a los locales se produce también desde el espacio entre ambos bloques y también desde las calles. El aparcamiento se distribuye en tres plantas sótano ocupando el 100% del gálibo y que se accede a través de una rampa situada junto a la pared medianera con acceso por la calle Riera de Vallcarca que es el punto más bajo del solar. Los accesos a las viviendas se realizan a través de cuatro porterías situadas dos a dos en las fachadas norte y sur respectivamente. Las fachadas ofrecen un juego de persianas fijas y correderas metálicas que abren y cierran las terrazas y permiten una mejor integración de los espacios interior y exterior que gradúan la luz natural. Las persianas están compuestas por montantes de acero inoxidable y travesaños de sección tubular lacados gris perla y quedan enmarcadas por finos pasamanos de acero formando una retícula donde las verticales pautan un ritmo y las horizontales afinan los cantos del forjado. Estos planos de fachada con celosías junto con el plano interior de cristal, se trenzan en todo su perímetro creando espacios intersticiales, lugares de transición entre ciudad y espacio interior habitado, herencia de la arquitectura mediterránea del arquitecto Coderch. El edificio, junto con la biblioteca Joan Fuster, se erige como un icono de la nueva Plaza Lesseps.

El edificio es la primera pieza de una secuencia que termina en la torre Agbar. En este contexto gira su testero y se coloca de cara a la Diagonal de forma que convierte el factor casual del escorzo en una fachada respetuosa alineada con la gran avenida. En las cuatro primeras plantas el edificio se perfora por permitir a la calle Bolivia llegar hasta el final y focalizar la perspectiva urbana. En las plantas superiores busca en diagonal la arista superior de la torre para generar una interacción entre ambas alineaciones que produce un juego dinámico de sombras. El cuerpo bajo o zócalo penetra debajo de la torre y, con su fachada transparente, produce un nuevo espacio público, una plaza triangular. La torre de oficinas ofrece una gran flexibilidad de uso gracias a unas plantas diáfanas que se derivan de la inexistencia de pilares o estructuras intermedias. Una única y repetida ventana, desarrollada en continuidad en todas sus fachadas, ofrece una buena iluminación y vistas, así como una gran versatilidad de distribución interior. La producción y docencia audiovisual en el cuerpo bajo y la gestión empresarial en la torre constituyen una unidad programática. El esqueleto estructural se convierte en la forma final del edificio porque se logra la coincidencia entre la estructura portante y la fachada. La fusión de una membrana o diafragma estructural con las losas posteadas permite grandes luces además de dar rigidez al conjunto. La retícula de pilares y las losas permiten considerar el conjunto pilar-forjado como si se tratara de grandes vigas vierendel.

En un dels accessos principals de Barcelona, integrada a l’operació de la cobriment de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i la reconversió dels antics tallers, apareix una pastilla, resultant de la intersecció de les trames dels teixits urbans dels barris de Sarrià i de Tres Torres conjuntament amb la Via Augusta; generant així un gran espai públic, que en un futur resoldrà a mode de frontissa el desnivell existent entre ambdós barris. A la cruïlla de Via Augusta amb els carrers de Vergòs i Cardenal de Sentmenat emergeix el conjunt dels edificis de les Seus Corporatives de GISA i FGC que, malgrat a lo restrictiu del planejament amb una volumetria específica marcada, resulten d’una tasca d’integració urbana, atorgant-los el caràcter propi dels edificis institucionals: emblemàtic, a la vegada que amable i funcional. El programa funcional es resol mitjançant plantes diàfanes orientades vers l’espai públic resultant entre ambdós edificis i, despatxos als perímetres exteriors. La modulació de façana està molt el·laborada per tal de flexibilitzar i donar versatilitat a la distribució interior. Un minuciós estudi dels detalls, amb solucions constructives molt cuidades, resol tota la pell exterior amb un únic mòdul d’alumini anoditzat extrusionat.

A partir de los requerimientos del Jardín Botánico de Barcelona -la ampliación del Banco de Germoplasma y una reorganización de los espacios de trabajo- se plantea racionalizar los usos de las oficinas actuales y colonizar el semicírculo N (construido sobre el depósito de aguas de aguas de riego). De esta forma, se conserva la actual huella del trazado circular del paisaje en torno al patio de maniobras. El programa de usos actual prevé ampliar sustancialmente el Banco de Germoplasma que representa una pieza clave en los programas de conservación del Jardín y el papel que debe asumir en relación con la conservación de la flora silvestre catalana en un futuro próximo. La mejor solución y más lógica parece la cobertura de los muelles de descarga del edificio de mantenimiento del Jardín que llamamos Semicírculo N, que actualmente está destinado a almacenes. Esta solución es posible desde la habilitación de los espacios para hacinamiento de material, sustratos y maquinaria en el extremo S del Jardí. Se propone cubrir los actuales muelles de descarga de tal forma que se habilite un nivel entero, a excepción de lo que se encuentra situado en el extremo derecho, ya que según las cotas extraídas del último estudio topográfico mediante un pequeño desnivel ejecutado en la cota del camino inferior es posible desdoblar la planta y ubicar así un nuevo espacio de uso público para el jardín. La incorporación de personal femenino en las tareas de mantenimiento del jardín botánico hacía insuficientes las previsiones que se establecieron en su día en relación con las instalaciones higiénicas y de trabajo. Era conveniente segregar un espacio de duchas y vestuarios mayor que el actual para separar los vestuarios de los sanitarios. La cobertura que se plantea, propuesta en su día en previsión del crecimiento de las necesidades del Jardín, parece poco compleja ya que parte de las pantallas y de la cimentación son preexistentes. Por último, se plantean otras mejoras para los usuarios en la utilización del patio de maniobras y de trabajo como son, por un lado, la pavimentación de una acera de hormigón perimetral en el círculo anterior y, por otra parte, la protección de la incidencia solar del interior de las oficinas mediante una pérgola, que también sirve para transitar de un espacio a otro sin mojarse en caso de lluvias.

La casa respon a unes regles geomètriques bàsiques, tan senzilles, que en elles rau la potencia del projecte. Una xarxa ortogonal de 7x7m. sobre la que es superposen les diagonals de la mateixa construint a mode de pentagrama musical la base sobre la que es recolza la composició del projecte. Les diagonals a 45º son les generatrius de les dilatacions de la coberta, lluernaris en uns casos i dobles plantes en els altres; generant-ne una topografia artificial que sura sobre la que és natural del terreny. D’aquesta manera, el programa es desenvolupa a la planta a cota de jardí en relació directa interior-exterior, on s’ubiquen sales, salons, biblioteca, menjadors, cuina, habitació principal i pavelló d’invitats; tots ells lligats visualment a traves de llargues perspectives segades por vidres. Verticalment, existeixen relaciones puntuals de la planta principal amb la planta inferior i els altells, responent sempre a exigències de programa i tancant així la continuïtat tridimensional de l‘edifici. Aquestes zones de la planta inferior son espais servidors del programa principal talment com: bodega, directament comunicada amb el menjador; arxiu-videoteca, comunicada amb la biblioteca; guarda-roba, extensió de l’ habitació principal; vivenda de servei, amb pujada directa a la zona de cuines. Els altells es reserven per a espais íntims en relació directa amb el paisatge circumdant. La composició resta complerta amb un inesperat accés a traves d’un pati en tons molt foscos que contrastarà amb la lluminositat de la resta de la vivienda. El projecte es materialitza com una extensa coberta pètria amb episodis puntuals de contacte amb el terreny, deixant la resta del perímetre a materials lleugers i transparents: grans finestrals amb fusteries metàl·liques tamisats en punts concrets del programa.

La casa es situa en una parcel·la urbana rectangular i neix d’una retícula que modula l’estructura tant en la planta com en el volum. Es separa del terreny percebent-la com un un cos suspès en el que els pilars i les jàsseres s’aprecien a l’exterior delimitant els plans de façana i comformant els volums. La col·locació de l’edifici pròxim al carrer permet alliberar una zona de jardí amb piscina vers l’interior d’illa. Els volums s’articulen segons les necessitats del programa i la configuració de l’espai interior per emfatitzar la relació amb els espais exteriors que és l’objectiu del projecte. Cada zona de la casa es perllonga amb un espai exterior de jardí, generant un recorregut perimetral en el que la vegetació és protagonista i introduint-se així visualment als espais interiors. Els perfils estructurals delimiten i tensionen els plans de façana que es composen per plens i buits portats fins al límit del perímetre. Aquest joc de les façanes i la volumetria permet que la llum incideixi d’una manera intencionada a l’interior rebent un joc de llums i ombres canviants al llarg del dia. L’ús de pedra calcària blanca en els paraments cecs i les grans vitreres realitzades per Vitrocsa es resolen amb una estructura en tancaments mínims que li otorguen un caràcter lleuger.

Ja en els primers passos per a la concepció de la seu institucional de ROCA o Roca Barcelona Gallery, s’entén el projecte arquitectònic com una eina de difusió d’una marca i una empresa. L’edifici es planteja a partir de l’estratègia de comunicació, una forma més de difondre els valors, la historia i els reptes de la companyia i un canal de transmissió per atraure l’interès de la ciutadania cap als valors, el producte, els projectes i les inquietuds d’una empresa amb més de 80 anys d’història com és Roca. L’encàrrec contempla la realització d’un programa complex en el que es barregen i conviuen la seu institucional, un museu de la marca i una plataforma d’esdeveniments de caràcter social i del món empresarial. El projecte arquitectònic s’ha basat en dues idees essencials. La seva forma i aspecte exterior i l’experiència de l’espai viscuda en el seu interior. L’edifici, envoltat per múltiples edificacions de major alçada pretén mostrar-se a la ciutat entenent la seva pròpia escala. Degut al seu context urbà l’edifici es troba embegut per les volumetries adjacents i es distingeix per la seva menor escala i per la seva puresa de formes. Sense recórrer a les formes especulatives pròpies d’una arquitectura que busca realitzar-se a través de l’espectacle, l’edifici, a l’hora que discret i elegant, aconsegueix diferenciar-se de qualsevol altre. Com a objectiu principal es va investigar i treballar per concebre una façana que sent observada amb un mínim deteniment no deixés indiferent i tractés de suscitar curiositat. Així mateix, es va renunciar des d’un principi a la possibilitat de plantejar una “pell” per a l’edifici que potser pogués oferir un efecte vistós cap a l’exterior però que en canvi no tingués relació o conseqüència aparent a l’interior. Es va buscar, per tant, treballar al màxim sota aquestes premisses. Finalment, després de tantejar diferents possibilitats, vàrem plantejar una solució per a la façana basada en la forma de disposició d’un únic material, la successió de múltiples vidres disposats perpendicularment a l’eix de la façana. Així, a partir de proves i prototips vàrem poder comprovar com es produeixen efectes nous com la difracció, la reflexió i la refracció de la llum obtenint com a resultat la distorsió, la translació i la superposició de la imatge a través s de la façana. Fou la llum, tant natural de dia com artificial de nit, la que es va convertir llavors en protagonista. Així, vàrem obtenir una façana totalment ambigua que es mostrava tant com un element de caràcter sòlid de dia com líquid de nit, tant pesada com lleugera, tant rugosa com llisa i en el que és difícil en ocasions, reconèixer si el seu caràcter es transparent, translúcid o opac. Així, des de l’exterior, quan mirem cap a l’interior de l’edifici, la façana ens ofereix una visió ambigua del seu interior (distorsionada) fent necessari entrar-hi per tal de descobrir-lo realment; un cop dins, si mirem cap a l’exterior, cap a la ciutat, observarem tota una sèrie d’efectes visuals com si d’un joc es tractés, on res està realment on hauria d’estar. Uns raigs de llum travessen en línea recta mentre que altres es reflecteixen a l’inrevés, produint alguna cosa semblant a una superposició de la imatge. Altres, al mateix temps es difracten per mostrar-se en tots els colors de l’arc de Sant Martí. Des de dins, observem carrers on abans no n’hi havia, es dupliquen edificis i veiem vianants caminant pensant que estan on els veiem però que en realitat es troben en un altre lloc físic diferent. El nostre objectiu es va veure complert ja que buscàvem la realització d’una façana que sempre que es mirés amb deteniment, oferís un efecte preceptiu plausible però subtil al mateix temps. Així com es concep un edifici projectat cap a l’exterior es busca un món, un espai i un ambient únic en el seu interior. Un cop dins, mitjançant l’ús de la llum, els audiovisuals, els materials i els elements expositius, s’ha intentat generar un espai interior molt diferenciat d’un espai expositiu habitual, on el visitant visqui una experiència intensa i única amb l’edifici. L’espai interior, per tant, es concep com experiència personal i sensorial en la que l’usuari o visitant interactua amb l’edifici gràcies a detectors de presència, altaveus direccionals, canvis de llum, projeccions, personatges projectats que interactuen amb els visitants i pantalles de plasma que projecten objectes en moviment. Al mateix temps tots aquests elements es veuen inserits com si suressin en un espai indivisible i continu. L’aplicació d’un paviment lleugerament reflectant i experimental realitzat en una ceràmica, un fals sostre en acer inoxidable i les parets de tetraedres d’escuma, conformen els tres materials principals en el seu interior. Tots ells materials continus, tres plans que degut a la seva condició de continuïtat recreen un espai ingràvid, marcant la horitzontalitat i sense referències espaials o formals convertint l’espai físic en una sort d’espai virtual. La tecnologia aplicada a la construcció, als audiovisuals i a la manera d’explicar la marca i el seu producte, són essencials per transmetre el compromís que l’empresa té amb el seu futur. El projecte per a Roca Barcelona Gallery es fa ressò de les tecnologies més avançades en matèria d’il·luminació, materials tals com la ceràmica, el vidre i l’acer. Per tot això, ha estat necessari que ROCA i l’equip d’arquitectura d’OAB (Borja, Lucía y Carlos Ferrater) hagi comptat amb un altre equip d’experts en diferents camps com la comunicació, la construcció, la il·luminació, els audiovisuals i molts d’altres especialistes d’excel·lència que han fet possible la creació d’un edifici punter i emblema de la seva marca.

Deprés de dotze anys de recerca d’un solar, l’Església Evangèlica Unida de Terrassa, una institució gairebé centenària de la ciutat, troba el seu lloc al barri de Can Tusell amb façana a l’Avinguda Béjar, un dels grans carrers d’accés a la ciutat i de comunicació amb la zona industrial. L’edifici, que ocupa un terç del solar i situat en la seva part més baixa amb un accés des de l’Avinguda Béjar, combina usos pròpiament religiosos (celebra el culte tots els diumenges pels matins) amb uns usos socials fruit d’un conveni amb l’Ajuntament. El complex es manifesta com una gran base monolítica que va disminuint d’alçada a causa de la pendent del terreny format per platines d’acer en forma de revestiment i de valla sobre el que es suspenen dos cossos. En una posició central i de major tamany s’aixeca un cub amb arestes i modulat, revestit amb un nou material d’alumini reciclat, prensat i injectat i que gràcies a la seva brillantor li otorga un caràcter emblemàtic a la peça que alberga al seu interior; la sala per al culte. L’altre cos de menor altura i pròxim al carrer Tramuntana es suspèn i surt en volada. En aquest cas les arestes emmarquen uns plans d’alumini ondulat i perforat que actuen de gelosia com una segona pell per al programa de guarderia. Mentre la façana a l’Avinguda Béjar es presenta com un pla tens, rigorós i continu que amaga el seu accés, les dos façanes laterals mostren la seva cara més amable on la vegetació emmascara una valla que actua de segona façana. De manera que el pla del vidre es retrau respecte al límit del solar i així tots els espais perimetrals disfruten de llum i ventilació així com d’intimitat i seguretat. Degut que la guarderia s’accedeix per un nivell superior i separat, el programa funcional, tant religiós com social, es desenvolupa tot en planta baixa a excepció d’un altell suspès sobre el doble espai de la sala de culte. Un espai de recepció permet el pas i distribueix per un costat la zona d’administració i, per l’altre, un corredor facilita l’accés a dotze aules i al front la sala de culte, peça central que vertebra tot el programa de necessitats al seu voltant. La sala de culte s’orienta perpendicular a l’eix d’accés de manera que gràcies a un sistema d’envans mòbils estableixen una relació directa amb els espais contigus que al seu torn aquests es relacionen amb l’exterior a través d’uns patis. Mentre els criteris compositius de l’interior responen a criteris funcionals, els exteriors responen a la situació, l’orientació i sobretot al desig de ser un edifici discret i contingut desde la distància curta però al mateix temps una peça de referent del culte evangèlic des de la distància més llunyana.

El projecte de remodelació de l’estació de Llucmajor tracta essencialment de treure el màxim partit als seus espais connectant-los entre si, eliminant barreres, tant de trànsit com de visió, i emfatitzar l’alçada que ja tenen les andanes i vies, per així engrandir i dignificar l’estació. El projecte opta bàsicament per la utilització d’un sol material, el terratzo i un sol color, el blanc, com a revestiment de tots els paraments en tots els àmbits de l’estació. Únicament en sostres i algun parament en concret serà l’acer, vitrificat en paraments verticals i galvanitzat en sostres, el que ajudarà a tancar aquests espais per aconseguir sostres permeables amb una sensació de dinamisme i lluminositat.

Per encàrrec de l’ONG Fundació Catalana de l’Esplai, estem treballant en varis projectes de cases de colònies en diferents àrees de la geografia catalana com Castellbell i el Vilar, Navès, Sant Joan de les Abadesses, etc. amb criteris de sostenibilitat, durabilitat, adaptabilitat i austeritat que caracteritzen els edificis que hem realitzat per a ells. Les principals premisses que es tingueren en compte a l’hora de pensar el nou alberg foren les següents: -Projecte econòmicament sostenible. El cost no podria excedir els 450€/m2 construïts inclosa la urbanització. -Projecte multi funcional. Amb un bagatge de més de 25 anys gestionant escoles de naturalesa, la Fundació determina que la viabilitat d’un equipament d’aquestes característiques ha de tenir una gran versatilitat. Aspectes com la capacitat de les habitacions, la distribució, els lavabos, la versatilitat de les sales d’activitats i l’accessibilitat a tots els espais... -Projecte respectuós amb l’entorn. Com a part implícita al projecte educatiu de la Fundació i amb l’experiència adquirida en un edifici com el CENTRE ESPLAI, la construcció d’aquesta nova escola de naturalesa hauria de comptar amb sistemes d’estalvi energètic. En la primera de les realitzacions, la proposta d’implantació parteix de la necessitat urbanística de no excedir el gàlib de les edificacions preexistents; uns barracons en forma de “L” en un estat molt precari de salubritat i higiene. El nou equipament constarà de tres zones ben diferenciades: edifici de serveis, aules de natura i zona de dormitoris. L’edifici de serveis és on es troba el menjador, la cuina, el magatzem i una zona de recepció i punt d’informació. El menjador tindrà una capacitat de gairebé 100 comensals i estarà situat en una sola sala, on els diferents grups que s’allotgin a l’alberg trobaran un espai de trobada i relació. En l’edifici contigu al menjador estaran les tres aules de natura amb una capacitat per a 30 persones cada una d’elles. Fugint de les tipologies convencionals de cases de colònies que responen a l’esquema en forma de pinta -circulacions de les que pengen bateries de dormitoris amb banys comuns- la proposta aposta per unes unitats de sistema on la relació entre superfície útil i construïda augmenta degut a que les comunicacions entre elles es produeixen des de l’espai exterior. Aquesta disposició modular permetrà, per exemple, allotjar grups diferents dins la mateixa instal·lació i que aquests mantinguin cert grau d’intimitat dins la seva caseta. La fragmentació volumètrica en petites unitats autònomes permet graduar el número d’usuaris i minimitzar els costs de manteniment i vigilància, a la vegada que permet configurar un sistema amb la colònia plena. La unitat es proposa com un referent, arquetip i imatge de l’imaginari del món de la infància -petites casetes, poble, relació amb el bosc, els camins i allò natural- i, en el futur, permetrà una fàcil ampliació o expansió del propi sistema. Els recorreguts exteriors adaptats i els passos entre els diferents volums permeten la circulació entre ells i s’agrupa així les entrades i es facilita el control per part dels monitors. Plantegem tres tipologies d’habitació diferenciades amb agrupacions de 4, 6 o 8 nens amb la possibilitat de desenvolupar-les en un nivell o dos segons el cos, resultant-ne una capacitat total de 90 places. L’espai superior i el volum d’aire que conté adquireixen una enorme importància donada l’ocupació dels àmbits habitaculars. També s’afavoreix la incorporació del control de la acústica i de la il·luminació artificial sobre el teixit suspès que formen uns perfils tubulars blancs. La senzillesa dels materials utilitzats ha permès una gran economia dels mitjans d’execució així com la repercussió final pel seu manteniment posterior. Els interiors s’efectuen amb bloc de formigó vist pintat, paviments de formigó polit amb granulometria fina, finestres de 20cm d’ample inserides en marcs d’acer inoxidable mat de 2mm d’espessor amb porticó de DM pintat i incorporat per enfosquir l’interior i cúpules encadellades vistes que genera una tonalitat càlida de llum interior. La ubicació dels conjunts de finestres als paraments verticals permet una perfecta ventilació creuada independentment del vent dominant en cada cas. Per als exteriors s’emfatitza en la unitat del material; façanes i cobertes tant cèl·lules d’habitació com en edificis públics respon al sistema de Coteterm de Parex, un estuc flexible i auto rentable que permet la continuïtat de l’aïllament i el tractament hidròfug en tot el perímetre. Els recorreguts exteriors van diferenciats en dos tipologies de paviments: taulons de formigó texturitzant per als vianants i de formigó raspat per al trànsit rodat. Donada la solució final de la proposta s’amplia l’espectre d’usuaris ja que no només podrà acollir les colònies i campaments d’estiu per a escolars sinó que, a més, famílies i grups podran fer ús de l’equipament durant tot l’any.

L’edifici de remolcadors, una construcció de mestre d’obres, data de principis del segle XX i durant anys ha anat suportant reformes de baixa qualitat. Per això el projecte de reforma proposat, afegit al fet que es situa al final d’un front d’edificis amb el mateix caràcter colonial portuari, planteja una operació de reconstrucció de la seva part central (estructura més feta malbé), arranjament de les torres laterals i únicament planteja una nova coberta, on es manté l’alçada màxima i recull una gran lluerna en el seu coronament superior així com uns grans finestrals als dos laterals del passeig i el port. L’edifici de dues plantes allotja a l’interior de la planta baixa una botiga, una sala d’exposicions i uns banys, mentre que a la planta superior es troba l’office, magatzem, sala de reunions i una gran sala polivalent per als diferents actes institucionals. La reforma de l’edifici s’entén des d’un punt de vista del conjunt d’edificis que se subsegueixen en aquest mateix front, objecte tots ells d’una posterior reforma que es portarà a terme al port de Barcelona. La solució de la coberta del cos central, sense variar l’alçada ni la configuració de la coberta a dos aiguavessos, respon a una idea de costellam a través del qual la llum natural penetra i es reflexa de dia mentre que de nit es projecta com un gran far. Constructivament, un sistema de panells per a la façana, bigues, plaques de forjat i pilastres, tot prefabricat, conformen el cos central reconstruït amb fidelitat a l’estructura preexistent. Sobre aquesta s’aixeca una estructura en forma de costelles pautades per unes platines d’acer i entre les quals la superfície de vidre es plega permetent l’entrada de llum vertical i zenital. Les torres laterals rigorosament reformades s’adeqüen amb els seus buits i espais interiors al nou programa. Finalment el blanc trencat es fon en tot l’edifici per a que únicament el joc de reflexes, llums i ombres de la nova intervenció hi prengui protagonisme.

Dados los requerimientos desde el Jardín Botánico de Barcelona de ampliación del Banco de Germoplasma y una reorganización de los espacios de trabajo, planteamos racionalizar los usos de las oficinas actuales y colonizar el semicírculo N (construido sobre el depósito de aguas de riego). De este modo, conservamos la actual huella de la traza circular en el paisaje alrededor del patio de maniobras. El programa de usos actual prevé ampliar sustancialmente el banco de germoplasma, pieza clave en los programas de conservación del jardín y en el papel que debe desempeñar con relación a la conservación de la flora silvestre catalana en un futuro próximo. La mejor y más lógica solución parece hacerlo a partir de la cobertura de los muelles de descarga del edificio de mantenimiento del Jardín, que llamamos Semicírculo N, actualmente destinado a almacenes. Esta solución es posible desde que se habilitaron espacios para acopios de materiales, sustratos y maquinaria en el extremo S del Jardín. Se propone cubrir los actuales muelles de descarga de tal forma que se habilite un nivel entero, salvo el situado en el extremo derecho, dado que, según las cotas extraídas del último estudio topográfico, permiten mediante un pequeño desnivel ejecutado en la cota del camino inferior, desdoblar la planta y ubicar así un nuevo espacio de uso público para el Jardín. La incorporación de personal femenino a las tareas de mantenimiento del jardín botánico hacía insuficientes las previsiones que se establecieron en su día en lo que se refiere a las instalaciones higiénicas y de trabajo. Era conveniente segregar un espacio de duchas y vestuarios mayor que el actual en el que se separaran los vestuarios de los sanitarios. La cobertura que se plantea ya fue propuesta en su día en previsión del crecimiento de las necesidades del Jardín por lo que la realización de los trabajos de adecuación del edificio del Semicírculo N parece poco compleja, dado que parte de las pantallas y de la cimentación son preexistentes. Por otra parte, planteamos otras mejoras para los usuarios en el uso del patio de maniobras y de trabajo que son las de pavimentar una acera de hormigón perimetral en el círculo interior y la de proteger de la incidencia solar en el interior de las oficinas mediante una pérgola, para que se pueda transitar de un espacio a otro sin mojarse en caso de lluvias.

Les dues estacions de metro, Aeroport T1 i Aeroport T2 de la L9, vinculades a les terminals T1 i T2 disposen de les mateixes característiques formals i ambientals donada la seva ubicació de proximitat i el seu lligam amb l’edifici de la multimodal, realitzat pels mateixos autors. Las característiques bàsiques dels elements públics de transport de les infraestructures, tenen a veure amb la claredat de fluxos i d’organització. Aeroports, estacions ferroviàries o de metro, han de respondre de forma clara i rotunda a la claredat de recorreguts i de racionalitat funcional. En el nostre cas, la utilització dels mateixos materials (alumini, murs retro projectats, cel ras, etc) volen participar del mateix codi lingüístic que les arquitectures que els hi donen suport. Això vol fer entendre a l’usuari, que quan arriba a les estacions de les terminals de l’aeroport , (T1 i T2) reconeixerà pel seu ambient i materials, la seva volguda unitarietat. Aquesta unitat formal i compositiva provoca una lectura entenedora i clara dels espais i els recorreguts, que es a la fi el que es pretén amb aquest tipus d’infraestructures.

Se trataba de transformar un edificio de despachos por un nuevo uso de viviendas, obra del arquitecto Roberto Terradas Via del año 1962, considerado Bien de Interés Urbanístico con nivel de protección C en el catálogo de Patrimonio de Barcelona. Una vez realizadas las consultas con los hijos del autor y vista la necesidad de adaptarlo a la normativa actual y a los criterios del código técnico, la rehabilitación de este patrimonio moderno se hace con un gran respeto a la propuesta original. Respetando los criterios compositivos de la fachada a la calle Rosselló y la fachada a los jardines del Palau Robert, se restituyen los materiales como la piedra caliza blanca, el granito gris y la cerámica de color, incorporando cerrajería y nuevas carpinterías de acero. Conservando la traza original, se crea un conjunto de ventana pivotante de eje vertical con alféizar de vidrio que incorpora persianas orientables de lamas horizontales en el interior de sus cristales solucionando temas de seguridad, estanqueidad, ventilación, insolación y aislamiento, así como la limpieza de los cristales desde el interior gracias a las tres posiciones de apertura de la ventana, 10, 30, 90 cm. El cierre de la planta baja respeta la solución retranqueada original adaptándola al nuevo uso del edificio enfatizando el pilar de hierro remachado, reconstruyendo la antigua marquesina y creando un nuevo vestíbulo con doble ámbito de acceso. Los espacios comunes, tales como vestíbulo, rellanos y patio interior se tratan con materiales de la época tales como el pavés, la cerámica, la madera y el hierro respetando la ideología formal del proyecto de Roberto Terradas Via. En los interiores de los pisos, la distribución propuesta permite cierta flexibilidad y la visión desde la zona noble del conjunto unitario de las cuatro ventanas. En los áticos, porches y espacios intermedios de terrazas, así como las instalaciones técnicas comunitarias se ordenan con criterios de respeto al antiguo edificio y al medio ambiente.

Situado en el tejido antiguo de Poblenou, en un punto de transición entre el eje histórico de Maria Agulló, la Rambla de Poblenou y las proximidades de la playa, el proyecto atiende a esta doble condición. Por un lado, en la calle Fernando Poo, recupera la tipología tradicional de la casa, viviendas a una mano y de dos alturas que manifiestan en la calle su individualidad. Por otro lado, la esquina, vacía pero dibujada en las aristas y recorte en el cielo, se asoma a la ciudad de Barcelona con sus flujos animados de habitantes y visitantes que discurren hacia la playa. En la calle Sant Francesc, la solución tipológica insiste en la animación de las plantas bajas como elemento fundador del control social de la ciudad. Un sencillo sistema de accesos evita los ascensores y extiende la calle hacia el interior de las viviendas y espacios comunes. Lo colectivo construye la ciudad y organiza viviendas pasantes en la planta baja y dúplex en primera. La esquina se resuelve con una vivienda en T que se abre al patio interior y a un hueco que propone una nueva interrupción en la calle Fernando Poo. El efecto de la esquina beneficia así a tres viviendas y ofrece un espacio de acceso colonizable para sus habitantes. En todos los casos, el colchón de los pequeños patios de acceso protegidos con cerrajerías de baja altura confiere espesor a la línea entre lo público y lo privado y contribuye a una estrategia energética que, gracias al aislamiento por el exterior (SATE) y en la aerotermia, alcanza la máxima eficiencia. Los huecos en planta primera superan su condición funcional para adquirir la escalera de la calle mediante grandes aperturas y corredoras. Esta frontera entre lo doméstico y la visión de conjunto, todavía se diluye más en el interior de la operación, donde la configuración del aparcamiento permite la plantación de arbolado autóctono de porte. La buena orientación de las casas, al sol y al mar, desvela un pequeño remanso ajardinado en el corazón de la ciudad. [La Granota . Trofeu Mans . La França Xica . El tio Che . Pa amb vi i sucre . L’Aliança . Ateneu Colón . Joncar . Teneria Barcelonesa . Ca l’Aranyó. El Sabre de Plata...]

Cocina Hermanos Torres es un proyecto que nace a partir de la voluntad de generar una nueva experiencia con relación al mundo de la cocina y la restauración. Un nuevo espacio que sirva para vivir una nueva experiencia culinaria. Continente y contenido se unen en pro de una experiencia única. EL ESPACIO Ya desde el principio, Sergio y Javier Torres nos definieron en pocas palabras lo que buscaban: "más que un restaurante con cocina, nos gustaría crear una cocina con restaurante". Con esta clara y ambiciosa premisa y con la adquisición de una antigua nave industrial de casi 800 m2, que era necesario reformar totalmente, comenzó el proyecto. A nivel espacial, el proyecto nace, por tanto, con la voluntad de borrar o diluir algunas líneas divisorias entre los diferentes espacios que componen un restaurante tradicional. Progresivamente a lo largo del tiempo, el espacio de la cocina ha ido adquiriendo cierto protagonismo en algunos de los últimos restaurantes de vanguardia. Inicialmente se abrieron ventanales que mostraban el interior de la cocina a través de un cristal. En otras ocasiones se abría la cocina situándola en el fondo del local detrás de una barra, e incluso en algunos casos como en el caso del Restaurante Dos Cielos (anterior restaurante de los hermanos Torres), se accedía al restaurante a través de la cocina. También en algunos restaurantes se han incluido mesas exclusivas para que unos pocos puedan comer en la misma cocina. Sin embargo, esta vez, se da un salto aún más radical situando la cocina no sólo como el elemento central de la intervención, sino también como elemento envolvente. El restaurante es la cocina. Al situar la cocina en el epicentro del restaurante resurge el antiguo concepto del café-teatro, lugares en los que el comensal disfruta de un espectáculo mientras cena. Pero aquí el espectáculo consistirá en la elaboración de los platos que se degustarán. Además, gracias a haber elegido una nave industrial como gran contenedor, se enfatiza la experiencia que tiene el comensal de estar viviendo una "performance" en primera persona. Da la sensación, por estar en una gran nave, estar en un plató de televisión o en un moderno teatro. Se trató, pues, de configurar y enaltecer estas propiedades del espacio original de tal modo que se pudiera dar un paso más en la experiencia de la alta cocina. El comensal participa y empatiza con el Chef, siendo testigo directo del acto creativo que se está produciendo. Y no sólo es testigo, también acaba convirtiéndose en el protagonista de la experiencia cuando le llega el plato a la mesa. Al diluir las líneas que separan físicamente el espacio, los dos chefs, Sergio y Javier, junto con segundos chefs, jefes de cocinas, jefes de sala, camareros y cocineros ayudantes, traspasan con naturalidad y sin barreras el espacio entre fogones y mesas. Un espacio de no más de dos metros, libre de cualquier obstáculo físico o visual. Se produce así lo que buscaban los hermanos, poder establecer una relación directa con sus clientes. Paralelamente, el espectador, comensal y protagonista (dependiendo de cada momento), no sólo tiene un escenario central que son de los "tres pianos" (lugar donde se elaboran y culminan los últimos pasos de cada plato), sino que además está rodeado de cocinas y espacios relacionados con la experiencia que está viviendo. En tres de las caras que rodean el espacio central se encuentra la bodega de vinos, la pastelería y las 3 cocinas de preparación (Carnes, Pescado y Frutas-verduras), así como también se puede observar detrás de un cristal el espacio de investigación y desarrollo en el que los hermanos realizan sus experimentos y pruebas para lograr nuevas creaciones. Se ha trabajado para que las cocinas funcionen como un reloj, y estén lo mejor dotadas posible, dando siempre prioridad a los aspectos funcionales para no disminuir su correcto funcionamiento. Por ello, existe una circulación posterior, que consigue comunicar todos los espacios: cocinas de preparación y de producción y sus respectivas cámaras, así como los espacios para el personal, comedor, vestuarios, aula de formación, etc. Así que, a pesar de la novedad de la distribución, se ha organizado el espacio de forma coherente y eficaz. Otro ejemplo sería el de respetar el clásico concepto de antesala o atrio representado en la zona de Bar. Es decir, cuando entramos y accedemos a la gran nave industrial, disponemos de un primer espacio filtro que nos permite guardar la sorpresa, para después descubrir el gran espacio del comedor principal. Así, junto a guardarropa, el Bar se convierte en antesala, volviendo al concepto de foyer en una sala de conciertos: antes del espectáculo, el Barman, un prestigioso mixólogo, nos preparará un cóctel, un primer aperitivo, que nos introduce en el ambiente de la nave, el telonero perfecto antes de la experiencia que nos espera al otro lado de la bodega. LA MATERIALIDAD Una vez que la organización del espacio ha quedado definida, entra en juego un elemento de gran importancia para conseguir que la experiencia culinaria se produzca con la justa dosis de confort y comodidad que se merece. Para tratar de suavizar el innegable hecho de que estaremos comiendo en una nave industrial, se introducen una serie de materiales que suavizan e incluso llegan a producir una especie de ambigüedad entre estar inicialmente en un frío espacio de grandes proporciones frente a un espacio agradable, cálido y acogedor. Las mesas con mantel, las sillas acolchadas e incluso la presencia de alguna alfombra, irá suavizando y ofreciendo comodidad, así como ayudará a controlar la acústica de la sala. Sin embargo, se ha tratado de que las intervenciones decorativas sean las mínimas posibles. Huyendo de la tendencia reciente y de la cada vez más pesada moda de recargar y llenar los espacios a base de objetos, textiles y abundancia formal que da lugar a un minimalismo barroco o nuevo kitsch que no consigue más que confundir al cliente y no dejar claro lo que es auténtico y lo que es "mentira" (postizo). Aquí se trata precisamente de lo contrario. De borrar lo innecesario, no confundir y no permitir que domine lo superfluo, sino lo verdaderamente importante. El suelo, gracias a la colaboración de la empresa Roca, es cerámico. Como debía ser, así han sido siempre las tradicionales cocinas de toda la vida, como en la que cocinaban de pequeños los hermanos junto a su abuela Catalina. Se trata de una pieza de especial formato diseñada específicamente para el restaurante. Un suelo continuo, utilizando por tanto el mismo material para todas las zonas, las nobles y las de personal. Era esencial entender el carácter unitario de la intervención. Decidimos que los baños serían la excepción de la regla: en los baños se introduce la madera de Iroko, que les dota de gran confort. Se busca un ambiente contrario al del espacio central, más propio de una cabina de barco que de una gran nave industrial. Los protagonistas serán siempre el comensal, el cocinero y los platos. El resto, cuanto menos se noten y se vean, mejor. Concesiones, las mínimas. Para ello, nos dotamos de un único elemento decorativo de gran dimensión: una gran cortina negra y dorada que ocupa toda una pared lateral y que se retroilumina, consiguiendo jugar con la luz de forma mágica. La luz, como ingrediente indispensable en la arquitectura, será de lo que hablaremos a continuación. LA LUZ En esta obsesión por eliminar lo superfluo y lo innecesario, aparece con fuerza la presencia del color negro en prácticamente todo el restaurante. El negro surge como contrapunto al blanco de los platos, del mantel y de los uniformes de los cocineros, que adquieren su protagonismo gracias a envolverlos a todos ellos con un espacio negro mate indefinido. El color negro nos permite hacer lo mismo con la luz que con la decoración. Gracias a él podremos alumbrar lo que interesa. El resto quedará perdido en la inmensidad de la nave. Como en un teatro o sala de conciertos donde lo que se ilumina es el escenario, los actores o los músicos. A partir de ahí comienza un juego mágico, gracias a la presencia de cristales que producen reflejos, de la oscuridad de la sala y de la presencia de unas misteriosas luces colgantes, dando lugar a lo que los hermanos han acabado definiendo como la nave de los sueños. Se utiliza la bodega para crear una sutil caja de luz, aunque no demasiado iluminada (por razones obvias del tratamiento del vino). La caja de vidrio de la bodega se viste de viñedo virgen. Esta caja de luz cálida de efecto dorado contribuye a dar un ambiente acogedor tanto en el bar como en la sala principal. Para el ambiente lumínico de la sala, trabajamos con el diseñador Pete Sans en la creación de lo que llamamos "nubes", unas luces que precisamente buscaban cumplir con varios objetivos: la lámpara, mediante la presencia de cientos o miles de lucecitas evoca un espacio estrellado, y gracias a los reflejos en los cristales de la sala o en los lucernarios, se produce un efecto mágico multiplicador. Las luces se sitúan estratégicamente a una altura constante de 2.55 m, lo que permite construir un techo imaginario o virtual, en el que todo lo que está por encima (la nave alcanza los 7.5 m en su cumbrera) al estar pintado de negro, parece desvanecerse o desaparecer. De esta forma, el techo no se ve claramente, sólo se intuye. Al mismo tiempo, las lucecitas comienzan a generar reflejos en todos los cristales del restaurante y lo que antes se podía percibir como un espacio finito se vuelve ambiguo y no definido. La inmensidad del negro y las lucecitas multiplicadas, la cortina dorada con un fondo oscuro, la bodega iluminada donde se vislumbran las botellas, las luciérnagas translúcidas... Todo esto hace que los límites del espacio se confundan y se genere un espacio onírico. EL UMBRAL Y acabaremos por el principio: la puerta de entrada y la fachada, lo que sabíamos que debía convertirse en un umbral que separa el espacio del imaginario de la realidad urbana del barrio de Les Corts en Barcelona. Para ello, después de dar muchas vueltas y pensar qué teníamos que hacer, decidimos respetar la forma interior de la nave, una cubierta a dos aguas, y por tanto rescatar el arquetipo formal de una casa. En segundo lugar, los hermanos nos transmitieron la importancia de las 4 estaciones del año, trabajar con producto de temporada. Por eso decidimos que la mejor forma de representar esta idea sería a través de la naturaleza. En concreto, alrededor de un bosque y de cómo las estaciones del año lo transforman. Carlos seguía desde hace años las obras de la pintora y muralista Regina Saura, que en algunas de sus recientes exposiciones se había centrado en la representación de árboles y bosques. Así que le pedimos participar en el proyecto y ejecutar una obra de arte en la fachada en torno a la idea de un bosque. La fachada de Regina Saura creemos que consigue transmitir el mensaje de estacionalidad a partir de las diferentes tonalidades de las hojas (colores de invierno, verano, otoño y primavera), y al mismo tiempo permite el contraste con la realidad del contexto urbano. Podemos entender el acto de entrar en la Cocina Hermanos Torres de dos formas, atravesando un bosque en la ciudad o accediendo a su nueva casa en el bosque. En cualquier caso, la fachada es un umbral, un lugar donde se abandona el espacio exterior, la calle, y que una vez traspasado nos permite vivir experiencias casi imaginarias. Todo esto gracias a la organización del espacio, a la ocupación de los materiales y al juego de la luz. Pero, sobre todo, el espacio interior se convierte en un sueño al degustar las últimas creaciones de Sergio y Javier Torres.

A la dreta de l’Eixample, a escassos metres de l’Hospital de Sant Pau i l’av. Gaudí (Sagrada Família) un edifici de 6,14 m de façana per 24 m de profunditat, dimensions molt habituals en la trama de Barcelona, perquè la normativa no permetia construir edificis en altura (planta baixa, altell i 5 plantes pis) en parcel·les amb mides inferiors 6 m. El projecte se soluciona amb local en planta i altell i un piso per planta passant a les cinc altures. Un exercici d’infill habitual al nostre estudi. Aquest edifici recull l’experiència de les fusteries mecanitzades a l’edifici del c/ Rosselló 257, al costat de passeig de Gràcia, organitzant grans marcs, amb finestres pivotants amb eix vertical i horitzontal i un ampit corregut en peces de pavès. Amb aquests tancaments s’aconsegueix una molt bona il·luminació de l’espai interior, així com una ventilació molt efectiva de les estades a façana, i alhora se soluciona l’enfosquiment de l’interior per mitjà de persianes a l’interior de la cambra, cosa que permet la neteja tots els vidres de la façana.