Cuando Correa y Milà se enfrentaron al proyecto, ya existía una propuesta previa que fijaba unas luces entre pilares de 24 m. Los autores consideraron que se trataba de una decisión automática y la analizaron de un modo crítico, juzgando innecesario recurrir a grandes luces para una instalación industrial que funcionaba con máquinas pequeñas. Decidieron, por lo tanto, dividir las luces por la mitad, hasta 12 m, lo que les permitió reducir los costes de la cimentación y hacerse con el encargo. El programa exigía construir una solera de hormigón en masa que fuera capaz de resistir uniformemente las cargas para permitir que la distribución de las máquinas pudiera cambiarse en cualquier momento. Esta solera no podía contener ningún tipo de instalación o conducto que obstaculizara los posibles cambios, por ello las instalaciones se dispusieron vistas en el techo, mientras que los bajantes pluviales se llevaron al exterior. La importancia de esta decisión se refleja en la longitud de los canalones, que discurren 100 m entre los dientes de sierra. También había que garantizar la estanquidad de la nave, de manera que los lucernarios se construyeron totalmente verticales.

La casa Rumeu tiene una forma hexagonal que proviene de la experiencia de la casa Julià, donde los arquitectos ya habían ensayado las geometrías no ortogonales. La envolvente de la casa Rumeu está construida completamente con piedra de Cadaqués, como la que ya habían utilizado para hacer el muro de contención de la casa Julià. Allí se dieron cuenta de que, en Cadaqués, los muros de piedra eran más baratos que los de ladrillo, y por eso decidieron construir toda esta casa con piedra autóctona. También había un motivo paisajístico mucho más importante, ya que pensaban que era adecuado reservar la arquitectura blanca para el centro de Cadaqués pero, en cambio, utilizar la piedra para las casas de los alrededores, puesto que salpicaban el paisaje sin llegar a constituir entidades urbanas. De este modo, utilizando la misma piedra que en los bancales y las terrazas del exterior, conseguían que la casa desapareciera, camuflada en el paisaje. Uno de los elementos más destacables del proyecto es la estructura de madera que soporta la cubierta, de pendiente muy suave. La estructura está formada por un sistema de cerchas de madera que, en unos casos, están soportadas por los muros de piedra de la fachada y, en otros, por pilares de madera. El resultado es un entramado estructural visto que proporciona una gran vistosidad y plasticidad al proyecto. En el interior se han construido algunos muebles de obra aprovechando los desniveles, en consonancia con los bancales y las terrazas del exterior.

La torre forma part de la primera generació d’edificis en alçària construïts a Barcelona al començament dels anys setanta. Es tractava d’incorporar una nova escala d’edificació en uns quants punts estratègics de la ciutat. En aquest cas, l’encàrrec original consistia en la direcció d’obres d’un projecte ja realitzat, que va ser rebutjat per l’ajuntament. Correa i Milà van plantejar un canvi a partir de la planta 17, on es passa de quatre a dos habitatges per planta, amb la qual cosa es genera un ordre totalment innovador en el repartiment de les alçàries. Tot l’edifici és modulat amb una malla d’1 x 1 metres que determina les peces prefabricades de les façanes, com també els elements a petita escala: ampits, llindes, etc. La darrera planta està ocupada totalment per un restaurant que fa de cornisa de tot l’edifici, invertint d’aquesta manera la interpretació de les alineacions pròpies dels gratacels americans.

L’edifici s’adapta a un pla d’ordenació d’aquest tram de la Diagonal redactat per l’arquitecte Xavier Subias, si bé hi força una sèrie d’alteracions. El pla preveia un edifici a quatre vents, de planta perfectament quadrada i amb la coberta plana. El projecte construït recula les cantonades on hi ha els menjadors i les sales d’estar, i aplica un sistema de suaus reculades a tot el perímetre de l’edifici. El programa recomana dos habitatges per planta, de 200 metres quadrats, idonis per al mercat d’aquesta zona, si bé la darrera planta es destina a un sol habitatge, un xalet sota coberta, amb un balcó perimetral continu. Finalment es va poder adoptar la solució de la coberta a mil aigües amb el pretext d’acollir les instal·lacions. La llibertat compositiva de tots els paraments del bloc prové de la interrelació, pròpia de l’època, amb alguns arquitectes italians, i concretament amb Ignazio Gardella.

Al marge d'altres valors que li són propis, i que pertanyerien més a l'esfera del «com», penso calgui començar aquest escrit reconeixent, des del primer moment, allò que en realitat, per als ulls d'un arquitecte, és el substantiu d'aquell lloc, una cosa que podria expressar-se d'aquesta manera: els termes en què es produeix l'arquitectura no estan estrictament definits i el préstec o, si la paraula pogués semblar pejorativa, la contribució d'altres disciplines pot no només incorporar-se a la nostra sinó fins i tot arribar a ser ella mateixa. Això portaria immediatament a discutir com l'arquitectura sigui també sensació o, al menys, admetre que esta siga esglaó previ a l'enteniment de l'arquitectura. D'altra banda provocar una determinada sensació amb un espai ha estat un dels objectius que amb més freqüència s'ha proposat l'arquitectura culta i tal provocació, l'últim nivell s'aconseguiria amb les arquitectures fictícies, amb els trompe-oeils, precisava en moltes ocasions de l'auxili d'altres disciplines. És cert que tal idea de l'arquitectura ha estat desplaçada pel puritanisme que, sens dubte, caracteritza la cultura arquitectònica del nostre segle qui, valorant una extrema concepció de la puresa, ha exiliat qualsevol possible ingerència d'altres disciplines. Però això no ha passat així sempre. L'espai no es definia com a realitat en sí mateixa, sinó que, per contra, es qualificava amb tècniques i disciplines que podien, en darrer terme, pretendre fins i tot la completa transformació de la mateixa. Així l'arquitectura pompeiana era capaç de transformar peces cúbiques en delicadíssimes estàncies mitjançant la pintura i pocs espais més plens de la seva mateixa realitat que la Casa dels Misteris en la qual l'estricte espai físic tan poc sigui; l'arquitectura de Ravenna convertia en complet univers una elemental volta; les vidrieres de la Sainte-Chapelle permetien per primera vegada pensar en un espai ingràvid; el Mantegna era capaç de convertir en món exterior una estada de el Palau dels Gonzaga de Mantova; la perspectiva del Palau Spada a Roma creava l'equívoc d'un dilatat jardí en un petit pati; el ferro fos, convertit en palmeres, satisfeia la necessitat d'estranyesa d'una cort establerta a les cuines de Brighton. La idea d'arquitectura com a espai va donar pas, amb rapidesa, a la idea d'una arquitectura com a espai abstracte, aliena a qualsevol altra intervenció sobre ell, arribant a prescriure amb violència. Encara la discussió d'integració de les arts en l'arquitectura és prova de com en els anys 50-60 l'arquitectura podia donar entrada, admetre la col·laboració, però sempre sense perdre la seva condició rectora: es tractava d'una integració en l'arquitectura, al summe concedida. Penso doncs que Il Gardinetto obre pas a una arquitectura no configurada amb elements tan sol arquitectònics (entenent-los aquí com aquells que en la seva corporeïtat tenen el seu propi sentit), sent prova d'un procés d'alliberament que, sobretot, fa més ampli el camp de treball. Federico Correa i Alfonso Milá han tingut ocasió de construir ja alguns restaurants: del Reno, a Il Gardinetto, passant pel Flash, hi ha un ampli camí que d'alguna manera és fidel testimoni d'aquest procés. Tractaré d'explicar-me. Un lloc com aquest, en què la gent es troba, és sobretot un determinat ambient o, si es prefereix, un espai, una atmosfera, capaç d'assumir relacions més aviat imprecises i genèriques. Impossible aplicar la metàfora le corbusieriana, mai un restaurant serà una màquina per menjar. Les vies per assolir aquesta condició ambiental són ben diferents: es podria parlar d'una definició abstracta de l'espai, que, des del domini i l'exhibició d'un determinat llenguatge, arribés, efectivament, a construir un ambient; o passant ja l'ordre d'allò concret, establir per a la creació del mateix tot un seguit de contactes amb espais coneguts que permetessin provocar el mecanisme de l'evocació amb el seu inevitable efecte; o representar amb l'espai una altra realitat, el que d'alguna manera exigeix, com a condició prèvia, saber què és allò que es vol explicar. Fins i tot a risc de simplificar i reduir la realitat, diré que la primera de les propostes requeriria, abans de res, un mètode, i amb ell l'obra de l'arquitecte esdevé un desenvolupament que acaba proporcionant un ambient; el Reno estaria dins d'aquesta manera de pensar l'arquitectura en la qual la seguretat i la correcció en el domini d'un llenguatge semblarien ser les virtuts més preuades. Quant a la segona, pensant el que un ambient pot ser des del que suggereix, estaria present el Flash, on la il·lusió d'un món, que d'alguna manera seria coincident amb la imatge dels seus propis clients, donaria sentit a l'ocupació del tema: la fantasia blanca d'un ambient cinematogràfic. Finalment la tercera alternativa, que és la que penso s'utilitza a Il Giardinetto, obliga a un esforç d'imaginació, és a dir, a concebre la imatge d'allò que es representa. No és per tant casualitat, ni simple tècnica d'estudi, el que a la base dels projectes de Correa-Milá apareguin sempre esplèndides perspectives, testimonis d'aquests esforços inicials per aconseguir la imatge. El coneixement de l'arquitecte farà després que aquesta imatge no es desvirtuï i segueixi sent, al llarg de l'obra, allò que es va pensar. Però en el cas d'Il Giardinetto tal Imatge era sobretot representació o, al menys, com a tal es presentava. Com és ben sabut, si l'arquitectura era o no capaç de la representació, ha estat un dels temes de discussió clau en els tractadistes, perllongant-se en els escrits sobre arquitectura del segle XVIII i al qual va semblar donar-se solució definitiva des del pur visualisme d'inicis de segle. Aquí apareixerà una altra vegada. Ara bé, què es representa? ¿Fins quant i com és possible entendre l'arquitectura com a representació? Quan vaig sentir parlar per primera vegada d'Il Giardinetto vaig creure entendre quina era la entitat del que es projectava, vaig refer la imatge i vaig recompondre mentalment allò que pensava seria el local, ple per la fronda dels arbres que s'apoderaven completament de l'espai. Confesso que vaig pensar tant més en la descripció idíl·lica de l'ambient recollit d'un jardí domèstic italià que a l'estranya i, m'atreviré a dir, pròxima a la infància, imatge que Il Giardinetto ens proposa. El món de la pintura pop ens permetia ja aquests traspassos, aquestes translacions, la convivència de dos mons formals oposats, entenent com de la trobada de dues realitats diverses pot emanar la força d'una nova imatge; no era difícil doncs pensar al jardí interior, fingida imatge d'un ambient campestre en què la trobada pot resultar més fàcil. No obstant, res d'això hi ha a Il Giardinetto; el món formal és completament aliè a la representació en termes de mimesi; no es tracta tampoc no d'un trompe-l'oeil ni de la violenta impressió d'una realitat inesperada. En aquest sentit no hi ha res tan allunyat de l'pop-art, tan poc a la moda, en termes de recuperació de la realitat, com Il Giardinetto. El que es representa és el ja representat altres vegades, està ja tan mediatitzat des del nostre sentiment i vull dir amb això des del nostre passat! Així, els troncs que, aliens a qualsevol temptació mimètica, es transformen en finíssims tentacles, adquirint una condició viva, animada; el planíssim sostre materialment quallat de fulles, amb una mica del subtil dibuix dels botànics; la tanca trenada de fusta que, convertida en porta dels fàstics, dóna suport a la invasora heura; troncs, fulles. heura, ens són tan coneguts des de la nostra infància ... s'entén tan bé que la ficció al·ludeix sempre a la nostra educada visió d'un jardí i no d'una selva. Però la representació es superposa aquí a l'espai i potser això sigui el més subtil de l'operació; doncs fins i tot amb el concepte més ampli que d'espai com a categoria arquitectònica pugui tenir, quina hauria estat la decoració, el tractament, que aquells pilars necessitaven de no ser convertits. com en contes de fades, en arbres? o com aquell sostre podria de nou transmetre'ns la sensació de frescor que sota l'ombra dels castanyers se sent? o, quin senyal hagués millor indicat quin era el lloc de l'excusat? D'altra banda, i en sentit contrari, com no admirar la posició que la cilíndrica barra de bar té en el conjunt? o, la cura en el disseny de l'escala, en la qual l'experiència i el coneixement dels interessos del moviment modern queden tan de manifest? o, la precisió de l'escala a les portes, passos i espais coberts? I aquí s'entra ja de ple en l'anàlisi, en la sistemàtica trobada o, tot i el canvi d'actitud que ll Giardineuo suposa, amb un d'aquells atributs de l'obra de Federico Correa i Alfonso Milà mantinguts amb major obstinació i constància: la seva exigència de satisfacció de la funció, l'educació dels elements a un ús. Les taules, els mobles auxiliars... incorporats a una imatge inequívoca, aquella de la que el restaurant pren el seu nom, es converteixen recolzats en la metàfora, en elements d'aquell jardí, però també permeten contemplar els entremesos, o sentir com aliena la taula del costat, aspectes aquests fonamentals. És llavors quan s'aprecia de quina manera treballa aquell ambient; quan es descobreix com al fons ombrívol del bosc es retalla el perfil d'un cap. Aquest savi ús del color, sense perdre la gamma, es vitalitza amb la presència dels daurats dels coures i dels reflexos de la ceràmica situats darrere la lleixa de sofà que, dit sigui de passada, és la peça menys clara, des de l'ús, de tot el local. A reforçar el paper que el color compleix en l'ambient, contribueix, prestant un suport definitiu, l'aconseguida il·luminació. Poques coses tan difícils en arquitectura com il·luminar bé una estança; la manera en què s'il·lumina Il Giardinetto és un dels seus grans atractius. Es recupera en ell la singularitat de les situacions des de petits focus que fan la il·luminació, però, uniforme; des de tal uniformitat s'entén el paper dels tendals que, permetent l'aparició dels buits, doten l'ambient d'un cert sentit d'espai públic, no privat, que entenc sigui absolutament necessari. El món dels objectes, taules, mobles (habilíssim l'entapissat dels respatllers de les butaques) jocs de taula, coberts, etc. s'instal·la al fictici món amb absoluta naturalitat mentre que les plantes (forçosament de plàstic), en escollidíssims llocs, completen la varietat de l'espai. Tal varietat que pogués estendre com deliberat propòsit d'amenitat no exclou l'exigència de qualitat en qualsevol que sigui el punt; allò espontani i la més exquisida cura semblen entreverarse sense possible segregació. Res a Il Giardinetto s'ha oblidat, i així i tot, l'afectació no apareix i hi ha sempre com una glopada de bon humor que elimina qualsevol possible lectura a la recerca del que és evident i immediat; la cultura, des de certa visió epicúria de la vida, bé pot merèixer un somriure no certament despectiu. Així, la lleugeresa de la façana, la seva deliberada intranscendència, en un ambient tan carregat de disseny com el de la ciutat de Barcelona que amb prou feines deixa veure les parets, permet veure com treu el cap per aquesta, blanca, dominada per la lleugera heura, fent-nos pensar que la intel·ligència no sempre exclou la frescor.

El projecte parteix del coneixement exhaustiu del fons museístic que allotja, ja que es tracta d’una col·lecció tancada de la qual es coneixen totes les peces, en les seves dimensions i en el seu valor artístic i històric. L’edifici, de planta baixa més tres plantes, s’adapta fidelment a les alineacions dels estrets carrers que el limiten, mentre que la façana a la plaça adopta una configuració més lliure. En la disposició de les obertures, la solució de la coberta i la traça del sistema murari s’estableixen certes coincidències entre els procediments i les formes de l’arquitectura moderna i la lògica compositiva de les construccions medievals. La forma irregular del solar afavoreix la col·locació de les diferents peces. Unes obertures verticals que abasten tota l’alçària de l’edifici suggereixen vistes concretes cap a alguns elements monumentals de la ciutat, des d’un interior controlat lumínicament per mitjans bàsicament artificials.