Sobre el projecte
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2023 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2023 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors Externs:
2019-2023 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
Memòria
Arquitecte. Titulat a l’ETSAB l’any 1960 d’on va ser professor i Doctor el 1971. Obrí el 1961 estudi a Eivissa amb Raimon Torres i Antoni Miró. L’any 1963 torna a Barcelona on va crear el seu propi despatx, desenvolupant una intensa activitat professional, política i cultural; va ser director de la revista Quaderns (1969-1972). Realitzà obres com l’escola Eduard Fontseré (1982), el Grup Baró de Viver (1988), el C.A.P. Sant Ildefons (1991) o la residencia Teixonera (1992)
Font: Arxiu Històric del COAC
Obres (25)
Sobre el mapa
Constel·lació
Cronologia (26)
-
Casa Gómez
Habitatge de temporada amb un programa mínim i estricte. Es desenvolupa sobre la idea d'una rígida contenció expressiva, però alhora utilitzant al màxim aquesta mateixa rigidesa de l'esquema constructiu, per a crear un ritme monumental i singular però alhora lleuger i alat mitjançant la utilització de les transparències que atorga el pòrtic acolumnat, que protagonitza tota la construcció. Com en altres casos similars, aquí el clima i la modalitat d'ús de l'habitatge van conduir a centrar l'atenció en els espais exteriors, que es defineixen mitjançant murs de formigó de pedra i l'escalonament de terrasses sobre un terreny suaument inclinat. L'edifici aquesta emplaçat en un paisatge aspre, pedregosos i enfront d'una mar rabiosament blava. Els murs de l'edifici es van pintar d'un color marró fosc i s'aixequen sobre un basament de formigó de pedra, com les voltes que envolten la parcel·la i defineixen els patis i terrasses esmentades. En aquest paisatge semi desèrtic la construcció s'aixeca com una ruïna sòbria i potent de la qual s'ha eliminat qualsevol concessió a la fantasia o a l'amabilitat d'uns acabats, que voluntàriament s'han emportat a la seva més radical expressió bruta. El joc superior de voltes paredades es pinto en blanc. Amb això s'acusa el contrast o contrapunt entre un basament fort i fosc i una coronació alleugerida pel color i suavitzada pel ritme de corbes i arcs. L'element que protagonitza el conjunt és el pòrtic voltat que uneix les dues parts massisses de l'edifico, l'habitatge i el garatge. Aquest pòrtic aquesta format per la successió de cinc voltes rebaixades i recolzades en una doble fila de pilars molt forts, els quals emfatitzen el ritme d'arestes verticals que emergeixen del terreny i que es contínua en els massissos tancats mitjançant el regruix dels seus murs laterals sobre els plans de testera. Tota la fusteria exterior és envernissada i al natural. L'interior és totalment blanc amb l'excepció de les voltes que s'han deixat vistes en el seu material ceràmic de color vermellós. -
Cases Mangrané
El projecte assenyala els orígens de les investigacions de Donato sobre els caràcters distributius dels habitatges, que es perllongarà tot al llarg de la seva carrera. Es tracta de quatre habitatges d’una sola planta organitzats en forma d’esvàstica a l’entorn del dipòsit d’aigua central. Cada casa adopta una planta en L, amb les sales d’estar a la part central i les ales dels dormitoris a l’extrem de cada braç. Cada casa té un recinte semiprivat propi, i l’orientació general del conjunt en permet una bona assolellada. El sistema murari presenta tres ordres: un sòcol de maçoneria, corresponent als murs que tanquen el recinte; una arrebossada fosca per a la franja intermèdia, la casa pròpiament dita, i una arrebossada blanca per als elements que sobresurten de la coberta. Si bé anticipen molts trets arquitectònics propis de l’autor, les cases Mangrané presenten unes solucions peculiars que no es tornaran a repetir més tard. -
Habitatges Rosselló 152
Sert va introduir el concepte d'habitatge mínim i va dividir la planta d'aquest edifici en quatre habitatges per replà, dos a façana i dos al pati d'illa. Aquesta solució representava una ruptura radical amb les distribucions habituals a l'eixample de Cerdà, que jerarquitzaven la façana principal al carrer i relegaven a un segon pla la façana que dona al pati interior de la mansana. D'aquesta manera, aconseguia reduir al mínim el nombre de petits patis interiors i facilitava que la majoria de les habitacions ventilessin directament a través de la façana. Com que la planta és simètrica en les dues direccions, les dues façanes són exactament iguals. El projecte original contemplava la construcció de dos edificis simètrics, tot i que només s'hi va arribar a construir el primer. La repetició d’aquests dos edificis entre mitgeres generava la imatge d’un bloc unitari, que era una expressió de la construcció en sèrie i la cultura de la màquina. Originàriament, la planta baixa estava elevada sobre pilotis i definia un porxo que contenia un passatge cobert per a l'entrada i la sortida de vehicles als tallers de l'interior de l'illa; però, actualment, aquesta planta baixa s'ha tancat per incorporar comerços. El resultat és un volum cúbic, amb una franja d'ombra produïda pels buits de les terrasses que contrasta amb el color blanc de l'estuc i el tractament pla de la façana. -
Premi FAD
Finalista. Categoria: Arquitectura
Habitatges Rosselló 152Casa Mestres
Habitatge de repòs per a matrimoni ja major, organitzada en dos cossos voltats independents però vinculats visualment per un mur alt que abriga un pati de servei. El cos principal agrupa sota una única volta paredada de directriu circular el programa mínim d'habitatge de dos dormitoris dobles, en el qual la sala d'estar s'estén cap a l'exterior sota àmplia pèrgola l'espai de la qual es defineix mitjançant murs baixos i bancs d'obra, com a pati obert però resguardat dels vents de ponent. El segon cos cobert per volta d'eix perpendicular a l'anterior s'utilitza com a garatge i traster. Els timpans s'han deixat oberts en aquest cas i tancats amb cristall armat fumat en el primer. Els acabats són naturals i el seu aspecte aspre és intencionat per l'aridesa del paisatge pròxim en què pretenen integrar-se. Els murs són de maçoneria de pedra del mateix terreny, amb nafra gairebé seca a l'exterior i s'han pujat mitjançant encofrat de planxes metàl·liques a l'exterior i d'envà de tochana de 10 a l'interior. Aquest últim rep l'enguixat i permet allotjar les instal·lacions. La volta formada per una primera fulla de rasilla de Piera i una segona d'encadellat s'ha deixat vista interiorment amb terminació d'oli de llinosa cru. Tots els paraments interiors van ser prevists en blanc i només la fusteria, marcs, fulles i forts tapajunts, s'ha pintat de colors nets d'una gamma verda al siena i terra ombra.Casa Bernat
Petit habitatge pertanyent a una sèrie que es construeixo entre els anys 66-68, en una urbanització en règim de ciutat jardí extensiva. En els primers casos i malgrat tractar-se de clients particulars, s'intento triar uns prototips en els quals es van experimentar iguals sistemes constructius, els mateixos materials així com un repertori d'elements funcionals o d'ús, i per tant es va establir el que seriosa una tipologia rigorosa i un conseqüent i estricte llenguatge arquitectònic. En el present cas es tracta del model següent al mínim, el qual consistia en un rectangle cobert per una única volta rebaixada, ampliat aquí amb un tercer dormitori, cobert al seu torn per una segona volta a la qual es va afegir el cos adjacent del garatge. Resulta així una composició en L, amb els tres espais exteriors següents: un de servei en l'àrea d'accés, un altre en la part sud ordenat com a terrassa de la sala d'estar i cobert amb una pèrgola de formigó i delimitat per un banc de pedra i un tercer igualment definit en la façana Aquest dels dormitoris. Com en tots els tipus de la sèrie es va instal·lar una escala exterior d'accés a la coberta per a obtenir millors vistes i un solarium de major privacitat. Els materials són sempre murs de formigó de pedra del lloc, vista exteriorment i realitzat mitjançant encofrat metàl·lic exterior i mur de maó de deu com a encofrat perdut per l'interior, el qual rep les instal·lacions i l'acabat de guix. Les jacenas suport de les voltes són de formigó vist i esbiaixades mitjançant tirants metàl·lics. Les voltes amb a la catalana i per tant de ceràmica vesteixi i crua. La fusteria sempre en tons foscos o vernissada al natural, completa un llenguatge sobri i rude que s'acorda bé amb el paisatge sec i fortament assolellat, d'aquesta part de la costa de tarragona. Sobrietat i rudesa o brutalismo mai van ser compresos pels propietaris que com sempre desitjaven una arquitectura més amable i “moderna”. En cap cas conseqüentment s'entro en un disseny menor o d'acabats, en nom d'una expressió primitiva i rotunda, la qual constitueix no tant una voluntat apriorística, sinó el resultat d'un procés d'invenció arrelat en les possibilitats dels elements programàtics i naturals que defineixen el mateix paisatge i que confereixen a aquests habitatges una gran simplicitat material i volumètrica.Casa Serra
Josep Emili Donato i Folch, Uwe Geest
L’habitatge va destinat a una família rural, i la interpretació del programa es fa ressò dels costums i les formes de vida pròpies dels seus habitants. La zona de dia es desglossa en dues sales d’estar: una destinada a la vida íntima familiar i a les activitats més quotidianes, i una altra de caràcter més representatiu, destinada als esdeveniments festius. Un estudi situat a la coberta permet d’accedir a unes terrasses des d’on es domina la vida del carrer. La planta baixa queda elevada 1,60 metres respecte del terreny, per tal de privatitzar el jardí i evitar ombres pròpies sobre les estances principals.Fàbrica de Pinso Puntí
El conjunto de esta fábrica de piensos, de composición volumétrica singular y con una marcada diferencia programática, alcanza 2.830 m2 construidos desarrollados en ocho silos cilíndricos, una torre de fabricación para la mezcla de ingredientes, un almacén de materia prima, un almacén de producto terminado y el cuerpo destinado a las oficinas y la vivienda del vigilante. Esta segregación de funciones se refleja, a su vez, en la elección de los materiales: los silos, de hormigón armado; los almacenes y la torre de fabricación, de estructura de pilares y cerchas metálicas y cerramiento de fibrocemento; mientras que el volumen destinado a las oficinas y la vivienda del vigilante se construyen mediante estructura porticada de hormigón y cerramientos de fábrica de ladrillo. Todo ello, y junto a la expresión estética de las cubiertas –de forma triangular, en diente de sierra o de pirámide invertida– dotan al conjunto de una imagen singular, pese a conservar el carácter industrial propio de un uso fabril.Casa Martín
Josep Emili Donato i Folch, Uwe Geest
La casa es troba en un solar de petites dimensions i fort pendent, amb magnífiques vistes sobre els vessants boscosos que voregen el nucli d’Aiguafreda per la banda nord. L’habitatge reparteix el programa fent ús d’una gran llibertat en les tres dimensions, per tal d’adaptar-se al pendent i disposar les diferents estances en un volum compacte. La sala d’estar, la cuina i el menjador es disposen en planta baixa de manera escalonada, fins a arribar a la cota del petit jardí del fons. Una planta intermitja acull el dormitori principal, i un tercer nivell allotja un estudi. Els volums disgregats de la casa queden unificats per una coberta d’un sol vessant, un pla inclinat que afavoreix les vistes a sud des del carrer i l’entrada. La casa es desenvolupa en una sola planta en alguns punts, i en tres nivells en els punts més alts, de manera que cada part del programa domèstic construeix el seu propi volum. Un pati interior permet donar la volta a tota la casa pel jardí. Des del carrer, la combinació del porxo, l’entrada semisoterrada i la porta de l’aparcament construeixen la imatge exterior de l’habitatge.Casa Ribera
El solar està situat a mig vessant d'una muntanya que domina la vall de Vallromanes. Aquesta petita vall solca la vessant ombria de la cadena costaner-catalana al nord de Barcelona, i descendeix cap al Vallès Oriental, amb vista que aconsegueixen el llunyà Montseny cap al Nord-est. El paratge és bastant frondós i dominat per les pinedes salvatges que van desplaçar antigues vinyes d'aquestes petites valls del Maresme. Els bancals d'aquests vessants de solana, són encara perceptibles allí on alguna vella masia resisteix l'avanç de recents urbanitzacions de segona residència. El solar estricte d'uns 1.000 m2. pertany a una d'aquestes urbanitzacions, que la crisi va sotmetre a lent o nul creixement en l'última dècada. Té la parcel·la una forta pendent orientada exactament a l'est i persistien en ell restes de murs i bancals propis del seu anterior ús agrícola, els quals se succeïen en paral·lel segons les línies de cota. S'oferia així una elemental però clara i suggeridora geometria per a una possible fundació i implantació de l'edifici. D'una altra part des de les cotes mitjanes de la parcel·la, les vistes són àmplies i dominants sobre el fons de la vall i en direcció cap al Montseny. Sense ser grandioses, sinó amables i una mica domèstiques, aquestes vistes van ser des del mateix començament determinants de les intencions del projecte. Aquestes intencions es van centrar en dues idees directrius: el mur i la perforació d'aquest per les vistes. El lloc així definit ordenava ja la pauta constructiva: un llarg rectangle recolzat en una plataforma de sentit Nord-Sud, amb un enfront de l'Est de doble altura -semisoterrani d'accés i serveis i planta superior habitable- que es tanca per un mur que recorre tot el solar d'un a un altre extrem longitudinalment. Es reconstrueix així la geometria d'una geografia agrícola preexistent, simple i de secular mecanisme. La instància vernacular no assenyalava aquí, ni un tipus constructiu precís, ni menys una arquitectura local preexistent derivada d'aquell. El vernacular era aquí una cosa primigènia, anterior per tant al gest assajat i ja dens de mediacions estilístiques, o de gustos més o menys transitoris. El culte era aquí potser l'actitud d'aquell “cansat bàrbar la llum del qual s'extingeix en les aigües profundes”; bàrbar, culte, llum i aigües profundes rememorades pel poeta amic. És a dir, el culte, així m'ho va semblar probablement amb instintiva naturalitat almenys, era passar fermament desapercebut fonent el gest essencial de la casa en el rumor ja semiocult del lloc. El mur creava el lloc, definia pels seus confins l'espai fundacional. És més, el mur era o havia de ser en si mateix, tant confí del lloc, com a lloc mateix erigit com a casa. Però aquest confí, aquest mur es dilatava en el seu gruix fins a tancar el volum habitable i cobrava tot el seu sentit en la dominant contemplació de les vistes panoràmiques ofertes per aquest balcó paisatgístic. Balcó, tram de cornisa orogràfica, clar en el bosc i àmplies perspectives; tot convergeix en la generosa però punyent i gairebé despietada perforació del mur, a fi de introvertir el paisatge cap als espais habitables interiors, aquells que es construeixen i protegeixen després del mur. Un vell mestre deia que les coses inquietants acaben cansant i que l'arquitectura no hagués de cansar, sinó acompanyar amb naturalitat els nostres moments de repòs en la seva contemplació; posat que l'arquitectura, per a bé o per a mal, roman molt més allà de passatgeres inquietuds. Probablement no és moment de tals ritus sagrats, ni tampoc de reconeixement del callat misteri i tensió que aflora en les "quietes, tranquil·les i profundes aigües on la llum s'extingeix. Probablement també la composició de perforacions del mur és això, excessivament composta, encara que parteixi o neixi d'un ordre bàsic donat per la planta i la seva divisió en tres parts, caixes o volums enfilats axialment pel llarg passadís central. Així, la disposició en planta s'estableix segons tres rectangles independents; tres petites cases comunicades longitudinalment, però separades. Les separacions són estrangulacions de la caixa virtual major, i es construeixen com a petits patis aparellats transversalment a l'eix major, els quals permeten a aquelles vistes travessar no ja el mur frontal, sinó el volum sencer de la casa, per a aconseguir un jardí posterior protegit de vents i assolellat que recorre el contramur interior. Així mateix, i des del corredor axial, amplis plans de cristall protegit per les ombres dels careners dels patis, absorbeixen el paisatge encaixant-lo entre els murs d'aquests patis. Finalment, fora i a baix, un ampli mur semicircular sosté la plataforma d'estacionament i maniobra enfront del garatge. La seva presència serveix de contrapunt a la dura frontalitat del pla principal, l'única emergència del qual és el cub regular que il·lumina la porta d'accés al garatge.Escola Taxonera
Josep Emili Donato i Folch, Uwe Geest
El barri de la Taxonera ocupa el vessant nord de la muntanya del Carmel, i el seu creixement reflecteix una absència d’ordre urbanístic o de trets tipològics clarament recognoscibles, en tractar-se d’una de les zones romanents de la ciutat sotmeses a un desenvolupament incontrolat. L’edifici opta per recuperar les constants pròpies de la disciplina arquitectònica com a instrument d’intervenció en el context. El solar, creuat antigament pel camí dels Plàtans, és interpretat de manera que permet inscriurehi una geometria arquitectònica lligada al programa de l’escola: una peça triangular acull l’entrada i les sales comunes, i una peça rectangular acull les aules de dues en dues, relacionades amb un pati intermedi que filtra la relació amb l’exterior. Per sota d’aquest pati, un porxo de 100 metres de longitud i 16 d’amplària restitueix la traça del camí dels Plàtans com a recorregut vinculat a la xarxa de vianants.Illa de Cases Baró de Viver
Josep Emili Donato i Folch, Miguel Jiménez Eroles, Ramon Martí i Puzo
L’edifici existent és una part d’un projecte més extens, destinat a substituir el barri de “cases barates” construïdes a l’indret arran de l’Exposició Universal del 1929. La renovació del barri passava per la construcció d’una gran sala culminada per dos cossos còncaus, més un tercer espai transversal situat al punt intermedi. Es tractava de respondre a l’aïllament urbà del barri per mitjà d’una gran illa de cases que generés el seu propi espai públic, autogen i indiferent a la diversitat morfològica de la resta de la ciutat. Els habitatges formen un tipus de tres unitats per replà, per tal d’evitar els patis interiors i permetre que tots els habitatges donin a la sala central. La secció transversal salva el desnivell entre el passeig de Santa Coloma i el carrer inferior per mitjà d’una plataforma intermèdia de la qual arrenquen les escales i els ascensors, i per sota de la qual queden els espais destinats a l’aparcament i els comerços.CAP Sant Ildefons
El repte urbanístic que el nostre edifici afronta té dues vessants; per una part ajudar a configurar amb la seva construcció l'espai públic de la plaça i per l'altra part aconseguir que, el seu caràcter d'edifici públic quedi palès i ofereixi per la seva forma i configuració, una qualitat i una presència importants. La disposició volumètrica de l'edifici, consisteix en un cos principal cúbic de 23 x 23 x 23 metres de PB + 5, buidat en la part nord-oest des del sòl fins al sostre, de manera que es crea un porxo en els seu inferior d'escala suficientment important en relació a la plaça i quedant un pla diagonal inferior de façana que es contraposa a la ortogonalitat de la resta oferint una segona pell de l'edifici que possibilita i singularitza una orientació del cub cap a la plaça.Residència Geriàtrica d'Horta
Josep Emili Donato i Folch, Miguel Jiménez Eroles, Ramon Martí i Puzo
La residència geriàtrica es troba al barri de la Taxonera, pocs metres més amunt del CEIP construït uns anys abans pel mateix arquitecte. La familiaritat amb el barri i la relació morfològica amb l’antiga escola porten Donato a prendre els suggeriments del vessant nord de la muntanya com generatrius d’un expressiu joc de geometries que fan de rèplica a les corbes de nivell del vessant. L’edifici s’obre en un arc convex per deixar un espai públic orientat al sud i apte per a les activitats a l’aire lliure de les persones grans. Aquesta contracorba superposada a la topografia original permet recollir la llum natural per les bandes laterals. La plataforma queda vinculada al paisatge obert a través d’un porxo en un tram, mentre que l’altre tram es reserva a les estances privades. El cercle inscrit en el volum separa clarament les dues parts del programa i articula l’entrada principal, que dóna accés a les cotes més baixes de l’edifici.Institut de l'Arboç
Josep Emili Donato i Folch, Miguel Jiménez Eroles
L’Arboç és un petit municipi del Penedès, situat en un turó envoltat d’ametllers, oliveres i vinyes, a la vora d’una vall per on passava l’antiga Via Augusta romana. Al poble hi ha algunes residències del final del segle XIX, a més d’algunes ruïnes preromanes i medievals. Donato reprèn el caràcter monumental del poble a l’hora de plantejar l’edifici de l’institut. Emplaçat al nord de la població, en un terreny no urbanitzat, l’edifici queda situat al límit septentrional del terreny, a tocar de la via fèrria, mentre que el pati es col·loca a la banda del poble i adquireix ben aviat un caràcter de plaça pública. L’escola organitza totes les dependències al voltant d’un ampli espai central dotat d’una gran lluerna superior longitudinal que fa que el vestíbul adquireixi una sacralitat remarcable. L’edifici adopta un aspecte de “catedral cívica” tant per la seva disposició tipològica com per la presència que té en l’indret.Hospital d'Igualada
Josep Emili Donato i Folch, Miguel Jiménez Eroles, Julio Alberto Pueyo dell’Oro
El nou hospital adopta un model extensiu i de poca alçària, que permet més flexibilitat d’adaptació a les reestructuracions i els canvis futurs exigits per l’evolució de les tecnologies assistencials. A més, aquest model permet aprofitar al màxim les condicions de ventilació i il·luminació naturals. La disposició de l’edifici s’adapta a la directriu de l’eix de l’avinguda Montaner, i a partir d’aquesta directriu genera una malla rectangular que organitza tot l’edifici i la urbanització interna del solar. L’edifici acaba adoptant la forma d’un gran sòcol de dues plantes que acullen els serveis més dinàmics i progressius, mentre que les unitats d’hospitalització, més estàtiques i tradicionals, es col·loquen a la part superior. El sòcol forma un volum extensiu que ocupa tot el solar i es troba creuat per un sistema de vies internes de circulació i un sistema de patis que garanteixen la respiració natural dels locals. Les dues ales transversals de les unitats d’hospitalització adopten una coberta diferenciada, formada per un arc de cercle construït amb xapa metàl·lica, que arriba fins a les testeres i assigna una identitat diferenciada a aquesta part de l’edifici.