Les oficines ocupen tota l'última planta d'un edifici destinat a oficines, de planta trapezoïdal, amb tres façanes totes elles construides a base d'un ampit de fibrociment i la resta completament de vidre. L'estructura es a base de pòrtics metàl·lics. El programa d'oficines a instalar en aquella planta lliure, consistia en: recepció, secretaria, una sala de juntes, una sala de visites, dos despatxos destinats als tècnics, un despatx per a un administratiu, una biblioteca, una sala de deliniants i serveis sanitaris per empleats i públic. Per a totes les sales s'havia d'instal·lar un sistema d'aire acondicionat per l'estiu. En tota la distribució, va ser un condicionant important la façana existent, que pel tipus i dimensions de las obertures, només permetia normalment i en un perímetre de façana de 40 metres l'entrega d'envans divisoris en 8 punts fixes. Un altre condicionant van ser els pilars de l'estructura, que per la seva situació en planta, dificultaven la construcció de'envans divisoris precisament en aquells punts on més fàcils eren les entregues amb el tancament exterior. Un tercer condicionant, més intencionat, va ser aconseguir certa il·luminació natural fins i tot pels espais que quedaven a l'interior i no rebien llum directa de l'exterior. Utilitzant un perfil especial per a resoldre l'entrega dels envans divisoris amb la fusteria de façana, es van augmentar els possibles punts d'entrega; i retranquejant els envans divisoris formant finestres en angle en cada desplaçament, es va aconseguir separar l'estructura dels envans i donar certa il·luminació natural fins i tot a la recepció, que és l'espai més interior de les oficines. Per aillar les oficines visualment de l'exterior, protegir-les del sol de l'estiu, i fer més econòmica en la mesura del possible la instal·lació d'aire acondicionat, s'ha protegit tota la façana amb finestres tipus "americà" de plàstic blanc, que separades en la seva part inferior del parament de la façana, creen una cambra d'aire entre les esmentades persianes i la façana, molt favorable per evitar una transmisió de calor més elevada. Per permetre el pas dels conductors de l'aire acondicionat, el fals sostre de les sales que ventilen directament a l'exterior s'han colocat a una cota superior a la resta, i entre ambdues cotes s'han col·locat les reixetes d'expulsió de l'aire. Totes les sales del programa son espais tancats excepte la secretaria, que està separada de l'exterior només per un mostrador i un armari penjat del forjat superior i que ailla visualment ambdos ambients. Totes les portes excepte en els sanitaris, són amb vidres tractats a l'àcid per donar una il·luminació més gran a les sales interiors i alhora conservant la privacitat. En els envans divisoris i durant la seva construcció es van colocar uns perfils metàl·lics taladrats que serveixen de suports de la major part del mobiliari de l'oficina

Vam estudiar les possibilitats que ofereix un volum rígidament prefixat per les ordenances urbanes, per albergar un ampli ventall de tipus d'habitatge. La variació del programa de les diferents unitats dins el mateix edifici permet la diversitat de la composició familiar dels usuaris. Volíem provar fins quin punt un edifici d'habitatges en zona urbana es podia configurar de manera diferent al model habitual, model que es limita a superposar plantes iguals, formades generalment per la repetició d'un habitatge tipus i que ofereix molt poques possibilitats per albergar usos diversificats. Com preteníem un sol accés i escala i que tots els habitatges donessin al carrer la solució va acabar englobant habitatges simplex, dúplex, tríplex i quadrúplex.

Era finals del 1968 quan els arquitectes socis de Studio PER (Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Oscar Tusquets), que acabàvem de fer vint-i-set anys, vam rebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears l’encàrrec de fer el guió i el muntatge a la seu col·legial d’una contraexposició —que vam titular Orim, otro (Miró escrit de dreta a esquerra)— de l’exposició antològica organitzada per l’Ajuntament de Barcelona en el marc gòtic de l’antic Hospital de la Santa Creu. Malgrat les dificultats que la dictadura del general Franco representava per a l’obertura a l’estranger, ens sentíem molt pròxims als fets del maig del 68 a París. Barcelona era, aleshores, una ciutat més cosmopolita que ara, que no deixa de ser una ciutat a la qual l’èxit turístic li va diluint la personalitat. I guardem un record inesborrable d’aquells mesos en què vam estar treballant en el projecte, assessorats per Joan Brossa, Alexandre Cirici, Pere Portabella, Joan Prats i Antoni Tàpies, i sobretot del contacte amb Joan Miró. En el transcurs d’un sopar al Reno, vam exposar a Joan Miró el nostre guió, li vam demanar una intervenció personal sobre els vidres que envolten la planta baixa del Col·legi i vam fixar una data per visitar el seu estudi de Mallorca i escollir algunes pintures originals que haurien de formar part de l’exposició. A l’estudi de Miró hi vam anar l’Oscar Tusquets i jo mateix. La seva casa era bastant kitsch. Una peixera situada sobre una mena de parterre interior era l’element arquitectònic que més recordo de la sala d’estar on vam esperar que baixés del seu dormitori. Se’n va excusar dient que aquell era el terreny de la seva esposa Pilar, que tenia un germà arquitecte que els havia obsequiat amb el projecte. De seguida ens va conduir cap al seu estudi, un edifici de gran qualitat arquitectònica i molt viscut per Miró, ple d’obra seva en curs d’execució, retalls de revistes i de diaris i diversos objectes d’art primitiu africà. Ens van impressionar molt les pintures en què estava treballant. El nostre guió plantejava dividir l’exposició en dos espais ben diferenciats, separats per l’escala que duu a l’anomenada Sala Picasso i que proposàvem tancar lateralment i per sobre com si fos un túnel en fort pendent. L’espai inferior estaria dedicat al Miró d’abans de la Guerra Civil; l’espai de sobre, al Miró de després de la guerra. El túnel-escala entre els dos espais significaria l’època fosca de la guerra, i s’hi projectaria una pel·lícula que vam encarregar a Pere Portabella. Vam dissenyar els diferents racons i vitrines per posar-hi els quadres i objectes de l’exposició, amb els materials propis dels encofrats que ens va proporcionar desinteressadament l’empresa constructora que més apreciàvem en aquells temps, i que malauradament ha desaparegut del mercat: Famadas, SA. Pel que fa al contingut, malgrat que Miró, Prats i Tàpies ens van oferir obres originals de les seves col·leccions particulars, només vam utilitzar les obres que tenien més possibilitats didàctiques i una actitud més contestatària. Les grans obres no ens interessaven, ja es podien veure a la gran exposició de l’Hospital de la Santa Creu. Una gran part de la nostra exposició consistia en una selecció de fotografies ampliades de fragments de quadres en què era present tota la simbologia de Miró, com ara el sexe femení representat per uns peluts llavis genitals o bé capellans passant per l’anella, tal com es pot veure en els gravats de la sèrie Barcelona. Però en el nostre guió hi figurava, també, demanar a Joan Miró que fes alguna intervenció en els vidres que envolten la planta baixa de la seu del Col·legi d’Arquitectes, a la plaça Nova. Nosaltres imaginàvem que, en el millor dels casos, hi pintaria la seva signatura, però la seva resposta entusiasta va ser pintar-hi un mural en quatre colors i negre. A cadascun dels guionistes ens va assignar un color i ell es va reservar el negre, aplicat a escombra, per corregir el que nosaltres havíem de pintar moments abans. Era, en grans dimensions, la mateixa actitud que va portar Miró, en la darrera etapa de la seva vida com a artista, a pintar sobre quadres anònims que comprava en exposicions provincianes.

El projecte es proposa conciliar la demanda de naturalesa, tranquil·litat i aïllament plantejada pel client, amb les característiques d’un solar triangular, fruit d’una anterior segregació parcel·lària. La casa adopta la geometria del triangle en la seva disposició general i en els detalls més petits, i s’obre en tres braços que permeten alliberar al màxim la superfície de jardí i crear dos patis amb usos ben diferenciats. La casa es tanca completament al carrer, i totes les obertures donen a aquests patis interiors. El pati dels pares serveix la sala d’estar, la sala de jocs i el dormitori dels pares. Els dos dormitoris dels fills donen al segon pati. La cuina, amb el seu pati de servei, és l’únic element comunicat amb l’exterior, al vèrtex del triangle. Clotet i Tusquets exploten els aspectes contradictoris de l’arquitectura per trobar solucions inusuals i vinculades a formes de vida atípiques.

La casa es va projectar com a segona residència, i es va construir sobre el que havia estat l'hort d'una casa modernista del front de mar. En el seu moment, va ser una de les primeres edificacions en un carrer a mig urbanitzar que s'anava formant en els límits dels horts i eixides de les cases del front de mar. Precisament la manca d'unes preexistències ambientals definides, en un carrer que ha evolucionat d'una forma caòtica en la que es juxtaposen blocs de fins a set pisos amb habitatges unifamiliars de planta i pis, ens van portar a plantejar la casa com una construcció separada dels veïns i orientada envers el jardí interior d'illa. Els diferents espais del programa funcional, es situen a diferentes cotes, que en certa manera són els replans d'escala de la comunicació vertical. Les escales prenen tal protagonisme que, fins el sota de l'escala de servei que puja al terrat, forma un complex sostre del menjador que es situa sota d'ella. Uns anys més tard, vam tenir l'oportunitat de fer créixer el volum de la casa, amb l'addició de dos apartaments dúplex, amb terrasses i una piscina, formant un nou conjunt dissenyat amb el mateix llenguatge formal.

Aquest edifici d’apartaments construït a primera línia de mar, en ple passeig marítim, va ser promogut per les mateixes famílies que després l’ocuparien, principalment com a segona residència. Aquest fet, sumat a una ordenança municipal que deixava poc marge a la imaginació dels arquitectes, va generar un projecte en que s’ocupa al màxim la parcel·la i en que tots els apartaments han de ser iguals per no generar desavinences en el futurs propietaris. Els habitatges resultants són amplis. Consten de zona de dia, zona de servei y zona de nit clarament definides; on hi destaca el gest de col·locar les terrasses en cantonada, enrederint la resta del volum de l’edificació. Aconseguint una amplitud, vistes i assolellament considerables. Aquestes funcionen com un filtre habitat entre l’interior de l’habitatge i el paisatge. No només per l’ús de sistemes de persianes que regulen la radiació solar i les vistes, i que a més juguen un paper clau en la composició de la façana. Sinó pel fet que esdevenen una sala més, probablement la sala per excel·lència durant els mesos d’estiueig. El nucli d’accés als habitatges, amb l’escala oberta, i la composició de les façanes laterals són altres elements singulars del projecte.

La nostra intenció en aquest projecte era fer, en arquitectura, l’equivalent a un camió de repartiment de Coca-Cola: Un container fàcil d’identificar i que endreci el caos d’un munt de caixes amb ampolles de diferents mesures, des de la normal fins la familiar. L’espai definit per l’edifici del COACB tancat per un mur cortina, en el qual s’havia d’instal·lar l’Arxiu Històric, i la nostra incapacitat de dissenyar en poc temps, i per a poques unitats, uns arxivadors de plànols, folis, fitxes i diapositives tan econòmics i eficaços com els del mercat varen ser els determinants essencials de la forma. Ens extendrem una mica més sobre ambdós conceptes. L’emplaçament en una planta lliure, d’un edifici amb mur cortina va ser el responsable de la posició de tot l’arxiu al centre del recinte, amb les circulacions perifèriques per no entrar en contradicció amb un tipus de façana pensada per deixar-la lliure de mobles. El mur cortina. El mur cortina de la façana existent, va ser també el responsable de l’elevació del paviment per corregir els defectes de l’edifici, que té l’ampit massa alt. A un nivell més anecdòtic, ha estat responsable del to fosc de la nostra intervenció en contrast amb el blanc brillant de l’ambient preexistent. També de la moqueta que cobreix la part nova en contrast amb el parquet existent. Després d’aquest projecte i fent una certa generalització de la nostra experiència, ens arrisquem a fer l’afirmació de que el mur cortina te moltes possibilitats en un edifici destinat a oficines. Reconeguda la nostra incapacitat per dissenyar i produir artesanalment uns arxivadors eficaços, (entenem per eficaços que els calaixos obrin i tanquin suaument), que fossin també transportables i alhora poguessin ampliar-se en cas de crèixer l’arxiu, però sense haver de recòrrer als arquitectes i artesans que els haguessin construit, vam optar per seleccionar el conjunt d’arxivadors que, al nostre parer, estiguessin millor dissenyats. Ens agradaria apuntar de passada que ni els fabricants més potents de mobiliari d’oficines s’han preocupat de coordinar les mides entre els arxivadors destinats a diferents usos, i que tampoc els tiradors de tots ells responen al mateix criteri de disseny. El nostre punt d’inici, d’utilitzar uns arxivadors produits industrialment, respon a una actitud en la que estem especialment interessats, perque, creiem nosaltres, respon a un cas molt simple del que són els encàrrecs més important de l’arquitectura d’interiors. ¿Com pot dissenyar-se un supermercat sense pensar que haurà d’utilitzar-se una d’aquelles monstruoses neveres per a productes congelats, formatges o llet? ¿Com pot dissenyar-se un bar sense pensar que a dins hi haurà una cafetera italiana plena de plàstics fluorescents i altres embellidors, i sense pensar que entre les taules aviat el propietari hi instalarà un parell de jukebox? ¿Com podem pensar en el disseny d’unes oficines si oblidem que la seva imatge estarà en part formada pels arxivadors, les màquines d’escriure i les neveres de Coca-Cola? El resultat d’aquesta actitud es un cert caos visual d’arxivadors de diferents mesures i amb diferents sistemes de tirador. Caos que intentem endreçar amb l’utilització d’un sol i fosc color per a tots els tipus d’arxivadors i la introducció d’unes repises i suports cil·líndrics de fusta que, resolent el problema funcional de superfícies de treball pels qui treballen a l’arxiu històric, introdueixen un ordre visual. Així com les endreçades pilastres del Palazzo Taruffi mantenen la monumentalitat d’un edifici amb obertures disposades asimètricament, els cilindres de fusta en les cantonades de l’Arxiu Històric son prou importants visualment per admetre un cert caos en el disseny i disposició dels arxivadors. Per tranquilitzar als funcionalistes, direm que la funció d’aquestes columnes es resoldre el problema de les cantonades que no tenen resolt els fabricants d’arxivadors.

Ens era difícil imaginar un habitatge petitíssim aïllat en aquest paisatge. Aquestes casetes, amb elements de gran mansió a escala reduïda, resulten en general molt cursis. Vèiem més possibilitats en prendre un objecte diferent conservant les seves dimensions correctes i adaptar-lo a la funció d'habitatge. Admiràvem la saviesa amb què algunes arquitectures històriques situaven petits edificis amb personalitat pròpia sense recórrer a emmascarar en el terreny. Les formes simples geomètriques i rotundes en pèrgoles, rotondes i belvederes era la millor que podíem imaginar. Introduir un habitatge funcional en un belvedere paladià semblava possible i generador més de insòlites superposicions.

El projecte es proposa treure el màxim partit dels avantatges del bloc com a agrupació d’habitatges, per la seva economia i la seva racionalitat constructiva. La planta baixa deixa un espai interior obert que es relaciona amb una avinguda existent a l’altra banda del carrer, i els accessos a les escales tenen lloc des d’aquest espai. El bloc respecta les alineacions dels quatre carrers perimetrals, i la distribució interna de la planta tipus resol les contradiccions produïdes per la irregularitat de les traces. A la planta de l’àtic es desplaça el corredor d’accés als habitatges per permetre que aquests disposin de més superfície de façana al carrer. Com a resultat, les façanes exteriors són plans neutres que no diferencien la individualitat dels habitatges, mentre que al pati interior es crea un àmbit de relació i mobilitat induït per les circulacions verticals i l’animació volumètrica de les cobertes.

El promotor Oriol Regàs, principal artífex de la gauche divine barcelonina , tenia una casa d'estiueig a Calella de Palafrugell , a la Costa Brava (Girona) . En ella es donaven cita personatges de diversos àmbits que compartien un estil de vida obert i desenfadat . Quan Regàs va encarregar el 1970 a Clotet i OTB dissenyar la seva nova casa, aquests van tractar de plasmar en el seu projecte aquest esperit iconoclasta dels agitats anys 60. El nou emplaçament era proper a l'anterior però cap a l'interior , a la població de Llofriu. Ja existia un petit mas, ben situat , però escas i inutilitzable , per la qual cosa es va decidir col·locar -hi el garatge i altres serveis. La construcció de nova planta podia llavors adoptar una forma lliure, sinuosa, semblant a un piano de cua, i bolcar tota ella cap a una piscina central, com un espai aterrassat comú per estar. Les diverses dependències s'anaven desordenant de forma harmònica, amb espais intermedis i vestíbuls, configurant una insòlita tipologia adequada als canviants usos imprevistos.

Aquesta agència, situada en un edifici neoclàssic, pretenia, inspirant-se en els efectes lluminosos del carrer 42 de Nova York, jugar visualment amb els clients, respectant la caixa envolvent. Uns fas lumínics, disposats linealment, projectaven la llum des de l'interior cap al carrer gràcies a un sistema d'encesa programat que suggeria el seu moviment. A l'interior, el joc de reflexos en grans miralls i les ombres pintades acabaven de conformar un espai expressionista i intimista alhora. Aquesta agència ja no existeix en l'actualitat.

La nostra proposta arquitectònica integrava en un sol edifici els diferents tipus d'espai necessaris tant per a la fabricació integral dels mobles tapissats, com per l'administració de la pròpia empresa i la comercialització dels seus productes. L'expressió exterior dels requeriments espaials de les diverses activitats que s'havien de desenvolupar en l'edifici, es fa palesa en les diferents alçades lliures dels diversos sectors, així com en el tractament de la llum natural a base de grans vidres en la zona de façana en la que es localitzen els despatxos, i grups de quatre claraboies modulars per a captar la llum zenital en l'àrea de tallers, i finalment absència total de llum natural en l'àrea d'emmagatzematge de matèries primeres i producte acabat. Cal destacar la forma triangular en planta, amb la seva hipotenusa alineada amb la carretera d'accés, com la més eficaç per permetre el creixement futur de l'edifici sense haver de modificar-ne els accessos, ni la seva façana, i no haver d'interrompre l'activitat mentre duressin les hipotètiques obres d'ampliació. Malauradament un desgraciat incendi va acabar finalment amb l'edifici que havíem projectat.

L’habitatge agrupa els apartaments d’un germà i una germana, a més d’una zona comuna de recepció per als convidats. Les ordenances d’edificació obligaven a disposar el jardí a la part nord del terreny. Les estances principals, que tenen accés al jardí, reben el sol a través d’unes petites obertures i uns grans finestrals foradats a la façana oposada, que es troba ben orientada però que és massa a prop de les construccions dels voltants. La germana, que viu a la casa més propera al carrer, es desplaça per mitjà d’una cadira de rodes. Per tal de facilitar-ne els desplaçaments, les seves dues estances són molt grans i comuniquen entre elles al mateix nivell. La casa del germà es desenvolupa en diverses plantes, a causa de la manca de terreny. La façana és arrebossada de color sorra i ha estat tractada com una làmina foradada per les finestres. És tota coberta d’heura, de la mateixa manera que la pèrgola que acull els vehicles i l’accés a la casa.

El projecte recull l’experiència dels apartaments projectats anteriorment al carrer Mozart de Sant Cugat. Cada apartament s’estructura al voltant d’un espai central que permet utilitzar-lo virtualment com un espai únic o bé com un conjunt d’estances independents. En aquest cas, el conjunt s’organitza en dos blocs que deixen un espai semipúblic central, de manera que el bloc que dóna la façana al carrer segueix la corba de l’alineació, per tal de restituir una certa dimensió urbana. A més, la possibilitat de construir a una major alçària permet disposar uns estudis a la darrera planta. Des de la planta baixa s’accedeix als apartaments, i des d’una galeria metàl·lica s’accedeix als estudis. Això permet experimentar l’espai central des de tots els nivells. A la banda exterior de tots dos blocs queden uns jardins privats vinculats als apartaments. Els estudis disposen d’una terrassa pròpia de dimensions folgades, que permet que sigui utilitzada com un jardí.

A la vivenda s'hi accedeix per la coberta, que s'uneix al carrer per un petit pont que permet el pas dels vehicles. Una coberta protegeix del sol i la pluja als cotxes que s'aparquen a sota d'aquesta. La visió de la casa des del carrer és la d'una gran superfície d'angles arrodonits amb varis elements exempts i molt lleugers sobre ella, amb un cert aire de "xiringuito" sobre la platja. La visió de la casa des de la vall és un volum blanc bastant important d'unes quatre plantes d'alçada , que sobresurt d'entre un bosc de pins.

La urbanització d’aquest club de golf és poc habitual al nostre país. La gespa dels carrers del camp s’estén sense interrupció pels jardins sense estacades dels xalets veïns. Al jardí de la casa-club continua la gespa del camp. S’hi han plantat més alzines i pins, com els que cobreixen les muntanyes veïnes. S’hi ha introduït una filera regular d’arbres de fulla caduca davant la façana al sud, dos pollancres i algunes flors als patis triangulars, a més de dos llorers per donar una mica d’intimitat a l’entrada. Una glorieta al límit del solar, adossada al mur de contenció, queda coberta amb una glicina. La casa i la piscina, amb el seu annex, han estat concebudes com una sèrie de caixes simples fetes amb construcció tradicional. La manera de maclar aquests elements permet una millor adaptació al terreny i la creació d’uns espais oberts protegits del vent i de les vistes del carrer.

Els baixos de la Casa Thomas estaven, a inicis de la primavera de 1979, totalment abandonats. La façana plena de cartells de les eleccions i les vidrieres trencades i plenes de pols. A l’interior, bancades de màquines ja venudes al ferroveller; baranes caigudes i claraboies totalment trencades o substituides per una solera de material ceràmic; envans mig derruits, per facilitar la filmació de “El Caso Savolta”. La decadència industrial de Catalunya ha tingut també els seus aspectes positius. Si les mampares divisories, els armaris i les vidrieres de vidres emplomats de color i els sostres que dissenyà Lluís Doménech i Montaner encara es conserven és perque els hereus de Joseph Thomas no van tenir prous diners per canviar-los per unes “divisòries modulars d’alumini” i per un sostre “Amstrong”. A les obres de restauració i instal•lació de la seu de B.D., als baixos de la Casa Thomas, no hem repetit mimèticament cap element trencat o desgastat, hem fet bàsicament una operació de neteja, en el sentit més prosaic del terme. Hem utilitzat algunes portes dels armaris que ja existien per tancar els forats d’algun envà nou que hem construit per separar el magatzem de l’exposició. Hem canviat l’inici de l’escala que uneix ambdues plantes. Hem substituit una vella claraboia de vidre translúcid per una de nova de vidre transparent que deixa veure els esgrafiats i vidrieres del pati interior. Hem canviat una solera, que pensem que va substituir una antiga claraboia, per una claraboia com l’original. Hem colocat una moqueta amb el nostre anagrama com a paviment de totes les àrees destrossades per les bancades de les màquines. I per aillar-nos del soroll del carrer i protegir les vidrieres de la façana hem instal•lat una lluna securit que protegeix exteriorment com una vitrina, reixes i vitralls. Ha estat el detall que més hem cuidat i l’element que en comparació amb el seu cost ens ha resolt més problemes. A més és la intervenció que millor expresa la nostra actitud amb els monuments.

Aquesta casa, projectada inicialment com a residència d'una família, ha estat sotmesa, amb posterioritat, a diverses ampliacions i l'ajardinament de l'espai exterior que l'envolta i que inicialment no es varen contemplar per no sobrepassar un pressupost limitat. No s'ha construït cap mena de separació arquitectònica entre la zona que s'utilitza com a jardí privat, i la resta de la propietat d'ús agrícola. Tot el programa es desenvolupa en una sola planta en forma de T, amb els braços orientats envers el Sud. La façana està protegida del sol de l'estiu per un porxo de coberta en pendent, que és la perllongació de la coberta a dues pendents de teula de tota la casa. Està construïda a base de dos fulls de parets de maons, l'exterior de color natural i l'interior pintat de blanc. La coberta de teules, es recolza sobre bigues de fusta, que a la vegada, es recolzen sobre la paret interior de maons. Cambres de bany i cuina estàn recobertes, parcialment, amb peces trencades de marbre.

Emplaçament L’edifici es troba en el municipi d’Urús, sobre la cota 1.200 i en el marge Est de la carretera d’accés al túnel, en el punt en que hi ha les cabines de peatge. Dit d’altre manera, es troba a uns 300 metres enllà, en sentit Cerdanya, de la boca Nord del Túnel del Cadí. Programa funcional del centre de manteniment i control La part més important de l’edifici, està dedicada a facilitar el manteniment del túnel i accessos, així com les seves instal·lacions. Es tracta de: garatges per a guardar-hi els camions llevaneus, un gran magatzem per a la sal que s’utilitza per prevenir les glaçades sobre la carretera, i diferents magatzems més petits per a guardar material de reposició de ventiladors, làmpades de recanvi pels aparells d’enllumenat, i material mòbil de senyalització. Altres dependències de l’edifici, estan més lligades al control remot del que succeeix en el túnel pròpiament dit i en els seus accessos, així com a la mesura de les variables atmosfèriques, a partir de les quals es comanden automàticament les turbines destinades a renovar-ne l’aire. Finalment, també hi ha instal·lades les oficines administratives de l’empresa concessionària, i els serveis necessaris com a base operativa de peatgistes i mantenidors de les instal·lacions i de les vies de tràfic pròpiament dites. Descripció de l’edifici L'edifici s'ha projectat en el punt de trobada entre el pendent de les muntanyes que formen la Serra del Moixeró i una esplanada, formada artificialment per a ubicar-hi les cabines i barreres del peatge, de tal manera que l’edifici té una sola façana que mira envers l’esplanada, ja que la façana posterior és, de fet, un mur de contenció de la muntanya. En planta té una forma semblant a una clau de serreta, i és per això que en transcurs de la seva construcció, entre els encarregats els tècnics i la propietat, ens hi referíem com: ”La Clau". El cap circular està ocupat pels garatges, magatzems, tallers i el control. L'orifici central del cap, és un pati de maniobres pels vehicles. La part dentada està ocupada per les altres dependències citades anteriorment. El tractament formal de la coberta de l'edifici és el mateix que el de la muntanya, doncs es tracta d'una coberta plana del tipus invertit amb grava procedent de la mateixa muntanya i amb certes àrees plantades amb la mateixa vegetació de turó baix que pobla el terreny natural circumdant. Aquesta coberta camuflada, te només algunes intervencions més arquitectòniques com una claraboia continua entre el forjat i el mur de contenció del terreny i un gran lluernari centrat en l'espai d'accés a l'edifici. Els materials i les tècniques constructives L’estructura resistent de l’edifici, és íntegrament de formigó armat, a base de pilars i bigues formigonades “in situ”, i biguetes prefabricades en forma de π recolzades sobre les esmentades bigues. Amb aquesta solució mixta, vàrem aconseguir reduir el temps d’execució de l’obra, importància en un indret en el que als hiverns són freds i molts dies és impossible formigonar. En les façanes, les finestres amb fusteria d’alumini, estan muntades sobre pre-marcs d’acer. Les targes superiors són de pavès, i en les parts opaques el disseny de l’especejament, combina franges a base de blocs de formigó, amb franges de maó. A la plaça interior, dissenyada per a maniobrar els vehicles, les portes dels diferents magatzems i garatges que l’envolten, estan composades a base de triangles pintats de diferents colors, com una forma d’identificar-les. Ara fa vint anys Al refer el que vaig escriure en acabar l’edifici, ara fa vint anys, recordo amb nostàlgia la forma de dirigir les obres d’aquella època. Un cop a la setmana després de travessar la collada de Tosses, molt sovint nevada, ens trobàvem a peu d’obra: L’Andrés Alcolea que era l’encarregat, en Santiago Sardà, en representació de FOCSA, en Bernardo Monclús, en representació de la propietat, i jo mateix. I després d’una jornada intensa trepitjant l’obra i sense el destorb dels telèfons mòbils, anàvem junts a dinar, i a taula, continuaven les converses entorn a l’obra, en la que tots col·laboràvem positivament i amb entusiasme. En fi, uns dies molt diferents als de les visites d’obra actuals, gairebé sempre visites virtuals en el sentit de no acariciar els pilars i murs, i trepitjar els forjats, i que es desenvolupen al voltant d’una taula situada en una barraca prefabricada, i en les que gairebé només es parla dels informes rebuts de les diferents empreses de control, i de preus contradictoris.

A l'estiu de 1983 la "Casa Rosés", així és com es deien els primers propietaris, estava completament abandonada. La casa es desarrollava en quatre nivells diferents: un semisoterrani, una planta baixa, una primera planta i un àtic. La superfície total construïda s'aproximava als 1.400m , i el cost de les reparacions que s'havien de fer així com el manteniment d'una vivenda de tal dimensió era inviable per a una sola família, per tant es va pensar en la possibilitat de subdividir-la en diverses unitats de vivenda. El semisòtan s'ha deixat com una part comú que cobreix les instal.lacions de l'edifici, un traster per a cada vivenda i un ampli espai comú. La planta baixa, primera i àtic alberguen una vivenda cada una. L'àtic de l'edifici és la part on, interiorment, s'han fet més reformes. El canvi funcional ha estat tan radical que ha estat imprescindible eliminar moltes parets divisòries entre espais per recuperar l'ordre dels murs estructurals de maons.

La funció d'aquestes dues torres bessones, és la de regular la presa d'aigua que alimenta la Central Hidràulica Reversible de Sallente. A la part més alta d'ambdues torres hi ha instal.lats els quadres elèctrics i la sala de control. Aquesta s'il.lumina a través d'una finestra amb forma de copa que està orientada envers l'estany. L'accés de persones a la sala de control es fa per una escala de cargol exterior, i l'accés de maquinaria o dels recanvis, per una possible reparació, es fa mitjançant un polipast que te el seu extrem, ocult i protegit per una protuberància que tenen les portes. El pistó hidràulic que fa moure les comportes, emergeix per sobre de la coberta i està protegit per una carrosseria cilíndrica d'acer inoxidable.