The house is configured as a coupling of attached bodies, in the manner of rural constructions. The first body already existed: it was a square stone barn, which has now become the living room. The bedroom body is separated from the first and, between the two, a third body allows the entrance and houses the dining room and the kitchen. Behind these pieces is the photographic set, with measurements determined by the customer. The roof section includes the entrance of zenithal light, as well as a second opening, to the west, which allows the entry of warm evening light into the studio. The guest pavilion, a small wooden structure, is located at the other end of the garden.

"Potser van ser requeriments d'ordre els que van obligar, encara que també podria ser aquest vent del sud que dispersa i agita, però el cert és que, un parell d'anys enrere, cap al desè mes, prenc l'estratègica decisió de reagrupar els diferents escenaris de treball que en forma d'estudis se m'han anat dispersant, o escapant, en un espai central més proper i emparentat amb el meu lloc de residència. És amb aquesta intenció i amb diversos gots d'aigua mineral amb gas amb els que recorro a Josep Llobet com a un mecànic protèsic perquè amplii i adeqüi una part del meu habitatge com a estudi. De les primeres exigències d'ordre, que com articles en una carta constitutiva es van establir, en rescato dos. Un, la funcionalitat de l'espai intervingut, és a dir que fos inusualment operatiu, fins a la cordialitat, i, dos, que s'adaptés sense grinyolar a la parquedat pressupostària amb la qual podíem comptar per a la seva realització. Les necessitats funcionals d'un estudi, tot i que són relativament parques, són de molt difícil exclusió. Es necessita llum, natural i artificial, alguna obertura contundent que permeti el tràfec còmode d'obres de gran format a l'exterior, un punt d'aigua, vies de circulació arquitectònicament aclarides entre les diferents àrees de treball i, en la mesura del possible, oferir la major quantitat d'aire. Les limitacions d'ordre pressupostari exigien d'inici que es treballés sobre una superfície ja constituïda en origen (en aquest cas una terrassa que no arribava al centenar de metres quadrats) i que les matèries constituents, així com el procés constructiu resultessin sincerament assequibles. Deia Gide que era possible que l'art en el nostre temps morís, o no. De fer-ho, sobre el que ell no tenia cap dubte era sobre les causes d'aquesta defunció; ... l'art morirà d'un excés de la seva pròpia llibertat ... Qualsevol que s'hagi enfrontat en alguna ocasió a un treball creatiu sap que en aquests temps de liberalització d'exigències, d'exclusió acadèmica, la veritable amenaça és la llibertat, i que la dificultat rau en saber quines traves imposar per bloquejar precisament el desplegament festiu d'una llibertat sense amonestar. Un cop establertes les traves i tancats els límits queda en mans del talent del realitzador la generació de significats i de sentits. En el moment en què la intenció del projecte ja posseïa aquestes limitacions (funcionalitat i economia) va ser quan, personalment, vaig començar a celebrar les sorpreses. Es revela, en créixer l'obra, la funcionalitat com a principi d'ordre. Un ordre que va començar a operar una harmonia de conjunt que emanava no tant de simpaties estètiques o conceptuals com de requeriments operatius: la bellesa d'una maquinària de rellotge. La intervenció es desenvolupa i es fa habitable seguint una delicada estructuració proveïda del ritme del que és necessari, d'allò oportú. Formalment, l'element central visitat des de la zona de treball, un poliedre de formes atrevides, es suspèn, ingràvid, per sobre dels recorreguts per no entorpir el trànsit fluid per l'estudi. La llum no s'aconsegueix deslligar de l'obra des de primera hora fins l'ocàs. Un punt d'aigua i un sistema perfectament dissenyat de corredisses que permet un desallotjament i una recepció àmplia, així com un metratge generós d'aire són alguns dels requisits de funcionament que compleix aquesta caixa mecànica on ara m'allotjo. Estèticament, aquests recursos tècnics tendeixen inexorablement cap a l'esteticisme de l'estoic. Hi ha alguna curiositat més. Assisteixo, en allò teorètic, a la dissolució d'aquell enfrontament, binari com tots, entre la tècnica pròpia del "minimalisme" nord-americà i la consideració prioritària i gairebé exclusiva per la matèria entesa com corporeïtat, més propera al creador europeu i que s'exemplificaria al "povera". La tècnica de la funció vestida de naturalesa, la techne tancada en la physis. Doncs si bé la necessitat de que l'obra arquitectònica "funcioni" (que compleixi l'exigència numerada com a unitat) ha afinat el treball de Josep Llobet amb el cos doctrinari del "minimal" (abstracció formal, geometria contundent en formes primàries, precisió gairebé patològica en els acabats, desterrament de l'anècdota i l'ornament, voracitat reductiva, ...) la necessitat de que sigui assequible, l'economia de mitjans (exigència segona), provocarà que la seva intervenció en aquest projecte tingui una lectura que es simplifica en conèixer alguns preceptes del "povera". Els materials emprats, uns materials de física bruta i contundent i de valor comercial baix (bloc de formigó, planxes de policarbonat, fusta de pi sense polir de segona categoria i acer) s'empren cruament, sense coccions ni emmascaraments, en la seva literalitat i només en alguna ocasió i per necessitats de la primera exigència es sobreposen (com succeeix per qüestions d'aïllament entre les tarimes de fusta i el bloc de formigó a les façanes est i oest i entre les làmines de policarbonat sobre llistons en les quatre parets que limiten l'espai central). La voluntat de no emmascarament arriba a l'extrem de no variar, en el moment de sincronitzar la seva intervenció amb l'estructura preexistent (el meu habitatge en aquest cas), els colors de façanes ni l'entorn natural (conservant tots els arbres arrelats en el moment previ a la intervenció). Fins aquí allò descriptiu, les concordances entre Josep i aquell que subscriu, que es resolen en un projecte àmpliament entès. En l'apartat emocional i evitant esllavissades superflues d'un promotor agraït, una apreciació: Els estudis són sempre espais dionisíacs. Potència sense forma. Pantans on el caos flueix i es retreu, s'exaspera i traspua canals de matèria sense digestió. El seu pathos és el turment, i el desconsol és la seva escenografia. Ho sé, fa molt de temps que visc entre ells. Però els seus enquadraments, les caixes que els contenen, poden aspirar a corregir i engalanar el desordre latent mitjançant la pulcritud i l'exactitud de proporcions. Poden generar en l'abisme un aspecte apol·lini, ser ells mateixos resolució pura. Aquesta aspiració ontològica secreta, la de sintetitzar les dues cares d'una caixa, la interior fosca i l'exterior lluminosa (l'estat d'ànim i el vestit), s'ha vist recompensada. Pel que a mi respecta, tendeixo a posar-me un vestit de lli blanc, ben tallat i recent planxat quan el vent s'agita. Potser no és un mal consell..." Jorge de los Santos

A small place the Sant Gervasi neighbourhood is the space chosen by the customers - a couple - to enable it as a dance and music studio. The premises, in a building from the beginning of the 20th century, is a cube enclosed between buildings, with two free levels: the façade on Ballester Street and the roof. The latter is also the terrace of the homes in the same building. Over the years, this space has been successively taken up by craft workshops, small industries and shops, suffering very aggressive interventions that completely hid its original state. After removing all the superfluous, we find a diaphanous, double-height box, with light entering at two ends, one zenithal and the other one on the façade, and with a single element that presides over the space: a pillar of two wooden shafts that collect the rafters of the roof. The addition of a mezzanine responds to the program (which required more surface area): rooms of various sizes and qualities for dance or music and of flexible use, as well as annexes. Without renouncing the possibility of being able to continue having the overall reading of the space, we decided to place this piece looking for volume and light to flow from one side to the other. The loft is understood as an individual and self-supporting element. Its structure, exempt from the rest of the building, has its starting point in the double wooden pillar and from this point it expands isotropically, creating a structural grid of three equal spans. You go up to the upper floor through a wooden piece of furniture that has the double function of container and ladder. You enter the premises through a first double-height space and after passing under the area compressed by the loft, the space gains height again and expands towards the skylight. The loft is wrapped around two double-height spaces, the spaces through which light enters, filling all the corners. The different glass divisions also allow a visual continuity of the space both on the lower and upper level, as well as a precise placement of some wall mirrors that multiply the volume by creating unexpected geometries. The place is a closed space; the openings in the façade are very high, and the skylight barely allow views to the outside. However, because of its large openings and good orientation (south-east façade), the cycle of natural light is lived intensely inside and gradually melts with the artificial light throughout the day. The few materials used have been chosen with great rigour and intention. At the entrance level we find continuous microcement flooring in the passage areas and pine flooring in the great room. The linoleum flooring, which starts on the staircase and on the entire mezzanine floor, takes us through the rooms on this level. Both in the large room on the ground floor, and in the two smaller rooms on the upper level, the ceiling is finished in Heraklith to achieve acoustic and environmental comfort.

The project involves the conversion of a space that formerly housed a washing place into an open studio for professionals from different fields of architecture and design. The existing 40-meter long building was a continuous space, with variable sections and extremely poor lighting. Hence, the proposal focuses on the opening of a patio, literally conceived as an outer room, to improve the interior lighting. This outer room divides the 40 meters of the initial space into two areas. The front area is open to the street and left empty to accommodate activities related to the public, such as meetings, events, exhibitions… – while the rear side houses a long table and is intended as the main workspace. Two tables are the core elements of the project and allow that all the activity takes place around them and also the apparition of unexpected synergies among its users. In fact, these tables have been designed as generators of community and their formalization responds to the different activities of both areas. In the front part, meetings, discussions, make table stands to be minimally invasive with those who sit around. The rear table, 12.5 meters long, has been manufactured as a single uninterrupted piece that allows users to sit along and share their work and experiences directly.We like to explain our office as our table, a cocreative continuum where everything is shared and where an horizontal hierarchy is stablished. The thickness and warmth of the three new, large windows opened in the patio has been carefully undertaken, making it a place to stay that allows enjoying the outer space while simultaneously turning intermediate thresholds into habitable spaces. The rest of the space is respected without being substantially modified. It has only changed by means of white paint, thereby minimally affecting a place which is still present in the popular memory of both the neighborhood and its inhabitants.

The new building is dedicated to a single activity: creative, abstract and solitary, as the painter explained to us. This inclined us to solve the volume in a compact way with a uniform exterior – insulating layers and clear stucco in expressive continuity of walls and roof – to establish relationships of a familiar nature, without stridency with the natural environment. Within the green, the object becomes a screen on which the shadows of the trees are projected in continuous variation. The interior is a fluid and multiple concrete cavity, a direct consequence of the monolithic structural concept of the construction and the search for severe and bare spaces at the service of the artistic work carried out there. On the sloping site, with an abundance of trees, on the northern side of Tibidabo and adjacent to the house where the painter lives, the small building is composed of a painting studio, the largest and empty one possible on the upper floor and on the lower floor, the result of the meeting of the prismatic volume with the terrain, a workshop for sculpture and a warehouse. The volume of 12m x 13.5m and two floors has a total surface of 335m2. The study is a space without views and receives light from the roof with a large skylight located at the meeting of the four inclined planes, which irregularly define the space from the horizontal line crowning the walls of the 5m periphery of height. The skylight has been moved depending on the south orientation and the position in which the painter is usually placed to work. A staircase, placed discreetly on one side, so as not to break the unity of the study, leads to the lower floor in which the rear space closest to the soil retaining wall is used as a construction store and the area in front of the sculpture workshop. This opens completely from the front, with a large torn fissure of landscaped proportions, towards an outdoor work terrace and views towards the site's own greenery. The construction system used for this project was conceived in a compact way as required by the final image of it, both interior and exterior.

L’edifici acull un doble ús com a habitatge i estudi, busca el confort climàtic mitjançant sistemes passius i la integració en el casc antic de la població. El clima mediterrani costaner condiciona la configuració interior i la relació amb l’exterior. L'absència de particions i les connexions verticals converteixen l'interior en un únic espai. Les relacions amb el carrer i el jardí es produeixen sempre a través d’espais intermedis: pati, porxo, terrasses i balcons amb protecció solar i visual –persianes enrotllables tradicionals de fusta–. Aquests espais funcionen tant tèrmicament com per proporcionar privacitat a l'interior i entre els diferents usos, alhora que permeten la captació solar a l'hivern.S’opta per sistemes de construcció pesats per la seva inèrcia tèrmica, especialment indicada en un edifici amb ocupació permanent. Els materials escollits són formigó vist i maó sense revestir, carpinteries de fusta sense pintar, terres continus de morter i revestiments exteriors de suro. Per no alterar l’aspecte en brut dels materials, s’utilitzen tractaments superficials com ceres, olis o lasurs incolors. També s'incorpora la mitgera de pedra existent.L’alçada de tres metres de les estances facilita l’estratificació de l’aire calent a l’estiu, que s’elimina durant la nit mitjançant la ventilació a través de reixetes altes, que s’extreu per una xemeneia solar en l’última planta, la qual cosa evita la necessitat de comptar amb sistemes mecànics d’aire condicionat. Com a suport a aquest funcionament passiu, a l'hivern s’opta per un terra radiant a baixa temperatura alimentat per una màquina d’aerotèrmia, que proporciona confort sense escalfar l’aire amb un consum de només 20 kWh/m2/any.