Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Imagen solicitada:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

En Imágenes

  • Enric Sagnier i Villavecchia

  • Enric Sagnier i Villavecchia

Memoria

Arquitecte. Titulat el 1882. Autor molt prolífic, ha estat un dels l'arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona ciutat, on s’edificà gran part de la seva obra. Realitzà entre d’altres, la Casa Roger Vidal (1890) , Casa Juncadella (1891), el Col·legi de Jesús Maria (1897), la casa Garriga Nogués (1901), ), la Duana del port juntament amb Garcia Faria (1902) la torre Arnús al Tibidabo (1904), o el Palau de Justícia amb Domènech i Estapà (1911)

Fuente: Arxiu Històric del COAC

Obras (42)

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología (43)

  1. Casa Antoni Roger

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa Antoni Roger

    L'edifici es localitza a l'illa de cases delimitada pels carrers Casp, Bailèn, Girona i Ausiàs Marc, tot obrint la seva façana a la cantonada creada per les dos darreres vies. Emplaçat en una parcel·la poligonal, fruit de la seva disposició en xamfrà, presenta una planta regular amb dependències organitzades al voltant de diversos patis interiors o celoberts. Consta de cinc nivells d'alçada: planta baixa, entresòl, principal i dos pisos més, tot cobert per un terrat pla transitable. Aquest edifici de grans dimensions, s'emmarca dins d'un tipus constructiu molt habitual a final del segle XIX, les cases de l'alta burgesia a la banda dreta de l'Eixample. Construïda dins de l'Eclecticisme, però de clara inspiració classicista, és una de les primeres obres de l'arquitecte barceloní Enric Sagnier. La planta baixa es disposa quasi a manera de basament, on es localitza la portalada principal d'accés a l'interior de l'edifici, altres portes d'antics espais comercials, avui dia tancades per a oficines i diverses finestres a dos nivells. La porta principal s'obre al xamfrà i queda perfectament delimitada per unes pilastres de grans carreus que l'emmarquen i que constitueixen junt amb les mènsules que la coronen i sostenen el balcó del principal, l'única decoració remarcable d'aquest nivell. Aquestes mènsules es troben decorades amb motius vegetals de línies molt sòbries i presenten a sengles costats dos elements que a manera d'escut presenten a la part central dues lletres "A" i "R" corresponents a les inicials del promotor de la finca: Antoni Rogent. Tanmateix a sobre d'aquests es presenten dues bandes o franges disposades en diagonal on es recull la data de construcció de l'edifici "1888". Aquesta planta baixa, com ja s'avançava, presenta tres nivells d'alçat, corresponents amb la planta baixa pròpiament dita, un soterrani i un d'entresòl que s'obre al carrer amb petites finestres amb llinda d'arc deprimit convex que es recolza a sobre de muntants que imiten mitges columnes de fust estriat. La resta de nivells superiors queda clarament diferenciada d'aquest cos inferior a través d'una cornisa creada pels voladissos dels balcons del pis principal que es disposen de banda a banda de la façana. Aquest pis principal combina diversos tipus de balcons, en voladís i barana de pedra (en el xamfrà), ampitats amb barana de pedra (a sengles costats del balcó central del xamfrà) i ampitats amb barana de ferro (al frontis obert a Ausiàs Marc). Donada l'existència de tres frontis corresponents amb l'adaptació de la finca al xamfrà, existeixen dos tipus de finestres; les que es disposen a la cantonada, amb llindes ricament esculpides amb motius vegetals, emmarcades per pilastres i coronades per un entaulament amb un escut central llis i les de les façanes que donen al carrer Girona i Ausiàs Marc. Aquestes darreres són més senzilles amb un entaulament llis que es recolza sobre unes columnes que conformen el muntant de la finestra. Aquest model varia lleugerament als costats de la façana del xamfrà, que queda delimitada per dos elements de planta semicircular i estructura torrejada que donen plasticitat a la intersecció dels tres frontis. Aquests cossos verticals es rematen amb un coronament de merlets que -juntament amb els dos nivells superiors- tanquen la sobrietat decorativa del conjunt. Pel que fa al segon pis, les finestres recuperen el model medieval de finestres coronelles amb mainell però amb unes línies decoratives adaptades al corrent arquitectònica de final del segle XIX. La llinda queda emmarcada per una mena de pilastres que es perllonguen cap al pis superior, on es desenvolupa una galeria correguda de finestres entre pilastres de fust estriat. A sobre d'aquest pis es disposa un espai que es correspon amb la zona "d'envanets de sostre mort" que permeten el desenvolupament del terrat a la catalana (terrat pla) superior. Aquest cos, permet crear a la façana una mena de franja decorativa que al xamfrà està decorat amb florons i obertures i les façanes laterals amb una sanefa de línies classicistes. Pel que fa a l'interior del conjunt, l'entrada es realitza a través d'un vestíbul poligonal de grans dimensions i alçada. L'accés es realitza a un primer vestíbul amb sostre cassetonat que es separa del gran vestíbul central a través d'unes pilastres de gran alçada amb capitell (a manera d'imposta) vegetal. El gran espai central està cobert per una claraboia circular i destaca molt especialment per la galeria en voladís amb barana de ferro que circumda l'espai i a la que s'accedeix a través de l'escala monumental disposada en un costat del vestíbul. Al segon pis, antiga planta noble de la finca, encara es conserva la galeria amb columnes, bona part dels paviments hidràulics, la fusteria original i alguns sostres de guix. Actualment l'edifici és seu de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya (Generalitat de Catalunya) i cada nivell ha estat adaptat a les necessitats del centre. Així, a la planta baixa es localitza el registre, la biblioteca i la sala d'actes. A la planta noble diverses aules i dos espais coneguts com la "Sala Blava" i la "Sala del Consell". A la resta de nivells es disposen més aules i la cafeteria. L'anomenada Sala Blava es localitza actualment al segon pis de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, en origen, principal de la casa. Aquest espai de planta rectangular, encara conserva bona part de la decoració del projecte arquitectònic original com el sostre de fusta amb angles arrodonits que presenta panells pintats amb decoració paisatgística d'influència orientalista. La sala presenta quatre portes de fusta de doble full -dos a cadascun dels costats més llargs- i es troba presidida per una xemeneia de marbre rosa de línies clarament classicistes. Una d'aquestes portes comunica amb un petit passadís que condueix a un espai de reduïdes dimensions que funciona com distribuïdor d'un seguit d'espais al seu voltant. Destaca especialment aquest espai pel magnífic sostre de guix amb motllures i elements vegetals que s'inscriuen sobre un fons de tonalitat beix. La Sala del Consell és un altre dels espais de l'antic pis principal de la casa conservats, on destaca el sostre de fusta motllurat i daurat, amb dues representacions figuratives inscrites en un fons semicircular als trams curts del forjat. Les parets pintades en una tonalitat clara presenten un seguit de plafons llisos i emmarcats per unes motllures de fusta parcialment daurades que segueixen el tipus de decoració emprada al sostre. El paviment hidràulic presenta una composició força complexa que descriu -dins de l'obligada geometria de les rajoles- elements vegetals. La família Roger era propietària d'un gran solar que s'estenia en una parcel·la configurada pels carrers Ausiàs Marc i Girona. El 1888, dos dels germans van iniciar la construcció de tres edificis d'habitatges, encarregats a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia. Antoni Roger, va promoure la construcció de dos dels edificis, un al número 22 del carrer Girona i un altre -el d'aquesta fitxa- localitzat al número 33-35 del carrer Ausiàs Marc Un dels elements més rellevants d'aquest edifici és precisament la solució de la façana en xamfrà així com l'original vestíbul de la casa, on l'alçada i la diafanitat són els aspectes més característics. Aquest edifici va ser un dels primers projectes de l'arquitecte Enric Sagnier, motiu pel qual, encara presenta elements constructius i decoratius que s'emmarquen dins de la corrent eclecticista, tot i que amb una certa tendència classicista. A principi del segle XX, aquesta casa fou seu de la reconeguda Acadèmia Granados (posteriorment Acadèmia Marshall) del compositor i pianista Enric Granados, que hi habità. A la façana del xamfrà, es conserva des del 1918-a l'alçada del nivell d'entresol- una placa de bronze esculpida, obra de l'escultor Borrell Nicolau i sufragada pel Reial Cercle Artístic, amb una llegenda d'Apel·les Mestres que diu. "AQUESTA CASA ES LA / DARRERA / Q / HABITÁ / EL MESTRE / ENRIC / GRANADOS/ GLORIA DE LA / MÚSICA ESPANYOLA / NESCUT A LLEIDA / A XXVII DE JULIOL / DE MCCMLXVII / ELL I SA ESPOSA / MORIREN AL CANAL / DE LA MANXA / VÍCTIMES DEL / TORPILLEIX / DEL SUSSEX / XXIV MARC DE MCMXVI / EL "CÍRCULO ARTÍSTICO" / LI DEDICA AQUESTA MEMORIA" Actualment i des de l'any 2000 és seu de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, un organisme autònom de caràcter administratiu, fundat el 1912, adscrit al Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya.
  2. Torre Can Vila

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Torre Can Vila

    L'estat actual de l'edifici no té res a veure amb l'inicial, ja que tenia un jardí amb porta reixada de gran vàlua al costat esquerre de la casa, donant bona part al carrer. Can Vila era una de les cases d'estiueig més reeixides del carrer Major. Malgrat tot, ha conservat a la façana l'empremta modernista. D'aquesta part encara conservada, i en la façana fotografiada des del carrer Major, hi ha dos cossos, el sobresortit com a torre mirador amb un altre cos de més baix. La distribució de plantes corresponia en aquest cas un segon pis, un tercer pis i la galeria, això si comptem des de la... Casa construïda l'any 1891. És probable que hi intervingués Enric Sagnier i Villavechia, de la mateixa manera que ho va fer en el projecte per a la reixa de la tanca.
  3. Farinera Costa

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Farinera Costa

    Edifici civil. Fàbrica de planta rectangular amb cossos més elevats al centre i als extrems laterals. Consta de planta de semisoterrani i quatre pisos d'alçada en obra vista amb bells esgrafiats i estucats a les parets exteriors. A l'antiga façana hi ha un baix relleu al nivell del primer pis on hi figura Sant Jordi matant al drac. A la planta baixa hi ha dues portes tapiades. L'entrada principal es troba en una part lateral de l'edifici. És construïda amb totxo i arrebossat al damunt marcant la maçoneria, hi ha elements de ressalt de totxo vermell. Cal destacar les balconades dels cossos més alts, ja que les baranes dels balcons són decorades amb escultures d'animals (porcs senglars) i rodejats d'elements vegetals. Les finestres de la fàbrica són rectangulars i les obertures dels portals d'arc rebaixat. Fàbrica situada al carrer Morgades el qual fou l'antic camí del gasòmetre i circumval·lació. L'edifici en un principi es destinà a fàbrica d'embotits, com podem palesar pels elements ornamentals de la façana. Des de la dècada dels anys 1930 fins al 2007 va dedicar-se a la producció de farines. Actualment és la fàbrica de pinsos Costa, la qual només fa servir una part de les dependències que ofereix la fàbrica. Gràcies a una profunda remodelació, l'immoble s'ha adequat per acollir el Centre d'Arts Visuals de Vic.
  4. Casa Fargas

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa Fargas

    La casa Fargas es un buen ejemplo de casa de pisos burguesa del Modernismo tardío en el Eixample de Barcelona y, al mismo tiempo, de la obra temprana de Enric Sagnier, arquitecto de trayectoria muy dilatada. Las casas de pisos del Eixample se estratifican en altura desde el principal (sobre la planta baja), la vivienda del propietario, con pisos que se van reduciendo en renta y superficie para familias con ingresos más bajos. La casa Fargas, de tres crujías de ancho (tres ventanas por planta en la calle), presenta una particularidad: de la planta baja a la cuarta (la casa tiene cinco alturas sobre un semisótano levantado casi una planta respecto a la calle), los pisos tienen exactamente la misma fachada. El principal está marcado sólo por la unión de los balcones laterales con la tribuna central. En el resto de plantas, los balcones se individualizan y reciben barandillas de forja trabajada. La tribuna, en el centro de la casa, presenta dos características curiosas: la principal es que queda formada por la fachada de la casa, plegada sobre sí misma y agujereada por una única ventana abombada, de perímetro irregular, orgánico, con unas carpinterías de diseño vertical muy elegante. La segunda característica es que queda desalineada respecto a la puerta de acceso, situada contra el lado derecho de la fachada, casi en la medianera, para dejar espacio para el desarrollo de la planta baja y el semisótano. El coronamiento es singular, a base de un alero proyectado sobre los dos laterales de la fachada. La ornamentación, tratada con sutilidad y maestría, consiste en pequeños toques de decoración sobre las ventanas, en la puerta de entrada y en la tribuna. La fachada ha sido recientemente restaurada y presenta un buen nivel de conservación. El interior es privado y no es visitable.
  5. Cal Jepus

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Cal Jepus

    Edifici modernista construït amb pedra, on el més remarcable és la decoració que en relleus de pedra de temàtica floral, s'insereix pels diferents racons de la façana creant un ritme compositiu força dinàmic animat per les balconades de ferro forjat que juguen seguint una línia sinuosa. Destaquen també les dues làmpades que pengen de la primera planta i que són originals de l'època de la construcció de l'edifici. Promotor de l'obra: Josep Sabaté Tarafa, rellotger.
  6. Casa Sans

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa Sans

    Edifici aïllat de planta baixa i pis, amb un porxo a la planta baixa i un jardí que l'envolta. Cobertes amb forta pendent i teules vidriades. Té una torre al centre de la casa que sobresurt un pis més i està coberta a quatre vents. Ràfec petit en tot el perímetre. Rajoles de ceràmica a la façana, decorant la planta baixa i les finestres.
  7. Caixa de Pensions a Igualada

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Situat al límit nord del nucli antic, sobre l'antic cercle de muralles. En aquest edifici, Sagnier adopta ja els postulats de l'arquitectura noucentista, si bé encara és deutor del modernisme i de l'historicisme, en una actitud eclèctica. L'edifici de la Caixa ocupa una parcel·la gairebé triangular. De planta baixa i dos pisos, fa cantonada, solucionada amb un cos cilíndric en forma de torre, on hi ha el portal principal, en arc de mig punt adovellat, una balconada de balustres amb el balcó decorat amb garlanda en relleu, una teoria de cinc finestres en arc rodó, i un acabat amb barbacana p... Al 1909 s'inaugurà l'agència de la Caixa de Pensions a l'edifici nº9 de la Rambla General Vives. Al 1922 s'inaugura el nou edifici. Va ser la primera sucursal d'aquesta entitat d'estalvis després que el mateix arquitecte construís la seu central a Barcelona.
  8. Casa de Cultura de la Caixa de Pensions

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa de Cultura de la Caixa de Pensions

    Aquesta construcció es troba situada en un lloc privilegiat, un xamfrà del centre urbà, la qual cosa li dóna un gran relleu. És de planta quasi quadrada i consta d'un cos central, que culmina amb una cúpula a quatre vessants de pissarra, i les façanes laterals simètriques. En els extrems d'aquestes s'alcen dues torres no massa altes, coronades amb merlets i arcuacions de mig punt. El tractament de la façana presenta un eclecticisme sense estridències: les obertures de la planta baixa són de mig punt, mentre que les dels altres pisos són allindades; la construcció és amb pedra i obra vista i l'ornamentació, bàsicament emplaçada en les obertures, és amb pedra i ferro forjat, amb escultures treballades en la pedra d'inspiració gòtica. Fou construïda per l'arquitecte Enric Sagnier i Villavechia entre el 1920-1924.
  9. Via Crucis de Montserrat

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Conjunt de grups escultòrics aïllats que des del més pur estil Neoclàssic fins a les últimes tendències escultòriques de l'abstracció representen cadascun dels temes del "Via Crucis" en les 14 estacions. Les peces originals foren destruïdes durant els primers anys de la guerra civil i posteriorment foren substituïdes per les actuals, obres de Margarida de Sant Jordi, Francesc Juventeny i les ja més modernes i estilitzades de Domènec Fita. Al final del camí del "Via Crucis" (vint minuts a peu) es troba la capella de la Verge de la Soledat. Entre els anys 1904 i 1919 fou dissenyat i esculpit el conjunt de les 14 estacions del "Via Crucis" del Monestir. Aquestes primeres escultures foren destruïdes en els primers moments de la Guerra Civil i més posteriorment foren construïdes de nou. Al final del "Via Crucis" hi ha la Capella de la Verge de la Soledat.

Archivo

  • Cartell promocional de la construcció de l'edifici de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis.

    Dibujo

    Cartell promocional de la construcció de l'edifici de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis.

    Arxiu Històric del COAC

Bibliografía (39)