Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Proyecto de:

Impulsado por:

Directores:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Detalle:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Memoria

Arquitecte. Titulat el 1882. Autor molt prolífic, ha estat un dels l'arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona ciutat, on s’edificà gran part de la seva obra. Realitzà entre d’altres, la Casa Roger Vidal (1890) , Casa Juncadella (1891), el Col·legi de Jesús Maria (1897), la casa Garriga Nogués (1901), ), la Duana del port juntament amb Garcia Faria (1902) la torre Arnús al Tibidabo (1904), o el Palau de Justícia amb Domènech i Estapà (1911)

Fuente: Arxiu Històric del COAC

Obras (46)

Sobre el Mapa

Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras

Constelación

Cronología (47)

  1. Casa Antoni Roger

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa Antoni Roger

    El edificio se encuentra en la manzana delimitada por las calles Casp, Bailèn, Girona y Ausiàs Marc, abriendo su fachada a la esquina creada por las dos últimas vías. Emplazado en una parcela poligonal, fruto de su disposición en chaflán, presenta una planta regular con dependencias organizadas en torno a varios patios interiores o patios de luces. Consta de cinco niveles de altura: planta baja, entresuelo, principal y dos pisos más, todo cubierto por una azotea plana transitable. Este edificio de grandes dimensiones se enmarca dentro de un tipo constructivo muy habitual a finales del siglo XIX, las casas de la alta burguesía en el lado derecho del Eixample. Construida dentro del Eclecticismo, pero de clara inspiración clasicista, es una de las primeras obras del arquitecto barcelonés Enric Sagnier. La planta baja se dispone casi a modo de basamento, donde se localiza la portalada principal de acceso al interior del edificio, otras puertas de antiguos espacios comerciales, hoy cerradas para oficinas y varias ventanas a dos niveles. La puerta principal se abre al chaflán y queda perfectamente delimitada por unas pilastras de grandes sillares que la enmarcan y que constituyen, junto a las ménsulas que la coronan y sostienen el balcón del principal, la única decoración remarcable de este nivel. Estas ménsulas se encuentran decoradas con motivos vegetales de líneas muy sobrias y presentan a sendos lados dos elementos que a modo de escudo presentan en la parte central dos letras "A" y "R" correspondientes a las iniciales del promotor de la finca: Antoni Rogent. Sin embargo, sobre ellos se presentan dos bandas o franjas dispuestas en diagonal donde se recoge la fecha de construcción del edificio "1888". Esta planta baja, como ya se adelantaba, presenta tres niveles de alzado, correspondientes con la planta baja propiamente dicha, un sótano y uno de entresuelo que se abre a la calle con pequeñas ventanas con dintel de arco deprimido convexo que se apoya sobre montantes que imitan medias columnas de fuste estriado. El resto de los niveles superiores quedan claramente diferenciado de este cuerpo inferior a través de una cornisa creada por los voladizos de los balcones del piso principal que se disponen de lado a lado de la fachada. Este piso principal combina varios tipos de balcones, en voladizo y barandilla de piedra (en el chaflán), con alféizares y barandilla de piedra (a sendos lados del balcón central del chaflán) y con alféizares y barandilla de hierro (en el frontis abierto a Ausiàs Marc). Dada la existencia de tres frontispicios correspondientes con la adaptación de la finca al chaflán, existen dos tipos de ventanas; las que se disponen en la esquina, con dinteles ricamente esculpidos con motivos vegetales, enmarcadas por pilastras y coronadas por un entablamento con un escudo central liso y las de las fachadas que dan a la calle Girona y Ausiàs Marc. Éstas últimas son más sencillas con un entablamento liso que se apoya sobre unas columnas que conforman el montante de la ventana. Este modelo varía ligeramente a los lados de la fachada del chaflán, que queda delimitada por dos elementos de planta semicircular y estructura torreada que dan plasticidad a la intersección de los tres frontispicios. Estos cuerpos verticales se rematan con una coronación de almenas que -junto con los dos niveles superiores- cierran la sobriedad decorativa del conjunto. Por lo que respecta al segundo piso, las ventanas recuperan el modelo medieval de ventanas bíforas con mainel, pero con unas líneas decorativas adaptadas a la corriente arquitectónica de finales del siglo XIX. El dintel queda enmarcado por una especie de pilastras que se prolongan hacia el piso superior, donde se desarrolla una galería corrida de ventanas entre pilastras de fuste estriado. Encima de este piso se dispone un espacio que se corresponde con la zona "de tabiques de techo muerto" que permiten el desarrollo de la azotea a la catalana (terrazo plano) superior. Este cuerpo permite crear en la fachada una especie de franja decorativa que en el chaflán está decorado con florones y aberturas y las fachadas laterales con una cenefa de líneas clasicistas. Por lo que respecta al interior del conjunto, la entrada se realiza a través de un vestíbulo poligonal de grandes dimensiones y altura. El acceso se realiza a un primer vestíbulo con techo artesonado que se separa del gran vestíbulo central a través de unas pilastras de gran altura con capitel (a modo de imposta) vegetal. El gran espacio central está cubierto por una claraboya circular y destaca muy especialmente por la galería en voladizo con barandilla de hierro que circunda el espacio y a la que se accede a través de la escalera monumental dispuesta a un lado del vestíbulo. En el segundo piso, antigua planta noble de la finca, todavía se conserva la galería con columnas, buena parte de los pavimentos hidráulicos, la carpintería original y algunos techos de yeso. Actualmente el edificio es sede de la Escuela de Administración Pública de Cataluña (Generalitat de Catalunya) y cada nivel ha sido adaptado a las necesidades del centro. Así, en la planta baja se localiza el registro, la biblioteca y el salón de actos. En la planta noble, varias aulas y dos espacios conocidos como la "Sala Blava" y la "Sala del Consell". En el resto de los niveles se disponen más aulas y la cafetería. La llamada Sala Blava se localiza actualmente en el segundo piso de la Escuela de Administración Pública de Cataluña, en origen, principal de la casa. Este espacio de planta rectangular todavía conserva buena parte de la decoración del proyecto arquitectónico original como el techo de madera con ángulos redondeados que presenta paneles pintados con decoración paisajística de influencia orientalista. La sala presenta cuatro puertas de madera de doble hoja -dos a cada uno de los lados más largos- y se encuentra presidida por una chimenea de mármol rosa de líneas claramente clasicistas. Una de estas puertas comunica con un pequeño pasillo que conduce a un espacio de reducidas dimensiones que funciona como distribuidor de una serie de espacios a su alrededor. Destaca especialmente este espacio por el magnífico techo de yeso con molduras y elementos vegetales que se inscriben sobre un fondo de tonalidad beige. La Sala del Consell es otro de los espacios del antiguo piso principal de la casa conservados, donde destaca el techo de madera moldurado y dorado, con dos representaciones figurativas inscritas en un fondo semicircular en los tramos cortos del forjado. Las paredes pintadas en una tonalidad clara presentan una serie de paneles lisos y enmarcados por unas molduras de madera parcialmente doradas que siguen el tipo de decoración empleada en el techo. El pavimento hidráulico presenta una composición bastante compleja que describe -dentro de la obligada geometría de las baldosas- elementos vegetales. La familia Roger era propietaria de un gran solar que se extendía en una parcela configurada por las calles Ausiàs Marc y Girona. En 1888, dos de los hermanos iniciaron la construcción de tres edificios de viviendas, encargados al arquitecto Enric Sagnier i Villavecchia. Antoni Roger promovió la construcción de dos de los edificios, uno en el número 22 de la calle Girona y otro -el de esta ficha- localizado en el número 33-35 de la calle Ausiàs Marc. Uno de los elementos más relevantes de este edificio es precisamente la solución de la fachada en chaflán, así como el original vestíbulo de la casa, donde la altura y la diafanidad son sus aspectos más característicos. Este edificio fue uno de los primeros proyectos del arquitecto Enric Sagnier, por lo que todavía presenta elementos constructivos y decorativos que se enmarcan en la corriente eclecticista, aunque con cierta tendencia clasicista. A principios del siglo XX, esta casa fue sede de la reconocida Academia Granados (posteriormente Academia Marshall) del compositor y pianista Enric Granados, que habita en ella. En la fachada del chaflán, se conserva desde 1918 -a la altura del nivel de entresuelo- una placa de bronce esculpida, obra del escultor Borrell Nicolau y sufragada por el Real Círculo Artístico, con una leyenda de Apel·les Mestres que dice. "ESTA CASA ES LA / ÚLTIMA / Q / HABITÓ / EL MAESTRO / ENRIQUE / GRANADOS/ GLORIA DE LA / MÚSICA ESPAÑOLA / NACIDO EN LLEIDA / A XXVII DE JULIO / DE MCCMLXVII / ÉL Y SU ESPOSA / MORIRAN AL CANAL / DE LA MANCHA / VÍCTIMAS DEL / TORPILLE / DEL SUSEJO / XXIV MARCO DE MCMXVI / EL "CÍRCULO ARTÍSTICO" / LE DEDICA ESTA MEMORIA". Actualmente y desde el año 2000 es sede de la Escuela de Administración Pública de Cataluña, un organismo autónomo de carácter administrativo, fundado en 1912, adscrito al Departamento de Gobernación y Administraciones Públicas de la Generalitat de Catalunya.
  2. Torre Can Vila

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Torre Can Vila

    El estado actual del edificio nada tiene que ver con el inicial, ya que tenía un jardín con puerta verja de gran valía en el lado izquierdo de la casa, dando buena parte a la calle. Can Vila era una de las casas de veraneo más exitosas de la calle Major. Sin embargo, ha conservado en la fachada la huella modernista. De esta parte aún conservada, y en la fachada fotografiada desde la calle Major, hay dos cuerpos, el sobresalido como torre mirador con otro cuerpo más abajo. La distribución de plantas correspondía en este caso un segundo piso, un tercer piso y la galería, eso si contamos desde la... Casa construida en 1891. Es probable que interviniese Enric Sagnier i Villavechia, al igual que lo hizo en el proyecto para la verja de la valla.
  3. Farinera Costa

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Farinera Costa

    Edifici civil. Fàbrica de planta rectangular amb cossos més elevats al centre i als extrems laterals. Consta de planta de semisoterrani i quatre pisos d'alçada en obra vista amb bells esgrafiats i estucats a les parets exteriors. A l'antiga façana hi ha un baix relleu al nivell del primer pis on hi figura Sant Jordi matant al drac. A la planta baixa hi ha dues portes tapiades. L'entrada principal es troba en una part lateral de l'edifici. És construïda amb totxo i arrebossat al damunt marcant la maçoneria, hi ha elements de ressalt de totxo vermell. Cal destacar les balconades dels cossos més alts, ja que les baranes dels balcons són decorades amb escultures d'animals (porcs senglars) i rodejats d'elements vegetals. Les finestres de la fàbrica són rectangulars i les obertures dels portals d'arc rebaixat. Fàbrica situada al carrer Morgades el qual fou l'antic camí del gasòmetre i circumval·lació. L'edifici en un principi es destinà a fàbrica d'embotits, com podem palesar pels elements ornamentals de la façana. Des de la dècada dels anys 1930 fins al 2007 va dedicar-se a la producció de farines. Actualment és la fàbrica de pinsos Costa, la qual només fa servir una part de les dependències que ofereix la fàbrica. Gràcies a una profunda remodelació, l'immoble s'ha adequat per acollir el Centre d'Arts Visuals de Vic.
  4. Casa Fargas

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa Fargas

    La casa Fargas es un buen ejemplo de casa de pisos burguesa del Modernismo tardío en el Eixample de Barcelona y, al mismo tiempo, de la obra temprana de Enric Sagnier, arquitecto de trayectoria muy dilatada. Las casas de pisos del Eixample se estratifican en altura desde el principal (sobre la planta baja), la vivienda del propietario, con pisos que se van reduciendo en renta y superficie para familias con ingresos más bajos. La casa Fargas, de tres crujías de ancho (tres ventanas por planta en la calle), presenta una particularidad: de la planta baja a la cuarta (la casa tiene cinco alturas sobre un semisótano levantado casi una planta respecto a la calle), los pisos tienen exactamente la misma fachada. El principal está marcado sólo por la unión de los balcones laterales con la tribuna central. En el resto de plantas, los balcones se individualizan y reciben barandillas de forja trabajada. La tribuna, en el centro de la casa, presenta dos características curiosas: la principal es que queda formada por la fachada de la casa, plegada sobre sí misma y agujereada por una única ventana abombada, de perímetro irregular, orgánico, con unas carpinterías de diseño vertical muy elegante. La segunda característica es que queda desalineada respecto a la puerta de acceso, situada contra el lado derecho de la fachada, casi en la medianera, para dejar espacio para el desarrollo de la planta baja y el semisótano. El coronamiento es singular, a base de un alero proyectado sobre los dos laterales de la fachada. La ornamentación, tratada con sutilidad y maestría, consiste en pequeños toques de decoración sobre las ventanas, en la puerta de entrada y en la tribuna. La fachada ha sido recientemente restaurada y presenta un buen nivel de conservación. El interior es privado y no es visitable.
  5. Cal Jepus

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Cal Jepus

    Edifici modernista construït amb pedra, on el més remarcable és la decoració que en relleus de pedra de temàtica floral, s'insereix pels diferents racons de la façana creant un ritme compositiu força dinàmic animat per les balconades de ferro forjat que juguen seguint una línia sinuosa. Destaquen també les dues làmpades que pengen de la primera planta i que són originals de l'època de la construcció de l'edifici. Promotor de l'obra: Josep Sabaté Tarafa, rellotger.
  6. Iglesia de Pompeya

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Iglesia de Pompeya

    L'edifici es localitza a l'illa de cases delimitada pels carrers de la Riera de Sant Miquel, de Séneca, de Minerva i l'avinguda Diagonal. La construcció s'aixeca a la parcel·la que fa cantonada entre l'avinguda Diagonal (número 450) i el carrer Riera de Sant Miquel. L'església -aixecada en perpendicular a l'avinguda Diagonal- és l'edifici més oriental del conjunt. Adossat a un dels seus costats, es desenvolupa el monestir pròpiament dit amb un seguit de construccions que -tot delimitant la forma angular de la parcel·la- se situen al voltant d'un ampli celobert triangular que, d'alguna manera, rememora el tradicional esquema monàstic centrat per un claustre. L'església, dedicada a la Mare de Déu del Roser, s'inscriu dins de l'etapa modernista de Sagnier d'inspiració neogòtica que l'arquitecte habitualment feia servir pels edificis de culte que projectava. Consta de tres naus separades per esveltes columnes de capitell vegetal i coberta amb embigat de fusta policromada i daurada sobre arcades ogivals. La nau central -més alta que les laterals- presenta un seguit d'obertures que a manera d'ulls de bou li donen llum; al contrari, a les naus laterals, únicament la que dona al celobert del conjunt té finestres (rep llum directament d'aquest pati) mentre que la de l'altre costat no en té cap, en tractar-se la mitgera amb la finca veïna. La capçalera és de planta hexagonal. La banda superior del tester es configura com un cos de finestres apuntades amb traceria i es cobreix amb una volta nervada. Als peus del temple es localitza el cor que presenta dos nivells. L'inferior es configura a manera de pòrtic, ja que és precisament on es troba l'entra al temple i, es cobreix amb un forjat amb bigues de fusta policromada i daurada que configura la base del pis superior on es localitza l'orgue. Els murs es troben revestits amb un arrebossat que imita filades de carreus i que és espacialment ornamental a la banda superior de la rosca dels arcs. La façana, també d'estil goticista, destaca per la verticalitat accentuada per la portalada d'accés al temple. Aquest accés principal està coronat amb un gablet que té un relleu al timpà, obra de Josep Llimona. És del mateix autor la imatge de Sant Francesc d'Assís que es troba a la part superior. El cos central de la portalada queda emmarcat per dues estructures torrejades, que, a l'interior, es corresponen amb les naus laterals. D'aquests elements, la que fa mitgera amb la finca veïna només arriba a mitjana alçada, a diferència de l'altra que es desenvolupa més en alçada donant lloc al campanar de l'església. Pel que fa a la façana del monestir que dona al carrer Riera de Sant Miquel i al xamfrà amb l'avinguda Diagonal, és de maó vist combinat amb pedra i destaca per la robustesa dels elements constructius que la conformen, especialment les columnes de les obertures. L'accés al monestir es realitza a través d'una porta localitzada al xamfrà de l'edifici que, flaquejada per dues finestres amb llinda esculpida, queda emmarcada completament per un guardapols en forma d'arc apuntat rebaixat. Aquest primer cos en alçada del xamfrà està fet en pedra i es complementa amb una galeria de finestres desenvolupades entre columnes molt robustes -de fust curt i ample-. A partir d'aquest nivell el parament és de maó, tot reservant la pedra pels angles, l'emmarcament de les finestres i el coronament de la façana. Pel que fa a les façanes laterals, es manté la mateixa disposició dels materials en funció del nivell d'alçada -pedra a la planta baixa i maó a la resta-. Destaca d'aquestes, la galeria de finestres de la planta baixa, els dos pisos de finestres de maó amb llinda de pedra i la solana desenvolupada al nivell de sotacoberta. Un dels espais més rellevants del conjunt és la biblioteca, projectada també per Sagnier i que té poc a veure amb l'estil neogòtic del conjunt. Va ser concebuda com una estructura metàl·lica de tres pisos -als que s'hi accedeix a través d'una escala de cargol- i que rep il·luminació zenital a través d'una claraboia.
  7. Casa Rupert Garriga Miranda

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa Rupert Garriga Miranda

    Edifici d'habitatges situat en una de les vies principals de la ciutat. En alçat, presenta una façana eclèctica força sòbria. La façana està composta per un seguit d'obertures disposades simètricament, utilitzant unes motllures absents de decoració, sobre un fons de carreus de pedra buixardada. Així i tot, en el pis principal, on s'ubicava l'habitatge més important, hi destaca la tribuna i és on es concentra la major part de la decoració d'estil modernista. Aquest estil tan sobri, s'acosta al classicisme afrancesat i li confereix un aire més senyorial.
  8. Casa Antoni Camps

    Enric Sagnier i Villavecchia

  9. Via Crucis de Montserrat

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Conjunt de grups escultòrics aïllats que des del més pur estil Neoclàssic fins a les últimes tendències escultòriques de l'abstracció representen cadascun dels temes del "Via Crucis" en les 14 estacions. Les peces originals foren destruïdes durant els primers anys de la guerra civil i posteriorment foren substituïdes per les actuals, obres de Margarida de Sant Jordi, Francesc Juventeny i les ja més modernes i estilitzades de Domènec Fita. Al final del camí del "Via Crucis" (vint minuts a peu) es troba la capella de la Verge de la Soledat. Entre els anys 1904 i 1919 fou dissenyat i esculpit el conjunt de les 14 estacions del "Via Crucis" del Monestir. Aquestes primeres escultures foren destruïdes en els primers moments de la Guerra Civil i més posteriorment foren construïdes de nou. Al final del "Via Crucis" hi ha la Capella de la Verge de la Soledat.
  10. Casa Sans

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa Sans

    Edifici aïllat de planta baixa i pis, amb un porxo a la planta baixa i un jardí que l'envolta. Cobertes amb forta pendent i teules vidriades. Té una torre al centre de la casa que sobresurt un pis més i està coberta a quatre vents. Ràfec petit en tot el perímetre. Rajoles de ceràmica a la façana, decorant la planta baixa i les finestres.
  11. Caixa de Pensions a Igualada

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Situat al límit nord del nucli antic, sobre l'antic cercle de muralles. En aquest edifici, Sagnier adopta ja els postulats de l'arquitectura noucentista, si bé encara és deutor del modernisme i de l'historicisme, en una actitud eclèctica. L'edifici de la Caixa ocupa una parcel·la gairebé triangular. De planta baixa i dos pisos, fa cantonada, solucionada amb un cos cilíndric en forma de torre, on hi ha el portal principal, en arc de mig punt adovellat, una balconada de balustres amb el balcó decorat amb garlanda en relleu, una teoria de cinc finestres en arc rodó, i un acabat amb barbacana p... Al 1909 s'inaugurà l'agència de la Caixa de Pensions a l'edifici nº9 de la Rambla General Vives. Al 1922 s'inaugura el nou edifici. Va ser la primera sucursal d'aquesta entitat d'estalvis després que el mateix arquitecte construís la seu central a Barcelona.
  12. Casa de Cultura de la Caixa de Pensions

    Enric Sagnier i Villavecchia

    Casa de Cultura de la Caixa de Pensions

    Aquesta construcció es troba situada en un lloc privilegiat, un xamfrà del centre urbà, la qual cosa li dóna un gran relleu. És de planta quasi quadrada i consta d'un cos central, que culmina amb una cúpula a quatre vessants de pissarra, i les façanes laterals simètriques. En els extrems d'aquestes s'alcen dues torres no massa altes, coronades amb merlets i arcuacions de mig punt. El tractament de la façana presenta un eclecticisme sense estridències: les obertures de la planta baixa són de mig punt, mentre que les dels altres pisos són allindades; la construcció és amb pedra i obra vista i l'ornamentació, bàsicament emplaçada en les obertures, és amb pedra i ferro forjat, amb escultures treballades en la pedra d'inspiració gòtica. Fou construïda per l'arquitecte Enric Sagnier i Villavechia entre el 1920-1924.

Archivo

  • Cartell promocional de la construcció de l'edifici de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis.

    Dibujo

    Cartell promocional de la construcció de l'edifici de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis.

    Arxiu Històric del COAC

Bibliografía (39)

Bústia suggeriments

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.