Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Imagen solicitada:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

* Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Memoria

El conjunt, format per la portada i el campanar, amb l’escalinata i l’escenografia que la circumscriu, constitueix un dels espais barrocs més singulars d’Europa i, de fet, l’aportació de la ciutat a la història de l’arquitectura. Junt amb la torre de Sant Feliu configura un dels punts emergents i representatius del paisatge urbà, i amb la portada i la capella de la mateixa església de Sant Feliu i la façana i l’escalinata de Sant Martí, correspon a una època de brillant implantació de reformes barroques, gairebé sense solució de continuïtat amb un dilatadíssim gòtic. En el vessant d’accés a la basílica hi havia una escalinata més estreta, cenyida per una illa lineal al sud. El context previ a l’obra el formen l’acabament del fust d’un campanar entre gòtic i enaixentista el 1607 (Joan Balcells) i la realineació urbana, ja barroca, del front oest (Arévalo de Zuazo, 1609). Les obres de façana s’iniciaren el 1680, segons un projecte de Llavina modificat per Soriano, a partir de la primera cornisa de la torre (i encara amb una part de façana romànica) i quedaren paralitzades el 1707, abans de la rosassa, amb la intervenció de Puig, Garau, Baró i Bret. Entre els anys 1690 i 1694 (durant el mandat del bisbe Pontich) es bastí l’extraordinària escalinata, lleugerament més curta que l’actual (reforma de rasants del 1904). Amb un projecte de Pere Costa que prefigura escultures, rosassa, galeria i balustrada es reprenen les obres (1730-40), i amb el disseny de Clarà i Soriano s’acaba la torre, eludint la seva rèplica simètrica al nord i amb una certa confusió geomètrica en la seqüència vertical. La dissimetria obtinguda distancia el resultat de l’estereotip barroc i permet que la torre de Sant Feliu es conjugui amb la catedral en el paisatge de la ciutat. El pla de façana, amb aires de brodat barroc sobre el parament massís i mut, era tosquejat i polit i exercia un efecte fulgurant sobre el paisatge, tal com s’ha sabut pels eficients treballs de restauració (2002). Sota l’ègida de Cartañà i del neocatolicisme vigent a Espanya des del 1939 s’emprengué l’acabament i coronament de la façana i també la implantació d’escultures a les fornícules (1959-62). Les figures es van encarregar a Fita, Casamor, Busquets i Bohigas. La balustrada de Costa quedà convertida en una insistent cornisa; en mans de Masramon, aquesta radicalitat s’allunya de la coherència i la delicadesa barroques. Els valors propis de l’obra barroca produeixen interessants resultats col·laterals, com el vertiginós i angost ascens dels carrers situats a banda i banda, d’una violència i un encant extraordinaris. Aquests efectes espacials són més significatius que la qualitat intrínseca de les baranes i els balustres barrocs.

Autor: Josep Maria Birulés i Bertran

Fuente: Guia d'arquitectura de Girona, àrea urbana : Girona, Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix / Josep Maria Birulés ; fotografies de Joan del Pozo.

Autores

Como ir

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Façana i Escalinata de la Catedral de Santa Maria de Girona

    Pere Costa, Miquel Llavina, Bartomeu Soriano

  2. Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Ignasi Bosch i Reitg, Alejandro Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Josep Maria Pla i Torras, Joaquim de Ros de Ramis, Josep Ros i Casadevall

    Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.
  3. Restauració de la Façana i Escalinata de la Catedral de Santa Maria de Girona

    Fuses-Viader Arquitectes, Josep Fuses i Comalada, Joan Maria Viader i Martí

    Restauració de la Façana i Escalinata de la Catedral de Santa Maria de Girona

    El conjunt, format per la portada i el campanar, amb l’escalinata i l’escenografia que la circumscriu, constitueix un dels espais barrocs més singulars d’Europa i, de fet, l’aportació de la ciutat a la història de l’arquitectura. Junt amb la torre de Sant Feliu configura un dels punts emergents i representatius del paisatge urbà, i amb la portada i la capella de la mateixa església de Sant Feliu i la façana i l’escalinata de Sant Martí, correspon a una època de brillant implantació de reformes barroques, gairebé sense solució de continuïtat amb un dilatadíssim gòtic. En el vessant d’accés a la basílica hi havia una escalinata més estreta, cenyida per una illa lineal al sud. El context previ a l’obra el formen l’acabament del fust d’un campanar entre gòtic i enaixentista el 1607 (Joan Balcells) i la realineació urbana, ja barroca, del front oest (Arévalo de Zuazo, 1609). Les obres de façana s’iniciaren el 1680, segons un projecte de Llavina modificat per Soriano, a partir de la primera cornisa de la torre (i encara amb una part de façana romànica) i quedaren paralitzades el 1707, abans de la rosassa, amb la intervenció de Puig, Garau, Baró i Bret. Entre els anys 1690 i 1694 (durant el mandat del bisbe Pontich) es bastí l’extraordinària escalinata, lleugerament més curta que l’actual (reforma de rasants del 1904). Amb un projecte de Pere Costa que prefigura escultures, rosassa, galeria i balustrada es reprenen les obres (1730-40), i amb el disseny de Clarà i Soriano s’acaba la torre, eludint la seva rèplica simètrica al nord i amb una certa confusió geomètrica en la seqüència vertical. La dissimetria obtinguda distancia el resultat de l’estereotip barroc i permet que la torre de Sant Feliu es conjugui amb la catedral en el paisatge de la ciutat. El pla de façana, amb aires de brodat barroc sobre el parament massís i mut, era tosquejat i polit i exercia un efecte fulgurant sobre el paisatge, tal com s’ha sabut pels eficients treballs de restauració (2002). Sota l’ègida de Cartañà i del neocatolicisme vigent a Espanya des del 1939 s’emprengué l’acabament i coronament de la façana i també la implantació d’escultures a les fornícules (1959-62). Les figures es van encarregar a Fita, Casamor, Busquets i Bohigas. La balustrada de Costa quedà convertida en una insistent cornisa; en mans de Masramon, aquesta radicalitat s’allunya de la coherència i la delicadesa barroques. Els valors propis de l’obra barroca produeixen interessants resultats col·laterals, com el vertiginós i angost ascens dels carrers situats a banda i banda, d’una violència i un encant extraordinaris. Aquests efectes espacials són més significatius que la qualitat intrínseca de les baranes i els balustres barrocs.

Obras Relacionadas

Conjunto Catedral de Santa Maria de Girona