La Moleta del Remei és un jaciment ibèric ubicat en el terme d’Alcanar, a la comarca del Montsià, en un puig pròxim a l’ermita de la Mare de Déu del Remei, patrona de la localitat. El poblat, conegut des de principis del segle XX, ha estat objecte de diverses campanyes d’excavació, programades des del 1985. Les intervencions han descobert un poblat fortificat, amb estructura ovalada, que presenta una ocupació en tres fases entre el segle VII i el II aC. L’última excavació, a finals de 1995, ha permès arribar a un nivell de coneixement del jaciment del que es pot procedir a la seva consolidació, ordenació i senyalització. L'objectiu de la intervenció té, a més de la voluntat de conservació de les restes, la finalitat de presentar al visitant, de manera pedagògica, les estructures i continguts que configuren el lloc. Seguint en tot cas les normes bàsiques d’intervenció en el patrimoni immoble: 1) Respectar la ubicació original de les restes, 2) que els materials utilitzats siguin fàcilment reversibles i 3) distingir les restes afegides de les restes originals. Sota aquests paràmetres els plantejaments de la intervenció son els següents: Considerar l’àmbit el projecte, com un “parc arqueològic”, no sols la fortificació pròpiament dita, sinó el conjunt paisatgístic del turó. Definint tant el recorregut d’accés a dalt el poblat, com l’accés i recorregut interior, integrant-los en l’entorn paisatgístic. Consolidació de les restes arqueològiques, apropant-nos als sistemes constructius emprats en la seva construcció original, segons els diferents tipus de murs. Potenciant l’esquema urbà de funcionament a l’interior i el protagonisme perimetral de la muralla, que es converteix en un autèntic passeig arquitectònic.. Evocació del lloc, amb una visió dinàmica. Mitjançant el diàleg entre nous elements puntuals, com morfologia d’estructures constructives, i les restes arqueològiques existents, aproximar el visitant a la reflexió espacial, històrica, social, i fins i tot poètica. Col·locació d’una plataforma amb plafons explicatius a la zona més alta del recinte, coincidint amb la part central sense excavar, amb connotacions del lloc públic i simbòlic que podria haver-hi hagut al lloc, com element icònic. Aquesta plataforma també fa de mirador, des d’on poder observar la totalitat del recinte i el conjunt del paisatge circumdant, des de la costa fins les muntanyes llunyanes dels Ports de Beseit.

El yacimiento romano de Can Tacó se encuentra en el Turó d'en Roina, orientado al sur y 50 metros por encima de su confluencia de los ríos Congost y Mogent, en el nacimiento del río Besós y a unos 20 kms. de su desembocadura en el Mar Mediterráneo. Formando parte del conjunto de las colinas de las Tres Creus, este enclave natural y genuino estructura la biodiversidad en un entorno muy fragmentado y humanizado por el hombre. Se plantea recuperar y poner en valor tanto el patrimonio natural como el arqueológico. Transitando un pequeño bosque, sumergidos entre la masa de robles y encinas, descubrimos al final de un recorrido tranquilo y sinuoso el yacimiento romano; los restos de un palacio romano con una geometría clara de los espacios que lo formaban, con zonas de gran interés que deben ponerse en valor. Edificado por sucesivos aterrazamientos y en parte con piedra licorella del lugar; lo que había sido un importante asentamiento previo a la construcción de la Vía Augusta es en la actualidad un mirador natural hacia las comarcas del Vallès. Se interviene en el trasdós de las trazas romanas, reforzando el contenido (el espacio) y poniendo en valor el continente (los muros). Se trabaja con las tierras que con el tiempo taparon los restos y que se acumulan fuera del yacimiento producto de la excavación arqueológica. Estas tierras y gravas de la antigua cantera de pizarra son cribadas y aseadas nuevamente, pero en diferente posición, dotándolas de un nuevo significado. Un primer mallado de acero contiene las nuevas piedras, y éstas las tierras y gravas que, conjuntamente, reproducirán los sucesivos planos horizontales al nivel por donde transitaban los romanos. Un segundo mallado más denso y delgado se dispone como cortinaje en el tiempo, como telón de fondo donde se proyectan los distintos restos arqueológicos. De este modo piedra y acero, montaña e industria conviven en estos paisajes de acumulación y, sin embargo, dinámicos por el contacto entre fragmentos; interpretando lo preexistente, poniendo en valor y activando, incorporando y no borrando, a la vez que co-evolucionando con el medio natural, optimizando al máximo los recursos.