La Casa Golferichs, coneguda habitualment pel "Xalet", va ser projectada al 1901 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver com a residència pel Sr. Macari Golferichs. Aquesta va ser una de les seves primeres experiències en el tema de l'habitatge unifamiliar, que després es convertiria en una de les constants principals de la seva obra amb exemples com la Casa Roviralta de 1913, o la Torre dels Pardals de 1919. L'alteració que va suposar la construcció de l'edifici annex i el canvi d'ús residencial pel de centre d'ensenyament era força patent i suposava un dels punts principals a resoldre en la proposta. Construït amb modèstia en els seus materials i sistemes estructurals, va col·lapsar des del principi la lectura de la Casa Golferichs com a xalet, és a dir, com a construcció exempta per tres dels seus costats. Aquest edifici impedia no tant sols la contemplació i recorregut perimetral de la Casa, sinó que eliminava l'important ràfec i impossibilitava l'accés al petit pati posterior. Un dels primers objectius era, doncs, retornar al Xalet el seu caire original. A tal efecte es va enderrocar el sector posterior de l'edifici annex refent un nou nucli de comunicacions. L'actuació en aquest punt es valorava com a primordial ja que establiria la futura relació entre els dos edificis. La nova escala s’adossa a la mitgera i els serveis es concentren al seu voltant. Aquesta solució allibera el màxim de superfície en planta i permet obtenir una façana molt transparent. D'una banda això possibilita incorporar la nova paret de l'escala, la mitgera existent i la façana de l'edifici dins d'un mateix sistema d'ordenació; de l’altra, la volguda relació visual de cada vestíbul amb la propera Casa Golferichs. La tradicional tipologia de l'Eixample, on les lleugeres galeries s'obren al pati posterior, es recuperava aquí per la necessitat de reconstruir una nova façana i donar un nou accés a l'edifici. En l'interior de la Casa Golferichs, força malmès i deteriorat en molts llocs, es va valorar especialment l'estructura espaial i distributiva on les diferents sales es disposaven a l'entorn d'un nucli central, provocant un seguit de visuals i transparències. Si bé la majoria d'elements com sostres, arrambadors, escales, esgrafiats, etc., van ser completats o refets seguint mimèticament el model existent, en alguns casos puntuals la singularitat o l'emplaçament estratègic d'algunes peces va aconsellar buscar el contrast. Aquest contrast, basat en les diferents textures i lògica constructiva d'un material modern com és l'acer inoxidable, s'incorpora d'una manera sobreposada i objectual.

Als anys vuitanta els locals nocturns de Barcelona constitueixen un cert àmbit diferenciat d’altres tipus d’actuacions. Segurament la indefinició del seu ús, l’aspecte lúdic i la nocturnitat que comporta el tema ofereix un major nombre de possibilitats a l’experiència tàctil d’uns usuaris en constant i obligat contacte amb els límits físics de l’espai. Si bé normalment els materials i les formes que aquests adopten són elements definidors de la nostra relació amb els espais que ens envolten, aquest fet adquireix una especial importància en uns locals que serveixen de camp de proves on poder experimentar amb el comportament de certs materials i les sensacions produïdes a partir de les qualitats que li són pròpies. En el projecte de l’Unbar interessava aquesta relació entre diferents materials, mantenint sempre la coherència de la seva diferent expressió formal. El local experimentava l’espai creat a partir d’una dualitat i contrast entre diferents lògiques constructives. D’un costat, la corba configurada per llistons de fusta transformava l’irregular perímetre del local inicial deixant un corredor de servei i dues petites barres. De l’altre, les parets estucades i els plans horitzontals d’acer inoxidable es contraposaven amb unes geometries i textures completament diferents. L’acer inoxidable, pensat no com a revestiment sinó com suport, permetia oferir en les barres i lleixes unes superfícies brillants amb un gruix mínim. La flexibilitat dels llistons de fusta, en canvi, tenia la virtut d’adaptar-se a la corba i oferir una textura basada en les ombres i el color.

L'afectació provocada pel traçat de la Ronda de Dalt en la situació del Camp de Futbol del barri de Roquetes, utilitzat pels Clubs de Futbol Roquetes i Muntanyesa, provoca la seva redistribució a l'interior de la parcel·la, resultant-ne el trasllat de l'anterior edifici de serveis i les grades. El projecte inclou l'enderroc de totes les construccions prèvies; la realització dels nous murs de tancament adaptats al perímetre modificat del solar; l'explanació, drenatge i il·luminació del camp de joc i la construcció d'una grada, equipada en el seu interior amb serveis i vestuaris. Les rasants en pendent de Via Júlia respecte a la cota del camp, fan que l'accés proposat a la cantonada amb el Carrer d’en Tissó es provoqui a través d'un gran balcó, des del qual es pot accedir tant a la grada com a les zones de servei a nivell del terreny de joc. A la confluència amb la Ronda, un nou mur circular consolida la cantonada i inclou en el seu interior els vestíbuls de jugadors. La forma i dimensió del solar resultant, així com l'important límit amb la Via Júlia, donen lloc a una col·locació que consolida la façana al Carrer d’en Tissó, on es situa la grada per a espectadors. Es tracta d’una peça rectangular protegida per una marquesina igualment rectangular, identificable des de la Via Júlia. La part superior de l'edifici, en connexió amb les grades, és un terrat?mirador on es col·loca un petit bar, ampliant així l'espai per a ús dels espectadors. Des d'aquest terrat s'ofereix un nou contacte amb el carrer a traves d'una rampa. La construcció proposada és bàsicament una estructura de murs i pilars de formigó armat que suporten una llosa contínua, també de formigó armat, sobre la qual s'adapta la grada. Els mateixos murs que suporten l'esmentada llosa són els que contenen el desnivell existent entre el carrer i la zona de joc i finalment apareixen com a façana o tancament de l'edifici.

Es tracta d'una operació de substitució de dos edificis ubicats al casc antic de Barcelona, a prop de l'església de Santa Maria del Mar. Un d'ells forma el xamfrà del carrer Ases amb Espaseria. L'edifici projectat, de 4 plantes d'altura, s'organitza amb un sol accés vertical que serveix a dos habitatges d'uns 40 m2 de superfície útil a cada planta. Totes les peces de servei ventilen per un únic pati interior que, pel fet de ser annex i mancomunat amb una de les finques veïnes, millora la ventilació i il·luminació d'algunes de les seves habitacions. A les façanes, el forat tipus de les finestres respecta les proporcions habituals de les edificacions veïnes i pretén redefinir a través del material amb què es resol -l'alumini- una proposta que escapi del pur mimetisme contextual, cercant una solució integral per a bastiments, brancals, ampits, porticons i, fins i tot, baranes. Les pèrgoles de la coberta properes a les mitgeres que resten vistes del carrer, les bandes verticals metàl·liques als límits de les façanes i la incursió de la peça de remat del revestiment de pedra des de la casa veïna del carrer Ases, configuren els elements de relació amb l'entorn més immediat de l'edifici.

El projecte disposa un edifici principal, de planta baixa més tres plantes, on s’allotja bona part del programa, i un altre edifici situat a l’extrem oposat del solar destinat al gimnàs. Tots dos edificis, juntament amb la rampa que els connecta, delimiten l’àmbit de la pista esportiva. L’absència d’alineacions clares on recolzar les edificacions i la irregularitat dels perímetres propicien una solució que genera una geometria pròpia per tal de definir els diferents espais, deixant la resta del solar, fins als marges, com a pati de joc. L’edifici principal és format per un anell exterior d’estructura de formigó on es col·loquen les aules, i un cos central d’estructura metàl·lica i plementeria de pavès que conté les tutories, els accessos i la sala d’actes, un gran pati central cobert situat per sota del terreny.

El projecte proposa la reforma i ampliació de l'edifici de les Escoles de Seròs per a allotjar el programa d'un IES i un CEIP, compartint el mateix solar. L'actual escola roman com a edifici principal que dóna façana a la plaça i és on s'ubica el programa bàsic de l'IES. A l'extrem oposat del solar, es proposa una nova edificació que tanca la façana posterior i conté el programa del CEIP. El terreny lliure limitat per aquests edificis es subdivideix en dues parts a partir de la col·locació d'una edificació central, que conté aquells usos que poden ser compartits per ambdós centres: el gimnàs i el menjador. Recolzada en un mur de contenció que acumula tot el desnivell del solar, provoca la fractura entre els dos patis, un a nivell de l'IES i l'altre abocat cap al CEIP. La coberta transitable d'aquestes dependències apareix com a ampliació del pati superior. Una teulada lleugera cobreix la sala principal del gimnàs. El nou edifici del CEIP s'organitza en un volum força compacte que disposa aules a sud i usos complementaris a nord, al llarg d'un passadís longitudinal. Només les aules destinades a parvulari es diferencien de la resta de l'edifici. La seva forma individualitzada i singular defineix al mateix temps recintes exteriors entesos com a aules a l'aire lliure.

S'ha volgut donar el màxim d'unitat als dos fragments d'illa, tan per aconseguir un acabament digne del conjunt com per fer possible la comprensió d'ambdues parts com a pertanyents a una mateixa lògica projectual. Es plantegen dues escales de dos habitatges per replà al Carrer Girona amb un altura de PB + 4 plantes. Aquesta part del solar conté 16 habitatges (7 habitatges de 90 m2 útils amb 4 dormitoris i 9 habitatges de 70 m2 útils amb 3 dormitoris). A la banda del Carrer Riera Gasulla es proposa una única escala amb tres pisos per replà. La planta tipus conté 2 habitatges d'uns 70 m2 útils, amb el mateix programa que l'esmentat anteriorment, i un habitatge més petit d’1 dormitori. A la planta superior es suprimeix l'habitatge més proper a la mitgera proporcionant un augment de superfície a un dels habitatges restants i configurant un total de 8 habitatges. La suma total és de 24 habitatges. S'ha cregut oportú situar totes les sales d’estar-menjador a l'exterior i amb la millor orientació possible. És per això que o bé donen directament a sud o són passants i donen a dos costats oposats. Els plecs de façana milloren l'orientació de les diferents estances de l'habitatge i permeten un adequat contacte amb l'exterior, alhora que contribueixen a uniformar el nombre d'obertures. Totes les cuines ventilen a l'exterior mitjançant un safareig-estenedor i un pati destinat a instal·lacions. A la planta baixa es situen els 3 vestíbuls amb entrada a nivell des dels carrers. Es preveu un espai per a la reubicació d’una estació transformadora i 3 locals comercials, dos a les cantonades i un altre donant al carrer Girona. També en planta baixa es preveu l'accés a l'aparcament que conté 9 places a nivell de planta baixa i 17 en planta soterrani. L'estructura de l'edifici s'ha plantejat com una retícula senzilla i ordenada. Aquesta disposició, juntament amb unes llums regulars i raonables d'entre 4 i 6 metres, permet un bon aprofitament. El tancament exterior és d'obra vista i la coberta és de teula ceràmica, amb una pendent del 30%.

A l’edifici patrimonial de Can Regàs es respecta íntegrament la façana i l’esquema estructural de tres crugies amb murs de càrrega. L’ampliació fa referència al creixement lineal de les parcel·les, perpendiculars al riu i la carretera, i es distancien clarament de l’alçada de la primera línia edificada. Al mateix temps, pretenen crear una façana discontínua, capaç d’organitzar els espais posteriors de la nova plaça. A l’edifici original es treballa sobre la pauta proporcionada per les crugies existents. La nau central, en planta baixa, actua com a vestíbul i sala multiusos de tot l’edifici. A partir d’aquesta s’accedeix al nucli de comunicacions verticals, situat a la crugia sud, i a la sala d’actes i la biblioteca, situats als edificis d’ampliació. D’aquesta manera s’aconsegueix reduir clarament els espais de circulació, alhora que s’emfasitza el caràcter representatiu de l’espai més característic i valuós de l’edifici.

El projecte planteja l’ordenació de superfície del Passeig Garcia Fària entre els carrers Bilbao i Josep Pla. Prèviament a l’any 1992, amb la construcció de la Ronda Litoral, es va donar forma al Passeig Garcia Fària amb una secció de doble calçada amb mitjana central. A la banda de mar, la construcció d’un pàrking adossat al mur de contenció de la Ronda, va deixar la seva coberta pendent d’urbanització. El nou esquema viari ha desplaçat la circulació costat mar de Garcia Fària a l’altre banda de la Ronda i ha prolongat els carrers Bac de Roda i Selva de Mar en forma de pont sobre la Ronda Litoral. La incorporació viària al tronc central de la Ronda situada a l’alçada de Josep Pla s’ha traslladat al creuament de Selva de Mar amb Garcia Fària, provocant l’enderroc de part de l’aparcament existent. La nova súper-illa de Diagonal-Mar entrega a Garcia Fària amb una nova rasant que ha obligat a modificar el perfil longitudinal d’aquest carrer entre Selva de Mar i Josep Pla. Tot això provoca que l’àmbit d’actuació hagi quedat definit com la superfície existent entre la mitjana actual i el límit de la Ronda Litoral, més la calçada muntanya del tram entre Selva de Mar i Josep Pla. La peça resultant a urbanitzar és una franja d’uns 40 m d’amplada i aproximadament 1,3 Km de llargària, dividida en tres pastilles per la vialitat que creua la Ronda Litoral. Aquesta franja es divideix al mateix temps en dues subbandes: la cobertura del pàrking donant a la Ronda i l’espai restant entre l’actual mitjana i el mur de l’aparcament. El projecte parteix d’aquesta consideració i consolida la divisió donant forma a un passeig pavimentat sobre l’aparcament i a una faixa enjardinada. Les sobrecàrregues admissibles de l’aparcament existent (1.000 Kg/m2) i el futur manteniment del mateix han comportat la decisió d’abandonar la possibilitat d’enjardinar i construir sobre la seva coberta. És per això que s’ha pensat en un paviment asfàltic de dos colors com a protagonista d’aquesta franja destinada majorment al trànsit de bicicletes, circuits de fitness, jòguing i altres activitats similars. Pensem que emfasitzar la gran dimensió d’aquest espai, despullant-lo d’elements sobreposats, reforça una de les seves qualitats primordials. A la resta del passeig es proposa un jardí lineal organitzat a través de peces de verd trapezoïdals que permeten la permeabilitat entre els passos de vianants i l’esplanada sobre el pàrking. El cosit d’ambdues zones es realitza gràcies a les interrupcions dels parterres i a les plataformes sobre elevades, encavalcades amb la coberta de l’aparcament, que actuen com a miradors sobre el mar. Algunes de les zones plantades s’eleven sobre la rasant natural, oferint plans de gespa abocats també cap a la platja. L’organització del passeig ha hagut de tenir en compte el creuament de vehicles cap a les rampes d’accés als aparcaments, molt allunyades de la nova línia de vorera. Aquests creuaments es fan en forma d’escletxa entre la vegetació. Per a pal·liar la fractura provocada per les rampes es construeixen unes petites lloses que, en forma de pont, les creuen en el seu punt central. L’arribada als nous ponts de Bac de Roda i Selva de Mar obliga a recréixer el passeig en aquests punts per a connectar-lo amb les noves rasants. La secció transversal s’ha pensat amb pendents d’entre l’1,5% i el 2% cap a la calçada de Garcia Fària. La necessitat de permetre el drenatge i la nova amplada del passeig obliguen a recréixer les rasants sobre l’actual aparcament i, conseqüentment, a la sobreelevació de la barana existent, que es fa mitjançant una peça prefabricada de formigó que s’encaixa en el mur original. La plantació s’ha plantejat amb espècies apropiades a la singular situació del passeig: primera línea de mar, sense elements construïts que el protegeixin de la seva influència. Organitzada en faixes, ajuda també a entendre unitàriament tot el passeig. Bàsicament, hi ha dos tipus de parterre. Els que s’aboquen cap al Passeig Garcia Fària es planten en bandes ordenades per alçada de vegetació: les dues primeres són gramínies de diferent alçada i finalment es situen als tamarius. Els parterres amb doble pendent s’entapissen amb gespa a la vessant abocada cap al costat mar i es planten amb una massa de baladre blanc a la vessant oposada. En algunes zones estratègiques apareixen petits bosquets de moreres sobre entapissant d’heura, que es converteixen en àrees d’ombra. Les palmeres es planten com a arbres singulars en grups de dos o tres. Margallons, mimoses, i plantacions d’espígol completen l’enjardinament del passeig. El límit amb la calçada rodada es consolida amb un parterre lineal que conté les palmeres existents i s’espesseix la plantació de baladres també existent a l’actual mitjana. La il·luminació es resol amb una trama de bàculs tipus PRIM que organitza tota l’àrea a ambdues bandes de la Ronda Litoral. S’ha tingut especial cura en anivellar la cota de coronació dels bàculs amb independència de la topografia variable dels punts on tenen l’ancoratge.

La urbanització del marge del riu Besòs a Santa Coloma de Gramenet havia generat un front edificat que donava l’esquena al riu. La transformació de la llera del Besòs en un nou espai públic de qualitat va plantejar la necessitat de reordenar la seva façana. L’edifici d’habitatges que aquí es presenta correspon al desenvolupament de la segona fase d’un planejament que pretén assolir els següents objectius: - Garantir l’obertura de la ciutat al riu establint continuïtats visuals i generant nous espais públics. La nova plaça central, anomenada Plaça de les Cultures, vol afavorir la permeabilitat entre el riu i la ciutat. - Resoldre la doble escala que el lloc presenta, compatibilitzant la resposta a la nova façana fluvial amb la voluntat d’integrar l’edificació amb el teixit urbà existent. - Permetre que els nous habitatges gaudeixin majoritàriament d’unes òptimes condicions de vistes i assolellament.

Visible des del Castell i el Pont, l’edifici vol ser reconeixible per la capacitat de donar resposta als diferents àmbits on se situa, a mig camí entre el parc i la ciutat. L’edifici es fragmenta per obtenir un perímetre necessari per a la disposició del programa, al mateix temps que permet travessar-lo facilitant els recorreguts en diagonal i establint relacions des del parc cap a l’Avinguda i des de la ciutat cap al nou recinte firal. Aquesta planta permet configurar una bona disposició del programa establint crugies òptimes per a cadascun dels usos, reduint la circulació interior i generant espais de relació. L’element separador, de gruix variable, serveix de transició, conté espais servidors i afavoreix l’absorció acústica. A l’exterior, el revestiment modular, a base de pannells de formigó arquitectònic de gran format, garanteix la continuïtat de la textura de la façana al mateix temps que adequa el seu tractament a cadascuna de les orientacions i les necessitats dels usuaris.

La fàbrica de Can Marfà es va situar sobre la sèquia Monar, que recorre les hortes de Santa Eugènia, amb l'objectiu de situar un parell de turbines –avui encara existents– necessàries per produir l'energia que movia la seva maquinària tèxtil. El conjunt actual de la fàbrica consta d'una nau principal de finals del segle XIX, ampliada posteriorment en planta baixa, i un edifici aïllat, situat a ponent, possiblement de la mateixa època. Del conjunt edificat té valor arquitectònic el cos principal de PB i dues plantes pis i les seves obertures, resoltes totes elles a través d'un únic tipus de forat. L'estructura interior és de tres crugies amb pilars de fosa que sostenen jàsseres de geometria singular. El fort caràcter de la nau principal de la fàbrica de Can Marfà i la seva relació amb l'entorn immediat, tant amb els edificis existents com amb l'entorn natural, han estat determinants per definir el nivell d'intervenció del conjunt. S'ha optat per la supressió de totes les construccions auxiliars no originals per destacar el volum principal i accentuar la seva geometria, i alhora, es planteja una nova ampliació en planta baixa que permet complir amb tot el programa i ordenar l'espai exterior. S'estableix així un diàleg amb el Centre Cívic de Can Ninetes –situat just davant– i l'edificació existent a ponent, que en un futur es destinarà a Centre d'interpretació del patrimoni industrial. La posició relativa de la nau respecte als elements que l'envolten la converteix en l'element que organitza la transició entre els espais de caràcter més urbà i els entorns dotats d'una atmosfera especial, lligada al moment fabril que va originar l'edifici. És en aquest últim entorn, situat entre la nau de la fàbrica i els darreres dels habitatges adjacents, al voltant de la sèquia, on s'ubicarà la nova exposició permanent d'arqueologia industrial. L'enderroc de l'última habitatge adossada al lateral de la nau obre un passatge que deixa entreveure aquest entorn sense que perdi el seu caràcter singular. A través d'aquesta bretxa es proposa un accés independent per al futur centre d'interpretació. La distribució del programa situa el centre cívic, la biblioteca i el bar en la nau principal i la sala polivalent al nou annex, que es relaciona amb la nau de la fàbrica a través d'un recinte a l'aire lliure. En planta baixa i, per tant, amb fàcil accés, es disposa la major part de la biblioteca i el bar, lligats a l'àmbit de vestíbul. A les façanes, s'ha volgut emfatitzar la clara eficiència de l'edificació original acceptant el mòdul de finestra i la tranquil · la normalitat amb què es produeix. A l'interior del forat es proposa una nova divisió de les fusteries que, adaptant-se a cada un dels usos i orientacions amb envidraments i porticons, manté però la unitat del conjunt.

El solar està situat sobre un marge del torrent de Vallparadís, amb façana al carrer Germà Joaquim, en una àrea que correspon a la Fase Quarta del Parc de Vallparadís. La biblioteca s’adapta a la urbanització d’aquest espai i, a més de servir al barri on està ubicada, es converteix en una fita important per al parc. Situat a cavall entre la vorera del carrer Germà Joaquim i una passarel·la que creua el parc, l’edifici pretén donar sentit al desnivell existent entre el carrer i l’esplanada del fons del torrent. Encara que el programa funcional de la biblioteca aconsella un edifici de planta única, es proposa la construcció de dues plantes: una bolcada sobre el parc i que recupera la coberta per espai públic a la cota de la ciutat, i una altra sobre la rasant del carrer Germà Joaquim que es converteix en l’accés principal i garanteix la visibilitat de la biblioteca des de la ciutat. La plaça-mirador, que és en part coberta de la biblioteca, se situa com la prolongació sobre el parc del carrer d’Albinyana. La planta baixa de la biblioteca obre la façana cap a la plaça sense obstaculitzar les vistes sobre Vallparadís. Sobre aquesta planta s’aixeca un nou recinte que amaga les instal·lacions de l’edifici, suporta els rètols de la biblioteca i es converteix en ewl seu element de reclam. En planta baixa es disposa la part més lúdica del programa i que necessita major contacte amb el carrer. D’una banda hi ha la sala d’actes i de l’altra l’àrea d’acollida de la biblioteca amb la zona de revistes, música i imatge. En planta semisoterrani es col·loca la resta del programa, més una zona tancada destinada a biblioteca infantil i una altra per al treball intern. La comunicació entre les dues plantes, a més d’amb un ascensor, es fa a través d’una escala molt visible, situada en un triple espai que rep llum des d’un lluernari superior. Aquest triple espai i un pati interior descobert, serveixen per il·luminar l’àrea infantil, que compta amb molt poca façana exterior. L’estructura es planteja com una retícula de pilars i lloses de formigó. Les instal·lacions es proposen pels falsos sostres que s’han dimensionat generosament i són registrables. El tancament exterior és d’obra vista en tota la envolupant de l’edifici, donant una imatge d’unitat al projecte. En alguns llocs significatius el mateix mur de maó permet la formació de gelosies que relacionen interior i exterior. La gran obertura al parc de la planta inferior, que conté uns elements de brise-soleil, constitueix una excepció que es resol amb formigó vist.

Aquest nou edifici d’habitatges està situat en un lloc singular prop de Collserola, on la petita escala de les edificacions domèstiques veïnes es barreja amb equipaments docents o assistencials de major entitat. La proposta busca una escala d’implantació adequada a l’entorn, complementant la domesticitat del teixit residencial unifamiliar amb la major dimensió i escala d’altres peces al seu entorn. Es planteja un edifici en forma de L alineat als carrers i obert cap a la bona orientació i les vistes, on la majoria dels habitatges donen a sud o a sud-est. La volumetria de l’edifici és compacta cap al carrer, amb una façana nord on es disposen els passadissos d’accés als habitatges i es genera un filtre energètic. A l’altra banda, es descompon i s’esgraona cap a l’interior del solar, fent més domèstic el contacte amb els patis veïns. L’accés principal es situa a una cota intermèdia que acosta l’edifici al carrer Quatre Camins. L’adaptació a la topografia permet la creació de dos grans espais comunitaris, on la gent gran podrà dur a terme activitats a l’aire lliure. El primer, situat a planta primera, és una terrassa en relació directa amb l’espai de jardí i l’altre, a la planta tercera, connecta amb la bugaderia i la coberta. Tots els habitatges, disposen d’un espai confortable que els relaciona amb l’exterior, endinsat per obtenir una millor protecció enfront del vent i privacitat respecte els veïns. Complementàriament, les gelosies ceràmiques i les persianes orientables funcionen com a moduladors de la temperatura i són una mesura passiva d’estalvi energètic que incrementa el confort dels usuaris. De manera general, es proposa una construcció de mínima petjada ecològica i de baixa demanda energètica, compacta i amb un bon aïllament tèrmic. L’aprofitament de la radiació solar i una ventilació mecànica amb recuperació de calor, seguint els estàndards PassivHaus, permet una reducció del consum total en un 75%, i una qualificació energètica A.

L’edifici del Mercat de Sant Antoni, construït segons projecte de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias i l’enginyer Josep M. Cornet i Mas, l’any 1882, és un dels edificis públics més emblemàtics de l’Eixample barceloní. Ocupa una illa sencera i s’organitza en forma de creu grega, reproduint en geometria i dimensió el traçat de les alineacions de l’Eixample. La coberta. El pas del anys havia desfigurat la coberta original, substituint la teula per plaques de fibrociment. El projecte ha recuperat el seu acabat de teula ceràmica de dos colors, col·locada sobre panells de fusta. També s´han mantingut quan ha estat possible les corretges de suport de fusta originals. S’ han refet els lluernaris sobre les naus que en algun moment havien sigut cegats. Les muralles. L’existència d’una part soterrada del baluard de Sant Antoni, i de la corresponent contraescarpa, han estat elements determinants en la redacció final del projecte. Es proposa el manteniment íntegre de la part del baluard existent i el manteniment quasi íntegre de la contraescarpa, fent possible entendre i reviure l’espai del fossat de la muralla. Aquestes preexistències s’han incorporat al projecte com una oportunitat per augmentar l’interès ciutadà del conjunt. Tres Mercats. La proposta d’organització del programa funcional del Mercat passa per fer possible, per primer cop, la cohabitació dels dos mercats (Mercat del Fresc i Mercat del encant), a l’interior, sense que es destorbin mútuament. La proposta de disposició de les parades respecta els eixos centrals que permeten percebre la dimensió complerta de la diagonal de l’illa. En quan a l’exterior, es situa el Mercat Dominical sota pèrgoles situades al perímetre de la illa. La secció. L’edifici mostra la capacitat d’interrelacionar els diferents usos que conté. En plantes soterrani es combinen les alçades per aconseguir un major gàlib a l’àrea de càrrega i descàrrega. Un primer soterrani es dedica als nous usos comercials, centre cívic i museu.