Gran casal entre medianeras, con tejado a dos vertientes, de dos plantas, un piso retranqueado y un espacio más hundido detrás. A partir de las formas clásicas de la fachada, existe una gran sala con pilastras y bóvedas y una escalera que conduce al piso superior donde existe una espaciosa sala con molduras, pinturas y cielo raso de 1877, y varios servicios anexos. En el Centro Cultural y Recreativo de Gelida se celebraban bailes, actos culturales, teatro, etc., hasta 1933, año en que fue inaugurado un nuevo Café (el actual Café de la Pista del Casal Gelidenc). La planta baja estaba ocupada por el Café, presidido por un cuadro evocando a los segadores del Corpus de sangre de 1640. En 1939, fue ocupado por el "Frente de Juventudes" y adquirido posteriormente por el Ayuntamiento de Gelida.

Conjunt de dos edificis de línia i estructura simple, que s'estructura dins de l'estil modernista en la seva vessant historicista. El que és el Teatre, presenta una façana de dues plantes amb acabament de teulada a dos vessants i amb un coronament simulant una inexistent torratxa-golfes com les de les masies del tipus 2-IV de Danés i Torras. Però això es redueix a un perllongament vertical de la paret de la façana sense cap estructura posterior. A la planta baixa hi ha una porta central amb dues grans finestres rectangulars avui tapiades que conserven els seus forjats inicials i datats del 1903. El primer pis té una petita obertura central i una senzilla sanefa d'esgrafiats simulant un frontó que emmarca el nom del teatre i la data de construcció. L'edifici annex, el cafè, continua la línia historicista però més tipus casal, és a dir: dues plantes, amb obertures grans rectangulars als costats de la porta als baixos i tres balcons al primer pis, el central un xic més gran que els laterals però sense altres ampliacions. Tant les portes com les finestres estan remarcades per una ampla franja d'estuc llis igual que en el teatre. Aquest tret i l'ample sòcol comú és el nexe d'unió física i estètica entre els dos edificis, probablement connectats per la part interior, tal com era habitual. No es podia menysprear, en la construcció de la colònia, el vessant recreatiu per assolir un autèntic ambient social. La creació del cafè i el teatre, si ens atenim a les dates, va ser una de les dues que es van iniciar abans. A principi de segle la tertúlia del cafè, les cartes i petar la xerrada eren, junt amb el teatre professional o aficionat, la distracció més usual (algú va dir que "si els catalans no van gaire a teatre és perquè tots són dalt de l'escenari..."). El cafè continua la seva tasca i és encara és el més ampli i animat de la colònia.

El edificio se encuentra en el ensanche del siglo XIX. La fachada principal da a la Rambla de Nostra Senyora. Es una construcción entre medianeras y hace esquina a un pasaje cubierto por el que se accede. Consta de planta baja y un piso, con cubierta de teja árabe a dos vertientes que dan a las fachadas laterales. Presenta un lenguaje ecléctico con reminiscencias de las construcciones agrícolas de madera y aplacados de cerámica. El Centro Agrícola era la sociedad de los propietarios rurales. Sus conversaciones agrícolas fueron iniciadas en 1900. También existían manifestaciones artísticas y bailes de sociedad. Durante la Guerra Civil fue sede del Comité Revolucionario. Posteriormente se construyó un local de cine en su interior.

L'edifici del Mercantil pertany a un estil eclèctic. La façana la podem dividir en cinc parts: en la central, més avançada, és on trobem l'entrada principal; en la part alta hi ha el nom de l'entitat i en el centre l'any de la seva fundació; una galeria coberta uneix els dos cossos extrems amb el central. Els elements decoratius són els esgrafiats, col·locats en els timpans de les dues obertures que flanquegen l'edifici, i la ceràmica de reflexes metàl·lics a mode de fris. De l'interior cal destacar el teatre; entrant trobem l'amfiteatre de platea, després la platea voltada lateralment per llotges. Els primer pis té una zona central amb butaques i dues de laterals amb grades. Tot voltat per un jardí molt ben cuidat. El "Centro Mercantil, Industrial y Agrícola" havia estat fundat l'any 1899 com a conseqüència d'una desavinença entre diversos membres de l'antic "Casino de Recreo", uns, partidaris dels "Godó" i els altres, dels "Boyer". El local social de l'entitat va ésser edificat en el solar on antigament hi havia hagut el teatre Tívoli, i la seva inauguració coincidí amb el dia de la Festa Major de l'any 1899. El Cercle Mercantil celebrà el seu cinquantenari l'any 1949. Conté un teatre, un saló-café, una sala de festes i un jardí. Construït seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de B. Galtés; dirigides les obres per Francesc Sellés; la decoració a càrrec de Frederic Brunet i la pintura pe Bartomeu Camps i Antoni Tomàs.

Edifici de planta i un pis. La façana és dividida en tres cossos, un de central amb tres portalades i tres finestres i dos de laterals amb quatre obertures cadascun. Un cop pujades les escales de l'entrada, ens trobem davant un gran atri, en altres temps teatre, i que avui fa de distribuïdor de es diferents dependències: biblioteca, teatre, cafè i secretaria. Vidrieres emplomades de tipus modernista sobre a porta en els que s'alternen les representacions florals amb les al·legories de l'entitat. El teatre, atribuït a l'arquitecte Pau Salvat i Espasa, és la dependència més important. Estructuralment té forma de ferradura i consta i consta d'una platea i dos pisos. A nivell decoratiu destaca la sanefa que rodeja el sostre i les baranes de ferro, decoració realitzada per l'escenògraf igualadí Pere Valls i Bofarull. A l'exterior hi ha l'escola Municipal de Música a l'esquerra de l'edifici i el jardí a la dreta amb una font -peixera de trencadís. L'ateneu nasqué a l'escalf de l'ambient de progressisme romàntic que estava en voga a Catalunya durant la segona meitat del segle passat, i ne la seva conjunció d'activitats culturals, docents i recreatives jugà un paper fonamental en la difusió de l'ideari progressista i de culturització popular. Després de l'incendi de 1873 de l'antiga seu social es construí durant l'any 1877 l'actual edifici. En l'etapa vuitcentista mantingué una escola primària, un teatre i una biblioteca. Durant els anys 1919- 1935 l'entitat prengué una gran embranzida amb l'erecció d'un grup escolar inserit en el moviment pedagògic català, d'un conservatori de música, d'una escola de teixits i d'un camp d'esports. Amb posterioritat a l 1939 les forces nacionals embargaren l'edifici i passà a anomenar-se "Centro Nacional".

Es tracta d'un edifici de planta rectangular i coberta a doble vessant, està conformat per tres cossos: un de central, més estret i vertical, amb una gran balconada balustrada al primer pis i una porta principal d'arc rebaixat; i dos cossos laterals, un xic més baixos que el central, amb tres finestres en planta baixa i tres més al primer pis. Totes les obertures, així com el ràfec i les separacions verticals entre els cossos són fets de maó. El conjunt està pintat de blanc i presenta una marcada simetria. (Sales, Salazar, 2011) Presenta dos cossos laterals amb un sòcol de pedra irregular a la part baixa. El coronament actual, fet de totxo, és posterior a l'obra original. El cos central, molt estret, emmarca l'entrada principal a l'equipament, a la qual s'accedeix amb una escala que compta amb cinc graons. La porta dóna a una sala que fa de distribuïdor, i on hi havia el despatx de taquilla. Per una banda, des d'aquest espai, s'accedia al cos lateral dret, que era l'antiga cafeteria, avui llar d'infants (actualment la porta està tapiada). Per una altra s'accedia al cos dret, que era la sala d'actes. Els dos cossos són rectangulars i paral·lels, essent l'esquerra molt més llarg doncs acaba rematat per la caixa escènica. D'aquesta manera, el cos central només aixopluga la sala i uns espais al primer pis just a sobre, als quals s'accedeix per una escala integrada en un nou cos paral·lel al llarg de la paret esquerra. En aquest espai del primer pis s'ubicava la sala noble o social de l'antiga societat recreativa. El cos lateral esquerra, més llarg com hem dit, té la típica estructura de teatre envelat. La sala servia tant per a ball com per a teatre. El sostre va ser reformat amb fibra de vidre i no deixa veure les encavallades de fusta. Destaca el paviment de mosaic hidràulic. El teatre conserva les antigues tramoies i camerinos. El cos lateral dret consta d'una única planta i allí hi havia la cafeteria. Dóna a un pati. Actualment acull la guarderia municipal. La paret que dóna al pati mostra l'aparell de maçoneria irregular de pedruscall lligat amb argamassa, amb les cantoneres i les obertures arquitectòniques emmarcades amb totxo. Aquest acabat contrasta amb l'arrebossat de la façana principal. L'edifici ha anat patint diferents transformacions al llarg del temps. No hi ha documents que ens diguin la data en què fou construït el centre recreatiu de Carme. Tanmateix, la construcció d'aquest immoble caldria situar-la dins el primer quart del segle XX. Abans de la Guerra Civil a Carme hi havia dos centres socials: el d'esquerres (actual casal de Carme) anomenat Centre Popular de Carme i el de dretes anomenat Centre Recreatiu (i objecte d'aquesta fitxa). En el centre d'esquerres s'hi aplegaven els treballadors i en el de dretes els propietaris i fabricants. A Carme existia una gran rivalitat enter les dues societats. Situades en el mateix carrer, davant per davant. El centre recreatiu de Carme acollia dues entitats: el "Centro Cooperativo Obrero" constituït al 1922 i la "Asociación Recreativa" fundada al 1925. El primer té una finalitat social (instrucció, esbarjo, biblioteca, activitats culturals...) però la seva funció principal és la de cooperativa. Mentre que la "Asociación Recreativa" com el seu nom indica es dedicava a qüestions lúdiques com ara: funcions de ball i teatre. Actualment el Centre Recreatiu és propietat de l'Ajuntament i bàsicament se n'utilitza la sala principal per a fer representacions de teatre, actes lúdics, etc El municipi però, compta amb un nou equipament cultural edificat en el lloc que ocupava el Centre Popular.

Gran edificio rectangular de marcada solidez, cubierto a dos vertientes. Tiene dos plantas: la primera está cubierta por bóvedas de ladrillo y la segunda por un falso techo y decoración "art decó". Cabe remarcar la extraordinaria luminosidad debida a los grandes ventanales y el balcón longitudinal de la izquierda del edificio, donde aparece el escudo de Cataluña en la barandilla, motivo que se repite en las dos ventanas de la buhardilla, donde en una de ellas ha desaparecido.