Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

En Imatges

  • Josep Soteras i Mauri

Memòria

Va néixer el 23 d’Abril de 1907 i va morir l’onze de Març de 1989. Obtingué el títol d'arquitecte el nou d'agost de 1930 a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. Va desenvolupar una extensa carrera com a arquitecte, realitzant nombroses col·laboracions amb arquitectes com Lorenzo García-Barbón Fernández de Henestrosa i Francesc Mitjans i Miró. Val a dir també, que va exercir d'arquitecte en cap de la Unitat Operativa de l'Ajuntament de Barcelona. De la seva producció cal destacar els plans parcials del sector final de la Diagonal, Santa Coloma, Zona Nord de la Diagonal i les Corts, i els projectes de l'Estadi del Fútbol Club Barcelona, El Palau d'esports de Barcelona, l'antic estadi del R.C.E. Espanyol i les "Vivendes" del Congrés Eucarístic. A més, és l'autor d’edificis singulars, entre els que trobem l'edifici Euro Gran Via S.A. (Gran Via-Lepant), el conjunt industrial de Henkel Ibérica S.A, la Fábrica lámparas Z, els tallers de la Hispano-Olivetti i l'edifici de la Llave de Oro a la plaça Josep Tarradellas.

Font: Arxiu Històric del COAC

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Tallers Hispano-Olivetti

    Italo Lauro, Josep Soteras i Mauri

    Tallers Hispano-Olivetti

  2. Altar per al XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona

    Lluís Riudor i Carol, Josep Soteras i Mauri, Joaquim Vilaseca Rivera

    Altar per al XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona

  3. Habitatges del Congrés Eucarístic

    Carlos Marqués Maristany, Antoni Pineda i Gualba, Josep Soteras i Mauri

    Habitatges del Congrés Eucarístic

  4. Palau Municipal d'Esports

    Lorenzo García-Barbón Fernández de Henestrosa, Josep Soteras i Mauri

    Palau Municipal d'Esports

    El Palau dels Esports de Barcelona está situado en la parte más baja de la montaña de Montjuïc, en un solar que había ocupado uno de los palacios de la Exposició Internacional de 1929. Se inauguró en 1955 para albergar los II Juegos Mediterráneos y tiene capacidad para cualquier tipo de deporte cubierto. Fue el único polideportivo de Barcelona hasta que el FC Barcelona inauguró el Palau Blaugrana en 1971. El edificio consiste básicamente en una cubierta de 65 metros de luz que cubre las gradas y la pista polideportiva. La cubierta es una bóveda que está formada por nueve arcos de hormigón armado con tres articulaciones, están construidos in situ y tienen una altura de 24 metros desde su arranque a nivel del pasillo que separa los dos anillos de graderías. Estos arcos se dejan vistos en el exterior y se resaltan revistiendo los demás elementos con aplacado de piedra. En el interior sólo se han dejado vistos los nervios, revistiendo los techos con un enlistonado de madera que proporciona un buen acabado y sirve de absorbente acústico. Los accesos al edificio se producen a través de las fachadas planas, por debajo de dos marcos rectangulares con lamas verticales de hormigón gigantes que tamizan la iluminación.
  5. Camp Nou

    Lorenzo García-Barbón Fernández de Henestrosa, Francesc Mitjans Miró, Josep Soteras i Mauri

    Camp Nou

    El projecte respon a la necessitat d’allotjar un nombre d’espectadors cada cop més gran per a un club de futbol en constant creixement i amb una projecció social cada vegada més àmplia. Els criteris de disseny varen partir d’una anàlisi crítica dels principals estadis de futbol del món. El terreny de joc queda per sota del nivell del carrer, per tal que l’ascens a les grades més elevades no sigui tan exagerat. Les grades segueixen una traça de quatre corbes rebaixades per tal de garantir la màxima proximitat dels espectadors al terreny de joc. En secció, l’estadi s’organitza en tres graderies encavalcades, per aprofitar al màxim l’ocupació vertical. La primera graderia reposa directament sobre el terreny. La segona graderia allotja els seients de tribuna i les localitats més afavorides, que són les úniques a cobert. La tercera graderia allotja les localitats de general i creix en alçària per la banda oposada a la tribuna. L’evacuació s’organitza per mitjà de la combinació de nombrosos nuclis de circulació vertical comunicats amb unes passeres ininterrompudes. El Camp Nou aplica criteris de racionalitat al programa d’un estadi de gran capacitat, on els espectadors són els autèntics protagonistes.
  6. Ampliació i Reforma de l'Estadi de Sarrià del R.C.D. Espanyol

    Josep Soteras i Mauri

    El Camp d'Esports de la Carretera de Sarrià, propietat del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona, amb un aforament legal d'uns 15.000 espectadors, resultava insuficient per contenir còmodament la gran afluència de públic que desitjava presenciar les competicions de futbol que en el mateix se celebraven, per la qual cosa, des de feia temps, l'ampliació de les graderies de tribuna es feia indispensable. En les alineacions del sector aprovades per l'Ajuntament en 30 de novembre de 1953, es va preveure la possibilitat de la permanència i l'ampliació del Camp d'Esports de la Carretera de Sarrià de manera que fos possible una capacitat legal d'uns 35.000 espectadors, quedant el recinte del Camp d'Esports envoltat en gairebé tot el seu perímetre per carrers. Per encàrrec de la Junta, es va redactar un avantprojecte general que permetés el desenvolupament de les obres en diverses fases successives i d'acord amb les possibilitats econòmiques del Club. La primera fase correspon a l'ampliació de la tribuna principal, que constitueix l'objecte de l'actual projecte. DESCRIPCIÓ - Les obres consisteixen essencialment en l'addició d'una tribuna superior en voladís sobre l'actualment existent, suprimint la marquesina d'estructura metàl·lica actual i ampliant en 12 metres la profunditat de la graderia. Els perfils transversals han estat acuradament estudiats per obtenir una visibilitat perfecta per a tots els espectadore, tant en les localitats numerades com a les localitats de peu. Es divideix la graderia en tribuna alta i graderia i tribuna baixa. La tribuna baixa comprèn el tram inferior de 6 files de localitats numerades descobertes i el tram superior amb 12 files de localitats cobertes que s'anomena tribuna i en la qual està situada la tribuna presidencial i la llotja d'autoritats, flanquejades pel seu front i laterals per 21 llotges que s'estenen també per darrere de les localitats de la tribuna principal, formant llotges de 6 i 8 butaques. Per a l'accés d'aquestes localitats, s'han previst els següents vomitoris i escales: 6 vomitoris de 2 metres i 2 escales de 3 metres, de 18 metres en total. Les tribunes baixa i principal estan separades per un passadís de 1,20 metres d'amplada, al qual desemboquen els vomitoris i en sentit transversal per escales d'1 m. d'amplada, separades a una distància màxima de 12 m. Les grades de les tribunes tenen 80 cm. d'ample, dels quals 40 estan destinats a seients numerats i els restants a pas. L'amplada de les localitats serà de 0,50 m. per espectador. La tribuna alta comprèn també dos trams diferents: la tribuna superior i la graderia, que al seu torn se subdivideix en inferior i superior. La tribuna superior constarà de 6 files de localitats numerades descobertes i forma un voladís sobre la tribuna principal, d'9,50 metres. La graderia està formada per dos trams de 8 i 14 files de localitats de peu no numerades. Per al servei d'aquestes localitats es projecten els següents vomitoris i escales: tribuna superior, 8 vomitoris de 2 m. ; graderia, 10 vomitoris de 2 m. A la tribuna superior es deixa un passadís de distribució d'1 m. d'amplada, i en la graderia un altre passadís central d'1 m. després de la fila 8. a i un altre de superior de 2 m. després del segon tram de graderia. Les localitats de graderia estan calculades de 0,60x0,50m. d'amplada i deixant escales d'1 m., Amb una separació màxima de 11 m. ESTRUCTURA. - L'estructura de la nova tribuna es projecta de formigó armat, formant pòrtics de dos trams i volada de 9,50 m., Adossant la nova estructura als pòrtics existents de l'actual, deixant entre ambdues una junta de dilatació, de manera que el seu treball sigui totalment independent. La separació entre pòrtics és de 7 m. de la línia d'estructura de façana i convergent radialment segons la curvatura de la tribuna actual. Els pòrtics queden travats per jàsseres transversals i pels forjats de sostres de les plantes i entreplantes descrites. L'estructura es projecta per lloses de formigó armat reticulat, formant-se les graderies per nervis de formigó armat i lloses del mateix material que completin l'arriostrament dels pòrtics. Tota l'estructura ha estat calculada meticulosament per sobrecàrregues de 500 kg. per metre quadrat. Per evitar les esquerdes produïdes per les retraccions d'enduriment, s'han previst dues juntes de dilatació en sentit transversal, coincidint amb les actualment existents a la tribuna baixa actual.
  7. Edifici Luminor

    Josep Soteras i Mauri

    El ayuntamiento derribó un antiguo convento en 1943 para construir la actual plaza Castella. De este convento sólo se conservó la iglesia barroca y se aprovecharon algunas columnas del claustro para construir un porche de acceso. A cada lado de esta iglesia tenía que situarse un edificio con vocación de formar un espacio urbano con lenguaje tradicional y el edificio Luminor tenía que culminar este proceso. Soteras presentó una propuesta al ayuntamiento con fachadas tradicionales, que fueron aprobadas. Sin embargo, acabó construyendo un edificio muy distinto con criterios racionalistas. Es un caso muy parecido al del edificio Novocomum de Terragni de 1929. El edificio Luminor tiene una planta en L que cierra la plaza, mantiene la cornisa horizontal a la altura de los demás edificios y va escalonando la altura de las plantas bajas para adaptarse a la pendiente de la ciudad. Como elementos singulares aparecen unas ventanas adelantadas que sirven de escaparate y una marquesina de hormigón armado que remata el testero del edificio. La ampliación de Coderch es respetuosa con toda estructura formal y constructiva del proyecto. Las diferencias son muy pequeñas, casi imperceptibles.
  8. Habitatges Escoles Pies 6

    Josep Soteras i Mauri

  9. Blocs G1 i G2 del Polígon Montbau

    Josep Soteras i Mauri

    Blocs G1 i G2 del Polígon Montbau

  10. Fàbrica Philips

    Josep Soteras i Mauri

    Fàbrica Philips

    Los pabellones están organizados a lo largo de un eje de circulación interior con zonas verdes para el descanso de los trabajadores, como si el conjunto se hubiera concebido a partir de teorías derivadas de modelos higienistas y de ciudades jardín. Actualmente, el entorno ha sufrido graves transformaciones debido a la ampliación de la fábrica. Por motivos financieros y de flexibilidad, se ha destinado un edificio a cada función y se han dejado las plantas libres, definiéndose tan sólo la posición de los servicios, las escaleras y el montacargas. También se ha construido una sala de máquinas independiente para suministrar energía a los demás pabellones. La imagen del conjunto viene determinada por la estructura, que se puede cerrar por dentro o por fuera y permite realizar aberturas muy grandes donde se necesite. En el proyecto se juega con estas posibilidades y se combinan soluciones distintas según el material empleado. En general, se alterna la fábrica de ladrillo visto con el estuco pintado de blanco y el vidrio. Como la ventilación es básicamente artificial, se han colocado ventanas de 1,20 m de altura en las naves y se han protegido con lamas.
  11. Polígon Montbau: Segona Unitat

    Manuel Baldrich Tibau, Antoni Bonet Castellana, Pedro López Iñigo, Josep Soteras i Mauri

    Polígon Montbau: Segona Unitat

    Quan el 1961 es va decidir construir el segon sector, el Patronat va encarregar als arquitectes Manuel Baldrich, Antoni Bonet, Pedro López Iñigo i Josep Soteras la redacció del corresponent projecte arquitectònic. Quines van haver de ser les raons per escollir aquest equip tan heterogeni, composat per dos arquitectes municipals, un arquitecte provincial i un arquitecte independent, acabat d'arribar de l'Argentina amb un evident prestigi professional? Aquest equip, tot i la presència dels arquitectes municipals, un d'ells coautor del primer Pla, va decidir que no podia limitar-se a projectar els edificis, sinó que calia refer totalment també l'estructura urbanística d'aquell sector. Es va fer, doncs, un Pla nou, que es va aprovar el 2 de juliol de a 1962. Amb aquest nou Pla sembla que es va aconseguir, exactament, el doble nombre d'habitatges de què s'havia previst en un principi en aquell sector.
  12. Blocs Q del Polígon Montbau

    Manuel Baldrich Tibau, Antoni Bonet Castellana, Pedro López Iñigo, Josep Soteras i Mauri

    Blocs Q del Polígon Montbau

    El disseny del bloc Q, juntament amb el P i R van permetre doblar la densitat de l’edificació de la segona etapa de la construcció de Montbau, separada de la primera pel Torrent Central (de Pomaret). Organitzativament és similar al braç curt de la L del bloc P, de planta quadrada i 17 m de costat. Igual que allà, l’escala es troba al mig i dona accés a 4 habitatges per replà. Però el fet de tenir 14 plantes d’alçada, en lloc de només 4, obliga per normativa a col·locar ascensors. Se’n posen 2 per bloc, servint a les plantes parells i imparells respectivament. L’altre fet diferencial és el gir de 45º respecte a l’ordenació de la resta d’edificis, per tal d’aconseguir una bona orientació i per evitar la frontalitat entre les torres, optimitzant les vistes i l’assolellament de tots els habitatges. És l’única construcció per la que es va aplanar el terreny, amb la qual cosa totes 4 façanes són de la mateixa alçada. L’estructura d’aquest edifici és mixta de formigó i obra. A l’època encara hi havia la tendència de construir amb el sistema de parets de càrrega els edificis de major alçada. En aquest cas concret s’introdueix el formigó armat a les parets exteriors i es manté el maó per a l’estructura interior.
  13. Blocs P del Polígon Montbau

    Manuel Baldrich Tibau, Antoni Bonet Castellana, Pedro López Iñigo, Josep Soteras i Mauri

    Blocs P del Polígon Montbau

    A la segona etapa de la planificació del polígon d’habitatge de Montbau es produeix un augment de la densitat de l’edificació. Serà la forma d’agrupar alguns edificis i l’increment d’alçada d’altres el que permetrà aconseguir-ho. L’espai públic resultant té una escala més domèstica, generant petites places al voltant de l’edificació. El bloc P és un dels tipus desenvolupats a tal fi. Una successió de blocs en L, decalats, genera un entramat singular, al voltant del qual es projecten 3 grups separats, formats per 3 torres cadascun i que tanquen el conjunt. Els habitatges del braç llarg de la L tenen l’escala ventilada i il·luminada per façana i l’accés des del carrer a cota de planta segona, cosa que obliga a una tipologia diferent a la planta primera. Aquí els habitatges només tenen una façana, mirant cap a la plaça. A les plantes 2, 3 i 4 hi ha 2 habitatges per replà i façana davant i darrera. A la part curta de la L, l‘escala queda al mig de la planta i dona accés a 4 habitatges per replà. Al conjunt del bloc, totes les peces, a excepció dels lavabos, son exteriors. I tant a les sales com als dormitoris principals es produeix un endarreriment del pla de façana que dona a un espai exterior, unes terrasses, davant d’elles i genera un element compositiu molt característic i diferencial de la resta de façanes que no miren a la plaça. El sistema constructiu de parets de maó de càrrega permet aquestes grans obertures, donat que són perpendiculars a les façanes Sud i Nord. Les façanes combinen l’obra vista amb peces ceràmiques vidriades de la Bisbal de colors entre el blau i el verd.
  14. Fàbrica Coca-Cola

    Josep Soteras i Mauri

    El edificio se construyó en un solar de la calle Guipúzcoa que, en aquel momento, era la entrada a Barcelona desde el Maresme y tenía un gran porvenir como avenida comercial. El planteamiento funcional partía de la decisión de mostrar el proceso de fabricación a los transeúntes como un gran escaparate, con la voluntad de manifestar la imagen poderosa de la industria y presentarla como uno de los símbolos de la nueva sociedad. El edificio tiene forma de L con un ala de oficinas en el lateral y otra de fabricación a la calle, donde el proceso se desarrolla por gravedad en tres fases. En la planta superior se coloca el almacén de azúcar y materias primas, que descienden a la planta intermedia donde se mezclan y se fabrican las bebidas carbónicas En la planta baja se embotellan y cierran. A través de las grandes vitrinas de la planta baja se podía apreciar el proceso de embotellado de las bebidas carbónicas desde la calle, aunque hoy en día ya no es así ya que se ha desplazado el embotellado a la planta sótano sótano. En la primera planta, los técnicos todavía hoy pueden observar el proceso de fabricación a través de las grandes particiones de vidrio que subdividen el espacio interior. El edificio está planteado a partir de criterios de racionalidad constructiva, con un importante trabajo en la elaboración de los detalles.
  15. Església Parròquia de Santa Tecla

    Josep Soteras i Mauri

    Éste es un edificio aislado de planta rectangular que ofrece el aspecto de una inmensa nave industrial sin pilares intermedios. Tiene una capacidad para 800 personas sentadas y es completamente diáfana. La estructura de hormigón armado y los cerramientos de obra vista presentan un aspecto general que se podría considerar brutalista, pero los elementos más destacados —el campanario y la cubierta— son muy ligeros e innovadores. El campanario es un elemento singular de carácter escultórico que está formado por dos mástiles de hormigón armado de 45 m de altura que soportan una cruz muy esbelta y ligera, un juego de seis campanas y un reloj sonoro. La cubierta es una superficie reglada formada por una secuencia de paraboloides hiperbólicos que permiten desaguar fácilmente. Esta superficie se genera a partir del movimiento alternativo de unas jácenas metálicas en celosía que se van inclinando a un lado y a otro. La nave de la iglesia está iluminada por grandes vidrieras de hormigón con cristales de colores y líneas abstractas. El testero que cierra el fondo del presbiterio está formado por un muro retranqueado que acaba de cerrar el recinto, sin ornamentos.
  16. Servei Estació

    Francesc Cavaller i Soteras, Josep Soteras i Mauri

    El Servei Estació fue la primera gasolinera catalana de estilo moderno que se construyó a finales de los años treinta. Su fundador, José Manzanares, empezó combinar el servicio de repostaje con la importación de productos derivados del petróleo, evolucionando hacia el plástico y materiales de primera transformación, hasta que pasó a consolidarse como una tienda multiproducto. La evolución del negocio derivó en la necesidad de construir el actual edificio, con un programa comercial mucho más amplio que le ha llevado a convertirse en el Corte Inglés de las ferreterías. El proyecto de Soteras y Cavaller es un edificio de planta libre. Los únicos elementos fijos son el núcleo de comunicaciones verticales y las escaleras mecánicas, que fuero las primeras de Barcelona. El edificio está separado de una de las medianeras por la necesidad de respetar la fachada posterior de un edificio existente, lo que le permite ganar iluminación y acabar el edificio en forma de testero. Los alzados combinan grandes ventanales con aplacados verticales de granito gris. Los pilares metálicos aparecen marcados en la fachada y acaban rematando el edificio con una marquesina metálica.
  17. Fàbrica Coca-Cola

    Josep Soteras i Mauri

  18. Primera Ampliació del Camp Nou

    Antonio Bergnes de las Casas i Soteras, Francesc Cavaller i Soteras, Juan Pablo Mitjans i Perelló, Francesc Mitjans Miró, Josep Soteras i Mauri

    Primera Ampliació del Camp Nou

    El Estadio se inauguró en Septiembre de 1957, construida la primera fase sólo con las dos primeras graderías y coronación simétrica. El perfil del Estadio se caracterizaba por la gran marquesina de cubierta, con un nuevo diseño adaptado por los arquitectos a las técnicas convencionales del momento. No fue hasta 1982, ya bajo la presidencia del inefable Josep Lluís Nuñez, cuando la original asimetría del Estadio se vio completada con la tercera gradería con motivo de la celebración del Campeonato Mundial de Selecciones. El proyecto de esta segunda fase lo ejecutaron Mitjans y Soteras, junto a Juan Pablo Mitjans, hijo del primero y a Francisco Cavaller, sobrino del segundo. La construcción final se caracterizó por el montaje de una envolvente de lamas en todo el perímetro del edificio, y por la inclusión del cuerpo de rampas de la fachada este, originalmente independiente, dentro del volumen de la tercera gradería. Estas rampas, colgando tensadas de la fachada posterior aumentan el presunto dramatismo del conjunto, aún a costa de eliminar el valor de elemento mediador del proyecto original. En 1994, debido a la normativa de la UEFA, se adaptó la primera gradería, pasando los espectadores de pie a sentados. Este cambio implicó bajar prácticamente 3 metros la cota del terreno de juego, con las inevitables consecuencias en las isópticas del Estadio. La estoica espectacularidad de la visión original del Estadio y su acceso a tribuna en rampa desde el aparcamiento de geometría curva situado en Arístides Mayol, se fue desfigurando a partir de 1957 con la aparición de una burda constelación de edificios. Entre ellos brilla aún con luz propia la bella cúpula del Palau Blaugrana, lamentablemente hoy condenada a demolición, realizada por Soteras junto a Cavaller y al ingeniero Florencio del Pozo. Su menos afortunada volumetría exterior se entremezcla torpemente entre un grupo de banales edificaciones auxiliares. El conjunto, lejos de la categoría mítica del estadio, arruina el acceso simbólico al edificio. También los añadidos realizados a la fachada Oeste, entre ellos la sede del actual museo, con similar autoría, no ayudan a no negar la hipótesis de la existencia de un componente genético en la calidad de un arquitecto. El conocimiento arquitectónico, y ello es aún más visible al intervenir en un edificio preexistente, es probablemente de dudoso carácter hereditario. Se adquiere con esfuerzo, dedicación, constancia, y, aún cuando quizá hoy no esté de moda, con altas dosis de humildad y voluntad de servicio a la sociedad. Más de cincuenta años después, el Camp Nou mantiene su estoica dignidad y su funcionalidad como Estadio. Otra cuestión es si es el plató adecuado para la retransmisión de un partido de fútbol, cuando el espectador torna parte del espectáculo. O cuando el antiguo templo del deporte es transformado, bíblicamente, en mercado. Bueno, en centro comercial.

Arxiu

  • Perspectiva de l'exterior del Polígon Montbau: Unitat Nord-Est.

    Dibuix

    Perspectiva de l'exterior del Polígon Montbau: Unitat Nord-Est.

    Arxiu Històric del COAC

Bibliografia