-
1951 - 1952
-
1953 - 1954
-
1955
-
1955 - 1956
-
1956
-
Institut Ramon Berenguer IV
Francesc Bassó i Birulés, Oriol Bohigas i Guardiola, Joaquim Gili i Moros, Josep Maria Martorell i Codina
El projecte original correspon a un Institut Laboral encarregat pel Ministeri d’Educació, dins un programa de desenvolupament endegat després de la postguerra. L’edifici s’articula en forma d’una gran H que dóna lloc a un pati d’entrada i a un pati posterior més petit. Les dues ales laterals que flanquegen el primer recinte es destinen a aules, mentre que la part posterior acull les dependències comunes. La planta s’organitza extensivament, seguint un esquema de corredors axials que donen accés a cada part del programa. Les cobertes de les aules segueixen dos tipus, segons la seva posició: un primer tipus en dents de serra, amb el vessant de directriu circular, i un segon tipus amb una coberta de teula amb dos vessants desiguals, un cos baix adossat i les obertures als tancaments laterals. El conjunt reflecteix un exercici d’aplicació estricta d’alguns principis del moviment modern, abans de la revisió que els mateixos autors durien a terme durant la dècada següent.1955 - 1957
-
Edifici d'Habitatges Roger de Flor
Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina
En aquest edifici reapareixen els mateixos problemes que tenien els arquitectes del GATCPAC amb les ordenances de l'Eixample de Barcelona, on la profunditat edificable i les mitgeres els obligaven a fer servir petits patis de ventilació. En aquest cas, es va introduir una innovació important en projectar l'edifici com si fossin dos blocs paral·lels, separats per un gran pati intermedi de ventilació de 5 m d'amplada. Aquesta nova distribució assegura que tots els habitatges disposen de dues façanes i ventilació creuada, però s'ha hagut de renunciar a una part de la superfície construïda que permet edificabilitat. Els murs de càrrega són paral·lels a la façana, sense reculades de cap mena. Les façanes són de maó vist, i les de la planta baixa de maó vist vidriat. Les finestres al carrer són de fusteria metàl·lica amb persianes enrotllables; les de les altres façanes són de fusta amb persianes de llibret de lama ampla. Els balcons tenen l'ampit davanter massís, que forma una L amb el voladís, i està revestit de rajola blanca, conformant una composició molt abstracta, estil Bauhaus: una trama uniforme de taques blanques sobre un llenç absolutament pla de color vermell. Les persianes i les baranes són de color blau, i la fusteria metàl·lica s'ha pintat de negre.1954 - 1958
-
1957 - 1958
-
Església Parroquial Provisional de Sant Sebastià
Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina
1958
-
1955 - 1959
-
Illa de Cases Pallars
Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina
L’edifici respon al propòsit de racionalitzar l’habitatge social a partir del referent de l’illa Cerdà. El bloc tipus conté quatre habitatges, amb un petit celobert al mig que serveix els dormitoris. Cada bloc queda clarament separat del bloc veí per un tall que conté l’escala i els safarejos. L’habitatge tipus consta de dues crugies, una per als dormitoris i l’altra per a la cuina i els serveis. El conjunt, de PB + 5, crea una façana ritmada gràcies a la diferenciació volumètrica dels cossos. El projecte té cura simultàniament de totes les escales de treball: des dels estàndards de l’habitatge mínim fins al control de la forma urbana. -
Grup d'habitatges Radio Barcelona / Loreto Burdeus
Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina
Grup d'habitatges entre el Carrer de Loreto i el Carrer de Burdeus de Barcelona. -
1958 - 1959
-
Conjunt d'Habitatges Passeig Maragall / Sagnier
Josep Alemany i Barris, Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina, Francesc Mitjans Miró, Antonio Perpiñá Sebriá, Josep Maria Ribas i Casas
1959
-
1956 - 1960
-
Grup Escolar Germans Amat
Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina, Josep Pratmarsó i Parera
A Terrassa existia des de feia temps la necessitat d'escolaritzar un gran nombre de nens i nenes que pertanyien a famílies immigrants. Per resoldre aquest problema l'ajuntament va adquirir tres solars situats a la perifèria de la ciutat, precisament a les zones on la població en edat escolar estava més desatesa. Analitzant aquesta situació, es podrien trobar determinats paral·lelismes polítics i socials amb el programa d'escolarització nacional catalana que proposaven la Generalitat Republicana i el GATCPAC a la dècada de 1930. Per als tres grups escolars es va redactar un programa comú i es va plantejar la necessitat d'estandarditzar la quantitat més gran possible d'elements constructius per reduir al màxim el cost de construcció. A partir d'aquestes premisses i per aconseguir la màxima simplicitat i claredat distributiva, els arquitectes van proposar diferenciar els diferents blocs i patis de joc, connectar els blocs mitjançant la sala d'actes-gimnàs, orientar i ventilar tan bé com sigui possible les aules, normalitzar els elements constructius i simplificar al màxim lestructura. Tenint en compte aquestes directrius, els projectes van acabar essent el resultat de l’adaptació del programa escolar al terreny. El sistema estructural s'ha estandarditzat per als tres grups escolars i s'ha utilitzat un entramat ortogonal uniforme de formigó armat que es manifesta a l'exterior per donar aire de sinceritat constructiva al conjunt. Aquesta decisió respon a motius econòmics, però també culturals, ja que segueix els postulats del Grup R de “rescat” del moviment modern que s'havia desenvolupat durant la República. A més, l'ús de murs de càrrega hauria dificultat la construcció de grans finestrals. La funció específica de cada edifici, en canvi, s'expressa a través dels tancaments, que poden ser opacs o transparents en funció de les necessitats espacials i lumíniques de l'interior (paraments cecs a les sales d'actes i molt de vidre a les aules).1960
-
Grup Escolar Baró de Viver
Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina
Aquest projecte és una continuació de l'experiència desenvolupada prèviament als tres grups escolars de Terrassa. La diferència és que, en aquest cas, gràcies a l'extensió del solar, el grup escolar s'ha pogut desenvolupar a una sola planta. Aquesta disposició permet eliminar les escales i establir un contacte directe des de les aules amb el jardí. El programa es desenvolupa en dues seccions completament independents, una de cinc aules per a nois i una altra de cinc aules per a noies. Cada secció té el seu propi pati d'esbarjo, on s'accedeix directament des de totes les aules. Com a filtre, cada aula té un porxo de bruc i un espai exterior per fer classes a l'aire lliure. L’escola també està dotada d’una sala d’actes convertible en gimnàs i d’un parvulari. Tota l’estructura de l’edifici és una retícula de formigó armat amb els tancaments de maó vist. La jardineria es compon bàsicament de masses d'arbres situats estratègicament per donar ombra i proporcionar intimitat. La separació visual entre els nens i nenes es produeix mitjançant una escultura de Moisès Villèlia a base d'elements de fibrociment verticals.1957 - 1961
-
1958 - 1961
-
Illa d'Habitatges Escorial
Josep Alemany i Barris, Oriol Bohigas i Guardiola, Josep Maria Martorell i Codina, Francesc Mitjans Miró, Antonio Perpiñá Sebriá, Josep Maria Ribas i Casas, Manuel Ribas i Piera
La mansana té establerta la típica ordenació d'edificis alineats al llarg dels carrers circumdants amb grans profunditats d'edificació al voltant d'un pati central, en part també edificable. La proposta urbanística va consistir a trencar aquest esquema tancat i obrir l'interior com a espai públic relacionat amb els carrers, intentant, però, no contradir la realitat morfològica d'aquests carrers. És a dir, es va tractar d'unir tres premisses fonamentals: millorar les condicions higièniques dels habitatges en profunditat que es donaven a la urbanització tradicional; integrar l'ús públic els espais interiors de la mansana, trencant la reincidència formal dels carrers; mantenir, no obstant això, el caràcter urbà dels carrers adjacents que pertanyen a una xarxa urbana molt característica d'un barri barceloní. Per a això es van organitzar dos edificis lineals seguint l'alineació de dos carrers i es va obrir l'espai interior cap al carrer Escorial que té un caràcter menys local. Enmig d'aquest espai es va situar l'edifici alt que acumula en alçada bona part de l'edificabilitat de la mansana. Els tipus d'habitatge s'adeqüen a l'evident exigència morfològica general: els edificis lineals agrupen habitatges aparellats amb accés per escala per a cada dues d'elles (de 80 i 90 m2), l'edifici alt correspon a habitatges en dues plantes amb accés per passadissos longitudinals, (100 m2). L'acabat exterior de l'edifici alt és de formigó i rajola blanc i el dels edificis baixos és de maó massís i gelosies ceràmiques.1955 - 1962
-
1959 - 1962
-
Habitatges Meridiana
MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina
L’edifici, orientat de nord a sud, recolza els habitatges a banda i banda i deixa quatre patis ben folgats per on respiren les estances interiors. Un sistema estructural de pantalles de formigó permet encaixar amb una gran netedat quatre habitatges per replà, i cada habitatge s’organitza en dues crugies: la més petita conté la cuina, el menjador i la sala d’estar, mentre que la més gran conté els dormitoris. Un sistema de variants per a les obertures permet esbiaixar les finestres cap al sud i modelar el gran pla de façana com un teixit variat i tridimensional, on la plaqueta ceràmica es combina amb el formigó dels cèrcols i dels díedres que sostenen les tribunes.1959 - 1965
-
Parròquia de Crist Redemptor
MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina
La parròquia del Crist Redemptor és un edifici annex a un antic conjunt parroquial d´un barri popular de Barcelona. Es col·loca en un lateral de les dependències existents delimitant, per la part del darrere, un petit pati interior que permet l'entrada de llum a certs punts de la capella alhora que genera un espai de comunicació entre l'església antiga i la nova. En el seu encaix al solar, l'equip d'arquitectes va decidir endarrerir el volum construït uns metres respecte l'alineació del carrer per atorgar més espai al transeünt, mitjançant una plaça que remet a les places tradicionals dels pobles, on els feligresos es reunien en sortir de missa. Tot i que, actualment, aquest espai quedi tancat quan no se celebren actes a la capella, permet donar un “respir” als veïns, acostumats als sinuosos, petits i inclinats carrers del barri. Una plaça plana, enlairada uns metres del terra per separar-se de sorolls i camins quotidians, un lloc de reunió amb bancs i murs d'obra. La planta s'aixeca en una sola nau, de caràcter industrial, amb una estructura porticada en forma de cintres triangulades de fusta. Les façanes i murs són de maó tradicional color terra i els acabats en acer, així com els pilars que suporten una jàssera de formigó a un lateral de la capella, estan pintats de color vermellós. Aquestes tonalitats cercades aporten homogeneïtat visual a l'espai. La coberta és inclinada a dues aigües. L'acabat es duu a terme amb teula ceràmica, perquè es tracta d'un material de proximitat i acord als materials del conjunt de l'església. Excepcionalment, i per aportar llum zenital a l'espai interior, al centre de la coberta es col·loquen unes franges de teules transparents que permeten l'entrada de llum. Tot el conjunt es recolza sobre un tauler de fusta i s'aïlla amb una capa de fibra de vidre.1957 - 1968