Casal de tres cossos format per planta baixa, pis i golfa. Té una torre quadrada estucada de blanc. A la façana destaca l'arc trilobat de la porta, l'emmarcat de les finestres i el treball de ferro forjat de les reixes. Les obertures del pis són rectangulars i les de les golfes, de petites dimensions, apaïsades per a la ventilació. L'edifici és fruit de diverses reformes a partir d'un casal del segle XIX, la més important duta a terme el 1911 per l'arquitecte Josep Renom. Del primer casal es conserven les pintures del sostre, conservades sota els enteixinats modernistes. L'any 1941 la família Arimón ven la casa als Garcial Planas. Entre el 1950 i el 1960 van tenir lloc diverses reformes, una de les quals duta a terme per Santiago Cassulleras Forteza.

Conjunt funerari que, originalment, estava disposat amb planta de creu grega centralitzada per una plaça octogonal, amb un departament central, tres eixamples i zona de dissidents. Degut a diferents ampliacions posteriors, aquesta última es troba organitzada en quatre quadrants o Departaments (de Sant Oleguer, de Sant Nicolau, de Santa Eulàlia i de Sant Salvador). S'han inclòs, a més, zones externes (departaments de Sant Oriol, Sant Otó, Sant Nicodemus, Gregal i Sant Joaquim).

Església situada al centre geomètric del cementiri, davant de l'avinguda d'accés, i de planta en creu grega. Presenta una decoració eclèctica i està coronada per una cúpula de ceràmica vidriada en forma d'escames, que té al seu damunt una gran imatge de l'àngel del Judici final. A conseqüència d'una visita del Governador de Barcelona a Sabadell durant l'agost de 1853, s'acordà de traslladar el cementiri del Taulí, doncs aquest es trobava massa proper a la ciutat i afectava la salut pública. Les discussions sobre el nou emplaçament van durar fins el 1860, any en què es decidí construir-ne un de nou a les Planes de Sant Nicolau. Les obres, a càrrec de Josep Antoni Obradors, començaren pel maig de 1863 i foren inaugurades el 26 de juny de 1864. Els primers bastiments foren petits i edicles sobre tombes; més endavant (1867) van aparèixer els primers panteons, i finalment l'any 1893 fou aixecada l'església.

Escola pública, cantonera i de planta baixa. L'edificació es disposa al voltant d'un pati fent una “L”. Al centre es troba el vestíbul i les dependències de la direcció. A cadascun dels braços hi ha una aula que dóna al pati i al carrer. La façana és d'estil modernista i està feta amb obra vista molt treballada, amb un sòcol de pedra. És notable el mural ceràmic que es troba el xamfrà, amb l'escut de Sabadell i la data de construcció de l'escola. Aquesta escola fou construïda l'any 1897. Va ser el primer i el darrer testimoni del moviment pro edificis escolars iniciat el 1888. Es va enderrocar la part interior de l'immoble i al desembre del 1982 es va construir una nova escola acoblada a l'antiga façana.

Edifici cantoner que presenta planta baixa i dos pisos. La façana és de llenguatge modernista i combina el maó vist, els esgrafiats amb motius florals, la pedra treballada i les ceràmiques. Al xamfrà hi ha una gran balconada que es recolza sobre una pilastra. Cal destacar també el ferro forjat dels balcons i de l'entrada. L'entrada forma un cancell separat del carrer per una reixa. L'edifici, tal com era al 1982, provenia de la reforma d'una sèrie d'habitatges entre mitgeres que foren transformades en hotel, tot canviant la distribució interior però conservant les crugies i les obertures de la façana.

Església eclèctica, voltada de bosc i emplaçada sobre les restes de la vil·la romana i de l'ermita de Sant Iscle. Té una bona disposició de volums, emfatitzats per les teulades a diferents nivells i pels arquets sota les cornises. El campanar, del moment modernista, combina l'obra vista amb el paredat i està rematat per un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l'accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l'interior, cal destacar l'altar del Santíssim amb escultures i relleus d'Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l'altar Major són obra d'Antoni Vila Arufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell. Segons la tradició, vers l'any 1652 es trobà, tocant a la font del Torrent de Canyomeres, una imatge de la Verge de la Salut, i des d'aquell moment es començà a venerar a l'Ermita de Sant Iscle, lloc on eren conduïts els empestats de la vila. L'actual temple és obra de M. Pascual Tintorer, fou acabat el 23 d'abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes. Més endavant, fou bastit el campanar (1907) i l'any 1945 l'església fou reformada per F. Folguera, qui va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l'atri d'entrada.

Escola entre mitgeres, separada del carrer per un pati. La construcció es disposa al voltant d'aquest fent una “L”. Consta de planta baixa i dos pisos. Les façanes i la tanca del pati són d'obra vista ornada amb elements ceràmics. L'entrada té forma d'arc parabòlic. Al cancell hi ha un vistós sòcol de ceràmica. Cal destacar les reixes de ferro forjat de l'entrada, així com les finestres i la tanca del pati. La segona planta de l'immoble és producte d'una addició posterior.

Despatx entre mitgeres, de planta baixa i pis. Façana de llenguatge modernista però compositivament simètrica. A la planta baixa hi ha unes grans finestres i al pis, una galeria amb columnetes decorades amb motius florals (manca la barana de fusta i ferro forjat que hi havia). Els materials emprats són el maó vist, l'estuc, la pedra al sòcol i la ceràmica als ampits de les finestres. L'interior és format per dues grans naus, a la planta baixa hi ha un petit altell. L'estructura és metàl·lica. L'edifici construït era una mica diferent al projectat, ja que aquest últim tenia una planta més d'alçada i una façana plana en lloc de la galeria. La disposició funcional de la planta era la mateixa.

Edifici públic destinat a escola d'ensenyament professional. Està format per dues grans naus i una torre lateral que conté l'escala. Una de les naus està col·locada de forma paral·lela al carrer i consta de baixos i dos pisos. L'altra nau és perpendicular a la primera, té el tester al carrer i és només de planta baixa. La torre de l'escala és de planta circular, està coronada per una coberta de pavelló d'escames ceràmiques i les seves obertures superiors tenen forma d'arc parabòlic. Les façanes són modernistes i tenen un sòcol de pedra i a la resta del parament s'hi combina l'obra vista i l'estucat. La cornisa i els ampits de les finestres estan decorats amb ceràmica de color verd. La nau principal té la coberta a dues vessants, l'altre té la coberta de dent de serra. L'actual edifici de l'Obra Social de la Caixa de Sabadell havia d'acollir les aules, els tallers i les dependències de l'Escola d'Arts i Oficis. Va ser construït entre el 1907 i el 1910 per Jeroni Martorell, al mateix temps que construïa l'edifici de la Caixa d'Estalvis ajudat pel mateix equip d'artesans. Hi col·laborà l'escultor Tomàs Priu i Marine. L'escola va ocupar l'edifici durant cinquanta anys, però posteriorment va patir una reforma a l'interior, a fi d'adequar l'edifici a seu de l'Obra Cultural de La Caixa d'Estalvis, aquesta fou realitzada per l'arquitecte J. Vila Juanico i el decorador R. Ribalta. El 1992 es van fer obres de reforma de la planta baixa per adequació a biblioteca creant un accés pel carrer Font.

L'any 1902, davant del creixement al què s'enfrontava la Caixa de Sabadell, es va decidir adquirir un solar entre mitgeres al centre de Sabadell per ubicar la seu central de l'entitat. Es coneix com el Palau de l'Estalvi, i ha esdevingut una peça clau en el panorama de l'art modernista. L'edifici, d'estil neogòtic amb interior modernista, va pensar-se per a que acollís les dependències de la caixa, la biblioteca i un saló d'actes. Consta de tres nivells: soterrani, planta baixa i planta pis. La planta baixa originàriament estava ocupada per la biblioteca, però actualment alberga les oficines d'atenció i servei al públic, així com les dependències pròpies de la gestió i el govern de la institució. En aquesta mateixa planta hi ha un ampli vestíbul porticat. A la planta pis s'hi troba el Saló Modernista i la Sala del Consell. A l'interior de l'immoble destaca l'ús de pedra obrada amb motius medievalistes i vegetals. Destaquen els capitells de les columnes, esculpits amb roses i gira-sols. Cal destacar un monument dedicat al fundador Pere Turull. Al saló principal hi ha diverses vidrieres policromades amb representacions al·lusives a la Indústria, l'Agricultura, el Comerç, l'Estat i el Clergat. La claraboia del pati és també de vitralls exornats. La façana és de pedra, amb dues escultures que representen la Virtut i el Treball. S'estructura en tres cossos: el central està més elevat i té el pla de la façana desplaçat destacant sobre el laterals, amb molta menys decoració i una acusada horitzontalitat i sobrietat. Són significatius els vitralls i els esgrafiats de motius florals i simbòlics. Per construir l'edifici, els directius de La Caixa van convocar un concurs entre arquitectes catalans o residents a Catalunya. Foren cinc els presentats, però segons el jurat cap d'ells reunia les condicions previstes i hom va decidir encarregar el projecte a un dels presentats, que fou Jeroni Martorell. Les obres varen començar-se al 1906 i dos anys més tard, amb l'estructura acabada, s'iniciaren els treballs de decoració interior. Al 1910 es van aturar les obres parcialment per la construcció paral·lela de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis, actual seu de l'Obra Social Caixa Sabadell. Des del 1916, la major part dels serveis de la Caixa de Sabadell es desenvolupen al nou edifici. Entre 1968-1970 es portà a terme una reforma per l'arquitecte G. Bracons, modificant la planta baixa i substituint la façana posterior de rajola i estuc per una de formigó.

Despatx cantoner, compost de planta baixa i pis. L'edifici va patir reformes i presenta la planta gairebé lliure, molt senzilla. Les façanes són d'estil modernista presentant una gran riquesa ornamental, amb molta varietat de motius i materials (pedra, estuc, ceràmica, ferro forjat, etc.). El despatx forma una unitat funcional amb l'edifici contigu. El primer pis presenta un balcó on a cada banda hi ha disposades un parell de finestres.

Mausoleu de Joan Carol Prat, construït el 1918 per l'arquitecte Eduard M. Balcells Buïgas i l'escultor Metzner. Sobre un basament de pedra s'aixequen quatre columnes de base rectangular a cada costat que sostenen una estructura esglaonada amb la tomba. A la part posterior s'aixeca una gran creu i una figura al davant. A tres de les columnes hi ha adossada una figura que agafa amb les dues mans una petita columna. Tota la tomba és feta de pedra amb el cognom Carol gravat al davant.

La Torre de l'Aigua és un dipòsit d'aigua modernista considerat un dels símbols emblemàtics de la ciutat. Es troba a la zona est, tocant gairebé la riba del riu Ripoll. Entre 1922 i 1967 va fer la funció de dipòsit. Es tracta d'una torre de formigó armat, una de les primeres obres en aquest material fetes a Sabadell. La seva composició a base de grava, sorra i aigua, juntament amb unes barres d'acer, va permetre aixecar una estructura esvelta que podia sustentar el dipòsit. El seu aspecte arquitectònic està vinculat a la tradició alemanya d'aquest tipus d'edificacions. El cos estructural està format per vuit pilars amb els seus capitells i cornisa, disposats en forma de tronc de piràmide i comunicats entre sí per una escala d'ascensió helicoidal. A la part alta es troba el dipòsit i el mirador. Aquest està format per vuit balcons amb baranes de ferro. El dipòsit està aïllat amb un doble mur i cambra d'aire, amb cinc obertures rectangulars sota cada balcó per il·luminar el dipòsit i ventilar la cambra d'aire. Tot i que exteriorment té forma octogonal, l'interior és circular per evitar la pressió de l'aigua als angles. Corona l'edifici una cúpula formada per vuit paraments inclinats. La seva capacitat és de 293,5 m3. El juny 1915, davant el problema de l'abastament d'aigua de la ciutat, s'obrí un concurs de projecte i construcció d'una torre-dipòsit, amb unes bases detallades per Francesc Izard, però que deixaven llibertat en quant a materials i forma. Es presentaren quatre projectes, sent el guanyador Lluís Homs. El febrer de 1916 es van començar les obres, sota la direcció de Josep Renom i Costa com arquitecte municipal. El cost de l'obra va ser de 104.422'70 pessetes. El dia d'agost de 1918 es va inaugurar amb l'assistència de les autoritats, però no va entrar en funcionament fins al 1922. La torre ha sofert un progressiu procés d'abandonament fins al total desús. És propietat de l'Ajuntament, que l'ha deixada a l'empresa concessionària (des de l'any 1949 amb una concessió de 99 anys).

Mercat format per la planta semisoterrani, que allotja el magatzem, i la planta pis, amb el mercat, accessible per quatre punts situats als vèrtexs (un d'ells coronat per una cúpula). La coberta està formada per diferents plans inclinats que deixen entre ells les obertures que il·luminen l'interior. El mercat tenia un disseny acurat: el projecte contemplava els diferents tipus de parades segons la seva utilització (fruita, carn o peix) i la seva situació, així com els diferents elements que les configuraven (revestiments, llums, numeració, posacistells, etc.). L'interior ha sofert un progressiu procés de transformació, perdent-se el seu caràcter unitari original. L'obra es va iniciar el novembre de 1928 en l'anomenat "Pla de Sang". Aquest emplaçament era el previst pel Pla de Reforma i Eixample de J. Renom-Manich.

Església de façanes modernistes feta amb aparell mixt d'obra vista i maçoneria. Formada per una nau central i dues laterals d'estructura gòtica. A l'interior hi ha: pintures de nois i noies de Mauri per a l'altar de Sant Josep de Calassanç amb escultura de Juventeny i tres relleus d'alabastre policromat (1945-1949); altar de la Mare de Déu de l'Escola Pia amb imatge de talla de Claudi Rius (1945-1952); altar de Sant Pompili amb imatge de Fàbregas (1947); i altar de Sant Benet, projectat i pintat per Joan Pàres (1950-1951). La primera pedra fou col·locada el 25 de maig de 1924. El primer de maig l'església va ésser beneïda, encara que no estava acabada, ja que manquen la façana principal i el campanar que havia de tenir 40 metres. Va actuar com ajudant el futur arquitecte sabadellenc Vila Juanico, així com el paleta local Simó Piera, que va ser qui va rebre a Le Corbusier en la seva visita a Sabadell. La pedra fou a càrrec de Nicolau Molina, i l'església la va bastir J. Espanyol amb l'ajuda de Vinyas.