L’edifici dels jutjats ha d’assumir els condicionants d’un lloc situat en el límit del paisatge urbà de Girona, a prop del riu Onyar, a la riba oposada a la zona antiga de la ciutat i davant el conjunt monumental de la Catedral i el pinacle de l’església de Sant Feliu. Un edifici de gran complexitat programàtica, amb varietat d’espais, on la consideració d’allò públic i d’allò privat o restringit, fa necessària una claredat de circulacions i una lògica d’agrupació d’àrees segons les activitats i la seva situació respecte l’exterior. En l’ala principal s’ubiquen els serveis comuns, les magistratures i les zones representatives. A l’altra, els jutjats amb les sales de vista en planta baixa.

La situació prèvia de la Ciutat de la Justícia presentava els diferents departaments judicials de la ciutat de Barcelona i de L’Hospitalet de Llobregat escampats en 17 edificis, repartits entre les dues ciutats. La unificació de tots ells en una nova Ciutat de la Justícia resulta en una major eficiència, permet que els espais de treball s’adaptin a la constant transformació del cos judicial i, a la vegada, es reserva espai per a un futur creixement. La proposta més significativa del projecte és la de fragmentar l’ambiciós programa –de 241.519,92 m2 de superfície construïda- en una sèrie d’edificis separats encara que interrelacionats, que es disposen sobre un espai amb voluntat de plaça pública. Els edificis es revelen com a blocs mesurats, amb façanes portants de formigó armat i acolorit. La proposta pretén equilibrar les diferents relacions entre àrees de treball, zones públiques i paisatge. L’edifici atri es converteix en el principal espai públic del complex i té caràcter de zona de relació i circulació principal de la Ciutat Judicial. Actua com a carrer de distribució i com a filtre d’accés a les dependències judicials. Amb només quatre altures, el seu impacte volumètric és inferior. Aquest element també permet articular les entrades a la Ciutat de la Justícia i alhora dotar-les d’un espai de presentació i relació indispensable en una intervenció d’aquestes característiques. Respecte al material, les façanes són de formigó armat acolorit. Realitzat in situ, el pigment s’agrega en el dosatge i no a posteriori. Mentre que la textura llisa s’adverteix en la percepció pròxima, el color juga un paper fonamental a escala global. La diversitat de volums i el seu tractament indiferenciat es veuen complementats per la coloració que identifica cadascun dels edificis: sis colors per a vuit edificis. Els pigments són bàsicament òxids de ferro excepte el verd, que és òxid de com. Entre les seves característiques més destacables cal apuntar que són estables, indissolubles i inertes, mantenint intactes les qualitats del color amb el pas del temps.