A mig camí entre la colònia i la fàbrica urbana, Can Remisa comptava amb habitatges, una capella, un economat, una fonda i una petita escola. Al llarg de la dècada de 1880 la família Rusiñol va ampliar la colònia i va construir un imponent casal batejat per Santiago Rusiñol com el Cau Faluga, una veritable joia del modernisme industrial. El conjunt emmurallat, entre el riu i els camps de conreu, està presidit per la xemeneia, una talaia cilíndrica que supera els 40 metres d'alçada i l'imponent casal dels amos, edifici que mostra trets eclèctics, a cavall entre l'arquitectura romàntica i la modernista. En diversos punts de la colònia hi ha elements modernistes, com per exemple fanals amb forjats, encara que la colònia és pròpiament d'estil premodernista. Està delimitada per un mur fet de còdols i ciment. La colònia s'estructurava linealment amb les naus preparades per a l'ampliació i, frontalment, i en un altre eix paral·lel, hi havia els habitatges dels obrers i l'estatge del propietari, que venia a residir-hi a temporades. També s'estructurava a l'entorn d'un gran espai lliure amb un edifici d'estatge per als propietaris -molt interessant-, una nau de treball de planta baixa i dos pisos amb un cos d'edifici central que mostra la intenció d'una ampliació, que no es va arribar a realitzar mai, i dos cossos d'habitatges per als obrers.

Funeral complex that, originally, was laid out with a Greek cross plan centred on an octagonal square, with a central department, three districts and a dissident area. Due to various subsequent extensions, the latter is organised into four quadrants or departments (Sant Oleguer, Sant Nicolau, Santa Eulàlia and Sant Salvador). External areas have also been included (departments of Sant Oriol, Sant Otó, Sant Nicodemus, Gregal and Sant Joaquim).

Detached single-family house (currently divided into two houses), surrounded by a garden, with a tower at the back which has a square base and an octagonal upper body. It has a complex structure, with a Greek cross plan, made up of several bodies that have roofs on two sides. The material used in is exposed brick, which gave the house its name. The Red Tower was built in 1899 following the criteria of the eclectic architecture typical of that period, although it incorporated some medieval elements. The urbanisation of the Sant Ramon Street area (the old road from Cerdanyola to Sant Cugat), which became known as the "Dalt neighbourhood", had begun around 1828 with the construction of houses in some land owned by the Serraparera farm. Subsequently, new construction processes were carried out there, especially during the 1860s and 1880s. (Dating provided by source)

El nom del Guixaró està associat a la masia coneguda com a Casa gran del Guixaró. El topònim es coneix per un document del segle XVII. La pubilla d'aquesta casa es va casar amb Francesc Guixaró i des de l'any 1627, la casa de pagès es va conèixer amb el nom de Casamitjana i Guixaró. En el segle XIX per disputes familiars i problemes d'herències, els Guixaró van vendre la casa i les terres a Miquel Vilanova i Marsinyach, que era l'hereu de la masia de la Serra de Cap de Costa de Puig-reig. Aquest, l'any 1877, va encarregar a un enginyer un estudi tècnic per construir una resclosa i un canal. L'any 1879, Esteve Comelles i Cluet, de Berga, comprà una part de les terres del mas per tal de construir-hi una fàbrica de filats i teixits de cotó. La fàbrica es construí entre els anys 1888 i 1889 i la vella resclosa, de fusta i amb un canal de derivació molt petit, es construí l'any 1895. Ja de bon principi, la fàbrica disposà de turbina per tal de transformar la força de l'aigua en energia mecànica que donés impuls al sistema dels embarrats i, també, de màquina de vapor, que s'utilitzava com a font d'energia complementària per a contrarestar les èpoques de sequera i la irregularitat del cabal del riu Llobregat. El Sr. Comelles no es limità a construir una fàbrica. Eren temps de colònies industrials i al costat de la fàbrica del Guixaró també s'hi construïren pisos per als treballadors i un conjunt de serveis i equipaments per tal que els obrers tinguessin a la colònia tot allò indispensable per a viure. Un altre edifici que féu construir, i que s'entenia com un "servei" per als treballadors, fou l'església. Antigament, l'església del Guixaró estava situada al costat de la fàbrica (la casa del director també). Actualment hi ha una petita capella a l'edifici de les antigues escoles. Fins fa uns trenta anys, i des de l'origen de les colònies, la religió i el capellà tenien un paper cabdal en l'orde social i la vida quotidiana de la colònia. El capellà era qui coordinava el conjunt de les activitats socials i festives; era l'ull vigilant de l'amo a la colònia i era qui difonia, entre els treballadors, el missatge que l'amo era com un pare per als treballadors, una figura protectora que els proporcionava feina, menjar, pis i tota mena de serveis. L'any 1902 Esteve Comelles, el fundador de la colònia, morí i la colònia quedà en mans dels seus fills. L'any 1917 els Comelles la van vendre a Joan Prat Sellés, de Manresa, i aquest, i altres socis seus, se la van vendre, el 1929, a Marc Viladomiu i Santmartí, l'amo de Viladomiu Nou. A partir d'aquest moment, la colònia prengué un nou impuls: es construí la carretera que connecta el Guixaró amb Viladomiu Nou; s'ampliaren els pisos dels treballadors amb la construcció de les galeries (on s'instal·laren els lavabos i els safareigs); s'inaugurà la nova escola (1932) i el camp de futbol i, finalment, l'any 1935 arribà l'electricitat i l'aigua potable. Després de la Guerra Civil seguiren apareixent nous serveis i equipaments:nova resclosa i canal (1942), la guarderia (1946), la biblioteca (1948), el teatre (1949) i els pisos nous (1953); s'anà consolidant l'electrificació del sistema productiu de la fàbrica i s'amplià l'espai industrial (1948-1950). Aquestes novetats van permetre superar, poc a poc, la misèria i les dificultats dels anys més durs de postguerra. A partir dels anys 70 del segle passat, els indicis de crisi i esgotament del sector tèxtil i del model de les colònies industrials es feren més palpables. La colònia anà perdent població i s'anaren clausurant serveis tradicionals de la colònia com l'escola o la botiga. Finalment, la fàbrica tancà portes a finals dels anys vuitanta. Després del tancament de la fàbrica, als treballadors residents a la colònia se'ls va oferir la possibilitat d'adquirir els seus habitatges en règim de propietat. Actualment, al Guixaró hi viuen, de forma estable, una quarantena de persones i la fàbrica torna a encabir activitat industrial.

És un edifici petit de planta quadrada amb quatre portals, un d'accés a l'interior i els altres per accedir a un balcó que envolta l'edifici. Els fonaments són de pedra, la resta és de totxo, utilitzant-lo com a decoració geomètrica. L'edifici es degué construir al mateix temps que una nau nova de la fàbrica de cal Sala amb la qual l'uneix l'estil decoratiu.

The Domènec Coll apartments are located on the block of the Eixample district, which is bounded by the streets Bruc, Diputació, Girona and Gran Via de les Corts Catalanes. These are two residential buildings, one of them between partitions and the other forming a corner. The building located at the corner of Bruc and Diputació Streets has a particular structure. The ground floor and mezzanine follow the alignment of the chamfer, but on the ground floor it recedes, forming perpendicular façades to Bruc and Diputació Streets that converge in a tower that contains the stairwell. In this way, façades are obtained, open to the street, which contain galleries more typical of the façades that face the courtyards. The structure in height comprises a ground floor and five upper floors, all covered by a passable flat roof. The entrance portal of the building, the apex of the roof of the existing small building on the terrace of the chamfer and the tower of the stairwell form an axial axis from which the openings are distributed. The facing of the façades facing the street is covered by a stucco that imitates limestone, broken by the openings framed in stone, where those on the first floor and the central tower have pilasters crowned by a classicist pediment. This system contrasts with the light solution of the open galleries on the main façade, of which the use of coloured glass stands out. The main access leads to a lobby area and the central tower where the residents' staircase is located. These elements are decorated with fire-ironed stucco in different colours and geometric shapes, hydraulic mosaic... On the other hand, the building facing number 62 Bruc Street responds to the most common solutions for buildings between partitions in the Eixample. Rectangular in plan, it has a structure in height that includes a ground floor and five upper floors, with three axes of openings on the ground floor and four on the rest of the upper floors, all formed by an axial axis that is in the central entrance hall. The façade presents the same facing solutions as in the chamfer building, with smooth stucco imitating ashlar and openings framed by classic pediments on the lateral axes. The ground floor opens onto the street through three large vestibules where the main access is located in the central one which gives way to a lobby area and to a central rectangular clerestory in which the residents' staircase is located. The crowning of the building is identical to the other, with stone permodules supporting a cantilevered cornice, with the roof enclosed by a balustrade.

Edifici situat al nucli més antic de Sitges, al costat de la Casa de la Vila. Es tracta d'una construcció d'una sola nau amb coberta a dues vessants. La façana de maó vist , és de composició simètrica i presenta com a element més remarcable la marquesina de ferro de l'entrada. En el seu origen , el mercat era aïllat; posteriorment es va afegir un nou cos que el va unir amb altres edificacions. L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i dirigit per l'arquitecte municipal Gaietà Buigas i Monravà , i es la primera obra sitgeriana L'edifici del mercat de Sitges, primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i d'aquest arquitecte. Els plànols daten de l'any 1889. La subhasta de les obres fou adjudicada a Pere Ferran per 24.700 ptas. La inauguració oficial del mercat és va fer el 15 d'agost del 1890. De l'any 1891 es conserven encara els dibuixos originals de la marquesina de ferro colat de l'entrada, realitzats també per Gaietà Buïgas. L'any 1935 s'hi van fer obres d'engrandiment

Edifici religiós. Col·legi de planta rectangular, amb un cos centrat allargassat horitzontalment i dos cossos a cada extrem amb disposició vertical. El de la part esquerra correspon a la porteria i el de la part dreta a la capella. Al cos esquerre hi ha un annexe que forma una espècie de torre acabada amb merlets, que feia d'observatori. Els sistemes d'obertura són diferents, no segueixen cap pauta (rectangulars, en forma d'arc, etc.) enfront d'aquest edifici n'hi ha un altre destinat a magatzem que té unes característiques constructives similars. Els materials són molt variats: pedra, totxo vermell, mosaic, vitralls i ferro. Josep Puig i Cuyer, nascut a Breda, estiuejava a Sant Julià de Vilatorta i, amb el desig de realitzar una obra benèfica va fer construir el col·legi d'orfes que s'inaugurà l'any 1894. Tres anys més tard s'hi instal·là un observatori meteorològic que fou el primer de la comarca. També es creà un interessant museu de ciències naturals, aquestes dues tasques eren portades a terme pel pare Cazador. L'any 1958 es produí un incendi que destruí el museu i la biblioteca. L'ant 1972 es realitzà una reforma que modificà parcialment l'estructura interna del col·legi.

Isolated industrial premises with a rectangular plan, consisting of a basement, ground floor and two floors. The façades are equal and flat with a symmetrical composition formed by a series of pillars with semicircular arches, the pillars have a double height value giving the whole a monumental character. It is the largest industrial building in Sant Feliu. It had been an important textile factory and for many years it has employed many people in the town. In 70s, and due to the serious economic crisis and in particular that of the textile sector, most of the machines had to stop, leaving many people unemployed. It is currently partially exploited, and textile products are produced there. The plans for this building have been attributed to Gaudí, but this has not been verified.

Civil building. Construction with a ground floor, main floor, attic and a rooftop with a square tower that remains in the central part of the façade. Its interest lies in the refurbishment that took place at the end of the 19th century. It is characterised by the great profusion of ornamental sculptural elements that crown the openings (curiously none of them are of the same shape or size): breakwaters with shields, fleurons, garlands, human figures; imposts and capitals with floral and animal elements; animal gargoyles at the corners of the tower. The main floor is accessed via a two-flight staircase with sculpted handrails. The façade is decorated with sgraffito. There is a garden at the front of the house, enclosed with an iron gate also decorated with floral elements. It is one of the most characteristic buildings of Passeig de Vilassar. There is no date of construction, but in the photographs we can see that it was already built in 1898.

Totes les colònies industrials de l'alt Llobregat són semblants: una torre, l'església, l'escola i els habitatges dels treballadors en blocs de tres pisos d'alçada que s'organitzen en carrers paral·lels i propers a la fàbrica. La fàbrica fou fundada el 1870 i la colònia Viladomiu Nou l'any 1874 pel Tomàs Viladomiu i Bertran, també propietari del conjunt industrial veí Viladomiu Vell. Aquest havia adquirit els terrenys del "Grau de Sant Marc" i inicià les obres d'una nova fàbrica i dels seus serveis annexes, que, juntament amb Viladomiu Vell, va obtenir l'estatut de Colònia Agrícola e Industrial l'any 1882. L'any 1907 ambdues empreses es van separar: el centre de producció nou va ser cedit a Jacint Viladomiu i, el vell, a l'hereu, Josep Viladomiu. El 1929, la família comprà la veïna colònia del Guixaró i inicià un període d'expansió que es va mantenir fins els anys 80 del segle XX, quan la crisi tèxtil obligà a l'empresa a tancar portes.

Es tracta d'un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l'arquitectura historicista i modernista. S'estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d'alçats donant al conjunt l'aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l'aspecte casteller del conjunt. A més, a la part central sobresurt un cos d'edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l'estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada. En resum, la utilització d'elements estructurals associats a l'arquitectura medieval és una constant en tot l'edifici. Un exemple d'aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d'impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l'edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l'edifici. També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d'obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l'alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre. Tota l'obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l'estil modernista. La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d'un gran edifici senyorial que també té la funció d'espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l'edifici mostrant que l'empresari és l'amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic. Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII. Els primeres notícies relacionades amb la fàbrica s'inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l'inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l'actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits. La Torre consta que es va construir pels volts de l'any 1900; als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels "hermanos de Cristo trabajador", entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica. La torre disposava d'una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d'accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l'església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs. Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.

The Clock House is one of the most characteristic buildings in Sitges, and it stands on the corner between Carrer Major and Carrer A. Vidal and opens onto the Plaça Cap de la Vila, to whose configuration it makes a decisive contribution. It is a large building between partitions, with a ground floor, three floors and a roof with a sinuous railing. It is accessed through three doors, two of them located on Carrer Major and Carrer A. Vidal, and the third and main door on the square. The distribution of the rest of the openings, which are generally rectangular, is rectangular. The most remarkable part of the building is the one on the corner with Carrer Major, which has a wooden tribune on the first floor and, above all, an overhanging tower, where the clock that gives the house its name is located and which ends in a spike covered with a mosaic of white, yellow and blue tiles. Overall, the decorative elements play a very important role in the external appearance of the building: ceramics, iron and sgraffito, although the latter are quite damaged. The Clock House, known as "Casa del Rellotge" is located at Cap de la Vila, where in the 17th century there was one of the six gates of the new wall of Sitges. This area was reformed according to the initial project by Gaietà Buïgas i Monravà, approved on 17-6-1889 and carried out with many modifications by Ignasi Mas i Morell in 1913. In December 1912, permission was requested for the construction of the building. The project was presented in May 1913 and was approved by the Town Council. The work was completed in 1915 – the date that appears sgraffitoed on the corner of Carrer d'Àngel Vidal.

The La Unión Metalúrgica old industrial complex was located in the Poblenou neighbourhood (Sant Martí district), in a block of houses designed by Ildefons Cerdà, bounded by Zamora, Almogàvers, Pamplona and Sancho de Ávila Streets. In 2004, it was largely demolished, and only the entrance pavilions, located on the chamfer of Almogàvers and Pamplona Streets, were preserved. This building, currently isolated, used to give way to the interior of the enclosure. It is a construction parallel to the chamfer, with a simple volumetric ensemble of two floors that rises an additional floor in the central part, all topped off by a passable flat roof. The façade of the building is characterised by the almost exclusive use of exposed brick, incorporating delicate ornamental elements of artificial stone based on medallions and plant motifs. The main façade, facing the chamfer, is divided into three vertical axes, and in the central one there is a higher floor. On the ground floor there are four rectangular windows located on the sides of the access portal to the interior of the factory. This, with a large, angled arch, has its parallel on the rear façade, and creates the axis of symmetry of the composition of openings, very weighted and organised. On the second floor there are three large split windows crowned by thin arches. On the upper floor there is the massive roof enclosure, and in the central part there is an opening topped by a semicircular arch and divided by three handrails. All these elements emphasise the outstanding element of this façade, located under the undulating crowning of this central part. It is a ceramic mosaic with the name of the company, in green letters on a white background. An old metal lantern that illuminates the entrance door is also preserved. This is the only element that remains of the La Unión Metalúrgica factory complex, promoted by Dionisio Bobín Sirot, which has its beginnings in 1889. In 1903 it becomes a limited company to dedicate itself to the purchase, sale and the casting of materials and objects of iron and other metals. Between 1899 and 1906 the company was reported because some of the constructions it carried out were illegal. When these problems had been solved, between 1908 and 1914, the new factory was remodeled with new buildings. It was at this time that the entrance hall was built, signed by the architect Josep Maria Plantada in July 1914. On December 31, 1936, on the Civil War, La Unión Metalúrgica was established as a collective worker destined for the war industry. Two office buildings, an aparthotel, green areas, and sheltered housing are currently being built on the land where the industrial facilities were located.

This mansion is made up of different sections where the old textile factory is also located. The structure of the house is reminiscent of a medieval castle due to the use of turrets, barbicans, battlements on the upper ends of the walls... It has a central body which is higher than the rest, with a large coat of arms and a niche with a sculpture above it. There is also a chimney in the shape of a human figure. It is built with exposed brick and stone. The house belonged to the Ventura family, owners of the adjoining factory "Los Toldos", where awnings and boat sails were made.

La colònia de Viladomiu Vell està situat entorn a un quilòmetre al sud de Cal Bassacs. Es tracta d'una colònia construïda en paral·lel al riu, de nord a sud, a l'entrada de la colònia trobem a un costat l'església (junt amb algun edifici annex) i a l'altre costat, la torre dels amos; un tros més amunt el xalet del director. Així, en primer lloc els espais més emblemàtics, de poder simbòlic, l'església i la torre, després la part central destinat als habitatges dels treballadors, i a la part final, la zona industrial, la fàbrica. Els habitatges estan distribuïts amb tres fileres de blocs paral·leles que configuren l'espai urbà, carrers i places; així, al carrer superior, el de més a ponent, hi ha dos blocs disposats en filera, un a continuació de l'altre; a grans trets es tracta d'uns edificis de planta rectangular allargada, formada per tres plantes de pisos (planta baixa i dues plantes) i una planta semisoterrània accessible des del carrer de sota, ja que el terreny té un lleuger desnivell, aquest són destinats bàsicament a garatges. La façana principal que obra al carrer de Puig Sacalm, és la característica façana de galeries, conformada per tres fileres o carrers de galeria obertes amb obertures d'arcs rebaixats suportats sobre pilars; en aquesta façana s'obren els accessos a les plantes baixes i a les caixes d'escala d'accés als pisos superiors. Tres de les façanes laterals d'aquests blocs es mantenen sense revestiment, permetent veure els murs que són de pedra amb reforç de maó massís a les cantoneres i en els emmarcaments de les obertures, en el cas del bloc més nord, conformant a més un guardapols decoratiu; en aquest mateix, podem veure les obertures de la façana lateral sud a nivell de planta baixa compta amb les obertures emmarcades en carreus de pedra. Els altres blocs, un al carrer o filera central i dos al carrer de baix, col·locats també un a continuació de l'altre, són també de planta rectangular allargada, de tres plantes (baixa i dos pisos) i coberta a dos vessants de teula àrab amb un ràfec decorat amb una combinació geomètrica feta amb maó massís; els murs mostren la planta baixa feta de carreus de pedra i la resta amb la superfície arrebossada i pintada; les obertures en les façanes principals i laterals són de tall recte i distribuïdes regularment, els portals d'accés a les escales interiors obren en tots ells al carrer Puig Llançada; les façanes posteriors (al bloc més de ponent obra a l'oest i en els blocs més de llevant obren al riu a l'est) disposen d'obertures que donaven a galeries amb balcó, la majoria de les quals avui dia modificades i tancades. El bloc de pisos del costat est situat davant l'església, té planta en forma de L invertida, comptant amb un volum que es situa davant l'església i que acollia les escoles i espais comunitaris. Entre ambdós hi ha la plaça principal de la colònia, la de l'església. Delimitada entre les tres fileres de blocs i a l'extrem sud l'accés a la fàbrica, hi ha una altra plaça; el carrer de Puig Sacalm, el carrer de dalt, és a manera de passeig, amb bancs i plataners. La colònia Viladomiu Vell, va ser fundada per Tomàs Viladomiu Bertran, membre d'una nissaga vinculada a la indústria de filats i teixits des d'antic. Els orígens de la família es documenten des d'inicis del segle XVI a Vilada, des d'on es traslladaran a Berga. Al llarg dels anys es coneixen nombroses notícies que documenten la relació dels Viladomiu amb la manufactura tèxtil, mostrant l'evolució i creixement dels seus negocis a partir de l'adaptació a les noves demandes i necessitats de cada període. El pare de Tomàs Viladomiu va traslladar-se a Sallent en casar-se amb Antònia Bertran, de la casa Cal Rei, població on continuaria dedicat als filats i teixits, i on va néixer el fundador de les colònies Viladomiu, qui continuaria les trajectòria de negoci de la família. Tomàs Viladomiu Bertran va decidir-se a instal·lar una fàbrica i colònia riu Llobregat aigües amunt, veient les possibilitats que oferia la zona, encara escassament industrialitzada. La ubicació escollida van ser els terrenys de la Plana de Santa Marc, que comprà als germans Feliu. A partir del 1868 s'inicia la història de la colònia de Viladomiu amb la sol·licitud d'aprofitament d'aigües per construir una fabrica, les obres s'iniciarien amb la construcció d'una primera nau, la resclosa i canal, i els primers edificis per allotjar els treballadors. Posteriorment la colònia aniria creixent i incorporant elements, l'església (1885), la muralla, la torre (1910), les escoles, ampliant els blocs de pisos, ampliant la fàbrica, etc. Un cop havia arrencat la producció (1871), l'empresa "Viladomiu e Hijos", va comprar i iniciar els tràmits per construir una nova colònia en uns terrenys situats més al sud de Viladomiu Vell. En aquest cas, els terrenys es van comprar a la mateixa família, la parcel·la on es construiria el nou projecte es denominava la Clau de Sant Marc, les denominacions dels terrenys s'emprarien mentre van estar les dues colònies sota la mateixa empresa; a partir del 1896, els fills de Tomàs Viladomiu parteixen l'herència i cada colònia Viladomiu Vell i Viladomiu Nou passen a estar gestionades per empreses diferents. El 1882 l'empresa va aconseguir l'estatut de colònia agrícola i industrial que li permetia beneficiar-se de determinades exempcions fiscals. Des de la fundació de la colònia Viladomiu Nou i fins el 1989 va estar gestionada per diferents empreses vinculades a la família Viladomiu. La gestió de la colònia i fàbrica de Viladomiu Nou es va fer a través de diferents empreses, ja que al llarg dels anys van anar canviant: 1869-1887: Viladomiu e Hijos, 1888-1896: Viladomiu Hijos, a partir d'aquí cada colònia Viladomiu emprèn el seu propi camí empresarial, 1896-1906: José Viladomiu Montañá, 1907-1927: José y Jacinto Viladomiu; 1928-1934: José Viladomiu Senmartí; 1934-1989: Manufacturas Viladomiu S.A. La Colònia Viladomiu Vell està inclosa en el "Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat"; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). A l'extrem sud del conjunt hi ha la zona industrial, la fàbrica, amb accés a través d'un gran portal obert en el mur perimetral de delimitació de l'espai fabril; a la zona d'accés hi ha alguns edificis bastits a ple segle XX, entre els quals les oficines, la bàscula, etc. Del conjunt productiu destaca la gran nau central de planta rectangular allargada, tres nivells d'obertures i coberta de teula àrab a dues vessants; al seu voltant hi ha altres naus i edificis, diverses de les estructures adossades a la nau central, mostren volumetries i acabats diversos, tractant-se d'edificis de diferents funcionalitats i cronologies. Al costat nord del conjunt s'alçava la xemeneia de la màquina de vapor, avui dia desapareguda. Paral·lel al riu i a la colònia, circula el canal que condueix l'aigua des de la resclosa, situada uns metres aigües amunt, fins la fàbrica; també cal destacar la zona d'horts situada al voltant del canal. A pocs metres de la torre de l'amo també hi ha el xalet del director, una estructura de casa a quatre vents adossada al terreny per el costat de ponent, de planta baixa, primera i planta sota-coberta; en el primer pis, destaca la galeria a manera de balconada continua coberta i el nivell de planta sota-coberta que es desenvolupa en la mateixa coberta, mostrant només façanes laterals entre els diferents plans de teulada; la teulada és de teula plana de ceràmica amb ràfecs suportats per caps de biga de fusta.

Building between partitions with a rear patio located in the urban core of Les Monjos, at the foot of the old N-340 road. It has a rectangular plan, a ground floor and main floor and a passable flat roof, with a stair landing in the middle shared by the two houses. Originally, the main façade was symmetrical, but later the openings on the ground floor were modified. It has four axes of vertical composition made up of openings of various shapes and sizes. On the ground floor there are, at the ends, two large doors that are part of commercial premises: one is rectangular, while the other has an arch with undulating shapes, all combining concave and convex lines. In the centre there are the two access doors to the building, both with flat arches; one of them has a canopy with floral motifs in relief. On the upper floor there are four identical rectangular openings, with the same canopy as that of the main door and simple framing. All of them lead to the same balcony that runs along the entire façade, with a moulded base of undulating shapes and wrought iron railings with screws. Two of the balcony doors have wooden doors, while the rest have shutters, also made of wood. The main façade has a crowning of curved shapes with four large decorative floral motifs made of glazed ceramics. The facing of the ground floor is plastered and painted, while on the first floor it is sgraffito with floral motifs.