Edifici de tres plantes amb un porxo de ferro. Té un pavelló independent de lavabos. D'imatge classicitzant, amb maons estucats a la façana, distingia les estacions de la línia de ferrocarril M.Z.A. a la zona.

Un dels primers edificis públics de la ciutat vuitcentista en expansió, té una planta baixa i tres pisos. La façana té ecos del neoromànic d'Elies Rogent, visibles en l'ús d'arcs de mig punt i motllures en funció de guardapols. Està flanquejada per columnes corínties de fust estucat imitant carreus rústics. Hi destaca el saló de Sessions.

Torre de baixos i dos pisos al cos central i d'un sol pis als laterals. Al nivell de la planta noble del cos central, un balcó molt sortit es recolza sobre columnetes de ferro. Conjuga, amb sentit eclèctic, elements clàssics, com les columnes del vestíbul, els carreus en punta de diamant, les obertures i les proporcions en general amb elements medievals, com els merlets i la torreta central. El jardí d'accés a la torre ha estat eliminat per a obrir l'avinguda del Marquès de Sant Mori i ampliar la plaça Trafalgar.

La família Agustí Monjonell va encarregar a Domènech el 1893 una casa d’estiueig a Badalona. Eduard Agustí era enginyer civil i cap de la Sociedad Material para Ferrocarriles y Construcciones, l’empresa de metal·lúrgia amb qui Domènech col·laborava habitualment. La construcció devia quedar petita a la familia, perquè el 1898 van comprar el solar del costat i van tornar a encàrregar a Domènech l’ampliació de la casa. L’edifici va començar amb una planta rectangular de 14 metres de profunditat per 8 de façana, que amb l’ampliació va passar a tenir-ne 14, de planta baixa i soterrani. Una torre remata la cantonada, donant continuïtat a les dues façanes principals Domènech planteja un edifici d’una sola planta de maó vist rematat amb una franja estucada acabada amb merlets i una barana de forja amb motius vegetals. En l’ampliació, Domènech va mantenir el traçat i la decoració emprada en l’edifici l’any 1893 i va rematar la cantonada de la nova construcció amb un balconet circular d’obra vista. A l’interior, també va mantenir l’estructura ja feta i va annexionar una espectacular claraboia, a manera de pati de llums, que unia les dues zones. En la dècada dels cinquanta (1950) hostatjà l'Institut Albéniz de Badalona (escola de secundària) i als estius s'hi feien cursos per entretenir els més menuts. A la dècada dels noranta hostatjà una botiga de motocicletes. Actualment hi ha una cafeteria / restaurant.

Edifici entre mitger, amb planta baixa i pis, força alts de sostre. La seva morfologia és la típica de l'arquitectura de l'eclecticisme. El gran balcó central és interessant així com els interiors. Aquesta casa fou dissenyada com a local públic.

El "Coro de Marina" fou fundat el 1882.. Edifici entre mitgeres, amb planta baixa, entresòl, pis i golfes, amb semisoterrani. La seva estructura és de ferro. Té dues façanes, de les quals, la principal dona a la Rambla i al mar, i té una composició d'elements formals típics de l'eclecticisme.

El recinte era originàriament una fàbrica de teixits, com s'evidencia a les diverses naus de maó vist, amb coberta a dues vessants, en l'ordenació general i en el que resta de la xemeneia, convertida en monument commemoratiu del donant V. Roca i Pi. L'adaptació simplement va consistir en compartimentar els interiors de les naus i afegir-hi construccions accessòries. La fàbrica de Can Gusi (els fills de Miquel Gusi van demanar el permís d'obres el 1899) es dedicava a la fabricació de teixits litúrgics. Pel testament de Vicenç Roca i Pi (mort el 1852), relacionat amb la "Sociedad obrera de socorros mutuos", es creà aquest asil cap a la segona dècada del segle XX.

Habitatge unifamiliar entre mitgeres, de planta baixa i pis. La façana és simètrica i es compon d'elements neogòtics, en pedra i estuc imitant maó. Té un petit jardí a l'entrada. Forma part de la urbanització del turó d'en Rosés, iniciada el 1895 sota projecte d'Enric Fatjó Torras.

Edifici d'habitatges amb planta baixa i dos pisos, on destaca sobretot els cuidats acabats de façana, especialment el disseny dels esgrafiats, i els balcons. La part posterior ha estat desvirtuada per una mala reforma els anys 60. Josepa Umbert sol·licità el 1902 el permís d'obres. "Algunes de les obres més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]

Edifici amb semisoterrani, planta baixa, pis i golfes. Estructura metàl·lica -visible a les columnes de fosa que sobresurten dels murs-. La façana, estucada en blanc i rosa amb els emmarcaments de les obertures i el balcó amb motius florals, és característicament modernista. El peticionari va ser Pío Mir Matas. Pius Mir i Mates sol·licità el 1901 permís per a edificar un local per a la Joventut Catòlica, que segons els plànols havia d'estar format una secretaria, cafè-bar, sales de reunions i sala d'actes. L'edifici, encara inacabat -la sala d'actes no fou mai construïda; el seu lloc l'ocupa actualment el pati escolar- fou cedit (1903) als germans Maristes, que el transformaren en col·legi. Fou reconstruït després de la guerra civil. "Algunes de les obres més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]

Sepulcre amb fossa de pedra i teieres de ferro que sustenten cadenes. Les línies decoratives mostren figures geomètriques sezessionistes amb elements gòticonaturalistes. La llosa, situada en posició excèntrica, porta la inscripció "Propiedad de Francisco/ de A. Guixeras/ Viñas y familia".

La farmàcia Surroca, obra del badaloní Joan Amigó i Barriga, representa un important exemple de la transició d’un modernisme, ja molt arrelat arreu del territori català, que s’endinsa en un procés de transformació marcat per les influències estrangeres que arribaven a Catalunya a través d’esdeveniments com l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. La farmàcia va ser fundada el 1878, però no va ser fins al 1905 que es va instal·lar en la seva ubicació actual, al popular Carrer de Mar de Badalona. El primer disseny d’aquesta també va ser encarregat a Joan Amigó i Barriga, resultant aquest en un interiorisme típicament modernista: mobiliari de fusta i motllures al sostre amb motius naturalistes, vitralls amb color… Tot i això, com en altres obres de l’arquitecte, també s’hi podien observar influències del moviment secessionista vienès; en destaca la utilització de les cadires del reconegut dissenyador Michel Thonet, que presentaven gravats de lires típics d’aquest corrent. No obstant això, aquest disseny canviarà radicalment arran de diversos esdeveniments. El primer d’aquests episodis és el ràpid avenç en el món de la farmàcia a partir dels anys vint respecte a la seva producció industrial, que reduïa l’espai requerit de laboratori per als establiments, però n’augmentava el d’emmagatzematge. A més, es va produir un canvi de titularitat de la farmàcia, de pare (Joan Surroca Viñeta) a fill (Joan Surroca Caritg), que també agreujava aquesta modernització. Finalment, el motiu principal dels canvis experimentats en el disseny de la farmàcia és la voluntat activa d’innovació de la família Surroca, ben coneguda en l’època. És aquesta inquietud el que els impulsava a participar en totes les fires i exposicions internacionals per impregnar-se de les últimes novetats, i és el que va portar a Joan Surroca i Caritg a fixar-se en l’estil art déco francès, exhibit en l'Exposició Internacional de 1929. Tant és així que el farmacèutic torna a contactar amb Amigó i Barriga, també conegut per la seva permeabilitat, per remodelar l’actual botiga. El nou disseny, finalitzat l’any 1932, comportarà canvis essencials, tant espacials com estètics. Pel que fa a la nova distribució, l’espai de laboratori ja no necessita tanta dimensió i la rebotiga queda molt més reduïda, fet que augmenta l’espai de la botiga de cara al públic; el taulell continua tenint una posició central, però queda al fons, i als dos laterals es dissenyen mobles d’emmagatzematge que ocupen gairebé tota la superfície de paret. Quant a l’estètica, és interessant apuntar com la voluntat d’innovar i destacar, tant del doctor Surroca com d’Amigó i Barriga, els porta a col·laborar amb alguns dels artesans i artistes amb més renom de l’època. Xavier Corberó i Trepat, pare del reconegut escultor Xavier Corberó, va encarregar-se dels motius decoratius metàl·lics que sobretot es poden observar en el marc al voltant de l’obertura d’entrada i també en la mateixa porta, mentre que Pere Crespo va realitzar tots els treballs respectius als vidres. D’aquestes col·laboracions en destaca també la de l’emblemàtic pintor Xavier Nogués, qui va pintar l’arbre que s’observa a la paret del fons de la farmàcia. Totes aquestes col·laboracions, junt amb les idees de l’arquitecte, resulten en una farmàcia molt diferent de l'anterior. La façana, amb un acabat de marbre de color verdós combinat amb els ornaments metàl·lics de Xavier Corberó, presenta un aspecte més ordenat, però sense falta de detall, en general més proper a un moviment modern que encara estava per arribar a la major part del territori català. L’interior segueix la mateixa línia; el mobiliari de fusta és substituït per prestatgeries majoritàriament obertes, i l’interior és recobert utilitzant falsos sostres i parets que en alguns punts esdevenen més transparents, convertint-se en vidres translúcids que en alguns casos estan gravats i hi amaguen la il·luminació de la farmàcia. La primera zona de l’interior, fins a arribar al taulell, pren un aspecte clar, quasi blanc, que es podria descriure com més fred que l’anterior interior de fusta. Això canvia a la següent zona, passat el taulell. El mobiliari, tot i que igualment més simple, és de fusta i les parets d’un to també més càlid; per acabar de potenciar el caràcter d’aquest segon espai, hi trobem a la paret de fons el mural pintat per Xavier Nogués d’un arbre que simbolitza el coneixement de la farmàcia, travessant amb les arrels un llibre. Aquesta pintura, més orgànica, destaca amb la resta de la farmàcia, més sòbria i ordenada, deixant així constància d’aquesta transició des d’un modernisme i noucentisme ja tardans fins a una arquitectura més impregnada pels nous corrents europeus.

És una de les primeres obres de l'arquitecte Joan Amigó. L'edifici, entre mitgeres, disposa de soterrani, planta i dos pisos. Presenta una façana d'estil eclèctic en la que es combinen elements decoratius clàssics com els frontons de les finestres del primer pis amb d'altres d'inspiració modernista com els esgrafiats amb temes florals i les finestres del tercer pis.

Casa, amb planta baixa i pis, a la qual les obertures a la façana, acabades en angle, són sobremuntades per uns engraellats de ferro que sostenen plantes enfiladisses. A l'interior destaca la biblioteca de Pau Rodon, amb revistes i llibres de temàtica tèxtil, de contingut molt important. Pau Rodon i Amigó (1780-1950), que encarregà la casa el 1905, era tècnic tèxtil: inventor i docent a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, on es formaren moltes generacions de teixidors, publicà també les revistes especialitzades "Catalunya Tèxtil" (1906) i "Textoria" ( 1917).

Joan Amigó pertany a la segona generació d’arquitectes modernistes, juntament amb Raspall, Jujol i Masó. A la casa Pavillard, el modernisme es deixa sentir més en els detalls que no pas en la concepció general. La casa, amb tres façanes al carrer, adopta un esquema simètric en la configuració planimètrica, si bé l’ordenació vertical és més agosarada. Les dues plantes superiors formen un únic cos molt més alt que el cos de la planta baixa, tractat amb una gran senzillesa i sense ornaments. Una tribuna de ferro i vidre enllaça amb un balcó que recorre els tres trams de façana, amb una barana de forja molt elaborada. Els paraments del cos superior estan tractats amb un estuc que imita un carreuat de pedra, juntament amb uns panys ornamentats amb motius naturalistes. Es tracta d’una interpretació de la planta noble que incorpora solucions ornamentals sezessionistes, alhora que presenta una solució molt lliure en la disposició general de la volumetria.

Panteó de grans dimensions. La base, de pedra, amb motius vegetals, escuts i imatges representant la mort, enclou la cambra sepulcral, semi-soterrània, tancada per una reixa de ferro forjat. Unes escales laterals porten a la plataforma superior, de marbre, on es dreça un fals sarcòfag, també de marbre, molt treballat amb garlandes de roses i corones, d'estructura gòtica i un crucifix de bronze. Llúcia Costa, vídua de Bosch, sol·licità el permís d'obres per a construir el panteó l'any 1907.

La façana d'aquest edifici d'habitatge, amb planta baixa i dos pisos, mostra un bon repertori d'elements decoratius modernistes, com les garlandes de roses esgrafiades a l'alçada del primer pis, entorn de la característica obertura d'arc de ferradura, o sobretot el balcó amb motius florals, del qual la restauració ha fet ressaltar els colors.

La Fàbrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española, coneguda popularment com “La Llauna”, va acollir l’empresa de fabricació i litografia d’envasos metàl·lics que l’italià Gottardo de Andreis va fundar a Badalona a principis del segle XX, que va estar en funcionament de l’any 1919 fins al 1980. En aquest edifici, l’arquitecte Joan Amigó i Barriga demostra un cop més la versatilitat d’estil de la seva arquitectura, que en aquesta obra s’allunya més de l’estil modernista i acull i fa la seva interpretació de l’estil propi de la Secessió vienesa. El més destacable de l’obra són les dues façanes principals, la del carrer de la Indústria i la del carrer d’Eduard Maristany. En la primera, la del carrer Indústria, s’hi poden observar les clares influències vieneses comentades: garlandes acabades en volutes, la disposició dels ritmes, i fins i tot la utilització de motius com el que es repeteix a la part superior de la façana, que recorda a una lira musical, són elements que mostren clares similituds amb façanes d’Otto Wagner. El més rellevant de la façana del carrer d’Eduard Maristany, a tocar de la via del tren, són els mosaics realitzats per Lluís Bru i Salelles, un dels mosaïcistes més importants del modernisme. Aquests detalls ceràmics representen els escuts d’Espanya, Sampierdarena (barri genovès, lloc d’origen de l’empresa) i Badalona. El mosaic restant, situat a la part inferior, no és un escut, sinó que és la representació d’un volcà en erupció. Per a l’estructura, Amigó i Barriga opta per una solució constructiva de pilars de ferro colat que suporten bigues de gelosia, també de ferro, per tal d’aconseguir una major flexibilitat en la planta.

La casa és un bon reflex de la sensibilitat d’una generació d’arquitectes per als quals el modernisme quedava ja desproveït de les seves connotacions polítiques i socials, i oferia unes possibilitats inexplorades en l’ordenació de les façanes i l’ús del repertori ornamental. La casa estableix un pla de façana únic, amb un sòcol diferenciat per mitjà de la coloració, i un coronament que permet aplicar els màxims recursos expressius. El repertori ornamental reflecteix la influència de Mackintosh, amb uns pinacles cilíndrics amb ornaments abstractes, el carener de la coberta que forma dues panxes molt suaus, o les tribunes de la darrera planta, fetes de caselles. La façana queda dividida en dos panys asimètrics, emfasitzats per les obertures i pels balcons, marcats per les baranes de barrots. La façana adquireix així un caràcter gràfic i dibuixat, afavorit pel fet que es tracta d’una casa entre mitgeres i de poca alçària.