Una espai de sostres alts, dimensions generoses i presidida per una sèrie ordenada de pilars, jàsseres i grans finestrals es va fragmentar i va organitzar per donar lloc a ambients diversos. L'element protagonista de la intervenció era un envà d'alçades diferents que buscava en la seva geometria trencada la màxima estabilitat en planta. Tot a la manera d'un biombo complex que contenia finestres, cortines corredisses, aplics, bandes de plàstic rentables, cantoneres, sòcols i tapajunts. Ja s'observa en aquest exercici inicial una manera de fer que estarà present en moltes de les obres posteriors. La preocupació pel confort, la cura per la construcció per senzilla que sigui i la valoració del lloc on s'intervé van ser les guies que van acompanyar el projecte en el seu camí per arribar a una forma, que ja aquí es volia més com una conseqüència que com un apriorisme. Amb la perspectiva que dóna mirar aquest treball al cap de cinquanta anys és fàcil detectar el món cultural del que va rebre tantes i fonamentals influències. Els admirats arquitectes italians del moment estaven llavors dedicats a recuperar aspectes oblidats per les primeres avantguardes, a ampliar conseqüentment el vocabulari utilitzat per elles, a rescatar l'ornamentació com a expressió del procés constructiu, a tenir en compte l'envelliment de les coses, a considerar l'entorn com un tema prioritari... i tot això interessava moltíssim i les seves obres estaven a pocs quilòmetres.

El local constava de planta baixa i soterrani i formava part d'un edifici amb un gran desordre en l'estructura i en les instal·lacions. El projecte, incapaç de treure partit a aquell paisatge descuidat, va proposar la creació d'un nou espai interior definit per una nova envoltant que l'abraçava i que discorria totalment independent de l'accidentat perímetre del local. El primer dibuix de tempteig consistia en una primera superposició d'una trama triangular sobre unes geometries casuals i en com canviava d'escala per adaptar-se a conveniència al que es volia amagar o envoltar. Un dibuix que expressava la recerca d'una estratègia que pretenia ser general per aquell tipus de situacions. La trama va acabar sent ortogonal i es va aplicar tant a les parets com a sostres i terres. Des del carrer, l'envoltant construïda es veia per l'exterior sortint entre els pilars de l'edifici sense tocar-los. La seva aparició posava de manifest tota l'estratègia de l'operació, com si interessés tant fer jocs de mans com explicar-ne el truc.

Les oficines ocupen tota l'última planta d'un edifici destinat a oficines, de planta trapezoïdal, amb tres façanes totes elles construides a base d'un ampit de fibrociment i la resta completament de vidre. L'estructura es a base de pòrtics metàl·lics. El programa d'oficines a instalar en aquella planta lliure, consistia en: recepció, secretaria, una sala de juntes, una sala de visites, dos despatxos destinats als tècnics, un despatx per a un administratiu, una biblioteca, una sala de deliniants i serveis sanitaris per empleats i públic. Per a totes les sales s'havia d'instal·lar un sistema d'aire acondicionat per l'estiu. En tota la distribució, va ser un condicionant important la façana existent, que pel tipus i dimensions de las obertures, només permetia normalment i en un perímetre de façana de 40 metres l'entrega d'envans divisoris en 8 punts fixes. Un altre condicionant van ser els pilars de l'estructura, que per la seva situació en planta, dificultaven la construcció de'envans divisoris precisament en aquells punts on més fàcils eren les entregues amb el tancament exterior. Un tercer condicionant, més intencionat, va ser aconseguir certa il·luminació natural fins i tot pels espais que quedaven a l'interior i no rebien llum directa de l'exterior. Utilitzant un perfil especial per a resoldre l'entrega dels envans divisoris amb la fusteria de façana, es van augmentar els possibles punts d'entrega; i retranquejant els envans divisoris formant finestres en angle en cada desplaçament, es va aconseguir separar l'estructura dels envans i donar certa il·luminació natural fins i tot a la recepció, que és l'espai més interior de les oficines. Per aillar les oficines visualment de l'exterior, protegir-les del sol de l'estiu, i fer més econòmica en la mesura del possible la instal·lació d'aire acondicionat, s'ha protegit tota la façana amb finestres tipus "americà" de plàstic blanc, que separades en la seva part inferior del parament de la façana, creen una cambra d'aire entre les esmentades persianes i la façana, molt favorable per evitar una transmisió de calor més elevada. Per permetre el pas dels conductors de l'aire acondicionat, el fals sostre de les sales que ventilen directament a l'exterior s'han colocat a una cota superior a la resta, i entre ambdues cotes s'han col·locat les reixetes d'expulsió de l'aire. Totes les sales del programa son espais tancats excepte la secretaria, que està separada de l'exterior només per un mostrador i un armari penjat del forjat superior i que ailla visualment ambdos ambients. Totes les portes excepte en els sanitaris, són amb vidres tractats a l'àcid per donar una il·luminació més gran a les sales interiors i alhora conservant la privacitat. En els envans divisoris i durant la seva construcció es van colocar uns perfils metàl·lics taladrats que serveixen de suports de la major part del mobiliari de l'oficina.

En el projecte es nota una gran sintonia, admiració i respecte per l'edifici. El nou buit d'entrada des del carrer es va aconseguir amb una simple extracció de la llinda que separava dues finestres superposades i es va subratllar amb una marquesina lleugera i una discreta placa de llautó tènuement il·luminada. El cancell disminuïa en alçada fins a adquirir la dimensió del gruix del mur i poder així casar netament amb l'arc superior. Es van conservar les velles portes de caoba i en els seus nous emplaçaments es va procurar posar-les en evidència com a peces d'interès. També es van conservar les reixes i les fusteries de finestres. Les antigues motllures, tallades a vegades pels nous envans, van quedar com a testimoni d'anteriors distribucions i les targes de vidre van permetre contemplar aquest joc des de qualsevol punt de les oficines. Els nous tubs d'aire, exempts i penjats del cel ras, no van entrar en conflicte amb tot això. Res es va tirar, tot es va aprofitar. Va ser un exercici de superposició de capes amb la pretensió de que l'última no tapés l'anterior. Un Pentimento, una exhibició d'elements heterogenis que reflectien moments i sensibilitats diferents. Una voluntat de contribuir a no perdre la memòria.

La nostra intenció en aquest projecte era fer, en arquitectura, l’equivalent a un camió de repartiment de Coca-Cola: Un container fàcil d’identificar i que endreci el caos d’un munt de caixes amb ampolles de diferents mesures, des de la normal fins la familiar. L’espai definit per l’edifici del COACB tancat per un mur cortina, en el qual s’havia d’instal·lar l’Arxiu Històric, i la nostra incapacitat de dissenyar en poc temps, i per a poques unitats, uns arxivadors de plànols, folis, fitxes i diapositives tan econòmics i eficaços com els del mercat varen ser els determinants essencials de la forma. Ens extendrem una mica més sobre ambdós conceptes. L’emplaçament en una planta lliure, d’un edifici amb mur cortina va ser el responsable de la posició de tot l’arxiu al centre del recinte, amb les circulacions perifèriques per no entrar en contradicció amb un tipus de façana pensada per deixar-la lliure de mobles. El mur cortina. El mur cortina de la façana existent, va ser també el responsable de l’elevació del paviment per corregir els defectes de l’edifici, que té l’ampit massa alt. A un nivell més anecdòtic, ha estat responsable del to fosc de la nostra intervenció en contrast amb el blanc brillant de l’ambient preexistent. També de la moqueta que cobreix la part nova en contrast amb el parquet existent. Després d’aquest projecte i fent una certa generalització de la nostra experiència, ens arrisquem a fer l’afirmació de que el mur cortina te moltes possibilitats en un edifici destinat a oficines. Reconeguda la nostra incapacitat per dissenyar i produir artesanalment uns arxivadors eficaços, (entenem per eficaços que els calaixos obrin i tanquin suaument), que fossin també transportables i alhora poguessin ampliar-se en cas de crèixer l’arxiu, però sense haver de recòrrer als arquitectes i artesans que els haguessin construit, vam optar per seleccionar el conjunt d’arxivadors que, al nostre parer, estiguessin millor dissenyats. Ens agradaria apuntar de passada que ni els fabricants més potents de mobiliari d’oficines s’han preocupat de coordinar les mides entre els arxivadors destinats a diferents usos, i que tampoc els tiradors de tots ells responen al mateix criteri de disseny. El nostre punt d’inici, d’utilitzar uns arxivadors produits industrialment, respon a una actitud en la que estem especialment interessats, perque, creiem nosaltres, respon a un cas molt simple del que són els encàrrecs més important de l’arquitectura d’interiors. ¿Com pot dissenyar-se un supermercat sense pensar que haurà d’utilitzar-se una d’aquelles monstruoses neveres per a productes congelats, formatges o llet? ¿Com pot dissenyar-se un bar sense pensar que a dins hi haurà una cafetera italiana plena de plàstics fluorescents i altres embellidors, i sense pensar que entre les taules aviat el propietari hi instalarà un parell de jukebox? ¿Com podem pensar en el disseny d’unes oficines si oblidem que la seva imatge estarà en part formada pels arxivadors, les màquines d’escriure i les neveres de Coca-Cola? El resultat d’aquesta actitud es un cert caos visual d’arxivadors de diferents mesures i amb diferents sistemes de tirador. Caos que intentem endreçar amb l’utilització d’un sol i fosc color per a tots els tipus d’arxivadors i la introducció d’unes repises i suports cil·líndrics de fusta que, resolent el problema funcional de superfícies de treball pels qui treballen a l’arxiu històric, introdueixen un ordre visual. Així com les endreçades pilastres del Palazzo Taruffi mantenen la monumentalitat d’un edifici amb obertures disposades asimètricament, els cilindres de fusta en les cantonades de l’Arxiu Històric son prou importants visualment per admetre un cert caos en el disseny i disposició dels arxivadors. Per tranquilitzar als funcionalistes, direm que la funció d’aquestes columnes es resoldre el problema de les cantonades que no tenen resolt els fabricants d’arxivadors.

Aquells baixos amb una digna façana havien acollit anteriorment una botiga d'electrodomèstics decorada amb falses columnes, jàsseres i arcs de guix que amagaven i ordenaven estructura i instal·lacions. Una estratègia semblant a l'aplicada en Sonor però amb un llenguatge diferent. Es van usar els colors blanc i blau per realçar algun d'aquells elements i deixar a altres en segon pla, de manera que va emergir visualment un exempt i esvelt templet que es va convertir en el protagonista de la intervenció. Tota la resta de l'operació es va organitzar perquè aquesta elecció s'entengués. Uns focus cap amunt l'il·luminaven com si d'un monument es tractés. Els buits de façana es van cuidar de manera que des del carrer res impedís la seva visió i per aquest motiu els cartells característics d'aquestes agències es van traslladar a un biombo situat al fons de la botiga. Uns miralls verticals es van col·locar a dreta i esquerra dels grans finestrals en una posició radial que subratllava la seva centralitat, al mateix temps que oferien una cridanera visió calidoscòpica i distorsionada des del carrer. També des de l'interior el moviment de la ciutat es convertia en desconcertant. Unes llums horitzontals entre els miralls s'encenien i s'apagaven fingint un moviment de dins a fora en clara referència a imatges conegudes d'espectacles i mons en aquella època llunyans.