Els límits que abasta el present pla són els següents: Alineació Est del carrer de Prim; alineació Sud de la Avinguda de José Antonio Primo de Rivera fins a la plaça de dispersió al costat de l'Besòs; alineació Oest del segon cinturó de Ronda, i alineació Nord del carrer de Llull. El perímetre anteriorment assenyalat abasta terrenys situats al terme municipal de Barcelona i una petita part en el terme municipal de Sant Adrià de Besòs. Aquesta última zona té un traçat urbanístic a base de grans blocs concebuts com a unitats d'habitació i ha estat projectat per tal d'aconseguir una entrada a Barcelona d'acord amb la importància de la ciutat. Nascut aquest pla parcial de la necessitat de crear un gran polígon destinat a habitatge modest a construir pel Patronat Municipal de l'Habitatge, per les seves especials característiques, ha hagut de conjuminar els següents punts: a) Economia a la urbanització. b) Consideració de la dificultat de desguàs per falta de cota. c) Unió entre la part de Poblat Dirigit i la resta d'edificació que es preveu d'una major categoria. Els dos primers punts es contraposen. La solució que es projecta és la del just mig, ja que l'economia a la urbanització aconsellava conservar la mateixa rasant del terreny amb la consegüent deficiència en l'evacuació d'aigües residuals i la completa manca de desguàs per a les pluvials. Aquesta solució, poc satisfactòria, ha mogut a elevar les rasants el mínim per obtenir un pendent suficient, a fi que es pogués construir una claveguera de sistema unitari. Per tant, les rasants s'eleven una mitjana d'un metre en tota la zona del Poblat Dirigit. El joc de volums amb una contraposició de plens i buits alternativa, ha estat la directriu estètica del nucli d'aquest Pla. Aquest tema es troba emmarcat per blocs en sèrie, la disposició dels quals es conjuga amb l'anterior, tot i que amb una lleugera preponderància de la idea «marc», no com enclaustrament d'un tema, sinó com a acabada continuïtat del mateix.

Barri conformat per blocs d'habitatges que forman part de la tipologia de construcció de la dècada del 1960 i 1970 dels anomenats polígons d'absorció o barris dormitori. Aquestes tenien la finalitat de ser habitatges econòmics, ràpids i fàcils de construir per poder acollir a un gran nombre de població que anteriorment havia viscut en zones de barraquisme. Els edificis de La Mina Nova són una projecció de la història social, política, econòmica i urbanística del barcelonès, situats a Sant Adrià de Besòs. Aquests tenen dos blocs característics: els edificis del carrer Ponent núm. 2-12 i el carrer Llevant núm. 1-23. Els dos són de tipus bloc lineal, però el carrer Llevant té un nombre major d'habitatges, uns 486 i 26 locals, mentre que el carrer Ponent només té 60 habitatges i 6 locals. Les dues façanes són pràcticament iguals: es tracta d'una façana horitzontal, configurada en franges longitudinals contínues en tot l'edifici, en les quals s'alterna un pany macís format pels ampits de formigó prefabricat que estan revestits amb una xapa metàl·lica de 3 mm, utilitzada per protegir el formigó de la intempèrie i augmentar l'aïllament tèrmic, i un pany d'ombra. Sant Adrià de Besòs, històricament, era un poble dedicat a l'agricultura, i la zona que actualment coneixem com La Mina es caracteritzava per l'abundància de camps de conreu i algunes cases de caràcter rural, dedicades a l'explotació agrícola. L'existència de mines d'aigua utilitzades pel regadiu és l'explicació del topònim. El canvi d'explotació agrícola a industrial va afectar de manera significativa al municipi, tant en l'àmbit urbanístic com en l'àmbit social. La seva situació al límit de Barcelona, la sortida al mar i el pas del riu va afavorir l'establiment de diferents indústries. Aquestes indústries requerien molta mà d'obra, fent possible la diferenciació de dues onades d'immigració que condicionaren la realitat de Sant Adrià. En primer lloc, trobem la de les dècades del 1920 i 1930. La segona onada fou acabada la Guerra Civil i els anys posteriors, quan s'acumularen dues condicions diferents: aquelles persones que marxaven per por a ser represaliades pel règim franquista, i aquelles que venien a la capital catalana a la recerca d'un lloc de treball. A Barcelona, això es traduïa a grans barris de barraques, i, entre aquests, trobem el del Camp de la Bóta a de Sant Adrià de Besòs. Es calcula que a l'entorn de Barcelona van construir-se més de 10.000 barraques. Dins aquest context, el 1961, Barcelona va aprovà un pla per suprimir el barraquisme de la ciutat. Així, l‘actual barri de la Mina neix per tal de pal·liar tota la problemàtica al voltant dels barris de barraques, tractant-se d'un polígon d'habitatges que pretenia absorbir tota la població del Camp de la Bóta i d'alguns altres barris de barraques de Barcelona. La història de la Mina, doncs, va néixer el 1967, amb Porcioles a l'alcaldia de la ciutat comtal, quan la comissaria d'urbanisme de Barcelona elaborà una pla per construir una zona residencial per a barraquistes. El projecte deia que el barri havia de comptar amb 2.100 habitatges, 7 escoles bressol, 1 centre social, 1 centre sanitari, 1 centre administratiu i 1 centre parroquial. La realitat és que es construïren els habitatges, però no la majoria dels equipaments necessaris. La Mina es va construir en dues fases, i la seva arquitectura ens permet diferenciar-les fàcilment. Així doncs, la segona fase, el 1972, és el que coneixem com La Mina Nova, un conjunt d'edificis construïts amb un sistema d'encofrat túnel, que permetia construir molt ràpidament un nombre d'habitatges molt gran.

La construcció de la Central Tèrmica de Sant Adrià per part de FECSA té lloc en ple desenvolupament industrial de l'economia espanyola: des de la dècada de 1960, la demanda creixent de mà d'obra a l'Àrea Metropolitana de Barcelona havia propiciat una immigració sense precedents a aquesta zona des d'altres punts de la geografia peninsular. El mateix municipi de Sant Adrià de Besòs va experimentar un increment d'aproximadament 20.000 habitants en aquest període, passant de 15.000 habitants el 1960 a prop de 36.000 el 1981. En conseqüència, la demanda d'energia elèctrica es va disparar durant aquests anys, donant lloc a projectes com la pròpia Central de Sant Adrià, o les plantes ubicades a Ascó, Serchs o Vandellòs. Al principi, el projecte de la Central va suscitar una gran controvèrsia al municipi, donant lloc a un moviment d'oposició capitanejat pel president de l'Associació de veïns de la barriada de La Catalana. El motiu principal d'aquesta polèmica va ser la preocupació per l'increment de la contaminació atmosfèrica a la zona, però també van servir com a detonant les notícies d'alguns diaris, que insinuaven que la Central estava sent construïda sense llicència d'obres. Ja durant la construcció, l'abril del 1973, un obrer va morir en el transcurs d'un enfrontament entre treballadors i forces de l'ordre. Tot i això, actualment les tres xemeneies de la Central s'han convertit en un símbol de Sant Adrià. Així ho certifica la creació, el 2007, de la Plataforma per a la Conservació de les tres xemeneies de Sant Adrià. Un any després, el 2008, els ciutadans del municipi van aprovar per referèndum mantenir les xemeneies dempeus, amb un resultat del 82% a favor.

Constitueix una estructura tensada com un morphing de geometries evolutives sobre les accions o les energies transmeses als arcs. No lluita amb el vent o amb la brisa de la mar sinó que està en una constant dinàmica. És un element que escolta. Construït com un mapa científic per 9.000 fulles de 120 arbres diferents tallades a escala. Es van utilitzar processos CAD-CAM. És una estructura efímera d'ombra ubicada a la zona marítima del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona. L'estructura és flexible i entra en càrrega, en tensió, en suspendre 12 bosses de malla plenes de pedres naturals a manera de contrapès.

El projecte elimina un antic carrer que passava per davant de l’edifici de vivendes i porta tot l’espai públic contra aquest. La relació de les porteries amb la plaça passa a ser molt directa, en continuïtat. Una extensió dels vestíbuls de les vivendes i dels bars, que disposen les seves terrasses al costat dels jocs. Per reforçar aquest vestíbul a l’aire lliure, una gran pèrgola per a enfiladisses ressegueix el perfil de l’edifici a una certa distància. No és exactament el mateix perfil. Actua com un coixí que absorbeix l’abrupte canvi d’escala entre el pla vertical i l’horitzontal de la plaça: gira la cantonada i es dirigeix cap al Fòrum. Dins d’aquest vestíbul obert hi ha un quiosc, que per la seva forma i colors atrau les mirades. El seu embolcall de ratlles en revela el contingut: gelats i caramels, concentrant gran part de l’energia d’aquest lloc. Més enllà de la pèrgola, un camí vermell connecta amb un pont que creua per sobre de la Gran Via fins a l’altre costat d’aquesta avinguda, on els nens van cada dia a l’escola. De tornada, a la tarda, creuen el pont i veuen des de lluny el quiosc de caramels. Encara no saben si està obert o no, ja que la porta s’amaga, girant-se cap a l’edifici, donant-los l’esquena rodona i augmentant la seva ansietat. L’encreuament vermell al mig de la plaça actua com una drecera. La plaça ja no és tan sols una plaça, sinó més aviat un carrer amb coses que passen a un costat i a l’altre. Connecta l’altre costat de la Gran Via amb el barri de La Mina, i més enllà la nova zona del Fòrum i el mar.