Intro

Sobre el projecte

El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse Viu

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Helena Cepeda Inès Martinel

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.

Detall:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

Eliminar * Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Informació bàsica de protecció de dades

Responsable del tractament: Col·legi d Arquitectes de Catalunya 'COAC'
Finalitat del tractament: Tramitar la sol·licitud de còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d'aquells que es trobin en domini públic.
Legitimació del tractament: El seu consentiment per tractar les seves dades personals.
Destinatari de cessions o transferències: El COAC no realitza cessions o transferències internacionals de dades personals.
Drets de les persones interessades: Accedir, rectificar i suprimir les seves dades, així com, l’exercici d’altres drets conforme a l’establert a la informació addicional.
Informació addicional: Pot consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades en aquest enllaç

Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
  • Casa de la Caritat de Manresa

    Antoni Rovira i Trias

    Edifici aïllat, envoltat de jardí i situat al centre de la ciutat, en la zona de l'eixample vuitcentista. Té un caràcter monumental, de proporcions considerables i estil classicitzant. El sistema estructural de l'edifici és a base de murs de càrrega i forjat. El sostre és de revoltó ceràmic i biguetes d'acer laminat. Els murs de càrrega són obrats amb blocs de pedra de 50 cm. de gruix. La façana principal presenta un cos central un xic més elevat que la resta i una torre a cada extrem de façana. La decoració és d'estil neoclàssic. Al cos principal hi ha un portalada de mig punt, flanquejada per unes columnes adossades amb capitell jònic; remata el cos un frontó triangular. El campanar és d'espadanya. La resta de façana és també de línia molt clàssica i regular. El seu fundador fou el manresà Francesc Cots i Argullol, que no pogué veure acabada l'obra, ja que va morir poc desprès de començar-se el projecte d'aquesta. El projecte s'encarregà a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Es va posar la primera pedra el 3 de maig de 1857 i la part principal de l'edifici s'acabà a l'agost del 1859. El 14 de març de 1879 es van començar les obres de l'església, que fou beneïda el 12 d'octubre de 1881. S'han fet diverses reformes a la construcció, essent la més important la de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que reformà la façana principal i construí uns cossos laterals. Actualment es troba en fase de restauració.

    1857 - 1859

  • Museu de la Tècnica de Manresa

    Marià Pontó

    Conjunt de tres dipòsits colgats, de 25 x 40 m cadascun, l'estructura dels quals està formada per dues crugies dividides per 4 pilars i 5 arcs formers de pedra, entrecreuades a la vegada per altres 4 arcs torals, generant unes voltes de pedra rebaixades.

    1861 - 1865

  • Font de la Plaça del Repartidor

    autoria desconeguda

    1867

  • Torre de les Aigües de l'Eixample

    Josep Oriol Mestres i Esplugas

    Torre de les Aigües de l'Eixample

    Quan, l'any 1862, començà a urbanitzar-se el nou barri de l'Eixample, l'ajuntament encara no havia resolt l'abastiment d'aigua potable a tots els seus habitatges. El 14 d'octubre d'aquell mateix any, l'intendent honorari de la província de Barcelona, Jaume Safont i Lluch, concedí aquest terreny a la Societat de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, que al seu temps contractà l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas perquè dissenyés una torre d'aigües per abastir la zona. En un principi, l'arquitecte municipal no aprobà el projecte de Mestres (una torre hexagonal de 24 m d'alt amb capacitat per 730 m³ d'aigua) perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample. El maig de 1867 l'alcalde Luís Rodríguez Téllez signà els permisos per la construcció considerant que no es podia garantir un bon fluid en els edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells. Aquesta construcció formava part d'un conjunt d'edificis destinat a l'elevació i distribució de les aigües per mitjà d'una màquina de vapor de 20 cv (que posteriorment s'electrificà) per pujar l'aigua del pou inferior al dipòsit superior. De planta hexagonal, l'estructura en alçat d'aquesta torre comprèn fins a sis nivells, el darrer dels quals destinat a dipòsit d'aigües, i un terrat. Aquests nivells es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En els quatre primers nivells els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, el quart nivell ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquest nivell els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a l'edifici per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. El cinquè nivell presenta les obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se del que, originàriament, era el darrer nivell reservat a la cisterna superior, presenta l'antic coronament de l'edifici, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça el sisè nivell que, essent resultat d'una remunta posterior, presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació d'aquest nivell es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur. A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Cadascun d'aquests compartiments està cobert amb voltes rebaixades de suport, excepte el compartiment que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.
  • Aqüeducte Dosrius

    autoria desconeguda

    Aqüeducte Dosrius

    A començaments dels anys seixanta del segle XIX, es va constituir una empresa per tal de portar aigua procedent del Vallès (voltants de la riera de Caldes i del riu Ripoll) a Barcelona. El promotor era Andreu Marí però el finançament de l'obra la van fer els germans Manuel, Ignasi, Jaume i Casimir Girona, banquers. Un altre soci important va ser Josep Rosich i Jené, que el 1864 va donar una impuls a l'obra que no acabava d'arrencar. El 1869 el projecte obtingué la declaració d'interès públic. Les obres s'allargaren fins el 1875. La conducció, que tenia una longitud de 20.218 metres, s'iniciava a la finca de Can Tintoré, a Barberà del Vallès, i havia d'acabar en un dipòsit al Guinardó que no es va arribar a construir. Per fer arribar l'aigua, es van construir túnels subterranis en molts trams i aqüeductes aeris en altres i, com no hi havia un dipòsit al final del trajecte, s'injectava directament l'aigua a la xarxa de distribució; l'aigua sobrant no es podia acumular i es desguassava al torrent de la Guineu. La construcció va patir diversos retards i, l'any 1876, els germans Girona negociaren amb la Companyia d'Aigües de Barcelona (CAB) la fusió de les dues empreses. La CAB era la propietària de l'aqüeducte de Dosrius, que a la Trinitat Nova coincidia amb el del Vallès i a partir d'aquest punt discorrien de forma paral·lela. Les negociacions es van allargar per un seguit de polèmiques i desavinences i, finalment, l'any 1881 la CAB va comprar els actius de les Aigües del Baix Vallès. Les aigües que venien de la canalització del Baix Vallès es van introduir en les conduccions de Dosrius, en el punt que coincidien a la Trinitat Nova, i es recollien en el Parc de les Aigües d'Horta-Guinardó; el tram de canalització entre la Trinitat Nova i el Guinardó de la conducció del Vallès va quedar en desús. L'any 1882, la Companyia d'Aigües de Barcelona passà a mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona, la matriu de l'empresa AGBAR. Aquestes canalitzacions van funcionar fins als anys 80 del segle XX però amb un ús decreixent. Aquest tram de l'aqüeducte del Vallès es troba dins del Parc Central de Nou Barris. Tres grans arcs de mig punt aguanten el pas per on circulava l'aigua. Aquesta canalització actualment està oberta i és transitable. A banda i banda dels arcs unes pilastres ressegueixen el mur fins a arribar a unes torres de control de pas de l'aigua. Aquestes són de planta quadrangular, obertes pels costats que s'obren a l'aqüeducte i amb petites finestres d'arc de mig punt als murs laterals i una cornisa a la part superior. En un dels costats, a continuació de la pilastra, hi ha una petita obertura de pas d'arc de mig punt. El parament és de paredat irregular amb alguns elements en maó com l'intradós dels arcs, les cantonades, les cornises...

    1869

  • 1878

  • Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

    Josep Fontserè i Mestre, Antoni Gaudí i Cornet

    Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

    L’edifici neix per satisfer la demanda d’aigua que tenia un parc com el de la Ciutadella i es disposa al costat d'aquest, en una illa estàndard de l’Eixample. El volum de l’edifici és gairebé cúbic, a quatre vents, amb totes les façanes iguals –de maó massís, l'únic material utilitzat– i completament desproveït d’ornamentació; es tracta d’un edifici de servei pur, transcendit a base de l’ordre rigorós de la seva façana, definida pels contraforts exteriors de suport del dipòsit. Està alineat contra el carrer Wellington, sense tocar cap xamfrà. El dipòsit se situa a cel obert, elevat per pressuritzar l’aigua per gravetat. L’espai interior és una sala hipòstila producte de convertir els murs de suport de les voltes que suporten el dipòsit en pilars foradant-los mitjançant un sistema regular d’arcs. És un dels espais interiors més bells de la ciutat. L’estructura del dipòsit va ser calculada per un Antoni Gaudí encara estudiant a canvi d’un aprovat directe en l’assignatura Resistència de materials.

    1874 - 1880

  • 1894

  • 1897

  • Safareigs de la Baixada de Palau

    autoria desconeguda

    1901

  • Casa Benèfica

    Gaietà Buïgas i Monravà

    Casa Benèfica

    Edifici religiós format per dues parts ben diferenciades. Per una banda, la part frontal, on se situa l'entrada, en forma de torre de planta quadrada coronada per una cúpula de quatre vessants recoberta amb ceràmica en forma d'escates. Per l'altra, la part posterior, és de planta rectangular coberta a dues vessants i amb grans finestrals laterals. Tots els elements ornamentals que formen el conjunt se situen dins una tradició neogòtica i eclèctica: finestrals bipartits per una columneta i traceria gòtica, trifolis i motllures que serveixen de guardapols en forma ogival, arcs de mig punt i columnes adossades amb capitell corinti. Els paraments són de maons vermellls amb recrescuts estucats de blanc en cantonades i emmarcant les obertures a mode d'arcs postissos. L'accés es realitza per una escalinata presidida per una portada ogival on es pot llegir Casa Benèfica, al damunt l'any 1901 i una finestra geminada amb quatrilobul. Hi ha molts annexes posteriors adequats a les necessitats concretes del moment. Malgrat les dates constructives que dóna Gaietà Buigas, a la façana es troba escrit 1901.

    1901 - 1902

  • Banys Zoraya

    autoria desconeguda

    1905

  • 1906

  • Societat General d'Aigües de Barcelona

    Josep Amargós i Samaranch

    Societat General d'Aigües de Barcelona

    Dependències realitzades amb maó vist, algunes d'elles cobertes a dues vessants i d'altres amb coberta plana. L'edifici principal inclou les sales de màquines i calderes. Aquest edifici consta de tres grans naus completament lliures i una xemeneia. Al seu interior es troben les manxes d'impulsió de l'aigua per a l'abastament d'una zona de Barcelona i de la seva comarca. El conjunt està envoltat per un parc, conegut com "Parc de les Aigües".

    1905 - 1909

  • Pavelló d'Higiene del Port

    autoria desconeguda

    1909

  • 1888 - 1910

  • Central Telegràfica Marconi

    Josep Puig i Cadafalch

    Central Telegràfica Marconi

    L'edifici de telegrafia sense fils o radiotelegrafia és situat a la finca de la Ricarda. Es tracta d'una construcció senzilla, d'un sol cos i de dimensions reduïdes. Li dóna personalitat el capcer esglaonat de la façana lateral, recurs emprat per Puig i Cadafalch, també destaca el ràfec força pronunciat. L'interior allotjava la sala d'aparells, un lloc pel telegrafista i un espai d'atenció al públic. Les golfes eren l'habitatge del telegrafista i la seva família. Com a gran novetat per l'època hi havia un WC a cada planta i cuina. L'edifici es manté en peu i conserva en relatiu bon estat la seva estructura. L'interior, però, es troba destruït i no es conserva la distribució original. Es coneix l'existència d'uns vitralls dissenyats per Puig Cadafalch dels quals no en queda res. Entre 1904 i 1905 Marconi construí centrals de comunicacions a diversos indrets d'Europa. La central telegràfica del Prat (1911) correspon a una etapa més avançada en la tecnologia perquè les antenes són exclusivament de metall. La comunicació sense fils ha estat una de les innovacions més importants d'aquest segle. La preservació d'aquest edifici és interessant pels motius següents: és un dels pocs edificis tècnics que existeixen a Catalunya, és un testimoni de la introducció de la ràdio a les llars, i a més, no es coneix cap edifici semblant d'aquesta època que s'hagi conservat a Espanya.

    1911

  • Torre de l'Aigua

    Francesc Izard i Bas

    Torre de l'Aigua

    La Torre de l'Aigua és un dipòsit d'aigua modernista considerat un dels símbols emblemàtics de la ciutat. Es troba a la zona est, tocant gairebé la riba del riu Ripoll. Entre 1922 i 1967 va fer la funció de dipòsit. Es tracta d'una torre de formigó armat, una de les primeres obres en aquest material fetes a Sabadell. La seva composició a base de grava, sorra i aigua, juntament amb unes barres d'acer, va permetre aixecar una estructura esvelta que podia sustentar el dipòsit. El seu aspecte arquitectònic està vinculat a la tradició alemanya d'aquest tipus d'edificacions. El cos estructural està format per vuit pilars amb els seus capitells i cornisa, disposats en forma de tronc de piràmide i comunicats entre sí per una escala d'ascensió helicoidal. A la part alta es troba el dipòsit i el mirador. Aquest està format per vuit balcons amb baranes de ferro. El dipòsit està aïllat amb un doble mur i cambra d'aire, amb cinc obertures rectangulars sota cada balcó per il·luminar el dipòsit i ventilar la cambra d'aire. Tot i que exteriorment té forma octogonal, l'interior és circular per evitar la pressió de l'aigua als angles. Corona l'edifici una cúpula formada per vuit paraments inclinats. La seva capacitat és de 293,5 m3. El juny 1915, davant el problema de l'abastament d'aigua de la ciutat, s'obrí un concurs de projecte i construcció d'una torre-dipòsit, amb unes bases detallades per Francesc Izard, però que deixaven llibertat en quant a materials i forma. Es presentaren quatre projectes, sent el guanyador Lluís Homs. El febrer de 1916 es van començar les obres, sota la direcció de Josep Renom i Costa com arquitecte municipal. El cost de l'obra va ser de 104.422'70 pessetes. El dia d'agost de 1918 es va inaugurar amb l'assistència de les autoritats, però no va entrar en funcionament fins al 1922. La torre ha sofert un progressiu procés d'abandonament fins al total desús. És propietat de l'Ajuntament, que l'ha deixada a l'empresa concessionària (des de l'any 1949 amb una concessió de 99 anys).

    1918

  • Torre d'aigües de Rigat

    autoria desconeguda

    Elevador i dipòsit d'acumulació d'aigua de planta poligonal amb una gran esveltesa de línia. A l'extrem de la torre s'hi obren unes finestres solucionades amb dintells escalonats, reflex del modernisme, a semblança de les xemeneies industrials. La torre és coronada en forma acastellada. A causa de la manca d'aigua a la ciutat, en el decenni de 1920 es va crear la Societat d'aigües de Rigat. Aquesta societat s'encarregava de portar l'aigua de les seves deus situades en el terme de la Pobla de Claramunt i les transportava en diferents dipòsits a la ciutat d'Igualada. Des de la torre d'aigües de Rigat, al c/Carme Verdaguer, situada al barri del Poble Sec, lloc elevat de la ciutat, era distribuïda a la xarxa de consum domiciliari de la població.

    1920

  • Transformador de la Manresana d'Electricitat al Pont Vilomara

    autoria desconeguda

    Torre de forma prismàtica de secció quadrangular, de 10 x 10 m., de dues plantes d'alçada i soterrani. Sòcol de carreus i paraments de paredat de pedres regulars de forma hexagonal amb juntes de morter. Franges verticals d'obra vista en angles i com a separació d'obertures. Aquestes, emmarcades en totxo vist, col·locat a sardinell en arcs i llindes, que contribueix a realçar l'aspecte artístic de l'edifici. Coberta amb ràfec sobresortint i remats de totxo -continuació de les franges verticals- a manera de magolles.

    s. XX (primera meitat)

  • Edifici Transformador de la Manresana d'Electricitat CAME

    autoria desconeguda

    Edifici contenidor d'un transformador de corrent elèctric. Tipus urbà, de dues plantes i coberta a dues aigües. Tester de línies abarrocades. Una mitgera dóna a un pas de vianants amb escala, que separa l'edifici de l'escola Renaixença. Obra de totxo amb façana arrebossada, emmarcada amb estuc imitant obra vista. Façana simètrica amb obertures protegides per marquesines de teula àrab vidriada. El sòcol és de pedra.
  • Central Elèctrica La Catalana

    autoria desconeguda

    Situat al sector sud-oest de Manresa, en zona agrícola i al costat de la carretera de Manresa a Igualada (C-37), l'edifici és una bella mostra de l'arquitectura industrial noucentista del municipi. L'edifici és aïllat i està format per diversos volums coberts a diferent alçada que en conjunt dibuixen una planta rectangular. Per l'exterior té l'aspecte d'un edifici de tres plantes, però l'interior és un espai únic, amb un gran pilar, descentrat de la nau, on es recolza l'estructura metàl·lica de cavalls que suporten les voltes de maó visibles a l'exterior. La part anterior de l'edifici forma un cos d'una planta, amb un ritme de finestres-vidrieres emmarcades per un fals arc pentagonal i fusteria metàl·lica, separades per pilastres i amb barana de balustres de secció rombal al damunt. Darrere d'aquest cos, i reculades, resten les altres dues naus. La Central Elèctrica, construïda per Catalana de Gas i Electricitat, va quedar inactiva el 1989. Actualment és propietat d'ENDESA, que l'ha restaurat i ha instal·lat la seva nova seu de la Catalunya central.
  • s. XX

  • Presa de l'Estany Tort de Peguera

    autoria desconeguda

Bústia suggeriments

Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses. Participa!