Edifici aïllat, envoltat de jardí i situat al centre de la ciutat, en la zona de l'eixample vuitcentista. Té un caràcter monumental, de proporcions considerables i estil classicitzant. El sistema estructural de l'edifici és a base de murs de càrrega i forjat. El sostre és de revoltó ceràmic i biguetes d'acer laminat. Els murs de càrrega són obrats amb blocs de pedra de 50 cm. de gruix. La façana principal presenta un cos central un xic més elevat que la resta i una torre a cada extrem de façana. La decoració és d'estil neoclàssic. Al cos principal hi ha un portalada de mig punt, flanquejada per unes columnes adossades amb capitell jònic; remata el cos un frontó triangular. El campanar és d'espadanya. La resta de façana és també de línia molt clàssica i regular. El seu fundador fou el manresà Francesc Cots i Argullol, que no pogué veure acabada l'obra, ja que va morir poc desprès de començar-se el projecte d'aquesta. El projecte s'encarregà a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Es va posar la primera pedra el 3 de maig de 1857 i la part principal de l'edifici s'acabà a l'agost del 1859. El 14 de març de 1879 es van començar les obres de l'església, que fou beneïda el 12 d'octubre de 1881. S'han fet diverses reformes a la construcció, essent la més important la de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que reformà la façana principal i construí uns cossos laterals. Actualment es troba en fase de restauració.

Conjunt de tres dipòsits colgats, de 25 x 40 m cadascun, l'estructura dels quals està formada per dues crugies dividides per 4 pilars i 5 arcs formers de pedra, entrecreuades a la vegada per altres 4 arcs torals, generant unes voltes de pedra rebaixades.

Quan, l'any 1862, començà a urbanitzar-se el nou barri de l'Eixample, l'ajuntament encara no havia resolt l'abastiment d'aigua potable a tots els seus habitatges. El 14 d'octubre d'aquell mateix any, l'intendent honorari de la província de Barcelona, Jaume Safont i Lluch, concedí aquest terreny a la Societat de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, que al seu temps contractà l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas perquè dissenyés una torre d'aigües per abastir la zona. En un principi, l'arquitecte municipal no aprobà el projecte de Mestres (una torre hexagonal de 24 m d'alt amb capacitat per 730 m³ d'aigua) perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample. El maig de 1867 l'alcalde Luís Rodríguez Téllez signà els permisos per la construcció considerant que no es podia garantir un bon fluid en els edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells. Aquesta construcció formava part d'un conjunt d'edificis destinat a l'elevació i distribució de les aigües per mitjà d'una màquina de vapor de 20 cv (que posteriorment s'electrificà) per pujar l'aigua del pou inferior al dipòsit superior. De planta hexagonal, l'estructura en alçat d'aquesta torre comprèn fins a sis nivells, el darrer dels quals destinat a dipòsit d'aigües, i un terrat. Aquests nivells es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En els quatre primers nivells els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, el quart nivell ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquest nivell els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a l'edifici per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. El cinquè nivell presenta les obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se del que, originàriament, era el darrer nivell reservat a la cisterna superior, presenta l'antic coronament de l'edifici, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça el sisè nivell que, essent resultat d'una remunta posterior, presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació d'aquest nivell es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur. A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Cadascun d'aquests compartiments està cobert amb voltes rebaixades de suport, excepte el compartiment que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.

A començaments dels anys seixanta del segle XIX, es va constituir una empresa per tal de portar aigua procedent del Vallès (voltants de la riera de Caldes i del riu Ripoll) a Barcelona. El promotor era Andreu Marí però el finançament de l'obra la van fer els germans Manuel, Ignasi, Jaume i Casimir Girona, banquers. Un altre soci important va ser Josep Rosich i Jené, que el 1864 va donar una impuls a l'obra que no acabava d'arrencar. El 1869 el projecte obtingué la declaració d'interès públic. Les obres s'allargaren fins el 1875. La conducció, que tenia una longitud de 20.218 metres, s'iniciava a la finca de Can Tintoré, a Barberà del Vallès, i havia d'acabar en un dipòsit al Guinardó que no es va arribar a construir. Per fer arribar l'aigua, es van construir túnels subterranis en molts trams i aqüeductes aeris en altres i, com no hi havia un dipòsit al final del trajecte, s'injectava directament l'aigua a la xarxa de distribució; l'aigua sobrant no es podia acumular i es desguassava al torrent de la Guineu. La construcció va patir diversos retards i, l'any 1876, els germans Girona negociaren amb la Companyia d'Aigües de Barcelona (CAB) la fusió de les dues empreses. La CAB era la propietària de l'aqüeducte de Dosrius, que a la Trinitat Nova coincidia amb el del Vallès i a partir d'aquest punt discorrien de forma paral·lela. Les negociacions es van allargar per un seguit de polèmiques i desavinences i, finalment, l'any 1881 la CAB va comprar els actius de les Aigües del Baix Vallès. Les aigües que venien de la canalització del Baix Vallès es van introduir en les conduccions de Dosrius, en el punt que coincidien a la Trinitat Nova, i es recollien en el Parc de les Aigües d'Horta-Guinardó; el tram de canalització entre la Trinitat Nova i el Guinardó de la conducció del Vallès va quedar en desús. L'any 1882, la Companyia d'Aigües de Barcelona passà a mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona, la matriu de l'empresa AGBAR. Aquestes canalitzacions van funcionar fins als anys 80 del segle XX però amb un ús decreixent. Aquest tram de l'aqüeducte del Vallès es troba dins del Parc Central de Nou Barris. Tres grans arcs de mig punt aguanten el pas per on circulava l'aigua. Aquesta canalització actualment està oberta i és transitable. A banda i banda dels arcs unes pilastres ressegueixen el mur fins a arribar a unes torres de control de pas de l'aigua. Aquestes són de planta quadrangular, obertes pels costats que s'obren a l'aqüeducte i amb petites finestres d'arc de mig punt als murs laterals i una cornisa a la part superior. En un dels costats, a continuació de la pilastra, hi ha una petita obertura de pas d'arc de mig punt. El parament és de paredat irregular amb alguns elements en maó com l'intradós dels arcs, les cantonades, les cornises...

L’edifici neix per satisfer la demanda d’aigua que tenia un parc com el de la Ciutadella i es disposa al costat d'aquest, en una illa estàndard de l’Eixample. El volum de l’edifici és gairebé cúbic, a quatre vents, amb totes les façanes iguals –de maó massís, l'únic material utilitzat– i completament desproveït d’ornamentació; es tracta d’un edifici de servei pur, transcendit a base de l’ordre rigorós de la seva façana, definida pels contraforts exteriors de suport del dipòsit. Està alineat contra el carrer Wellington, sense tocar cap xamfrà. El dipòsit se situa a cel obert, elevat per pressuritzar l’aigua per gravetat. L’espai interior és una sala hipòstila producte de convertir els murs de suport de les voltes que suporten el dipòsit en pilars foradant-los mitjançant un sistema regular d’arcs. És un dels espais interiors més bells de la ciutat. L’estructura del dipòsit va ser calculada per un Antoni Gaudí encara estudiant a canvi d’un aprovat directe en l’assignatura Resistència de materials.

Edifici religiós format per dues parts ben diferenciades. Per una banda, la part frontal, on se situa l'entrada, en forma de torre de planta quadrada coronada per una cúpula de quatre vessants recoberta amb ceràmica en forma d'escates. Per l'altra, la part posterior, és de planta rectangular coberta a dues vessants i amb grans finestrals laterals. Tots els elements ornamentals que formen el conjunt se situen dins una tradició neogòtica i eclèctica: finestrals bipartits per una columneta i traceria gòtica, trifolis i motllures que serveixen de guardapols en forma ogival, arcs de mig punt i columnes adossades amb capitell corinti. Els paraments són de maons vermellls amb recrescuts estucats de blanc en cantonades i emmarcant les obertures a mode d'arcs postissos. L'accés es realitza per una escalinata presidida per una portada ogival on es pot llegir Casa Benèfica, al damunt l'any 1901 i una finestra geminada amb quatrilobul. Hi ha molts annexes posteriors adequats a les necessitats concretes del moment. Malgrat les dates constructives que dóna Gaietà Buigas, a la façana es troba escrit 1901.

Dependències realitzades amb maó vist, algunes d'elles cobertes a dues vessants i d'altres amb coberta plana. L'edifici principal inclou les sales de màquines i calderes. Aquest edifici consta de tres grans naus completament lliures i una xemeneia. Al seu interior es troben les manxes d'impulsió de l'aigua per a l'abastament d'una zona de Barcelona i de la seva comarca. El conjunt està envoltat per un parc, conegut com "Parc de les Aigües".

L'edifici de telegrafia sense fils o radiotelegrafia és situat a la finca de la Ricarda. Es tracta d'una construcció senzilla, d'un sol cos i de dimensions reduïdes. Li dóna personalitat el capcer esglaonat de la façana lateral, recurs emprat per Puig i Cadafalch, també destaca el ràfec força pronunciat. L'interior allotjava la sala d'aparells, un lloc pel telegrafista i un espai d'atenció al públic. Les golfes eren l'habitatge del telegrafista i la seva família. Com a gran novetat per l'època hi havia un WC a cada planta i cuina. L'edifici es manté en peu i conserva en relatiu bon estat la seva estructura. L'interior, però, es troba destruït i no es conserva la distribució original. Es coneix l'existència d'uns vitralls dissenyats per Puig Cadafalch dels quals no en queda res. Entre 1904 i 1905 Marconi construí centrals de comunicacions a diversos indrets d'Europa. La central telegràfica del Prat (1911) correspon a una etapa més avançada en la tecnologia perquè les antenes són exclusivament de metall. La comunicació sense fils ha estat una de les innovacions més importants d'aquest segle. La preservació d'aquest edifici és interessant pels motius següents: és un dels pocs edificis tècnics que existeixen a Catalunya, és un testimoni de la introducció de la ràdio a les llars, i a més, no es coneix cap edifici semblant d'aquesta època que s'hagi conservat a Espanya.

La Torre de l'Aigua és un dipòsit d'aigua modernista considerat un dels símbols emblemàtics de la ciutat. Es troba a la zona est, tocant gairebé la riba del riu Ripoll. Entre 1922 i 1967 va fer la funció de dipòsit. Es tracta d'una torre de formigó armat, una de les primeres obres en aquest material fetes a Sabadell. La seva composició a base de grava, sorra i aigua, juntament amb unes barres d'acer, va permetre aixecar una estructura esvelta que podia sustentar el dipòsit. El seu aspecte arquitectònic està vinculat a la tradició alemanya d'aquest tipus d'edificacions. El cos estructural està format per vuit pilars amb els seus capitells i cornisa, disposats en forma de tronc de piràmide i comunicats entre sí per una escala d'ascensió helicoidal. A la part alta es troba el dipòsit i el mirador. Aquest està format per vuit balcons amb baranes de ferro. El dipòsit està aïllat amb un doble mur i cambra d'aire, amb cinc obertures rectangulars sota cada balcó per il·luminar el dipòsit i ventilar la cambra d'aire. Tot i que exteriorment té forma octogonal, l'interior és circular per evitar la pressió de l'aigua als angles. Corona l'edifici una cúpula formada per vuit paraments inclinats. La seva capacitat és de 293,5 m3. El juny 1915, davant el problema de l'abastament d'aigua de la ciutat, s'obrí un concurs de projecte i construcció d'una torre-dipòsit, amb unes bases detallades per Francesc Izard, però que deixaven llibertat en quant a materials i forma. Es presentaren quatre projectes, sent el guanyador Lluís Homs. El febrer de 1916 es van començar les obres, sota la direcció de Josep Renom i Costa com arquitecte municipal. El cost de l'obra va ser de 104.422'70 pessetes. El dia d'agost de 1918 es va inaugurar amb l'assistència de les autoritats, però no va entrar en funcionament fins al 1922. La torre ha sofert un progressiu procés d'abandonament fins al total desús. És propietat de l'Ajuntament, que l'ha deixada a l'empresa concessionària (des de l'any 1949 amb una concessió de 99 anys).

Elevador i dipòsit d'acumulació d'aigua de planta poligonal amb una gran esveltesa de línia. A l'extrem de la torre s'hi obren unes finestres solucionades amb dintells escalonats, reflex del modernisme, a semblança de les xemeneies industrials. La torre és coronada en forma acastellada. A causa de la manca d'aigua a la ciutat, en el decenni de 1920 es va crear la Societat d'aigües de Rigat. Aquesta societat s'encarregava de portar l'aigua de les seves deus situades en el terme de la Pobla de Claramunt i les transportava en diferents dipòsits a la ciutat d'Igualada. Des de la torre d'aigües de Rigat, al c/Carme Verdaguer, situada al barri del Poble Sec, lloc elevat de la ciutat, era distribuïda a la xarxa de consum domiciliari de la població.

Torre de forma prismàtica de secció quadrangular, de 10 x 10 m., de dues plantes d'alçada i soterrani. Sòcol de carreus i paraments de paredat de pedres regulars de forma hexagonal amb juntes de morter. Franges verticals d'obra vista en angles i com a separació d'obertures. Aquestes, emmarcades en totxo vist, col·locat a sardinell en arcs i llindes, que contribueix a realçar l'aspecte artístic de l'edifici. Coberta amb ràfec sobresortint i remats de totxo -continuació de les franges verticals- a manera de magolles.

Edifici contenidor d'un transformador de corrent elèctric. Tipus urbà, de dues plantes i coberta a dues aigües. Tester de línies abarrocades. Una mitgera dóna a un pas de vianants amb escala, que separa l'edifici de l'escola Renaixença. Obra de totxo amb façana arrebossada, emmarcada amb estuc imitant obra vista. Façana simètrica amb obertures protegides per marquesines de teula àrab vidriada. El sòcol és de pedra.

Situat al sector sud-oest de Manresa, en zona agrícola i al costat de la carretera de Manresa a Igualada (C-37), l'edifici és una bella mostra de l'arquitectura industrial noucentista del municipi. L'edifici és aïllat i està format per diversos volums coberts a diferent alçada que en conjunt dibuixen una planta rectangular. Per l'exterior té l'aspecte d'un edifici de tres plantes, però l'interior és un espai únic, amb un gran pilar, descentrat de la nau, on es recolza l'estructura metàl·lica de cavalls que suporten les voltes de maó visibles a l'exterior. La part anterior de l'edifici forma un cos d'una planta, amb un ritme de finestres-vidrieres emmarcades per un fals arc pentagonal i fusteria metàl·lica, separades per pilastres i amb barana de balustres de secció rombal al damunt. Darrere d'aquest cos, i reculades, resten les altres dues naus. La Central Elèctrica, construïda per Catalana de Gas i Electricitat, va quedar inactiva el 1989. Actualment és propietat d'ENDESA, que l'ha restaurat i ha instal·lat la seva nova seu de la Catalunya central.