Isolated building that, together with the Teresa house, forms a complex surrounded by a large garden located near the railway station. It is a building with a complex ground plan as a result of the numerous extensions it has undergone. It has two floors in the rear central body and one in the rest. The roof is four-sided, flat or with a lowered barrel vault. A lantern in the form of a hemispherical dome with a cylindrical drum on an octagonal base protrudes from the building. The main façade is symmetrical. It presents a central access portico, with a circular pediment with reliefs. On the sides, double windows open side by side and separated by pilasters finished in bell-shaped capitals that run the length of the façade. The facings have sgraffitos. A perimeter cornice with palmettos runs along the entire façade. The back is symmetrical in the central body and asymmetrical in the side bodies, unfinished. The decorations are neo-Greek and neo-Egyptian elements. In the portico there are two sculptures, one of the poet Cabanyes, sculpted by Campeny, and the other one of Archbishop Armanyà, by Fuxà. Mr. Gumà i Ferran ceded the land for the construction of the library-museum in 1881. The following year, work began according to the project of the master builder Jeroni Granell. The completion and inauguration of the new building dates from 1884, according to a tombstone nailed to the façade. Three years later, an extension was made, directed by the architect B. Pollés i Vivo. Between 1920 and 1930 it experienced a new expansion, directed in this case by J. M. Miró i Guibernau. In 1951 the interior of the art gallery was renovated and in 1979 the roofs were repaired under the direction of the architect Jordi Ambrós, repairs commissioned by the Ministry of Culture. In 1981 the City Council carried out new refurbishment and conditioning works. Two years later, the Generalitat took charge of the restoration works of the Library, according to a project by the architect Bonet i Correa. The sculptural image of Archbishop Armanyà was placed in 1887. That of the poet Cabanyes was installed six years later. The Víctor Balaguer Library-Museum houses a collection of works of art and more than 22,000 volumes. Víctor Balaguer bequeathed it to the town in 1900.

El 1883 es funda la societat Ateneo de Canet de Mar, entitat social d’arrel catalanista. Encarreguen a Domènech i Montaner el projecte per la seva seu, a la cantonada més cèntrica del poble, entre la Riera i el carrer Ample. Domènech va aprofitar part de les construccions que ocupaven el solar adquirit, i va aixecar un edifici de planta baixa i pis, unint-lo amb el teatre principal del costat. Tenia un saló de sessions, sala de lectura i biblioteca, sala de juntes, saló de billar i sala de “tresillo”. Un balcó corregut arriba fins a la cantonada, on una torre que arrenca des del primer pis el fa girar fins a la façana del carrer ample, que és on hi havia l’accés, donant continuïtat a les dues façanes. La façana a la riera té una clara composició simètrica amb un cos central rematat amb un frontó i una gran rosassa. El balcó corregut pren una doble volada en aquest punt, recolzat sobre mènsules metàl·liques d’inspiració violletiana. Les façanes estan acabades amb estucats decoratius, realitzats per la prestigiós firma de Barcelona Saumell i Vilaró. Els motius decoratius són al·legories mitològiques, en gran part extretes de l’Atlàntida de Verdaguer. També hi ha una rica decoració de forja i planxa de ferro retallada dels serrallers Pujadas de Canet. L’any 1923 I'edifici va acollir I'Ateneu Obrer i durant el franquisme, I'obra sindical d'Educación i Descanso. El 1985 I'edifici va ser adquirit per I'Ajuntament de Canet. L’interior va ser completament modificat al llarg dels anys, i només es conserven les façanes. Des del 1999 és la biblioteca Gual Pujades de Canet de Mar.

The building was started in 1908, still in full modernist euphoria, and a year later, thanks to the efforts of a handful of people from Sant Sadurní d’Anoia, it was finished. The progressive spirit of the entity is reflected architecturally with a balanced building, where the style is already devoid of eclectic elements. The work is distributed over two floors, with a symmetrical composition on the only façade, in which a central body stands out with interesting pinnacles of naturalistic ornamentation.

La fàbrica Rogelio Rojo està situada entre els carrers Rogelio Rojo, Fàbrica, Santa Clara i avinguda Catalunya. Es tracta d'un conjunt arquitectònic d'ús industrial construït en èpoques diferents: any 1917, anys 30, anys 50, anys 60 i any 1973. El volum principal del conjunt té forma d'U, està format per dos naus de planta baixa i una nau de planta baixa i primera planta. A més hi ha una sèrie d'edificacions annexes que s'han anat afegint al llarg del temps. L'espai interior és diàfan i de grans dimensions, gràcies als grans finestrals i a la coberta en forma de dent de serra. L'exterior, d'obra vista i aplicacions ceràmiques disposa de façanes testeres coronades amb capcers curvilinis i mixtilinis que s'inspiren en el barroc. L'estructura vertical és de pilars d'acer i parets de càrrega d'obra vista a base de maó massís. La coberta és de teula àrab sobre solera de ceràmica que es recolza sobre encavallades de fusta i metàl·liques (en substitució de les de fusta originals). La nau principal i la les altres dues estan unides ja que les parets laterals han estat substituïdes per jàsseres metàl·liques amb un pilar d'obra (fàbrica de maó massís) al mig. Els fonaments són murs correguts de maçoneria de pedra de 60 cm d'amplada. La coberta de la nau llarga és de teula ceràmica sobre encadellat ceràmic. Els paviments són de formigó i presenten certs desnivells i algunes reparacions. A l'interior hi ha unes divisions a total alçada amb parets de maó amb pilarets de reforç. El conjunt industrial ocupa un solar de 9.752 m2 dels quals 4.675 són de construccions. En el període de la primera Guerra Mundial (1914-1918) es produeix un augment de demanda per part dels països contendents que anima el desenvolupament de la industria dedicada al sector tèxtil i metal·lúrgic. En aquest moment la família Rojo va iniciar la fabricació de complements per les peces de roba que confeccionaven ells mateixos. Finalment varen optar per fabricar únicament fornitures metàl·liques com sivelles, botons i agulles i també plaques per a les ampolles de cava. Després de la Guerra les exportacions catalanes van patir una davallada. La crisi es tradueix en atur dels treballadors i es produeixen conflictes socials. L'empresa Rogelio Rojo instal·la la seva nova fàbrica a Masquefa, lluny de la conflictivitat de les àrees urbanes. L'arquitecte encarregat del projecte fou Josep Donés i Torres. El ritme de producció dels primers anys era estable, la balança entre les importacions i exportacions era favorable, els salaris eren baixos i la plantilla estava majoritàriament per dones. L'any 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil la producció no es va alterar. L'any 1937 en contacte amb la Comissió d'indústries de Guerra per la Generalitat de Catalunya, es comencen a fabricar projectils per l'exercit republicà i també es construeix un nou edifici. El 22 de gener de 1939 Masquefa va ser bombardejada per l'aviació italiana. L'època des post guerra van ser uns moments difícils i la fàbrica es va convertir en un referent econòmic i un element socialitzador pel municipi de Masquefa. Durant la dècada de 1970 es construeix un nou edifici de dues plantes preparat pel procés productiu del galvanitzat. A finals dels anys 80 les instal·lacions de la fàbrica van quedar obsoletes i ja no podia competir en el mercat. La fàbrica va tancar al tombant del segle XX. Aquesta fàbrica ha desenvolupat activitats relacionades amb la metal·lúrgia. La darrera empresa va plegar l'any 2002. Actualment acull, entre altres serveis i activitats culturals, la Biblioteca Municipal. L'any 2002 fou adquirit el conjunt per l'Ajuntament de Masquefa.

És un edifici aïllat. La façana principal presenta tres cossos, un central i dos laterals simètrics, damunt dels quals s'eleven dos templets de base circular amb vuit columnetes jòniques que sostenen una volta semiesfèrica. El cos central està format per dues columnes i quatre pilastres jòniques, i dona accés al vestíbul d'entrada. L'acabament el forma un frontó coronat per un timpà de línia sinuosa. Està construït amb maó arrebossat i pintat de gris i blanc. Pel que fa a la distribució de la planta, cal destacar cinc espais: el despatx de la bibliotecària, el guarda-roba, els serveis, la sala de lectura i la sala de conferències. El juny 1915 la Mancomunitat de Catalunya convoca el primer concurs per a l'adjudicació de quatre biblioteques populars, i a la tardor del mateix any s'inaugura l'Escola Superior de Bibliotecàries. Tres anys més tard, el 1918, es gradua la primera promoció de bibliotecàries i s'obren les quatre primeres biblioteques populars, una a cada província: Valls, Sallent, les Borges Blanques i Olot. Aquests edificis segueixen uns esquemes comuns: es troben en zones envoltades de vegetació, sovint una mica allunyades del centre de la població. Així doncs, la Biblioteca Popular de Valls es va encarregar a l'arquitecte Lluís Planas, i es va ubicar als terrenys cedits pel senyor Francesc Dasca i Boada. La primera pedra es va col·locar el 23 d'octubre de 1916, i el 24 de juny de 1918 es va inaugurar l'edifici. El 16 de juliol del mateix any es va obrir al públic, però fins al maig de 1920 no es va establir el servei de préstec. Fou la primera Biblioteca Popular de la Mancomunitat de Catalunya, inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Seguint el mateix model arquitectònic es construïren les biblioteques populars d'Olot (desapareguda), Sallent (molt modificada), Borges Blanques (desapareguda) i Canet de Mar (modificada). Després d'un llarg procés d'abandonament i posterior restauració a càrrec de la Diputació de Tarragona, el 2011 es van tornar a obrir les portes, coincidint amb la festivitat de les Decennals de la Mare de Déu de la Candela. Actualment acull un espai d'usos culturals.

Biblioteca que segueix el model de la Biblioteca Popular de Valls. Inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Destaca la façana amb el pòrtic a base de columnes i pilastres jòniques coronat amb un frontó curvilini. Si bé inicialment els dos cossos laterals de la façana culminaven amb un templet amb cúpula semiesfèrica, una posterior reforma i ampliació de la biblioteca els va eliminar. La Biblioteca Popular Pere Gual i Pujades fou la segona que va fer la Mancomunitat l'any 1919. Inicialment era de planta baixa, però l'any 1970 s'hi afegí el primer pis per a disposar de més espai per a les activitats culturals.

La biblioteca popular d'El Vendrell és un edifici en forma de petit temple d'obra de fàbrica que recorda als temples tetràstils i perípters clàssics grecoromans. Projectat com edifici aïllat i disposat sobre un pòdium que li atorga certa monumentalitat. Els portals dels dos accessos que hi ha a les testeres de l'edifici estan coronats per un frontó triangular sostingut per columnes jòniques, i les façanes i les arestes estan reforçades per un ritme regular de pilastres encoixinades, que s'alternen amb els panys que contenen dues finestres superposades d'esquema vertical. Les pilastres estan decorades en la part superior amb un medalló ovalat amb garlandes i un capitell motllurat. L'edifici acaba en una cornisa motllurada damunt d'una línia de dentellons i un ampit massís, sobre els pilars del qual s'aixequen boles ornamentals. Tot plegat està concebut segons els cànons clàssics. La gran alçada de la sala va permetre una acurada ampliació a la dècada de 1970, consistent en la construcció d'una entre planta sense desfigurar l'edifici exteriorment. Les biblioteques populars sorgiren del gran moviment de normalització cultural i polític representat pel Noucentisme i per la Mancomunitat de Catalunya. És per aquest motiu que la present obra arquitectònica constitueix un bon testimoni dels equipaments impulsats per la Mancomunitat que van tenir continuïtat durant la Segona República Espanyola. En el marc d'un procés de construcció nacional i amb l'impuls modernitzador del Noucentisme, es pretenia acabar amb els desequilibris entre la Catalunya més rural i empobrida i la més urbana i rica. Els ideals polítics i ètics convergien amb els artístics, de manera que cultura i política compartien objectius comuns: la modernització i la construcció nacional en un marc mediterrani i europeu. Per tal d'aconseguir una universalització de la cultura i millorar les oportunitats laborals en territori català, es van crear equipaments culturals, docents i sanitaris. El projecte de les biblioteques populars foren una aposta personal de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. L'any 1915 i, basant-se en un projecte redactat per Eugeni d'Ors, la Mancomunitat, en el procés de recuperació cultural de Catalunya, creà el servei de Biblioteques Populars sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer. L'any següent, el 1916, l'ajuntament d'El Vendrell es presentà al concurs obert per la Mancomunitat per tal de sol·licitar una biblioteca popular per a la vila, que li fou adjudicada el 7 de desembre del mateix any. El terreny fou cedit per Odon Nin, i la projecció de l'edifici va anar a càrrec de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt i el contractista de Valls Salvador Serra. La biblioteca s'inaugurà el 17 d'octubre del 1920, amb la presència del president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch. L'any 1925, l'edifici quedà reintegrat a la Diputació de Tarragona. El 1978 s'amplià, amb la construcció d'una planta intermèdia.

The building takes up all the Carrer Francesc Moragas, but also has an entrance from Carrer Hospital and Carrer Sant Antoni. It has three bodies, each intended for different uses - the central hall and staircase, the one on the left is a museum and library, and the one on the right is offices and housing. The building is currently used as offices. The image of the building responds to the criteria set by the institution since the same aesthetic is found in other contemporary buildings of La Caixa. The decoration mixes classicist elements, such as the columns and pediments, and Gothic elements such as the attic windows. At the end of 1931, La Caixa presented the request to erect a building along Carrer Vilaró, later called Francesc Moragas. The permit states that the work will be done in an easement area and that it is exempt from paying taxes thanks to the statutes of the funds. Although it does not refer to the acquisition of the land, it belonged to M. Dolors Vilaró i Raventós in 1892, when, on the occasion of a refurbishment of the house, she ceded part of it in order to widen the alley that would bear her name. The La Caixa project was not simply limited to opening offices but also offered a library and a museum, which would not be inaugurated until the 1950s. The museum would be dedicated to honouring old age, a festival closely linked to Sant Sadurní since it originated in this municipality and later spread to other Catalan towns.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.