El programa, muy amplio y generoso, es interpretado en este caso a partir de una voluntad de correspondencia muy estricta entre cada una de las partes de la casa y su propia solución estructural y volumétrica, de forma que se fuerza la articulación entre los diferentes cuerpos. El resultado es una combinación de volúmenes y aperturas que forman una serie de ritmos tensos donde ningún elemento se repite. Sostres revitaliza diversas pautas compositivas provenientes del movimiento moderno: la ubicación de la totalidad del programa en la planta primera hace referencia a Le Corbusier, mientras que la estricta equiparación uso-forma-estructura proviene de los principios más rígidos de la Bauhaus. Sin embargo, el resultado no es un mero ejercicio de historicismo: al interpretar ideas y procedimientos, y no formas estereotipadas, Sostres consigue regenerar la vitalidad de la casa como sistema complejo de estancias, donde el volumen volado del comedor termina jugando un papel predominante.

Es la mejor interpretación crítica que Sostres hizo de los maestros del movimiento moderno que tanto le influyeron. El programa se desarrolla en una sola planta, algo levantada respecto al terreno, y con las diferentes estancias bien situadas respecto al ábaco solar. La combinación de distintos tipos de elementos portantes y paramentos, proveniente del interés por Terragni y otros racionalistas italianos, tiende a desmaterializar la casa y a incorporar las transparencias como experiencia más intensa del espacio. Desde la calle, la bicromía de los dos planos, el corte de la entrada y la visión de las dos claraboyas de la cubierta, el estudio y la escalera, reflejan una revisión del viejo icono de la villa Saboya: una casa casi cuadrada, con la cubierta transitable, orientada a los cuatro vientos, y un pequeño patio interior que completa la organización de todo el espacio y contribuye a crear una atmósfera doméstica más rica que la de los viejos interiores del estilo internacional.

Construcción de una escuela de nueva planta, construida en tres fases, para Parvulario, Primaria, Secundaria y Bachillerato para un total de 1300 alumnos aproximadamente. La construcción de la primera fase se desarrolló de acuerdo con el equipo de pedagogos, con la idea de que la arquitectura debía colaborar en el proceso educacional, provocando en el alumno la plena conciencia de pertenecer responsablemente a una comunidad. Todas las dependencias se agruparon en torno a una plaza central cubierta de uso múltiple, aunque fundamentalmente utilizada como comedor. La organización tenía cierta analogía urbana: la plaza central comunitaria que aglutinaba a su alrededor los diversos ámbitos más privatizados. Al poco tiempo se decidió transformar y ampliar el edificio en tres sucesivas fases, en las que se intentó no modificar el concepto inicial. El espacio común, con su analogía urbana, se mantuvo, pero la imagen de plaza se transformó en la de una sucesión de calles y plazoletas interiores y exteriores. La técnica de ampliación fue simplemente aditiva, gracias a que el edificio no tenía ninguna rigidez compositiva y podía crecer según una morfología casi imprevista, en cierto modo relacionada con las formas populares. Este aspecto viene subrayado por los materiales y sistemas de construcción usados: paredes de ladrillo, aplacados de cerámica tradicional, hormigón y madera natural.

El nou edifici d'oficines de Nestlé a Esplugues, Barcelona, ​​és en realitat una ampliació d'un complex d'edificis força nou construït als anys setanta. Els paràmetres del disseny es van determinar després d'un període de llargues discussions que van implicar consideracions d'espai, imatge i manteniment plantejades pel client i les restriccions volumètriques imposades per les lleis urbanístiques locals influïdes per les carreteres circumdants i l'autopista propera. Aquestes, juntament amb les condicions visuals i solars del solar, van determinar l'emplaçament definitiu del nou edifici i la seva forma. Els edificis existents constaven d'un bloc d'oficines rectangular de vuit plantes situat sobre un N.E.-S.W. eix paral·lel a la carretera principal i un pavelló de dues plantes al nord-oest que conté laboratoris a la planta baixa i menjador a dalt amb vistes a un increïble jardí ben cuidat, gairebé suís en la seva perfecció. Tres soterranis sota l'edifici d'oficines albergaven una zona d'aparcament per als empleats, que en ser insuficient es complementava amb una gran superfície d'aparcament a l'oest del solar. Una petita escola bressol va completar el complex d'edificis situat al nord-est del solar molt allunyat dels edificis principals. Una de les principals preocupacions del client va ser que el nou edifici proporcionés condicions de treball gairebé idèntiques als empleats que les que ofereix l'oficina existent per evitar situacions conflictives i permetre la lliure circulació de personal i mobiliari d'oficina entre els dos edificis. Això va definir un mòdul bàsic d'1,20 m. per a divisions internes desplaçades en relació a la xarxa estructural per evitar conflictes amb les columnes. La superfície total d'aquest edifici sobre rasant és de poc més de 7.000 m2. Una primera proposta dels clients d'unir el nou edifici a l'existent formant un bloc en forma de L va tenir el mèrit de facilitar la comunicació entre les dues zones. Tanmateix, els arquitectes van assenyalar que això donaria ombra als jardins, bloquejaria la vista des dels menjadors de la finca boscosa cap al sud i donaria un caràcter radicalment diferent al nou espai d'oficines mirant al nord o al sud en lloc de l'est o l'est. Oest. Les raons van convèncer fàcilment el client d'acceptar un edifici separat en un N.E.-S.W. eix a l'Oest del solar al costat de l'autovia (actuant com a barrera acústica al trànsit) per connectar amb un passadís a l'entrada existent a ras de terra. Aquesta nova ubicació dels edificis va permetre construir sis soterranis sota el jardí, cinc d'aparcament amb 380 cotxes per als dos blocs d'oficines, i un, el primer soterrani, per a 900 m2. sala de conferències pública i un complex de cuina i menjador experimental i docent. La forma del nou edifici d'oficines de nou plantes es va determinar situant-lo el més lluny possible de l'edifici existent per garantir la màxima quantitat de llum solar matinal i major amplada de la pista del jardí. Això fa que l'edifici hagi d'adaptar la seva forma rectangular bàsica a les línies de façana legals orientades a les inclinacions dels carrers laterals i de l'autovia. Això dóna a l'edifici una forma reconeixible que correspon al seu lloc. Aquesta forma està encara més mutilada amb dues grans "excavacions" de tres pisos. Un a terra a l'angle sud per "rebre" el pas cobert entre els dos edificis d'oficines i significar l'entrada. L'altre es troba a la part superior de l'edifici a l'angle nord per formar un balcó gegant (a escala amb l'autopista), amb vistes al llarg de l'avinguda Diagonal que forma l'entrada principal a Barcelona per sota. Aquestes dues "excavacions" emfatitzen la sensació de lloc i donen un caràcter personal al que d'altra manera podria ser un altre edifici d'oficines de mur cortina de vidre. Les primeres propostes per a la façana d'aquest edifici contenien una pell exterior de persianes controlades separades del vidre amb una passarel·la metàl·lica a graella de manteniment, que permetria que l'aire calent fluís cap amunt i allunyés del vidre. No obstant això, aquesta proposta es va abandonar a favor del mur cortina normal, ja que el client volia evitar possibles problemes de manteniment i el posterior deteriorament de la imatge de l'empresa. El cost addicional de l'aire condicionat produït per una paret de vidre al clima de Barcelona no va ser considerat significatiu pels enginyers. Tenint en compte aquesta base, s'ha dut a terme el disseny del mur cortina de vidre límits tecnològics i estètics extrems: la forma prismàtica es destaca per la reducció absoluta dels montants de suport a una junta plana de neoprè; es va trobar que l'efecte mirall del vidre tintat amb doble vidre estava menys deformat amb l'ús d'un vidre manufacturat italià importat; l'efecte "piscina" dels vidres tintats a les oficines interiors es va reduir mitjançant l'ús de vidre transparent corresponent a la profunditat del fals sostre, permetent així a l'usuari l'oportunitat de veure el color natural real de la llum del dia; vidre transparent També s'utilitzava davant de la llosa del terra, on evidentment no era necessari els vidres tintats, i els suports d'acer del mur cortina estan al descobert i pintats de groc per afegir un cert efecte decoratiu funcional a la façana; El vidre de color gris s'utilitza per enfrontar els gruixos de les parets finals, la base i el sostre per expressar la seva funció diferent. El pas cobert entre els dos edificis d'oficines és mig túnel i mig pont quan passa pel jardí últim quan sobrevola la rampa del garatge i sobre la pista del jardí enfonsada que permet un accés directe al centre de conferències. És d'acer, vidre transparent, maons de vidre i rajoles blanques per permetre que s'incorpori completament al jardí el fatiga de l'efecte túnel el terra s'eleva cap al centre creant una alçada variable. Això també va permetre espai per a l'estructura i l'aire condicionat. Des d'aquest passadís de vidre, una branca triangular permet que una escala d'acer i vidre baixi amb llum natural al centre de conferències que hi ha sota el jardí. Els murs de contenció estan revestits amb bandes de gres rústic i polit. Aquest material es va escollir per emfatitzar la connotació clàssica de la base de l'edifici. La resta de parets estan cobertes de fòrmica blanca que conté el vestíbul principal, vidre negre a les sales de projecció posterior i cabines de translació, i cortines vermelles per obrir el vestíbul als vestíbuls que l'envolten. Aquests vestíbuls s'il·luminen des del jardí enfonsat, de l'aparcament i d'un pou de llum de maó de vidre que arriba a totes les plantes d'aparcament de sota. Els pisos del vestíbul i els vestíbuls circumdants s'unifiquen com un espai flexible amb una catifa de palla, mentre que les zones d'accés tenen un terrat verd intens, talla en rajoles de 10x10. Aquesta reducció de la mida normal de la rajola de terrazo dóna un paviment més uniforme. La sala de conferències s'ha girat en un eix del 45% per permetre una millor proporció entre la zona de la taula de conferències i el públic i per desdibuixar els límits de la sala per permetre un ús més flexible per a recepcions i diferents mides de públic. El pati del jardí s'ha mantingut el més senzill possible tenint en compte que es veu principalment des de les oficines de dalt. Tanmateix, s'ha introduït un itinerari que permet fer una passejada pel jardí per permetre una passejada a l'hora de dinar. S'ha afegit aigua a la zona ombrejada per reflectir la llum del cel i facilitar la connexió visual amb les plantes inferiors de l'edifici existent. En resum, la principal preocupació dels arquitectes era evitar l'anònim "bloc d'oficines de mur cortina internacional" i crear una sensació de lloc. relacionat tant amb els edificis existents i el seu entorn immediat com amb la seva posició de comandament a l'entrada de Barcelona.