El programa, molt ampli i generós, és interpretat en aquest cas a partir d’una voluntat de correspondència molt estricta entre cadascuna de les parts de la casa i la seva pròpia solució estructural i volumètrica, de manera que es força l’articulació entre els diferents cossos. El resultat és una combinació de volums i obertures que formen una sèrie de ritmes tensos on cap element es repeteix. Sostres revitalitza diverses pautes compositives provinents del moviment modern: la ubicació de la totalitat del programa a la planta primera fa referència a Le Corbusier, mentre que l’estricta equiparació ús-forma-estructura prové dels principis més rígids de la Bauhaus. Malgrat tot, el resultat no és un mer exercici d’historicisme: en interpretar idees i procediments, i no formes estereotipades, Sostres aconsegueix regenerar la vitalitat de la casa com a sistema complex d’estances, on el volum volat de la sala d’estar acaba jugant un paper predominant.

És la millor interpretació crítica que Sostres va fer dels mestres del moviment modern que tant el varen influir. El programa es desenvolupa en una sola planta, una mica aixecada respecte del terreny, i amb les diferents estances ben situades respecte a l’àbac solar. La combinació de diferents tipus d’elements portants i paraments, provinent de l’interès per Terragni i altres racionalistes italians, tendeix a desmaterialitzar la casa i a incorporar-hi les transparències com a experiència més intensa de l’espai. Des del carrer, la bicromia dels dos plans, el tall de l’entrada i la visió dels dos badalots de la coberta, l’estudi i l’escala, reflecteixen una revisió de la vella icona de la vil·la Savoie: una casa gairebé quadrada, amb la coberta transitable, orientada als quatre vents, i un petit pati interior que completa l’organització de tot l’espai i contribueix a crear una atmosfera domèstica més rica que no pas la dels vells interiors de l’estil internacional.

Construcció d'una escola de nova planta, construïda en tres fases, per Parvulari Primària, Secundària i Batxillerat per a un total de 1300 alumnes aproximadament. La construcció de la primera fase es va desenvolupar d'acord amb l'equip de pedagogs, amb la idea que l'arquitectura havia de col·laborar al procés educacional, creant a l'alumne la plena consciència de pertànyer responsablement a una comunitat. Totes les dependències es van agrupar al voltant d'una plaça central coberta d'ús múltiple, encara que fonamentalment utilitzada com a menjador,. L'organització tenia una certa analogia urbana: la plaça central comunitària que aglutinava al seu voltant els diversos àmbits més privatitzats. Al poc temps es va decidir transformar i ampliar l'edifici en tres fases successives, en les quals es va intentar no modificar el concepte inicial. L'espai comú, amb la seva analogia urbana, es va mantenir, però la imatge de plaça es va transformar en la d'una successió de carrers i placetes interiors i exteriors. La tècnica d'ampliació va ser simplement additiva, gràcies al fet que l'edifici no tenia cap rigidesa compositiva i podia créixer segons una morfologia gairebé imprevista, en certa manera relacionada amb les formes populars. Aquest aspecte ve subratllat pels materials i sistemes de construcció usats: parets de maó, aplacats de ceràmica tradicional, formigó i fusta natural.

El nou edifici d'oficines de Nestlé a Esplugues, Barcelona, ​​és en realitat una ampliació d'un complex d'edificis força nou construït als anys setanta. Els paràmetres del disseny es van determinar després d'un període de llargues discussions que van implicar consideracions d'espai, imatge i manteniment plantejades pel client i les restriccions volumètriques imposades per les lleis urbanístiques locals influïdes per les carreteres circumdants i l'autopista propera. Aquestes, juntament amb les condicions visuals i solars del solar, van determinar l'emplaçament definitiu del nou edifici i la seva forma. Els edificis existents constaven d'un bloc d'oficines rectangular de vuit plantes situat sobre un N.E.-S.W. eix paral·lel a la carretera principal i un pavelló de dues plantes al nord-oest que conté laboratoris a la planta baixa i menjador a dalt amb vistes a un increïble jardí ben cuidat, gairebé suís en la seva perfecció. Tres soterranis sota l'edifici d'oficines albergaven una zona d'aparcament per als empleats, que en ser insuficient es complementava amb una gran superfície d'aparcament a l'oest del solar. Una petita escola bressol va completar el complex d'edificis situat al nord-est del solar molt allunyat dels edificis principals. Una de les principals preocupacions del client va ser que el nou edifici proporcionés condicions de treball gairebé idèntiques als empleats que les que ofereix l'oficina existent per evitar situacions conflictives i permetre la lliure circulació de personal i mobiliari d'oficina entre els dos edificis. Això va definir un mòdul bàsic d'1,20 m. per a divisions internes desplaçades en relació a la xarxa estructural per evitar conflictes amb les columnes. La superfície total d'aquest edifici sobre rasant és de poc més de 7.000 m2. Una primera proposta dels clients d'unir el nou edifici a l'existent formant un bloc en forma de L va tenir el mèrit de facilitar la comunicació entre les dues zones. Tanmateix, els arquitectes van assenyalar que això donaria ombra als jardins, bloquejaria la vista des dels menjadors de la finca boscosa cap al sud i donaria un caràcter radicalment diferent al nou espai d'oficines mirant al nord o al sud en lloc de l'est o l'est. Oest. Les raons van convèncer fàcilment el client d'acceptar un edifici separat en un N.E.-S.W. eix a l'Oest del solar al costat de l'autovia (actuant com a barrera acústica al trànsit) per connectar amb un passadís a l'entrada existent a ras de terra. Aquesta nova ubicació dels edificis va permetre construir sis soterranis sota el jardí, cinc d'aparcament amb 380 cotxes per als dos blocs d'oficines, i un, el primer soterrani, per a 900 m2. sala de conferències pública i un complex de cuina i menjador experimental i docent. La forma del nou edifici d'oficines de nou plantes es va determinar situant-lo el més lluny possible de l'edifici existent per garantir la màxima quantitat de llum solar matinal i major amplada de la pista del jardí. Això fa que l'edifici hagi d'adaptar la seva forma rectangular bàsica a les línies de façana legals orientades a les inclinacions dels carrers laterals i de l'autovia. Això dóna a l'edifici una forma reconeixible que correspon al seu lloc. Aquesta forma està encara més mutilada amb dues grans "excavacions" de tres pisos. Un a terra a l'angle sud per "rebre" el pas cobert entre els dos edificis d'oficines i significar l'entrada. L'altre es troba a la part superior de l'edifici a l'angle nord per formar un balcó gegant (a escala amb l'autopista), amb vistes al llarg de l'avinguda Diagonal que forma l'entrada principal a Barcelona per sota. Aquestes dues "excavacions" emfatitzen la sensació de lloc i donen un caràcter personal al que d'altra manera podria ser un altre edifici d'oficines de mur cortina de vidre. Les primeres propostes per a la façana d'aquest edifici contenien una pell exterior de persianes controlades separades del vidre amb una passarel·la metàl·lica a graella de manteniment, que permetria que l'aire calent fluís cap amunt i allunyés del vidre. No obstant això, aquesta proposta es va abandonar a favor del mur cortina normal, ja que el client volia evitar possibles problemes de manteniment i el posterior deteriorament de la imatge de l'empresa. El cost addicional de l'aire condicionat produït per una paret de vidre al clima de Barcelona no va ser considerat significatiu pels enginyers. Tenint en compte aquesta base, s'ha dut a terme el disseny del mur cortina de vidre límits tecnològics i estètics extrems: la forma prismàtica es destaca per la reducció absoluta dels montants de suport a una junta plana de neoprè; es va trobar que l'efecte mirall del vidre tintat amb doble vidre estava menys deformat amb l'ús d'un vidre manufacturat italià importat; l'efecte "piscina" dels vidres tintats a les oficines interiors es va reduir mitjançant l'ús de vidre transparent corresponent a la profunditat del fals sostre, permetent així a l'usuari l'oportunitat de veure el color natural real de la llum del dia; vidre transparent També s'utilitzava davant de la llosa del terra, on evidentment no era necessari els vidres tintats, i els suports d'acer del mur cortina estan al descobert i pintats de groc per afegir un cert efecte decoratiu funcional a la façana; El vidre de color gris s'utilitza per enfrontar els gruixos de les parets finals, la base i el sostre per expressar la seva funció diferent. El pas cobert entre els dos edificis d'oficines és mig túnel i mig pont quan passa pel jardí últim quan sobrevola la rampa del garatge i sobre la pista del jardí enfonsada que permet un accés directe al centre de conferències. És d'acer, vidre transparent, maons de vidre i rajoles blanques per permetre que s'incorpori completament al jardí el fatiga de l'efecte túnel el terra s'eleva cap al centre creant una alçada variable. Això també va permetre espai per a l'estructura i l'aire condicionat. Des d'aquest passadís de vidre, una branca triangular permet que una escala d'acer i vidre baixi amb llum natural al centre de conferències que hi ha sota el jardí. Els murs de contenció estan revestits amb bandes de gres rústic i polit. Aquest material es va escollir per emfatitzar la connotació clàssica de la base de l'edifici. La resta de parets estan cobertes de fòrmica blanca que conté el vestíbul principal, vidre negre a les sales de projecció posterior i cabines de translació, i cortines vermelles per obrir el vestíbul als vestíbuls que l'envolten. Aquests vestíbuls s'il·luminen des del jardí enfonsat, de l'aparcament i d'un pou de llum de maó de vidre que arriba a totes les plantes d'aparcament de sota. Els pisos del vestíbul i els vestíbuls circumdants s'unifiquen com un espai flexible amb una catifa de palla, mentre que les zones d'accés tenen un terrat verd intens, talla en rajoles de 10x10. Aquesta reducció de la mida normal de la rajola de terrazo dóna un paviment més uniforme. La sala de conferències s'ha girat en un eix del 45% per permetre una millor proporció entre la zona de la taula de conferències i el públic i per desdibuixar els límits de la sala per permetre un ús més flexible per a recepcions i diferents mides de públic. El pati del jardí s'ha mantingut el més senzill possible tenint en compte que es veu principalment des de les oficines de dalt. Tanmateix, s'ha introduït un itinerari que permet fer una passejada pel jardí per permetre una passejada a l'hora de dinar. S'ha afegit aigua a la zona ombrejada per reflectir la llum del cel i facilitar la connexió visual amb les plantes inferiors de l'edifici existent. En resum, la principal preocupació dels arquitectes era evitar l'anònim "bloc d'oficines de mur cortina internacional" i crear una sensació de lloc. relacionat tant amb els edificis existents i el seu entorn immediat com amb la seva posició de comandament a l'entrada de Barcelona.