Els plànols del projecte estan signats per Antoni Maria Gallissà, no per un problema d’incompatibilitat, ja que l’any 1896 Puig i Cadafalch ja no era arquitecte municipal, sinó a causa de les pèssimes relacions de l’arquitecte amb l’Ajuntament de Mataró. La casa combina amb gran habilitat una extensa gamma de gèneres ornamentals, com ara l’escultura, el vidre, els esgrafiats i la ceràmica. La pedra no tan sols és emprada per emmarcar les obertures, sinó que serveix per incorporar les talles de l’escultor Arnau, que va esculpir-hi dues figures rellevants: la primera es troba al timpà de la porta i representa una noia que porta un fus, un emblema tèxtil que al·ludeix a la indústria del propietari; la segona figura es troba al peu d’un dels arcs i és l’habitual sant Jordi. La resta de la façana queda coberta amb esgrafiats; en destaca la tribuna, de reminiscències nòrdiques. El coronament esglaonat anuncia el perfil de la barcelonina casa Amatller.

Situades en una urbanització de Maresme, les cases Ribera estan composades per dos habitatges destinats a dos germans i un habitatge per als vigilants. Les edificacions són de característiques similars i comparteixen cota per tal d'obtenir les millors vistes cap al mar, situat a certa distància. Respectuoses amb l'entorn, les dues cases, orientades a sud i est, estan semienterrades al vessant del turó, sense renunciar a un bon assolellament. Amb la mateixa voluntat d'integració, l'arrebossat de les cases i del pavelló és d'un to vermell fosc que harmonitza amb en el verd del paisatge. Una de les cases integra en la seva composició un estany d'aigua preexistent, que havia servit per regar el terreny. L'accés amb automòbil en les dues cases es realitza a través del terrat, punt proper al garatge; d'aquesta manera es garanteix que les visuals des de l'interior s'obrin al pla de la parcel·la i cap al mar llunyà, sense contacte visual amb els cotxes. La casa dels vigilants, unitat independent d'aquestes, té una forma característica amb la finalitat de integrar-se al conjunt i al paisatge, i genera un gran pati interior obert.

Una línia d'alta tensió va obligar a definir una zona de protecció paral·lela a un dels carrers i va desplaçar el volum construït de manera que a partir d'aquesta restricció es va organitzar un generós espai semipúblic que es va tractar com avantsala dels dos importants accessos verticals als habitatges. La seva proximitat i obertura al carrer i la seva relació visual amb una gran avinguda que tenia davant li van donar una major amplitud i una millor connexió amb la ciutat. El projecte es pot veure com un esforç d'adaptació del model senzill de l'bloc a una complexa trama de ciutat mediterrània en la qual les cantonades són fonamentals. La relació entre els components, els petits gestos en les testeres i algun canvi en l'amplada dels blocs van permetre que la construcció contribuís a definir els carrers circumdants, que no eren ortogonals entre si. Era una obra que continuava amb la preocupació pel dimensionat generós i digne dels accessos comuns i en la qual apareixien per primera vegada les ganes per oferir la màxima llibertat en l'ús dels habitatges, concebudes com a espais rectangulars en planta, lliures de qualsevol accident estructural o d'instal·lacions i amb uns buits en façana que no predeterminaven cap ús i els permetien tots.

Una traçada determina la implantació de les dues escoles, de manera perpendicular a aquest traç apareixen diferents pavellons lineals que generen una diversitat d'espais exteriors. El convenciment que els edificis públics d'equipaments poden i han d’actuar com a elements estructurants del territori és un punt de partida bàsic d'aquest projecte. La situació suburbana del terreny i la visió personal sobre la ciutat, porten a plantejar un model edificador de finca urbanitzada i colonitzada a imatge de les implantacions extensives territorials urbanes de finals de segle XIX. La opció d'aquest tipus d’edificació en forma de "tapís" fa possible la recerca d'un edifici escolar flexible i domèstic. Flexible perquè les circulacions en malla, a causa de la seva neutralitat, possibiliten molts tipus de funcionament pedagògic; i domèstic perquè les dimensions i el caràcter específic dels diferents espais interiors-exteriors en porten a la individualització de cadascun d’ells. L'edifici tapís en forma de pinta, d'una sola planta, s'adhereix i es tanca vers la carretera exterior i s'obre ordenadament cap a l'interior de la parcel•la amb petits semisoterranis. Al tancament de l’edifici es situen els espais comuns i perpendicularment a aquests espais, van sorgint els habitatges dels conserges i els pavellons de les aules, juntament amb els espais exteriors: passejos, aules-jardí, places, estanys, hortets, i patis de joc. Tant l'estructura portant dels murs de ceràmica, com els espais resultants són fruit d'una reflexió estricta sobre el procés constructiu, així com també ho son els materials utilitzats i els seus acabats.

L’edifici, a partir d’un programa molt precís, busca el seu lloc en un entorn degradat i agressiu mitjançant la seva forma i la seva posició en el solar. Es col•loca en un extrem del solar per allunyar-se d’un edifici industrial de grans dimensions i es descompon en tres peces perpendiculars a un mur de contenció que defineix el límit nord del solar. La descomposició de l’edifici en tres volums busca proporcionar un caràcter fort a la implantació. L’estricte programa tipus d’un CAP es distribueix en aquests tres cossos de planta baixa i pis, formalitzats a través de la seva coberta d’una sola pendent i de la façana inclinada a sobre el carrer, units per dos blocs més baixos que contenen els serveis i les escales. Actualment s’està duent a terme un projecte d’ampliació que consta de dues noves peces que pretenen seguir la volumetria del CAP actual i que s’ ubicaran a continuació de les altres.

Conjuntament amb l’encàrrec de rehabilitar la Nau Gaudí, l’Ajuntament de Mataró li demana a BrulletDeLuna una proposta per realitzar una ordenació general del entorns de la Nau. Dins d’aquesta ordenació s’hi inclou el disseny de les façanes del nou conjunt de vivendes que tanca la plaça on s’insereix la Nau Gaudí. Així doncs, es tracta de procurar una façana adient per acompanyar l’obra de Gaudí. El punt de partida del projecte és la recerca d’uns materials amb una tectònica potent capaç de coexistir amb la presència de la Nau. S’aposta per una combinació de fabrica de totxo i fusta, encaixada dins d’una retícula de perfils d’acer. La textura resultant combina la materialitat de les antigues fàbriques de principi de segle, l’ordre estructural propi de la racionalitat tècnica i la domesticitat necessària per un edifici de vivenda. És important també la proposat d’un façana profunda amb una galería-balcó que genera un espai intermedi, interessant tant des de el punt de vista climàtic com per els jocs espaial que crea.

L’encàrrec proposa una reflexió sobre la construcció d’uns nous habitatges, la restauració de la xemeneia, la nau i l’edicle de Gaudí. A la nau de blanqueig, remodelada i restaurada, se li vol donar uns nous usos polivalents, això comporta que l’edifici restaurat ha de tenir unes bones prestacions tant des del punt de vista ambiental, com des del normatiu i d’equipaments. La proposta passa per construir un gran soterrani en les 4 primeres crugies de la nau, on s’hi ubiquen la maquinaria de l’aire condicionat, els nous serveis sanitaris, la maquinaria del nou ascensor entre la planta baixa i el soterrani, una escala i un magatzem. Es refan els arcs amputats pel costat del carrer Cooperativa i per tant s’envaeix l’actual calçada per a recuperar la implantació original de la nau. Es construeix un mur paral•lel al carrer per a recuperar l’espai amputat de la nau i el petit edicle. A causa de la impossibilitat de recuperar la façana oest original, la proposta planteja una nova façana que no té res a veure amb l’anterior. És una façana de vidre translúcid i òpal, amb càmera d’aire i un tractament especial que ens permetrà augmentar la il•luminació natural de la nau original, adequant-la als nous usos. Les façanes sud i est es construeixen segons les façanes que coneixem de la nau a partir d’una foto feta per Joan Bergós (figura 16). Per aïllar-la acústicament i tèrmica, sense modificar-ne l’aspecte original, s’ha decidit fer un doblament de la teulada i de l’envà de la façana est. En la teulada es col•loca un entramat de fusta amb la teula plana vista per sota, a sobre de la qual s’hi ubica un aïllament projectat amb una altra teula plana a sobre. La visió de l’interior i de l’exterior de la teulada serà l’original però estarà constructivament doblada. Si es calcula l’estructura dels arcs parabòlics de la nau, es veu que l’arc resisteix les càrregues de la nau construïda d’una forma molt precària. La solució a l’augment de les càrregues passarà per reforçar, mitjançant plaques d’acer inoxidable, la connexió dels tres taulons que composen l’arc de fusta (figura 18). Per a no modificar la imatge de l’arc, hem optat per encastar les plaques a banda i banda del tauló central. S’ha pensat en el vidre com element diferenciador entre els elements de la nau original i els nous elements. Aquests materials contemporanis (vidre translúcid i òpal transparent) es diferencien dels materials de finals del segle XIX i a la vegada reflecteixen i multipliquen les parts d’obra projectades per Gaudí.

Seguint l’ordenació urbanística existent, es tractava de construir un edifici de planta baixa i dos pisos, en un solar molt proper a les restes de la muralla del segle XVI de la vila de Mataró. El projecte s’ha configurat a partir de resposta a les complexitats del solar caracteritzat per la presència de la muralla, una topografia violenta i la posició de l’edifici com a tancament lateral de la plaça de Can Xammar. La nostra proposta volumètrica es va plantejar fonamentalment sobre dues premises. La primera era la de fer possible la màxima visió de les restes de muralla des de la plaça de Can Xammar. Amb aquest objectiu, es procura no edificar en planta baixa tota la superfície del solar, i alhora es proposen dos grans volades -en la part de mar i muntanya- que faciliten les vistes sobre la muralla. La segona premisa era la de seguir l’estructura parcel·laria del casc antic de Mataró convertint el solar donat de planta irregular en una parcel·la rectangular. La petita dimensió de la parcel·la convertida en una peça aïllada dins de l’estructura urbana, la necessitat de que el volum proposat estructurés la plaça de Can Xammar, el disseny d’una estructura portant capaç de soportar les dues grans volades i la voluntat de que l’edifici agafés una imatge abstracta per separar-se conceptualment de la imatge figurativa de la muralla, van portar a la definició formal i constructiva del nou edifici.