Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras
-
Casa Masramon
Es tracta del model que proposa Masó per a la casa unifamiliar situada en una ciutat jardí. Per primer cop, Masó té ocasió de construir una casa de nova planta destinada a una família jove, on pot expressar el seu ideal familiar. La casa consta d’un volum principal de tres plantes amb una coberta a quatre aiguavessos volada. Adossat a aquest volum hi ha un cos d’una planta que correspon al porxo d’entrada, amb una coberta d’un sol pendent de secció curvilínia. Un tercer volum de tres plantes conté l’escala, amb una coberta curvilínia a dos aiguavessos. L’articulació volumètrica de tots tres volums palesa un llenguatge arquitectònic ja consolidat i ben controlat.1913 - 1914
-
Casa Solà Morales
Joaquim Solà Morales era un propietari rural, catalanista i descendent d’una família olotina formada pel matrimoni de la pubilla de can Solà de Batet de la Serra amb la família Morales. La família tenia la residència en un casal d’estil barroc al Firal d’Olot des del segle XVIII. El 1913 Joaquim Solà Morales encarrega a Lluís Domènech i Montaner la rehabilitació d’aquesta casa pairal, amb l’annexió d’una altra contínua. La reforma va consistir en la remodelació de tota la façana principal, la posterior i la reorganització de l’escala i nous accessos a la planta noble. Domènech i Montaner va conservar part de la composició de la façana barroca de l’edifici, mantenint les obertures originals als pisos superiors, però va fer construir una tribuna volada a la planta principal sobre mènsules radials, els enreixats, una llotja a la part superior de dotze columnes i la sotateulada amb la barbacana de ceràmica decorativa. També va reformar tota la planta baixa, perforant la façana amb una gran obertura central amb balcons i columnes de marbre amb cariàtides de pedra que donava llum a la planta semisoterrani i creant una porta nova a imitació de l’existent en posició simètrica. Les rajoles de la barbacana són disseny d’Antoni Gallissà, realitzades a la fàbrica Pujol i Bausis, i les cariàtides són d’Eusebi Arnau. L ’escala principal que comunica la planta pis amb la planta segona estava il·luminada per una gran claraboia zenital. A l’interior de l’edifici es mantenen interessants mostres de decoració dels segles XVIII i XIX. Actualment encara pertany a la mateixa família i manté l’ús d’habitatge. El 1913 Joaquim Solà Morales encarrega a Domènech la rehabilitació de la seva casa pairal del segle XVIII a Olot. La reforma va consistir en la remodelació de tota la façana principal, la posterior i la reorganització de l’escala i nous accessos a la planta noble.1912 - 1916
-
1916
-
Can Pons i Tusquets
Edifici situat al passeig de Barcelona, l'entrada més noble de la ciutat d'Olot que voreja la ciutat jardí de l'Eixample Malagrida. Seguint la tipologia d'aquests edificis, la torre Pons i Tusquets és un habitatge unifamiliar amb amplis jardins. La casa és de planta rectangular amb diferents cossos de planta rodona i quadrada avançats. Disposa d'un semisoterrani que feia d'habitatge pels porters, planta baixa i dos pisos. La torre es troba en una parcel·la amb jardí amb grans arbres i una important tanca de ferro forjat d'influència vienesa i amb iconografies que avancen l'estètica de l'art déco. El portal d'entrada té dues pilastres realitzades amb ferro marcadament ondulat. El més significatiu de la localització del recinte és la decisió de l'arquitecte de col·locar més metres de façana orientats al jardí que no pas al passeig, mesura que permetia un major diàleg entre l'arquitectura i la vegetació, molt en consonància amb els ideals urbanístics de la ciutat jardí. Respecte els elements arquitectònics, podem destacar l'accés en forma de porxo en angle amb falsos arcs. Se sosté per cairats de fusta i una columna monolítica amb capitell i decoracions florals. Aquestes mateixes decoracions formen un fris que recorren la part alta del porxo de l'entrada. És important també la torre amb teulada a quatre vessants; la balconada amb baranes de fusta seguida en dues façanes; la tribuna en un dels angles de la casa, culminada amb una estilitzada torre amb coberta piramidal, i les petites llucanes a les teulades. Les obertures del pis principal són finestres amb arcs lobulats. El teulat va ser fet amb teules planes i es troba a diferents nivells. En conjunt, la casa és un bon exemple de transició del modernisme al noucentisme amb una certa influència de l'arquitectura vienesa. L'eixample olotina fou un projecte pel senyor Manuel Malagrida, olotí que havia fet fortuna a Amèrica. L'any 1916 encarregà els plànols a J. Roca i Pinet. Aquest, seguint les indicacions de Malagrida, plantejà un model d'eixample ciutat-jardí, amb zones verdes i cases aïllades. Dibuixà una disposició radiocèntrica de carrers amb dos focus: la plaça d'Espanya i la Plaça d'Amèrica, units pel pont de Colom. Va encarregar a l'arquitecte B. Bassegoda la seva casa, que fou realitzada entre 1920 i 1922. Poc abans, entre 1916 i 1917, s'havia bastit Can Pons i Tusquets de la mà de l'arquitecte Albert Blasco. L'edifici va projectar-se per a Lluís Pons i Tusquets, empresari agrícola i diputat a Corts Espanyoles els anys 1919-1923 pel districte d'Olot del Partit Conservador (sector maurista).1916 - 1917
-
Fábrica Bassols
Roca i Pinet afronta la façana d’un edifici industrial entre mitgeres amb el bagatge instrumental de l’arquitectura domèstica, si bé fent un gran esforç per adaptar-se a les característiques del programa. Els finestrals grans es troben a la part central, dividits en finestrons, mentre que les finestres de la planta baixa adopten un emmarcament corbat i la finestra central pren una significació peculiar. La façana presenta la clàssica galeria contínua per sota dels ràfecs de la coberta, que mostren les peces metàl·liques que els sustenten. El sòcol a mitja alçària emfasitza els perfils de les finestres de la planta baixa, i les obertures del soterrani disposen d’un sòcol propi, de pedra carreuada. -
Can Joanetes
L’arquitectura del conjunt de Can Joanetes (o Fàbrica Sacrest, o Fàbrica Subirà) recull els elements de composició d’extracció clàssica que caracteritzaven la cultura arquitectònica dels anys vint. És format per un cos rectangular principal al qual s’afegeixen perpendicularment, a la part posterior, alguns cossos més baixos que, units per una construcció quadrada, situada a l’eix del conjunt, donen lloc a un petit pati central. Al projecte original de Joan Roca i Pinet la simetria determinava tot el conjunt, si bé en la construcció realitzada només es va dur a terme el cos principal i una de les naus posteriors. La resta de les construccions del solar varen ser fetes més desordenadament i amb una qualitat inferior a la prevista. El solar té una superfície de 2.600 metres quadrats i té forma irregular, amb entrades pel Firalet i pel carrer del Mirador. El cos rectangular se separa 5,50 metres respecte de l’alineació del carrer, i és format per tres tramades quadrades que queden reflectides en la composició de la façana principal, amb l’eix de simetria ressaltat per una gran porta solar dovellada i pel gran frontó de la coberta. La composició recull alguns trets característics de les masies catalanes. L’edifici original quedava suportat per elements propis de la construcció industrial de l’època: encavallades de fusta, estructures de ferro laminat, etc. El cos de serveis central quedava emfasitzat per la seva simetria doble i la xemeneia principal del conjunt, feta de maó.1927 - 1929
-
Casa Serra
Bartomeu Agustí (1905-1944) va viure i treballar tota la vida a Olot i, si bé no figura als documents de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya fins després de la seva mort, la seva escassa obra segueix fidelment les pautes del moviment racionalista. La casa Serra resol un programa d’habitatges en cantonada per mitjà de la solució, plàsticament intel·ligent, de col·locar totes les obertures al pla de façana del carrer i de resoldre la irregularitat del solar per mitjà d’una seqüència regular de reculades. Així, la imatge de l’edifici des de la cantonada no ofereix cap obertura retallada.1931 - 1933
-
Casa Aubert
Aubert treu partit de la posició en cantonada de l’edifici per aplicar la millor retòrica racionalista al tractament del volum edificat. L’edifici conté un habitatge per planta i, a la façana llarga, l’arquitecte agrupa horitzontalment les finestres de la cuina, el servei i el dormitori, reduint la superfície de buit respecte del ple. A la cantonada es concentra la finestra de la sala d’estar, amb la seva balconada semicircular i dues finestres més a banda i banda. La planta baixa i l’entresòl formen un sòcol de gran alçària, des d’on s’eleva l’edifici fins al ràfec continu que unifica tota la composició.1936
-
Fábrica Artur Simon
És una mostra de la vigència del racionalisme durant els anys de la postguerra. Originalment era un edifici industrial per a la fabricació de material elèctric. Té una planta baixa més pis. La planta, en forma d’U, té un punt focal en el cilindre de la cantonada, on les obertures tenen doble alçària: és aquí on s’articula l’accés a l’edifici. La fàbrica presenta innovacions respecte a l’ortodòxia racionalista, com ara les grans obertures dividides en finestrons o bé les façanes planes pautades pels peus drets de l’estructura. Aubert juga amb altres elements lingüístics de procedència diversa, com ara els cassetons reenfonsats o el peculiar perfil de la marquesina.1940
-
primera mitad del siglo XX
-
1970
-
1986 - 1990
-
Casa Margarida
RCR Arquitectes, Rafael Aranda i Quiles, Carme Pigem i Barceló, Ramon Vilalta i Pujol
La configuració de la casa ve determinada per dues característiques preexistents: la bona orientació del solar respecte de l’assolellada i el fort pendent del carrer, situat a la banda sud. La casa pren la forma d’un cos cúbic amb una terrassa al davant situada a la cota més alta del carrer, per on té lloc l’entrada. Un cos que sobresurt acull l’entrada en un moviment de transició, mentre que a l’altra banda d’aquest cos hi ha el jardí i la piscina, ben protegits del carrer. Des d’aquest cos s’arriba a un espai vertical que inclou l’escala d’accés al primer pis, al costat d’un menjador a doble alçària, el cor de tota la casa. Tot el tancament de la banda sud és concebut com un filtre mòbil que permet nombrosos jocs d’entrades de llum, ombres i transparències. La pèrgola que ombreja la façana de la planta baixa és també un dispositiu de tancament. La casa combina les traces horitzontals i verticals tant en planta com en alçat.1988 - 1992
-
Instituto Bosc de la Coma
Martínez Lapeña-Torres Arquitectos, José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres Tur
L'institut se situa en el límit de la trama urbana per a que, amb la seva gran dimensió i les seves dues plantes, ajudi a ordenar l'entorn d'edificacions aïllades i de camps de cultiu al seu voltant. En la planta superior l'aulari, l'àrea de professors, la biblioteca, la sala d'actes i el gimnàs. En la planta inferior l'accés general, els menjadors i els tallers en contacte amb la pista poliesportiva. Des de l'entrada, amb una rampa i dues escales s'accedeix al nivell superior.1992 - 1995
-
Casa Cuca de Llum
RCR Arquitectes, Rafael Aranda i Quiles, Carme Pigem i Barceló, Ramon Vilalta i Pujol
La casa adopta un caràcter temàtic a partir del magnífic paisatge cap al qual s’orienta. Els autors inscriuen un programa domèstic convencional en una peça simètrica oberta al paisatge i aixecada respecte del terreny gràcies al tancament vidrat del soterrani. El caràcter de mirador queda expressat en una configuració en dos cossos, un d’anterior i l’altre posterior, que acull la cuina, el menjador i un gimnàs. El vestíbul es troba a la ròtula entre tots dos cossos, i s’hi accedeix per mitjà d’una escalinata tangent a la casa. La composició es basa en correspondències simètriques que no s’ajusten a la diversitat del programa: la sala d’estar, a l’oest, adopta la mateixa configuració que el dormitori principal, a l’est; l’escalinata d’accés té una rèplica en l’escala que baixa al soterrani. RCR Arquitectes exploren les regularitats formals com a base per investigar noves possibilitats de distribució d’un programa domèstic.1994 - 1999
-
Estadio de Atletismo Tussols-Basil
RCR Arquitectes, Rafael Aranda i Quiles, Carme Pigem i Barceló, Ramon Vilalta i Pujol
L’equipament de la pista d’atletisme conté les dependències funcionals (vestuaris, gimnàs, etc.) a cota esport i un bar amb serveis a cota accés. El seu desplegament en murs, talussos i rampes formalitza el descens des de l’arribada fins a la pista (12 m) i contribueix a la seva integració en el bosc que la configura. El seu caràcter de porta cap a les carreres atlètiques, filtre entre l’urbà i el natural, es reforça amb una gran coberta suspesa entre un mur i el volum que també mira els atletes. La seva geometria triangular s’obre sobre l’espectacle i la mirada de cristall adquireix els reflexos del bosc, determinant de tota l’actuació en el seu conjunt.2001
-
Ampliación del Instituto Bosc de la Coma
Martínez Lapeña-Torres Arquitectos, José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres Tur
2003 - 2004
-
Pabellones en el Restaurante Les Cols
RCR Arquitectes, Rafael Aranda i Quiles, Carme Pigem i Barceló, Ramon Vilalta i Pujol
2005
-
Casa Simon
Clotet, Paricio & Associats, Lluís Clotet i Ballús, Jordi Julián Gené, Ignacio Paricio i Ansuategui
La vivienda estaba situada en una urbanización de los años cuarenta del siglo pasado y rodeada por una atmósfera general de una calidad poco frecuente, pero con los mismos problemas de arranque que tuvieron que hacer frente la casa Penina, la casa Almirall o la casa Rognoni. A diferencia de lo planteado en aquellos casos en que se ignoraron las obligadas bandas perimetrales para cederlas a lo público o se les adjudicaron usos secundarios, aquí la vivienda se apoderó decidida- mente de ellas, integrándolas a la edificación, cualificándolas y concediéndoles un papel protagonista en el resultado final de la obra. Una valla de madera, de la máxima opacidad y altura permitidas por las ordenanzas resiguió todo el perímetro del solar y también prolongó al exterior las divisiones de la casa. Así se transformaron aque- llas bandas absurdas en una serie de patios, cada uno de ellos asociado a una dependencia interior, y para que la mutua integración fuera la más completa posible se decidió que las fachadas fueran absolutamente acristaladas. Todos los vidrios disponían de un visillo y una cortina opaca enrollables para controlar la luz a voluntad y unas generosas pérgolas horizontales a base de lamas móviles garantizaron la protección solar en aquellas orientaciones que era necesaria. Unos lucernarios verticales a norte iluminaban las depen- dencias interiores. La edificación tenía una forma prismática de 32,4 x 8 m en planta y 3,5 m en altura. La losa de la cubierta se apoyaba, como en el proyecto contemporáneo de la Fundación Alícia, sobre unos perfiles metálicos de 7 x 7 cm colocados en su perímetro cada 1,2 m y una caja adosada de hormigón en la entrada se encargó de absorber los esfuerzos horizontales. Un subterráneo del mismo tamaño de la casa y un generoso falso techo resolvían las instalaciones. De esta manera se consiguió una planta totalmente libre, fácilmente modificable, en un intento de que incluso tratándose de un edificio unifamiliar, la propuesta no fuera una respuesta cerrada a un programa determinado sino que diera todas las facilidades para acoger inimaginables actividades en el futuro. Todas las divisorias interiores al llegar a fachada disponían de una puerta, de manera que en momen- tos determinados toda la casa podía usarse como un espacio único que se percibía entonces como un biombo ligero de madera situado dentro de un prisma de vidrio al que no tocaba.2006 - 2008
-
Instituto La Garrotxa
El solar està ubicat en el barri del Pla de Dalt, a l'extrem oest del nucli urbà d'Olot. Limita al nord amb terrenys sense urbanitzar, al sud amb la carretera de Riudaura a Olot, a l'oest amb la Ronda de Xiprer i a l'est amb un vial, una zona destinada a aparcament. Aproximadament a 500 metres de distància en direcció nord hi discorre el curs del riu Riudaura. El solar forma part del sòl urbà edificable. Les actuacions no afecten a cap llera pública i es fan en una zona sense cap risc hidrològic previsible. L’objecte d’aquest projecte és l’ampliació i reforma de l’I.E.S Garrotxa, la construcció d’un edifici de tallers i aules per al cicle formatiu i un pavelló esportiu. Avui dia el centre es presenta com un conjunt heterogeni d'edificacions aïllades. Les comunicacions entre elles es fa mitjançant uns porxos coberts. El fet de que aquest creixement es produís sense una idea global d'ordenació fa palesa l'imminent necessitat d'engegar un projecte que superi les seves mancances funcionals i normatives. La proposta consta dels següents punts: 1 > Enderroc o trasllat dels tallers i edificacions prefabricades i hivernacles originals. 2 > Construcció d’un nou edifici transversal a la disposició dels pavellons originals, que organitza un nou eix d’accessos i circulacions per a tot el conjunt. Es resolen tots els problemes d’accessibilitat i connexions entre tots els pavellons. 3 > Recolzats en aquest nou eix un total de 6 tallers especialitzats i un pavelló d’esports. Sobre la façana nord de l’edifici lineal, es disposen tots els tallers (T1- T6), Aquests tallers, de 3,6m i 4,5m d’alçada, s’organitzen definint, entre ells, una trama de patis que els proporcionen il·luminació i ventilació naturals. 4 > Aquest edifici lineal és de planta baixa més una planta. En ell s’hi ubiquen les aules tècniques, aules polivalents, i els departaments i serveis comuns. 5 > Pròxim al nou accés i directament relacionat amb el jardí, s’ha situat el nou servei de cuina, bar i menjador. Aquesta disposició pròxima també a l’accés del gimnàs i vestidors, permet la seva utilització alternativa fora dels horaris escolars. 6 > El programa de ESO 4/3 línies es distribueix en els edificis existents. Per aquest motiu es procedeix a la reforma integral dels pavellons i la colmatació amb uns de nous 7 > Construcció d’un nou sistema de porxos per connectar tots els pavellons originals.2006 - 2009
-
2010
-
2011
-
Nuevo Hospital de Olot y Comarcal de la Garrotxa
Ramon Sanabria i Boix, Francesc Sandalinas
El solar es situa a la Vall del Ridaura, amb un pendent accentuat en sentit sud-nord, en un entorn forestal immillorable, amb magnífiques vistes i assolejament, a les afores de la població d’Olot. La proposta es planteja com un edifici horitzontal i esglaonat adaptant-se a la topografia natural del terreny, aconseguint que totes les plantes estiguin en contacte amb el sòl, minimitzant així la seva volumetria en el lloc. Des de la planta d’accés es crea una imatge d’un edifici d’una planta, molt respectuós amb l’entorn. L'edifici s'articula a partir de barres longitudinals en sentit est-oest i finguers en sentit nord-sud, creant grans patis enjardinats adaptats a la topografia. No es planteja un únic volum edificatori, sinó que es disposa de diferents espais permeables que permeten gaudir a l’usuari d’ambients confortables a la major part de les dependències. Aquesta fragmentació volumètrica permet aprofitar les magnífiques vistes, a més d'aproximar l'edifici a l'escala humana. La proposta fomenta la transparència i permet l'entrada de llum a partir dels patis i lluernes en totes les estances i passadissos. L’entrada principal es situa en la planta superior de l’edifici, i incorpora els usos més públics i ambulatoris. La sala d’actes, cafeteria, i sala multiconfessional es relacionen entre elles mitjançant el vestíbul que està concebut com una gran plaça pública coberta,amb porxos que relacionen l’interior amb l’exterior i que permet un ús independent d’aquestes dependències. En la planta intermitja es disposen els serveis més hospitalaris i les unitats d’hospitalització. En aquesta planta es té accés a urgències i a l’hospital de dia, ajudant així a segregar els usuaris per les diferents dependències. El nivell inferior és una planta tècnica i serveis interns de l’hospital. Es té accés a la càrrega i descàrrega de la logística de l’hospital. Totes les dependències tècniques tenen llum natural a través dels patis i façana.2007 - 2014
-
Casa Entremuros
RCR Arquitectes, Rafael Aranda i Quiles, Carme Pigem i Barceló, Ramon Vilalta i Pujol
Buidar una casa entre mitgeres la façana de la qual està catalogada i deixar que l’aire que tanca aquests murs i la seva coberta restin lliures. L’espai és únic i les plataformes flotants se situen a diferents nivells. El banc les protegeix i emmarca, el volum baix les serveix i l’estructura al llarg, com a filtre separat de la mitgera a ambdós costats, les comunica. La secció activa i desactiva les relacions visuals d’una escena canviant segons els personatges. I l’enquadrament sobre el jardí varia. Una construcció auxiliar al fons tanca un món obert a l’aire i al cel, per sentir-lo en tota la casa i compartir la vivència creuada sense perdre intimitat.2009 - 2014