Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.

Detall:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

Eliminar * Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
  • Cases Cerdà

    Antoni Valls i Galí

    Cases Cerdà

    Ubicades al districte de l'Eixample, les Cases Cerdà són tres edificis molt similars que conformen tres dels quatre xamfrans de la cruïlla entre els carrers Consell de Cent i Roger de Llúria. Són edificis entre mitgeres d'habitatges que comparteixen les mateixes directrius tant urbanístiques com les solucions constructives. Es tracta d'edificis que compleixen de manera força exacta els paràmetres proposats per Ildefons Cerdà per l'Eixample; profunditats edificables al voltant de deu metres i d'alçades entre quatre i cinc plantes. Compositivament tots ells presenten composicions de geometries molt regulars que potencien la component vertical tant en els eixos com en les proporcions de finestres. Les solucions constructives són sòlides i austeres i les decoracions són simples, només oferint riquesa visual amb la presència d'esgrafiats en les façanes a carrer. Els tres edificis són equivalents en tots els aspectes. Dos d'ells, els números 340 i 371 de Consell de Cent, són idèntics i només es diferencien del tercer pel material de les baranes i la presència d'esgrafiats. Aquests dos edificis mostren una composició de façanes tan regular i ritmada que l'única referència a la centralitat ve donada per un sol balcó al mig del xamfrà. Ni tan sols la dimensió de la balconera corresponent al balcó central se surt del cànon de la façana. En les seves façanes completament planes, els eixos verticals de balconeres amb barana integrada en el mur de façana són contrarestats per petites cornises que separen les plantes. Els esgrafiats aporten riquesa de formes i colors a unes façanes on domina l'austeritat compositiva i decorativa. La seva distribució en alçada és planta baixa i quatre pisos. L'última planta substitueix la balconera per una finestra quadrada. Presenta un àtic de recent construcció que es va realitzar amb la transformació de l'edifici en hotel. El tret diferencial d'aquests dos edificis és la utilització de baranes de ceràmica en totes les seves balconeres. D'altra banda, l'edifici de Consell de Cent 369 amb Roger de Llúria 51, malgrat que segueix les mateixes directrius formals i urbanístiques dels altres dos, manté dues solucions constructives en façana diferenciades; la utilització de baranes metàl·liques i la incorporació de galeries vidriades en les dues cantonades del xamfrà. En aquest cas manté la solució de balconera fins a l'última planta i no disposa d'esgrafiats de façana. Les distribucions interiors són endreçades amb poques escales comunitàries i pisos amplis ben il·luminats. La planta baixa de tots tres edificis presenten obertures per locals amb arcs escarsers sense decoracions. La teulada de tots tres és plana amb terrat. El perímetre del coronament se soluciona amb un ampit d'obra massís recolzat sobre una cornisa de perfil continu de caràcter clàssic. Artísticament cal destacar els delicats esgrafiats, atribuïts a l'artista italià Bellamini, on apareixen un reguitzell de figures humanes idealitzades sobre pedestals i altres formes ornamentals classicistes. Destaca la utilització dels esgrafiats per part de l'artista per afegir un ordre clàssic a les façanes especialment al voltant de les nues obertures com són entaulaments i frontons. Les cases Cerdà, construïdes el 1863, corresponen perfectament a una de les tipologies proposades en el "Plano de Reforma y Ensanche", aprovat el 1859, i concretament a una de les possibles solucions per als polèmics xamfrans del Pla Cerdà: immediatament després de l'aprovació de la "Ley del Ensanche de Barcelona" el 1859 es van crear empreses per fomentar la seva creació i construcció. El desenvolupament urbanístic de Barcelona tingué com a eix el Passeig de Gràcia, on els diversos jardins d'esbarjo que hi havia s'anaren convertint en teatres a mesura que hi afluïa la població. El primer sector de l'Eixample que es va edificar fou l'anomenada posteriorment "Dreta de l'Eixample", entre el Passeig de Gràcia, el Passeig de Sant Joan, la Gran Via i la Diagonal, on es construïren les cases d'en Cerdà i el Passatge Permanyer (1864), que van actuar com a potenciadors de la resta de la zona. El terreny comprès en la confluència del carrer de Llúria i el carrer del Consell de Cent fou anomenat popularment, d'ençà de la seva fundació, Plaça Cerdà, però realment l'atribució d'aquest nom es deu al propietari dels terrenys, Josep Cerdà i Soler, comerciant barceloní que els cedí per a l'obertura i organització dels carrers.

    1863

  • Palauet de Can Buxeres

    Manuel Joaquim Raspall i Mayol, Antoni Serrallach Fernández-Periñán

    Palauet de Can Buxeres

    El conjunt de Can Boixeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d'una casa pairal, que encara es conserva dins del parc. Dins del parc hi ha gran variació d'elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts... Dues escultures destacades són "La família", d'Hèctor Cesena, i "la noia del colom", nu de Rafael Solanic. "La família" és una escultura en marbre blanc d'uns dos metres d'alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l'espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços. Les figures són de mida natural. L'estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres. "La noia del colom" és una escultura en marbre blanc d'uns 80 centímetres d'alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans. L'estil és clarament noucentista, recollint influències d'Arístides Mallol i sobre tot d'Esteve Monegal, principal mestre de l'autor de l'escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior. Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada. Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de tanca del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció. Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria. És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. La porta d'accés es adovellada, amb forma d'arc el·líptic, i la resta d'obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises. La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d'una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada. Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren. El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars...) i de maó en els arcs de mig punt de les portes. A la carretera d'Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d'estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911. Can Buxeres és l'antiga Can Alemany, dels comtes d'Alemany, que ja existia el 1770. Entre el 1877 i el 1906 es van fer les obres que van convertir l'edifici, propietat de Lluís Buixeres, en un palauet. Els anys següents es va crear el jardí que envolta la casa i que actualment és un parc municipal. El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i sofrí transformacions radicals en declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

    1901 - 1911

  • Bloc d'Habitatges de les Beates

    Fuses-Viader Arquitectes, Josep Fuses i Comalada, Joan Maria Viader i Martí

    Bloc d'Habitatges de les Beates

    Operació de renovació del teixit urbà de la ciutat vella i emblema de l’acció pública concertada entre l’Administració catalana i el municipi, amb poca continuïtat ulterior. El bloc és posterior a l’enderroc del malmès convent (M. Almeda) de les beates, orde implantat a Girona el 1816. Els autors del llavors recent Pla del barri vell (1982) hi assajaren tot un manifest contextualista, sense fer concessions al mimetisme. Al lloc hi era latent una complexitat de relacions amb la trama urbana i amb el paisatge de la muralla, i el projecte l’explotà amb un plantejament diferent entre la volumetria i la façana exteriors, d’una banda, i el pati i la porxada interior de l’altra. El programa incloïa oficines als baixos i sis habitatges per planta. Del llenguatge i les decisions principals, podem assenyalar-ne el pati obert a ponent i lleugerament irregular, marcat per un porxo d’acer i travessat per una mena de carrer interior, el gran sòcol amb aplacat de calcària, que matisa l’alçada resultant i regula les relacions de l’edifici amb la trama urbana, i, finalment, l’ordre d’obertures nues i verticals de la façana exterior, en un pany d’estuc de ceràmica mòlta. La capacitat dels autors se sobreposa amb intel·ligència a les ordenances redactades per ells mateixos per al conjunt del barri, fet dissortadament infreqüent en la interpretació posterior de les normes compositives. Espais interiors i detalls mal conservats. El 1984-85, i amb Crous, Grabuleda i Riera, la Generalitat realitzà el carrer i el nou portal de les Beates, inacabat en les subtileses. La resta de l’espai conventual fou ocupat per un aparcament de concessió (1996) inacabat i, extramurs, per una placeta, també inacabada, a càrrec de M. Ferrer. El buidatge d’aquests espais permeté deixar exempta la muralla i crear un nou paisatge obert al límit de la ciutat vella.

    1983 - 1986

  • CAP Cappont

    Fité & Mejón Arquitectes, Ramon Antoni Fité i Font, Julio José Mejón Artigas

    CAP Cappont

    L’edifici es troba al límit de la ciutat construïda, en una franja de solar adjacent a uns edificis alts d’habitatges, que presenten unes grans mitgeres nues. El plantejament del projecte consisteix a tancar l’illa de cases aprofitant l’avantatge de la proximitat al carrer. El programa gira entorn dels espais de consulta, situats en un volum de maó vitrificat blanc. La resta dels espais protegeixen les consultes de l’espai exterior. El resultat és un volum amb una secció esglaonada en direcció al pati. Aquesta secció es fa palesa a la façana nord-est. Des de la distància, l’alumini de la façana vol actuar com a element d’atracció cap a l’edifici, desmarcat així de les altes construccions de l’entorn. L’interior obté una atmosfera càlida gràcies al reflex del color groc de la façana oposada.

    1999 - 2001

  • Elements Escultòrics per al Temple Expiatori de la Sagrada Família

    Josep Maria Subirachs i Sitjar

    Elements Escultòrics per al Temple Expiatori de la Sagrada Família

    Dins de l’obra artística es pot destacar el conjunt escultòric de la Façana de la Passió, realitzat per Josep Maria Subirachs i declarat BCIN en la categoria de Monument Històric l’any 2019, conjuntament amb la resta de la seva obra al Temple. L’any 1986 Josep Maria Subirachs i Sitjar rep l’encàrrec per realitzar el programa escultòric de la Façana de la Passió. L’escultura de Subirachs havia d’expressar la cruentor de la Passió i Mort de Crist, en consonància amb l’arquitectura nua i angulosa dissenyada per Gaudí en aquesta façana, i en contraposició a la del Naixement. Subirachs desenvolupa el conjunt escultòric de la façana situada en la zona del porxo –incloses les portes de bronze amb els evangelis- i les escultures dels quatre apòstols de les torres campanars fins a l’any 2005. El treball de l’artista es completa amb les set portes de bronze de la façana de la Glòria –amb el text sencer i les set peticions del Pare Nostre-, el Sant Jordi de l’interior de la basílica, i el bust de Gaudí, realitzats fins l’any 2011.

    1987 - 2011

  • Centre d'Interpretació de les Pintures Rupestres de la Roca dels Moros del Cogul

    Prudenci Español Pons, José Ángel Hidalgo Arellano

    Centre d'Interpretació de les Pintures Rupestres de la Roca dels Moros del Cogul

    L'edifici prepara el visitant per apreciar les pintures rupestres que vetlla. Situat al tall produït per l'antiga carretera, l'edifici és una porta cap a les pintures i frontissa en la topografia. Sota terra, ens condueix a un espai essencial, com una cova, tensat per les escletxes i passos de llum. Una caixa de formigó engloba el programa bàsic d'un centre d'interpretació. De l'edifici surt un recorregut en zig-zag que ens duu a la Roca, emergint del terreny. L'arquitectura es presenta nua, dura, extremada, soterrada, per oferir-nos un recorregut en escletxa cap a la llum, cap a la Roca, alliberant-nos paulatinament del ritme contemporani per contemplar les pintures. A la vegada, es planteja l'arquitectura amb vocació de paisatge, minimitzant el seu impacte i millorant l'estat previ. no es podrà dissociar l'edifici del lloc on està, ja que s'ha configurat a través dels elements conformadors del paisatge: la roca d'accés, murs, textures, visuals, pendent del terreny, aliniacions...

    2010 - 2011

  • Casa per en Pau i la Rocío

    Arnau Tiñena Ramos

    Casa per en Pau i la Rocío

    L'estructura social de les famílies d'aquest país ha canviat en pocs anys. El Pau i la Rocío són una parella de joves molt decidits que, tot just complerts els 30 anys, decideixen construir-se la seva pròpia casa. Amb la difícil situació econòmica en què vivim actualment sembla sorprenent, però aquest nou perfil d'emprenedors és molt diferent al del model hipotecari que va fer esclatar la bombolla immobiliària. Aquesta és una casa dimensionada i continguda, sense excessos i en continu creixement… l'escassetat de recursos provoca la permanent inconclusió de l'obra, que s'anirà completant amb el temps… aquest caràcter d'indeterminació exigeix un projecte de codi obert, receptiu al canvi. Amb els mínims recursos econòmics i energètics possibles, es proposa una estructura orgànica de creixement controlat mitjançant franges de programa que sigui capaç de créixer i adaptar-se als canvis en l’estructura familiar dels habitants. El fet d'haver treballat al camp explica el seu fort vincle amb la terra, el paisatge agrícola del Baix Camp, i la seva determinació per voler viure en aquest territori. Des de l'inici són part activa del procés. Botarell té una íntima relació amb els camps de cultiu adjacents. Situat als peus de la serralada de Prades, la morfologia urbana d'aquesta població presenta uns límits molt difusos amb el camp, tradicionalment dedicat al cultiu de la vinya, les ametlles, les avellanes i les oliveres. Aquesta casa es construeix en una parcel·la plana que havia format part d'un camp d'oliveres, amb veïns a banda i banda i situada en el límit entre un eixample modern i el camp obert, de manera que s'entén visualment com una continuïtat del paisatge agrícola. L'estratègia d'organització de l'habitatge sorgeix de la reactivació de l'estructura geomètrica latent dels camps de cultiu, pensats com a eficients sistemes de bandes paral·leles. El projecte es pensa com un dispositiu que neix d'un ordre paisatgístic que ha organitzat el territori des de la seva primera culturització. El paisatge com a eina de projecte. La disposició del programa en bandes funcionals transformables que ocupen la màxima dimensió transversal permesa per la normativa persegueix una solució el més econòmica, lògica i eficient possible. La casa s'organitza en gradients d'intimitat, es mostra introvertida pel costat del carrer i pels laterals, i s'obre completament al sud. S'utilitzen materials i tècniques locals per minimitzar transports i s'aprofiten al màxim les energies naturals. Aquesta casa està projectada per a un paisatge, una cultura, i unes persones concretes i, alhora, és un sistema obert, elàstic, senzill i flexible, que hauria de ser capaç de créixer i envellir al costat de les necessitats dels seus habitants, completant-se a poc a poc, pensada per afrontar les turbulències econòmico-socials dels propers anys.

    2010 - 2013

  • 2014

  • 2015

  • Jardí Interior 110 Rooms

    MAIO, Beatriz Borque Badenas, Maria Charneco Llanos, Alfredo Lérida Horta, Guillermo López Ibáñez, Anna Puigjaner Barberà

    Jardí Interior 110 Rooms

    El projecte crea un jardí a l'interior d'illa a nivell de carrer. Els requeriments inicials són els de crear una atmosfera agradable tenint en compte els condicionaments físics i generar una lectura contínua des de l'interior de l'edifici fins al pati. La planta baixa i el pati plantegen una seqüència d'elements geomètrics que marquen els diferents ritmes del recorregut i l'estar. El volum petri en marbre passa a ser substituït pel volum vegetal. La llum natural i la forma en com es va fent present a poc a poc, sempre amb el referent a la fi de jardí obert, és part important d'aquest trànsit. La introducció de la vegetació comença per una caiguda de vegetació des d’una jardinera ubicada a la planta primera que filtra la llum que entra a l’interior del vestíbul. Un cop fora, es genera un passadís vegetal gràcies a una tanca que tanca les terrasses de planta baixa formant un cub vegetal. El següent pas és un cercle de grava traçat sobre el paviment de marbre potenciat amb arbrat de diferents ports. Les espècies vegetals barregen el full caducifòlia amb la perenne creant diferents sensacions. Finalment, i com a transició dels dos nivells de pati, es col·loca la piscina hexagonal. En aquest cas, la vegetació tanca l'espai en el perímetre creant un fons perenne i amb cert caràcter tropical. La vegetació juntament amb els materials d'urbanització es veuen sotmesos a aquest trànsit del que canviant al fix generant diferents atmosferes o habitacions dins el lloc. Aquestes habitacions tenen elements complementaris com la rampa, la dutxa o el cilindre de la xemeneia. Els colors de l'arquitectura es complementen amb el verd de les plantes, gairebé sempre jugant amb el groc del marbre, el verd i el blanc de gresite. Al jardí, els colors de la vegetació són els predominants: la floració rosa i lila a principis de primavera, el verd brillant de les primeres fulles del Parthenocissus a les parets de jardí que tornen a cobrir-poc a poc després de l'hivern, el verd intens de l'estiu, els tons groguencs i ataronjats de fons durant la tardor i les branques nues a l'hivern.

    2014 - 2017

  • 2015 - 2017

  • Cafè Roquet

    NUA Arquitectures, Maria Rius Ruiz, Ferran Tiñena Guiamet, Arnau Tiñena Ramos

    Cafè Roquet

    En un local abandonat ocupat antigament per una gestoria, es planteja una actuació per transformar-lo en un espai gastronòmic que acollirà, a més dels serveis de restauració, usos culturals que poden contribuir a l'activació del barri. L'espai es situa entre mitgeres i presenta dues façanes: una a la part posterior, ocupada parcialment per una nau industrial, i una altra que s'obre al carrer. La primera acció del projecte consisteix en buscar la màxima transparència transversal perquè la llum natural pugui arribar a tots els racons del nou cafè. Mentre a la façana posterior es conceben unes obertures altes per il·luminar i ventilar les zones de servei, la façana urbana es planteja permeable i s'obre completament a l'espai públic desdibuixant els seus límits. La segona estratègia de la intervenció consisteix en descobrir els tres pòrtics que configuren l'estructura existent de formigó i que divideix un únic espai diàfan en tres àmbits domèstics concatenats: el jardí, el menjador i la cuina. Jardí. L'espai d'entrada és un àmbit intermedi entre el carrer i el cafè. El sostre tèxtil de voltes invertides ens transporta a un espai festiu que forma part d'un jardí. El disseny del mobiliari i la incorporació de vegetació donen lloc a una zona distesa entre l'interior i l'exterior. Menjador. L'espai central està protagonitzat per una taula central, un espai on reunir-se i compartir que permet acollir una gran diversitat d'activitats. Un banc amb diferents taules recorre una de les mitgeres donant l'opció de gaudir d'una zona més íntima. L'altra mitgera conté un moble-taulell de servei i emmagatzematge. Cuina. La tercera crugia conté la cuina, que s'obre a l'espai central, els banys i les instal·lacions. Per acollir els espais tècnics, el pòrtic estructural es completa amb blocs de formigó i superfícies de vidre translúcid per transportar la màxima llum possible a l'espai central. Un únic espai sense atributs. Un ámbit polivalent on tot és posible.

    2019

  • Nau-Museu de Material Històric FGC

    AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque), Mora-Sanvisens Arquitectes Associats, Gabriel Mora i Gramunt, Aureli Mora Sanvisens, Omar Ornaque Mor, Carmina Sanvisens Montón

    Nau-Museu de Material Històric FGC

    Es tracta d'una intervenció d'ampliació a gran escala de la nau de tallers i edifici principal del Centre Operatiu de FGC a Rubí amb tres principals objectius: - Cobrir l'antiga via de proves dinàmiques per a emmagatzematge i museïtzació de diverses unitats històriques. - Donar una nova façana i imatge vers el carrer d'accés al Centre, tot donant major privacitat als habitatges del nucli suburbà més proper. - Actuar com a expositor de les unitats històriques vers l'aparcament i accés a les oficines del Centre. L'envergadura de la nau de tallers i oficines —amb major superfície en planta que una illa de l'eixample Cerdà— i la longitud de la via de proves dinàmiques a cobrir, requerien d'una intervenció contundent i simbòlica, que a la vegada donés continuïtat material i volumètrica al Centre i aportés una imatge contemporània en sintonia amb els requeriments actuals de la institució. Es projecta una llarga estructura contigua a la nau de tallers de 173,00m de longitud i secció contínua en forma d'arc que evita el problema de distinció entre façana i coberta i que, recolzant-se al mur de formigó existent que delimita el perímetre del Centre i separant-se formalment de la nau de tallers, crea una òptima transició entre les cobertes corbes i inclinades ja existents i el carrer, vers el qual n'esdevé la nova imatge. Aquesta estructura és revestida per l'exterior amb xapa llisa contínua amb unió de pestanya, evitant qualsevol junta en secció i aportant un ritme continu en tota la longitud de la nova nau, només interromput per l'escala d'emergència —un volum expressament singular, exempt de l'estructura principal— i per la grafia de grans lletres corporatives que subtilment presenten la institució i remarquen l'accés principal. En l'interior, aquesta estructura es presenta de forma racional i totalment nua, potenciant la seva bellesa tectònica i marcant un ritme constant que sorprèn per la seva longitud. El revestiment interior del tancament en arc és també de xapa —aquesta grecada, embotida, micro-perforada i disposada sobre grans gruixos d'aïllament tèrmic i acústic— per tal de minimitzar la reverberació interior i la contaminació acústica vers l'exterior, en cas de moviment puntual de les unitats històriques. En arribar a l'accés principal al Centre, la nova nau s'obre vers les oficines mitjançant una gran façana vidriada de dalt a baix que permet observar les unitats històriques des de l'exterior, a mode de gran aparador patrimonial. Aquesta façana es desintegra en un volum irregular més baix en arribar a l'extrem de la nau, remarcant-ne el seu accés mitjançant un doble pilar i deixant veure part de la cara interior de la coberta en forma d'arc. Aquest final de nau descompost i més lleuger, s'adapta de forma més amable al conjunt d'elements de l'accés principal del Centre i deixa encara entreveure la nau de tallers original des del carrer. En definitiva, una gran i contundent intervenció infraestructural que reforça la imatge ferroviària del Centre per mitjà de la seva extensa longitud i permet allargar la vida útil d'un dels conjunts més singulars de FGC.

    2018 - 2020

Bústia suggeriments

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.