Edifici aïllat, envoltat de jardí i situat al centre de la ciutat, en la zona de l'eixample vuitcentista. Té un caràcter monumental, de proporcions considerables i estil classicitzant. El sistema estructural de l'edifici és a base de murs de càrrega i forjat. El sostre és de revoltó ceràmic i biguetes d'acer laminat. Els murs de càrrega són obrats amb blocs de pedra de 50 cm. de gruix. La façana principal presenta un cos central un xic més elevat que la resta i una torre a cada extrem de façana. La decoració és d'estil neoclàssic. Al cos principal hi ha un portalada de mig punt, flanquejada per unes columnes adossades amb capitell jònic; remata el cos un frontó triangular. El campanar és d'espadanya. La resta de façana és també de línia molt clàssica i regular. El seu fundador fou el manresà Francesc Cots i Argullol, que no pogué veure acabada l'obra, ja que va morir poc desprès de començar-se el projecte d'aquesta. El projecte s'encarregà a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Es va posar la primera pedra el 3 de maig de 1857 i la part principal de l'edifici s'acabà a l'agost del 1859. El 14 de març de 1879 es van començar les obres de l'església, que fou beneïda el 12 d'octubre de 1881. S'han fet diverses reformes a la construcció, essent la més important la de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que reformà la façana principal i construí uns cossos laterals. Actualment es troba en fase de restauració.

Canal de tres metres d'amplada i uns seixanta metres de llarg, a cel obert, per on passa una làmina d'aigua clara. La caixa és plana i està construïda amb maó massís a sardinell. Aquest, quan passa per sota la casa de la mina, va canalitzat, amb una volta de mig punt de dues filades de maó massís a sardinell. La fletxa és de 2,2 m. L'accés està barrat per una reixa de barrots de ferro forjat, que incorpora una porta tancada amb clau. A la boca de la sortida hi ha una làpida, en molt mal estat, que cita la finalitat a què es destinaven aquestes aigües, així com la data de construcció. Hi ha una segona inscripció il·legible que cita la data de 1822. A cada banda de la làpida hi ha una barana de tubs de ferro, que antigament havia estat de balustres. A sobre de la làpida hi ha un frontó circular. Just a sobre del canal, i a uns 10 metres de la boca, hi ha construït l'edifici de la Mina. Aquest petit edifici té unes dimensions d'11 m de façana principal i 8,5 m de fondària. Està format per un cos de planta baixa, amb coberta a dues aigües de teula àrab, on hi ha la porta d'accés, i un altre de dues plantes, que en l'última rehabilitació (1993) fou ampliat amb una tercera planta. La façana del primer cos és simètrica, amb un portal d'arc escarser i dues finestres, una a cada banda, amb la corresponent reixa de ferro forjat. A sobre de la porta hi ha un escut de la "JUNTA DIRECTIVA DE AGUAS DE LA ACEQUIA CONDAL Y SUS MINAS. BARCELONA". El coronament és una potent cornisa seguint el pendent de la coberta de maó vist. L'altre cos té un sòcol, una finestra per planta, desplaçada de l'eix de simetria, emmarcada amb maó vist i arc escarser. Les cantoneres també són de maó vist imitant carreus. La tercera planta té un tancament lleuger de fusta i vidre i un gran voladís de xapa metàl·lica. Darrere d'aquest edifici s'ha construït el centre d'activitats, amb una terrassa practicable. Des d'aquest edifici es pot veure i accedir a la mina per la planta soterrània, que està il·luminada. Durant l'època romana la ciutat de Barcelona es proveïa d'aigua per mitjà de tres aqüeductes, un dels quals agafava les aigües del Besòs mitjançant una presa o resclosa i seguia el traçat del posterior rec comtal, excepte a la seva part final, que en alçada entrava a la ciutat per la torre romana de la casa de l'Ardiaca. Utilitzat durant l'Alt i Baix Imperi, entrà en decadència en els segles VIII i IX, en què fou substituït per altres formes de captació i abastament. Al llarg dels primers anys de l'edat mitjana els antics sistemes de conducció d'aigua restaven abandonats i sovint eren considerats com un element més del paisatge. D'altra banda, la iniciativa comtal sobre el procés d'irrigació de terres que es va dur a terme per les comunitats pageses al llarg dels segles IX i X fou gairebé inexistent. Tot i que el rec comtal no apareix a la documentació fins a les darreries del segle XI (any 1075), aquest canal ja era conegut i utilitzat abans de l'any mil. L'objectiu de les obres del comte Mir (954-966) en restaurar els antics canals romans d'abastament d'aigua a la ciutat fou, sobretot, el desenvolupament de la molineria i altres activitats artesanals que es desenvoluparen en el pla de Barcelona. Inicialment, el rec prenia les aigües del Besòs mitjançant una resclosa feta amb pedres i troncs. L'any 1457 es decidí de construir-ne una de més sòlida feta d'argamassa. La importància econòmica, i fins i tot política, del rec es manifesta ja des de l'inici de l'edat mitjana, i el domini dels comtes de Barcelona sobre les seves aigües i els seus usos es va consolidar al llarg de l'època feudal. Durant l'edat mitjana, El rec formava part del reial patrimoni i era administrat pel batlle general. A partir del segle XIV apareix la figura de batlle d'aigües i administrador dels molins reials de la ciutat i territori de Barcelona. Aquests càrrecs, però, foren suprimits pel Decret de Nova Planta de 1714 i les seves funcions passaren a dependre de la Intendència. Les continuades sequeres que feien minvar els cabals d'abastament a la ciutat de Barcelona van provocar, ja des de l'edat mitjana diferents intents d'utilització del rec per al subministrament d'aigua potable a la ciutat. Finalment, el 1704, es va desviar una part del seu cabal cap a Barcelona, per tal de nodrir les fonts públiques. L'any 1778, durant el regnat de Carles III, es decideix aprofitar les aigües subàlvies del Besòs obrint galeries sota la llera i configurant la Mina de Montcada, que amb una longitud de 1430 metres X 2 d'amplitud i 2 d'alçada acabava en el reixagó o casa de la mina. Tanmateix, la construcció d'aquest nou complex fou promogut per la iniciativa privada, sota la direcció de l'intendent Reial (Juan Felipe de Castaños). Per controlar les obres es va crear una junta formada per representants de Reial Patrimoni, l'Ajuntament de Barcelona i els propietaris de molins i terres de regadiu que n'aprofitaven les aigües. El projecte fou a càrrec de l'enginyer Josep Subirats i dels arquitectes Joan Soler i Josep Mas i Vila. La nova construcció era coronada per una làpida amb la següent llegenda "con el objeto del permanente abasto, con notoria utilidad del público a expensas del Real Erafio de la Ciudad de Barcelona, y de los interesados, molinos y riegos de tierra en el Glorioso Reynado de S.M. Carlos III, proyectada y construïda siendo intendenteel ilustrísimo Barón de la Linde". La mina va ser objecte de diverses perllongacions: 1822 (Trienni Liberal) on no hi va participar el Reial Patrimoni en les despeses, 1836, 1839, etc. L'any 1839, segons un document de la Fundació Cultural, es va col·locar una làpida (avui il·legible) amb la següent llegenda: "A expensas del excelentisimo Ayuntamiento de la Ciudad de Barcelona, de los propietarios irrigantes que tienen derecho al uso de las aguas de esta mina, y de los propietarios y partícipes de los molino, excepte el Real Patrimonio, se construyeron en el año 1822, 144 varas, y en los de 1838 y 1839, 333 varas". La mina, una construcció feta de maçoneria a les parets i de maó la volta, tenia dues branques principals, una s'iniciava en el riu Ripoll, i l'altra, la més important, en el Besòs, davant de la Torre Bonet, i travessava Montcada pel subsol fins al Reixagó. En el seu recorregut, tot un seguit de pous de registre connectaven el túnel amb la superfície. En aquest punt se separaven les aigües, entre l'Ajuntament de Barcelona i els regants i propietaris dels molins. L'any 1825, es construí la mina baixa, formada per 10 quilòmetres de longitud, que s'originava en el Reixagó, es dirigia cap a Barcelona, passava per la dreta de l'Eixample i acabava en el repartidor de Jesús, des d'on es repartia per la part baixa de la ciutat (Canaletes, Portal de l'Àngel, Porta Ferrissa, etc.). En el segle XIX, i a conseqüència de les sequeres prolongades que minvaven el cabal del Rec, i provocaven greus perjudicis a la població, l'Ajuntament de Barcelona va construir, prop del Besòs, una planta de captació i tractament de cabals subterranis. Es tracta del conjunt d'edificis dels pous de Montcada, aixecats l'any 1879 segons un projecte de l'arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias.

Ubicat al districte de Les Corts, el conjunt conegut com Casa Provincial de Maternitat es troba a l'illa de cases delimitada per la Travessera de Les Corts i els carrers de la Maternitat, del Doctor Salvador Cardenal i de Mejía Lequerica. L'accés principal al conjunt es produeix des de la Travessera. El conjunt està format per un ampli grup de pavellons edificats en diferents fases i distribuïts dins un gran recinte tancat. El nucli original d'edificacions, situat a l'extrem sud de la parcel·la, es presenta compost per cinc pavellons disposats a l'entorn d'un gran pati de planta rectangular. Aquestes edificacions tenen un desenvolupament en alçat consistent en semisoterrani, dues plantes i golfes. Mostren una unitat compositiva i una ordenació general clares, amb un tractament únic de façanes i el joc de textures aconseguit amb la barreja del maó vist combinat amb els murs de pedra. Mentre als sòcols dels edificis l'aparell és de carreus de pedra regulars col·locats a trencajunts, a la resta de nivells l'obra és de paredat comú. Aquestes textures estan separades a nivell dels forjats per unes filades d'obra amb una lleugera volada, on destaquen uns frisos de ceràmica policroma al llarg de tot el perímetre de l'edifici. El coronament consisteix en una barbacana que recorre tot el perímetre simulant un recinte defensiu. Les construccions endegades durant el període de la Mancomunitat, és a dir, els Pavellons Rosa i Blau, foren dissenyats per Josep Goday i Casals en un estil més proper al noucentisme. El Pavelló Rosa recupera els motius característics del barroc català, amb la inclusió d'esgrafiats (sanefes geometritzant i cistelles) i terracotes. Obra de Canyellas són els putti i l'escut de la porta principal resolt en forma de petxina; el coronament és a base de balustres i de gerros. El Pavelló Blau te a les seves façanes revestiments esgrafiats de color terra; rebé el seu nom pel nom de la cúpula de ceràmica vidrada que corona el cos central. El Pavelló d'Hèlios representa una inflexió, aportant al conjunt un edifici dins el corrent racionalista del GATCPAC. Fundada al 1853, la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits es trobava originalment a la Casa de Misericòrdia (Carrer Montalegre), dins el nucli antic de la ciutat. Amb els corrents higienistes del moment, la Diputació decidí millorar les condicions de la institució promovent la construcció d'edificis adequats per a la seva funció sanitària. Amb aquesta finalitat, l'any 1878 adquirí el mas de Can Cavaller, a les Corts. L'arquitecte de la Diputació, Camil Oliveras i Gensana, junt amb els arquitectes General Guitart i Lostaló i Josep Bru, dissenyà entre 1885 i 1889 el Pavelló de la Lactància, el dels Desmamats, els dos Pavellons d'Infecciosos i la Bugaderia. L'any 1920 es concretà el traspàs de competències dels serveis de beneficència entre la Diputació i la Mancomunitat. Els plans constructius, que fins aleshores havia realitzat la institució, atenyien bàsicament a la secció d'expòsits, de manera que Josep Bori redactà un ambiciós projecte per a la secció de maternitat que s'hauria de desenvolupar als terrenys situats al nord del recinte. El 1915 començà la construcció del Pavelló Rosa, iniciat per Rubí i Bellver i enllestit el 1924 per Josep Goday, destinat a acollir les embarassades secretes o mares solteres. Entre 1928 i 1942, el mateix arquitecte construí el Pavelló Blau, destinat a Policlínica de maternitat. Entre 1933 i 1936, Goday construí el Pavelló Hèlios, destinat a infants tuberculosos, seguint les directrius estructurals i estètiques del racionalisme propi del GATCPAC. Després de la Guerra Civil, la institució perdé l'actitud progressista i renovadora del dinàmic període anterior i tornà a regir-se pel concepte tradicional de caritat cristiana, abandonant el concepte de servei públic modern. En aquest marc, l'economia de la institució era molt precària i la construcció d'un nou pavelló per a infants de 2 a 3 anys només es pogué realitzar gràcies al llegat de dos milions de pessetes per part de Francesc Cambó i Batlle. L'arquitecte Manuel Baldrich i Tibau s'encarregà de la seva construcció entre 1953 i 1957. Amb l'inici de les obres de les Llars Mundet l'any 1954 i en veure que els edificis de la Maternitat ja no s'adequaven a les necessitats socials del moment, la Diputació començà a replantejar-se els usos del recinte. Finalment, l'any 1985, s'aprovà el Pla d'Actuació i Ordenació de la Casa de Maternitat, redactat pels arquitectes Josep Lluís Canosa i Carles Ferrater. Aquest document assentà les bases per convertir les construccions existents en edificis públics destinats a equipaments i serveis, concentrant tots els serveis hospitalaris al Pavelló Blau i convertint els espais exteriors en un parc. Actualment, el pavelló de la Lactància està ocupat pel Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat (CRID), la Delegació de Turisme, l'Àrea de Promoció Econòmica i Ocupació i l'Organisme de Gestió Tributària (ORGT); el pavelló de Desmamats és la seu de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya; als antics pavellons d'infecciosos hi ha la Direcció dels Serveis d'Urbanisme i Habitatge, l'Institut de Gestió Urbanística i Activitats Locals (IGUAL) i l'Institut d'Habitatge Local (INHAL); a la Bugaderia s'hi instal·là l'Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona; al Pavelló de les Cuines s'hi instal·là la seu de la Universitat d'Educació a Distància (UNED); el Pavelló Rosa deixaria de complir la seva funció al 1974 i, quinze anys més tard, acolliria les oficines del COOB'92. El Pavelló Blau acull, des de 1993, el Consorci Sanitari de l'Hospital Clínic; el Pavelló Cambó acull l'Escola Universitària de Biblioteconomia Jordi Rubió i Balaguer des de 1991; i des de 1989, el Pavelló Prat de la Riba acull l'IES Les Corts.

El recinte era originàriament una fàbrica de teixits, com s'evidencia a les diverses naus de maó vist, amb coberta a dues vessants, en l'ordenació general i en el que resta de la xemeneia, convertida en monument commemoratiu del donant V. Roca i Pi. L'adaptació simplement va consistir en compartimentar els interiors de les naus i afegir-hi construccions accessòries. La fàbrica de Can Gusi (els fills de Miquel Gusi van demanar el permís d'obres el 1899) es dedicava a la fabricació de teixits litúrgics. Pel testament de Vicenç Roca i Pi (mort el 1852), relacionat amb la "Sociedad obrera de socorros mutuos", es creà aquest asil cap a la segona dècada del segle XX.

Edifici amb planta en forma de H, amb un altre cos travesser i formant un pati central. Té planta baixa i dos pisos. Les façanes estan arrebossades i emblanquinades, i presenten obra de totxo vist marcant el forjat de la primera planta (mitjançant imposta), zones angulars, cornises i finestres. Obertures ordenades de forma regular, de llenguatge neogòtic. Capcers escalonats, de totxo vermell. L'interior ha estat modificat. A la dècada del 1970 es va reformar i ampliar l'edifici amb una nova església. Durant la Guerra Civil va funcionar com a Hospital Militar.

Edifici de planta rectangular amb dues ales laterals i un cos més ampli coincident amb el tram central de la façana que contenia l'escala d'accés al segon pis. Consta de dues plantes en el cos central i en una ala i de tres en l'ala esquerra, tercer pis que dóna a un terrat el qual porta a unes altres dependències. La façana principal tenia 46 metres de llarg, i en ella es mostra la divisió interna dels dos pisos - molt alts- gràcies a les finestres. Tant la cornisa com el contorn de totes les obertures estan remarcades pel treball amb diferent material. Té un pati posterior amb façanes plenes de vidres que contribueixen a donar llum a l'edifici. 1898.- s'accedeix a la construcció d'aquest edifici. 1901.- L'edifici, ja acabat, fou beneit pel mossèn Torres i Bages el dia 31 d'agost.

El conjunt ocupa tota l'illa compresa entre els carrers de Jacas, Marañón, Maragall i Claret. És un edifici aïllat, d'organització complexa, format per dos cossos disposats perpendicularment respecte d'un altre cos central. Inclou diverses dependències, amb inclusió d'una capella i una torre emmerletada. Les cobertes són en general de teula a dues vessants. La construcció presenta obertures de diverses tipologies que es troben emmarcades en maó. Hi ha diversos accessos a l'edifici, que es troba envoltat d'un jardí. A la part posterior, el Redós de Sant Josep ha estat objecte de diverses obres d'ampliació. L' asil del Redós de Sant Josep i de Sant Pere va ser construït l'any 1901, segons projecte de l'arquitecte Josep Font i Gumà. A l'Arxiu Històric de Ribes apareix documentada amb data de 1947, la sol·licitud a l'Ajuntament d'obres d'ampliació de l'edifici, d'acord amb els plànols signats per l'arquitecte Josep Brugal i Fortuny

Edifici que llinda amb l'antiga Creu Roja i l'antic convent de Carmelites, ara parròquia de Sant Josep. Forma part de l'espai de beneficència que a principis de segle XX s'ubicarà a la ciutat. L'edifici, propietat de l'Ajuntament, és d'estil noucentista, construït el 1912 amb elements de caràcter modernista. Cal destacar les finestretes superiors i la tribuna de l'entrada, que li donen una certa similitud amb l'edifici del costat, de Puig i Cadafalch (Creu roja). Malgrat tot, la concepció de l'estructura de la casa respon a una línia molt més racional, funcional i institucionalitzada. Segons el Catàleg de Patrimoni, on queda inclosa, queden protegides la façana i els volums, essent els interiors susceptibles de canvi. Esgrafiats De nova creació a les façanes, dissenyats i realitzats per l'artista Pares de Mataró a principis de 1988 amb motiu de les obres de reforma de l'interior i exterior de l'edifici. Els esgrafiats ocupen aproximadament 600 m de dibuix. Quan se li encarregà el projecte, en Parés va fer 4 avantprojectes, un modernisme moderat, un de florit, un noucentista i un de simple. L'arquitecte Martí Coll va triar el primer, el modernisme més florit. Els motius són bàsicament flors i ones del mar, que es poden apreciar a les sanefes que volten l'edifici. A la façana de ponent destaca l'escut de Catalunya i la vara de Sant Josep, ja que la beneficència encara depèn de la parròquia. Igual que l'edifici annex al convent, l'emplaçament de la beneficència municipal i l'asil de gent gran fou concedit a l'ajuntament l'any 1942. L'origen de l'asil és degut a una disposició del Capità General del Principat, l'any 1836, manant a totes les poblacions recollir tots els ancians i pobres i donar-los alberg. Les dependències municipals resultaren insuficients, ja que al mateix lloc hi havia una escola primària per a nenes pobres, i se'n construí l'actual beneficència municipal de Sant Josep, l'any 1912, amb entrada per la muralla de Sant Llorenç