Antiga fàbrica tèxtil amb varies naus, xemeneies, un aqüeducte, cases pels treballadors i una església amb escola. Són construccions senzilles i funcionals, de pedra i maó amb teulada a dues aigües. Les xemeneies conservades tenen diverses formes com una rectangular o altre helicoïdal. Es conserva la Turbina Planas de 1400 CV. La Colònia Sedó va ser fundada el 1846 per Miquel Puig i Catasús, que va construir al costat d'un antic molí fariner ja existent ("Can Broquetes"), una fàbrica tèxtil que creixeria ràpidament, fins adoptar les característiques pròpies d'una colònia industrial i, finalment, al segle XX convertir-se en una de les empreses més grans i importants dins la història econòmica i industrial de Catalunya. A la mort de Miquel Puig (1863) el substituí el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que inicià la construcció de vivendes per als treballadors, amplià la fàbrica i projecta diverses obres de desenvolupament. Fou el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, qui culminaria el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portaria el seu nom i qui desenvolupà tot el procés de producció tèxtil. Al mateix temps engrandí la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, amb instal·lació de botigues, escoles, l'església, un dispensari, cinema i casino entre d'altres. Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s'estructurava en blocs allargats de vivendes de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d'aquests carrers paral·lels hi havia l'església i, a banda i banda, les escoles. Després de la Guerra Civil de 1936-1939 la colònia arribà al màxim creixement, però alhora s'iniciaria els primers símptomes de crisi. Actualment la colònia Sedó s'ha reconvertir en un important polígon industrial on hi ha diferents empreses i activitats industrials. En un d'aquests espais industrials se situa el nucli central del Museu de la Colònia Sedó.

Gran casal format per diverses edificacions i una capella, està construïda amb maó i orientada cap al sol naixent. La part més antiga, feta amb tapial, correspon a l'actual celler i conserva alguns arcs gòtics apuntats. El bloc principal és de planta rectangular, té una torre mirador adossada i consta de planta baixa i dos pisos. La façana principal té un porxo a l'entrada i les obertures tenen reixes de ferro forjat. La coberta és plana amb una barana balustrada. Pel que fa l'interior, hem de destacar la barana de fusta de l'escalinata, amb elements decoratius renaixentistes i barrocs. El pati és de finals de segle XIX; aleshores es convertí en un jardí amb escultures italianitzant amb déus, passejos. L'origen de la masia es remunta al segle XIV. Se sap que ja existia el 1350 amb el nom de Mas d'en Pi. Des del segle XIV fins al XVIII, aquesta casa la posseïren, en línia directa, els descendents del fundador de la casa pairal, la família Comelles, els quals van tenir com a convidats personatges molt il·lustres, fins i tot membres de la reialesa. Més tard, l'administració dels béns passà a la comunitat de preveres de l'església parroquial d'Esparreguera. La capella és del 1717.

Casal de tres cossos format per planta baixa, pis i golfa. Té una torre quadrada estucada de blanc. A la façana destaca l'arc trilobat de la porta, l'emmarcat de les finestres i el treball de ferro forjat de les reixes. Les obertures del pis són rectangulars i les de les golfes, de petites dimensions, apaïsades per a la ventilació. L'edifici és fruit de diverses reformes a partir d'un casal del segle XIX, la més important duta a terme el 1911 per l'arquitecte Josep Renom. Del primer casal es conserven les pintures del sostre, conservades sota els enteixinats modernistes. L'any 1941 la família Arimón ven la casa als Garcial Planas. Entre el 1950 i el 1960 van tenir lloc diverses reformes, una de les quals duta a terme per Santiago Cassulleras Forteza.

Conjunt funerari que, originalment, estava disposat amb planta de creu grega centralitzada per una plaça octogonal, amb un departament central, tres eixamples i zona de dissidents. Degut a diferents ampliacions posteriors, aquesta última es troba organitzada en quatre quadrants o Departaments (de Sant Oleguer, de Sant Nicolau, de Santa Eulàlia i de Sant Salvador). S'han inclòs, a més, zones externes (departaments de Sant Oriol, Sant Otó, Sant Nicodemus, Gregal i Sant Joaquim).

Estructurat en tres sectors. el corresponent a l'ala nord és format per un bloc de nínxols adossats a les tanques del cementiri. Els espais restants estan ocupats per vials i sepultures. Al sector central hi ha la capella i la major part de les sepultures amb els elements escultòrics més rellevants, tot respectant una composició simètrica en la qual el passadís central i la capella són l'eix de l'accés principal. El sector sud és configurat per trams de nínxols adossats a les parets laterals de les façanes est i oest. A la façana principal, on està situat l'accés, es troben adossades les dependències annexes i de servei. L'espai central és enjardinat sòbriament amb xiprers i una composició simètrica de vials. Cal destacar la riquesa ornamental d'algunes tombes i sepultures fetes per destacades personalitats artístiques del moment, entre les quals cal assenyalar els escultors Venanci Vallmitjana, Josep Llimona i Josep Carcassó -deixeble de Vallmitjana-. Les obres ressalten per austeritat cromàtica en contrast amb el blanc dels murs i el color verd dels xiprers. Capella modernista (Enric Sagnier, 1918): construïda per Enric Sagnier, és un gran panteó de la família d'Iu Bosch. Escultura de dona del Panteó Mundet (Josep Llimona, 1900): escultura que representa una dona asseguda amb una actitud de pensador, recolzant el seu cap a una mà. Porta un vestit amb faldilles llargues que li tapen els peus. El cap és quasi igual que l'altra estàtua del mateix Llimona que està molt a prop, els dos porten el mateix pentinat, cabells llargs amb la clenxa al mig i retirats cap el cantó on hi la mà que li serveix de sustentació. També, com l'altre, manté una mirada llunyana i distant. Aquesta, però, té una sensibilitat més forta que l'altre. El seu estat de conservació seria bo si no fos per uns foradets que té que són produïts per trets de balins. Escultura de dona del Panteó Massaguer (Josep Llimona, 1925): escultura que representa una dona asseguda a uns graons, repenjada al sepulcre del qual forma part. És d'una gran bellesa i refinament. Quan se l'observa de costat sembla un xic desproporcionada. Construïda amb marbre blanc, dóna un aire de misticisme accentuat per la mirada extraviada i llunyana de la figura representada. Santíssima Trinitat o Pare Etern (Venanci Vallmitjana Barbany, 1909): Conjunt escultòric en marbre blanc representant la Santíssima Trinitat . Està feta a mida natural i la seva presència impressiona al visitant. La figura del Pare està representada per una imatge acollidora d'un home gran amb barba que al seu pit hi té un colom amb les ales esteses que representa l'esperit Sant. El fill està repenjat en el pare, amb el cap de cantó, i té, als seus peus, un angelet. Tot el grup s'aguanta en una massa pètria que dóna la sensació d'uns núvols, element, el qual, fa que el conjunt no doni la sensació de pesat i puja la sensació de magnificència. Escultura d'una dona (Josep Carcassó i Font, s. XIX): Escultura en pedra que representa una noia asseguda amb un ram de flors a les mans. Té el cap tombat i mira a terra, aquesta actitud juntament amb tot l'aire que dóna el vestit, faldilles llargues amb plecs, l'hi dóna un caire romàntic i reservat. És d'alçada petita i està situada darrera un grup escultòric de V. Vallmitjana. Mare de Déu amb Jesucrist o Pietat (Venanci Vallmitjana Barbany, 1905): Grup escultòric format per la Verge i Jesucrist. El fill està assegut a la falda de la Verge, representant el tema de la Pietat, d'inspiració miquelangeliana. Construït amb marbre blanc, posteriorment s'afegí un templet per protegir-lo de les inclemències del temps. Sepulcre dels consorts Fontcuberta i Jubany (Cèsar Martinell Brunet,1941): Sepulcre construït en granit, amb un basament aixecat sobre el qual descansa un cos en forma de sarcòfag i com a fons, una estela funerària amb la creu en relleu i la imatge de Crist en bronze, obra de Frederic Marès. Voltat de tanca amb pilars cantoners acabats en llàntia i units amb cadena metàl·lica. El cementiri d'Arenys de Mar és el resultat de tres fases constructives successives -des de mitjan segle XIX fins a la segona dècada dels segle XX-, les quals han conformat sengles sectors amb caràcter i composició diferents però que mantenen un equilibri harmònic i ambiental, un dels valors més rellevants d'aquest indret. Situat sobre el turó de la Pietat, el cementiri és el segon erigit en aquest indret. Cap al 1813 s'inicià la construcció del primer cementiri. A l'entorn del 1860 es decideix la construcció d'un de nou, les obres del qual eren gairebé acabades l'any 1864. La capella no s'enllestí fins el 31 de desembre de 1867. L'autor del projecte i director dels treballs fou el mestre d'obres Domènec Casacuberta. La desaparició de l'antic cementiri es plantejà a la dècada dels anys setanta del segle XIX. Vint anys més tard, el creixement demogràfic aconsellà una ampliació del recinte . El 1895 s'inaugura la reforma del traçat del camí del cementiri que permetrà el pas de carruatges, cosa que evita la conducció dels cadàvers a pes de braços. Al final del 1917 el cementiri pren la configuració actual, en construir-se al centre de la zona d'eixample el darrer bloc de nínxols, que s'ornamenta en la cara corresponent a l'eix ascendent del cementiri amb la construcció de deu nínxols de luxe emmarcats per columnes de pedra artificial. Des d'aleshores el cementiri no ha modificat la seva estructura en planta. El seu entorn ha patit, però, greus agressions.

La Universitat de Barcelona és un dels primers edificis que es va disposar a la trama projectada per Cerdà. La seva gènesi, però, és anterior, amb diversos projectes de Rogent en diferents emplaçaments a l’interior del casc antic per a la Universitat que havia de retornar de Cervera a Barcelona després que Felip v la prengués a la ciutat com a represàlia pels fets de 1714. La configuració definitiva deixa una façana de 130 metres sobre la Gran Via, asimètrica respecte a la plaça Universitat, al bell mig de dues illes de l’Eixample (amb un front de 220 metres) que no arriba a omplir. L’edifici segueix la tradició de les grans universitats europees: dos patis, el de Ciències i el de Lletres, completament simètrics, separats per un cos central amb una escalinata de marbre molt poderosa que mena a un bellíssim paranimf ubicat sobre el vestíbul. La urbanització de l'entorn, que entrega l’edifici amb la trama Cerdà, va ser realitzada als anys trenta per arquitectes vinculats al GATCPAC. Als costats curts, entregant l’edifici contra els carrers d’Aribau i Balmes, es disposen una sèrie d’edificis que impedeixen la visió completa de les façanes laterals. L’edifici està construït en estil neoromànic, amb una façana de pedra sòbria, poderosa, severa, bastida amb uns carreus magníficament conservats. Els espais interiors són d’una gran bellesa i els claustres continuen conservant la vida original i encara allotgen diverses escoles vinculades a la Universitat de Barcelona actual. Visitar l’edifici implica veure’l a través dels ulls dels estudiants actuals que, gràcies a la flexibilitat que presenta, el poden continuar utilitzant amb la mateixa frescor del primer dia. Resulta particularment recomanable la seqüència d’espais formada pel vestíbul d’accés, de pedra vista treballada, i unes voltes prou interessants que suporten el Paranimf i l’escala d’accés a aquest. També és recomanable una visita a qualsevol dels dos claustres.

Canal de tres metres d'amplada i uns seixanta metres de llarg, a cel obert, per on passa una làmina d'aigua clara. La caixa és plana i està construïda amb maó massís a sardinell. Aquest, quan passa per sota la casa de la mina, va canalitzat, amb una volta de mig punt de dues filades de maó massís a sardinell. La fletxa és de 2,2 m. L'accés està barrat per una reixa de barrots de ferro forjat, que incorpora una porta tancada amb clau. A la boca de la sortida hi ha una làpida, en molt mal estat, que cita la finalitat a què es destinaven aquestes aigües, així com la data de construcció. Hi ha una segona inscripció il·legible que cita la data de 1822. A cada banda de la làpida hi ha una barana de tubs de ferro, que antigament havia estat de balustres. A sobre de la làpida hi ha un frontó circular. Just a sobre del canal, i a uns 10 metres de la boca, hi ha construït l'edifici de la Mina. Aquest petit edifici té unes dimensions d'11 m de façana principal i 8,5 m de fondària. Està format per un cos de planta baixa, amb coberta a dues aigües de teula àrab, on hi ha la porta d'accés, i un altre de dues plantes, que en l'última rehabilitació (1993) fou ampliat amb una tercera planta. La façana del primer cos és simètrica, amb un portal d'arc escarser i dues finestres, una a cada banda, amb la corresponent reixa de ferro forjat. A sobre de la porta hi ha un escut de la "JUNTA DIRECTIVA DE AGUAS DE LA ACEQUIA CONDAL Y SUS MINAS. BARCELONA". El coronament és una potent cornisa seguint el pendent de la coberta de maó vist. L'altre cos té un sòcol, una finestra per planta, desplaçada de l'eix de simetria, emmarcada amb maó vist i arc escarser. Les cantoneres també són de maó vist imitant carreus. La tercera planta té un tancament lleuger de fusta i vidre i un gran voladís de xapa metàl·lica. Darrere d'aquest edifici s'ha construït el centre d'activitats, amb una terrassa practicable. Des d'aquest edifici es pot veure i accedir a la mina per la planta soterrània, que està il·luminada. Durant l'època romana la ciutat de Barcelona es proveïa d'aigua per mitjà de tres aqüeductes, un dels quals agafava les aigües del Besòs mitjançant una presa o resclosa i seguia el traçat del posterior rec comtal, excepte a la seva part final, que en alçada entrava a la ciutat per la torre romana de la casa de l'Ardiaca. Utilitzat durant l'Alt i Baix Imperi, entrà en decadència en els segles VIII i IX, en què fou substituït per altres formes de captació i abastament. Al llarg dels primers anys de l'edat mitjana els antics sistemes de conducció d'aigua restaven abandonats i sovint eren considerats com un element més del paisatge. D'altra banda, la iniciativa comtal sobre el procés d'irrigació de terres que es va dur a terme per les comunitats pageses al llarg dels segles IX i X fou gairebé inexistent. Tot i que el rec comtal no apareix a la documentació fins a les darreries del segle XI (any 1075), aquest canal ja era conegut i utilitzat abans de l'any mil. L'objectiu de les obres del comte Mir (954-966) en restaurar els antics canals romans d'abastament d'aigua a la ciutat fou, sobretot, el desenvolupament de la molineria i altres activitats artesanals que es desenvoluparen en el pla de Barcelona. Inicialment, el rec prenia les aigües del Besòs mitjançant una resclosa feta amb pedres i troncs. L'any 1457 es decidí de construir-ne una de més sòlida feta d'argamassa. La importància econòmica, i fins i tot política, del rec es manifesta ja des de l'inici de l'edat mitjana, i el domini dels comtes de Barcelona sobre les seves aigües i els seus usos es va consolidar al llarg de l'època feudal. Durant l'edat mitjana, El rec formava part del reial patrimoni i era administrat pel batlle general. A partir del segle XIV apareix la figura de batlle d'aigües i administrador dels molins reials de la ciutat i territori de Barcelona. Aquests càrrecs, però, foren suprimits pel Decret de Nova Planta de 1714 i les seves funcions passaren a dependre de la Intendència. Les continuades sequeres que feien minvar els cabals d'abastament a la ciutat de Barcelona van provocar, ja des de l'edat mitjana diferents intents d'utilització del rec per al subministrament d'aigua potable a la ciutat. Finalment, el 1704, es va desviar una part del seu cabal cap a Barcelona, per tal de nodrir les fonts públiques. L'any 1778, durant el regnat de Carles III, es decideix aprofitar les aigües subàlvies del Besòs obrint galeries sota la llera i configurant la Mina de Montcada, que amb una longitud de 1430 metres X 2 d'amplitud i 2 d'alçada acabava en el reixagó o casa de la mina. Tanmateix, la construcció d'aquest nou complex fou promogut per la iniciativa privada, sota la direcció de l'intendent Reial (Juan Felipe de Castaños). Per controlar les obres es va crear una junta formada per representants de Reial Patrimoni, l'Ajuntament de Barcelona i els propietaris de molins i terres de regadiu que n'aprofitaven les aigües. El projecte fou a càrrec de l'enginyer Josep Subirats i dels arquitectes Joan Soler i Josep Mas i Vila. La nova construcció era coronada per una làpida amb la següent llegenda "con el objeto del permanente abasto, con notoria utilidad del público a expensas del Real Erafio de la Ciudad de Barcelona, y de los interesados, molinos y riegos de tierra en el Glorioso Reynado de S.M. Carlos III, proyectada y construïda siendo intendenteel ilustrísimo Barón de la Linde". La mina va ser objecte de diverses perllongacions: 1822 (Trienni Liberal) on no hi va participar el Reial Patrimoni en les despeses, 1836, 1839, etc. L'any 1839, segons un document de la Fundació Cultural, es va col·locar una làpida (avui il·legible) amb la següent llegenda: "A expensas del excelentisimo Ayuntamiento de la Ciudad de Barcelona, de los propietarios irrigantes que tienen derecho al uso de las aguas de esta mina, y de los propietarios y partícipes de los molino, excepte el Real Patrimonio, se construyeron en el año 1822, 144 varas, y en los de 1838 y 1839, 333 varas". La mina, una construcció feta de maçoneria a les parets i de maó la volta, tenia dues branques principals, una s'iniciava en el riu Ripoll, i l'altra, la més important, en el Besòs, davant de la Torre Bonet, i travessava Montcada pel subsol fins al Reixagó. En el seu recorregut, tot un seguit de pous de registre connectaven el túnel amb la superfície. En aquest punt se separaven les aigües, entre l'Ajuntament de Barcelona i els regants i propietaris dels molins. L'any 1825, es construí la mina baixa, formada per 10 quilòmetres de longitud, que s'originava en el Reixagó, es dirigia cap a Barcelona, passava per la dreta de l'Eixample i acabava en el repartidor de Jesús, des d'on es repartia per la part baixa de la ciutat (Canaletes, Portal de l'Àngel, Porta Ferrissa, etc.). En el segle XIX, i a conseqüència de les sequeres prolongades que minvaven el cabal del Rec, i provocaven greus perjudicis a la població, l'Ajuntament de Barcelona va construir, prop del Besòs, una planta de captació i tractament de cabals subterranis. Es tracta del conjunt d'edificis dels pous de Montcada, aixecats l'any 1879 segons un projecte de l'arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias.

Casa unifamiliar aïllada (en l'actualitat dividida en dos habitatges), envoltada de jardí, amb una torre a la part posterior de base quadrada i amb el cos superior vuitavat. El conjunt és d'estructura complexa, amb planta de creu grega, format per diversos cossos que tenen teulades a dues vessants. El material fet servir en l'obra és el maó vist, que va donar nom a la casa. La Torre Vermella va ser bastida l'any 1899 amb els criteris de l'arquitectura eclèctica pròpia d'aquell període, per bé que incorporant-hi alguns elements medievalistes . La urbanització de la zona del carrer de Sant Ramon (antic camí de Cerdanyola a Sant Cugat), que es va conèixer com el "barri de Dalt", s'havia iniciat vers l'any 1828 amb la construcció de cases en aquest carrer en uns terrenys propietat del mas Serraparera. Posteriorment s'hi van realitzar nous processos constructius, especialment durant les dècades del 1860 i 1880. (Datació per font)

La Colònia tèxtil del Pelut, també anomenada de Conangle, Colònia SAY o Colònia Ymbern -cognom de la família sota la qual va funcionar el conjunt fabril durant més de setanta anys-, forma part de les grans colònies de la Vall del Ges, entre les quals es troben la Mambla, Borgonyà, Vila-seca i La Coromina. El Pelut és un dels conjunts més unitaris producte de la industrialització del riu Ter, format pels elements següents: la fàbrica i el canal, els habitatges dels estadants i els dels directius, els jardins i el pont d'accés. L'aspecte actual de la colònia és producte de les construccions realitzades al llarg del primer terç del segle XX, impulsades pels germans Calvet i finalitzades pels Ymbern. S'hi accedeix a través d'un pont de pedra que travessa el riu. La disposició dels edificis industrials -construïts amb pedra corejada d'estil modernista- formen una plaça. Els habitatges dels obrers, així com els equipaments -fonda, botiga, safareigs i camps d'esports-, l'explotació agrícola annexa i sobretot els magnífics jardins, dissenyats per Nicolau M. Rubió i Tudurí, fan un exemple únic de colònia industrial a Catalunya. Cal remarcar, a més, que el conjunt industrial quedà inacabat arran de la mort prematura d'Eduard Calvet i que el projecte original hauria sigut molt més ambiciós del que finalment es va poder dur a terme. Segurament sota les ordres de l'arquitecte Riera -fortament influenciat per l'escola de Gaudí-, es van construir les edificacions industrials, un conjunt alineat de 18 habitatges dividits per l'edifici de la fonda, que funcionarà com a ocasional botiga de queviures i residència dels muntadors de pas per la colònia, uns darreres amb safareigs, pati i horts, un espai com a sala de ball d'estiu i un entorn enjardinat amb pistes d'esport. No es va arribar a dur a terme la construcció d'un economat, un cafè-casino, una escola i un altre conjunt d'habitatges. Habitatges dels obrers: conjunt de 18 habitatges en forma de bloc entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, amb pati posterior i safarejos ubicats al nord de la colònia. Tenen obertures decorades amb obra vista de maó i còdol de riu vist. Coberta de teula romana de doble vessant amb carener paral·lel a la façana i gablets oberts a aquesta mateixa. El conjunt presenta un aspecte modernista-noucentista amb tots els trets de l'època: materials tradicionals, obra vista decorativa i predomini del ple sobre el buit en la composició de les façanes. A l'espai central d'aquest conjunt, sobresurt la façana del que era l'antiga fonda-botiga de queviures, que era un edifici de dimensions sensiblement més grans que la resta. En la resta d'edificis, els habitatges s'hi allotjaven diverses famílies per pis. Actualment desocupats i en un estat de ruïna avançat. Habitatges dels directius: conjunt de 4 habitatges en forma de bloc entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, amb pati posterior ubicats entre el bloc d'edificis dels obrers i la fàbrica. Presenta obertures biforades i triforades decorades amb obra vista de maó i còdol de riu vist. Coberta de teula romana de doble vessant amb carener paral·lel a la façana i gablets oberts a aquesta mateixa. El conjunt presenta un aspecte modernista-noucentista amb tots els trets de l'època: materials tradicionals, obra vista decorativa i predomini del ple sobre el buit en la composició de les façanes. Actualment habitats. Fàbrica: conjunt format per sis naus diferenciades tancant un pati interior de grans dimensions. Aquestes naus són d'obra vista i coberta a doble vessant amb teula romana i carener perpendicular a la façana. Les naus sud i sud-est compten amb finestrals amb arc de mig punt que proporcionen una àmplia il·luminació. Originàriament no hi havia cap nau a la cara nord del pati, aquest sector és on donen les cases dels directius. Dues de les naus tenen soterrani il·luminat a través d'un pati anglès. Actualment la fàbrica es troba en funcionament a través de dues empreses i s'ha edificat una gran nau a l'antic pati central. Canal: Canal de 200 m de llarg fet amb murs de contenció de còdols de riu i ciment. A la part que separa el mur del canal i el riu, hi ha una zona amb pollancres. A l'altra banda hi ha una barana de pedra des d'on es pot observar el canal, la resclosa i el riu. El canal fa poc més de 9 m d'amplada. Aquest té dues comportes: la casa comporta i una altra de descàrrega de fons, a pocs metres de la primera. Canalitza l'aigua cap a la nau sud, on s'ubica la turbina. Jardins: ubicats a llevant de la fàbrica i les cases dels directius i per sota (sud-est) de les cases dels obrers, limiten amb el canal pel seu costat sud. Ocupen el que originàriament hauria d'haver sigut l'espai central de la colònia. Són uns jardins romàntics amb traçat geomètric i recorreguts de vianants, dissenyats pel mestre d'obres Josep Maria Riera i per Nicolau Rubió i Tudrí. Presenten espècies vegetals autòctones i importades. Al jardí es troben diversos elements decoratius com ara fonts, una pèrgola i diversos recorreguts. L'espai entre els jardins i la fàbrica originàriament hi havia una zona esportiva formada per dos camps de futbol i una pista de tenis. Es conserven també elements del sistema d'il·luminació original com ara fanals dels anys 20 i 30 del segle XX. Actualment els jardins estan abandonats i en un estat de conservació precari. Pont d'accés: Pont de 85 m de llarg de molt bella factura i d'aspecte monumental, característica que li dona sobretot l'arc d'entrada, construït amb blocs de pedra picada, que forma un conjunt de perfectes línies arquitectòniques. Té sis ulls d'arc de mig punt de 14 m cada un, emmarcats amb maó. A banda i banda hi ha una barana que segueix el mateix estil que la barana del canal. El paviment és asfàltic i té voreres a banda i banda. El 1920 es van iniciar les obres d'un pont de pedra amb el patrocini de la casa Calvet. És l'únic pont de tot el sector torellonenc que va resistir l'aiguat del 1940, però els estreps de la part de tramuntana van patir desperfectes en quedar descalçats i van ser reparats per la casa Ymbern. Fins que es va construir el pont de Borgonyà el 1957, tot el trànsit entre Torelló i les comarques pirinenques va haver de circular forçosament per aquest indret L'origen de la colònia Ymbern té els seus precedents en un establiment en el qual es treballava la L'any 1859 l'empresari Joan Camps instal·la una adoberia de pells (fet pel qual es coneix com a El Pelut). Anys més tard, va canviar l'ús per a la producció de la filatura de cotó. A partir de 1879 va canviar de propietari a mans de Valentí Fath, que va fundar també la colònia de La Mambla. L'any 1882 Fath s'associa amb el fabricant Vehil. El 1889 pateix un greu incendi que la destrueix completament. Entre els anys 1893 i 1904 passa a mans de Lluís Madirolas, que reprèn la producció reconstruint les parts cremades. El 1905 la fàbrica passa a mans dels germans Calvet, que doten la fàbrica de la fesomia actual. El projecte queda parat el 1917. L'any 1930 la família Ymbern modernitza la colònia substituint l'antiga turbina per un alternador. El 1935 es decideix no continuar amb el projecte anterior d'ampliació de la colònia i reduint els elements al conjunt de la fàbrica, els 18 habitatges inclosos una fonda-botiga de queviures, un bloc de 4 edificis dels directius, jardins de la colònia i el pont d'accés des de Torelló.

Es tracta d'un edifici aïllat envoltat de jardí i tancat per una reixa. Consta de planta baixa, pis i unes petites golfes. Hi ha una torre de tres pisos i de planta quadrada a la part esquerra. La coberta és a quatre vessants tant pel que fa a la torre com a la casa. La casa té un gran balcó en el primer pis que ocupa tota la façana, a l'entrada el balcó fa de petit porxo. Les obertures estan remarcades amb unes motllures a la part superior. La casa acaba amb un ràfec igual que la torre. Les golfes hi ha un petit balcó i la coberta és a dues aigües. Les teules de les cobertes són vidriades d'un color vermellós. Aquesta casa fou edificada a començaments del segle XX, i pertany a la família Rocha. És l'època en la que Sant Andreu de Llavaneres esdevé un nucli d'estiueig per la burgesia barcelonina.

L'antiga fàbrica de ceràmica de Pujol i Bausis, coneguda popularment com "La Rajoleta", fou un dels centres més importats de producció ceràmica industrial de Catalunya. Està situada entre el carrer de l'església i el Passatge del Puig d'Ossa, al barri del centre d'Esplugues de Llobregat. Aquesta industria inicià la seva activitat a l'últim quart del segle XIX, tot i que el seu antecedent industrial començà l'activitat a mitjans d'aquest mateix segle XIX. El moment culminant de la seva activitat fabril arribà a finals del segle XIX durant l'època modernista amb els encàrrecs de destacats arquitectes d'aquest moviment artístic com per exemple: Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. La fàbrica finí la seva activitat l'any 1984 i després l'Ajuntament de la ciutat adquirí la finca. S'enderrocaren diverses construccions i es realitzaren prospeccions arqueològiques les quals permeteren de descobrir i documentar els espais subterranis com per exemple el gran forn soterrat de 20 m de llargada o els sis forns de tipus àrab ( ca. 1887). Resten dempeus la gran xemeneia de maó de 22 metres d'altura situada a l'extrem sud de la parcel·la i els dos grans forns d'ampolla fets també de maó. Aquests darrers forns d'ampolla, anomenats així per la seva forma, foren construïts entre els anys 1913-1914 per coure-hi el gres i la porcellana, en el context d'una remodelació de la fàbrica sota la direcció del seu propietari Pau Pujol. De base circular estan formats per una secció cilíndrica coberta per una secció cònica rematada per una xemeneia. Estan fets de maó reforçats amb una malla d'acer feta d'anelles i tires de ferro per evitar la dilatació del parament durant la cocció de les peces. A la base s'obren diverses obertures d'arc de mig punt L'antecedent industrial de la fàbrica de ceràmica de Pujol i Bausis es situa a l'any 1858 quan dos empresaris francesos construeixen una bòbila en aquests terrenys propietat de la família Pujol. L'any 1876 la fàbrica l'adquirí Jaume Pujol i Bausis el qual la remodelà a la dècada de 1880 per fabricar-hi ceràmica, des de llavors que es coneix amb el nom de "La rajoleta". La seva època de màxima esplendor es correspon amb el període del modernisme, durant el qual els principals arquitectes d'aquest moviment artístic encarregaren treballs a la fàbrica. L'any 1901 Joan Baptista Alòs, reconegut dissenyador de ceràmica i professor de diverses escoles d'arts i oficis, començà a treballar-hi com a director artístic. Després de la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica esdevingué societat anònima, deixa de fabricar rajoles de ceràmica i comença a fabricar aïlladors d'alta tensió per les companyies elèctriques. Finalment, la seva activitat finalitzà l'any 1984 i l'Ajuntament adquirí la propietat. Després de diverses campanyes de prospeccions arqueològiques, l'any 2002, s'inaugurà el Museu de ceràmica La Rajoleta en un espai de nova construcció situat al centre de l'antic recinte industrial.

Edifici entre mitgeres, de quatre crugies. Està format per planta baixa i un pis, amb coberta de teula àrab, a dues vessants. Hi ha una galeria posterior i pati. Les portes presenten arc trilobats. Hi ha balustres de morter armat i utilització de maó. El llenguatge arquitectònic respon a les característiques del modernisme (emprat d'una manera austera). L'habitatge es troba situat a la zona d'eixample formada als costats de la carretera de Sant Martí de Sarroca, BV-2121, inaugurada el 1881. És una zona interessant pel que fa a l'arquitectura eclèctica i modernista.

És un edifici petit de planta quadrada amb quatre portals, un d'accés a l'interior i els altres per accedir a un balcó que envolta l'edifici. Els fonaments són de pedra, la resta és de totxo, utilitzant-lo com a decoració geomètrica. L'edifici es degué construir al mateix temps que una nau nova de la fàbrica de cal Sala amb la qual l'uneix l'estil decoratiu.

És un edifici organitzat en planta baixa, primer pis, terrat i torratxa amb mirador, amb galeries i jardí, emplaçat en un solar fent cantonada, on el regust historicista es paladeja en cada un dels seus elements: l'encoixinat a la planta baixa, la balustrada de ceràmica motllurada al pla, al terrat i mirador, les reixes de ferro colat, les palmetes clàssiques, les columnes de ferro colat amb capitells clàssics, les voltes de maó de pla, les cartel·les i permòdols clàssics d'eco barroc, etc. Cal esmentar l'extraordinària vidriera modernista afegida a la galeria posteriorment i l'ampli jardí.

Construïda a la mateixa època de la fàbrica de cal Pons i els pisos de la colònia, es desconeix l'arquitecte. Consta de 225 m² repartits en els dos pisos, golfes i soterrani. És un edifici de planta quadrada amb un cos que sobresurt en alçat i en planta. La façana principal dona a migdia i té una doble escalinata que condueix a l'entrada, mentre que a ponent hi ha l'entrada a nivell del carrer. L'exterior és totalment arrebossat i els únics elements decoratius es redueixen als marcs de portes i finestres, que són de totxo. Els caps de les bigues de la barbacana són remats amb formes esfèriques, que recorden l'estil gòtic. A l'interior les parets són decorades amb sanefes geomètriques, mentre que als sostres s'hi troba una sèrie de temes vegetals de guix. L'impulsor de Cal Pons -una de les colònies industrials més interessants de Catalunya a nivell urbanístic i arquitectònic- fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l'any 1811, descendent d'una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII. Al costat de l'espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons. Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d'Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia. Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l'església, l'any 1893. Aquest espai incloïa l'escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics -per la seva espectacularitat- de la colònia, però, eren i són uns altres: l'església i les torres dels amos. L'església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l'època, com la "Catedral de l'Alt Llobregat". Les dues torres, situades al voltant d'un jardí, foren construïdes abans de l'any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 20 h o 21 h (depenent de l'època de l'any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí. Els anys vuitanta del segle XIX, mentre la colònia anava creixent i la fàbrica ja funcionava a ple rendiment, foren molt conflictius. Els obrers de Cal Pons -i de totes les colònies i fàbriques tèxtils catalanes de l'època- havien de suportar unes condicions laborals molt dures: dotze hores diàries, o més, dins d'una fàbrica plena de perills i incomoditats i havent de sentir, constantment, el soroll dels telers i la maquinària. Contra aquesta realitat quotidiana es rebel·laren, en diferents ocasions, els treballadors de Cal Pons. La mobilització més important fou la vaga de l'any 1890, la qual afectà la majoria de les fàbriques i colònies del Llobregat. Com a conseqüència d'aquesta vaga, 150 obrers de Cal Pons foren acomiadats i expulsats de la colònia. L'any 1893 morí Josep Pons i Enrich i, tres anys després ,el seu hereu, Ignasi Pons. A partir d'aquells moments, i fins l'any 1921, Lluís G. Pons, germà del fundador de la colònia, esdevingué l'home fort de la família i l'amo de Cal Pons. La situació de la colònia -ja construïda i consolidada- i la figura del director de la fàbrica -que era qui controlava el funcionament econòmic de l'empresa i el manteniment de l'ordre i la "pau social" i que disposà de xalet propi a partir de l'any 1900- van permetre, al Sr. Pons, centrar-se en la seva activitat política. Aquests anys en els quals Lluís Pons esdevingué l'amo de Cal Pons és quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l'amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la "pau social". (Continuació Història): Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. La fàbrica seguí funcionant fins l'any 1992, però a partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant. Amb el tancament de la fàbrica, el conjunt de la colònia -llevat de la turbina- fou embargat. Quan es posà a la venda -mitjançant subhasta pública, a finals dels anys noranta-, l'Ajuntament de Puig-reig adquirí bona part dels espais de la colònia.

El 1883 es funda la societat Ateneo de Canet de Mar, entitat social d’arrel catalanista. Encarreguen a Domènech i Montaner el projecte per la seva seu, a la cantonada més cèntrica del poble, entre la Riera i el carrer Ample. Domènech va aprofitar part de les construccions que ocupaven el solar adquirit, i va aixecar un edifici de planta baixa i pis, unint-lo amb el teatre principal del costat. Tenia un saló de sessions, sala de lectura i biblioteca, sala de juntes, saló de billar i sala de “tresillo”. Un balcó corregut arriba fins a la cantonada, on una torre que arrenca des del primer pis el fa girar fins a la façana del carrer ample, que és on hi havia l’accés, donant continuïtat a les dues façanes. La façana a la riera té una clara composició simètrica amb un cos central rematat amb un frontó i una gran rosassa. El balcó corregut pren una doble volada en aquest punt, recolzat sobre mènsules metàl·liques d’inspiració violletiana. Les façanes estan acabades amb estucats decoratius, realitzats per la prestigiós firma de Barcelona Saumell i Vilaró. Els motius decoratius són al·legories mitològiques, en gran part extretes de l’Atlàntida de Verdaguer. També hi ha una rica decoració de forja i planxa de ferro retallada dels serrallers Pujadas de Canet. L’any 1923 I'edifici va acollir I'Ateneu Obrer i durant el franquisme, I'obra sindical d'Educación i Descanso. El 1985 I'edifici va ser adquirit per I'Ajuntament de Canet. L’interior va ser completament modificat al llarg dels anys, i només es conserven les façanes. Des del 1999 és la biblioteca Gual Pujades de Canet de Mar.

Església de planta de creu llatina té 32x16 m al seus braços i la nau principal segueix el sistema constructiu ogival: encreuament d'arcs en diagonal i volta de creuer. Als murs laterals s'obren sis capelles que funcionen com contraforts de la nau central. Just passat la porta principal es troben d'una banda el baptisteri i de l'altra l'escala que puja al cor. En el transsepte s'alça un cimbori octogonal sostingut per quatre voltes volades. El presbiteri és emmarcat per un absis poligonal amb una girola que envolta l'altar major; al darrera d'aquest està la sagristia amb l'escala d'accés al campanar i al panteó-cripta. L'edifici presenta una projecció vertical que es lleu també a la façana principal que té un pòrtic d'entrada que consta de dues columnes cilíndriques amb capitells de motius vegetals que sostenen un arc apuntat de petites dovelles. Al costat hi ha dos columnes quadrades acabades amb pinacle. La teulada del pòrtic té pendent molt pronunciada i es remata per una cornisa en pedra amb tres flors de lis per cada banda i una creu al damunt, en el mig. Unes gàrgoles de pedra sense ornamentació especial permeten el desguàs. A la part superior de la façana principal hi ha una espadanya de dos pisos, a la part superior té una obertura, a la inferior dues. La façana posterior també és elaborada amb gran cura i té una gran portalada amb arquivoltes que condueix al panteó-cripta. A mitja alçada s'obren cinc finestres que donen llum a la sagristia i per sobre d'aquestes, a la part alta es troba un rosetó de proporcions mitjanes. Els vitralls formats per vidres emplomats, són elements decoratius importants i representen escenes religioses (la Santa Fe, l'Eucaristia i el Baptisme) i figures geomètriques. Els materials utilitzats a l'església són la pedra devastada i el totxo de terra cuita, a excepció de les façanes que son fetes amb carreus ben tallats. Construïda a l'any 1877 segons el projecte de l'arquitecte José torres i Argullo, es va reconeixer com "La catedral de l'Alt Llobregat" la seva importància augmentà quan va rebre les relíquies de Santa Aurèlia de Niça. L'impulsor de Cal Pons -una de les colònies industrials més interessants de Catalunya a nivell urbanístic i arquitectònic- fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l'any 1811, descendent d'una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII. Josep Pons esdevingué, a partir de mitjan segle XIX, un important industrial cotoner que fou, també, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Josep Pons, l'any 1875, comprà els terrenys de Cal Garrigal -que posteriorment amplià amb la compra de més terrenys de masies dels voltants- amb la intenció de construir-hi una colònia industrial. L'any següent obtingué el permís d'aprofitament industrial de l'aigua del riu Llobregat i seguidament féu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s'inaugurà l'any 1880. Al costat de l'espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons. Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d'Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia. Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l'església, l'any 1893. Aquest espai incloïa l'escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics -per la seva espectacularitat- de la colònia, però, eren i són uns altres: l'església i les torres dels amos. L'església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l'època, com la "Catedral de l'Alt Llobregat". Les dues torres, situades al voltant d'un jardí, foren construïdes abans de l'any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí. Des del 2009 l'església acull el Centre d'Interpretació de l'Església de la Colònia Pons, a través de tres espais museïtzats, dóna a conèixer el paper que va jugar l'Església en la consolidació del sistema de colònia industrial a Catalunya, tant des del punt de vista dels treballadors i treballadores com dels amos de les colònies. El Centre d'interpretació és format per moderns sistemes d'interpretació i les tècniques audiovisuals més capdavanteres, que aconsegueixen traslladar el visitant a un entorn suggestiu i vivencial. El projecte de museïtzació se centra en tres espais de l'edifici religiós (la capella de Santa Llúcia, el cor i la cripta) i s'integra i conviu respectuosament amb aquest, compatible amb la principal funció que encara té l'edifici: la religiosa, amb un horari de misses i d'actes litúrgics que el centre d'interpretació respecta en tot moment.

Obra de Josep Amargós i Samaranch encara que va ser projectat primerament per Josep Fontserè com a part del programa científic format també pel Museu Martorell de Geologia i per l'Umbracle. Està situat al parc de la Ciutadella, al costat del Castell dels Tres Dragons. Es pot accedir lliurement a la nau central de l'hivernacle a través d'unes petites escales situades a cada extrem de les dues entrades. L'estructura de l'hivernacle és feta de metall i amb els tancaments tots de vidre per deixar passar la llum. Està format per tres naus de les quals la principal queda oberta per dos dels costats amb la coberta a dos vessants i les laterals tenen les quatre parets de ferro i vidre i amb l'accés per la nau central. Els elements decoratius són sobris i reprodueixen elements hel·lenístics de ferro fos com palmetes, formes lobulades i els coronaments de la coberta. Tant a l'interior com a l'exterior hi ha l'escut de la ciutat de Barcelona al timpà de la nau central.

Edifici aïllat projectat per Josep Fontserè el 1883 i presentat al concurs públic per a la construcció del parc de la Ciutadella amb usos culturals i lúdics dins un programa científic ambiciós juntament amb el Museu Martorell de Geologia i l'Hivernacle. L'estructura està marcada per l'ús del ferro i per la secció lobulada, en un assaig modern i d'avantguarda en l'ús de nous materials i estructures. Els pilars són de foneria i les bigues i les jàsseres són corbes formant un espai cobert trilobulat: un arc central més gran i dos més petits a cada lateral, tot cobert de fusta. L'espai lobulat de tot l'interior queda trencat per les dues façanes que tenen la part superior de maó vist. La façana s'estructura de manera tripartida seguint les voltes centrals de mig punt de l'interior. La part central, amb una gran obertura de la mateixa fusta que la coberta, presenta maó vist a la part superior amb decoracions de maçoneria com són els tres pinacles que sobresurten escalonadament. Els laterals segueixen la mateixa estructura reproduïda a petita escala i amb finestres.

Ubicat al límit del districte de Ciutat Vella, l'Arc de Triomf és un edifici aïllat que presideix el Passeig de Lluís Companys en la seva confluència amb el carrer de Trafalgar i l'avinguda de Vilanova. Es tracta d'una construcció d'estructura simple formada tan sols per un gran arc monumental flanquejat de dues parelles de semicolumnes gegants a banda i banda. Les parets que defineixen l'intradós de l'arc contenen, a ambdues bandes, l'accés a l'interior dels pilars d'aquest. Essent pilars no massissos, l'espai interior es defineix per un seguit d'envans i arcs que sostenen l'estructura. A més, en aquests espais neixen les dues escales helicoidals que procuren l'accés al terrat superior, amagades dins les semicolumnes que flanquegen l'arc. L'accés al terrat es produeix per mitjà de dos badalots en forma de corona que serveixen de model de les altres sis cupuletes ornamentals que rematen la construcció. La principal característica de l'arc de triomf és la seva configuració material, fonamentada en la utilització del maó vist ornamentat amb ceràmiques vidrades i amb alguns detalls en pedra. Efectivament, encara que la fonamentació i el basament es realitzà per mitjà de grans carreus de pedra de Montjuïc, l'estructura visible de l'edifici és fonamentalment ceràmica, fent la seva construcció més fàcil i barata. A més, la configuració formal de l'edifici esdevé un catàleg dels recursos ornamentals del darrer eclecticisme encarat al primer modernisme, encara que alguns autors han volgut trobar similituds amb l'arquitectura neo-mudèjar, pràcticament inexistent a Catalunya. Pel que fa a l'ornamentació, aquesta es basa en el joc de volums proporcionat pels entrants i sortints en funció de la disposició dels maons. El basament del monument destaca per la forma de tascó de les bases de les semicolumnes, així com la disposició de bandes horitzontals de maons grocs i vermells. Aquest basament queda rematat per un fris corregut de ceràmica vidrada groga i verda amb motius vegetals. Dins d'aquest basament queden inclosos, a l'intradós de l'arc, els dos accessos a l'interior de l'edifici, configurat per portes trigèmines tancades amb reixes de ferro forjat que contenen les quatre barres i la Creu de Sant Jordi. Les impostes de l'arc estan ornamentades amb capitells florals de pedra i uns relleus en forma de ratpenat (emblema adjudicat a Jaume I el Conqueridor). Tot i que la volta de l'arc és feta de maó, a les façanes es manifesta, per mitjà de dovelles de pedra esculpides, una gran corona de llorer que aguanta els escuts de les 49 províncies que formaven el regne d'Espanya l'any 1888. La clau d'ambdós arcs presenta l'escut de la ciutat de Barcelona, per damunt de la resta d'escuts i en majors dimensions. Els carcanyols de l'arc mostren decoracions amb ceràmica vidrada de color terra i relleus fets amb maó. El coronament de l'edifici és la part més interessant. Damunt d'un fris de mènsules que recorre les quatre façanes de l'edifici hi reposen quatre frisos escultòrics de pedra. El fris del costat de muntanya, titulat "Barcelona Rep les Nacions", fou esculpit per Josep Reynés i Gurguí i mostra Barcelona com una dama coronada i entronitzada estenent els braços a banda i banda, envoltada d'altres dames que representen Espanya, la República Francesa, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi Britànic i les seves colònies, Egipte i Grècia, entre d'altres. El fris de la banda de la mar, titulat "Recompensa", fou una obra primerenca de Josep Llimona i Bruguera i mostra, en un llenguatge més contingut, a Barcelona atorgant els guardons a participants de l'Exposició, entre els quals destaca Espanya amb el seu lleó i França amb el barret frigi. El fris del costat Besòs, obrat per Torquat Tasso i Nadal, es titula "Apoteosi de les Arts i les Ciències" i mostra al déu Apol·lo envoltat d'al·legories femenines i masculines de l'arquitectura, l'escultura, la literatura, la pintura, la música i la geografia, entre d'altres. El fris del costat Llobregat, obrat per Antoni Vilanova i March, es titula "Apoteosi de l'Agricultura, la Indústria i el Comerç" i mostra una victòria que rep l'homenatge de diversos personatges que li porten fruits i engranatges com a atributs de l'agricultura i la indústria, sota la mirada d'Hermes, representant del comerç. Cadascun d'aquests frisos queda flanquejat pels capitells de les semicolumnes que envolten el monument. Aquests capitells abstractes fets de maó estan ornats amb escultures de pedra realitzades per Manuel Fuxà Leal i Pere Carbonell i Huguet. Representen dotze victòries alades o fames que, reposant els seus peus sobre esferes, alcen els braços lluint corones de flors i llorer i trompetes de ferro colat. L'edifici queda rematat per una cornisa a base de mènsules de maó i plafons de ceràmica vidrada groga en forma d'estels. Al centre de les dues façanes principals (muntanya i mar), aquest fris queda interromput per la presència de l'Escut d'armes complet d'Alfons XIII flanquejat per dos lleons. Rematant l'edifici, vuit cupuletes de maó revestit de ceràmica groga i verda (dues de les quals funcionant com a badalot) ornen el terrat, totes rematades amb unes immenses corones comtals fetes de ceràmica vidrada de color terra.

Gran casa de planta rectangular cobert a dues aigües. El cos principal està format per una planta baixa, planta primera i golfes però la part que està al peu del camí té una sola alçada. La primera crugia, adossada a la carretera, és d'una sola planta coberta amb terrat a sota del qual hi havia els cups. La segona, de planta baixa, pis i golfes, conté l'altra part dels cellers i habitatges. La tercera, cos d'escala, respon a una ampliació dels voltants del 1920. Les característiques més importants són: l'estructura portant de jàsseres de fusta i tirants metàl·lics. També els enteixinats de la planta noble, les obertures policromades, rajoles d'ornamentació ceràmica i el treball ornamental fet amb pedra artificial a les baranes del terrat i de maó vist a les façanes. Va ser construïda per iniciativa de J.Casas i Chocomeli, dedicat al comerç del vi i important propietari de finals del segle XIX i principis de l'actual. Així ho demostren el gran celler i els cups existents a les dependències de la casa. Actualment l'edifici és propietat de l'Ajuntament del Bruc i és destinat a equipaments locals.

Edifici situat al nucli més antic de Sitges, al costat de la Casa de la Vila. Es tracta d'una construcció d'una sola nau amb coberta a dues vessants. La façana de maó vist, és de composició simètrica i presenta com a element més remarcable la marquesina de ferro de l'entrada. En el seu origen , el mercat era aïllat; posteriorment es va afegir un nou cos que el va unir amb altres edificacions. L'edifici del mercat de Sitges va ser la primera construcció en ferro de la vila. Va ser projectat i dirigit per l'arquitecte municipal Gaietà Buigas i Monravà. Els plànols daten de l'any 1889. La subhasta de les obres fou adjudicada a Pere Ferran per 24.700 ptas. La inauguració oficial del mercat es va fer el 15 d'agost del 1890. De l'any 1891 es conserven encara els dibuixos originals de la marquesina de ferro colat de l'entrada, realitzats també per Gaietà Buïgas. L'any 1935 s'hi van fer obres d'engrandiment.