El nou complex agrícola per a l’elaboració de cava és situat en una finca de grans dimensions, enfront de les velles caves Codorniu, projectades per Josep Puig i Cadafalch. El projecte té en compte la visió de la muntanya de Montserrat, com també la presència d’un roure centenari, símbol ancestral de l’empresa. El complex s’organitza entorn de dos patis, un de circular i un altre de rectangular, que configuren una planta en forma de falç, l’estri utilitzat en els treballs del camp. El pati circular dóna accés als edificis de caire representatiu, mentre que el segon pati és el centre de les tasques pròpiament agrícoles, i té al seu perímetre els cellers i les oficines. Els cellers queden coberts per un sistema de diedres subjectats amb tirants que permeten l’entrada repartida de la llum i recorden les formes de cobriment de les naus industrials del començament de segle. Les cobertes són de teula plana i les volades s’han recobert de gres.

El museu forma part d’una estratègia per requalificar el Raval per mitjà de la introducció de nous edificis institucionals d’àmbit municipal. En aquest cas es tracta d’un museu de nova creació, sense un fons d’art preestablert, per la qual cosa les principals determinacions del projecte provenen de la morfologia urbana. Meier ocupa una antiga illa de cases situada a la part posterior de la casa de la Caritat, i amb això renova completament el caràcter de la plaça dels Àngels. L’edifici dóna respostes subtils i atentes als elements de l’entorn. El cos sinuós que conté les petites sales d’exhibició especialitzades determina la visual des del carrer dels Àngels. L’entrada té lloc a través d’una gran esquerda que recorda els sinuosos carrers del Raval. L’edifici respecta escrupolosament l’alçària del teixit urbà de la zona i s’adapta rigorosament a l’amplada de la casa de la Caritat. Es tracta d’un organisme formalment exuberant, preparat per a unes formes d’exhibició de les obres d’art més flexibles i indeterminades.

El nou edifici es va situar prop del Monestir de Sant Benet de Bages. El riu Llobregat abraçava allà, amb un gest brusc, uns magnífics camps de cereals i vinyes que van acollir l'imponent monestir romànic i després la fàbrica tèxtil Carbó. Dos monuments del passat que testimoniaven amb gran claredat i força expressiva dos moments brillants de país. El nou edifici no va voler erigir-se com un element que desdibuixés els anteriors ni els tragués protagonisme i va buscar allunyar-se de les seves concepcions arquitectòniques, constructives i geomètriques. Ja en els dibuixos inicials van aparèixer uns traços que no feien referència a tipus edificatoris coneguts, sinó més aviat insinuaven formes mal·leables, pastoses, de geometries amorfes que suggerien adaptació i camuflatge. D'aquesta manera el nou organisme va anar respectant amb facilitat antigues parets, tanques, camins, escales, plantacions ... i adaptant-se als canvis constants d'un programa inconcret que el va obligar a anar canviant de mida, ocupació i altura, arribant fins i tot a abraçar la veïna casa dels antics propietaris en una demostració permanent de la seva gran docilitat i flexibilitat. Un sòl tècnic, un cel ras generós i una planta lliure van reforçar la voluntat que pogués acollir l'imprevisible. L'edifici va pretendre que des de l'interior es visqués l'experiència d'estar en un lloc envoltat per la natura, d'estar dins d'ella, de poder veure els arbres, els ocells i la pluja des de molt a prop. Per aquest motiu el pla vertical que separava interior i exterior es va plantejar totalment vidrat. Una superfície que segons les intensitats de les llums era transparent o reflectant, de manera que de vegades el volum edificat desapareixia i en d'altres s'integrava totalment amb l'entorn en reflectir l'exterior com si d'un mirall es tractés. El control del sol, de la llum i de la intimitat es va aconseguir mitjançant una façana complexa d'un gruix variable que oscil·lava de zero a la zona d'entrada a 13m la zona més ampla. Era una banda definida pel pla vertical de vidre que tancava l'edifici per una banda i per una paret de pràcticament la mateixa altura per l'altre. Aquesta paret va aprofitar trossos d'antics murs de pedra que es van perllongar amb nous murs de formigó i en algunes zones se li van obrir grans finestrals que permetien vistes controlades cap al paisatge. Entre aquests dos plans verticals es van instal·lar umbracles horitzontals situats al mateix nivell que el cel-ras interior i es van plantar arbres per garantir la protecció solar i la qualitat de la llum. Aquesta façana gruixuda i d'amplada variable resolia amb facilitat el compromís entre la forma interior que l'edifici necessitava i la forma exterior que el lloc reclamava, i creava a més un espai intermedi tranquil i enjardinat que perllongava visualment l'espai interior i formava amb ell una unitat indissociable. Uns generosos lluernaris verticals orientats a nord equilibraven la llum en les zones de la planta més allunyades del perímetre.