Inicialment era el sanatori dels Doctors Dolsa i Llorach. El Doctor Pau Llorach era el propietari dels terrenys. Malgrat es desconeix el projecte i la data de la seva construcció, el 1863 el sanatori ja funcionava, i a l'any 1867 consta com a limítrof de les terres de Vicenç Cuyás i Barberá, qui en fa esment en redactar en aquest any el seu testament. La construcció es basava en els principis preconitzats per Samuel Tuke a Anglaterra el segle XVIII: integració de la naturalesa aprofitant sobretot els boscs, i enjardinaments amb elements constructius, com ara estanys o cascades. De la construcció original del Frenopàtic de les Corts realitzat a principis de la dècada dels seixanta del segle XIX s'ha conservat la façana principal. Aquesta presenta una composició axial, arrelada en el neoclassicisme, a partir de la capella central, que separa les zones de homes i dones. Aquestes conserven en un frontó situat al damunt dels seus accessos els rètols “departamento de caballeros” i el “departamento de señoras”. En alçat s'ha conservat la seva volumetria original, amb dos plantes, la segona on les obertures presenten balconades amb balustrada. La teulada es presenta a doble vessant. També s'ha conservat un casalot residencial de volum compacte, dos plantes d'alçada i coberta de pavelló situat a la cantonada del carrer Mejía Lequerica i la gran via de Carles III, a la zona de jardí tancat per una reixa de ferro.

Ubicat al districte de Les Corts, el conjunt conegut com Casa Provincial de Maternitat es troba a l'illa de cases delimitada per la Travessera de Les Corts i els carrers de la Maternitat, del Doctor Salvador Cardenal i de Mejía Lequerica. L'accés principal al conjunt es produeix des de la Travessera. El conjunt està format per un ampli grup de pavellons edificats en diferents fases i distribuïts dins un gran recinte tancat. El nucli original d'edificacions, situat a l'extrem sud de la parcel·la, es presenta compost per cinc pavellons disposats a l'entorn d'un gran pati de planta rectangular. Aquestes edificacions tenen un desenvolupament en alçat consistent en semisoterrani, dues plantes i golfes. Mostren una unitat compositiva i una ordenació general clares, amb un tractament únic de façanes i el joc de textures aconseguit amb la barreja del maó vist combinat amb els murs de pedra. Mentre als sòcols dels edificis l'aparell és de carreus de pedra regulars col·locats a trencajunts, a la resta de nivells l'obra és de paredat comú. Aquestes textures estan separades a nivell dels forjats per unes filades d'obra amb una lleugera volada, on destaquen uns frisos de ceràmica policroma al llarg de tot el perímetre de l'edifici. El coronament consisteix en una barbacana que recorre tot el perímetre simulant un recinte defensiu. Les construccions endegades durant el període de la Mancomunitat, és a dir, els Pavellons Rosa i Blau, foren dissenyats per Josep Goday i Casals en un estil més proper al noucentisme. El Pavelló Rosa recupera els motius característics del barroc català, amb la inclusió d'esgrafiats (sanefes geometritzant i cistelles) i terracotes. Obra de Canyellas són els putti i l'escut de la porta principal resolt en forma de petxina; el coronament és a base de balustres i de gerros. El Pavelló Blau te a les seves façanes revestiments esgrafiats de color terra; rebé el seu nom pel nom de la cúpula de ceràmica vidrada que corona el cos central. El Pavelló d'Hèlios representa una inflexió, aportant al conjunt un edifici dins el corrent racionalista del GATCPAC. Fundada al 1853, la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits es trobava originalment a la Casa de Misericòrdia (Carrer Montalegre), dins el nucli antic de la ciutat. Amb els corrents higienistes del moment, la Diputació decidí millorar les condicions de la institució promovent la construcció d'edificis adequats per a la seva funció sanitària. Amb aquesta finalitat, l'any 1878 adquirí el mas de Can Cavaller, a les Corts. L'arquitecte de la Diputació, Camil Oliveras i Gensana, junt amb els arquitectes General Guitart i Lostaló i Josep Bru, dissenyà entre 1885 i 1889 el Pavelló de la Lactància, el dels Desmamats, els dos Pavellons d'Infecciosos i la Bugaderia. L'any 1920 es concretà el traspàs de competències dels serveis de beneficència entre la Diputació i la Mancomunitat. Els plans constructius, que fins aleshores havia realitzat la institució, atenyien bàsicament a la secció d'expòsits, de manera que Josep Bori redactà un ambiciós projecte per a la secció de maternitat que s'hauria de desenvolupar als terrenys situats al nord del recinte. El 1915 començà la construcció del Pavelló Rosa, iniciat per Rubí i Bellver i enllestit el 1924 per Josep Goday, destinat a acollir les embarassades secretes o mares solteres. Entre 1928 i 1942, el mateix arquitecte construí el Pavelló Blau, destinat a Policlínica de maternitat. Entre 1933 i 1936, Goday construí el Pavelló Hèlios, destinat a infants tuberculosos, seguint les directrius estructurals i estètiques del racionalisme propi del GATCPAC. Després de la Guerra Civil, la institució perdé l'actitud progressista i renovadora del dinàmic període anterior i tornà a regir-se pel concepte tradicional de caritat cristiana, abandonant el concepte de servei públic modern. En aquest marc, l'economia de la institució era molt precària i la construcció d'un nou pavelló per a infants de 2 a 3 anys només es pogué realitzar gràcies al llegat de dos milions de pessetes per part de Francesc Cambó i Batlle. L'arquitecte Manuel Baldrich i Tibau s'encarregà de la seva construcció entre 1953 i 1957. Amb l'inici de les obres de les Llars Mundet l'any 1954 i en veure que els edificis de la Maternitat ja no s'adequaven a les necessitats socials del moment, la Diputació començà a replantejar-se els usos del recinte. Finalment, l'any 1985, s'aprovà el Pla d'Actuació i Ordenació de la Casa de Maternitat, redactat pels arquitectes Josep Lluís Canosa i Carles Ferrater. Aquest document assentà les bases per convertir les construccions existents en edificis públics destinats a equipaments i serveis, concentrant tots els serveis hospitalaris al Pavelló Blau i convertint els espais exteriors en un parc. Actualment, el pavelló de la Lactància està ocupat pel Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat (CRID), la Delegació de Turisme, l'Àrea de Promoció Econòmica i Ocupació i l'Organisme de Gestió Tributària (ORGT); el pavelló de Desmamats és la seu de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya; als antics pavellons d'infecciosos hi ha la Direcció dels Serveis d'Urbanisme i Habitatge, l'Institut de Gestió Urbanística i Activitats Locals (IGUAL) i l'Institut d'Habitatge Local (INHAL); a la Bugaderia s'hi instal·là l'Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona; al Pavelló de les Cuines s'hi instal·là la seu de la Universitat d'Educació a Distància (UNED); el Pavelló Rosa deixaria de complir la seva funció al 1974 i, quinze anys més tard, acolliria les oficines del COOB'92. El Pavelló Blau acull, des de 1993, el Consorci Sanitari de l'Hospital Clínic; el Pavelló Cambó acull l'Escola Universitària de Biblioteconomia Jordi Rubió i Balaguer des de 1991; i des de 1989, el Pavelló Prat de la Riba acull l'IES Les Corts.

Ubicat al districte de Les Corts, el conjunt conegut com Casa Provincial de Maternitat es troba a l'illa de cases delimitada per la Travessera de Les Corts i els carrers de la Maternitat, del Doctor Salvador Cardenal i de Mejía Lequerica. L'accés principal al conjunt es produeix des de la Travessera. El conjunt està format per un ampli grup de pavellons edificats en diferents fases i distribuïts dins un gran recinte tancat. El nucli original d'edificacions, situat a l'extrem sud de la parcel·la, es presenta compost per cinc pavellons disposats a l'entorn d'un gran pati de planta rectangular. Aquestes edificacions tenen un desenvolupament en alçat consistent en semisoterrani, dues plantes i golfes. Mostren una unitat compositiva i una ordenació general clares, amb un tractament únic de façanes i el joc de textures aconseguit amb la barreja del maó vist combinat amb els murs de pedra. Mentre als sòcols dels edificis l'aparell és de carreus de pedra regulars col·locats a trencajunts, a la resta de nivells l'obra és de paredat comú. Aquestes textures estan separades a nivell dels forjats per unes filades d'obra amb una lleugera volada, on destaquen uns frisos de ceràmica policroma al llarg de tot el perímetre de l'edifici. El coronament consisteix en una barbacana que recorre tot el perímetre simulant un recinte defensiu. Les construccions endegades durant el període de la Mancomunitat, és a dir, els Pavellons Rosa i Blau, foren dissenyats per Josep Goday i Casals en un estil més proper al noucentisme. El Pavelló Rosa recupera els motius característics del barroc català, amb la inclusió d'esgrafiats (sanefes geometritzant i cistelles) i terracotes. Obra de Canyellas són els putti i l'escut de la porta principal resolt en forma de petxina; el coronament és a base de balustres i de gerros. El Pavelló Blau te a les seves façanes revestiments esgrafiats de color terra; rebé el seu nom pel nom de la cúpula de ceràmica vidrada que corona el cos central. El Pavelló d'Hèlios representa una inflexió, aportant al conjunt un edifici dins el corrent racionalista del GATCPAC. Fundada al 1853, la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits es trobava originalment a la Casa de Misericòrdia (Carrer Montalegre), dins el nucli antic de la ciutat. Amb els corrents higienistes del moment, la Diputació decidí millorar les condicions de la institució promovent la construcció d'edificis adequats per a la seva funció sanitària. Amb aquesta finalitat, l'any 1878 adquirí el mas de Can Cavaller, a les Corts. L'arquitecte de la Diputació, Camil Oliveras i Gensana, junt amb els arquitectes General Guitart i Lostaló i Josep Bru, dissenyà entre 1885 i 1889 el Pavelló de la Lactància, el dels Desmamats, els dos Pavellons d'Infecciosos i la Bugaderia. L'any 1920 es concretà el traspàs de competències dels serveis de beneficència entre la Diputació i la Mancomunitat. Els plans constructius, que fins aleshores havia realitzat la institució, atenyien bàsicament a la secció d'expòsits, de manera que Josep Bori redactà un ambiciós projecte per a la secció de maternitat que s'hauria de desenvolupar als terrenys situats al nord del recinte. El 1915 començà la construcció del Pavelló Rosa, iniciat per Rubií i Bellver i enllestit el 1924 per Josep Goday, destinat a acollir les embarassades secretes o mares solteres. Entre 1928 i 1942, el mateix arquitecte construí el Pavelló Blau, destinat a Policlínica de maternitat. Entre 1933 i 1936, Goday construí el Pavelló Hèlios, destinat a infants tuberculosos, seguint les directrius estructurals i estètiques del racionalisme propi del GATCPAC. Després de la Guerra Civil, la institució perdé l'actitud progressista i renovadora del dinàmic període anterior i tornà a regir-se pel concepte tradicional de caritat cristiana, abandonant el concepte de servei públic modern. En aquest marc, l'economia de la institució era molt precària i la construcció d'un nou pavelló per a infants de 2 a 3 anys només es pogué realitzar gràcies al llegat de dos milions de pessetes per part de Francesc Cambó i Batlle. L'arquitecte Manuel Baldrich i Tibau s'encarregà de la seva construcció entre 1953 i 1957. Amb l'inici de les obres de les Llars Mundet l'any 1954 i en veure que els edificis de la Maternitat ja no s'adequaven a les necessitats socials del moment, la Diputació començà a replantejar-se els usos del recinte. Finalment, l'any 1985, s'aprovà el Pla d'Actuació i Ordenació de la Casa de Maternitat, redactat pels arquitectes Josep Lluís Canosa i Carles Ferrater. Aquest document assentà les bases per convertir les construccions existents en edificis públics destinats a equipaments i serveis, concentrant tots els serveis hospitalaris al Pavelló Blau i convertint els espais exteriors en un parc. Actualment, el pavelló de la Lactància està ocupat pel Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat (CRID), la Delegació de Turisme, l'Àrea de Promoció Econòmica i Ocupació i l'Organisme de Gestió Tributària (ORGT); el pavelló de Desmamats és la seu de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya; als antics pavellons d'infecciosos hi ha la Direcció dels Serveis d'Urbanisme i Habitatge, l'Institut de Gestió Urbanística i Activitats Locals (IGUAL) i l'Institut d'Habitatge Local (INHAL); a la Bugaderia s'hi instal·là l'Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona; al Pavelló de les Cuines s'hi instal·là la seu de la Universitat d'Educació a Distància (UNED); el Pavelló Rosa deixaria de complir la seva funció al 1974 i, quinze anys més tard, acolliria les oficines del COOB'92. El Pavelló Blau acull, des de 1993, el Consorci Sanitari de l'Hospital Clínic; el Pavelló Cambó acull l'Escola Universitària de Biblioteconomia Jordi Rubió i Balaguer des de 1991; i des de 1989, el Pavelló Prat de la Riba acull l'IES Les Corts.

El conjunt ocupa tota l'illa compresa entre els carrers de Jacas, Marañón, Maragall i Claret. És un edifici aïllat, d'organització complexa, format per dos cossos disposats perpendicularment respecte d'un altre cos central. Inclou diverses dependències, amb inclusió d'una capella i una torre emmerletada. Les cobertes són en general de teula a dues vessants. La construcció presenta obertures de diverses tipologies que es troben emmarcades en maó. Hi ha diversos accessos a l'edifici, que es troba envoltat d'un jardí. A la part posterior, el Redós de Sant Josep ha estat objecte de diverses obres d'ampliació. L' asil del Redós de Sant Josep i de Sant Pere va ser construït l'any 1901, segons projecte de l'arquitecte Josep Font i Gumà. A l'Arxiu Històric de Ribes apareix documentada amb data de 1947, la sol·licitud a l'Ajuntament d'obres d'ampliació de l'edifici, d'acord amb els plànols signats per l'arquitecte Josep Brugal i Fortuny

Edifici religiós format per dues parts ben diferenciades. Per una banda, la part frontal, on se situa l'entrada, en forma de torre de planta quadrada coronada per una cúpula de quatre vessants recoberta amb ceràmica en forma d'escates. Per l'altra, la part posterior, és de planta rectangular coberta a dues vessants i amb grans finestrals laterals. Tots els elements ornamentals que formen el conjunt se situen dins una tradició neogòtica i eclèctica: finestrals bipartits per una columneta i traceria gòtica, trifolis i motllures que serveixen de guardapols en forma ogival, arcs de mig punt i columnes adossades amb capitell corinti. Els paraments són de maons vermellls amb recrescuts estucats de blanc en cantonades i emmarcant les obertures a mode d'arcs postissos. L'accés es realitza per una escalinata presidida per una portada ogival on es pot llegir Casa Benèfica, al damunt l'any 1901 i una finestra geminada amb quatrilobul. Hi ha molts annexes posteriors adequats a les necessitats concretes del moment. Malgrat les dates constructives que dóna Gaietà Buigas, a la façana es troba escrit 1901.

El Pavelló de Santa Apol·lònia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, és un dels dos pavellons d’observació construïts durant la primera fase del projecte modernista, sufragada amb el llegat de Pau Gil. Situat al sector femení, darrere del Pavelló de l’Administració, on s’accedia al recinte, l’edifici fou concebut per desinfectar, aïllar i observar els malalts abans de ser traslladats a un pavelló d’infermeria, amb especial atenció a la detecció de malalties infeccioses. De dimensions més reduïdes que els altres pavellons d’infermeria, tenia una sola planta amb accés directe des dels jardins. El cos principal allotjava quatre sales individuals disposades al llarg d’una galeria oberta que garantia llum i ventilació naturals. Als extrems, els cossos laterals acollien, d’una banda, una cuineta i la sala de la germana hospitalària i, de l’altra, un bany i espai per als estris de neteja. Durant l’obra, Domènech en modificà l’orientació, girant-lo 180 graus respecte al previst en el projecte inicial perquè l’entrada quedés encarada cap a l’interior del complex i s’integrés millor en la circulació general. La decoració exterior destaca pels mosaics ceràmics de gran qualitat que adornen les façanes laterals, amb les imatges de Santa Apol·lònia (originalment, Santa Madrona) i Santa Eulàlia, obra de Mario Maragliano. El pavelló, que inicialment rebé el nom de Santa Madrona, adoptà la seva advocació actual l’any 1957. Amb el temps, la funció original es modificà i l’edifici es destinà a altres usos. Avui forma part del conjunt patrimonial declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i és un exemple singular de la capacitat de Domènech per unir funcionalitat i bellesa modernista.

El Pavelló de Sant Jordi de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, és un dels dos pavellons d’observació construïts durant la primera fase del projecte modernista, sufragada amb el llegat de Pau Gil. Situat al sector masculí, darrere del Pavelló de l’Administració, on s’accedia al recinte, l’edifici fou concebut per desinfectar, aïllar i observar els malalts abans de ser traslladats a un pavelló d’infermeria, amb especial atenció a la detecció de malalties infeccioses. De dimensions més reduïdes que els altres pavellons d’infermeria, tenia una sola planta amb accés directe des dels jardins. El cos principal allotjava quatre sales individuals disposades al llarg d’una galeria oberta que garantia llum i ventilació naturals. Als extrems, els cossos laterals acollien, d’una banda, una cuineta i la sala de la germana hospitalària i, de l’altra, un bany i espai per als estris de neteja. Durant l’obra, Domènech en modificà l’orientació, girant-lo 180 graus respecte al previst en el projecte inicial perquè l’entrada quedés encarada cap a l’interior del complex i s’integrés millor en la circulació general. La decoració exterior destaca pels mosaics ceràmics de gran qualitat que adornen les façanes laterals, amb les imatges de Sant Jordi vencent el drac i Sant Martí partint la seva capa, obra de Mario Maragliano. El pavelló, que inicialment rebé el nom de Sant Josep Oriol, adoptà la seva advocació actual l’any 1956. Amb el temps, la funció original es modificà i l’edifici es destinà a altres usos. Avui forma part del conjunt patrimonial declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i és un exemple singular de la capacitat de Domènech per unir funcionalitat i bellesa modernista.

La Casa d’Operacions de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, dissenyada per Lluís Domènech i Montaner, és un dels edificis més singulars del conjunt modernista, pensat per centralitzar l’activitat quirúrgica i garantir la màxima higiene i eficiència. Forma part de la primera fase constructiva, sufragada gràcies al llegat del banquer Pau Gil, que va fer possible la creació d’un dels hospitals més avançats del seu temps. L’edifici ocupa una posició estratègica a l’eix central del recinte, entre els pavellons d’infermeria de cirurgia, als quals donava servei directe. S’estructura en tres plantes i un semisoterrani, amb una volumetria característica dominada pels grans finestrals i la tribuna central que sobresurt a la façana principal. La planta baixa acollia els espais d’anestèsia i esterilització, mentre que el primer pis allotjava els quiròfans secundaris, i el segon pis, laboratoris de fotografia mèdica i radiologia, a més dels equipaments d’esterilització d’aigua. El gran quiròfan principal, situat a la planta baixa, destacava per la seva coberta de vidre que permetia treballar amb llum natural abundant, un criteri innovador inspirat en models internacionals. Les sales estaven revestides amb rajoles blanques i superfícies fàcilment rentables, i el pavelló estava connectat amb la xarxa subterrània de galeries de servei per al transport de material i el flux de subministraments. La façana principal és un exemple esplèndid del llenguatge modernista. El pòrtic d’entrada, amb arcs de maó vist i pedra tallada, està decorat amb dos àngels de Pau Gargallo i una tribuna elevada que incorpora escultures d’Eusebi Arnau i un fris ceràmic que ret homenatge als cirurgians més insignes de la història de Catalunya. Al coronament, destaca l’àngel amb les mans esteses, obra també d’Arnau, que simbolitza la protecció i la benevolència. El conjunt es completa amb finestres de traceria i detalls ornamentals que combinen ceràmica i mosaic amb una elegància austera, pròpia de l’arquitectura hospitalària. L’activitat quirúrgica s’hi desenvolupà fins al 2009, quan es va traslladar al nou hospital. Al llarg de la seva història, la Casa d’Operacions s’ha vist molt modificada per adequar-se a les necessitats assistencials de cada moment, però ha mantingut la seva configuració essencial i la seva presència com una de les peces claus del llegat de Domènech i Montaner al Recinte Modernista de Sant Pau.