Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. A la planta baixa s'obren dos arcs rebaixats, formant una porxada. Aquests dos arcs marquen els dos eixos verticals en els quals es distribueixen les obertures. Les obertures són balcons que varien de mida segons l'alçada, marcant un ordre jeràrquic. Els balcons són volats i destaquen les baranes de ferro forjat. La façana queda rematada per una galeria de finestres clàssiques, entre les quals hi ha disposades unes columnes d'ordre clàssic. A la cornisa hi ha disposada una barana decorada amb motius gotitzants.

Casa de grans dimensions que abasta gairebé una illa del Centre Vic: pl. del Mercadal, c/ Verdaguer i Rbla. Hospital. La façana principal es troba mirant el c/ Verdaguer, l'edifici consta de planta baixa, primer pis i segon pis i al damunt s'hi obren uns badius. El portal central de planta baixa és adovellat i al damunt s'hi formen unes grosses balconades i al segon pis unes tribunes. En aquest mateix cos s'hi observen dos capcers escalonats, que tenen una funció decorativa. A l'interior i a nivell de primer pis hi ha uns amplis jardins. També hi observem una torre de planta quadrada amb molts elements decoratius. Tota la casa està plena d'elements ornamentals que en certs moments tenen connotacions gòtiques com podem veure pels trencaaigües i les gelosies. És una construcció modernista, edificada l'any 1896, d'influència medieval com es pot veure per la torreta i les diferents torres. Vers l'any 1869 s'enderrocaren les muralles i la ciutat es va poder expansionar. Aquesta casa forma part de l'eixample que es produí a partir de 1900. Al redós d'aquest any s'obrí el carrer de Verdaguer per tal de comunicar-lo amb l'escola el Crall i diverses dependències de la casa de la Vila. La planta baixa és destinada a comerços.

Edifici civil. Fàbrica de planta rectangular amb cossos més elevats al centre i als extrems laterals. Consta de planta de semisoterrani i quatre pisos d'alçada en obra vista amb bells esgrafiats i estucats a les parets exteriors. A l'antiga façana hi ha un baix relleu al nivell del primer pis on hi figura Sant Jordi matant al drac. A la planta baixa hi ha dues portes tapiades. L'entrada principal es troba en una part lateral de l'edifici. És construïda amb totxo i arrebossat al damunt marcant la maçoneria, hi ha elements de ressalt de totxo vermell. Cal destacar les balconades dels cossos més alts, ja que les baranes dels balcons són decorades amb escultures d'animals (porcs senglars) i rodejats d'elements vegetals. Les finestres de la fàbrica són rectangulars i les obertures dels portals d'arc rebaixat. Fàbrica situada al carrer Morgades el qual fou l'antic camí del gasòmetre i circumval·lació. L'edifici en un principi es destinà a fàbrica d'embotits, com podem palesar pels elements ornamentals de la façana. Des de la dècada dels anys 1930 fins al 2007 va dedicar-se a la producció de farines. Actualment és la fàbrica de pinsos Costa, la qual només fa servir una part de les dependències que ofereix la fàbrica. Gràcies a una profunda remodelació, l'immoble s'ha adequat per acollir el Centre d'Arts Visuals de Vic.

Edifici entre mitgeres que forma cantonada. Consta d'una planta baixa, tres pisos superiors i golfes, coberta a una vessant amb teula àrab i els vèrtex decorats amb ceràmica verda. Les obertures es distribueixen asimètricament, mantenint una gradació de proporcions en alçada. Destaca la tribuna del balcó, les baranes de ferro forjat i la decoració de ceràmica verda.

Edifici entre mitgeres, amb planta baixa, tres pisos superiors i golfes, amb coberta a dues aigües. Les obertures de la façana principal es distribueixen simètricament per la façana, les quals s'ordenen jeràrquicament per alçada. Està coronat per una cornisa amb coll de pedra. A la planta baixa s'obre una porxada de tres arcs apuntats, recolzats sobre unes columnes amb capitells treballats amb elements florals. En el primer pis cal destacar les motllures que emmarquen les obertures dels balcons, d'arc rebaixat. Estan profusament decorades amb florons i escultures que les coronen i que representen les quatre classes socials: l'església, l'aristocràcia, la pagesia i l'obrera, obra de l'escultor Pere Puntí i Terra. Les obertures del segon pis són d'un tímid arc conopial, protegides amb un delicat trencaaigües, mentre que el segon pis s'obre amb un arc mixtilini i essent el més senzill de tots. Corona l'edifici una galeria de deu obertures d'arc de mig punt.

Edifici entre mitgeres, que consta de planta baixa, dos pisos superiors i golfes, amb perfil irregular a nivell de façana. A la planta baixa hi ha ubicats dos portals adovellats de mig punt, l'un al costat de l'altre. A la mateixa planta s'hi ubiquen altres finestres. En els dos pisos superiors es distribueixen les obertures simètricament seguint eixos verticals. La majoria d'elles són balcons volats, amb barana de ferro forjat, de llinda plana decorada i brancals de carreus de pedra. Aquests balcons mantenen una gradació de proporcions en alçada. Destaquen les dues finestres geminades, les del primer pis d'arc de mig punt i les del segon pic d'arc lobulat. El tercer pis hi ha ubicada una galeria que recorre tota la façana, amb obertures d'arc de mig punt.

Edifici civil. Casa de dos pisos de planta rectangular que fa xamfrà entre Rambla Devallades i el carrer Verdaguer. La planta baixa és recoberta amb pedra picada i és destinada al Banc Popular Espanyol. A nivell de primer pis s'hi obren finestres d'arc de ferradura, emmarcades per dovelles de pedra. El segon pis és de més alçada i presenta uns balcons, els portals dels quals són d'arc d'ogiva i allindats, amb la llinda decorada amb formes geomètriques descrites per mosaics. La barbacana de l'edificació també és decorada amb mosaics. A la part que correspon a Rambla Devallades obeeix la mateixa estructura, però hi ha una làpida a la memòria d'en Bach de Roda. L'estat de conservació és bo malgrat l'allau de rètols de la façana. És construïda a l'any 1908 el mestre d'obres Josep Torner. Malgrat trobar-se molt reformada a la part baixa degut a l'establiment del banc, presenta unes línees clarament modernistes amb una clara influència islàmica. El carrer Verdaguer presenta diverses cases modernistes donat que fou obert a darreries del segle XIX en establir-se a la part baixa del mateix l'estació de Ferrocarril. La Rambla Devallades corresponia ja a fora de muralla i fou allí on s'executà a Bach de Roda.

Immoble entre mitgeres, de planta baixa i quatre pisos, amb una àmplia façana simètrica i plana coronada per la barbacana de la coberta a dues vessants. Aquesta façana presenta un portal d'accés en arc de mig punt adovellat -protegit per una motllura poligonal-, mentre que al primer pis sobresurten dues tribunes verticals semi-hexagonals, tot flanquejant la zona central, la qual està coronada per un capcer pentagonal. Els pisos estan marcats per línies d'imposta de pedra, així com els portals i les finestres. D'aquesta manera, a través de les impostes s'uneixen les tribunes amb els dobles finestrals del cos central i amb el grup de tres arcades del pis superior. Les façanes són estucades, amb esgrafiats geomètrics que envolten i decoren l'emmarcament i els laterals de les obertures. Sota la barbacana destaca un fris de rajola ceràmica de mugró i figures de terracota. L'immoble es va construir en l'incipient eixample de Vic d'ençà l'obertura del carrer, que unia la plaça del Mercadal amb l'estació del tren. Es tracta del primer edifici d'habitatges de lloguer de la ciutat, i va ser encarregat el 1917 per l'empresari tintorer Antoni Puig Danís a l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros. Per aquesta època, en Pericas va començar a adquirir un llenguatge propi a partir dels corrents europeus, tot apropant-se a una nova línia racionalista.

Casa de pisos amb una paret mitgera. Costa de soterrani, planta baixa i dos pisos, i és coberta a tres vessants. Té dues façanes, una tramuntana i l'altra a ponent, la qual presenta unes galeries acabades amb una cornisa pròpia de l'autor, Raspall i Mallol. Aquest sector és rodejat per un ampli jardí. A tramuntana i a nivell de primer pis hi ha una tribuna vidriada. Al centre de l'edificació sobresurt una llanterna. És construïda amb rajols i la façana és decorada amb pedra, arrebossada i estucada, i té bonics elements de ferro forjat. La teulada és de teula àrab i vidriada. La casa es troba en un lamentable estat d'abandó per bé que alguns sectors encara són habitats. Amb l'expansió urbana de Vic, a principis del s. XX, és traçà el nou c/ Torras i Babes que venia a substituir els c/ Santa Teresa a la sortida de Vic cap a la carretera de Sant Hilari, que promogué més tard la urbanització cap el sector de llevant de la ciutat fins enllaçar amb els edificis del c/ dels Caputxins i cap a la carretera de Roda. La casa Collell fou dissenyada per l'arquitecte M. Raspall i s'acabà de construir al 1921. Acabada la Guerra Civil, en Manel Gausa la degué refer dels desperfectes de la guerra, conservant, però, el modernisme típic d'en Raspall.

Edifici civil. Masia de planta quadrada, coberta a quatre vessants i amb una llanterna al centre de la construcció a la qual s'hi obren badius i és coberta a quatre vessants. La façana es troba orientada a migdia i presenta un portal d'arc de mig punt format per petites dovelles. A cada costat de la construcció hi ha un petit cos annexe cobert a una sola vessant. A la part dreta i al costat d'aquest hi ha un portal que tanca la lliça, que es troba a la part de llevant. A tramuntana hi ha una eixida a nivell del primer pis que es prolonga vers els murs laterals, formant balustrades. La part de tramuntana és de totxo vermell, amb diverses formes decoratives jugant amb aquest material. Aquest sector de la casa està rodejat per jardins, amb una font dedicada a Sant Jordi i una capella dedicada a la Verge del Carme. L'estat de conservació és mitjà, caldria cuidar la façana. La capella és de nau única orientada de llevant a ponent. A la capçalera hi ha l'absis precedit per un cimbori, la llanterna sobresurt del cos de l'edificació. La façana té el capcer escalonat i el portal és precedit per una grossa arcada que protegeix el portal, d'arc de mig punt; aquest cos és cobert a una sola vessant. A la part esquerra s'eleva un campanar de torre cilíndrica, a la part superior de la qual hi ha decoracions de serreta i s'hi obren badius. Als murs de la nau i l'absis s'hi obren finestres a la manera romànica. La part baixa dels murs del temple són de pedra picada de color blavós, la resta dels murs són arrebossats i pintats de groc. L'estat de conservació és bo. Antic mas que pertany al terme de Vic i es troba fora de l'aglomeració de la ciutat. Prop de la Serra de Sant Ferm, nucli nascut a redós d'un mas que duu el mateix nom, i a pocs metres del pas de nivell del tren. És un dels pocs masos de les rodalies de Vic que conserva la tradició i continua dedicant-se a les tasques agrícoles. A jutjar per l'estil, fou reformat segurament a finals del segle XIX o principis del XX, adquirint la tipologia senyorial que encara avui conserva. Hi ha una estada per als amos i l'altre pels masovers. L'església dins el terme del mas la Torre d'en Franch es troba al seu jardí. Va lligada a la història del mas, per bé que aquest és molt més antic que la capella. Està dedicada a la Verge del Carme i, segons la data esculpida a una pedra que es troba a l'extrem de ponent del carener, fou edificada al 1928.

Edifici entre mitgeres que consta d'una planta baixa i quatre pisos. La seva composició, basada en la geometria i en els jocs d'elements de la façana, presenta un equilibri dels buits i els massissos, distribuïts simètricament respecte a un eix central de la façana. Les obertures s'agrupen en tres eixos verticals definits per dues línies de dobles obertures unides per una balconada als pisos centrals i situades als extrems de la façana principal, i un eix central amb una línia de finestres rectangulars d'esquema vertical. Al quart pis hi ha una galeria de finestres d'arc de mig punt agrupades en tres grups de tres finestres cadascun. La cobertura es resol mitjançant una teulada a dos aiguavessos, que sobresurt a la façana principal tot formant una barbacana amb colls vistos. La planta baixa presenta tres portals -els dos laterals han estat reformats i convertits en dependències comercials. El portal central, l'element més decorat de l'immoble, està flanquejat per les dues grans obertures que formen els locals contigus. Està emmarcat amb pedra motllurada i una reixa de ferro forjat, clos per la part superior amb un arc rebaixat sobre el qual es troba el timpà, contornejat per motllures de traçat mixtilini. Continuant amb l'aspecte decoratiu del conjunt, cal esmentar la pedra tallada en carreus del revestiment de la planta baixa, de les llosanes dels balcons i llindes i dels brancals del primer pis; la resta de paraments són d'estuc que imita carreus incisos. Les obertures presenten esgrafiats de motius geomètrics en ziga-zaga o en rocalles. Aquests motius en rocalles també són presents al timpà del portal d'accés i als ampits de les finestres centrals. Lluís Pericas, germà de l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros, va ser el promotor de l'obra. Li va encarregar al seu germà la reforma de dos dels seus immobles d'estil barroc, suggerint-li una solució de façana única i una nova compartimentació per adaptar l'edifici a la seva nova funció com a bloc d'habitatges (el 1926 va demanar a l'Ajuntament de Vic la llicència per unificar ambdós edificis). Una d'aquestes dues cases, la número 10 (abans número 8) havia estat la casa pairal dels Pericas. La família havia acabat comprant la casa del costat, l'actual número 12.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres, amb l'església a un dels seus costats. El projecte inicial de Pericas preveia aixecar l'església del convent, en un costat d'aquest, però, finalment, no s'arribà a executar en aquella època, sinó molt temps després, i amb projecte d'un altre arquitecte. Sí que es bastí el campanar, a la banda dreta del convent, de planta quadrangular, que s'enlaira per sobre de la línia de cornisa d'aquest amb un pis de campanes de planta més reduïda que el cos baix i coberta a dos vessants força inclinades. El convent es desenvolupa al llarg del carrer, amb un cos avançat per adaptar-se'n al traçat, que s'estreny en aquest punt. Forma una nau rectangular coberta amb teulada a dues vessants amb ràfec sobre mènsules, a la banda interior de la qual hi ha el pati conventual. Pericas dissenyà els exteriors i els interiors de l'edifici amb el llenguatge propi que el caracteritzà. Amb una seqüència ritmada dels buits i els massissos, combina les obertures en arc rodó amb la finestra d'encuny personal, de forma apaïsada i delicat motlluratge, de vegades geminada, vorejant brancals d'esgrafiats de motius geomètrics. Aquest sentit decoratiu penetra a l'interior, i al vestíbul i l'escala del convent tornem a veure esgrafiats emplafonats en parets i cassetonats als intradossos dels arcs. És interessant el portal principal d'accés, de pedra, inspirat en els models barrocs, flanquejat per dues columnes avançades que suporten un entaulament de frontó mixtilini, amb pinacles als extrems i un escut sobre la clau central. Els paraments del campanar estan aplacats amb pedra de Montjuïc, tallada en carreus i aparellada amb junta refosa ampla, que contrasta amb els murs pintats del cos conventual. La construcció d'aquest edifici la van iniciar els arquitectes Josep M. Pericas i Francesc Pericas l'any 1929. Amb aquesta construcció s'iniciava la remodelació dels carrers, que tenia els seus antecedents en una proposta de modificació d'alineacions existent a l'arxiu municipal datada l'any 1868 que no es va realitzar. La proposta concreta de l'any 1929 feia un entrant al carrer traçant una alineació perpendicular a la portalada d'accés a l'antiga església de la Mercè, emplaçant el nou campanar a la cantonada. Més tard, durant la guerra civil del 1936 va ser enderrocada l'església i el convent antic i, acabada la guerra, es va acabar de remodelar la zona traçant noves alineacions a l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, prolongant l'edifici que ens ocupa, construint la casa d'exercicis i, finalment, l'actual església de Sant Antoni M. Claret.

Es tracta d'un edifici de tres plantes que, seguint els cànons tradicionals dels convents, organitza les dependències entorn a un claustre: l'església que dona al carrer amb accés públic, el refetor, els dormitoris, la capella interior i els serveis. Pericas fa servir en aquest convent una sèrie de recursos historicistes habituals en ell però que són intel·ligentment interpretats i redibuixats: el romànic en la portalada de l'església, amb arquivoltes i sense esculpir, sinó amb els extradossos perfilats per sanefes d'esgrafiats; o l'arqueria del claustre, d'arcs peraltats i capitells no figuratius, que evoca l'arquitectura nassarita; o el portal de la capella superior, amb esgrafiats que omplen els carcanyols de l'arc i que ens remet a l'art mudèjar. Tot, fins a l'últim detall, i amb especial cura la fusteria i el mobiliari, els terres i els vitralls, són d'un disseny exquisit, sense deixar de banda la multiplicitat de formats d'obertures que se succeeixen en els murs, sense perdre el sentit de la simetria. El projecte és de l'any 1928, però la construcció de l'edifici conventual de les germanes Josefines es va allargar en el temps a causa de la seva complexitat, riquesa material i ornamental, i sobretot, l'estancament que va suposar el període bèl·lic de 1936-1939.

Si al costat de l'arc, s'hi obre un portal d'arc rebaixat. Damunt als arcs hi ha escuts de la ciutat. Al primer pis s'hi obren finestres rectangulars, també amb escuts i un ampli finestral gòtic amb calats i columnetes, el qual ostenta l'escut de la ciutat sostingut per lleons. Al segon pis hi ha diverses obertures de construcció moderna. La cornisa presenta motllures de pedra. A la part baixa de l'edifici i els escaires estan formats per grossos carreus de pedra picada, mentre que la resta de la façana està arrebossat. Cal remarcar una sala del primer pis, l'espai de la qual està configurat a partir d'una columna central. Els arcs de la planta tenen vidrieres emplomades i reixes de ferro forjat. La façana principal s'inscriu un rellotge de sol. Finestral: situat al primer pis de la façana Est, correspon a la Sala de la Columna. La finestra coronella de forma rectangular amb un petit ampit que presenta decoracions de soguejat a manera de trencaaigües. Verticalment està distribuïda amb tres seccions separades per dues columnetes de marbre que descansen sobre petits basaments amb volutes i coronades per capitells amb decoracions vegetals. Al damunt hi ha arcs de forma tímidament conopial, amb decoracions vegetals a l'intradós de l'arc. A la part superior presenta calats amb decoracions florals de cinc lòbuls inscrites dins de cercles. Els brancals presenten elements renaixentistes formant entrellaçats damunt l'ampit i les motllures que emmarquen tota la finestra. Damunt de la finestra en un carreu quadrat s'observa l'escut de la ciutat sostingut per dos lleons. L'edifici de l'antiga Llotja està al centre de la ciutat medieval. L'edifici fou construït com a Consella de la Ciutat. En un principi constava d'una construcció de planta baixa amb arcades obertes i amb una columna central, obra del mes Joan Colet. Pladevall data la construcció de la Llotja i la sala superior al 1358. Junyent data l'inici de la construcció al redós del 1495. Ambdós autors coincideixen que a finals del s. XV es va construir el pis superior amb la Sala Columna ornamentada amb un enteixinat policromat i un bonic finestral gòtic, obra de Jaume Cavallers, i un pis superior amb una galeria. L'edifici és va ampliar amb la compra de cases veïnes al segle XVI per tal d'instal·lar-hi dependències destinades a passar-hi el gra, a taula de canvi i arxiu de la ciutat. A partir del 1670 la Casa de la Ciutat es modificà amb la remodelació de l'edifici a càrrec del tracista i llec carmelità Fra Josep de la Concepció. A finals del s. XIX segurament hi hagué la intervenció d'algun mestre d'obres. Entre els anys 1922 i 1931 l'arquitecte Joan Mª Pericas va realitzar les reformes i el tancament dels porxos. El finestral és obra del picapedrer provençal Jaume Cavallers, segons consta en el contracte de l'obra de l'any 1509. Malgrat ser una obra Cinccentista, presenta moltes característiques pròpies del Gòtic i tímids elements del Renaixement.

Edifici aïllat enmig del patis, es planteja arquitectònicament en planta amb una nau rectangular, dividida en tres cossos col·locats simètricament: al centre, un accés en retrocés respecte al pla de façana, com un pòrtic o cancell cobert, a cada banda del qual hi havia els guarda-robes; a continuació, el vestíbul; a cada costat, un aula. Al fons del vestíbul es desenvolupava un cos de menys llargada, porticat i connectat amb el pati posterior, amb un aula central, gran (sala d'actes), i al seu voltant petites dependències, despatx i lavabos. Té planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i boles ornamentals als vèrtexs. Un sòcol de pedra fa de basament dels paraments superiors, d'estucat llis; les obertures de la planta baixa descriuen un arc de punt rodó, mentre que les del pis superior formen una teoria de finestres de format rectangular vertical a cada costat del pòrtic, amb ampits i cornisa remarcats amb una motllura. Un recurs que Pericas utilitzà amb profusió en moltes obres. El pòrtic està tractat amb els paraments estucats i esgrafiats amb color mangra i blanc. Fou construït l'any 1932 per l'arquitecte local Josep Maria Pericas, moment en que l'artista estava influenciat o, si més no, coneixia les primeres obres de l'arquitecte GROPIUS. És una escola nacional coneguda també per Sant Miquel Vell per comparança amb l'escola privada que es troba al mateix carrer i que es coneix també per Sant Miquel dels Sants. El col·legi responia perfectament al procés de renovació pedagògica que havia implantat la Mancomunitat de Catalunya i que tenia especial cura en aconseguir òptimes condicions higièniques relacionades amb l'orientació, la ventilació i la il·luminació natural.

L'immoble es troba al límit amb el nucli antic, en la franja dels ravals, fora muralla. La seva presència en el context edificat causa un cert impacte urbà per la complexitat volumètrica i la singularitat formal. L'edifici segueix el desnivell del carrer, fa cantonada i presenta tres façanes vistes i la quarta mitgera, amb una sèrie de volums a diferents alçades i esglaonats, de quatre i cinc plantes, que reculen o avancen tot introduint-hi un ritme dinàmic i irregular, més propi de l'arquitectura modernista. Malgrat això, la simplificació dels elements compositius, com format de portes, finestres, teulades, tribunes o torre-colomar li donen un caire més pròpia del llenguatge noucentista. Les cobertes tenen una (cossos laterals) o dues vessants (cos central), són de teula àrab i acaben en potent barbacana sobre bigues. El desnivell del carrer provoca l'existència d'un semisoterrani i que l'accés a l'habitatge s'hagi situat a l'alçada del primer pis. És interessant la solució d'aquest accés, amb escala i reixa de ferro ben treballat. Damunt la porta principal hi ha un mosaic de ceràmica que representa els màrtirs Llucià i Marcià. Els paraments són llisos, estucats i pintats. Amb l'expansió urbana de Vic, a principis del s. XX, és traçà el nou c/ Torras i Babes que venia a substituir els c/ Santa Teresa a la sortida de Vic cap a la carretera de Sant Hilari, que promogué més tard la urbanització cap el sector de llevant de la ciutat fins enllaçar amb els edificis del c/ dels Caputxins i cap a la carretera de Roda. Aquesta casa forma part d'un conjunt de cases modernistes que es troben en aquest carrer.