Se trata de un edificio entre medianeras de planta baja, tres pisos y buhardilla. En la planta baja se abren dos arcos rebajados, formando un porche. Estos dos arcos marcan los dos ejes verticales en los que se distribuyen las aperturas. Las aperturas son balcones que varían de tamaño según la altura, marcando un orden jerárquico. Los balcones son volados y destacan las barandillas de hierro forjado. La fachada queda rematada por una galería de ventanas clásicas, entre las que se encuentran dispuestas unas columnas de orden clásico. En la cornisa hay dispuesta una barandilla decorada con motivos gotizantes.

Casa de grandes dimensiones que abarca casi una manzana del Centro Vic: pl. del Mercadal, c/ Verdaguer y Rbla., y encima se abren unos patios. El portal central de planta baja es adovelado y encima se forman grandes balcones, y en el segundo piso unas tribunas. En este mismo cuerpo se observan dos cabeceros escalonados, que tienen una función decorativa. En el interior y a nivel de primer piso hay unos amplios jardines. Toda la casa está llena de elementos ornamentales que en ciertos momentos tienen connotaciones góticas como podemos ver por los vierteaguas y las celosías. Es una construcción modernista, edificada en el año 1896, de influencia medieval como se puede ver por el torreón y las diferentes torres. Esta casa forma parte del ensanche que se produjo a partir de 1900. Ese mismo año se abrió la calle de Verdaguer para comunicarlo con la escuela el Crall y varias dependencias de la casa de la Villa. La planta baja está destinada a comercios.

Edificio civil. Fábrica de planta rectangular con cuerpos más elevados en el centro y en los extremos laterales. Consta de planta de semisótano y cuatro pisos de altura en obra vista con bellos esgrafiados y estucados en las paredes exteriores. En la antigua fachada hay un bajorrelieve en el nivel del primer piso donde figura Sant Jordi matando al dragón. En planta baja hay dos puertas tapiadas. La entrada principal se encuentra en una parte lateral del edificio. Está construida con ladrillo y, enlucido encima marcando la mampostería, hay elementos de resalte de ladrillo rojo. Cabe destacar los balcones de los cuerpos más altos, ya que las barandillas de los balcones son decoradas con esculturas de animales (jabalíes) y rodeados de elementos vegetales. Las ventanas de la fábrica son rectangulares y las aperturas de los portales de arco rebajado. Fábrica situada en la calle Morgades que fue el antiguo camino del gasómetro y circunvalación. El edificio en un principio se destinó a fábrica de embutidos, como podemos poner de manifiesto por los elementos ornamentales de la fachada. Desde la década de los años 1930 hasta 2007 se dedicó a la producción de harinas. Actualmente es la fábrica de piensos Costa, que solo utiliza una parte de las dependencias que ofrece la fábrica. Gracias a una profunda remodelación, el inmueble se ha adecuado para albergar el Centro de Artes Visuales de Vic.

Edificio entre medianeras que forma esquina. Consta de una planta baja, tres pisos superiores y buhardilla, cubierta a una vertiente con teja árabe y los vértices decorados con cerámica verde. Las aperturas se distribuyen asimétricamente, manteniendo una gradación de proporciones en altura. Destaca la tribuna del balcón, las barandillas de hierro forjado y la decoración de cerámica verde.

Edificio entre medianeras, con planta baja, tres pisos superiores y buhardilla, con cubierta a dos aguas. Las aperturas de la fachada principal se distribuyen simétricamente por la fachada, las cuales se ordenan jerárquicamente por altura. Está coronado por una cornisa con cuello de piedra. En la planta baja se abre un porche de tres arcos apuntados, apoyados sobre unas columnas con capiteles trabajados con elementos florales. En el primer piso cabe destacar las molduras que enmarcan las aperturas de los balcones, de arco rebajado. Están profusamente decoradas con florones y esculturas que las coronan y que representan las cuatro clases sociales: la iglesia, la aristocracia, el campesinado y la clase obrera, obra del escultor Pere Puntí i Terra. Las aperturas del segundo piso son de un tímido arco conopial, protegidas con un delicado vierteaguas, mientras que el segundo piso se abre con un arco mixtilíneo, siendo el más sencillo de todos. Corona el edificio una galería de diez vanos de arco de medio punto.

Edificio entre medianeras que consta de planta baja, dos pisos superiores y buhardilla, con perfil irregular a nivel de fachada. En la planta baja se encuentran dos portales adovelados de medio punto, uno junto al otro. En la misma planta se ubican otras ventanas. En los dos pisos superiores se distribuyen las aperturas simétricamente, siguiendo ejes verticales. La mayoría de ellas son balcones volados, con barandilla de hierro forjado, de dintel plano decorado y jambas de sillares de piedra. Estos balcones mantienen una gradación de proporciones en altura. Destacan las dos ventanas geminadas, las del primer piso de arco de medio punto y las del segundo pico de arco lobulado. En el tercer piso está ubicada una galería que recorre toda la fachada, con aperturas de arco de medio punto.

Edificio civil. Casa de dos pisos de planta rectangular que hace chaflán entre Rambla Devallades y la calle Verdaguer. La planta baja está recubierta con piedra picada y está destinada al Banco Popular Español. A nivel de primer piso se abren ventanas de arco de herradura, enmarcadas por dovelas de piedra. El segundo piso es de mayor altura y presenta unos balcones, cuyos portales son de arco apuntado y adintelado, con el dintel decorado con formas geométricas descritas por mosaicos. La barbacana de la edificación también está decorada con mosaicos. La parte que corresponde a Rambla Devallades obedece la misma estructura, pero hay una lápida en la memoria de Bac de Roda. El estado de conservación es bueno a pesar del alud de rótulos de la fachada. Fue construida en el año 1908 por el maestro de obras Josep Torner. Pese a estar muy reformada en la parte baja debido al establecimiento del banco, presenta unas líneas claramente modernistas con una clara influencia islámica. La calle Verdaguer presenta varias casas modernistas dado que fue abierta a finales del siglo XIX al establecerse en la parte baja del mismo la estación de Ferrocarril. La Rambla Devallades correspondía a fuera de muralla, y fue allí donde se ejecutó a Bac de Roda.

Inmueble entre medianeras, de planta baja y cuatro pisos, con una amplia fachada simétrica y plana coronada por la barbacana de la cubierta a dos vertientes. Esta fachada presenta un portal de acceso en arco de medio punto dovelado -protegido por una moldura poligonal-, mientras que en el primer piso sobresalen dos tribunas verticales semi-hexagonales, flanqueando la zona central, la cual está coronada por un cacerol pentagonal. Los pisos están marcados por líneas de imposta de piedra, así como los portales y ventanas. De esta forma, a través de las impostas se unen las tribunas con los dobles ventanales del cuerpo central y con el grupo de tres arcadas del piso superior. Las fachadas son estucadas, con esgrafiados geométricos que rodean y decoran el encuadre y los laterales de las aperturas. Bajo la barbacana destaca un friso de baldosa cerámica y figuras de terracota. El inmueble se construyó en el incipiente ensanche de Vic desde la apertura de la calle, que unía la plaza del Mercadal con la estación del tren. Se trata del primer edificio de viviendas de alquiler de la ciudad, y fue encargado en 1917 por el empresario tintorero Antoni Puig Danís al arquitecto Josep Maria Pericas i Morros. Por esa época, Pericas empezó a adquirir un lenguaje propio a partir de las corrientes europeas, acercándose a una nueva línea racionalista.

Casa de pisos con una pared medianera. Consta de sótano, planta baja y dos pisos, y está cubierta a tres vertientes. Tiene dos fachadas, una a tramontana y otra a poniente, que presenta unas galerías acabadas con una cornisa propia del autor, Raspall i Mallol. Este sector está rodeado por un amplio jardín. En tramontana y a nivel de primer piso hay una tribuna vidriada. En el centro de la edificación sobresale una linterna. Está construida con baldosas y la fachada está decorada con piedra, rebozada y estucada, y tiene bonitos elementos de hierro forjado. El tejado es de teja árabe y vidriada. La casa se encuentra en un lamentable estado de abandono aunque algunos sectores todavía son habitados. Con la expansión urbana de Vic, a principios del s. XX, se trazó la nueva c/ Torras i Babes que venía a sustituir la c/ Santa Teresa en la salida de Vic hacia la carretera de Sant Hilari, que promovió más tarde la urbanización hacia el sector de levante de la ciudad hasta enlazar con los edificios de la c/ de los Caputxins y hacia la carretera de Roda. La casa Collell fue diseñada por el arquitecto M. Raspall y se acabó de construir en 1921. Acabada la Guerra Civil, Manel Gausa la debió rehacer de los desperfectos de la guerra, conservando el modernismo típico de Raspall.

Edifici civil. Masia de planta quadrada, coberta a quatre vessants i amb una llanterna al centre de la construcció a la qual s'hi obren badius i és coberta a quatre vessants. La façana es troba orientada a migdia i presenta un portal d'arc de mig punt format per petites dovelles. A cada costat de la construcció hi ha un petit cos annexe cobert a una sola vessant. A la part dreta i al costat d'aquest hi ha un portal que tanca la lliça, que es troba a la part de llevant. A tramuntana hi ha una eixida a nivell del primer pis que es prolonga vers els murs laterals, formant balustrades. La part de tramuntana és de totxo vermell, amb diverses formes decoratives jugant amb aquest material. Aquest sector de la casa està rodejat per jardins, amb una font dedicada a Sant Jordi i una capella dedicada a la Verge del Carme. L'estat de conservació és mitjà, caldria cuidar la façana. La capella és de nau única orientada de llevant a ponent. A la capçalera hi ha l'absis precedit per un cimbori, la llanterna sobresurt del cos de l'edificació. La façana té el capcer escalonat i el portal és precedit per una grossa arcada que protegeix el portal, d'arc de mig punt; aquest cos és cobert a una sola vessant. A la part esquerra s'eleva un campanar de torre cilíndrica, a la part superior de la qual hi ha decoracions de serreta i s'hi obren badius. Als murs de la nau i l'absis s'hi obren finestres a la manera romànica. La part baixa dels murs del temple són de pedra picada de color blavós, la resta dels murs són arrebossats i pintats de groc. L'estat de conservació és bo. Antic mas que pertany al terme de Vic i es troba fora de l'aglomeració de la ciutat. Prop de la Serra de Sant Ferm, nucli nascut a redós d'un mas que duu el mateix nom, i a pocs metres del pas de nivell del tren. És un dels pocs masos de les rodalies de Vic que conserva la tradició i continua dedicant-se a les tasques agrícoles. A jutjar per l'estil, fou reformat segurament a finals del segle XIX o principis del XX, adquirint la tipologia senyorial que encara avui conserva. Hi ha una estada per als amos i l'altre pels masovers. L'església dins el terme del mas la Torre d'en Franch es troba al seu jardí. Va lligada a la història del mas, per bé que aquest és molt més antic que la capella. Està dedicada a la Verge del Carme i, segons la data esculpida a una pedra que es troba a l'extrem de ponent del carener, fou edificada al 1928.

Edifici entre mitgeres que consta d'una planta baixa i quatre pisos. La seva composició, basada en la geometria i en els jocs d'elements de la façana, presenta un equilibri dels buits i els massissos, distribuïts simètricament respecte a un eix central de la façana. Les obertures s'agrupen en tres eixos verticals definits per dues línies de dobles obertures unides per una balconada als pisos centrals i situades als extrems de la façana principal, i un eix central amb una línia de finestres rectangulars d'esquema vertical. Al quart pis hi ha una galeria de finestres d'arc de mig punt agrupades en tres grups de tres finestres cadascun. La cobertura es resol mitjançant una teulada a dos aiguavessos, que sobresurt a la façana principal tot formant una barbacana amb colls vistos. La planta baixa presenta tres portals -els dos laterals han estat reformats i convertits en dependències comercials. El portal central, l'element més decorat de l'immoble, està flanquejat per les dues grans obertures que formen els locals contigus. Està emmarcat amb pedra motllurada i una reixa de ferro forjat, clos per la part superior amb un arc rebaixat sobre el qual es troba el timpà, contornejat per motllures de traçat mixtilini. Continuant amb l'aspecte decoratiu del conjunt, cal esmentar la pedra tallada en carreus del revestiment de la planta baixa, de les llosanes dels balcons i llindes i dels brancals del primer pis; la resta de paraments són d'estuc que imita carreus incisos. Les obertures presenten esgrafiats de motius geomètrics en ziga-zaga o en rocalles. Aquests motius en rocalles també són presents al timpà del portal d'accés i als ampits de les finestres centrals. Lluís Pericas, germà de l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros, va ser el promotor de l'obra. Li va encarregar al seu germà la reforma de dos dels seus immobles d'estil barroc, suggerint-li una solució de façana única i una nova compartimentació per adaptar l'edifici a la seva nova funció com a bloc d'habitatges (el 1926 va demanar a l'Ajuntament de Vic la llicència per unificar ambdós edificis). Una d'aquestes dues cases, la número 10 (abans número 8) havia estat la casa pairal dels Pericas. La família havia acabat comprant la casa del costat, l'actual número 12.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres, amb l'església a un dels seus costats. El projecte inicial de Pericas preveia aixecar l'església del convent, en un costat d'aquest, però, finalment, no s'arribà a executar en aquella època, sinó molt temps després, i amb projecte d'un altre arquitecte. Sí que es bastí el campanar, a la banda dreta del convent, de planta quadrangular, que s'enlaira per sobre de la línia de cornisa d'aquest amb un pis de campanes de planta més reduïda que el cos baix i coberta a dos vessants força inclinades. El convent es desenvolupa al llarg del carrer, amb un cos avançat per adaptar-se'n al traçat, que s'estreny en aquest punt. Forma una nau rectangular coberta amb teulada a dues vessants amb ràfec sobre mènsules, a la banda interior de la qual hi ha el pati conventual. Pericas dissenyà els exteriors i els interiors de l'edifici amb el llenguatge propi que el caracteritzà. Amb una seqüència ritmada dels buits i els massissos, combina les obertures en arc rodó amb la finestra d'encuny personal, de forma apaïsada i delicat motlluratge, de vegades geminada, vorejant brancals d'esgrafiats de motius geomètrics. Aquest sentit decoratiu penetra a l'interior, i al vestíbul i l'escala del convent tornem a veure esgrafiats emplafonats en parets i cassetonats als intradossos dels arcs. És interessant el portal principal d'accés, de pedra, inspirat en els models barrocs, flanquejat per dues columnes avançades que suporten un entaulament de frontó mixtilini, amb pinacles als extrems i un escut sobre la clau central. Els paraments del campanar estan aplacats amb pedra de Montjuïc, tallada en carreus i aparellada amb junta refosa ampla, que contrasta amb els murs pintats del cos conventual. La construcció d'aquest edifici la van iniciar els arquitectes Josep M. Pericas i Francesc Pericas l'any 1929. Amb aquesta construcció s'iniciava la remodelació dels carrers, que tenia els seus antecedents en una proposta de modificació d'alineacions existent a l'arxiu municipal datada l'any 1868 que no es va realitzar. La proposta concreta de l'any 1929 feia un entrant al carrer traçant una alineació perpendicular a la portalada d'accés a l'antiga església de la Mercè, emplaçant el nou campanar a la cantonada. Més tard, durant la guerra civil del 1936 va ser enderrocada l'església i el convent antic i, acabada la guerra, es va acabar de remodelar la zona traçant noves alineacions a l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, prolongant l'edifici que ens ocupa, construint la casa d'exercicis i, finalment, l'actual església de Sant Antoni M. Claret.

Es tracta d'un edifici de tres plantes que, seguint els cànons tradicionals dels convents, organitza les dependències entorn a un claustre: l'església que dona al carrer amb accés públic, el refetor, els dormitoris, la capella interior i els serveis. Pericas fa servir en aquest convent una sèrie de recursos historicistes habituals en ell però que són intel·ligentment interpretats i redibuixats: el romànic en la portalada de l'església, amb arquivoltes i sense esculpir, sinó amb els extradossos perfilats per sanefes d'esgrafiats; o l'arqueria del claustre, d'arcs peraltats i capitells no figuratius, que evoca l'arquitectura nassarita; o el portal de la capella superior, amb esgrafiats que omplen els carcanyols de l'arc i que ens remet a l'art mudèjar. Tot, fins a l'últim detall, i amb especial cura la fusteria i el mobiliari, els terres i els vitralls, són d'un disseny exquisit, sense deixar de banda la multiplicitat de formats d'obertures que se succeeixen en els murs, sense perdre el sentit de la simetria. El projecte és de l'any 1928, però la construcció de l'edifici conventual de les germanes Josefines es va allargar en el temps a causa de la seva complexitat, riquesa material i ornamental, i sobretot, l'estancament que va suposar el període bèl·lic de 1936-1939.

Si al costat de l'arc, s'hi obre un portal d'arc rebaixat. Damunt als arcs hi ha escuts de la ciutat. Al primer pis s'hi obren finestres rectangulars, també amb escuts i un ampli finestral gòtic amb calats i columnetes, el qual ostenta l'escut de la ciutat sostingut per lleons. Al segon pis hi ha diverses obertures de construcció moderna. La cornisa presenta motllures de pedra. A la part baixa de l'edifici i els escaires estan formats per grossos carreus de pedra picada, mentre que la resta de la façana està arrebossat. Cal remarcar una sala del primer pis, l'espai de la qual està configurat a partir d'una columna central. Els arcs de la planta tenen vidrieres emplomades i reixes de ferro forjat. La façana principal s'inscriu un rellotge de sol. Finestral: situat al primer pis de la façana Est, correspon a la Sala de la Columna. La finestra coronella de forma rectangular amb un petit ampit que presenta decoracions de soguejat a manera de trencaaigües. Verticalment està distribuïda amb tres seccions separades per dues columnetes de marbre que descansen sobre petits basaments amb volutes i coronades per capitells amb decoracions vegetals. Al damunt hi ha arcs de forma tímidament conopial, amb decoracions vegetals a l'intradós de l'arc. A la part superior presenta calats amb decoracions florals de cinc lòbuls inscrites dins de cercles. Els brancals presenten elements renaixentistes formant entrellaçats damunt l'ampit i les motllures que emmarquen tota la finestra. Damunt de la finestra en un carreu quadrat s'observa l'escut de la ciutat sostingut per dos lleons. L'edifici de l'antiga Llotja està al centre de la ciutat medieval. L'edifici fou construït com a Consella de la Ciutat. En un principi constava d'una construcció de planta baixa amb arcades obertes i amb una columna central, obra del mes Joan Colet. Pladevall data la construcció de la Llotja i la sala superior al 1358. Junyent data l'inici de la construcció al redós del 1495. Ambdós autors coincideixen que a finals del s. XV es va construir el pis superior amb la Sala Columna ornamentada amb un enteixinat policromat i un bonic finestral gòtic, obra de Jaume Cavallers, i un pis superior amb una galeria. L'edifici és va ampliar amb la compra de cases veïnes al segle XVI per tal d'instal·lar-hi dependències destinades a passar-hi el gra, a taula de canvi i arxiu de la ciutat. A partir del 1670 la Casa de la Ciutat es modificà amb la remodelació de l'edifici a càrrec del tracista i llec carmelità Fra Josep de la Concepció. A finals del s. XIX segurament hi hagué la intervenció d'algun mestre d'obres. Entre els anys 1922 i 1931 l'arquitecte Joan Mª Pericas va realitzar les reformes i el tancament dels porxos. El finestral és obra del picapedrer provençal Jaume Cavallers, segons consta en el contracte de l'obra de l'any 1509. Malgrat ser una obra Cinccentista, presenta moltes característiques pròpies del Gòtic i tímids elements del Renaixement.

El inmueble se encuentra en el límite con el casco antiguo, en la franja de los arrabales, fuera muralla. Su presencia en el contexto edificado causa cierto impacto urbano por la complejidad volumétrica y la singularidad formal. El edificio sigue el desnivel de la calle, hace esquina y presenta tres fachadas vistas y la cuarta medianera, con una serie de volúmenes a diferentes alturas y escalonados, de cuatro y cinco plantas, que retroceden o avanzan introduciendo un ritmo dinámico y irregular, más propio de la arquitectura modernista. Sin embargo, la simplificación de los elementos compositivos, como formato de puertas, ventanas, tejados, tribunas o torre-palomar le dan un cariz más propio del lenguaje noucentista. Las cubiertas tienen una (cuerpos laterales) o dos vertientes (cuerpo central), son de teja árabe y terminan en potente barbacana sobre vigas. El desnivel de la calle provoca la existencia de un semisótano y que el acceso a la vivienda se haya situado a la altura del primer piso. Es interesante la solución de este acceso, con escalera y reja de hierro bien trabajado. Encima de la puerta principal hay un mosaico de cerámica que representa a los mártires Luciano y Marciano. Los paramentos son lisos, estucados y pintados. Con la expansión urbana de Vic, a principios del siglo XX, se trazó la nueva c/ Torras i Babes que venía a sustituir las c/ Santa Teresa en la salida de Vic hacia la carretera de Sant Hilari, que promovió más tarde la urbanización hacia el sector de levante de la ciudad hasta enlazar con los edificios de la c/ dels Caputxins y hacia la carretera de Roda. Esta casa forma parte de un conjunto de casas modernistas que se encuentran en esa calle.