-
1858 - 1859
-
1876 - 1877
-
Casa Puig i Font
Edifici de planta baixa i tres pisos. Façana simètrica amb un cos central més destacat mitjançant una tribuna al primer pis i un remat amb capcer escalonat. A banda i banda, dos balcons per pis, amb baranes de ferro corregudes al primer i al tercer pis, i individuals al segon. Cornisa superior amb arcuacions i barana de llenguatge neogòtic. L'interior està molt modificat, per la instal·lació del Cafè i el Restaurant.1897 - 1900
-
Banca Catalana de Manresa
autoria desconeguda
Edifici d'ampla façana. Antigament eren dos edificis iguals però tractats unitàriament. Estructura de planta baixa i dos pisos, de composició unitària i simètrica, amb dues torratxes de planta quadrada que sobresurten del terrat, rematades amb llanternes i cúpula d'escames ceràmiques. La façana principal és simètrica amb un esquema horitzontal accentuat amb el fris de finestres del pis superior que contrasta amb la verticalitat de les obertures amb planta baixa i pis. Remat superior amb barana calada d'obra i cornisa. Totxo arrebossat i elements de pedra.1900
-
1899 - 1902
-
Antiga Seu del Banco de España a Girona
Josep Martí i Burch, Martí Sureda i Vila
La seu (fins al 1990) d’aquest banc es va alçar a la perifèria d’una ciutat encara murallada, però amb un dinamisme terciari que ha perviscut fins ara. En procés d’obra el 2008, la transformació desestima els espais interiors i salva una façana d’un eclecticisme vibrant, en la qual el neogòtic delinea unes esveltes pautes verticals encastellades en què va encaixant els seus propis estilemes, alternats amb els d’un neoclàssic reduït al paper de simple comparsa lingüístic.1901 - 1902
-
1902 - 1905
-
Sucursal de La Caixa de Barcelona
L'any 1906 August Font i Carreras va rebre l'encàrrec de projectar la sucursal gracienca de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. El mateix August Font ja havia projectat l'edifici de la Caixa de Barcelona de la Plaça Sant Jaume i una sucursal al carrer de Sant Pau. La finca es localitza a l'illa de cases delimitada pels carrers Jesús, Sant Pere Màrtir, carrer de Gràcia i Gran de Gràcia, on s'obre la façana. L'edifici s'inscriu en una parcel·la poligonal regular i es desenvolupa en tres nivells d'alçat: planta baixa i dos pisos, tot cobert amb un terrat pla transitable. Actualment, del projecte arquitectònic original únicament es conserva la façana, la qual es compon d'un frontis rectangular de tres nivells i una torre de cinc pisos adossada a l'extrem esquerre del conjunt. Construït íntegrament en pedra, destaca la presència d'elements procedents de la tradició constructiva medieval catalana, com les finestres coronelles del primer pis o la solana de l'últim nivell. Així i tot, aquests elements no són fidels a les formes tradicionals sinó que van ser reinterpretades per l'arquitecte, oferint al conjunt un aspecte goticitzant. La torre, coberta a quatre vessants, presenta a la planta baixa la porta d'accés a l'escala; es tracta d'una porta amb llinda mixtilínia i muntants esculpits, tot destacant les impostes, on es representen dues figures femenines acompanyades d'elements vegetals. Coronada per l'escut de Barcelona, la planta baixa se separa del següent pis a través d'una imposta motllurada, nivell al qual es localitza una fornícula a manera de finestra on es disposa una imatge de la Verge. El segon pis s'obre al carrer a través d'una finestra de llinda mixtilínia i, finalment a sobre d'aquest l'esfera del rellotge. La torre es clou amb una gran cornisa sobre permòdols a sobre de la qual es desenvolupa l'últim pis de la construcció; un seguit de finestres entre columnes configuren una galeria correguda que envolta la torres pels quatre costats. A planta baixa es localitza l'accés a les actuals oficines de la Caixa, amb una porta central flanquejada per dues parelles de finestres amb grans arcs sobre columnetes que reposen damunt d'un sòcol alt. Aquesta planta baixa se separa del primer pis a través d'una cornisa esculpida on apareix escrit: "Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona. Sucursal de Gracia". Al primer s'hi obren tres finestres coronelles d'inspiració medieval, però reinterpretades tant pel que fa a la forma de la llinda com la decoració vegetal que presenta. Finalment, al segon i darrer pis es desenvolupa una galeria que recupera les solanes medievals i renaixentistes amb arcs mixtilinis sobre columnes. A sobre d'aquest nivell es disposa el ràfec i la barana del terrat; aquesta última amb elements motllurats a manera de merlets, es presenta decorada amb elements ceràmics i de ferro.1906
-
1909
-
Casa Elias Valero
Marcel·lí Coquillat i Llofriu, Santiago Güell i Grau
Casa torre que ocupa un extremo entero de la manzana, con tres caras en la calle y la cuarta que hace de medianera. Tiene una planta baja y dos pisos. En la esquina de la rambla con la Plaza de Llorens i Barba se eleva una torre de planta baja y tres pisos, con cubierta de pabellón, que conforma en parte la imagen de la rambla. Es interesante la galería lateral con azotea. La composición asimétrica de las fachadas combina elementos de diversos estilos: ventanas "revival", molduras modernistas, balaustradas noucentistas, etc. y que insertan la obra en la corriente ecléctica de principios de siglo. El proyecto de Casa Elias Valero está compartido por los arquitectos Santiago Güell y M. Coquisllat. Los planes de obra fueron presentados el 19 de julio de 1910. Desde 1985 es la sede del Forum Berger Balaguer.1910
-
Caja de Ahorros de Sabadell
En 1902, ante el crecimiento al que se enfrentaba la Caja de Sabadell, se decidió adquirir un solar entre medianeras en el centro de Sabadell para ubicar la sede central de la entidad. Se conoce como el Palacio del Ahorro, y se ha convertido en una pieza clave en el panorama del arte modernista. El edificio, de estilo neogótico con interior modernista, se pensó para que acogiera las dependencias de la caja, la biblioteca y un salón de actos. Consta de tres niveles: sótano, planta baja y planta piso. La planta baja estaba originariamente ocupada por la biblioteca, pero actualmente alberga las oficinas de atención y servicio al público, así como las dependencias propias de la gestión y el gobierno de la institución. En esta misma planta existe un amplio vestíbulo porticado. En la planta piso se encuentran el Salón Modernista y la Sala del Consejo. En el interior del inmueble destaca el uso de piedra obrada con motivos medievalistas y vegetales. Destacan los capiteles de las columnas, esculpidos con rosas y girasoles. Cabe destacar un monumento dedicado al fundador, Pere Turull. En el salón principal hay varias vidrieras policromadas con representaciones alusivas en la Industria, la Agricultura, el Comercio, el Estado y el Clero. La claraboya del patio es también de vidrieras exornadas. La fachada es de piedra, con dos esculturas que representan la Virtud y el Trabajo. Se estructura en tres cuerpos: el central está más elevado y tiene el plano de la fachada desplazado destacando sobre los laterales, con mucha menos decoración y una acusada horizontalidad y sobriedad. Son significativas las vidrieras y los esgrafiados de motivos florales y simbólicos. Para construir el edificio, los directivos de La Caixa convocaron un concurso entre arquitectos catalanes o residentes en Cataluña. Fueron cinco los presentados, pero según el jurado ninguno de ellos reunía las condiciones previstas y se decidió encargar el proyecto a uno de los presentados, que fue Jeroni Martorell. Las obras se empezaron en 1906 y dos años más tarde, con la estructura acabada, se iniciaron los trabajos de decoración interior. En 1910 se detuvieron las obras parcialmente por la construcción paralela de la Escuela Industrial de Artes y Oficios, actual sede de la Obra Social Caixa Sabadell. Desde 1916, la mayor parte de los servicios de la Caja de Sabadell se desarrollan en el nuevo edificio. Entre 1968-1970 se llevó a cabo una reforma por el arquitecto G. Bracons, modificando la planta baja y sustituyendo la fachada posterior de ladrillo y estuco por una de hormigón.1905 - 1915
-
1917
-
1919
-
1918 - 1920
-
1922
-
Caixa de Pensions a Igualada
Situat al límit nord del nucli antic, sobre l'antic cercle de muralles. En aquest edifici, Sagnier adopta ja els postulats de l'arquitectura noucentista, si bé encara és deutor del modernisme i de l'historicisme, en una actitud eclèctica. L'edifici de la Caixa ocupa una parcel·la gairebé triangular. De planta baixa i dos pisos, fa cantonada, solucionada amb un cos cilíndric en forma de torre, on hi ha el portal principal, en arc de mig punt adovellat, una balconada de balustres amb el balcó decorat amb garlanda en relleu, una teoria de cinc finestres en arc rodó, i un acabat amb barbacana p... Al 1909 s'inaugurà l'agència de la Caixa de Pensions a l'edifici nº9 de la Rambla General Vives. Al 1922 s'inaugura el nou edifici. Va ser la primera sucursal d'aquesta entitat d'estalvis després que el mateix arquitecte construís la seu central a Barcelona. -
Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis
Al llarg de la seva carrera Masó projecta diverses oficines per a la Caixa de Pensions, fruit de la relació professional del seu germà Santiago amb aquesta entitat. La més interessant des d'un punt de vista arquitectònic és la de Sant Feliu de Guíxols. A la cantonada de la Rambla Vidal amb el carrer Major s'aixeca aquest edifici de planta baixa i pis, destinat a caixa d'estalvis en els baixos, i biblioteca a la planta pis. Les dues plantes estan clarament diferenciades en façana. La de baix, com a cos principal, destaca per la disposició de grans finestrals d'arcades protegides per reixes de ferro forjat. El pis presenta finestres rectangulars emmarcades per columnes de fust estriat.1923 - 1924
-
1925 - 1927
-
1927 - 1929
-
Banco de Vizcaya
Eugenio Pedro Cendoya Oscoz, Manuel Ignacio Galíndez Zabala
El edificio se encuentra en un solar entre medianeras, con fachada principal a la calle Còrsega. Integra un edificio de grandes dimensiones dentro del tejido urbano del Eixample. Para ello hemos planteado tres tipos de fachada diferentes que responden a diferentes condicionantes de su entorno más inmediato: la fachada a la calle Còrsega, la fachada al interior de manzana y las fachadas de los patios del hotel. La fachada se desarrolla en dos planos, uno de cristal y otro cerámico. En la fachada principal, las aperturas vuelan respecto al plano de fachada mediante unas cajas de latón, creando un juego de luz y sombra que reduce el efecto pantalla del edificio, consiguiendo una mejor proporción a escala de ciudad. En la misma línea las dos grandes galerías recuerdan al "skyline" de la antigua fábrica Bayer. Por la noche estas cajas se iluminan, consiguiendo el efecto de que las cajas flotan sobre un lienzo negro. Estos mecanismos ayudan a fraccionar la visión longitudinal de la fachada, que ocupa casi la totalidad de la manzana. En la planta baja, la estructura de pórticos metálicos de doble altura ayuda a construir un basamento que busca la visión de jardín interior y da presencia en el edificio. La fachada aquí se plantea al revés, esta vez con el vidrio retranqueado, alcanzando hasta 1 m de profundidad desde el basamento hasta su coronación. Es una fachada que reconoce su visual en escorzo y surge de esta condición con la mayor ventaja posible, construyendo una fachada con grosor, con sombras, que desde su complejidad en este caso permite simplificar para integrarse en el entorno. La fachada posterior, con carpinterías igualmente situadas en el plano interior, genera un juego de huecos y agrupa en una sola apertura las dos primeras plantas, para obtener mayor verticalidad. Los patios interiores del hotel adquieren especial relevancia y no sólo ofrecen ventilación a algunas habitaciones más sencillas, sino que se abren a los corredores de distribución interior. Para resolver la posibilidad de interferencia de visuales entre corredores y habitaciones, se ha construido una piel de tubos metálicos verticales en forma de diamante que, a modo de grandes cortinajes, resuelve este problema. De noche, unas líneas de leds ocultas retroiluminan los tubos ofreciendo una imagen de suspensión del elemento metálico ligero por delante de su cierre o fachadas de patio. Uno de los principales retos ha sido la industrialización de toda solución constructiva. Se trata de una fachada ventilada muy ligera construida a partir de grandes módulos de casi 5x3 metros que vendían totalmente terminados de taller. Esta solución ha tenido muchas ventajas, entre ellas un control absoluto en su acabado y mayor rapidez de montaje. El hecho de minimizar el número de distintos materiales (panel cerámico negro, vidrio y estructura forrada con latón) ha permitido simplificar no sólo su solución formal, sino también su construcción.1929 - 1931
-
Edificio de la Caja de Pensiones de Sant Sadurní d'Anoia
autoria desconeguda
El edificio ocupa todo el largo de la calle Francesc Moragas, pero también tiene entrada por las calles Hospital y Sant Antoni. Tiene tres cuerpos, cada uno estaba destinado a usos distintos; el central en vestíbulo y escalera, el de la izquierda en museo y biblioteca, y el de la izquierda en oficinas y vivienda. Actualmente el edificio está destinado a oficinas. La imagen del edificio responde a los criterios marcados por la institución puesto que la misma estética la encuentran en otros edificios contemporáneos de la Caixa. La decoración mezcla elementos clasicistas, como las columnas y los frontones, y elementos de regusto gótico como las ventanas de la buhardilla. A finales de 1931, la Caixa presenta la solicitud para levantar un edificio a lo largo de la calle Vilaró, después llamado Francesc Moragas. El permiso hace constar que la obra se realizará en zona de servidumbre y que está exento de pagar tributos gracias a los estatutos de las cajas. Aunque no hace referencia a la adquisición de los terrenos, estos pertenecían a M. Dolors Vilaró i Raventós en 1892, cuando, con motivo de una reforma de la casa, cedió una parte para ensanchar el callejón que llevaría su nombre. El proyecto de la Caixa no se limitaba simplemente a abrir oficinas, sino que ofrecía una biblioteca y un museo, que no se inauguraría hasta la década de los cincuenta. El museo se dedicaría al homenaje a la vejez, fiesta muy vinculada a Sant Sadurní ya que surgió en este municipio y posteriormente se extendió a otras poblaciones catalanas.1931
-
1933
-
Seu del Banco de España a Tortosa
Aquest edifici bancari s'emmarca dintre de l'academicisme monumentalista; una tornada a la "normalitat" clàssica després de l'impacte modernista. Apostant per un classicisme depurat, l'autor proposa un volum de maó vist, de color roig, sobre el que se superposa una escenografia d'elements fets amb pedra: encoixinats, semicolumnes i medallons. Les imponents reixes de les obertures de planta baixa accentuen, encara mes, el caràcter inexpugnable de l'edifici. L'interior, remet al luxe bancari -habitual- dels anys 30. Quan el Banc d'Espanya abandona Tortosa, l'edifici va acollir diferents activitats administratives i docents.1934
-
Casa Matamala
autoria desconeguda
Edifici que consta de semi soterrani, planta baixa i quatre pisos. De les façanes en destaca la solució de cantonada, amb tribuna rotonda a nivell del primer i segon pis, on forma al damunt una terrassa amb balustrada i torratxa amb coberta cònica, d'escames ceràmiques. La tribuna presenta als dos pisos arqueries sobre columnes amb capitells toscans (primer pis) i corintis (segon pis). La resta d'obertures en façanes als dos carrers són d'esquema vertical amb balcons aïllats i correguts, de ferro. Les del tercer pis són resoltes en llenguatge neoclàssic, amb frontons i balustres. Remat superior amb cornisa i balustrada. La façana al pati presenta unes galeries tribuna curvilínies, amb persianes de fusta. A l'extrem del pati hi ha un petit pavelló cobert a quatre aigües, fent cantonada amb el carrer.