El proyecto trata de restituir los valores tipológicos y morfológicos de este palacio renacentista, situando los servicios de difusión y atención al público del archivo. La actuación determina una remodelación del área de unas antiguas viviendas en las que se coloca el núcleo de comunicaciones verticales y los servicios públicos con el control general en planta baja de este núcleo. En las crujías útiles de planta baja se ubica la zona de exposiciones que tiene un acceso público independiente del resto del archivo. En la planta noble se sitúa el salón de actos, con un foyer que aprovecha la sala del artesonado existente y los despachos representativos. En la planta segunda, las crujías se dejan limpias, abiertas a diversos usos didácticos y administrativos, y se habilita un deambulatorio sobre la logia del patio para asegurar las circulaciones. En la plata tercera se ubican servicios internos. La actuación tiende a valorar el edificio como equipamiento público, subrayando la función del patio como espacio abierto a la ciudad, con el doble acceso desde la Plaza del Rei y la calle dels Comtes.

La Casa de la Vila se encuentra en el extremo de la manzana que hace chaflán con las calles de la Barceloneta y de Colón. Es un edificio público que consta de sótano, planta baja y dos pisos con cubierta de teja árabe. El edificio ha sido sometido a diversas reformas. Su interés es representativo, dentro del lenguaje del eclecticismo. La cronología de la Casa de la Vila de Gelida se inició en 1879, año de la colocación de la primera piedra: el autor del proyecto inicial fue el arquitecto Laureà Arroyo i Velasco. De este proyecto sólo se realizó una parte. En 1924 se distribuyó el interior habilitándolo para vivienda, bajo el proyecto del arquitecto Josep Ros i Ros.

Edificio aislado que ocupa un extremo entero de manzana. Se encuentra situado entre las calles General Cortijo, Parlament y Ateneu. Presenta fachadas a las calles General Cortijo y Parlament, y tiene un gran jardín en la parte trasera. La casa consta de planta baja y dos pisos, con azotea y torreón. Hay un porche trasero con galerías de vidrieras que se abren en el jardín. El conjunto responde al lenguaje del eclecticismo. La casa se encuentra situada sobre la trama de ensanche ochocentista que después enlazó con el Poble Nou. Se trata del antiguo edificio de Correos.

El 1887 l’ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per reformar la Casa de la Ciutat com a residència de la família reial durant l’Exposició Universal de 1888. Domènech i Montaner la va dur a terme. L’edifici de la Casa de la Ciutat, d’origen medieval, havia arribat a principis del segle XIX en un estat de conservació deplorable. Diverses obres de restauració i ampliació dutes a terme cap al 1820 l’havien millorat una mica. Però calia allotjar-hi la família reial. Primer el concurs va ser declarat desert, i l’alcalde Rius i Taulet va encarregar el projecte a Antoni Gaudí. Aquest va arribar a presentar uns plànols, però la Comissió de Governació va encarregar d’urgència a Domènech i Montaner el projecte i el seu va tirar endavant. No es va realitzar la totalitat de la seva proposta, i en molts casos es va simplificar per agilitzar la construcció, de poc més de dos mesos. Les aportacions de Domènech van ser de tipus constructiu i distributiu, i la restauració i reinterpretació de la decoració interior. Es va construir una nova escala monumental que dignifiqués l’accés al primer pis i la redistribució de l’espai comprès entre el pati i el Saló de Cent. Es van reubicar el despatx de l’alcalde i altres dependències municipals per destinar-los a la família reial. Domènech va recuperar també l’antiga galeria gòtica d’accés al saló enderrocant tots els envans que tapiaven les arcades i recuperant la geometria dels contraforts que havien estat molt modificats i havien provocat lesions estructurals greus. Es van recuperar les policromies medievals de l’enteixinat, es van destapiar finestrals i col·locar vitralls nous, es van realitzar treballs d’ebenisteria, tapissat, pavimentació i es van crear lluernaris per tenir il·luminació natural i làmpades elèctriques. Un cop acabada la visita reial, Domènech va demanar d'acabar les feines decoratives i reforç estructural pendents, però no es van arribar a executar. Les modificacions que es van anar fent al llarg dels anys en aquests espais van fer desaparèixer gran part de l’obra de Domènech.

La casa Amàlia Soler es una vivienda entre medianeras haciendo esquina, destinada originalmente a vivienda y adaptada a usos comerciales, públicos y sociales. El edificio es de planta cuadrangular y se compone de planta baja, entresuelo, planta piso y buhardilla bajo cubierta a tres vertientes. El inmueble consta de cuatro crujías paralelas en la calle de la corte y una en la calle de Santa Maria. La escalera es de cuatro tramos centrales y el patio de luces se encuentra adosado a la caja de escalera. También hay unas escaleras secundarias que dan acceso a la planta entresuelo desde la planta baja. Existe un cuerpo secundario con azotea accesible desde la planta principal. Las paredes de carga son de piedra, mampostería común y ladrillo. Los forjados son de vigas de madera y bovedilla de baldosa. La cubierta es de teja árabe con estructura de madera y baldosa. La escalera es de vuelta a la catalana. Las fachadas son simétricas y se componen según 5 ejes verticales. La planta baja tiene portales adintelados, algunos transformados en ventanas. La puerta principal está en la calle Santa Maria. En el entresuelo hay balcones empotrados. En la planta principal hay un balcón con esquina de 2 aperturas y balcones simples en el resto. En el desván hay ventanas geminadas con dintel. El paramento de la fachada presenta bandas horizontales hasta debajo de los balcones principales, y esquinera simulada. El coronamiento del edificio es una cornisa y barandilla con celosías. La vivienda está situada dentro del casco histórico y monumental de Vilafranca. A lo largo del tiempo ha ido perdiendo su función inicial. Posteriormente alojó tiendas y servicios diversos (dependencias del Ayuntamiento, escuela, Servicio Municipal de Aguas, Vilafranquesa de Gas, SA, etc.). Acoge la sede de la Fundació Amàlia Soler.

L'edifici fou construït a la segona meitat del segle XIX, en diverses fases constructives i tenia un marcat aire neoclassicista. Cap al 1905-1906 Francesc Berenguer i Mestres -habitual col·laborador de Miquel Pascual i arquitecte municipal de la vila- fa una primera modificació de l'edifici; n'augmentà l'alçada i la dotà d'una nova façana que substitueix l'antiga, de caràcter neoclacissista. Francesc Berenguer i Mestres va iniciar els seus estudis d'arquitectura, però mai no els va acabar; raó per la qual els seus projectes havien d'anar signats per altres arquitectes. Va treballar amb Antoni Gaudí, de qui era amic. Berenguer i Mestres va beure de la barreja dels corrents modernistes de l'època i va crear un estil propi fruit de la seva minuciositat en el tractament dels detalls. L'edifici de l'Ajuntament de Gràcia s'inscriu dins de la concepció arquitectònica amb una façana de composició plana i simètrica, i un plantejament volumètric senzill. Recupera materials de l'arquitectura popular catalana com el maó, la forja i la pedra, però també utilitzà la maçoneria combinada amb el maó o amb la pedra com a definidora de les cantonades. Per la seva sofisticació, els dissenys de forja amb doblegaments axials, les llaceries i les formes serpentejants són magistrals com es veu a alguns elements decoratius del conjunt, com l'escut de la façana. Originàriament el balcó corregut del pis principal presentava una barana de pedra que fou substituïda per la de ferro que encara es conserva avui dia. El saló de la planta primera, actual sala d'actes es va construir segons la placa conservada a sobre d'una de les portes l'any 1882. Una altra placa recorda el seu passat, concretament l'any 1967 quan s'anomenava "Sala Nuestra Señora de Gracia".