El projecte intenta fer una simbiosi entre els aspectes de la tradició de la casa mediterrània com l'atri d'entrada, el carrer interior d'accés als habitatges, el pati-jardí de la casa romana, etc., amb les intencions del moviment modern, com l'estructura de formigó, el desdoblament en dúplex, la recuperació del terrat, etc.... Així mateix, s'entén la construcció com un procés artesanal amb gran prevalença dels oficis, utilitzant tècniques antigues com els estucs planxats de calç, els aplics o els paviments de graves de marbre... juntament amb les tècniques més sofisticades en el tractament dels plàstics, vidres i alumini. El fet que la nova normativa de la A.M.B qualifiqui grans zones dels nuclis urbans com a residencial extensiva (12 i 13) -on la gran altura de la planta baixa desplegada s’iguala al cos principal de l’edifici, juntament amb que més del 50% de l’edifici no es destina a residència- penso que obliga a una reconsideració bastant radical en l’el·laboració del projecte, tant en criteris compositius com en els programàtics i tipològics. En aquesta breu memòria em limitaré a ennumerar algunes de les intencions del projecte que prefiguren el resultat final, sense entrar en consideracions sobre el llenguatge formal emprat. 1- L’acompliment de la normativa en referència als espais d’aparcament -evitant el trauma de la rampa i la utilització d’un petit soterrani entre les parets mitgeres- em portà a la solució dels garatges laterals a la planta baixa. 2- L’atri d’entrada permet defugir el tema de l’altell en retrocés donant als locals de dúplex una major qualitat en forma de petita galeria. 3- El traçat de l’escala de recorregut i la substitució de l’ascensor per un petit montacargues exempt, allibera el centre permetent una lectura més global i clara des del vestíbul. 4- La suma dels espais de circulació amb les superfícies necessàries de patis interiors permet una major generositat en el tractament de l’espai comunitari, transformant-lo en carrer pati interior. 5- L’elecció d’una tipologia d’habitatges de dúplex, recuperant per a cada una d’elles la seva part proporcional de terrat-solarium, els converteix gairebé en habitatges en filera. 6- La recuperació del pati-jardí a l’interior de l’illa, aprofitant el desnivell existent, permet la ubicació dels locals subterranis i els petits estudis en dúplex amb accés des de la planta baixa.

El terreny, d'unes 12 Ha, cau en suau pendent cap al sud, i el parc es configura sobre un circuit amb tres parts diferenciades: l'orientada al sud, on es trobava l'antic palau, que es reconstrueix amb vegetació en forma de laberint, envoltat de palmeres, xiprers i parterres; la zona del llac, amb pèrgoles, illes, grutes amb una imatge romàntica que recorda les novel·les de Stevenson, i la zona d'avingudes amb xiprers, estàtues i àrees pavimentades a l'aire lliure. En elles se situa un conjunt d'elements a manera d'episodis, com un teatrí, bar, grades, grups de bancs, etc ... que fomentaran la possibilitat de múltiples activitats. Les obres han mantingut i potenciat els valors actuals de la finca, cosint les diferents zones amb una avinguda arbrada creant un segon parc estoig del primer, mitjançant una geometria de trapezis aterrassats, alternant places arbrades amb roserars protegides del soroll i el vent mitjançant talussos enjardinats amb enfiladisses. Així mateix, es crea un gran saló a l'aire lliure amb formacions de plàtans, plantats seguint les lleis de la perspectiva que dóna com a resultat l'obtenció d'un sense nombre d'avingudes parabòliques, reforçant la geometria i les dimensions de l'espai destinat, juntament amb la pineda i els jardins, a l'ús de grans masses de gent.

Pujant pel carrer Bertrán, dos anys després i 100 metres més amunt, em vaig trobar amb un programa de plantejament similar, una geometria diferent (9 x 30m) i l’experiència de la primera intervenció. El resultat ve condicionat per una nova manera de solucionar l’atri d’entrada i la seva relació amb el carrer. L’entrada a l’edifici s’entén com un recorregut a través d’una galeria envidrada de locals i un túnel de fusta d’auró formant el vestíbul per finalment desenvocar a un nivell intermig sobre un pati interior enjardinat cobert per una gran claraboia. Des d’aquí es desenvolupa una escala de recorregut, les galeries de servei laterals i unes passarel·les que permeten l’accés als sis habitatges en dúplex des dels quals es recupera el terrat per a ús privat. Des del mateix pati interior s’accedeix a l’estudi de la planta jardí, creant al fons d’aquest un jardí i una pèrgola mirador sobre el Club de tennis. L’estructura adquireix un ritme 3--2-1-2--3, que permet superar perfectament els problemes que plantejen les façanes exteriors de pati, els de la construcció de les escales dels habitatges i els del pati central. El desdoblament de la planta baixa, tres metres en retrocés respecte del carrer, es soluciona sostenint-la des del forjat superior, el qual permet mantenir l’estructura general diàfana. En conseqüència, el retraïment de la planta en altell i el desplaçament dels pòrtics laterals permeten l’esveltesa del pilar central de la façana que permet eliminar gairebé totalment el vinclament o corbatura. Algunes precisions sobre materials i tècniques emprades: -Forjats reticulars amb estructura portant de formigó. -Aplics amb lloses de pedra en la façana del carrer. -Façanes interiors amb revestiment de Cotegran amb juntes horitzontals. -Escala interior metàl·lica amb trams formats per taulells de fusta lacada i llosa de marbre. -Paviments de marbre crema sud. -Envidrament a la façana del carrer i a la part superior dels locals comercials amb vidres de 8mm. -Lluernes per reflexió a l’atri de l’entrada. -Túnel vestíbul amb taulells aplicats amb auró i amb juntes de llautó sobre estructura en costellam de fusta. -Claraboia formada per perfils amb taulells translúcids tipus Plexi formant càmara,. -Tendals i persianes interiors amb material helios-creen. -Tancaments d’alumini oxilacada en negre. -Pèrgola-jardí de fusta rústica tractada amb sals de coure en autoclau i paviment format per travesses de tren sobre llit de sorra. -Jardí format per xipresos i gespa, buganvilies a la paret sud i enfiladisses al fons i paret nord així com un arc de rosers blancs a la pèrgola sobre un fons d’acàcies.

El Passeig Molinet discorre seguint la costa rocosa a uns tres metres sobre el nivell del mar des de l’espigó que tanca la dàrsena de l’Estartit, fins el Molinet; un penyal que limita el Freu, canal entre l’illa i la costa. Darrera el mur de pedra hi ha un pati empedrat amb accés a la terrassa superior, mitjançant una escala exterior de fusta de teka, i directament a la zona de convidats reconstruïda sobre antics murs i que s’obre al pati. A sota l’escala una porta comunica amb el garatge. Des del fons d’aquest una escala transversal permet l’ accés a les plantes altes articulant l’habitatge i separant les zones de servei de les zones d’estar. El projecte es planteja des de la secció. Un gran buit central conforma el doble espai comunicant visualment la muntanya a través d’un finestral en arc sobre el pati posterior, i el mar a través de la gran vidriera que en forma de proa tanca la casa en la façana frontal.

La gran coberta unitària i la barbacana en volada desplaçada ajuden a accentuar aquesta idea d’edifici compacte i unitari. En referència al segon aspecte que s’ha tingut en compte en projectar aquests habitatges ha estat el de la seva organització interna. A diferència de com habitualment es realitza -amb una escala central que connecta les diferents plantes mitjançant un joc de tres escales creuades que recorren l’edifici longitudinalment i transversalment i, recolzant-se en espais a doble altura- es va connectant i relacionant les diferents zones de la casa per aconseguir una major riquesa espacial i de llum interior. Així mateix, el joc del doble espai permet privatitzar l’ús dels jardins individuals en eliminar les vistes sobre els jardins adjacents. Respecte al programa; en els dos nivells inferiors es situa el garatge, serveis, cuina-menjador i sales d’estar i en els nivells alts els dormitoris i un espai polivalent sota la coberta. El joc d’escales i els espais a doble altura ha permès diverses variants de distribució interior. A la part alta de la finca prop de la carena de la muntanya es localitza un edifici més reduït de tres plantes d’uns 300 m2 cada una entre un bosc de pins i garrofers. L’accés a aquest edifici es realitza a través d’un túnel sota el jardí, que condueix a la planta d’aparcament i serveis comunitaris, o bé, a través del jardí per un petit sender junt al mur de pedra flanquejat per magnòlies i baladres que condueix fins al volum cilíndric de l’entrada. Els aspectes que han prevalgut en projectar aquest edifici han estat els següents: 1) Aconseguir una bona relació amb l’espai exterior on les obertures van adoptant solucions diferents en funció de l’ús i de les condicions de l’entorn. Així, les sales d’estar s’obren a les grans terrasses amb marquesines i pèrgoles a la façana sud, la torre de vidre en vorada des d’ on es visualitzen els jardins antics, l’obertura en forma de gran finestral que agrupen els dormitoris dels nens sobre el jardí posterior, el mur cortina de la biblioteca sobre el bosc, la finestra enfocant al paisatge del final de corredor i les finestretes pautades de la zona de servei o les bretxes obertes entre els murs sobre visuals específiques. Totes elles contribueixen a aconseguir una bona relació de les diferents zones amb el lloc. 2) Aconseguir una organització complexa des de la simplicitat del traçat de la planta de l’habitatge, en la que els espais es van sobreposant amb fluïdesa seguint l’ordre de l’estructura. 3) Posar èmfasi en la construcció en base a làmines de tancament de maó artesanal que, en interrompre’s, permet radiografiar la construcció mixta de pilars metàl·lics i lloses de formigó amb aspectes parcials com la utilització de nusos rígids, articulats, de recolzament simple o en volada per al sosteniment de la façana frontal. 4) Finalment, la utilització de materials nobles com la pedra de nicorella pròpia del lloc, els maons manuals “maonets”, el formigó vist, la fusta de teka, l’acer i el vidre hauran de contribuir a la desitjada integració amb el context i al bon aspecte del pas del temps que esmentava al principi.

L’edifici ocupa una de les cantonades del moll del port esportiu, inclòs dins la dàrsena del port de l’Estartit. És format per dos cossos articulats en forma de L. Un mur situat a la bisectriu de la cantonada fa alhora de separador i d’articulador. El cos principal aprofita les vistes al mar a través d’un gran parament vidrat i d’un petit altell, que permet elevar el punt de vista. Les visuals, estudiades d’una a una, pretenen crear una sèrie de seqüències que van des del passeig marítim, al darrere, fins a l’horitzó del mar. L’edifici actua com un delicat dispositiu visual que té en compte tots els elements de l’entorn.

La construcció de l’espai interior és el resultat d’un conjunt d’operacions projectuals i constructives. La primera d’elles consisteix en lliscar l’encofrat de les plantes d’habitacions formant un joc de poligonals que van facetant i reglant les diferents superfícies que componen la primera façana interior. Aquest conjunt de plans que dinamitzen l’espai ajuden a controlar l’acústica del gran vestíbul. Aquest primer tancament es construeix mitjançant unes cornises de formigó i unes baranes realitzades en dos plans, un de vidre i un altre d’elements d’alumini fos, que mantenint la seva qualitat diàfana i cristal·lina, eviten els problemes de vertigen, els de neteja, els de manteniment i el recanvi de les seves diferents peces. Dues ranures, una d’il·luminació i l’altra per a injecció d’aire que pressuritza els passadissos, completen aquesta primera membrana. Aquesta façana es complementa amb l’interior que tanca les habitacions formada per les superfícies el·líptiques que tanquen els banys, recobertes de làmines corbes de aulocobond i els pilars cilíndrics folrats en palma de caoba d’igual secció en tota la seva alçada, que recullen les entrades de les habitacions. La segona operació projectual es desenvolupa a la secció. Aquest espai s’estructura verticalment en tres parts: l’inferior de 10 m d’alçada, rematada per unes superfícies corbes inclinades que corresponen al tancament de les plantes tècniques i que per la seva condició lleugerament voltada reforça la personalitat d’aquest primer nivell que disposa també d’una climatització diferenciada. El segon nivell que forma part d’un altre pla visual es constitueix per les dotze plantes d’habitacions que configuren la part central de l’espai de 42 m d’alçada mitjançant el joc de poligonals. Finalment les dues plantes reculen permetent l’entrada de llum i sortida de fums, que convertiria aquest espai, en cas d’incendi, en un pati obert zenitalment. Les últimes plantes amb el traçat corb i els ampits opacs actuen com a remat de tot aquest espai. La il·luminació s’aconsegueix amb un gran vitrall mirant a nord i es rigiditza amb uns nervis trencats i horitzontals. Un conjunt de perfils metàl·lics fan els nusos i, en el seus plecs hi ha la fusteria metàl·lica estructural que suporta els vidres. Una marquesina travessa el vitrall per recollir l’accés i arribada de cotxes. Aquest gran vitrall i les obertures a les cobertes il·luminen amb llum de nord el vestíbul fent innecessària la llum artificial. Això fa que la percepció espaial sigui inversa durant la nit o el dia. Quan és de dia l’espai es projecta vers l’exterior accentuant la llum natural les facetes , les arestes i els plans. A la nit el procés s’inverteix, l’espai es tanca en si mateix, la llum artificial marca i segueix les línies i el vitrall que reflexa l’interior i deixa veure les llums emblemàtiques de la ciutat. A les bandes del vitrall es situen dues grans pantalles de formigó realitzades amb encofrat lliscant i que contenen a l’interior totes les instal·lacions verticals servint a cada planta de connexió i tancament de circuits. Aquestes parets comprenen la climatització, extracció i renovació d’aire als banys, evacuació de gasos i els conductes de les xemeneies, montacarros, montamaletes i conductes de roba, els offices de planta, escales d’emergència i instal·lació de seguretat. Aquests murs fan possible la relació entre els usuaris i totes les xarxes de serveis sense encreuaments, i conformen a l’exterior la façana principal d’accés, privant des de l’exterior la vista de les habitacions i provoquen un fort canvi d’escala que ajuda a situar l’edifici sobre el terreny.

La casa es configura com un acoblament de cossos adossats, a la manera de les construccions rurals. El primer cos ja existia: era un graner de pedra de planta quadrada, que ara ha esdevingut la sala d’estar. El cos del dormitori queda separat del primer i, entre tots dos, un tercer cos permet l’entrada i acull el menjador i la cuina. Darrere d’aquestes peces hi ha el plató fotogràfic, de mesures determinades pel client. La secció de la coberta inclou l’entrada de llum zenital, a més d’una segona obertura, a ponent, que permet l’entrada a l’estudi de la llum càlida del vespre. El pavelló de convidats, una petita estructura de fusta, es troba a l’altre extrem del jardí.

A l'interior del recinte del Parc de Torreblanca es trobava, en un estat gairebé ruïnós, una antiga edificació. Un soterrani destinat a cellers i a sobre d'ell una nau de gran alçada destinada a usos agrícoles. El projecte proposa un edifici de nova planta que envolta l'antiga edificació. Es deprimeix el terreny mitjançant talussos enjardinats convertint la planta subterrània en el gran vestíbul i sala d'exposicions del nou edifici. A la planta superior s'ubica el saló de plens aprofitant l'antiga estructura d'arcs amb una nova coberta de secció esglaonada. Al seu voltant se situen les dependències del nou Consell. Un conjunt de buits realitzats a l'antiga estructura li confereixen una nova dimensió espacial reforçada amb el joc de llum natural.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar a Vallvidrera, a la parcel·la número 4 de la finca existent entre els carrers de l’Actor Morano i el traçat del funicular. La parcel·la està situada en una forta pendent amb problemes d’accessibilitat, amb orientació al nord-est encara que amb magnífiques vistes àmplies sobre un bosc proper a la ciutat. La casa es planteja en dos cossos paral·lels i escalonats a la pendent que construeixen un espai buit, orientat al sud, amb una visió llunyana d’una muntanya i el mar. Aquests dos cossos es connecten al nivell inferior organitzant a la part posterior el garatge i dependències annexes, i a la part del davant un espai lineal i continu: hall i zona per al joc, gimnàs amb vestuaris i sauna, i suite del propietari. Espais que es van comunicant mitjançant plafons corredissos i que es connecten a la piscina exterior. A la part superior del cos davanter es situa un gran espai destinat a sala d’estar-biblioteca-estudi que es connecta amb el nivell inferior mitjançant una escala oberta amb una claraboia zenital sobre el hall i una petita escala secreta oculta per un moble, que comunica la sala amb el dormitori del propietari. Al cos posterior es situa un petit menjador i la cuina. Entre aquests cossos i atravessant com un nexe d’unió es troba el pati, un petit cos envidrat que es pot obrir i s’incorpora a l’espai buit entre els dos volums. Aquest espai juga amb la llum mitjançant uns grans plafons mòbils al costat del mar i una pèrgola atirantada per unes catenàries de petites lamel·les de fusta que ofereixen una ombra més densa. El fons d’aquest espai, que s’incorpora la cuina, es troba la muntanya on s’hi ha plantat un bosc de bambús de canya negra. El jardí lateral que uneix aquest espai amb el nivell inferior de la piscina, queda conformat per un altre bosquet de bambú de canya blanca. Finalment, a la part superior del cos del darrera es troba la suite de convidats, comunicada mitjançant una escala que entrellaça els tres nivells.

El projecte sorgeix de la decisió d’ubicar els estudis de cine ARRUGA en un polígon industrial de la perifèria de Barcelona en considerar la producció de pel·lícules i espots publicitaris com una activitat industrial. Així un edifici destinat a albergar una activitat creativa es veia confinat a conviure en un món gris i mut, sense llenguatge... fàbriques i magatzems amb activitats horàries típiques dels polígons industrials. Davant la impossibilitat de generar un llenguatge amb els seus “veïns” l’edifici es converteix en imatge i reflex de la seva pròpia essència, mostrant-se així de l’única manera possible: un edifici per fer pel·lícules. En fer-se fosc la façana principal es converteix en un tros de cel·luloide esdevenint en cinema la mateixa activitat de l’edifici tal com la producció, post-producció, realització, etc. La resta del programa es queda ocult rere la caixa cega; càsting, vestuari, attrezzo, magatzems muntatges, tallers, camerinos i serveis. Finalment, el gran espai destinat al plató cinematogràfic se’ns presenta en la seva forma més neutra. La construcció (materials, estructura i instal·lacions) d’aquest espai es posa al servei de l’activitat principal reforçant la neutralitat del projecte. L’edifici es constitueix amb tècnica i preus de nau industrial; una estructura d’acer exposat amb protecció contra incendis, forjats decks de planxa nervada, murs en bloc de formigó, paviments de formigó polit, instal·lacions vistes i façana de taulells ciment-fusta. El projecte incorpora com a element extern una plantació lineal de populus teixana a poca distància de la façana principal. Aquesta formació vegetal ens rebel·la un nou espai intersticial negatiu de l’interior. Aquest espai relaciona l’activitat interna amb l’espai exterior al mateix temps que utilitza llur condició canviant. A l’estiu un espès matalàs verd protegirà del sol, la tardor canvia de color i purga les fulles, a l’ hivern es converteix en un reflex sobre la gran finestra envidrada i a la primavera anirà mostrant els diferents colors verds. Entre aquesta pantalla d’arbres i el carrer del polígon es concep un espai obert destinat a l’arribada i circulació de vehicles. Finalment, en un polígon industrial una caixa gris planteja una qüestió d’arquitectura; la tensió entre l’ envoltori i l’espai intern articulat per la llum.

Situat al carrer de Roger de Llúria 108, proper a la seu del Col.legi d’Advocats de Catalunya, el local existent es desenvolupa en planta baixa, una planta soterrani parcial i d’escassa alçada i unes petites depèndencies d’altell, també d’alçada reduïda, i amb problemes d’utilització, donat els elements estructurals (jàsseres i bigues). El local té una configuració estreta i fonda (51,5 ms) amb poca façana al carrer i mancança de patis intermedis. El projecte proposa una intervenció limitada en extensió, però, que canvia de manera radical la percepció espaial del local existent. També el projecte pretèn optimitzar l’ús dels diferents espais, ordenant per zones les diverses activitats. Un primer espai d’accés, aprofitant les condicions de les dues obertures de façana, d’accedir a un primer àmbit, i tot seguit entrar i reconeixer tota la dimensió de la intervenció. La segona obertura de façana a l’eix del local, es converteix així, en un ull que permet il.luminar i visualitzar des de l’exterior l’espai central. El nom i anagrama de l’entitat es situarà al vidre. La zona central, que recull la intervenció radical esmentada que consisteix en obrir un buit al terra i forjat de la planta baixa de 9,5 x 3 mts., la qual cosa permet comunicar espaial i visualment les zones d’atenció als mutualistes ubicades al nivell d’accés i les zones de consultes mèdiques ocasionals situades a la planta inferior, en la que, mitjançant una petita excavació s’obté l’alçada necessària (2,50 ms). Aquest buidat espaial comunica visualment l’altell destinat a arxiu i lleure del personal, amb una passarel.la suspesa. Amb aquesta intervenció es genera un espai a triple alçada que recull els elements de circulació : escala-rampa, passos, escales i passarel.les, comunicant visualment les zones d’atenció al públic, treball, consultes i arxiu. Finalment, a la part posterior del local es situen les dependències de direcció i la gran sala de reunions, donant a l’espai interior de mansana, que gaudeix de la possibilitat d’il.luminar amb grans claraboies de llum zenital practicades a la coberta. Al fons del local, realitzem una petita terrassa-pati-jardí en relació amb aquest espai intermedi amb llum zenital, que connecta les dependències de direcció per optimitzar les condicions de claror i confort provocant atractives vistes al pati enjardinat. Tot un conjunt d’activitats complementàries, serveis, depèndencies d’instal.lacions, magatzems, sortides d’emergència, etc.. es van col.locant estratègicament en espais intermedis del projecte, resolent temes de seguretat i evacuació.

L'edifici seu de Fisersa ubicat en un polígon industrial, a la carretera de Figueres a Roses, ocupa una extensió davant del recinte firal, veí a altres edificis industrials i magatzems. La complexitat del programa comporta una organització de ledifici en cinc zones diferenciades: la primera més representativa i datenció al públic amb un gran vestíbul, una sala de conferències, àrea dexposició i zones d'atenció al públic. A la planta superior s'organitzen les àrees de gerència, administrativa per seccions, sales de reunió, arxius, serveis... Una tercera zona destinada a dependències dels treballadors, vestuari, tallers i magatzems amb accés rodat, i finalment una última destinada al parc mòbil, aparcaments d'autobusos així com la neteja i el manteniment. L'heterogeneïtat del programa ens va incitar a projectar l'edifici de forma unitària, incloent-hi totes les parts i seccions dins d'un volum que ocupa la totalitat del solar i adopta un cert caràcter simbòlic d'edifici públic però es construeix com un edifici industrial, tant a les solucions constructives com en el vostre pressupost. La potència i l'opacitat de la seva volumetria contrasten amb l'amabilitat i la profusió de llum natural del seu espai interior. Una llarga obertura ambigua a la façana del pati destinada a vehicles mostra l'essència de l'edifici al servei de la ciutat, tal com havia demanat el client.

El Jardí Botànic de Barcelona s’estén per la banda superior de la muntanya de Montjuïc que mira a Barcelona, i té unes vistes espectaculars sobre la ciutat. Es tracta d’un jardí on conviuen, ordenades per àrees geogràfiques, espècies vegetals de les zones del món on es dóna clima mediterrani. Per tant les espècies que hi trobem s’aclimaten bé a la ciutat i es poden exhibir a l’aire lliure. El jardí es crea acomodant una geometria de camins entrecreuats entre si formant triangles (s’hi pot distingir clarament un circuit principal que fa la visita molt fàcil) adaptada d’una manera molt natural a una falda amb pendents desiguals. Aquest ordre geomètric poderós va servir als arquitectes per a ordenar el parc d’entrada, i es veurà substituït, amb el temps (ja passa a algunes zones del parc) per un ordre vegetal que és el resultat d’una plantació intel·ligent de sotabosc, arbustos i arbres que amb el temps aniran creixent i donant a tot el conjunt un ordre natural tan lògic com l’artificial. Els dos conviuen, actualment, a la perfecció en diverses zones del parc. La paleta de materials artificials és bàsica: tanques de fusta, ferro oxidat i formigó. Els edificis auxiliars es construeixen, també, amb aquests materials. Cal destacar el bellíssim institut que corona el parc, un prisma que levita a uns metres de terra i que deixa una finestra correguda de ferro rovellat com a mirador privilegiat de la ciutat. El conjunt constitueix un dels espais urbans més bells de la ciutat, i la multiplicitat de recorreguts que crea la seva geometria de camins en fa un lloc molt agradable per a fer-hi una estada llarga.