El projecte consistia d'ubicar un conjunt residencial a una finca enjardinada amb un fort pendent situada al afores de Barcelona. El pas previ va consistir en ordenar uns volums a la secció del terreny preservant les masses arbòries. Analitzant avui el projecte realitzat al principi de la dècada dels anys setanta observo com aquells edificis escalonats contra el pendent de la muntanya -projectats amb la vista posada en Coderch, per a mi l’últim gran mestre i que foren construïts amb maó artesanal, fusta de melis i xemeneies de ferro negre que sorgeixen entre els pins- suporten bé el pas del temps. Les plantes han anat cobrint les façanes escalonades com una prolongació del jardí i, juntament amb la noblesa dels materials emprats, han contribuït a aquesta bona permanència al llarg del temps.

El terreny, d'unes 12 Ha, cau en suau pendent cap al sud, i el parc es configura sobre un circuit amb tres parts diferenciades: l'orientada al sud, on es trobava l'antic palau, que es reconstrueix amb vegetació en forma de laberint, envoltat de palmeres, xiprers i parterres; la zona del llac, amb pèrgoles, illes, grutes amb una imatge romàntica que recorda les novel·les de Stevenson, i la zona d'avingudes amb xiprers, estàtues i àrees pavimentades a l'aire lliure. En elles se situa un conjunt d'elements a manera d'episodis, com un teatrí, bar, grades, grups de bancs, etc ... que fomentaran la possibilitat de múltiples activitats. Les obres han mantingut i potenciat els valors actuals de la finca, cosint les diferents zones amb una avinguda arbrada creant un segon parc estoig del primer, mitjançant una geometria de trapezis aterrassats, alternant places arbrades amb roserars protegides del soroll i el vent mitjançant talussos enjardinats amb enfiladisses. Així mateix, es crea un gran saló a l'aire lliure amb formacions de plàtans, plantats seguint les lleis de la perspectiva que dóna com a resultat l'obtenció d'un sense nombre d'avingudes parabòliques, reforçant la geometria i les dimensions de l'espai destinat, juntament amb la pineda i els jardins, a l'ús de grans masses de gent.

La casa se situa entre dos carrers a cotes molt diferents, i amb accés des del carrer superior. Així, la terrassa d’accés revesteix un caràcter especial, amb la vista al fons d’una roca triangular molt significada. L’emplaçament del programa es fa distribuint els diferents usos entre els dos nivells existents, estrets i molt allargats. La força de la secció s’expressa en els diferents materials emprats a les successives filades, des de la pedra tosca de la part baixa fins a la delicada construcció de maó de l’entrada, coronada per un triangle de coure i vidre, metàfora de la illeta que inspira tota la casa.

El projecte es situa a una àrea de grans transformacions responent a les diverses sol.licitacions de l’entorn. Al costat nord s’alça un edifici de grans dimensions de traçat orgànic al que es reforça la linealitat, va adaptant-se al desnivell del terreny i oferint-se com element de tancament del conjunt des d’una perspectiva llunyana. Tancant els laterals de les places, dos conjunts lineals de doble bloc, de diferent secció i crugía, recullen a l’interior del pati els nuclis de circulació vertical. Un petit bloc lineal de baixa alçada va cosint els diferents edificis tancant l’àmbit de les places i fent de sòcol i suport a les dues torres aïllades.

La construcció de l’espai interior és el resultat d’un conjunt d’operacions projectuals i constructives. La primera d’elles consisteix en lliscar l’encofrat de les plantes d’habitacions formant un joc de poligonals que van facetant i reglant les diferents superfícies que componen la primera façana interior. Aquest conjunt de plans que dinamitzen l’espai ajuden a controlar l’acústica del gran vestíbul. Aquest primer tancament es construeix mitjançant unes cornises de formigó i unes baranes realitzades en dos plans, un de vidre i un altre d’elements d’alumini fos, que mantenint la seva qualitat diàfana i cristal·lina, eviten els problemes de vertigen, els de neteja, els de manteniment i el recanvi de les seves diferents peces. Dues ranures, una d’il·luminació i l’altra per a injecció d’aire que pressuritza els passadissos, completen aquesta primera membrana. Aquesta façana es complementa amb l’interior que tanca les habitacions formada per les superfícies el·líptiques que tanquen els banys, recobertes de làmines corbes de aulocobond i els pilars cilíndrics folrats en palma de caoba d’igual secció en tota la seva alçada, que recullen les entrades de les habitacions. La segona operació projectual es desenvolupa a la secció. Aquest espai s’estructura verticalment en tres parts: l’inferior de 10 m d’alçada, rematada per unes superfícies corbes inclinades que corresponen al tancament de les plantes tècniques i que per la seva condició lleugerament voltada reforça la personalitat d’aquest primer nivell que disposa també d’una climatització diferenciada. El segon nivell que forma part d’un altre pla visual es constitueix per les dotze plantes d’habitacions que configuren la part central de l’espai de 42 m d’alçada mitjançant el joc de poligonals. Finalment les dues plantes reculen permetent l’entrada de llum i sortida de fums, que convertiria aquest espai, en cas d’incendi, en un pati obert zenitalment. Les últimes plantes amb el traçat corb i els ampits opacs actuen com a remat de tot aquest espai. La il·luminació s’aconsegueix amb un gran vitrall mirant a nord i es rigiditza amb uns nervis trencats i horitzontals. Un conjunt de perfils metàl·lics fan els nusos i, en el seus plecs hi ha la fusteria metàl·lica estructural que suporta els vidres. Una marquesina travessa el vitrall per recollir l’accés i arribada de cotxes. Aquest gran vitrall i les obertures a les cobertes il·luminen amb llum de nord el vestíbul fent innecessària la llum artificial. Això fa que la percepció espaial sigui inversa durant la nit o el dia. Quan és de dia l’espai es projecta vers l’exterior accentuant la llum natural les facetes , les arestes i els plans. A la nit el procés s’inverteix, l’espai es tanca en si mateix, la llum artificial marca i segueix les línies i el vitrall que reflexa l’interior i deixa veure les llums emblemàtiques de la ciutat. A les bandes del vitrall es situen dues grans pantalles de formigó realitzades amb encofrat lliscant i que contenen a l’interior totes les instal·lacions verticals servint a cada planta de connexió i tancament de circuits. Aquestes parets comprenen la climatització, extracció i renovació d’aire als banys, evacuació de gasos i els conductes de les xemeneies, montacarros, montamaletes i conductes de roba, els offices de planta, escales d’emergència i instal·lació de seguretat. Aquests murs fan possible la relació entre els usuaris i totes les xarxes de serveis sense encreuaments, i conformen a l’exterior la façana principal d’accés, privant des de l’exterior la vista de les habitacions i provoquen un fort canvi d’escala que ajuda a situar l’edifici sobre el terreny.

A l'interior del recinte del Parc de Torreblanca es trobava, en un estat gairebé ruïnós, una antiga edificació. Un soterrani destinat a cellers i a sobre d'ell una nau de gran alçada destinada a usos agrícoles. El projecte proposa un edifici de nova planta que envolta l'antiga edificació. Es deprimeix el terreny mitjançant talussos enjardinats convertint la planta subterrània en el gran vestíbul i sala d'exposicions del nou edifici. A la planta superior s'ubica el saló de plens aprofitant l'antiga estructura d'arcs amb una nova coberta de secció esglaonada. Al seu voltant se situen les dependències del nou Consell. Un conjunt de buits realitzats a l'antiga estructura li confereixen una nova dimensió espacial reforçada amb el joc de llum natural.

El projecte es basa en la remodelació de l’antiga fàbrica Sanglas i té com a objectiu recuperar la tipologia essencial de la fàbrica de riu de forma alta i allargada. Per aquest motiu s’han eliminat tots els afegits que desvirtuen la seva forma originària i s’ha afegit un nou cos vertical que continua i completa l’estructura de fàbrica de riu que concentra les parts necessàries per al funcionalment d’un museu contemporani: escales, ascensors, muntacàrregues, direcció i serveis. El nou cos actua com a torre que connecta els tres nivells de l’edifici. Tota l’ intervenció atorga el màxim protagonisme al volum convertit en museu. L’accés principal es realitza a través de la plaça que crea la nova ampliació. En planta baixa i en el primer pis es distribueixen les peces del museu de la industria i de la història territorial. Al segon pis s’ubiquen la sala d’exposicions temporals, sala d’actes i el centre d’estudis de riu. L’arquitectura, amb aquesta juxtaposició d’allò històric i allò modern, es convertirà en el primer ingredient que explica els continguts del museu i, al mateix temps, en la primera peça del futur parc del riu Ter.

A la nova Diagonal de Barcelona enfront del Parc Central projectat per Jean Nouvel a l’extrem del braç nord de l’illa, s’ubica un edifici residencial que atén a la doble condició, per un costat com a front d’una illa oberta al Pla Cerdà i per l’altre al de peça autònoma. Sis habitatges per planta articulats per un corredor en zig-zag que uneix els dos nuclis de circulació vertical i projecta cap a l’exterior l’espai comunitari i la llum. Els habitatges es doten d’uns espais intermedis que s’obtenen en base a un encreuament dels diferents plans de la façana, en el que les persianes corredisses es distribueixen a la cara interior i exterior mantenint d’aquesta forma la privacitat i el control lumínic però al mateix temps ajudant a aconseguir espais oberts que relacionen l’exterior i l’interior, fent innecessaris els panells de separació dels habitatges. La configuració de l’edifici permet una gran varietat de tipologies. Aquesta versatilitat es plasma en l’aparició d’habitatges de desenvolupament en una planta, d’1, 2 i 3 dormitoris. La volumetria queda definida pel tractament de la pell exterior. Unes costelles d’acer pintat en negre configuren l’ envoltori de l’edifici, a la vegada que es resolen el trenat de les corredisses de lamel·les metàl·liques i el pla interior de vidre en tot el perímetre de la façana. Únicament es produeixen les zones de fractura de la pell als espais ocupats per les escales.

La proposta del projecte consisteix en efectuar una rehabilitació integral d’un edifici situat al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Rosselló a l’Eixample. L’edifici estava destinat a oficines i es proposa canviar el seu ús a habitatges en les plantes superiors i a locals comercials a la planta baixa i altell. La planta s’organitza en apartaments de 60 i 100 m2, d’1 i 2 dormitoris amb espais diàfans, cuines incorporades a l’espai final, plafons mòbils i un petit espai intermedi amb diferents filtres que separa l’habitatge del carrer. Els apartaments en xamfrà adopten geometries en concordança amb la seva situació. Tal rehabilitació comporta l’enderrocament i obra nova de la façana -mantenint únicament l’estructura de forjats actuals així com nous nuclis verticals de comunicació i cobertes- retallant les voladesexistents de manera que la façana resultant sigui una suma de diferents pells 50% opac i 50% vidre, tal com es preceptiu a l’Eixample, alternades per capes que puguin lliscar,permetent combinacions de llum natural per als pisos i gran dinamisme formal de la façana. Un marbre translúcid de 5 mm en la pell més externa que té l’efecte de deixar passar la llum durant el dia i durant la nit mitjançant una il·luminació estratègica amb LEDs, actua de llum.

El projecte de remodelació de l’estació de Llucmajor tracta essencialment de treure el màxim partit als seus espais connectant-los entre si, eliminant barreres, tant de trànsit com de visió, i emfatitzar l’alçada que ja tenen les andanes i vies, per així engrandir i dignificar l’estació. El projecte opta bàsicament per la utilització d’un sol material, el terratzo i un sol color, el blanc, com a revestiment de tots els paraments en tots els àmbits de l’estació. Únicament en sostres i algun parament en concret serà l’acer, vitrificat en paraments verticals i galvanitzat en sostres, el que ajudarà a tancar aquests espais per aconseguir sostres permeables amb una sensació de dinamisme i lluminositat.

En un dels accessos principals de Barcelona, integrada a l’operació de la cobriment de les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i la reconversió dels antics tallers, apareix una pastilla, resultant de la intersecció de les trames dels teixits urbans dels barris de Sarrià i de Tres Torres conjuntament amb la Via Augusta; generant així un gran espai públic, que en un futur resoldrà a mode de frontissa el desnivell existent entre ambdós barris. A la cruïlla de Via Augusta amb els carrers de Vergòs i Cardenal de Sentmenat emergeix el conjunt dels edificis de les Seus Corporatives de GISA i FGC que, malgrat a lo restrictiu del planejament amb una volumetria específica marcada, resulten d’una tasca d’integració urbana, atorgant-los el caràcter propi dels edificis institucionals: emblemàtic, a la vegada que amable i funcional. El programa funcional es resol mitjançant plantes diàfanes orientades vers l’espai públic resultant entre ambdós edificis i, despatxos als perímetres exteriors. La modulació de façana està molt el·laborada per tal de flexibilitzar i donar versatilitat a la distribució interior. Un minuciós estudi dels detalls, amb solucions constructives molt cuidades, resol tota la pell exterior amb un únic mòdul d’alumini anoditzat extrusionat.

L’hotel s’emplaça a l’antiga seu del Banc de Sabadell. És una obra de rehabilitació que manté l’edifici original com a memòria d’un temps en què el passeig de Gràcia era, exclusivament, seu de bancs i comerços locals, amb un caràcter molt allunyat del que té avui dia. L’edifici original es va bastir l'any 1955 i és obra de l’arquitecte Galíndez, col·laborador habitual del banc. Presenta una façana de granit i pedra de figueres, molt dura, estrictament simètrica, de vuit alçades al cos central. Aquesta façana es manté ben restaurada, amb unes finestres noves adequades al nou ús d’hotel de luxe. Només s’ha intervingut al sòcol. Amb només tres operacions, l’edifici ha pogut allotjar al seu si el nou programa i millorar, a més, la relació amb el passeig de Gràcia i l'encaix amb la ciutat. La primera és el sòcol. Es defineix una porxada amb botigues i un accés central mitjançant una passarel·la en pendent que supleix l’escala imperial original. La recepció se situa a l’entresolat, al fons del solar. El camí d’accés és totalment públic. La segona és un bellíssim atri a tota alçada de l’edifici, que en facilita la percepció global, organitza les plantes de les habitacions i il·lumina la passarel·la d’entrada i crea un accés espectacular. La terceraconsisteix en una façana totalment nova que dóna al pati interior de l'illa, abocada a un jardí dissenyat per Bet Figueras. Els interiors, realitzats en col·laboració amb Patricia Urquiola, són d’un disseny cal·ligràfic, delicat, sensible, que juga amb el matís de les llums i amb la sensualitat dels espais. El color blanc, les llums indirectes i matisades, les gelosies, els mobles càlids per contrast són el leitmotiv de tots els espais de l’edifici, amb diverses parts públiques i visitables.

La casa es situa en una parcel·la urbana rectangular i neix d’una retícula que modula l’estructura tant en la planta com en el volum. Es separa del terreny percebent-la com un un cos suspès en el que els pilars i les jàsseres s’aprecien a l’exterior delimitant els plans de façana i comformant els volums. La col·locació de l’edifici pròxim al carrer permet alliberar una zona de jardí amb piscina vers l’interior d’illa. Els volums s’articulen segons les necessitats del programa i la configuració de l’espai interior per emfatitzar la relació amb els espais exteriors que és l’objectiu del projecte. Cada zona de la casa es perllonga amb un espai exterior de jardí, generant un recorregut perimetral en el que la vegetació és protagonista i introduint-se així visualment als espais interiors. Els perfils estructurals delimiten i tensionen els plans de façana que es composen per plens i buits portats fins al límit del perímetre. Aquest joc de les façanes i la volumetria permet que la llum incideixi d’una manera intencionada a l’interior rebent un joc de llums i ombres canviants al llarg del dia. L’ús de pedra calcària blanca en els paraments cecs i les grans vitreres realitzades per Vitrocsa es resolen amb una estructura en tancaments mínims que li otorguen un caràcter lleuger.