-
Pont d'Isabel II
Josep Maria Faquinetto, Constantino Germán, Víctor Martí
L’embranzida il·lustrada de l’època isabelina introduí en nombroses ciutats d’Espanya la tendència al creixement i la racionalització urbans, i a Girona hi comportà, entre altres actuacions, equipaments com el teatre o la biblioteca, la reforma de trames insalubres, l’estesa del ferrocarril i l’obertura d’eixos com la calle del Progreso (1842, C. Nou). Aquest nou eix i accés urbà, promogut pels industrials adquirents del formidable convent de Sant Francesc, ja abatut, significà l’enderroc del pont gòtic homònim i la construcció del nou, projectat i morosament finançat per l’Estat com a part de la carretera reial. Germán projecta un aparell carejat de calcària local, exornat i amb tres arcs rebaixats, de traça clara i elegant, sobre dos massissos tallamars. R. Giralt hi reforma les baranes el 1926. En són un tret destacable l’ordre estricte i l’exacta estereotomia de la pedra, al pont mateix i en voreres i paviment. Fins a finals del s. xx les àrees d’imposta eren edificades.1849 - 1856
-
1849 - 1865
-
Passatge de la Banca
Al 1865-66 l'arquitecte Antoni Rovira i Trias projectà per a un grup de tres propietaris (Girona, Martorell i Casi) un passatge que, amb el nom de "Pasaje del Comercio", havia d'unir en forma de "L" la Rambla amb l'actual carrer Josep Anselm Clavé, tot formant una petita plaça octogonal irregular a l'angle. A la memòria presentada juntament amb el projecte, Rovira preveu una edificació de façanes unitàries. Tot i que ell mateix hi projectà una entrada, els edificis que es construïren el 1869-82 emmarcant-la, són obra d'Elies Rogent. Al fons de la placeta (amb el número 8 segons el parcel·lari, però amb el número 7 a la porta) hi ha l'antic edifici de la Banca del Crédito Docks –des del 1973 ocupat pel Museu de Cera–, amb una curiosa façana de marbre convexa, d'acord amb tres costats de l'octògon. El conjunt és interessant com a exemple d'un dels diferents tipus de passatge que s'obriren a la segona meitat del segle XIX a l'interior de la ciutat vella per tal d'obtenir més superfície edificable, i que constitueixen les reformes urbanístiques més importants dutes a terme en aquella època al barri antic.1865 - 1866
-
Pont del Ferrocarril a Tortosa
Segueix la línia del ferrocarril, creuant just pel punt on comença el Parc de Teodor González. Té 224?m. de llargària i es divideix en 6 trams, separats per grans columnes ovals de formigó i carreus de pedra fonamentades per caixes de palastre. L'estructura que sustenta els raïls del tren és de grans bigues de ferro longitudinals que sustenten, a la vegada, els muntants. Aquests, de bigues en ziga-zaga, són reforçats amb noves bigues a cada banda. Els estreps de l'inici i final del pont són de maçoneria i carreus de pedra. Aquesta estructura és la que inspirà la dels dos ponts de vianants i vehicles que van existir abans de l'actual.1865 - 1868
-
1871
-
Passatge del Crèdit
El passatge del Crèdit es localitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona i va ser projectat per l'arquitecte Magí Rius i Mulet entre l'any 1875 i 1879. El passatge s'obre dins l'illa de cases definida pels carrers de Ferran, Avinyó, Baixada de Sant Miquel i la Plaça Sant Miquel; tot travessant-la longitudinalment i disposant de dues entrades afrontades, una des del carrer de la Baixada de Sant Miquel i l'altra des del carrer Ferran. L'accés al passatge es produeix en ambdues vies a través d'un gran arc de mig punt. Es tracta d'una entrada monumental, flanquejada per dues grans pilastres de pedra assentades a sobre d'un sòcol, amb fust decorat amb un seguit de petites plaques esculpides amb motius vegetals geomètrics i coronades per un gran entaulament. A sobre d'aquest, es desenvolupa un arc de pedra adovellat, flanquejat a sengles costats per dues pilastres i amb dos medallons on es disposa el bust de dues figures al·legòriques (Mercuri i Amèrica). A la banda del carrer Ferran, la rosca de l'arc es troba decorada amb un element metàl·lic, que a manera de reixa s'ancora a l'intradós de l'arc; a la rosca hi ha encastades unes lletres metàl·liques "PASAJE DEL CRÉDITO". Destaca d'aquesta entrada -i a diferència de la de la Baixada de Sant Miquel- l'existència d'un nivell construït a la zona de l'arc, que aprofita la llum d'aquest per disposar-hi la finestra que veiem avui dia. En relació amb aquest últim aspecte, s'ha de ressaltar el tipus de cobriment d'aquests trams que enllacen els dos carrers. Tots dos estan coberts amb un forjat de fusta amb cassetons, però d'alçària, estructura i acabament molt diferents. Tot sembla indicar, que el de la banda del carrer Baixada de Sant Miquel forma part del projecte arquitectònic original, amb un cassetonat de peces quadrangulars, que presenten al centre un floró -també de fusta- que combina formes quadrangulars i arrodonides al fullatge. Aquest sostre -que encara conserva testimonis de la policromia original- presenta un estat de conservació bastant deficient i actualment es troba protegit per una xarxa per tal d'evitar despreniments. Pel que fa al sostre de la banda del carrer Ferran, sembla formar part d'una reforma posterior ja que es tracta d'un cassetonat més senzill sense cap decoració i que es troba més baix que el de l'altra banda del passatge per tal de crear un nivell entremig que no existeix a la Baixada de Sant Miquel. Tot i això el seu estat de conservació és bastant deficient, en alguns punts han desaparegut algunes de les plaques de fusta deixant a la vista el revoltó de maó de pla del forjat que cobreix i hi ha d'altres zones, amb poca estabilitat i risc de despreniment del conjunt. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada a espai comercial i es caracteritza per la gran alçaria que presenta, amb sostres elevats i grans obertures emmarcades per pilastres de ferro que permeten disposar de grans finestrals que asseguren l'entrada de llum. Destaca la decoració amb petits mascarons que encara es conserven a alguns punts de la cornisa que remata la planta baixa. La resta de pisos són habitatges tot i que una part del conjunt acull actualment part de les instal·lacions de l'Hotel Rialto. Els diversos pisos disposen d'obertures al Passatge emmarcades per pilastres de pedra, de tonalitat blanca que contrasta amb el color vermellós del revestiment de la façana. Destaca el tractament i composició de les finestres a les dues façanes on es localitzen les entrades, amb un joc d'obertures decreixent cap als nivells superiors. Aquesta variació consisteix en què al primer pis la finestra disposa de tres grans obertures amb balcons, emmarcades per pilastres d'ordre jònic, mentre que al segon només en disposa de dos. El tercer pis, manté les dues obertures, però es redueix la seva alçària i amplada que és efectivament, menor al darrer nivell. Destaca també del conjunt la caseta de la porteria, localitzada a la zona descoberta del passatge i adossada a una de les façanes; està construïda en ferro, amb planta poligonal, coberta punxeguda i grans finestrals que permeten l'observació de tot el conjunt des del seu interior. Aquest conjunt és una de les obres més representatives de l'aleshores vigent arquitectura del ferro, material que es fa visible a les pilastres de la planta baixa i combinat amb la pedra de la resta de la construcció. Apareix també emprat en els elements ornamentals (capitells, baranes...) que Rius combina amb recursos estilístics de tendències classicistes.1873 - 1876
-
Pont de les Peixateries Velles
A Girona, la companyia francesa Eiffel, que en aquell moment construïa les estructures per a la nova línia del ferrocarril, va obtenir la contracta per a l’execució de tres ponts, desbancant altres companyies catalanes. Dels tres que va bastir, només aquest conserva la configuració original. Cobreix 42 m de llum, amb un cantell de 3,5 m en gelosia de perfils en “L” i platabandes reblades. La il·luminació original fou substituïda, com també —i repetidament— el paviment. Va ser íntegrament restaurat el 1979. El seu paper urbà va començar arran del desenvolupament industrial del barri del Mercadal, i la restauració de les façanes del riu (1984-85) en va fer créixer la presència paisatgística.1876 - 1877
-
1888
-
1889 - 1901
-
Pont d'en Gómez
Aquest és un dels ponts que, de mitjan s. XIX a primers del XX , substituïren les passeres i els guals sobre arenys de la ciutat vella al Mercadal. La tradició dels aiguats féu buscar sempre el mínim destorb a la llera. A l’hora de reemplaçar un pont del 1852, el municipi abandonà la tecnologia de l’acer per arriscar-se amb un incipient formigó armat que, malgrat l’època, esgota les capacitats de la secció, d’una gran lleugeresa. Mentre el clima gironí ha estat boirós i carolingi, caminar-hi ha estat una experiència quasi evanescent.1914 - 1916
-
Carrer Sant Lluís
autoria desconeguda
Recorregut urbà de cases del primitiu estiueig envoltades de grans jardins. Convivència amb cases d'origen popular i torres d'estiueig més recents. Connexió amb passeig amb arbres i pont-mirador sobre el Funicular i Montserrat. Arquitectura de l'eclecticisme, modernisme i noucentisme. Els edificis que es troben a aquest carrer van ser construïts en general entre els anys 1880 i 1920.1880 - 1920
-
Pont Penjant d'Amposta
Va ser inaugurat, l'any 1921, per Primo de Rivera i projectat i dirigit per Eugenio Ribera, enginyer innovador en el camp del formigó armat i les estructures metàl·liques. El pont, muntat sobre dues pilastres de 24 m d'alçada, va ser el de llum mes gran del país fins fa poc temps. Amb l'adaptació a les noves sol·licitacions de tràfic, va perdre en claredat conceptual. A les terres ebrenques hi han altres ponts dignes d'admiració: el Pont de l'Estat (pioner en l'ús de l'estructura mixta acer-formigó) i el Pont del Mil·lenari (plenament integrat al paisatge), ambdós a Tortosa.1921
-
Pont del Torrent de l'Illa
Pont de tres arcs, el central, força gran, està recolzat sobre dues pilastres. Tota l'obra de fàbrica és una combinació de maó vist i pedra carrejada. Les baranes, col·locades anys després de la inauguració, són de ferro colat. És construït sobre el torrent de l'illa i serveix d'unió entre els nuclis del Bruc de Baix i el de la Parròquia. L'obra fou impulsada per J.Casas i Chocomeli, que era alcalde del Bruc. El projecte fou redactat el 1916 a partir d'un acord del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya del 1915. Les obres començaren al 1917, foren represes el 1921 i finalitzades el 1922. És propietat de la Diputació provincial de Barcelona i travessa la riera de Can Dalmasses, servint de nexe d'unió. En el moment de la seva construcció era l'obra de fàbrica amb una llum més ample del que mai s'havia fet a Catalunya.1917 - 1922
-
1925
-
1939 - 1941
-
1940 - 1941
-
Barri de la Colònia de Santa Maria
autoria desconeguda
Barri situat en un turó, avui integrat ja amb la resta del poble. Va néixer com a barri obrer a principis de segle, vinculat a l'empresa minera que fins ara n'era la propietària. De tipologia regular, és format per un carrer transversal a banda i banda del qual s'obren un seguit de carrers on s'arrengleren els edificis; els plànols per a la seva construcció vingueren fets des de Bèlgica (lloc d'origen dels propietaris de les mines). Els habitatges obeeixen a diferents tipus constructius, i són destinats també a gent diversa: a la part alta hi ha els blocs rectangulars de els famílies dels miners, que són de totxo vist, amb dos pisos per planta. Una mica més avall hi ha unes torres amb jardí, també de totxo vist, per als treballadors de més categoria; més avall encara, unes altres torres (més sumptuoses) també de totxo vist són per als executius. Malgrat la diferencia de les construccions, el conjunt té un aire d'unitat aconseguit amb el material. Amb tot, el conjunt es diferencia bastant de la resta de la tipologia i les construccions del poble. Les construccions neixen a la 2ª dècada del segle XX. L'any 1982 l'empresa va posar a la venda totes les vivendes, les quals han sigut comprades a baixos preus pels seus habitants. Fins ara els edificis i el terreny era propietat de l'empresa de les mines de potassa del poble.s. XX (primera meitat)
-
1947 - 1951
-
1950 - 1951
-
1949 - 1954
-
Passeig Picasso
B01 Arquitectes, Roser Amadó i Cercós, Lluís Domènech i Girbau
El passeig Picasso va ser una de les primeres actuacions de l’Ajuntament de Barcelona del període democràtic. Es tractava de rehabilitar una zona malmesa pels camions que servien a l’antic mercat del Born. L’estudi comprèn la rehabilitació i reutilització dels porxos de Fontseré, la urbanització del Passeig en dues franges corresponents al tràfic rodat i al de vianants i l’obertura d’una nova porta al Parc. En l’eix transversal al Passeig que comunica visualment el Mercat del Born amb el magnífic edifici de l’Umbracle es situa el monument: Un cub de vidre de 5 mts. d’aresta que flota sobre un llac, albergant els mobles antics traspassats per bigues de ferro, segons la al·legoria imaginada per Antoni Tàpies. Unes llargues peces d’aigua protegeixen les pistes de petanca i els bancs de la zona de vianants on es replanten els plàtans desapareguts. Davant de l’edifici del Restaurant del Parc de Domènech i Montaner es planten palmeres, sobre un existent parterre de gespa, relacionant-se amb el totxo vist del Castell dels Tres Dragons.1981
-
Reurbanització d'Ullastret
El projecte ha volgut, en primer lloc, explorar la possibilitat de la coexistència d'un enfocament sistemàtic, ordenat i abstracte amb una atenció sensible a cadascuna de les formes i llocs concrets que constitueixen la realitat.1982 - 1985
-
1986 - 1987
-
Port Olímpic
MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina, Albert Puigdomènech i Alonso
Es tracta d'un port que ha de complir tres objectius: ser una bona base esportiva i de lleure marítim, acollir les complexes exigències de les competicions marítimes i, sobre tot, ser un bon escenari d'un nou centre d'activitat ciutadana, un focus actiu que reculli alguns dels aspectes vitalitzadors del nou barri de la Nova Icària. La làmina d'aigua del port es divideix en dos dàrsenes: la interior de 255 m.x193 m. i la exterior de 360 m. x 75 m. amb una capacitat total de 670 amarres. Entre les dos dàrsenes, el moll de serveis de 52 m. d'amplada, inclou un aparcament (180 places), una zona de reparació d'embarcacions i els serveis de recepció, control i subministrament de combustible. Al voltant d'aquestes dos dàrsenes s'organitza un gran espai perimetral que ha de servir per a les necessitats del port, però que ha de ser també un nou centre d'activitats urbanes. Aquest espai perimetral es subdivideix en dos nivells: els molls, entre les cotes 1,70 m. i 22,50 m. i el passeig elevat a la cota 7 m., aproximadament.1985 - 1991