Intro

Sobre el projecte

El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse Viu

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Helena Cepeda Inès Martinel

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.

Detall:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

Eliminar * Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Informació bàsica de protecció de dades

Responsable del tractament: Col·legi d Arquitectes de Catalunya 'COAC'
Finalitat del tractament: Tramitar la sol·licitud de còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d'aquells que es trobin en domini públic.
Legitimació del tractament: El seu consentiment per tractar les seves dades personals.
Destinatari de cessions o transferències: El COAC no realitza cessions o transferències internacionals de dades personals.
Drets de les persones interessades: Accedir, rectificar i suprimir les seves dades, així com, l’exercici d’altres drets conforme a l’establert a la informació addicional.
Informació addicional: Pot consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades en aquest enllaç

Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
  • Pont d'Isabel II

    Josep Maria Faquinetto, Constantino Germán, Víctor Martí

    Pont d'Isabel II

    L’embranzida il·lustrada de l’època isabelina introduí en nombroses ciutats d’Espanya la tendència al creixement i la racionalització urbans, i a Girona hi comportà, entre altres actuacions, equipaments com el teatre o la biblioteca, la reforma de trames insalubres, l’estesa del ferrocarril i l’obertura d’eixos com la calle del Progreso (1842, C. Nou). Aquest nou eix i accés urbà, promogut pels industrials adquirents del formidable convent de Sant Francesc, ja abatut, significà l’enderroc del pont gòtic homònim i la construcció del nou, projectat i morosament finançat per l’Estat com a part de la carretera reial. Germán projecta un aparell carejat de calcària local, exornat i amb tres arcs rebaixats, de traça clara i elegant, sobre dos massissos tallamars. R. Giralt hi reforma les baranes el 1926. En són un tret destacable l’ordre estricte i l’exacta estereotomia de la pedra, al pont mateix i en voreres i paviment. Fins a finals del s. xx les àrees d’imposta eren edificades.

    1849 - 1856

  • Hotel Les Quatre Nacions i Passatge Bacardí

    Francesc Daniel Molina i Casamajor

    Hotel Les Quatre Nacions i Passatge Bacardí

    El passatge Bacardí, ubicat al districte de Ciutat Vella, és un passeig cobert, apte exclusivament per vianants, que uneix la Rambla, a l'alçada del número 42, amb la plaça Reial. Aquest passatge fou construït a mitjan segle XIX junt amb l'edifici bastit en els números 40-42 de la Rambla per a Ramon de Bacardí, convertint-se en un dels primers passatges coberts de la ciutat. L'accés al passatge des de la Rambla es produeix per un portal resolt amb arc de mig punt. El portal està flanquejat per dues pilastres d'escàs relleu que s'alcen fins a l'alçada de l'inici de l'arc. A aquesta alçada s'hi emplacen sengles impostes de les quals es reinicien novament les pilastres fins a arribar a les mènsules de la balconada situada just sobre l'entrada al passatge. La porta pot ser tancada mitjançant una reixa de ferro forjat de la qual la part de l'arc és fixa i ornada amb motius geomètrics radials que surten d'un medalló central amb la lletra "R" i, sota, l'any "1856". La part de la porta disposa de dues fulles amb austers barrots verticals. L'accés des de la plaça Reial es realitza des d'un portal similar si bé de factura una mica menys elaborada. Ja a dins el passatge compta amb dos trams diferenciats per la seva coberta. El tram més pròxim a la Rambla està cobert a l'altura del sostre de l'entresol per un embigat paral·lel al carrer que suporta l'edifici superior; en canvi, la meitat més pròxima a la plaça Reial està coberta per un envidriat a l'alçada de la coberta que dona llum a tot l'espai. Els baixos i les finestres dels entresols situats a banda i banda al llarg del passatge presenten una uniformitat que donen coherència al conjunt. Totes les portes de comerç i la finestra de l'entresol situada al seu damunt segueixen un patró que es repeteix al llarg de l'espai. Cada obertura comercial i la finestra de l'entresol estan flanquejats per sengles pilastres amb una basa de més volum que la resta de l'element, un fust amb el tram inferior amb solcs verticals i el superior llis, amb un únic rectangle en relleu, coronat per un capitell jònic. A aquesta alçada dues escultures de nens suporten el guardapols que cobreix la finestra. Entre la finestra i la porta inferior hi ha l'espai en què, originalment, aniria el nom del comerç. Les baranes de les finestres són de ferro forjat. Un dels elements més destacables d'aquest passatge és la galeria que la travessa en paral·lel al carrer a mitjana alçada del recorregut. Està fabricada amb estructura de ferro, de la que destaquen unes elaborades mènsules i totalment envidriada.

    1849 - 1865

  • Passatge de la Banca

    Antoni Rovira i Trias

    Passatge de la Banca

    Al 1865-66 l'arquitecte Antoni Rovira i Trias projectà per a un grup de tres propietaris (Girona, Martorell i Casi) un passatge que, amb el nom de "Pasaje del Comercio", havia d'unir en forma de "L" la Rambla amb l'actual carrer Josep Anselm Clavé, tot formant una petita plaça octogonal irregular a l'angle. A la memòria presentada juntament amb el projecte, Rovira preveu una edificació de façanes unitàries. Tot i que ell mateix hi projectà una entrada, els edificis que es construïren el 1869-82 emmarcant-la, són obra d'Elies Rogent. Al fons de la placeta (amb el número 8 segons el parcel·lari, però amb el número 7 a la porta) hi ha l'antic edifici de la Banca del Crédito Docks –des del 1973 ocupat pel Museu de Cera–, amb una curiosa façana de marbre convexa, d'acord amb tres costats de l'octògon. El conjunt és interessant com a exemple d'un dels diferents tipus de passatge que s'obriren a la segona meitat del segle XIX a l'interior de la ciutat vella per tal d'obtenir més superfície edificable, i que constitueixen les reformes urbanístiques més importants dutes a terme en aquella època al barri antic.

    1865 - 1866

  • Pont del Ferrocarril a Tortosa

    Pont del Ferrocarril a Tortosa

    Un primer pont metàl·lic fou projectat per l’enginyer i Premi Nobel de Literatura (1904), José Echegaray Eizaguirre. Inaugurat l’any 1868, en destacaven les historicistes i aparellades columnes dòriques que el sostenien. Degut a la seva perillosa estretor, fou profundament remodelat l’any 1913 tot substituint els suports clàssics per les actuals piles de pedra on descansa una biga-calaix metàl·lica, reblada i dimensionada per a una amplària de doble via. El tram més afectat pels bombardejos de la Guerra Civil fou reconstruït amb perfils metàl·lics que minvaren la seva alçària. Amb el desmantellament de part del by-pass ferroviari de Tortosa, el popularment conegut com a ‘pont roig’ es va condicionar per a ús turístic esdevenint el punt de partida de la Via Verda la qual recicla el traçat de l’antic ferrocarril de la Val de Zafán entre Tortosa i el Baix Aragó.

    1865 - 1868

  • Passatge de la Pau

    autoria desconeguda

    Passatge de la Pau

    El passatge de la Pau és el resultat d'una intervenció urbanística de la segona meitat del segle XIX en el barri gòtic de Ciutat Vella. El conjunt edificat forma una unitat formal arquitectònica que té per objectiu aconseguir un nombre important d'habitatges de nova planta en una parcel·la reduïda, mantenint unes condicions d'habitabilitat òptimes. El passatge de la Pau passa pel mig d'aquest conjunt mantenint la continuïtat urbana dels vials, la qual només es veu alterada en alçada, ja que parts de l'edificació passen d'una banda a l'altre del passatge. L'edificació està formada per dos volums principals a banda i banda del passatge. Tres cossos a manera de pont uneixen els dos volums formant dos espais oberts sense afectar el pas a través del passatge. Aquesta curiosa tipologia d'espais queda emfatitzada pel fet que en els extrems, a l'entrada i la sortida, els cossos alçats s'integren de tal manera en la façana a carrer que l'accés al passatge queda limitat a simples portals. Aquesta circumstància no impedeix que hi passin vehicles pel passatge. Els edificis són de planta baixa i quatre pisos. Els cossos alçats són de tres pisos i s'aixequen des del segon pis quedant alineades les seves cornises amb la resta dels volums principals en tot el seu perímetre. D'aquests dos volums el d'orientació est és més ample, ja que disposa de sis crugies, essent l'altre força més estret amb només dues. Les edificacions tenen el seu accés des de l'interior del passatge excepte el número 12 que el té des de l'exterior. Fins i tot hi ha un accés des del Carrer Josep Anselm Clavé i un altre des del Carrer Sils. Tots dos volums edificats són força densos en edificabilitat, per això estan perforats per una sèrie de petits patis que aporten ventilació i també llum a les estances secundàries que no tenen façana. De manera similar diverses caixes d'escala articulen els accessos als pisos i els connecten amb els vestíbuls. La planta baixa està ocupada totalment per locals comercials i els vestíbuls. Pel que fa a les façanes, l'aspecte que més les caracteritza és l'estricta unitat formal i estètica de totes les façanes i les estudiades relacions geomètriques que les articulen. La façana més important és la que dona al carrer Josep Anselm Clavé. Aquesta està formada per una retícula d'obertures; portals de mig punt en planta baixa i balcons sortint en els pisos superiors. Aquesta retícula es veu trencada per un portal de doble alçada en forma d'arc que dona pas al passatge. Aquest element arquitectònic és força protagonista en disposar d'arquivoltes recalçades en dues pilastres de dimensions considerables. Aquest arc està envoltat per un entaulament coronat per cornisa amb dentell. En el fris apareix un rètol de lletres metàl·liques indicant el nom del passatge en castellà. La resta d'obertures són de geometria senzilla i disposa de més motllures neoclàssiques, balcons de llosana de pedra i baranes de ferro. La façana de l'accés nord pel carrer de Sils també disposa d'un portal d'accés i l'element arquitectònic que el conté és similar a l'anterior però amb la particularitat que aquest ocupa tota l'alçada de l'edifici. Apareixen pilastres a banda i banda del balcó central a cada un dels nivells fins a arribar a la cornisa on es transforma en un frontó semicircular amb mènsules i un escut central. En aquesta façana les obertures són balcons només en l'element central i la resta són finestres. Les façanes interiors són d'igual senzillesa i rigor compositiu. Totes les obertures són balconeres i segueixen també una retícula geomètrica homogènia formada pels eixos de balcons i unes petites cornises que marquen els forjats de l'edifici. Menció especial mereixen els balcons del principal que tenen una llinda amb decoracions vegetals neoclàssiques. Les cobertes són planes amb terrat. Les façanes estan rematades per cornises i ampits de formes neoclàssiques. Cal esmentar els falsos sostres dels cossos volant que estan decorats amb decoracions de guix policromes excepte la de l'extrem sud que ha desaparegut mostrant al descobert les bigues de fusta i els revoltons de maó. Com a element arquitectònic a destacar trobem una reixa fixa però elevada en la zona de l'intradós de l'arc just en la línia d'arrencada. Els materials de la façana són d'obra de fàbrica revestida de morters amb emmarcaments de pedra tallada.

    1871

  • Passatge del Crèdit

    Magí Rius i Mulet

    Passatge del Crèdit

    El passatge del Crèdit es localitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona i va ser projectat per l'arquitecte Magí Rius i Mulet entre l'any 1875 i 1879. El passatge s'obre dins l'illa de cases definida pels carrers de Ferran, Avinyó, Baixada de Sant Miquel i la Plaça Sant Miquel; tot travessant-la longitudinalment i disposant de dues entrades afrontades, una des del carrer de la Baixada de Sant Miquel i l'altra des del carrer Ferran. L'accés al passatge es produeix en ambdues vies a través d'un gran arc de mig punt. Es tracta d'una entrada monumental, flanquejada per dues grans pilastres de pedra assentades a sobre d'un sòcol, amb fust decorat amb un seguit de petites plaques esculpides amb motius vegetals geomètrics i coronades per un gran entaulament. A sobre d'aquest, es desenvolupa un arc de pedra adovellat, flanquejat a sengles costats per dues pilastres i amb dos medallons on es disposa el bust de dues figures al·legòriques (Mercuri i Amèrica). A la banda del carrer Ferran, la rosca de l'arc es troba decorada amb un element metàl·lic, que a manera de reixa s'ancora a l'intradós de l'arc; a la rosca hi ha encastades unes lletres metàl·liques "PASAJE DEL CRÉDITO". Destaca d'aquesta entrada -i a diferència de la de la Baixada de Sant Miquel- l'existència d'un nivell construït a la zona de l'arc, que aprofita la llum d'aquest per disposar-hi la finestra que veiem avui dia. En relació amb aquest últim aspecte, s'ha de ressaltar el tipus de cobriment d'aquests trams que enllacen els dos carrers. Tots dos estan coberts amb un forjat de fusta amb cassetons, però d'alçària, estructura i acabament molt diferents. Tot sembla indicar que el de la banda del carrer Baixada de Sant Miquel forma part del projecte arquitectònic original, amb un cassetonat de peces quadrangulars, que presenten al centre un floró -també de fusta- que combina formes quadrangulars i arrodonides al fullatge. Aquest sostre, que encara conserva testimonis de la policromia original, presenta un estat de conservació bastant deficient i actualment es troba protegit per una xarxa per tal d'evitar despreniments. Pel que fa al sostre de la banda del carrer Ferran, sembla formar part d'una reforma posterior ja que es tracta d'un cassetonat més senzill sense cap decoració i que es troba més baix que el de l'altra banda del passatge per tal de crear un nivell entremig que no existeix a la Baixada de Sant Miquel. Tot i això el seu estat de conservació és bastant deficient, en alguns punts han desaparegut algunes de les plaques de fusta deixant a la vista el revoltó de maó de pla del forjat que cobreix i hi ha d'altres zones, amb poca estabilitat i risc de despreniment del conjunt. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada a espai comercial i es caracteritza per la gran alçaria que presenta, amb sostres elevats i grans obertures emmarcades per pilastres de ferro que permeten disposar de grans finestrals que asseguren l'entrada de llum. Destaca la decoració amb petits mascarons que encara es conserven a alguns punts de la cornisa que remata la planta baixa. La resta de pisos són habitatges tot i que una part del conjunt acull actualment part de les instal·lacions de l'Hotel Rialto. Els diversos pisos disposen d'obertures al Passatge emmarcades per pilastres de pedra, de tonalitat blanca que contrasta amb el color vermellós del revestiment de la façana. Destaca el tractament i composició de les finestres a les dues façanes on es localitzen les entrades, amb un joc d'obertures decreixent cap als nivells superiors. Aquesta variació consisteix en què al primer pis la finestra disposa de tres grans obertures amb balcons, emmarcades per pilastres d'ordre jònic, mentre que al segon només en disposa de dos. El tercer pis, manté les dues obertures, però es redueix la seva alçària i amplada que és efectivament, menor al darrer nivell. Destaca també del conjunt la caseta de la porteria, localitzada a la zona descoberta del passatge i adossada a una de les façanes; està construïda en ferro, amb planta poligonal, coberta punxeguda i grans finestrals que permeten l'observació de tot el conjunt des del seu interior. Aquest conjunt és una de les obres més representatives de l'aleshores vigent arquitectura del ferro, material que es fa visible a les pilastres de la planta baixa i combinat amb la pedra de la resta de la construcció. Apareix també emprat en els elements ornamentals (capitells, baranes...) que Rius combina amb recursos estilístics de tendències classicistes.

    1873 - 1876

  • Pont de les Peixateries Velles

    Francesc Manuel Almeda

    Pont de les Peixateries Velles

    A Girona, la companyia francesa Eiffel, que en aquell moment construïa les estructures per a la nova línia del ferrocarril, va obtenir la contracta per a l’execució de tres ponts, desbancant altres companyies catalanes. Dels tres que va bastir, només aquest conserva la configuració original. Cobreix 42 m de llum, amb un cantell de 3,5 m en gelosia de perfils en “L” i platabandes reblades. La il·luminació original fou substituïda, com també —i repetidament— el paviment. Va ser íntegrament restaurat el 1979. El seu paper urbà va començar arran del desenvolupament industrial del barri del Mercadal, i la restauració de les façanes del riu (1984-85) en va fer créixer la presència paisatgística.

    1876 - 1877

  • 1888

  • 1889 - 1901

  • Pont d'en Gómez

    Lluís Homs i Moncusí

    Pont d'en Gómez

    Aquest és un dels ponts que, de mitjan s. XIX a primers del XX , substituïren les passeres i els guals sobre arenys de la ciutat vella al Mercadal. La tradició dels aiguats féu buscar sempre el mínim destorb a la llera. A l’hora de reemplaçar un pont del 1852, el municipi abandonà la tecnologia de l’acer per arriscar-se amb un incipient formigó armat que, malgrat l’època, esgota les capacitats de la secció, d’una gran lleugeresa. Mentre el clima gironí ha estat boirós i carolingi, caminar-hi ha estat una experiència quasi evanescent.

    1914 - 1916

  • Carrer Sant Lluís

    autoria desconeguda

    Recorregut urbà de cases del primitiu estiueig envoltades de grans jardins. Convivència amb cases d'origen popular i torres d'estiueig més recents. Connexió amb passeig amb arbres i pont-mirador sobre el Funicular i Montserrat. Arquitectura de l'eclecticisme, modernisme i noucentisme. Els edificis que es troben a aquest carrer van ser construïts en general entre els anys 1880 i 1920.

    1880 - 1920

  • Pont Penjant d'Amposta

    Eugenio Ribera

    Pont Penjant d'Amposta

    Va ser inaugurat, l'any 1921, per Primo de Rivera i projectat i dirigit per Eugenio Ribera, enginyer innovador en el camp del formigó armat i les estructures metàl·liques. El pont, muntat sobre dues pilastres de 24 m d'alçada, va ser el de llum mes gran del país fins fa poc temps. Amb l'adaptació a les noves sol·licitacions de tràfic, va perdre en claredat conceptual. A les terres ebrenques hi han altres ponts dignes d'admiració: el Pont de l'Estat (pioner en l'ús de l'estructura mixta acer-formigó) i el Pont del Mil·lenari (plenament integrat al paisatge), ambdós a Tortosa.

    1921

  • Pont del Torrent de l'Illa

    Eduardo Peña

    Pont de tres arcs, el central, força gran, està recolzat sobre dues pilastres. Tota l'obra de fàbrica és una combinació de maó vist i pedra carrejada. Les baranes, col·locades anys després de la inauguració, són de ferro colat. És construït sobre el torrent de l'illa i serveix d'unió entre els nuclis del Bruc de Baix i el de la Parròquia. L'obra fou impulsada per J.Casas i Chocomeli, que era alcalde del Bruc. El projecte fou redactat el 1916 a partir d'un acord del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya del 1915. Les obres començaren al 1917, foren represes el 1921 i finalitzades el 1922. És propietat de la Diputació provincial de Barcelona i travessa la riera de Can Dalmasses, servint de nexe d'unió. En el moment de la seva construcció era l'obra de fàbrica amb una llum més ample del que mai s'havia fet a Catalunya.

    1917 - 1922

  • Viaducte de Vallcarca

    Eduard Ferrés i Puig, Lluís Homs i Moncusí, Miquel Pascual i Tintorer

    Viaducte de Vallcarca

    Pont amb tauler de llosa que salva el desnivell de l'antiga riera de Vallcarca, actualment avinguda de l'Hospital Militar, que passava entre els turons del Coll i del Putxet. És la principal via d'accés, des del 1923, al barri del Coll per la plaça de Mons i l'avinguda Argentina, tant per trànsit rodat com per a vianants. Per a l'època era una obra d'enginyeria bastant avançada ja que l'estructura es va fer de formigó armat amb ferro, tècnica que permetia poder cimentar una obra de complexitat assentada a les lleres d'una riera. Els elements de suport estan recoberts de pedra i maó vist formant uns balcons semicirculars a la part superior, a manera de mirador. A l'espai entre els murs mitgers hi ha decoracons en relleu que represeten l'escut de Catalunya i de Sant Jordi flanquejat per uns lleons alats; per sobre la barana decorada amb cassetons geomètrics hi ha també uns pinacles d'estil sezession.

    1917 - 1923

  • 1925

  • 1927

  • Pont de l'Estat

    Pont de l'Estat

    Com una rèplica del veí pont del ferrocarril, La Maquinista Terrestre i Marítima inicià la seva construcció, l’any 1894, a partir del disseny de l’enginyer Alfredo Mosso el qual presentava tres trams de bigues metàl·liques, sistema Linville, amb unions reblades. L’infaust emplaçament triat significà l’enderrocament de bona part de la plaça de la Constitució i el trasllat de l’església del Roser a l’altra vora de riu, en un traumàtic procés expropiatori. Dinamitat durant la Guerra Civil per l’exèrcit republicà, fou substituït l’any 1942 per l’actual pont de l’enginyer Eduardo Torroja qui proposà un disseny a base de tres arcs rebaixats, atirantats segons el sistema Langer, amb tauler inferior recolzat en les dues piles centrals existents i aprofitant, també, els estreps de l’antic pont. Constructivament, destaca per la seva coherència estructural i per ser el primer pont d’Espanya on s’utilitzà la soldadura electrògena segons l’innovador mètode de l’elèctrode d’acer revestit, de l’enginyer suec Oscar Kjellberg. L’any 2017 es va modificar la seva accessibilitat tot ampliant les voreres a expenses d’eliminar les seves magnífiques baranes i escales originals.

    1939 - 1941

  • Pont de l'Aigua

    autoria desconeguda

    Pont de l'Aigua

    1940 - 1941

  • Pont de les Arcades

    Eduardo Serrano Sunyer

    Pont de les Arcades

    L'any 1918 s'inaugurà un pont de ferro que havia estat iniciativa del diputat Joan Caballé, i que va ser destruït el 3 d'abril de 1938 per l'exèrcit republicà en la seva retirada. L'any 1939 s'encarregà a l'enginyer Eduardo Serrano Sunyer un projecte per la construcció d'un pont nou, que va ser inaugurat el 7 de setembre de 1943. Situat a llevant del nucli urbà de la població de Móra d'Ebre, damunt del curs del riu Ebre, comunicant l'avinguda de les Comarques Catalanes amb la carretera N-420a, en direcció a Móra la Nova, Tortosa i Reus. Es tracta d'un pont d'arc de tauler intermedi format per cinc arcs de catenària, sostinguts per sis grans pilars de secció ovalada i que al seu torn sostenen els tirants que aguanten el ferm per on circulen els vehicles. Els dos arcs dels extrems són de mida més petita que la resta. Tota la construcció és bastida en formigó armat.

    1939 - 1943

  • Barri de la Colònia de Santa Maria

    autoria desconeguda

    Barri situat en un turó, avui integrat ja amb la resta del poble. Va néixer com a barri obrer a principis de segle, vinculat a l'empresa minera que fins ara n'era la propietària. De tipologia regular, és format per un carrer transversal a banda i banda del qual s'obren un seguit de carrers on s'arrengleren els edificis; els plànols per a la seva construcció vingueren fets des de Bèlgica (lloc d'origen dels propietaris de les mines). Els habitatges obeeixen a diferents tipus constructius, i són destinats també a gent diversa: a la part alta hi ha els blocs rectangulars de els famílies dels miners, que són de totxo vist, amb dos pisos per planta. Una mica més avall hi ha unes torres amb jardí, també de totxo vist, per als treballadors de més categoria; més avall encara, unes altres torres (més sumptuoses) també de totxo vist són per als executius. Malgrat la diferencia de les construccions, el conjunt té un aire d'unitat aconseguit amb el material. Amb tot, el conjunt es diferencia bastant de la resta de la tipologia i les construccions del poble. Les construccions neixen a la 2ª dècada del segle XX. L'any 1982 l'empresa va posar a la venda totes les vivendes, les quals han sigut comprades a baixos preus pels seus habitants. Fins ara els edificis i el terreny era propietat de l'empresa de les mines de potassa del poble.

    s. XX (primera meitat)

  • 1947 - 1951

  • 1950 - 1951

  • 1949 - 1954

  • Mosaic del Pla de l'Os

    Joan Miró i Ferrà

    Mosaic del Pla de l'Os

    1976

  • Passeig Picasso

    B01 Arquitectes, Roser Amadó i Cercós, Lluís Domènech i Girbau

    Passeig Picasso

    El passeig Picasso va ser una de les primeres actuacions de l’Ajuntament de Barcelona del període democràtic. Es tractava de rehabilitar una zona malmesa pels camions que servien a l’antic mercat del Born. L’estudi comprèn la rehabilitació i reutilització dels porxos de Fontseré, la urbanització del Passeig en dues franges corresponents al tràfic rodat i al de vianants i l’obertura d’una nova porta al Parc. En l’eix transversal al Passeig que comunica visualment el Mercat del Born amb el magnífic edifici de l’Umbracle es situa el monument: Un cub de vidre de 5 mts. d’aresta que flota sobre un llac, albergant els mobles antics traspassats per bigues de ferro, segons la al·legoria imaginada per Antoni Tàpies. Unes llargues peces d’aigua protegeixen les pistes de petanca i els bancs de la zona de vianants on es replanten els plàtans desapareguts. Davant de l’edifici del Restaurant del Parc de Domènech i Montaner es planten palmeres, sobre un existent parterre de gespa, relacionant-se amb el totxo vist del Castell dels Tres Dragons.

    1981 - 1983

Bústia suggeriments

Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses. Participa!