La Moleta del Remei és un jaciment ibèric ubicat en el terme d’Alcanar, a la comarca del Montsià, en un puig pròxim a l’ermita de la Mare de Déu del Remei, patrona de la localitat. El poblat, conegut des de principis del segle XX, ha estat objecte de diverses campanyes d’excavació, programades des del 1985. Les intervencions han descobert un poblat fortificat, amb estructura ovalada, que presenta una ocupació en tres fases entre el segle VII i el II aC. L’última excavació, a finals de 1995, ha permès arribar a un nivell de coneixement del jaciment del que es pot procedir a la seva consolidació, ordenació i senyalització. L'objectiu de la intervenció té, a més de la voluntat de conservació de les restes, la finalitat de presentar al visitant, de manera pedagògica, les estructures i continguts que configuren el lloc. Seguint en tot cas les normes bàsiques d’intervenció en el patrimoni immoble: 1) Respectar la ubicació original de les restes, 2) que els materials utilitzats siguin fàcilment reversibles i 3) distingir les restes afegides de les restes originals. Sota aquests paràmetres els plantejaments de la intervenció son els següents: Considerar l’àmbit el projecte, com un “parc arqueològic”, no sols la fortificació pròpiament dita, sinó el conjunt paisatgístic del turó. Definint tant el recorregut d’accés a dalt el poblat, com l’accés i recorregut interior, integrant-los en l’entorn paisatgístic. Consolidació de les restes arqueològiques, apropant-nos als sistemes constructius emprats en la seva construcció original, segons els diferents tipus de murs. Potenciant l’esquema urbà de funcionament a l’interior i el protagonisme perimetral de la muralla, que es converteix en un autèntic passeig arquitectònic.. Evocació del lloc, amb una visió dinàmica. Mitjançant el diàleg entre nous elements puntuals, com morfologia d’estructures constructives, i les restes arqueològiques existents, aproximar el visitant a la reflexió espacial, històrica, social, i fins i tot poètica. Col·locació d’una plataforma amb plafons explicatius a la zona més alta del recinte, coincidint amb la part central sense excavar, amb connotacions del lloc públic i simbòlic que podria haver-hi hagut al lloc, com element icònic. Aquesta plataforma també fa de mirador, des d’on poder observar la totalitat del recinte i el conjunt del paisatge circumdant, des de la costa fins les muntanyes llunyanes dels Ports de Beseit.

El jaciment romà de Can Tacó es troba al Turó d'en Roina, orientat a Sud i 50 metres per sobre de la seva confluència dels rius Congost i Mogent, en el naixement del riu Besós i a uns 20 kms. de la seva desembocadura en el Mar Mediterrani. Formant part del conjunt dels Turons de les Tres Creus, aquest enclau natural i genuí, estructura la biodiversitat en un entorn molt fragmentat i antropitzat per l'home. Es planteja recuperar i posar en valor tant el patrimoni natural com l'arqueològic. Transitant un petit bosc, submergits entre la massa de roures i alzines, decobrim al final d'un recorregut tranquil i sinuós el jaciment romà; les restes d'un palau romà amb una geometria clara dels espais que el formaven, amb zones de gran interés que s'han de posar en valor. Edificat per successius aterrassaments i en part amb pedra licorella del lloc, el que havia estat un important assentament previ a la construcció de la Via Augusta, és en l'actualitat un mirador natural cap a les comarques del Vallès. S'intervé en el trasdós de les traces romanes, reforçant el contingut ( l'espai ) i posant en valor el continent ( els murs ). Es treballa amb les terres que amb el temps van tapar les restes i que s'acumulen fora del jaciment producte de l'excavació arqueològica. Aquestes terres i graves de l'antiga pedrera de llicorella, són crivades i endreçades novament però en diferent posició, dotant-les d'un nou significat. Un primer mallat d'acer conté les noves pedres, i aquestes les terres i graves que conjuntament, reproduiran els successius plans horizontals a nivell per on transitaven els romans. Un segon mallat més dens i prim, es disposa com a cortinatge en el temps, com a teló de fons on es projecten les diferents restes arqueològiques. D'aquesta manera pedra i acer, muntanya i indústria conviuen en aquests paisatges d'acumulació i , no obstant, dinàmics pel contacte entre fragments; interpretant allò preexistent, posant en valor i activant, incorporant i no esborrant, i alhora co-evolucionant amb el medi natural optimitzant al màxim els recursos.