La casa pertany a l'estil Modernista, la seva planta baixa en l'última intervenció va ser destruïda, però a partir del primer pis s'ha mantingut intacte. L'edifici té una inspiració molt acusada en l'obra de Puig i Cadafalch, concretament en la casa Ametller. En la decoració trobem l'ús de rajola decorada i relleus de pedra. Amb tot, l'element que més marcarà l'estructura és la tribuna oberta que trobem en el centre de la façana i que acaba amb unes formes esglaonades, i amb un frontó també esglaonat. Aquest frontó serà emplenat amb els relleus de pedra, on es pot veure l'escut amb les inicials de la família. (...) (...) que va ser realitzat en el taller d'en Jujol. Aquest edifici està connectat amb les construccions gòtico-renaixentistes civils, palaus de senyors poderosos que intentaven demostrar la seva vàlua monetària per mitjà de la utilització d'una arquitectura; això està clarament reflectit en el gran medalló de pedra picada on hi ha un escut amb les inicials de la família propietària. Promotor de l'obra: Josep Sabater i Duran, adober.

Casa construïda per Antoni Falguera Silvilla (1876-1945), arquitecte i historiador de l'art, que va col·laborar amb J. Puig i Cadafalch i J.Godoy en l'obra “L'arquitectura romànica a Catalunya”. L'estil i alguns elements de la casa són molt propers a l'arquitectura de Gaudí i els seus seguidors, com Valeri i Pupurull o Josep Maria Jujol (Casa Negre, 1915). La família d'aquest arquitecte era propietària de l'actual Museu Municipal de Tossa, al Palau del Batlle i la Torre d'es Codolar (Vila Vella). La casa fou un encàrrec de Joan Sans Moré el 1906. La seva idea fou una residència al passeig marítim sobre una casa de pescadors en ruïnes. Els Sans eren coneguts com a comerciants i negociants de suro. Anys abans Joan Sans havia fet fortuna amb el comerç del suro a Colòmbia. Es tracta d'un edifici rectangular entre mitgeres, de tres crugies, quatre plantes i terrassa. La coberta és aterrassada i en destaca la cornisa coronada per un frontó ondulat ple de trencadís ceràmic de color verd de forma convexa i terminacions cargolades. La decoració interior i exterior és típicament modernista i les obertures són rectangulars, d'arcs esglaonats i d'arcs carpanells. Destaquen també les decoracions de ferro de forja en balcons i terrassa superior. La façana principal està orientada a l'oest i dona a la plaça d'Espanya. És d'estil clàssic i no té res a veure amb la façana que dona al passeig marítim. La façana posterior, que mira al mar, és d'estil modernista, arrebossada i pintada de blanc. Les dues primeres plantes emergeixen, a la part dreta de l'edifici, amb un cos pentagonal que culmina amb un gran balcó també pentagonal. En aquest cos hi ha 4 gàrgoles de pedra i obertures en forma d'arc esglaonat. Al segon pis hi ha dues gàrgoles que representen muses, iconografia característica del Modernisme. La part original més ben conservada és el primer pis. Bona part de l'edifici modernista ha estat tapada per construccions posteriors. El pati té un magnífic pou de forja amb elements vegetals i animals, i està revestit de trencadís de color verd i vermell. També hi ha una font amb dos peixos entrellaçats. A més, dues grans palmeres completen l'entorn espacial d'aquest edifici.

Joan Amigó pertany a la segona generació d’arquitectes modernistes, juntament amb Raspall, Jujol i Masó. A la casa Pavillard, el modernisme es deixa sentir més en els detalls que no pas en la concepció general. La casa, amb tres façanes al carrer, adopta un esquema simètric en la configuració planimètrica, si bé l’ordenació vertical és més agosarada. Les dues plantes superiors formen un únic cos molt més alt que el cos de la planta baixa, tractat amb una gran senzillesa i sense ornaments. Una tribuna de ferro i vidre enllaça amb un balcó que recorre els tres trams de façana, amb una barana de forja molt elaborada. Els paraments del cos superior estan tractats amb un estuc que imita un carreuat de pedra, juntament amb uns panys ornamentats amb motius naturalistes. Es tracta d’una interpretació de la planta noble que incorpora solucions ornamentals sezessionistes, alhora que presenta una solució molt lliure en la disposició general de la volumetria.

Gaudí és requerit en aquest cas per transformar completament la imatge d’una casa ja existent, tot incorporant-hi amb plena llibertat noves concepcions estructurals, referències naturalistes, simbolismes de tota mena i ornamentacions abstractes. L’afegit d’una nova planta permet coronar la façana de manera asimètrica, tenint en compte la presència de la veïna casa Amatller, ja existent. La planta noble incorpora el naturalisme en la mateixa estructura portant, mentre que les golfes permeten la introducció de les voltes parabòliques, ja assajades anteriorment. La col·laboració de Josep Maria Jujol aporta una llibertat més gran en el treball amb els materials i en la intensitat dels efectes. Les dues façanes, anterior i posterior, ondulen com dues cortines. Podem considerar-la com la primera obra madura de Gaudí, on assoleix una síntesi sorprenent entre la materialitat estructural de l’edifici i el caràcter oníric dels múltiples suggeriments que hi podem trobar arreu.

Les cases Heras i Llobet s'emplacen al districte de Sants-Montjuïc, on afronten al carrer Tapioles. Es tracta de dos edificis entre mitgeres, de planta rectangular molt estreta, consistents en una casa de pisos, formada planta baixa, entresol i quatre plantes pis i terrat transitable. Els dos immobles formant una unitat compositiva on la mitgera comuna exerceix d'eix de simetria. A sengles façanes trobem dos portals, el d'accés als habitatges i un portal de cotxera. A cadascun dels pisos superiors trobem dues obertures per edifici, si bé canvia el tipus de balconada en funció dels pisos. L'entresol i el pis de dalt disposen de balcons individuals per cada obertura, mentre que els altres tres estan resolts amb una balconada correguda. D'aquests darrers, el del principal i el quart pis estan sostinguts per tres mènsules, mentre que el central només per dos. Els balcons estan massissats de maó estucat, amb les parts baixes revestides de ceràmica amb formes geomètriques i amb unes baranes quasi esquemàtiques amb barrots metàl·lics llisos i helicoidals amb unes lleugeres concessions a la decoració. Destaca també la barreja de materials en façana: pedra a la planta baixa, planta entresol i segona de maó vist, plantes principal, tercera i quarta esgrafiades, amb uns elements decoratius localitzats amb algunes cornises de ceràmica, però no sempre col·locada a la línia de forjat. És interessant destacar també l'acurada solució de la pedra de la planta baixa amb uns emmarcats d'art nouveau amb tocs vegetals i el singular coronament de l'edifici, on es barregen ceràmica, maó vist, esgrafiat i elements metàl·lics, tot això amb un desenvolupament estètic Sezession. El coronament dels edificis combinen línies rectes i corbes així com una barana de ferro forjat, sota dels quals hi ha sengles medallons amb la data de finalització de l'obra: 1906 i 1907, respectivament.

La casa fou encarregada a Gaudí per la vídua de Jaume Figueres, en uns terrenys plens de ressonàncies històriques, ja que contenen les restes d’una antiga residència de Martí l’Humà, batejada com “Bellesguard” per Bernat Metge. La planta baixa, lleugerament aixecada respecte del terreny, conté els dormitoris senyorials, sota la planta noble. Unes primeres golfes allotgen les estances del servei, i unes segones, sota coberta, s’obren als quatre vents a través d’unes obertures contínues. Gaudí va experimentar als brancals i timpans de les finestres i en d’altres ornaments amb motlles replets de petites pedres. Els sostres de la planta noble i de les golfes superiors se sostenen per mitjà d’arcs de molt poc gruix, alleugerits amb gelosies. Gaudí cerca una funció estructural basada en elements de petites dimensions, tot al·ludint a la feminitat de la seva clienta, esmentada també a l’epígraf que presideix l’entrada: “Ave Maria Puríssima sens pecat fou concebuda”.

Es tracta de la darrera obra civil de Gaudí, on posa tot l’èmfasi en l’experimentació amb l’estructura i opta per solucions arriscades i ben diferenciades dels procediments tradicionals. Els peus drets portants són de pedra calcària del Garraf, combinats amb elements metàl·lics, i es dimensionen i configuren segons la casuística de la seva posició concreta. Els forjats són de bigues metàl·liques, que segueixen un ordre irregular d’acord amb la configuració de la planta. Les façanes al carrer es fonen amb els pilars perimetrals en un sistema monolític i autoportant. Gaudí es proposa desvincular les formes del seu contingut matèric i cercar una síntesi entre l’abstracció i l’evocació dels elements de la natura. Això el porta a convertir l’edifici en un gran monument dedicat a la Mare de Déu, que havia de coronar la casa com si aquesta només en fos un pedestal. L’ajut d’un enginyer naval o les formes suggerides a la coberta revelen un Gaudí precursor de l’arquitectura moderna, interessat a alliberar-se de les filades de maçoneria, dels ordres o del pes dels materials constructius. La Pedrera és una obra totalment inacabada que resol cada repte espacial i constructiu per mitjà de solucions inèdites i de vegades incomprensibles.

El Patronat Obrer de Tarragona era propietari de dos edificis al carrer d’Armanyà, fins que va decidir comprar l’edifici de la Rambla Nova núm. 46 per tal de disposar d’un teatre amb accés al carrer principal de la ciutat. Jujol havia de salvar el desnivell del nou accés per la Rambla, que es trobava a 2,50 metres per sobre del jardí, i havia d’inserir-hi un espai especialment petit, el nou teatre, de 17 x 20 metres. Per resoldre el primer problema decideix situar l’entrada al teatre al primer pis. I per resoldre el segon, decideix utilitzar com a escenari l’edifici construït per Salas al carrer d’Armanyà. Jujol no es va proposar construir un teatre a la italiana, sinó que el teatre Metropol és concebut com un espai obert capaç d’acollir les diverses activitats d’un ateneu. Opta per emprar el ferro per aconseguir una sensació de lleugeresa. La sala és coberta amb tres jàsseres de 13 metres de llum, separades 4 metres entre elles, que se sostenen sobre tres esvelts pilars de 8 metres d’alçària i 26 centímetres de secció. Això afavoreix la continuïtat espacial des de l’entrada fins al jardí posterior. També el passadís adossat a la mitgera és construït amb una fina estructura metàl·lica que suporta set petites voltes ogivals.

Ubicada al districte de Gràcia, aquesta casa es troba en una parcel·la que afronta al carrer Mare de Déu del Coll amb la façana sud i al carrer Pineda amb la nord. La Casa Sansalvador no és realment una casa sinó un conjunt de construccions projectades per Josep Maria Jujol, però que mai es va acabar completament. De l'habitatge principal només es va realitzar la fonamentació i els inicis de murs que encara són visibles. Les parts finalitzades són la casa del porter, les cavallerisses, el jardí i les dues tanques a carrer. La finca té l'accés actual des del carrer Mare de Déu del Coll, a la part baixa de la finca, des d'on s'accedeix a les instal·lacions. L'accés nord dóna a la casa inacabada i està inutilitzat. L'element que organitza totes aquestes construccions és una escala que s'inicia a l'accés inferior i realitza un recorregut ascendent per total la finca passant per les cobertes de les cavallerisses, el jardí i les restes de l'habitatge fins arribar a l'accés superior. Aquesta escala, formada per diferents trams independents, es va adaptant a la topografia canviant de direcció i de tipus constructius segons la zona que travessa. El tram més elaborat és l'inferior que comença en el portal del carrer i puja entre dos murs de contenció de fàbrica de maó vist revestits de peces de ceràmica i sota una pèrgola metàl·lica. La façana és asimètrica, segueix el pendent del carrer i ubica els dos portals com obertures lliures provocades en el mur llis sense cap modulació compositiva. El portal d'entrada a les cavallerisses té una llinda poligonal irregular i uns brancals de totxo vist també irregulars. El portal de l'escala a base d'un arc triangular dentat de maó vist està ricament ornamentat amb elements de ceràmica i protegit de la pluja amb un ràfec acabat amb dos nivells alternats de rajoles girades. A la planta superior del volum de la dreta, hi ha dues finestres envoltades per una cinta de maó vist de formes geomètriques i porticons de fusta. El conjunt d'elements de la façana respira una certa inspiració aràbiga. Les teulades són planes amb terrats transitables. El cos de planta té una barana de gelosia de maó amb detalls ceràmics i el cos a doble alçada té una barana de traceria que probablement sigui d'un altre autor. En el pendent del jardí i per sobre de les edificacions es troba l'accés a una antiga mina d'aigua mineral amb suposades propietats radiològiques i medicinals que el doctor va decidir comercialitzar amb la marca Agua Radial. Aquest motiu va provocar que Sansalvador decidís construir unes grutes d'accés al pou que portessin l'aigua a la planta d'embotellament i un jardí romàntic que les integrés en un entorn natural. Aquest espai destaca arquitectònicament perquè inclou una finestra ovalada i un portal amb dos arcs parabòlics que contenen una volta de superfície paraboloide. Artísticament cal destacar l'acurat treball dels esgrafiats que es presenten puntualment al voltant dels certs elements arquitectònics combinant motius florals i formes oníriques. També són notables les complexes reixes de ferro forjat dels portals i elements complementaris. Aquesta construcció constitueix un bon exemple tipològic. Té més interès paisatgístic, de tractament dels espais exteriors que no pas interiors. Constitueix una raresa per ser de les poques obres de maduresa de Jujol a la ciutat comtal, amb l'excepció de la casa Planells i l'Escola Jujol de la riera de Sant Miquel. Projecte: 31 març 1909 Sol·licitud de llicència: 25 juny 1909 Concessió de llicència: 10 octubre 1909 (rectificat el 10 març 1910) La casa no va ser acabada del tot ja que durant la construcció d'un pou el propietari descobrí les qualitats medicinals de l'aigua per la qual cosa decidí iniciar una explotació amb el nom l'"Agua Radial". L'any 1932 abandonen les obres. Restauració: 2007. Arquitecte: Francesc Gruartmoner. En aquesta actuació es van destapiar unes grutes, on presumiblement se situava la deu que volia explotar-se econòmicament, que recorren el subsòl de la finca mitjançant diversos ramals. Tot i que majoritàriament apareix la pedra descoberta producte de l'excavació, Jujol dissenyà diversos arcs parabòlics de maó vist amb funció estructural.

Gaudí va treballar en el projecte durant deu anys, i les obres no s’iniciaren fins el 1908. Es tracta d’un autèntic laboratori en plena naturalesa on Gaudí alterna els seus descobriments amb les obres de la Pedrera, la Sagrada Família i el parc Güell. La cripta consisteix en una estructura de pilars inclinats de pedra basàltica, de fust monolític, preparats per suportar l’església que es volia construir al damunt. El sostre és format per un complex sistema de fines catenàries de maó pitxolí que segueixen una geometria molt irregular, guiada per nombroses al·lusions al món animal i vegetal. A les primeres filades del sistema murari, més fosques, segueixen unes filades vermelloses, i l’església havia de continuar amb tons verdosos i finalment blaus, el mateix ordre cromàtic del bosc que l’envolta. Gaudí va treballar amb maquetes de catenàries per traçar les voltes que havien de culminar el conjunt, si bé la cripta és el resultat del treball in situ amb tota mena de materials trobats i reciclats, com les reixes de les finestres o els maons de rebuig. Gaudí acaba imprimint a totes les superfícies nombroses simbologies religioses i catalanistes, com ara les quatre virtuts cardinals representades al mosaic situat sobre la porta d’entrada.

El parc és el resultat de la compra, per part de l’Ajuntament de Barcelona, de la urbanització d’un barri de luxe projectat per Gaudí i promogut per Eusebi Güell que mai no va arribar a ser. El que actualment es pot visitar són els enjardinaments de seixanta parcel·les no construïdes a la falda de la muntanya Pelada, amb unes vistes magnífiques sobre Barcelona, i les parts comunes del projecte: els camins, l’accés, el mercat, la plaça central. Gaudí urbanitza la muntanya amb carrers que segueixen les línies de mínim pendent i quatre ponts construïts amb material provinent del desmunt de les parcel·les. Resulten excepcionals els murs de contenció-porxada per l’interior dels quals es pot circular, recoberts amb pedra local. Tant els ponts com la porxada queden coronats per unes columnes úniques coronades al seu torn per unes jardineres on hi ha plantades atzavares. El cor de la urbanització havia de ser una plaça elevada que en lloc de barana perimetral té un banc ondulat projectat i construït amb formigó prefabricat pel seu col·laborador Josep Maria Jujol, acabat amb uns trencadissos que val la pena anar descobrint detalladament. Sota la plaça es disposa una sala hipòstila que havia d’allotjar el mercat, amb les columnes torçades perquè treballin amb el mínim esforç possible. Les columnes estan buides i sota d’aquestes es disposa un dipòsit d’aigua que havia d’abastar tot el parc. Algunes se suprimeixen a fi de deixar espai per a les parades més grans i queden substituïdes per uns medallons també dissenyats per Jujol. S’accedeix al conjunt per una escalinata imperial que té, a l’eix de simetria, un drac espectacular realitzat amb trencadís que ha esdevingut un dels emblemes de Barcelona. La tanca que guarda el parc a l'accés, acabada amb dos pavellons asimètrics, és igualment notable. Un dels pavellons allotja actualment el Museu Gaudí.

La casa Ximenis forma part d’una filera d’edificacions que perllonguen un tram enderrocat de la vella muralla romana, oposada a un gran parc urbà. Jujol assaja un cop més els efectes del treball de forja sobre les superfícies llises i senzilles. Les obertures segueixen un ordre horitzontal irregular i els emmarcaments estan arrodonits i només decorats amb esgrafiats d’inspiració barroca. A sobre, destaquen les baranes negres que exhibeixen els enllaços entre els barrots; formen fins i tot uns petits seients als extrems, en configuren els respatllers i projecten unes ombres seques i nítides sobre el pla de façana.

El projecte respon a l’encàrrec de dos habitatges aparellats per part d’una tia de l’arquitecte. Jujol crea un organisme format per cinc cossos cilíndrics. Els tres cossos més grans queden coronats al mateix nivell, mentre que el dos cossos més petits sobresurten a alçàries desiguals i contenen les escales dels dos habitatges. Al terrat sobresurten dos cilindres més, que contenen les escales que porten als àtics i als miradors. Cada cilindre queda cobert per una cúpula recoberta de trossos de vidre, procedents de la fàbrica de vidre de Cornellà, situada a poca distància. A la façana principal, un altre petit cilindre fa de porxo i s’obre a través de dos arcs parabòlics. Jujol crea un organisme unitari que només ha de dividir amb un separador rectilini per formar els dos habitatges. Els elements de ferro assenyalen alguns punts singulars: l’inici de l’escala, les tribunes del menjador o els miradors del terrat.

Originàriament, Vistabella era un conjunt de tres cases que va anar creixent gràcies a l’activitat vitícola i ramadera. Al començament del segle XX ja disposava d’escola, i a l’hora de construir l’església es va decidir encarregar-la a Josep Maria Jujol. Aquest es referirà a l’arquitectura cristiana bizantina per explicar el seu projecte. L’església forma un quadrat suportat per quatre pilars, d’on arrenquen tots els arcs que carreguen unes voltes esglaonades a mesura que pugen. Les projeccions dels arcs formen figures quadrades i triangulars i les voltes eviten les arestes, la qual cosa afavoreix les pintures murals. L’estructura és feta de pedra del lloc, calcària, peces senceres que no son el resultat de cap fragmentació rocosa. Hi predominen dues dimensions i, per tant, es poden disposar de manera anàloga al maó. La coberta és doble: la interior és un compost de voltes, mentre que l’exterior és feta de gruixos de rajola.

L’edifici és el resultat d’una successió de diversos programes, tots proposats pel contractista Evelí Planells. La primera proposta consistia en un habitatge unifamiliar, i Jujol recrea les formes de la Pedrera per convertir l’edifici en el sòcol d’una gran estàtua de la Mare de Déu. El segon encàrrec també és per a un habitatge unifamiliar, en aquest cas per a un metge, però finalment el contractista decideix vendre’s una part del solar i construir un edifici d’habitatges a la resta. S’utilitza el sistema dúplex per contrarestar l’escassa superfície del solar i incrementar els habitatges en una tercera part. El projecte de Jujol incorporava un àtic destinat a un germà de Planells, amb una banda de tribunes a la façana que sostenien una cúpula amb l’anagrama marià. L’edifici realment executat, fins al segon pis, enllaça més amb la retòrica del racionalisme emergent que no pas amb les formes heretades del modernisme.

INICIS DEL TEMPLE I PROJECTE DE GAUDÍ Després de la renúncia de Villar, Joan Martorell, que assessorava l’Associació Josefina i era un dels arquitectes més prestigiosos del moment, proposa Antoni Gaudí com a continuador de les obres iniciades. En aquell moment Gaudí era un jove arquitecte que tenia 31 anys, i accepta l’encàrrec d’arquitecte director el 3 de novembre de 1883. Gaudí continua les obres projectades per Villar i a mesura que guanya prestigi com a arquitecte –i alhora la confiança de l’associació josefina– transforma progressivament el projecte inicial fins assolir un gran temple monumental cap a l’any 1890. La nova concepció ja no es limita només a una típica església de creu llatina. N’augmenta l’escala i projecta un cos principal de cinc naus amb un transsepte de tres, i una façana monumental a cada extrem, dedicades al Naixement –transsepte de llevant–, a la Passió –transsepte de ponent– i la Glòria, situada als peus de la nau principal. Per unir les tres façanes situa un claustre perimetral, que rodeja la nau i l’aïlla de l’entorn, amb una construcció a cada cantonada que dedica a sagristies, baptisteri i capella del Sagrament i la Penitència. El nou edifici es dota d’una gran càrrega simbòlica com a manifestació de la fe cristiana –que es manifesta de forma indissociable amb l’art i l’arquitectura- i també guanya en verticalitat. Les tres façanes contenen quatre torres cada una, d’uns 100 metres d’alt, que es dediquen als dotze apòstols. Al centre del creuer es projecta un gran cimbori, format per sis torres encara més altes que les anteriors, dedicades a la Mare de Déu –sobre l’absis-, als quatre Evangelistes –una a cada cantonada del creuer- i la gran torre central de Jesucrist, d’uns 170 metres. Gaudí dedicarà la resta de la seva vida al projecte i la construcció del Temple, i de forma exclusiva a partir de 1914 , quan cessa la seva activitat professional al marge de Sagrada Família. En vida de Gaudí es construeixen la cripta, la façana de l’absis i gran part de la Façana del Naixement.