Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
-
1848
-
1852
-
1852 - 1854
-
Estació del Nord
L’estació del Nord s’emplaça als terrenys del Fort Pius, instal·lació militar que tenia per objecte impedir el setge de la Ciutadella, disposada uns centenars de metres al sud. Comença com una estació de tren descoberta que es va ampliant i reformant successivament al llarg del temps fins que, a la dècada dels anys deu del segle XX, Demetri Ribes (autor, també, de l’estació del Nord de València) n'organitza la coberta i les façanes principals i representatives cap als carrers Nàpols i Vilanova. Aquesta estructura es conserva, perfectament restaurada, i és d’un alt interès arquitectònic, amb un estil de pavellons envoltant la coberta principal, ben ornamentats i tensats. És notable comprovar com el nivell original de l’estació l’ha deixat per sota dels carrers circumdants. L’estació s’abandona quan deixa de ser útil i roman així fins a mitjan anys vuitanta, quan, aprofitant l’avinentesa dels Jocs Olímpics, es restaura per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. La restauració recau en els arquitectes Tous i Fargas, que defineixen un complex multifuncional que crea un parc al sud de l’estació, a la zona de vies (construït per Arriola & Fiol) i deixa l’interior convertit en un poliesportiu, utilitzat originàriament per a les proves de tennis de taula dels Jocs Olímpics. L’ús actual respecta a la perfecció l’espai original i en ressalta la bellesa. A la part nord de l’edifici, convertint la façana llarga del nord gairebé en una mitgera, s’hi disposa l’estació d’autobusos, terminal, amb un sistema de pèrgoles translúcides paral·leles a l’antiga estació. Els espais continuen conservant, doncs, el caràcter cívic. Tots són visitables i val la pena comprovar com un edifici històric pensat per a un programa molt específic pot servir-ne un altre de radicalment diferent amb el mateix èxit, mantenint la vigència de l’edifici i de l’ordenació que proposa un equipament d’aquesta escala.1861
-
1888
-
1900
-
1902
-
1905
-
1909
-
1907 - 1910
-
Estació de Vilafranca del Penedès
autoria desconeguda
Edifici aïllat, amb façana a la via i a la plaça. Té un cos central de planta baixa i dos pisos, i dos cossos laterals de planta baixa i un pis. Hi ha terrat superior. Presenta un gran cobert d'espera en voladís. Llenguatge eclèctic amb detalls interiors modernistes. L'estació es troba situada en una zona urbanitzada com a conseqüència de l'arribada del tren a Vilafranca. Hi ha coberts i molls de càrrega i descàrrega. Té connexió amb els magatzems del carrer del Comerç. La zona ferroviària presenta gran interès formal i històric. L'estació provisional es va fer el 1865, data de l'arribada del tren per primera vegada a Vilafranca (línia de Martorell a Tarragona per l'interior). La inauguració de l'estació definitiva no va tenir lloc fins l'any 1911.1911
-
1912
-
1910 - 1915
-
Pont de la Colònia Ymbern
Vicente Pons
Pont d'accés: Pont de 85 m de llarg de molt bella factura i d'aspecte monumental, característica que li dona sobretot l'arc d'entrada, construït amb blocs de pedra picada, que forma un conjunt de perfectes línies arquitectòniques. Té sis ulls d'arc de mig punt de 14 m cada un, emmarcats amb maó. A banda i banda hi ha una barana que segueix el mateix estil que la barana del canal. El paviment és asfàltic i té voreres a banda i banda. El 1920 es van iniciar les obres d'un pont de pedra amb el patrocini de la casa Calvet. És l'únic pont de tot el sector torellonenc que va resistir l'aiguat del 1940, però els estreps de la part de tramuntana van patir desperfectes en quedar descalçats i van ser reparats per la casa Ymbern. Fins que es va construir el pont de Borgonyà el 1957, tot el trànsit entre Torelló i les comarques pirinenques va haver de circular forçosament per aquest indret1920 - 1922
-
1922
-
Viaducte de Vallcarca
Eduard Ferrés i Puig, Lluís Homs i Moncusí, Miquel Pascual i Tintorer
Pont amb tauler de llosa que salva el desnivell de l'antiga riera de Vallcarca, actualment avinguda de l'Hospital Militar, que passava entre els turons del Coll i del Putxet. És la principal via d'accés, des del 1923, al barri del Coll per la plaça de Mons i l'avinguda Argentina, tant per trànsit rodat com per a vianants. Per a l'època era una obra d'enginyeria bastant avançada ja que l'estructura es va fer de formigó armat amb ferro, tècnica que permetia poder cimentar una obra de complexitat assentada a les lleres d'una riera. Els elements de suport estan recoberts de pedra i maó vist formant uns balcons semicirculars a la part superior, a manera de mirador. A l'espai entre els murs mitgers hi ha decoracons en relleu que represeten l'escut de Catalunya i de Sant Jordi flanquejat per uns lleons alats; per sobre la barana decorada amb cassetons geomètrics hi ha també uns pinacles d'estil sezession.1917 - 1923
-
1920 - 1923
-
Funicular de Gelida
El sistema de transport col·lectiu anomenat el Funi va ser inaugurat l'1 de novembre de 1924 amb l'objectiu de connectar l'estació de tren i la zona industrial amb el barri antic. El promotor de la idea fou mossèn Jaume Via i Josep Rosell i Massana. L'obra fou dirigida per Santiago Rubió i Tudurí, enginyer del funicular del Tibidabo. Estació superior i inferior a conservar. Principalment l'utilitzaven els treballadors dels molins paperers, els passatgers del tren i els veïns del barri de Sant Salvador. Les dades fonamentals són: Longitud del recorregut: 860 metres. Pendent màxim: 22%. Desnivell entre estacions:103 metres. Temps de recorregut: 8 minuts. Longitud del cable de tracci: 935 metres. El cable té un diàmetre de 29.5 mil·límetres i llisca sobre un conjunt de 103 parells de politges. El 19 de setembre de 1920 s'havia constituït la societat Funicular de Gelida, SA. El 1926 el Funi va transportar aproximadament 100.000 viatgers. S'ha convertit en un dels elements més emblemàtics de Gelida.1924
-
s. XX (primera meitat)
-
Estació de Monistrol de Montserrat
autoria desconeguda
Edifici de planta rectangular, de planta i pis, amb teulada de teula a quatre aigües. Les façanes estan arrebossades i pintades en color blanc, i hi ha una sanefa amb motius ornamentals ceràmics. -
s. XX
-
Cobert de la Màquina de Batre
autoria desconeguda
Espectacular hangar d'estructura de ceràmica armada, amb tots els elements de composició ceràmics (la peça Soletip). Consta de quatre arcades parabòliques, determinant les tres crugies que cobreixen la totalitat de l'edifici. Als extrems de cada arcada s'adrecen dos pilars per aixecar els faldons de la teulada. La coberta està formada per un seguit de bigues que descansen sobre els arcs i una jàssera que, per sobre del pilar de cada extrem d'arc, es recolzen en les costelles de l'arcada. Sobre l'embigat es recolsa la teulada, formada per lloses de peces "Soletip", encavallades transversalment. L'edifici fou construït a mitjans del S. XX, pel Sindicat Agrícola de Sant Fruitós, amb la finalitat de destinar aquest espai a batre els cereals. Més tard va passar a ser utilitzat també com a magatzem agrícola i cobert. L'edifici és una intel·ligent aplicació d'un sol material prefabricat en temps d'escassedat de materials estructurals.