-
1838
-
1846
-
1847
-
1849
-
1850
-
1851
-
1862
-
1864
-
1870
-
1871
-
1875
-
1878
-
1880
-
Casa Vicenç Mestres
Edificio entre medianeras, de cuatro crujías. Está formado por planta baja y un piso, con cubierta de teja árabe, a dos vertientes. Hay una galería trasera y patio. Las puertas presentan arco trilobados. Hay balaustres de mortero armado y utilización de ladrillo. El lenguaje arquitectónico responde a las características del modernismo (empleado de forma austera). La vivienda se encuentra en la zona de ensanche formada a los lados de la carretera de Sant Martí de Sarroca, BV-2121, inaugurada en 1881. Es una zona interesante en lo que se refiere a la arquitectura ecléctica y modernista.1881
-
1883
-
Casa Torner i Güell
Edificio entre medianeras, de tres crujías, formado por planta baja, entresuelo, dos pisos y azotea con torreón y mirador. La fachada es de ladrillo visto, a excepción de la planta baja y el entresuelo. Presenta una composición simétrica. Los aplacados de cerámica vidriada y la barandilla de la azotea, de cerámica moldurada en el plano, son elementos interesantes. En el centro de la coronación de la fachada aparece la inscripción de 1884. La Casa Torner i Güell se encuentra ubicada en la zona de ensanche ochocentista urbanizada a partir del derribo de la antigua muralla medieval. La casa fue construida por iniciativa de Antoni Torner i Güell y dirigida por el maestro de obras Josep Inglada i Estrada. En el archivo del Ayuntamiento de Vilafranca se conservan dos proyectos fechados de 1884, uno con fecha de 4 de agosto y aprobado el 12 del mismo mes, y otro del 17 de noviembre, que presenta la adición de uno nuevo piso, aprobado dos días más tarde.1884
-
1889 - 1890
-
Companyia de Gas Lebon
Francesc de Paula del Villar Carmona
L'edifici -actual seu de la "Mutua General de Seguros"- fou bastit entre 1894-1896 com a edifici representatiu i d'oficines de la Companyia del Gas Lebon seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona. La parcel·la s'inscriu dins d'una singular doble illa d'eixample delimitada pels carrers d'Aribau, Diputació, Balmes i Gran via de les Corts Catalanes, ocupada majoritàriament pel gran edifici de la Universitat de Barcelona. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular que s'inscriu en una parcel·la rectangular, bona part de la qual estava destinada en origen a jardí i actualment està habilitada com a pàrquing. Un dels aspectes més rellevants d'aquest edifici i que el converteix en una de les construccions més destacades de final del segle XIX a Barcelona és precisament l'originalitat del projecte. Ens referim al fet que sembla un edifici exempt malgrat ser la testera d'una banda contínua d'edificació alineada al carrer Balmes. L'arquitecte va aconseguir aquest efecte adossant l'edifici a la mitgera veïna del carrer Balmes, però obrint la seva façana principal vers el jardí al qual s'hi accedia des de la Gran Via. L'edifici consta de cinc nivells d'alçat clarament diferenciats en tres cossos. L'inferior, quasi a manera de basament, presenta un tractament material molt diferent de la resta de la façana; fet amb carreus de pedra disposat en filades regulars, presenta dos nivells, un inferior on es localitza l'actual entrada a la Mútua (al carrer Balmes). A sobre d'aquest nivell inferior es localitza un segon pis, al que s'obren un seguit d'arcs escarsers rebaixats que li donen un aspecte de galeria o cos molt diàfan. No obstant això, però, aquest segon nivell guanya protagonisme a la zona de l'antic jardí on es disposava de l'entrada principal. En aquest frontis, una escala monumental amb barana de pedra dona accés a l'interior de l'immoble a través del segon nivell. Aquesta entrada queda, a més a més protegida dels agents atmosfèrics com sol o pluja a través del voladís del balcó que es desenvolupa al pis principal. Pel que fa a la resta de la façana, cal ressaltar l'homogeneïtat d'elements i de composició als tres frontis. En aquest sentit, a sobre del basament de pedra ja descrit, on s'emmarquen les obertures dels dos nivells interiors, es desenvolupa el cos de la façana pròpiament dit. Separat de l'inferior a través d'una cornisa correguda, aquesta pren rellevància als angles, on es desenvolupen les torres, convertint-se en un voladís que configura la base de les tribunes del pis principal. Aquestes tribunes es configuren com un element rectangular recolzat sobre de mènsules esculpides, amb barana de pedra i columnes jòniques que suporten un entaulament que és la base al balcó desenvolupat al segon pis. Les finestres del pis principal queden emmarcades per pilastres jòniques que incorporen al fust diversos carreus de punxa de diamant i que es converteixen en l'únic element ornamental a banda de l'entaulament llis que les coronen. Al segon pis, en canvi, les finestres -tot i que mantenen el mateix tipus de pilastra- es configuren com balcó ampitat i es rematen amb frontons semicirculars que contrasten amb les motllurades de l'últim pis. L'edifici es remata amb una potent cornisa a la qual s'obren unes obertures circulars a manera d'ulls de bou esculpides amb decoració floral i que coincideixen amb l'eix vertical on es disposen les finestres. A sobre de la cornisa es desenvolupa un darrer pis amb mansardes i coberta a un vessant que és fruit d'una obra posterior. Pel que fa a les torres cantoneres, com ja s'avançava, presenten un nivell més que la resta de la façana i en el que es desenvolupa una mena de galeria molt diàfana a través d'una obertura triple amb arc i pilar central. Les torres es cobreixen amb una coberta de falsa mansarda que es remata amb un terrat pla amb barana de ferro. A diferència del nivell de basament fet en pedra, a la resta de la façana el material predominant és el maó, disposat en franges horitzontals i que contrasta amb la blancor de la pedra artificial dels muntants i llindes de les finestres. L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona l'any 1894 per encàrrec de l'empresa Gas Lebón -una de les pioneres a l'estat en la producció i comercialització de gas per a l'enllumenat públic i privat de la ciutat. El projecte original no preveia les mansardes, que són un element afegit que va modificar considerablement la percepció de la façana, ja que visualment empetiteix les torretes angulars i resta verticalitat al conjunt en general.1894 - 1896
-
1896
-
segunda mitad del siglo XIX
-
Casa Serra i Corominas
autoria desconeguda
Edificio entre medianeras con jardín trasero, planta baja, dos pisos y azotea. La composición de la fachada es simétrica y presenta elementos que corresponden al lenguaje del neoclasicismo (cartelas, capiteles, tímpano, ménsulas, etc.). Esta casa se encuentra situada frente a la estación, en la zona del ensanche empezada a construir a partir de 1865, en un entorno en constante proceso de degradación. Inicialmente estaba rodeada de jardines laterales y traseros, y había galerías laterales con planta baja y piso. Más adelante desaparecieron puesto que se han construido bloques de viviendas en ambos lados. -
Casa Carbonell
Se trata de un edificio entre medianeras destinado a vivienda unifamiliar y usos comerciales. El inmueble es de planta irregular, compuesto de planta sótano, planta porche descompuesta en planta baja y entresuelo, y dos plantas piso. La cubierta es plana y sobresale la caja de escalera adosada a la medianera. La fachada se compone simétricamente sobre dos ejes verticales. El porche es de altura singular de dos intercolumnios, con soportes de sección cuadrada formados por base y fuste con ménsulas y almohadas de diamante. Fachada interior de líneas curvas y ornamentación floral. Encontramos un balcón corrido con barandilla de hierro y machones coincidentes con los pilares del porche y dos aperturas de jambas estriadas que enlazan con los balcones de la fachada superior. El coronamiento está formado por una cornisa con ménsulas. Los paramentos del piso principal tienen bandas horizontales y los del piso superior están estucados simulando ladrillos.