A principios de la segunda mitad del siglo XIX se piden nuevos permisos para poner barca y pescar, así como los de construir las primeras pesqueras cubiertas que conocemos. La licencia más antigua solicitada para construir una pesquera data del 2 de octubre de 1862. Es la de Manuel Cabanelles, que resulta interesante, como en el caso anteriormente citado, por la desiderata vital que muestra, también con ciertas pretensiones literarias. En la instancia pedía construir una pesquera en el lugar en el que Josep Vila antes tenía una huerta. Esta huerta de Vila estaba situada en el margen izquierdo de la acequia de Guèmol y constituyó hasta bien entrado el siglo pasado el único lugar edificado de esta zona de dragas. No se conoce ningún plano que acompañara a la solicitud, pero por deducciones de los siguientes titulares, se puede confirmar que esta pesquera —actualmente de Butinyà (núm. 6)— fue ampliada en 1888 para adosar una embarcación. En este caso sí que existe un plano con la vieja pesquera y la ampliación para la barca. Más tarde, o quizás en el mismo momento de la obra, se unificó el conjunto y resultó su construcción actual, mientras que la traza de la vieja pesquera, al quedar integrada, ha desaparecido del todo. Tal y como se empezaron a construir la mayoría de las pesqueras que llamamos tradicionales, era de planta cuadrada de 2,80x2,80 m. Así pues, todo apunta a que podría haber sido la primera pesquera cerrada y con tejado del estanque.

Si hi ha una imatge que representi l'estany de Banyoles no és cap altra que la de la pesquera d'en Marimon la més fotografiada ja des de finals del segle XIX. Però l'edifici en realitat, és el resultat d'una sèrie de felices ampliacions i reformes d'una pesquera tradicional, ampliacions que han acabat constituint una síntesi i una avançada en el temps del qual han estat les pesqueres des dels seus inicis com a senzills llocs coberts per a la pesca recreativa i l'ús privat. El que en va ser titular durant més de seixanta-cinc anys i responsable del resultat formal, Llorenç Marimon Salvany, dona justament el nom a tan emblemàtic edifici. El 7 de maig del 1874 l'hisendat banyolí Pere Colomer va demanar permís per construir una "casilla" per pescar amb canya en el lloc anomenat la “Roca d'en Roquetes". A la sol·licitud, es feia constar el que més endavant seria habitual en les peticions per construir pesqueres: que era per a la seva diversió, perquè no el poguessin molestar ni tirar-hi xarxes i, fins i tot, que s'hi poguessin posar espines a 10 m de l'aigua, als laterals de la pesquera. Es tracta de la petita construcció rematada per una cúpula que queda a l'extrem més endinsat a l'estany del conjunt edificat de la pesquera núm. 12 o d'en Marimon. Per construir-hi una pesquera va ser necessari no només avançar terres de la vora ferma de l'estany en forma de punta de llança, sinó també formar una llarga i estreta passarel·la de fusta suportada per estaques clavades al fons que feia més de 16 m. Al final d'aquesta passarel·la s'hi va bastir amb lloses de pedra el que ja començaria a ser tradicional: un habitacle cobert de 2,30 x 2,45 m, construït des del fons de l'estany amb lloses —planes pels fonaments i verticals per a les parets i amb un balcó d'1,35 m també assentat al fons, és a dir, sense voladís, i suficient perquè una persona o dues hi poguessin estar dretes o assegudes. Fora d'això, una porta per entrar a la pesquera i una altra per sortir al balcó. Però a diferència de les dues pesqueres properes, cobertes senzillament a dues aigües, en aquesta el desconegut paleta o mestre d'obres es va inventar una petita cúpula formada amb voltes per aresta també de llosa, així com un remat en forma de copa de manera clarament intencionada d'ornamentació. Cap a finals del 1886, la necessitat d'acollir les seves barques, que ja devien ser més d'una i, segurament, el fet de tenir un receptacle millor i més ampli per a les seves relacions públiques el va portar a dur a terme una important ampliació de la petita pesquera. La qüestió és que de fet, i sense tocar la petita pesquera, tot mantenint i utilitzant la passarel·la com a eix central, es va aixecar un recinte format a base d'un conjunt de pilars que formaven una planta gairebé quadrada de 9,00 x 750 m i separada 2,50 m de la vella pesquera. La idea era, doncs, formar un clos per acollir-hi barques deixant que el vell passadís el travessés fins a arribar a una plataforma a manera de terrassa, que el separava de la pesquera. Els pilars estaven enllaçats entre ells amb arcs de maó i units per una plementeria massissa a la base, lleugera a la part central i buida a la superior amb un efecte de transparència i lleugeresa totals. La terrassa acoblava el nou cos amb la vella pesquera i permetia un ampli lloc d'estada: però a dins, l'aigua ocupava pràcticament tot l'espai. A la façana principal i a banda i banda de la passarel·la, quedaven els portals d'accés a les embarcacions. L'interès d'aquesta operació és el fet de no haver tocat, ni ampliat ni enderrocat la petita pesquera, com tingué lloc en altres casos. Al nivell del pis, s'hi va afegir una passarel·la a sobre que anava des de la porta d'entrada fins a la cúpula de la pesquera, amb una escala que hi permetia l'accés. En aquesta part superior, unes pilastres rematades per unes copes aconseguien no només emfasitzar la relació amb la vella pesquera sinó també fixar una lleugera barana aparentment metàl·lica. Fins ara s'ha deixat d'esmentar un element de notable importància. Es tracta del portal d'accés a la passarel·la que era més que una manera força simbòlica d'impedir-ne l'accés, ja que era fàcilment superable. En aquesta ocasió, el portal es va fer totalment nou, bo i repetint elements de la nova construcció com ara l'arc sobre la porta idèntic als de la construcció principal. El 1903 va cedir la pesquera "en dipòsit" a Jaume Dilmé i va seguir tenint protagonisme. Precisament l'any 1913 va tenir lloc el tràgic naufragi d'una barca que hi estava amarrada amb el resultat de tretze negats. En aquella ocasió, la barca causant de la desgràcia no era d'en Marimon, sinó del farmacèutic Joan Pujol. El 1918 va demanar que constés la possessió de la pesquera al seu nom i el 1922 -un any abans de la mort d'en Llorenç Marimon a Barcelona- el seu fill Josep Marimon Casabosch en va recuperar la titularitat. Al cap de dos anys hi ha notícies d'obres a la pesquera, amb el que serà la darrera reforma important, la que s'ha mantingut, amb pocs canvis, fins avui. Aquesta última reforma la va dirigir el constructor o mestre d'obres de Barcelona Josep Palmada, que residia a la capital. Els paletes que van dur a terme l'obra eren Salvador Puig, contractista, i un tal Canals, picapedrer, tots dos de Banyoles. En realitat, més que una reforma, se'n podria dir una rehabilitació, atès que l'edifici estava en un estat força lamentable per la manca de manteniment i pels tipus de material lleuger de les cobertes i altres elements que s'hi havien anat afegint des de la construcció com s'ha comentat. D'altra banda, a la distribució interior s'havia anat perdent part de l'espai amb aigua per a les barques en favor dels pavimentats. La reforma, doncs, va consistir en la formació d'una coberta nova, en aquest cas terrada tant per l'interior com per la terrassa, i van quedar com espais completament practicables i accessibles, com ja era tradicional en les pesqueres del passeig amb accés a la barca. Pel que fa a les façanes, la novetat més destacada va ser la dels tancaments laterals amb finestres vidriades, i es mantenien els antics portals per entrar-hi les embarcacions, tot i que la de ponent ja era una falsa porta, atès que sembla que ja en aquesta reforma del 1924 aquesta banda va ser eliminada i substituïda per una zona pavimentada. El conjunt, amb els seus remats, va adoptar un aire que es pot assimilar al noucentisme vigent, una mica més elegant que l'obra del XIX. Però també era molt respectuós amb aquesta obra, de manera que tot mantenint el sistema d'arcuacions com a base i imatge formal, els nous tancaments i remats el que feien era suavitzar-ho. Si es comparen les dues façanes, es pot percebre molt bé la qualitat de la intervenció. Aquesta nova situació de cobertes i d'interior, és a dir, cobriment total inclosa la terrassa i espai per barques només a la banda de llevant, es va mantenir fins a la darrera reforma, a finals del segle passat. En aquesta darrera rehabilitació es va acabar de suprimir el lloc per a les barques i també la coberta terrada de la terrassa i la petita pesquera construïda l'any 1874 va quedar lliure d'afegitons.

Según los periódicos, en las regatas de 1887 todas las embarcaciones eran de propiedad y tripulación locales. En el comentario de prensa, se hablaba de diferentes tipos de embarcaciones, como los "perissoirs", una especie de cayuco de lona con un solo tripulante y fácil de construir por carpinteros locales, que estuvo muy de moda. Hasta ese momento, el único lugar para guardar las embarcaciones sin sacarlas del agua, estaba en el cobertizo que había construido, en 1881, Carles Vila de Ameller frente a su campo, la ya mencionada "Horta d'en Vila". Se trata de la actual pesquera Padró-Llinàs (núm. 4), que, a pesar de las reformas llevadas a cabo, sigue con las mismas características formales de lo que se supone que fue la construcción original. Era una sencilla caja cuadrada de 6,00 x 6,00 m construida con losa colocada verticalmente, con una pared intermedia coincidente con la cumbrera durante muchos años y cubierta a dos aguas con teja curva, menaje que se mantuvo sin rebozado ni aberturas laterales. Las dimensiones requerían, con los medios de que se disponía en ese momento, que para soportar la cubierta era necesario construir la pared intermedia y que partía en dos la nueva pesquera, o bien situar unas cerchas que no soportarían las delgadas paredes de losa. Esto propició otra singularidad, que fueron las pesqueras compartidas, lo que se dio en ésta, si no desde el principio, pocos años después, según las herencias dejadas por los propietarios. Durante muchos años se mantuvo así y con el mismo descuido exterior, de tal modo que en un artículo de El Bañolense de 1886 se le mencionaba como una "barraca". Más tarde, se incorporó el balcón debajo del cual podía pasar la embarcación hacia el interior. Esta coletilla, que sólo se hizo en uno de los espacios en los que quedaba dividida la pesquera, lo que permitía pescar desde la misma pesquera, además de guardar la barca.

El petit cobert que l'any 1883 demanava construir en Joan Perpinyà Pujol juntament amb el seu amic Joan Ribas, no era tan petit perquè, segons el plànol presentat, feia 6,50 x 7,50 m de planta, i encara es va construir una mica més grossa. Es tracta de l'actual pesquera d'en Prat (núm. 8) que, en aquell moment, superava en dimensions la d'en Vila. El plànol no detallava el sistema constructiu, però la realitat és que, com en el cas del cobert d'en Vila, també necessitava una paret intermèdia, cosa que també permetia la possibilitat d'una doble titularitat, tal com va ser durant molts anys. L'edifici era una mica més intencionat que el d'en Vila des del punt de vista arquitectònic, amb un remat pla que amagava una coberta a dues aigües. Unes copes ornamentals situades sobre les pilastres de la falsa barana i les franges de color mangra de les cantonades acabaven de donar una certa decoració al nou cobert. En els seus inicis, no tenia cap mena de balcó per pescar. Sembla clar que el nou edifici estava destinat a aixoplugar la barca "Mercedes" i una altra, possiblement, de l'amic barceloní Joan Ribas, per a la seva diversió competitiva, però també per a les seves relacions socials.

Joan Corominas Palou, nascut a Banyoles el 1860, havia tornat de València, on havia anat a viure des de molt petit i es dedicava, entre altres feines, a passejar estiuejants amb barca. El sobrenom de Janet, primer, i de Janeret més tard, prové de l'accent que tenia quan es va instal·lar de nou a la ciutat que l'havia vist néixer i que ha quedat fins avui no només per batejar el nom d'una pesquera sinó el de tota una saga de barquers. El seu fill, en Ramon Corominas Costa (1888-1960), va aconseguir el somni del barquer: tenir una pesquera pròpia per aixoplugar-hi les barques, cosa que va ser definitiva l'any 1922, si bé molt abans ja l'utilitzava amb algun tipus d'arrendament. Les obres per modificar la pesquera que van acabar donant-li la imatge actual no van començar fins al 1929, amb petites reformes i, definitivament, l'any següent, amb plànol signat per Jeroni Viñas, iniciador, en aquest cas, d'una nissaga de paletes. Fins llavors s'havia mantingut tal com es va construir el 1886, amb l'afegit dels dos patis laterals i sense tenir cap element a la façana de l'estany. De fet, en aquesta primera gran reforma de la pesquera tampoc no es va tenir en compte aquesta possible terrassa, sinó que van construir un pis sobre l'espai abans només ocupat per les barques i van obrir dues finestres en aquesta façana. Així mateix, van renovar la coberta, una teulada a dues aigües sense accés. El més significatiu de l'obra de Jeroni Viñas és el remat superior neomedieval semblant al de "La Carpa d'Or", si bé en aquest cas, donades les dimensions del conjunt i el fet que el modernisme ja havia passat a la història, quedava una mica fora de lloc. Si a això s'hi afegeixen els muntants de portes i finestres amb arc de mig punt i de les cantonades de l'edifici amb falsos carrers de pedra, la realitat és que el resultat era una mica exagerat i, vist avui, més proper al kitsch que a una obra modernista tardana. Poc temps després, per rematar el conjunt, encara es va construir una terrassa avançada a l'estany amb barana balustrada i l'Ajuntament li va denegar la construcció d'una mena de glorieta avançada cap a l'estany uns 25 m, de forma circular i amb una cúpula suportada per sis columnes, que es demanava com a "pescador".

Un caso de ampliación de una pequeña pesquera para cobijar una o más barcas es el de Jacint Sarquella cuando, en 1887, pidió añadir un cobertizo a la pesquera que había construido en 1886 para tener las barcas bien resguardadas. Esta ampliación, sin embargo, no consta que se llevara a cabo. Se trata de lo que derivó de una forma u otra en la popular pesquera de en 1810 (núm. 10), hoy dedicada a información municipal. Pero dado que en realidad la pesquera de Sarquella se había pedido y concedido sólo para bañarse en el interior, es necesario hacer un aparte para tener en consideración esta nueva condición o nuevo uso de las pesqueras. Bañarse o lavarse en el estanque debería ser una de sus funciones más antiguas, pero en la época de la que hablamos no era muy bien visto, y tuvieron que pasar unos años hasta que se llegó a una cierta normalización del baño en público, aunque hasta los años sesenta del siglo XX todavía había una importante reticencia por parte de estamentos religiosos y baños. La pesquera que acabó solicitando en Sarquella, pues, cumplía esta condición de bañarse dentro, de modo que era un simple cubierto de mínimas dimensiones en las que, aunque en el plano presentado no consta, tuvo una parte pavimentada para desnudarse, introducirse en el agua y, quizás, incluso, incluso, incluso brazos. Se hace difícil averiguar cómo terminó aquella solicitud de Sarquella de añadir un cubierto tan extraño para las barcas y si lo construyó realmente, porque hasta 1895 no hay noticias de la pesquera. Entonces sí que un tal Josep Ferrés, vecino de Barcelona, ​​pidió una modificación de la "casita-pesquera que posee situada a la derecha del origen de la acequia Rec de Guèmol" presentando un proyecto que, de hecho, sólo era una fachada, muy parecida a las pesqueras de Perpiñán y de Andreu, que había a su lado. Cabe suponer que Josep Ferrés había comprado a Jacint Sarquella los derechos sobre la pesquera que éste había edificado hacía años y que tenía pensado ampliarla o reconstruirla para hacerle más rentable el negocio como lugar de baño de uso público. Quizás ya era así desde el principio, con la construcción de la primera pesquera. De hecho, Sarquella no dejó de tener relación con esta pesquera, quizás porque el supuesto nuevo titular no era vecino de Banyoles, condición hasta entonces respetada. La pesquera tuvo una larga vida como lugar de baños, sobre todo cuando a principios del siglo XX el baño en el estanque ya empezaba a ser un hecho muy popular entre los jóvenes.

En 1915, Rafel Hostench proponía en el proyecto original presentado un sencillo portal con medidas algo exageradas por el ancho de la pasarela. No se puede saber si, como era costumbre, ya se amplió la pasarela en el momento de la construcción al modo del modelo iniciado en "La Carpa de Oro" o bien se amplió más tarde para dejarla tal y como es actualmente con una reforma que también modificó el portal. En este caso, se adoptó una nueva forma, la de puerta central con dos ventanas laterales, forma que se repetirá en las pesqueras de la posguerra.

Aquesta pesquera està situada de forma estratègica i molt avançada dins l'estany a la punta del Cap de Bou, al passeig de la Draga, i és coneguda amb el poètic nom de "La Carpa d'Or". Però el seu nom popular durant molts anys va ser el de "La pesquera d'en Palau" i també més tard la dels "Soviets". Va ser bastida, o com a mínim es va iniciar l'obra, l'estiu de l'any 1912 a mans del contractista Francesc Esparch, per encàrrec de Melcior Barceló del mas Palau. "La Carpa d'Or" és, amb tota probabilitat, la pesquera que més s'acosta, amb equilibri, rigor i correcció constructiva al corrent arquitecte d'una època determinada, a part del compliment ja comentat dels objectius socials i representatius del promotor. Així, en un edifici minúscul, s'hi troben ben conjuntats recursos característics de l'historicisme, que coexistia amb el modernisme a l'arquitectura catalana a finals del segle XIX i principis del XX. La pesquera, que apareix avançada dins l'estany com una extensió del passeig arbrat, es presenta amb els seus merlets neomedievals com un castell de joguina. Però una de les característiques més notables del conjunt són els motius neoàrabs de les portes i finestres.

Aquesta pesquera ja tenia unes mínimes pretensions quan el paleta Josep Parés —que no només la va bastir sinó que era pel seu ús— en va presentar el projecte l'any 1919. El dibuix, molt senzill, proposava, almenys per a la façana, una ornamentació basada en unes sanefes en relleu que emmarcaven el portal i els angles, mentre que la del nivell del forjat del terradet accessible era amb trencadís. En realitat, aquesta ornamentació es va limitar al remat superior amb el nom de la pesquera format amb peces de rajola de València tallades regularment i l'aplicació d'unes petxines de ceràmica vidriada de la Bisbal utilitzades, en aquella època, per a cobertes molt inclinades a manera d'unes escates. El procés de degradació que va patir va ser molt dolorós en una època que l'estany es preparava per als Jocs Olímpics, però encara va ser pitjor la rehabilitació final acceptada per l'Ajuntament quan tenia a les mans una reconstrucció de la pesquera original amb tots els detalls constructius.

En 1927, se dio el caso más extremo de esta nueva concepción de las pesqueras iniciada por "La Carpa de Oro" con la construcción de la llamada "Santa Rosa" situada en el paseo Magdalena Aulina (núm. 14). De entrada, hay que recordar que desde 1888 se había respetado la prohibición de construir pesqueras al sur del estanque, es decir, desde la acequia de Ca n'Hort hasta la de Malagelada, ahora pequeño pabellón para los árbitros de las competiciones de remo (núm. 16). Pero la solicitud era muy clara, ya que especificaba que debía construirse a 40 metros de la de Marimon, no más allá de la Malagelada, donde ya se habían construido las de Juncà en 1924, derribada en 1990, y la de en Mata (núm. 20), el 10 . Adelina Rey Denis, y venía apoyada nada menos que por Emilio Barrera Luyando, Capitán General de Catalunya. El proyecto, sin firmar, tenía un nivel arquitectónico considerable, con rasgos propios del noucentismo clasicista de la época. Tanto es así, que podría pensarse que podía haber sido redactado por el mismo arquitecto municipal que entonces era Josep Francesc Ràfols i Fontanals, el mismo que había proyectado -y que en ese momento dirigía- las obras del nuevo edificio Consistorial. La distribución de las cámaras son las de un verdadero aposento y no sólo para una jornada, si se modifica el teórico comedor por un dormitorio. Por otra parte, es muy curiosa la disposición del baño situado al lado de las mejores vistas del estanque y que, en principio y según el dibujo, debería interpretarse como un espacio con una piscina provista del mismo agua del estanque, como los viveros de las pesqueras tradicionales. En cualquier caso, desconocemos si el uso que aparentemente puede atribuirse a este auténtico chalet-pesquera duró mucho o poco, ya que no hay historias como las de "La Carpa d'Or", tampoco en tiempos de guerra. La cuestión es que, en 1941, adquirió sus derechos en la empresa Moltfort's SA que de algún modo la "santificó" poniéndole el nombre de Santa Rosa, pintado dentro de un círculo en un remate de la fachada y que habría que reponer.

Durant la segona meitat del segle XIX una nova forma d’oci a la vora del mar es comença a popularitzar a la costa catalana: els banys de platja. La Donzella de la Costa, fundada l’any 1929 a Badalona, n’és un viu exemple. Fins llavors, llevat d’algunes excepcions, la costa era un indret associat a altres activitats, com la pesca o el comerç i inclús evitat per la burgesia i les classes més altes, les quals es resguardaven de l’exposició solar que pogués bronzejar les seves pells. L’any 1845, la Reina Maria Cristina rep el consell de portar a la seva filla, Isabel II, que patia d’una malaltia de la pell, a fer “banys de mar”. Progressivament, el mar es popularitzarà per les seves qualitats curatives i, sumat a la proliferació de clubs esportius relacionats amb la natació i els esports d’aigua, la població s’apropia del mar, convertint-lo en un espai nou de reunió, de joc, d’esport i de gaudi. Les primeres formalitzacions arquitectòniques d’aquest fenomen són de caràcter molt efímer, començant per casetes de tela o de fusta que s’havien de muntar i desmuntar cada estiu, com és el cas dels primers anys dels banys de la Donzella, fundats pel pescador Joaquim Blanch. De fet, segurament no és casualitat que les primeres construccions més permanents que s’originen en aquests clubs siguin casetes que recorden a les utilitzades pels pescadors per a emmagatzematge. El cas de la Donzella, com moltes altres d’aquestes construccions, és difícil d’encaixar en un estil arquitectònic concret. Són construccions informals que, tot i seguir certes lògiques, han anat transformant-se al llarg dels anys. De totes maneres, es pot diferenciar la façana dissenyada als anys seixanta, de formes rectes i simples, del laberint de casetes interior, ja existent des dels anys quaranta. Pel que fa a la façana, aquesta consta d’un cos central més alt i dos inferiors a cada costat. El central correspon una zona àmplia i comuna en planta baixa i un restaurant en planta primera, i combina un acabat blanc amb zones de fàbrica de maó vist i un sòcol d’aplacat de pedra en la planta baixa, on s’ubica l’entrada als banys. Els cossos dels costats, d’una altura més reduïda, amaguen rere seu el laberint de casetes, simètric a ambdues bandes, i en façana es combina un acabat blanc amb rajoles de tons marronosos i verdosos. S’accedeix, baixant unes escales, a la caseta de claus i, seguidament, a un espai més ampli que divideix les dues zones —simètriques— de casetes a banda i banda. L’àrea de casetes es conforma de diversos passadissos successius i laberíntics, on es repeteix una vegada darrere l’altra la mateixa tipologia: una construcció de parets d’obra arrebossades amb un acabat blanc, amb portes de fusta pintades de blau i coberta a dues aigües, també blanca.

En 1929, Josep Agustí presentó un proyecto firmado por él mismo, ya que era aparejador, con un discreto toque noucentista en el portal y con tamaños parecidos a los de Aulina y Vilalta y algo menores que los de "La Carpa de Oro", si bien como parece que era costumbre, también se construyó ampliando la banda. Esta pesquera —ahora situada dentro del recinto del Club Natació Banyoles y que no tiene titular privado— tenía un volumen muy elemental al igual que el recién comentado. El proyecto contaba con algunos detalles intencionados en las barandillas de la azotea, de la terraza exterior y de la pasarela, con el detalle de unas jardineras, aunque en la realidad no se siguió del todo. Años más tarde, en 1950, el arquitecto Francesc Figueras volvió a reformarla y le dejó su aspecto actual.