L'edifici ocupa tota la llargada del carrer Francesc Moragas, però també té entrada pels carrers Hospital i Sant Antoni. Té tres cossos, cadascun estava destinat a usos diferents; el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. Actualment l'edifici està destinat a oficines. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la troben en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i elements de regust gòtic com les finestres de les golfes. A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragas. El permís fa constar que l'obra es farà en zona de servitud i que està exempt de pagar tributs gràcies als estatuts de les caixes. Tot i que no fa referència a l'adquisició dels terrenys, aquests pertanyien a M. Dolors Vilaró i Raventós al 1892, quan, en motiu d'una reforma de la casa, va cedir-ne una part per tal d'eixamplar el carreró que portaria el seu nom. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sinó que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'homenatge a la vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que va sorgir en aquest municipi i posteriorment es va estendre a altres poblacions catalanes.

Edifici situat al xamfrà de l'avinguda Gaudí amb el carrer Còrsega, entre la Sagrada Família i el recinte modernista de Sant Pau. De planta pentagonal, amb tres habitatges per planta, consta de planta baixa, set pisos i coberta plana. A façana principal és la de la cantonada que agafa forma aixamfranada. Al centre de la planta baixa s'obre la porta principal flanquejada d'una obertura rectangular a banda i banda corresponents a locals comercials. Els pisos superiors estan configurats seguint tres eixos longitudinals. Al central s'obren tres portes, la del mig està en el mateix pla de la façana però les laterals reculen lleugerament cap a l'interior del mur en diagonal. En els eixos laterals hi ha una finestra quadrangular per banda i un balco amb força voladís, aquests balcons tenen els extrems arrodonits i segueixen l'angle per acabar en les façanes laterals. La façana queda rematada per un ràfec i per sobre un coronament piramidal. Les dos façanes laterals són iguals, amb cinc eixos longitudinals que a la planta baixa es corresponen amb les finestres dels locals comercials i als pisos superiors hi ha obertures quadrangulars excepte en un dels eixos on hi ha balcons semicirculars. Les façanes es rematen amb el ràfec, que son continuació del de la façana principal, i el mur de tancament del terrat. El balcons tenen la base de pedra i la barana de ferro. El parament dels murs està arrebossat i pintat de color ocre. A la planta baixa el mur està decorat amb unes bandes grises en relleu, mentre que a la resta de pisos els diferents nivells estan separats per una motllura que ressegueix les tres façanes a l'alçada de l'ampit de les finestres. Aquest seguit de línies horitzontals, juntament amb els balcons i el coronament de la façana, creen un joc plàstic de dona un gran dinamisme a l'edifici.

El Casal del Metge s'emplaça al districte de Ciutat Vella, on afronta amb la Via Laietana i al carrer Tapineria. Es tracta d'un immoble entre mitgeres de planta rectangular consistent en un edifici d'oficines, format per planta baixa i cinc plantes pis, a més d'un semisoterrani. Tot i que la façana principal és la que afronta a la Via Laietana, l'accés actualment es produeix des del carrer Tapineria, 8-10. Les dues façanes, amb elements clàssics, estan fetes amb un rigor florentí traspassat a les escales urbanes noves. La simetria en els eixos horitzontals i verticals és un dels elements més rellevant dels edificis, amb les obertures reproduïdes a ritme regular. La que afronta a la Via Laietana disposa, com veurem, un tram central lleugerament avançat en l'eix vertical que reforça la simetria del conjunt. A nivell de planta baixa disposa de nou obertures. El portal d'accés i els dos finestrals situats a banda i banda estan resolts amb arc de mig punt. Aquesta part baixa de la façana està realitzada amb carreus buixardats que dibuixen motius geomètrics amb les seves juntes que destaca respecte a la resta de la façana, acabada amb pedra polida. Per sota d'aquestes finestres, el sòcol de pedra polida, hi ha unes altres de petites, de llinda plana, que il·luminen una planta semisoterrània. Per sobre d'una petita cornisa que la separa del pis superior hi trobem les cinc balconades del primer pis, de les quals únicament la central és voladís. Sobre totes obertures s'hi ha disposat un frontó triangular, a mode de guardapols, sostingut per mènsules i units entre ells per una petita cornisa. El frontó de l'obertura central està trencat per un escut d'Esculapi flanquejat per sengles gerres curulles de florons de pedra i, sota, un medalló amb la data "1932". Dels pisos superiors en destaca el tercer, amb una balconada correguda que uneix les tres obertures centrals, on únicament la de l'eix presenta un frontó a sobre i la superior, on entre les obertures s'hi ha disposat columnes dòriques adossades de fust de secció semicircular. Sobre aquestes columnes hi trobem el coronament, format per alternança de tríglifs i mètopes decorades amb un disc ornat central al damunt de les quals s'hi obre una cornisa sustentada per senzilles mènsules i tot plegat rematat amb un frontó central. La façana del carrer Tapineria reprodueix les fórmules classicitzants i de simetria, amb lleugers canvis en la disposició, ordre i acabament de les obertures. Deixant de banda les façanes, destaquen també una sèrie de dependències representatives, entre les quals sobresurten el pati central i la sala d'actes, on Florensa remet, per mitjà dels elements arquitectònics i decoratius, a diversos detalls de l'antiga Casa de la Convalescència, que en una època havia acollit la Facultat de Medicina. El Casal del Metge, la Casa Cambó i la seu del Foment del Treball, són, segons Oriol Bohigas, els edificis de Barcelona on el llenguatge clàssic es manifesta amb una correcció i una eficàcia urbanística més grans.

Situat a la confluència d’una artèria important de trànsit i un carreró estret, l’edifici respon a la necessitat de resoldre els problemes de congestió urbana propis de l’època. La torre adopta una planta llarga i estreta, seguint el carrer Progrés, per la qual cosa la cantonada amb el carrer Collblanc pren una importància especial. Les plantes van disminuint a mesura que l’edifici s’eleva, de manera que les sis primeres tenen quatre habitatges per replà, les quatre plantes següents en tenen tres, les següents dos i les darreres un sol habitatge. La forma llarga i estreta de la planta permet distribuir tots els habitatges amb dos patis mínims a la part central, si bé per raons d’aprofitament Puig i Gairalt recorre a les traces diagonals per evitar al màxim les superfícies destinades a passadissos. L’edifici s’encavalca entre la retòrica noucentista i el programa social propi de la generació d’arquitectes següent.

Churruca respon amb la millor retòrica racionalista a un emplaçament peculiar: una placeta situada encara sobre el pont de Vallcarca, amb una de les façanes que es desploma sobre el carrer que passa per sota el pont. El xalet assumeix el caràcter radicalment pla de la façana lateral, mentre que la façana principal es desdobla per mitjà d’una sèrie d’elements que donen profunditat al jardí: una tribuna, un ràfec curvilini en cantonada, un segon ràfec separat del pla principal. Per mitjà del treball formal en una cantonada, Churruca intensifica l’interès de l’objecte des de tots els punts de visió.

Integrada dins el conjunt de la Residència Mare Ràfols, es tracta d'una església inacabada de planta semicircular amb petits cossos laterals, compost de planta baixa singular, coberta amb cúpula central i llanterna i cobertes planes als laterals. La cúpula està suportada per arcs de mig punt sobre columnes. Els cossos laterals tenen planta baixa i pis, amb escala d'accés. En un d'ells hi ha la sagristia i en l'altre l'altar del Santíssim. Les parets són de pedra, paredat comú i totxo. Els forjats són de biga de ferro i revoltó. Les columnes són de marbre i els arcs de formigó. L'escala és de volta a la catalana. La façana posterior té franges i cantoneres de pedra amb obertures de mig punt, cornisa amb permòdols i coronament amb barana de balustres. La cúpula està revestida amb llosetes de ceràmica vidriada i llanterna. En els vitralls hi ha representats passatges de la vida de la mare Ràfols.

L’edifici és una mostra de les millors realitzacions del programa racionalista en el camp de l’arquitectura per a institucions. Situat entre la casa Bloc i el futur Govern Civil, interpreta la traça radial del creixement urbà d’una manera que afecta l’organització general de l’edifici. Es tracta d’un organisme en forma de U, en què totes les dependències es troben al voltant de la sala de dibuix. Una crugia intermèdia recull els serveis i una sèrie de quatre patis. Les aules, a la façana, queden reflectides per unes llargues finestres que corren de banda a banda de l’edifici. Monravà emfasitza la coherència entre la distribució i la funcionalitat del programa.