Edifici entre mitgeres situat al carrer del Roser. Es tracta d'una construcció formada per baixos, dos pisos i golfes. Les influències modernistes es fan ben paleses en la composició de la façana, en els materials constructius i, molt especialment, en la profusió dels elements decoratius emprats (finestra oval, reixes de ferro i vidrieres). La casa fou reformada a principis dels anys trenta, moment en què augmentà la seva altura i fou aixecat el segon pis, amb la tribuna característica que sobresurt del perfil. Destaca també el coronament de la façana, amb una mena de frontons de composició mixtilínia i ulls de bou. Aquest edifici s'atribueix a Alexandre Soler i March, si bé aquesta atribució no és del tot segura. L'any 1931, el seu propietari, Joan Ramon Selgas, encarregà la reforma de l'habitatge a Josep Marfà, el qual va respectar força l'estil original de la casa. Durant uns anys, als baixos de l'edifici s'hi ubicà el servei de correus.

El projecte de Puig i Gairalt respon a una reforma i ampliació, ja que aquí ja hi existia un magatzem i un edifici d'habitatges. L'any 1898 es modificà l'alineació dels carrers de la zona amb un traçat rectilini fet que aprofità la propietària del solar per comprar l'excedent de terreny a l'ajuntament i així poder avançar la línia de façana. Es tracta d'un edifici entre mitgeres que consta de planta baixa, cinc pisos i terrat. La façana principal, la del carrer Concòrdia, té a la planta baixa tres obertures formades per línies rectes. La porta principal, al centre, té una sèrie d'emmarcaments rectangulars en degradació i un rectangle motllurat a manera de clau de volta. Als pisos superiors les obertures segueixen una sèrie d'eixos longitudinals i totes són allindades. Hi ha un joc de volums, ja que el pla de la façana es doblega creant dues línies triangulars, a banda i banda de les obertures centrals, que van del primer pis fins a l'últim i tenen una obertura a cada cara del triangle. Al primer pis hi ha tres balcons, dos als extrems fins als triangles, i un al centre. Al segon pis hi ha un balcó corregut que ressegueix les dues formes triangulars. Al tercer pis hi ha balcons individuals als extrems i un altre al centre que va d'un triangle a l'altre. Al quart pis torna a haver-hi balcons individuals als extrems i el central és més petit. L'últim pis té un balcó corregut, però en aquest cas és recte, no ressegueix les formes triangulars. Aquests balcons són de ferro forjat i estan decorats amb un motiu en ziga-zaga. Corona la façana una cornisa. El parament està pintat de verd amb les obertures emmarcades de blanc; entre les dues obertures que hi ha al centre, marcant l'eix de simetria, hi ha un motiu en ziga-zaga. Aquest motiu es repeteix emmarcant les obertures del cinquè pis. La façana posterior, la que dona al carrer Pedreres, és de línies més senzilles que la principal. Aquí no sobresurten els dos cossos triangulars del pla de la façana, però hi ha un joc de volums gràcies als balcons, ja que combina els individuals amb els correguts i va variant a cada planta. Les obertures són allindades i estan emmarcades per una motllura llisa. Els balcons són de ferro forjat i repeteixen el motiu en ziga-zaga. Corona la façana una cornisa.

Conjunt monumental aïllat, format pel convent i l'església (inacabada). El convent té planta rectangular i consta de soterrani, planta baixa i dos pisos. Té un porxo davanter i coberta inclinada de teula àrab. Llenguatge eclèctic amb utilització de maó. És de composició simètrica. S'han realitzat reformes i ampliacions en períodes posteriors. Es tracta d'un inici d'església monumental amb cúpula i llanterna. A l'extrem oriental del complex Mare Ràfols es troba la casa natal de Maria Ràfols, fundadora de la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna. La façana principal s'orienta a migdia i està coberta amb teulada a dues aigües i carener perpendicular a dita façana. S'accedeix a la propietat a través d'un patí enreixat i la casa s'estructura en planta baixa, pis principal i golfes. Destaca el nínxol amb una figura de Crist situat damunt de la porta principal. A la banda de ponent s'obre un pati empedrat on hi ha un bust de Maria Ràfols. Aquesta antiga masia es coneix popularment com el Molí de la Rovira. En el 1931 va ser col·locada la primera pedra. El 1936 es va inaugurar l'església i part de l'edifici. El convent és obra de l'arquitecte Josep Alemany i Juvé, i el projecte de l'església el va realitzar l'arquitecte Josep M. Sagnier. A la casa on va néixer la Mare Ràfols s'hi conserva la maqueta del projecte de l'església de Josep M. Sagnier.

Edifici situat al xamfrà de l'avinguda Gaudí amb el carrer Còrsega, entre la Sagrada Família i el recinte modernista de Sant Pau. De planta pentagonal, amb tres habitatges per planta, consta de planta baixa, set pisos i coberta plana. A façana principal és la de la cantonada que agafa forma aixamfranada. Al centre de la planta baixa s'obre la porta principal flanquejada d'una obertura rectangular a banda i banda corresponents a locals comercials. Els pisos superiors estan configurats seguint tres eixos longitudinals. Al central s'obren tres portes, la del mig està en el mateix pla de la façana però les laterals reculen lleugerament cap a l'interior del mur en diagonal. En els eixos laterals hi ha una finestra quadrangular per banda i un balco amb força voladís, aquests balcons tenen els extrems arrodonits i segueixen l'angle per acabar en les façanes laterals. La façana queda rematada per un ràfec i per sobre un coronament piramidal. Les dos façanes laterals són iguals, amb cinc eixos longitudinals que a la planta baixa es corresponen amb les finestres dels locals comercials i als pisos superiors hi ha obertures quadrangulars excepte en un dels eixos on hi ha balcons semicirculars. Les façanes es rematen amb el ràfec, que son continuació del de la façana principal, i el mur de tancament del terrat. El balcons tenen la base de pedra i la barana de ferro. El parament dels murs està arrebossat i pintat de color ocre. A la planta baixa el mur està decorat amb unes bandes grises en relleu, mentre que a la resta de pisos els diferents nivells estan separats per una motllura que ressegueix les tres façanes a l'alçada de l'ampit de les finestres. Aquest seguit de línies horitzontals, juntament amb els balcons i el coronament de la façana, creen un joc plàstic de dona un gran dinamisme a l'edifici.

El Casal del Metge s'emplaça al districte de Ciutat Vella, on afronta amb la Via Laietana i al carrer Tapineria. Es tracta d'un immoble entre mitgeres de planta rectangular consistent en un edifici d'oficines, format per planta baixa i cinc plantes pis, a més d'un semisoterrani. Tot i que la façana principal és la que afronta a la Via Laietana, l'accés actualment es produeix des del carrer Tapineria, 8-10. Les dues façanes, amb elements clàssics, estan fetes amb un rigor florentí traspassat a les escales urbanes noves. La simetria en els eixos horitzontals i verticals és un dels elements més rellevant dels edificis, amb les obertures reproduïdes a ritme regular. La que afronta a la Via Laietana disposa, com veurem, un tram central lleugerament avançat en l'eix vertical que reforça la simetria del conjunt. A nivell de planta baixa disposa de nou obertures. El portal d'accés i els dos finestrals situats a banda i banda estan resolts amb arc de mig punt. Aquesta part baixa de la façana està realitzada amb carreus buixardats que dibuixen motius geomètrics amb les seves juntes que destaca respecte a la resta de la façana, acabada amb pedra polida. Per sota d'aquestes finestres, el sòcol de pedra polida, hi ha unes altres de petites, de llinda plana, que il·luminen una planta semisoterrània. Per sobre d'una petita cornisa que la separa del pis superior hi trobem les cinc balconades del primer pis, de les quals únicament la central és voladís. Sobre totes obertures s'hi ha disposat un frontó triangular, a mode de guardapols, sostingut per mènsules i units entre ells per una petita cornisa. El frontó de l'obertura central està trencat per un escut d'Esculapi flanquejat per sengles gerres curulles de florons de pedra i, sota, un medalló amb la data "1932". Dels pisos superiors en destaca el tercer, amb una balconada correguda que uneix les tres obertures centrals, on únicament la de l'eix presenta un frontó a sobre i la superior, on entre les obertures s'hi ha disposat columnes dòriques adossades de fust de secció semicircular. Sobre aquestes columnes hi trobem el coronament, format per alternança de tríglifs i mètopes decorades amb un disc ornat central al damunt de les quals s'hi obre una cornisa sustentada per senzilles mènsules i tot plegat rematat amb un frontó central. La façana del carrer Tapineria reprodueix les fórmules classicitzants i de simetria, amb lleugers canvis en la disposició, ordre i acabament de les obertures. Deixant de banda les façanes, destaquen també una sèrie de dependències representatives, entre les quals sobresurten el pati central i la sala d'actes, on Florensa remet, per mitjà dels elements arquitectònics i decoratius, a diversos detalls de l'antiga Casa de la Convalescència, que en una època havia acollit la Facultat de Medicina. El Casal del Metge, la Casa Cambó i la seu del Foment del Treball, són, segons Oriol Bohigas, els edificis de Barcelona on el llenguatge clàssic es manifesta amb una correcció i una eficàcia urbanística més grans.

Situat a la confluència d’una artèria important de trànsit i un carreró estret, l’edifici respon a la necessitat de resoldre els problemes de congestió urbana propis de l’època. La torre adopta una planta llarga i estreta, seguint el carrer Progrés, per la qual cosa la cantonada amb el carrer Collblanc pren una importància especial. Les plantes van disminuint a mesura que l’edifici s’eleva, de manera que les sis primeres tenen quatre habitatges per replà, les quatre plantes següents en tenen tres, les següents dos i les darreres un sol habitatge. La forma llarga i estreta de la planta permet distribuir tots els habitatges amb dos patis mínims a la part central, si bé per raons d’aprofitament Puig i Gairalt recorre a les traces diagonals per evitar al màxim les superfícies destinades a passadissos. L’edifici s’encavalca entre la retòrica noucentista i el programa social propi de la generació d’arquitectes següent.

Churruca respon amb la millor retòrica racionalista a un emplaçament peculiar: una placeta situada encara sobre el pont de Vallcarca, amb una de les façanes que es desploma sobre el carrer que passa per sota el pont. El xalet assumeix el caràcter radicalment pla de la façana lateral, mentre que la façana principal es desdobla per mitjà d’una sèrie d’elements que donen profunditat al jardí: una tribuna, un ràfec curvilini en cantonada, un segon ràfec separat del pla principal. Per mitjà del treball formal en una cantonada, Churruca intensifica l’interès de l’objecte des de tots els punts de visió.