Conjunt monumental aïllat, format pel convent i l'església (inacabada). El convent té planta rectangular i consta de soterrani, planta baixa i dos pisos. Té un porxo davanter i coberta inclinada de teula àrab. Llenguatge eclèctic amb utilització de maó. És de composició simètrica. S'han realitzat reformes i ampliacions en períodes posteriors. Es tracta d'un inici d'església monumental amb cúpula i llanterna. A l'extrem oriental del complex Mare Ràfols es troba la casa natal de Maria Ràfols, fundadora de la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna. La façana principal s'orienta a migdia i està coberta amb teulada a dues aigües i carener perpendicular a dita façana. S'accedeix a la propietat a través d'un patí enreixat i la casa s'estructura en planta baixa, pis principal i golfes. Destaca el nínxol amb una figura de Crist situat damunt de la porta principal. A la banda de ponent s'obre un pati empedrat on hi ha un bust de Maria Ràfols. Aquesta antiga masia es coneix popularment com el Molí de la Rovira. En el 1931 va ser col·locada la primera pedra. El 1936 es va inaugurar l'església i part de l'edifici. El convent és obra de l'arquitecte Josep Alemany i Juvé, i el projecte de l'església el va realitzar l'arquitecte Josep M. Sagnier. A la casa on va néixer la Mare Ràfols s'hi conserva la maqueta del projecte de l'església de Josep M. Sagnier.

Edifici situat al xamfrà de l'avinguda Gaudí amb el carrer Còrsega, entre la Sagrada Família i el recinte modernista de Sant Pau. De planta pentagonal, amb tres habitatges per planta, consta de planta baixa, set pisos i coberta plana. A façana principal és la de la cantonada que agafa forma aixamfranada. Al centre de la planta baixa s'obre la porta principal flanquejada d'una obertura rectangular a banda i banda corresponents a locals comercials. Els pisos superiors estan configurats seguint tres eixos longitudinals. Al central s'obren tres portes, la del mig està en el mateix pla de la façana però les laterals reculen lleugerament cap a l'interior del mur en diagonal. En els eixos laterals hi ha una finestra quadrangular per banda i un balco amb força voladís, aquests balcons tenen els extrems arrodonits i segueixen l'angle per acabar en les façanes laterals. La façana queda rematada per un ràfec i per sobre un coronament piramidal. Les dos façanes laterals són iguals, amb cinc eixos longitudinals que a la planta baixa es corresponen amb les finestres dels locals comercials i als pisos superiors hi ha obertures quadrangulars excepte en un dels eixos on hi ha balcons semicirculars. Les façanes es rematen amb el ràfec, que son continuació del de la façana principal, i el mur de tancament del terrat. El balcons tenen la base de pedra i la barana de ferro. El parament dels murs està arrebossat i pintat de color ocre. A la planta baixa el mur està decorat amb unes bandes grises en relleu, mentre que a la resta de pisos els diferents nivells estan separats per una motllura que ressegueix les tres façanes a l'alçada de l'ampit de les finestres. Aquest seguit de línies horitzontals, juntament amb els balcons i el coronament de la façana, creen un joc plàstic de dona un gran dinamisme a l'edifici.

La biblioteca Costa i Fornaguera és un edifici civil d'estil noucentista construït a principi del segle XX. És un edifici aïllat i de planta rectangular que es composa de tres volums diferenciats. Al centre hi ha el volum principal, de planta baixa i pis i la coberta a quatre vessants, al qual s'adossa a cada costat un volum d'un sol nivell d'alçat i la coberta a tres vessants. El frontis del volum principal s'obre a la planta baixa amb tres grans pòrtics d'arc de mig punt de pedra que descansen sobre columnes de fust llis, entre les quals hi ha una tanca amb un treball de forja destacat. Sobre del pòrtic central hi ha un escut de Calella en relleu. També es conserva la tanca amb un treball de forja destacat. Al pis hi ha tres finestrals d'arc mixtilini amb un ampit a dos nivells amb ceràmica vidriada verda, que es repeteixen en cadascun dels volums laterals. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques i sobre el carener hi sobresurten gerros de terracota. L'acabat exterior és arrebossat i pintat, amb les cantonades i el sòcol amb plafons de pedra. La distribució interior es manté original amb un vestíbul encarat a escalinata doble d'estil imperial que permet accedir al primer pis, on hi ha la biblioteca. La biblioteca es conserva en estat original. S'hi accedeix per un cancell de fusta, sobre del qual hi ha l'altell. És una estança àmplia amb un enteixinat enteixinat i un fris que ressegueix la part superior del mur. El paviment és de rajola hidràulica blanca i gris. Als quatre costats hi ha els prestatges de fusta originals, que també veiem sobre l'altell. També s'hi conserva en bon estat part del mobiliari original.

L'edifici ocupa tota la llargada del carrer Francesc Moragas, però també té entrada pels carrers Hospital i Sant Antoni. Té tres cossos, cadascun estava destinat a usos diferents; el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. Actualment l'edifici està destinat a oficines. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la troben en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i elements de regust gòtic com les finestres de les golfes. A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragas. El permís fa constar que l'obra es farà en zona de servitud i que està exempt de pagar tributs gràcies als estatuts de les caixes. Tot i que no fa referència a l'adquisició dels terrenys, aquests pertanyien a M. Dolors Vilaró i Raventós al 1892, quan, en motiu d'una reforma de la casa, va cedir-ne una part per tal d'eixamplar el carreró que portaria el seu nom. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sinó que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'homenatge a la vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que va sorgir en aquest municipi i posteriorment es va estendre a altres poblacions catalanes.

El Casal del Metge s'emplaça al districte de Ciutat Vella, on afronta amb la Via Laietana i al carrer Tapineria. Es tracta d'un immoble entre mitgeres de planta rectangular consistent en un edifici d'oficines, format per planta baixa i cinc plantes pis, a més d'un semisoterrani. Tot i que la façana principal és la que afronta a la Via Laietana, l'accés actualment es produeix des del carrer Tapineria, 8-10. Les dues façanes, amb elements clàssics, estan fetes amb un rigor florentí traspassat a les escales urbanes noves. La simetria en els eixos horitzontals i verticals és un dels elements més rellevant dels edificis, amb les obertures reproduïdes a ritme regular. La que afronta a la Via Laietana disposa, com veurem, un tram central lleugerament avançat en l'eix vertical que reforça la simetria del conjunt. A nivell de planta baixa disposa de nou obertures. El portal d'accés i els dos finestrals situats a banda i banda estan resolts amb arc de mig punt. Aquesta part baixa de la façana està realitzada amb carreus buixardats que dibuixen motius geomètrics amb les seves juntes que destaca respecte a la resta de la façana, acabada amb pedra polida. Per sota d'aquestes finestres, el sòcol de pedra polida, hi ha unes altres de petites, de llinda plana, que il·luminen una planta semisoterrània. Per sobre d'una petita cornisa que la separa del pis superior hi trobem les cinc balconades del primer pis, de les quals únicament la central és voladís. Sobre totes obertures s'hi ha disposat un frontó triangular, a mode de guardapols, sostingut per mènsules i units entre ells per una petita cornisa. El frontó de l'obertura central està trencat per un escut d'Esculapi flanquejat per sengles gerres curulles de florons de pedra i, sota, un medalló amb la data "1932". Dels pisos superiors en destaca el tercer, amb una balconada correguda que uneix les tres obertures centrals, on únicament la de l'eix presenta un frontó a sobre i la superior, on entre les obertures s'hi ha disposat columnes dòriques adossades de fust de secció semicircular. Sobre aquestes columnes hi trobem el coronament, format per alternança de tríglifs i mètopes decorades amb un disc ornat central al damunt de les quals s'hi obre una cornisa sustentada per senzilles mènsules i tot plegat rematat amb un frontó central. La façana del carrer Tapineria reprodueix les fórmules classicitzants i de simetria, amb lleugers canvis en la disposició, ordre i acabament de les obertures. Deixant de banda les façanes, destaquen també una sèrie de dependències representatives, entre les quals sobresurten el pati central i la sala d'actes, on Florensa remet, per mitjà dels elements arquitectònics i decoratius, a diversos detalls de l'antiga Casa de la Convalescència, que en una època havia acollit la Facultat de Medicina. El Casal del Metge, la Casa Cambó i la seu del Foment del Treball, són, segons Oriol Bohigas, els edificis de Barcelona on el llenguatge clàssic es manifesta amb una correcció i una eficàcia urbanística més grans.

Situat a la confluència d’una artèria important de trànsit i un carreró estret, l’edifici respon a la necessitat de resoldre els problemes de congestió urbana propis de l’època. La torre adopta una planta llarga i estreta, seguint el carrer Progrés, per la qual cosa la cantonada amb el carrer Collblanc pren una importància especial. Les plantes van disminuint a mesura que l’edifici s’eleva, de manera que les sis primeres tenen quatre habitatges per replà, les quatre plantes següents en tenen tres, les següents dos i les darreres un sol habitatge. La forma llarga i estreta de la planta permet distribuir tots els habitatges amb dos patis mínims a la part central, si bé per raons d’aprofitament Puig i Gairalt recorre a les traces diagonals per evitar al màxim les superfícies destinades a passadissos. L’edifici s’encavalca entre la retòrica noucentista i el programa social propi de la generació d’arquitectes següent.

Churruca respon amb la millor retòrica racionalista a un emplaçament peculiar: una placeta situada encara sobre el pont de Vallcarca, amb una de les façanes que es desploma sobre el carrer que passa per sota el pont. El xalet assumeix el caràcter radicalment pla de la façana lateral, mentre que la façana principal es desdobla per mitjà d’una sèrie d’elements que donen profunditat al jardí: una tribuna, un ràfec curvilini en cantonada, un segon ràfec separat del pla principal. Per mitjà del treball formal en una cantonada, Churruca intensifica l’interès de l’objecte des de tots els punts de visió.