La casa es configura com un acoblament de cossos adossats, a la manera de les construccions rurals. El primer cos ja existia: era un graner de pedra de planta quadrada, que ara ha esdevingut la sala d’estar. El cos del dormitori queda separat del primer i, entre tots dos, un tercer cos permet l’entrada i acull el menjador i la cuina. Darrere d’aquestes peces hi ha el plató fotogràfic, de mesures determinades pel client. La secció de la coberta inclou l’entrada de llum zenital, a més d’una segona obertura, a ponent, que permet l’entrada a l’estudi de la llum càlida del vespre. El pavelló de convidats, una petita estructura de fusta, es troba a l’altre extrem del jardí.

"Potser van ser requeriments d'ordre els que van obligar, encara que també podria ser aquest vent del sud que dispersa i agita, però el cert és que, un parell d'anys enrere, cap al desè mes, prenc l'estratègica decisió de reagrupar els diferents escenaris de treball que en forma d'estudis se m'han anat dispersant, o escapant, en un espai central més proper i emparentat amb el meu lloc de residència. És amb aquesta intenció i amb diversos gots d'aigua mineral amb gas amb els que recorro a Josep Llobet com a un mecànic protèsic perquè amplii i adeqüi una part del meu habitatge com a estudi. De les primeres exigències d'ordre, que com articles en una carta constitutiva es van establir, en rescato dos. Un, la funcionalitat de l'espai intervingut, és a dir que fos inusualment operatiu, fins a la cordialitat, i, dos, que s'adaptés sense grinyolar a la parquedat pressupostària amb la qual podíem comptar per a la seva realització. Les necessitats funcionals d'un estudi, tot i que són relativament parques, són de molt difícil exclusió. Es necessita llum, natural i artificial, alguna obertura contundent que permeti el tràfec còmode d'obres de gran format a l'exterior, un punt d'aigua, vies de circulació arquitectònicament aclarides entre les diferents àrees de treball i, en la mesura del possible, oferir la major quantitat d'aire. Les limitacions d'ordre pressupostari exigien d'inici que es treballés sobre una superfície ja constituïda en origen (en aquest cas una terrassa que no arribava al centenar de metres quadrats) i que les matèries constituents, així com el procés constructiu resultessin sincerament assequibles. Deia Gide que era possible que l'art en el nostre temps morís, o no. De fer-ho, sobre el que ell no tenia cap dubte era sobre les causes d'aquesta defunció; ... l'art morirà d'un excés de la seva pròpia llibertat ... Qualsevol que s'hagi enfrontat en alguna ocasió a un treball creatiu sap que en aquests temps de liberalització d'exigències, d'exclusió acadèmica, la veritable amenaça és la llibertat, i que la dificultat rau en saber quines traves imposar per bloquejar precisament el desplegament festiu d'una llibertat sense amonestar. Un cop establertes les traves i tancats els límits queda en mans del talent del realitzador la generació de significats i de sentits. En el moment en què la intenció del projecte ja posseïa aquestes limitacions (funcionalitat i economia) va ser quan, personalment, vaig començar a celebrar les sorpreses. Es revela, en créixer l'obra, la funcionalitat com a principi d'ordre. Un ordre que va començar a operar una harmonia de conjunt que emanava no tant de simpaties estètiques o conceptuals com de requeriments operatius: la bellesa d'una maquinària de rellotge. La intervenció es desenvolupa i es fa habitable seguint una delicada estructuració proveïda del ritme del que és necessari, d'allò oportú. Formalment, l'element central visitat des de la zona de treball, un poliedre de formes atrevides, es suspèn, ingràvid, per sobre dels recorreguts per no entorpir el trànsit fluid per l'estudi. La llum no s'aconsegueix deslligar de l'obra des de primera hora fins l'ocàs. Un punt d'aigua i un sistema perfectament dissenyat de corredisses que permet un desallotjament i una recepció àmplia, així com un metratge generós d'aire són alguns dels requisits de funcionament que compleix aquesta caixa mecànica on ara m'allotjo. Estèticament, aquests recursos tècnics tendeixen inexorablement cap a l'esteticisme de l'estoic. Hi ha alguna curiositat més. Assisteixo, en allò teorètic, a la dissolució d'aquell enfrontament, binari com tots, entre la tècnica pròpia del "minimalisme" nord-americà i la consideració prioritària i gairebé exclusiva per la matèria entesa com corporeïtat, més propera al creador europeu i que s'exemplificaria al "povera". La tècnica de la funció vestida de naturalesa, la techne tancada en la physis. Doncs si bé la necessitat de que l'obra arquitectònica "funcioni" (que compleixi l'exigència numerada com a unitat) ha afinat el treball de Josep Llobet amb el cos doctrinari del "minimal" (abstracció formal, geometria contundent en formes primàries, precisió gairebé patològica en els acabats, desterrament de l'anècdota i l'ornament, voracitat reductiva, ...) la necessitat de que sigui assequible, l'economia de mitjans (exigència segona), provocarà que la seva intervenció en aquest projecte tingui una lectura que es simplifica en conèixer alguns preceptes del "povera". Els materials emprats, uns materials de física bruta i contundent i de valor comercial baix (bloc de formigó, planxes de policarbonat, fusta de pi sense polir de segona categoria i acer) s'empren cruament, sense coccions ni emmascaraments, en la seva literalitat i només en alguna ocasió i per necessitats de la primera exigència es sobreposen (com succeeix per qüestions d'aïllament entre les tarimes de fusta i el bloc de formigó a les façanes est i oest i entre les làmines de policarbonat sobre llistons en les quatre parets que limiten l'espai central). La voluntat de no emmascarament arriba a l'extrem de no variar, en el moment de sincronitzar la seva intervenció amb l'estructura preexistent (el meu habitatge en aquest cas), els colors de façanes ni l'entorn natural (conservant tots els arbres arrelats en el moment previ a la intervenció). Fins aquí allò descriptiu, les concordances entre Josep i aquell que subscriu, que es resolen en un projecte àmpliament entès. En l'apartat emocional i evitant esllavissades superflues d'un promotor agraït, una apreciació: Els estudis són sempre espais dionisíacs. Potència sense forma. Pantans on el caos flueix i es retreu, s'exaspera i traspua canals de matèria sense digestió. El seu pathos és el turment, i el desconsol és la seva escenografia. Ho sé, fa molt de temps que visc entre ells. Però els seus enquadraments, les caixes que els contenen, poden aspirar a corregir i engalanar el desordre latent mitjançant la pulcritud i l'exactitud de proporcions. Poden generar en l'abisme un aspecte apol·lini, ser ells mateixos resolució pura. Aquesta aspiració ontològica secreta, la de sintetitzar les dues cares d'una caixa, la interior fosca i l'exterior lluminosa (l'estat d'ànim i el vestit), s'ha vist recompensada. Pel que a mi respecta, tendeixo a posar-me un vestit de lli blanc, ben tallat i recent planxat quan el vent s'agita. Potser no és un mal consell..." Jorge de los Santos

Un petit local al barri de Sant Gervasi a les faldes del Putxet, és l'espai escollit pels clients -una parella- per habilitar-lo com estudi de dansa i música. El local, en un edifici de principis del segle XX, és un cub encaixonat entre immobles, amb dos plans lliures: la façana al carrer Ballester i la coberta. Aquesta última és alhora la terrassa dels habitatges del mateix edifici. Al llarg dels anys, aquest espai ha estat ocupat successivament per tallers artesanals, petites indústries i comerços, patint intervencions molt agressives que van amagar totalment el seu estat original. Després d'eliminar tot el superflu, ens trobem amb una caixa diàfana, de doble alçada, amb entrada de llum en dos extrems, una zenital i una altra en façana, i amb un únic element que presideix l'espai: un pilar de dos fustos de fusta que recull les jàsseres de la coberta. La incorporació d'un altell respon al programa (que requeria més superfície): sales de mides i qualitats diverses per a dansa o música i d'ús flexible, així com annexos. Sense renunciar a la possibilitat de poder seguir tenint la lectura global de l'espai, vam decidir col·locar aquesta peça buscant que el volum i la llum fluïssin d'un costat a un altre. L'altell s'entén com un element individual i autoportant en si mateix. La seva estructura, exempta de la resta de l'edifici, té el seu origen de partida en el doble pilar de fusta i des d'aquest punt s'expandeix de manera isotròpica creant una quadrícula estructural de tres crugies iguals. Es puja a la planta superior a través d'un moble de fusta que té la doble funció de contenidor i escala. S'entra al local per un primer espai de doble altura i després de passar per sota de la zona comprimida pel altell, el espai torna a guanyar alçada i s'expandeix cap al claraboia. L'altell s'embolica per dos espais de doble altura, els espais per on entra la llum omplint tots els racons. Les diferents divisions de vidre permeten també una continuïtat visual de l'espai tant en el nivell inferior com en el superior, igual que una col·locació precisa d'uns miralls-paret que multipliquen el volum creant geometries inesperades. El local és un espai tancat en si mateix, les obertures en façana, molt altes, i la lluerna amb prou feines permeten vistes a l'exterior. No obstant això, en ser obertures de grans dimensions i bona orientació (a sud-est en façana), fa que el cicle de la llum natural es visqui intensament a l'interior i es vagi fonent a poc a poc amb la llum artificial al llarg del dia. Els pocs materials utilitzats han estat escollits amb molt rigor i intenció. En el nivell d'entrada trobem paviment continu de microciment a les zones de pas i tarima de pi a la sala gran. Arrencant ja a l'escala i en tota la planta altell el paviment de linòleum, d'un color saturat, ens va portant per les estades d'aquest nivell. Tant a la sala gran en planta baixa, com en les dues de mida més petita del nivell superior, l'acabat del sostre és de Heraklith per aconseguir confort acústic i ambiental.

The project involves the conversion of a space that formerly housed a washing place into an open studio for professionals from different fields of architecture and design. The existing 40-meter long building was a continuous space, with variable sections and extremely poor lighting. Hence, the proposal focuses on the opening of a patio, literally conceived as an outer room, to improve the interior lighting. This outer room divides the 40 meters of the initial space into two areas. The front area is open to the street and left empty to accommodate activities related to the public, such as meetings, events, exhibitions… – while the rear side houses a long table and is intended as the main workspace. Two tables are the core elements of the project and allow that all the activity takes place around them and also the apparition of unexpected synergies among its users. In fact, these tables have been designed as generators of community and their formalization responds to the different activities of both areas. In the front part, meetings, discussions, make table stands to be minimally invasive with those who sit around. The rear table, 12.5 meters long, has been manufactured as a single uninterrupted piece that allows users to sit along and share their work and experiences directly.We like to explain our office as our table, a cocreative continuum where everything is shared and where an horizontal hierarchy is stablished. The thickness and warmth of the three new, large windows opened in the patio has been carefully undertaken, making it a place to stay that allows enjoying the outer space while simultaneously turning intermediate thresholds into habitable spaces. The rest of the space is respected without being substantially modified. It has only changed by means of white paint, thereby minimally affecting a place which is still present in the popular memory of both the neighborhood and its inhabitants.

El nou edifici està dedicat a una sola activitat: creativa, abstreta i solitària, tal com ens explicava el pintor. Això ens va inclinar a resoldre el volum d’una manera compacta amb un exterior uniforme –capes aïllants i estuc clar en expressiva continuïtat de murs i coberta– per establir relacions de caràcter familiar, sense estridències amb l’entorn natural. L’objecte es converteix dintre del verd en una pantalla en la que s’hi projecten ombres dels arbres en continua variació. L’interior és una fluïda i múltiple cavitat de formigó conseqüència directa del concepte estructural monolític de la construcció i de la cerca d’espais severs i nus al servei del treball artístic que s’hi realitza. En el solar en pendent, amb abundància d’arbres, en la vessant nord del Tibidabo i contigu a la casa on viu el pintor, el petit edifici es composa d’un estudi de pintura, el més gran i buit possible en la planta superior i en la planta inferior, resultat de la trobada del volum prismàtic amb el terreny, un taller per escultura i un magatzem d’obra El volum de 12m x 13.5m i dues plantes té una superfície total de 335m2. L’estudi, espai sense vistes, rep llum de la coberta amb un gran lluernari situat en la trobada dels quatre plans inclinats que de forma irregular acaben de definir l’espai a partir de la línia horitzontal de coronació dels murs de la perifèria de 5m d’alçada. El lluernari s’ha desplaçat en funció de l’orientació sud i de la posició en que habitualment es col·loca el pintor per treballar. Una escala, col·locada discretament en un lateral, per no trencar la unitat de l’estudi, condueix a la planta inferior en la que l’espai posterior més proper al mur de contenció de terres es destina a magatzem d’obra i la zona davantera a taller d’escultura. Aquest s’obre frontalment en la seva totalitat, amb una gran fissura esquinçada de proporció apaïsada, cap a una terrassa de treball exterior i vistes cap al verd propi del lloc. El sistema constructiu usat per aquest projecte va ser concebut de manera compacta com requeria la imatge final del mateix tant interior com exterior.

L’edifici acull un doble ús com a habitatge i estudi, busca el confort climàtic mitjançant sistemes passius i la integració en el casc antic de la població. El clima mediterrani costaner condiciona la configuració interior i la relació amb l’exterior. L'absència de particions i les connexions verticals converteixen l'interior en un únic espai. Les relacions amb el carrer i el jardí es produeixen sempre a través d’espais intermedis: pati, porxo, terrasses i balcons amb protecció solar i visual –persianes enrotllables tradicionals de fusta–. Aquests espais funcionen tant tèrmicament com per proporcionar privacitat a l'interior i entre els diferents usos, alhora que permeten la captació solar a l'hivern.S’opta per sistemes de construcció pesats per la seva inèrcia tèrmica, especialment indicada en un edifici amb ocupació permanent. Els materials escollits són formigó vist i maó sense revestir, carpinteries de fusta sense pintar, terres continus de morter i revestiments exteriors de suro. Per no alterar l’aspecte en brut dels materials, s’utilitzen tractaments superficials com ceres, olis o lasurs incolors. També s'incorpora la mitgera de pedra existent.L’alçada de tres metres de les estances facilita l’estratificació de l’aire calent a l’estiu, que s’elimina durant la nit mitjançant la ventilació a través de reixetes altes, que s’extreu per una xemeneia solar en l’última planta, la qual cosa evita la necessitat de comptar amb sistemes mecànics d’aire condicionat. Com a suport a aquest funcionament passiu, a l'hivern s’opta per un terra radiant a baixa temperatura alimentat per una màquina d’aerotèrmia, que proporciona confort sense escalfar l’aire amb un consum de només 20 kWh/m2/any.