L'edifici es localitza en una illa de cases de la dreta de l'Eixample de Barcelona, emmarcada pels carrers de Provença, Sicília, Mallorca i Nàpols. Construït en una parcel·la poligonal, presenta tres façanes obertes als carrers Nàpols (número 238) i Mallorca (número 351). Aquestes vies creen l'angle de l'immoble, amb la frontissa més rellevant que, projectat en xamfrà, acull l'accés principal a l'edifici. Aquesta nau industrial amb oficines és un dels millors exemples de la producció arquitectònica catalana dels anys 20 i 30 del segle XX, no vinculada a l'ortodòxia del GATCPAC. Es caracteritza per la seva estètica funcionalista de formes simètriques i marcada horitzontalitat, especialment representativa en el cas de les finestres. L'edifici està concebut a partir d'una estructura de pilars i jàsseres metàl·liques que permeten crear una planta lliure on predomina l'espai i la diafanitat i a què contribueixen els celoberts i les lluernes de les cobertes. Consta de dos nivells d'alçat, on destaca especialment la marcada horitzontalitat de les façanes, accentuada pel cos de finestres corregudes desenvolupades als dos pisos de l'edifici. Les finestres responen a un model d'obertures metàl·liques fabricades en sèrie que s'uneixen entre si a través de perfils en forma de "T" i a l'estructura de l'edifici amb altres en forma de "L". Aquest sistema dóna origen als grans panys murals que donen unitat al conjunt i permeten disposar d'una il·luminació uniforme a l'interior. Aquestes finestres es configuren com un element corregut que giren en el xamfrà, tot quedant interrompudes en aquest frontis, on es localitza la gran portalada d'entrada a l'edifici. El xamfrà es configura com un element de rellevància estructural dins del conjunt, no solament pel tractament diferenciat de les obertures, sinó per la major alçada que presenta. Així, la planta baixa es reserva per l'entrada, amb una triple porta que dóna accés a un vestíbul a doble alçada, el qual rep també llum de les finestres disposades al primer pis d'aquest frontis en xamfrà. A sobre d'aquest cos de finestres es desenvolupa l'últim pis, on s'obre un finestral allargat que va de banda a banda del mur. Actualment, l'edifici es troba força modificat. Cap a la banda del carrer Nàpols, s'hi ha construït recentment (2010) un hotel - "Illa Myrurgia"- que ocupa part de la parcel·la original de l'antiga fàbrica. La banda del xamfrà també ha estat objecte de reformes, i avui dia acull les oficines de l'empresa Puig, propietària de la finca des de l'any 2000. La planta baixa d'aquesta zona es presenta avui dia com un espai molt diàfan al qual s'accedeix a través d'un espai de recepció localitzat al darrere del vestíbul principal. Aquest àmbit, a manera de caixa de vidre, disposa de dos nivells on es distribueixen les taules de treball del personal de Puig i que es comuniquen per una escala de nova fàbrica. Tal com ja s'avançava, un dels espais més rellevants del conjunt -i aparentment l'únic conservat del projecte original- és el vestíbul. L'accés a aquest espai es realitza a través d'una porta de tres obertures que es remata amb tres plafons de bronze amb relleus on es representen escenes de temàtica clàssica i a sota dels quals es conserva el rètol "Fábrica Myrurgia". Hem de destacar també la tanca de ferro de la porta que, amb línies geomètriques molt puristes, contribueix a crear una senzilla decoració, inexistent a la resta de la façana. Un cop traspassada la porta s'accedeix al vestíbul, que es configura com un espai autònom, de doble alçada, d'acurat disseny art déco i voluntat monumental. Aquesta monumentalitat es fa visible a través de l'escala de doble tram i de marbre que condueix a les oficines del primer pis. Actualment, dues catenàries tanquen l'accés a l'escala. Destaca l'ús de materials nobles i de gran qualitat com el marbre, que es combina amb les baranes de llautó i la fusta dels arrambadors localitzats a sengles costats de l'escala. Aquests elements, disposats en angle, presenten una porta i un banc -també de fusta- adossat a l'estructura, els quals es rematen a la part superior amb una finestreta i un plafó on es pot llegir en lletres estil Déco "Myrurgia Perfumes". La fàbrica es va construir entre 1927 i 1930 amb un projecte d'Antoni Puig i Gairalt; aquesta obra anticipa el llenguatge modern i racionalista a través de l'organització dels espais, el tractament de la llum, la retolació i el mobiliari. L'escultor Esteve Monegal Prat va ser qui va encarregar el projecte, i fou el mateix que fundà l'empresa Myrurgia al 1916, destinada a la producció de perfums i productes cosmètics. Destaca especialment l'escultura d'estil art déco realitzada per Monegal, president i fundador de la firma Myrurgia, que originalment presidia el vestíbul. L'any 1929, l'edifici va rebre el Premi d'Arquitectura del Concurs d'Edificis Industrials i Comercials per estar equipat amb unes de les instal·lacions més modernes. L'any 2000, l'empresa fou adquirida pel Grup Puig, que des de llavors té instal·lades en l'edifici les seves oficines. L'any 1996, els veïns i les entitats del barri es van mobilitzar en contra del projecte de construir una benzinera i un poliesportiu privat d'elit als terrenys de l'antiga fàbrica de Myrurgia. L'any 2010, l'illa on es localitza la finca es va veure immersa en una polèmica per la construcció de l'edifici que ocupa una part de la parcel·la original de la fàbrica. En aquestes dates, a la cantonada del carrer Nàpols i Provença, es construí un edifici que en origen estava destinat a residència d'esportistes i que finalment es va convertir en un hotel de quatre estrelles ("Illa Myrurgia") i un gimnàs.

L'edifici localitzat al número 36 del carrer Balmes de Barcelona, més conegut com a Fomento de Obras y Construcciones, va ser projectat el 1924 per Jaume Torres i Grau. Aquest edifici es localitza a l'illa de cases delimitada pels carrers d'Enric Granados, Consell de Cent i Diputació, obrint la seva façana al número 36 del carrer Balmes. Constitueix un dels millors exemples del Noucentisme classicista que hi ha l'arquitectura barcelonina i actualment les seves dependències donen acollida a oficines i despatxos. Aixecat en una parcel·la poligonal, presenta cinc nivells d'alçat (planta baixa i quatre pisos). Sota la cornisa es desenvolupa un petit espai per permetre la ventilació del terrat a la catalana de l'edifici, que es reflecteix a la façana a través de petites obertures rectangulars. La seva composició en planta es configura al voltant de tres celoberts, un central i dos laterals, al voltant dels quals i de la gran escala monumental es desenvolupen les diverses estances. La façana -construïda en pedra de Montjuïc- mostra una composició tripartida clarament diferencia amb pilastres i es caracteritza per la sòbria monumentalitat, aconseguida a través d'un vocabulari clàssic, encara que amb algun tret d'origen barroc. Cada nivell té una composició diferent, sempre utilitzant recursos extrets del repertori clàssic que emfasitzen el caràcter representatiu de l'edifici. A la planta baixa es localitza l'accés a l'interior de l'immoble; el cos central de la planta baixa està ocupat per una porta coronada amb un frontó triangular trencat i que es troba flanquejada per dues finestres d'arc escarser. Aquest tipus d'arc escarser es repeteix amb majors dimensions als cossos laterals, tot configurant dues grans portalades. Una estreta línia de cornisa separa la planta baixa dels pisos superiors i serveix com a base de les baranes dels balcons ampitats que es desenvolupen a la planta primera. Les obertures d'aquest pis es caracteritzen per la seva composició classicista fent ús de columnes corínties en grup de tres (un per cos de façana) que conformen una mena de galeries que es repeteixen al pis següent. Separat d'aquest últim per una cornisa dòrica, les obertures es disposen igualment a manera de galeries, en aquest cas, però, amb columnes d'ordre jònic que es coronen amb frontons triangulars i semicirculars alternats. Aquesta superposició d'ordres es veu trencat al tercer pis on es desenvolupa un cos de finestres rectangulars motllurades (tres per cos de façana) i que es separa del darrer nivell a través d'una estreta cornisa. L'últim nivell es configura a manera de solana o galeria porticada amb columnes de fust llis i capitell jònic que suporten un entaulament corregut a sobre del qual es disposen les petites obertures del "terrat a la catalana" ja esmentat a l'inici del text. L'edifici es clou amb una gran cornisa amb entaulament dòric que es corona amb quatre escultures al·legòriques fetes per Josep Tenas.

L'obertura de la via Laietana, carrer rectilini que travessa el nucli antic de Barcelona, ​​va comportar l'enderrocament d'antigues construccions i substituir-lo per nous edificis com aquest per a la seu central de la Caixa de Pensions. Moltes construccions de la nova via van acollir entitats financeres i, a poc a poc, la zona es va especialitzar en la tipologia de l'immoble d'oficines, que aleshores era una novetat. L'any 1911, el mateix Sagnier ja havia aixecat a l'altre extrem del carrer les oficines del Banco Hispano Colonial, un dels finançadors d'aquella operació urbanística que es va conèixer amb el nom de la «Reforma». El Casal de l'Estalvi (amb l'edifici contigu anomenat Casal de la Previsió, construït cinc anys més tard) tanca la perspectiva del nou carrer i es beneficia del seu pintoresc aspecte gotitzant i de la solidesa de la pedra del Garraf. Al llarg dels anys, les sucursals de la Caixa a diverses poblacions de Catalunya, projectades també per Sagnier, van reprendre alguns elements d'aquest primer edifici, com ara els paraments de pedra desbastada, de manera que s'unificava la imatge corporativa de l'entitat de una manera ben moderna. Un altre aspecte destacat de l'edifici va ser la seva construcció amb estructura de formigó, material fins aleshores pràcticament reservat a les edificacions industrials; de tota manera, el material no es manifesta ni a l'exterior ni a l'interior, que estava decorat profusament. Dels cinc edificis i dues botigues de Sagnier que van obtenir premi als concursos d'arquitectura de l'Ajuntament de Barcelona, ​​només el Casal de l'Estalvi (juntament amb la casa d'Ignasi Coll, a l'avinguda del Tibidabo) ha arribat fins als nostres dies. A la façana encara és visible la placa que es fixava en aquests casos; el premi, a més, tenia caràcter extraordinari. Era el tercer cop que Sagnier rebia el guardó i això ho va fer creditor de la medalla d'or instituïda per l'Ajuntament. Sagnier va mantenir al llarg dels anys una relació estreta amb l'entitat d'estalvi fundada per Francesc Moragas i Lluís Ferrer-Vidal, per a la qual encara va fer altres edificacions, especialment per als serveis assistencials de la seva obra social.