-
1870
-
Casa de las Alturas
La Casa de les Altures va ser encarregada pel director general de la Societat d'Aigües, l'enginyer belga Nicolàs Recúlez Chevalier. La casa rep el nom perquè al costat hi havia situats els motors d'elevació d'aigua en la xarxa d'abastiment generada des de Dosrius. Es tracta d'un edifici paral·lepípede de base rectangular amb un buit central que correspon a un pati i amb un cos adossat a la façana sut en forma de porxo. L'espai lliure que queda configurat al volant del pati —a base d'arcs sustentants en esvelts pilars— permet rcòrrer el passadís al qual donaven originalment les habitacions de la casa casa —la planta baixa era la zona de dia, menjadors, sales, biblioteca...—. Les golfes eren de sostre més baix i s'hi situaven les calderes, safareigs i magatzems diversos. L'orientalisme emprat en la resolució del llenguatge formal de l'edifici es reflectia en la profusa decoració als paviments, cel-rasos, arrambadors, baranes de forja.1890
-
Edifici de les Forces Hidroelèctriques del Segre
autoria desconeguda
Edifici Industrial formant part de la trama urbana. Antiga fàbrica tèxtil. Conjunt d'edificis vestits en diferents èpoques. Destaca el cos d'accés entre mitgeres amb façana el carrer Llussà, de planta quadrada amb l'eix de simetria. A un costat hi ha la caixa d'escala. Façanes de totxo vist amb junta seca. Obertures en arc rodó, de totxo col·locat a plec de llibre. Impostes i trencaaigües també de totxo. Remat amb cornisa i baranes. Xemeneia de totxo.1894
-
1893 - 1896
-
Compañía de Gas Lebon
Francesc de Paula del Villar Carmona
El edificio -actual sede de la "Mutua General de Seguros"- fue construido entre 1894-1896 como edificio representativo y de oficinas de la Compañía del Gas Lebon siguiendo un proyecto del arquitecto Francisco de Paula Villar Carmona. La parcela se inscribe dentro de una singular doble manzana de ensanche delimitada por las calles de Aribau, Diputació, Balmes y Gran Via de les Corts Catalanes, ocupada mayoritariamente por el gran edificio de la Universidad de Barcelona. Se trata de un edificio de planta cuadrangular que se inscribe en una parcela rectangular, buena parte de la cual estaba destinada en origen a jardín y actualmente está habilitada como parking. Uno de los aspectos más relevantes de este edificio y que le convierte en una de las construcciones más destacadas de finales del siglo XIX en Barcelona es precisamente la originalidad del proyecto. Nos referimos a que parece un edificio exento a pesar de ser la testera de una banda continua de edificación alineada en la calle Balmes. El arquitecto logró este efecto adosando el edificio a la medianera vecina de la calle Balmes, pero abriendo su fachada principal hacia el jardín al que se accedía desde la Gran Via. El edificio consta de cinco niveles de alzado claramente diferenciados en tres cuerpos. El inferior, casi a modo de basamento, presenta un tratamiento material muy distinto al resto de la fachada; hecho con sillares de piedra dispuesto en hiladas regulares, presenta dos niveles, uno inferior donde se localiza la actual entrada en la Mutua (en la calle Balmes). Encima de este nivel inferior se localiza un segundo piso, al que se abren una serie de arcos escarzanos rebajados que le dan un aspecto de galería o cuerpo muy diáfano. Sin embargo, este segundo nivel gana protagonismo en la zona del antiguo jardín donde se disponía de la entrada principal. En este frontis, una escalera monumental con barandilla de piedra da acceso al interior del inmueble a través del segundo nivel. Esta entrada queda además protegida de los agentes atmosféricos como sol o lluvia a través del voladizo del balcón que se desarrolla en el piso principal. Por lo que respecta al resto de la fachada, cabe resaltar la homogeneidad de elementos y de composición en los tres frontes. En este sentido, sobre el basamento de piedra ya descrito, donde se enmarcan las aperturas de los dos niveles interiores, se desarrolla el cuerpo de la fachada propiamente dicho. Separado del inferior a través de una cornisa corrida, esta toma relevancia en los ángulos, donde se desarrollan las torres, convirtiéndose en un voladizo que configura la base de las tribunas del piso principal. Estas tribunas se configuran como un elemento rectangular apoyado sobre ménsulas esculpidas, con barandilla de piedra y columnas jónicas que soportan un entablamento que es la base en el balcón desarrollado en el segundo piso. Las ventanas del piso principal quedan enmarcadas por pilastras jónicas que incorporan en el fuste varios sillares tallados en punta de diamante y que se convierten en el único elemento ornamental aparte del entablamento liso que las coronan. En el segundo piso, en cambio, las ventanas -aunque mantienen el mismo tipo de pilastra- se configuran como balcón ampitado y se rematan con frontones semicirculares que contrastan con las molduradas del último piso. El edificio se remata con una potente cornisa a la que se abren unas aperturas circulares a modo de ojos de buey esculpidas con decoración floral y que coinciden con el eje vertical donde se disponen las ventanas. Encima de la cornisa se desarrolla un último piso con mansardas y cubierta a una vertiente que es fruto de una obra posterior. En cuanto a las torres esquineras, como ya se adelantaba, presentan un nivel más que el resto de la fachada y en el que se desarrolla una especie de galería muy diáfana a través de una apertura triple con arco y pilar central. Las torres se cubren con una cubierta de falsa mansarda que se remata con una azotea plana con barandilla de hierro. A diferencia del nivel de basamento hecho en piedra, en el resto de la fachada el material predominante es el ladrillo, dispuesto en franjas horizontales y que contrasta con la blancura de la piedra artificial de los montantes y dinteles de las ventanas. El edificio fue proyectado por el arquitecto Francisco de Paula Villar i Carmona en 1894 por encargo de la empresa Gas Lebón -una de las pioneras en el estado en la producción y comercialización de gas para el alumbrado público y privado de la ciudad-. El proyecto original no preveía las mansardas, que son un elemento añadido que modificó considerablemente la percepción de la fachada, ya que visualmente empequeñece las torretas angulares y resta verticalidad al conjunto en general.1894 - 1896
-
1896 - 1897
-
1896 - 1900
-
1900
-
1895 - 1902
-
Antiga Seu del Banco de España a Girona
Josep Martí i Burch, Martí Sureda i Vila
La seu (fins al 1990) d’aquest banc es va alçar a la perifèria d’una ciutat encara murallada, però amb un dinamisme terciari que ha perviscut fins ara. En procés d’obra el 2008, la transformació desestima els espais interiors i salva una façana d’un eclecticisme vibrant, en la qual el neogòtic delinea unes esveltes pautes verticals encastellades en què va encaixant els seus propis estilemes, alternats amb els d’un neoclàssic reduït al paper de simple comparsa lingüístic.1901 - 1902
-
Reforma per a la Seu del Centre Excursionista de Catalunya
El temple romà de Barcelona dedicat a August se situava a la part superior del Mont Taber, i part de les seves restes van quedar embegudes dins de construccions medievals. El 1903 Domènech va reformar l’edifici com a seu del Centre Excursionista de Catalunya. Tot i diversos estudis sobre el temple, molts elements es van perdre durant els enderrocs de les antigues cases a finals del segle XIX. L’any 1879 una columna sencera va ser salvada i es va exposar a la Plaça del Rei. Tres columnes més es trobaven a dins de l’edifici medieval que allotjava l’antic casal dels canonges catedralicis, embegudes entre diversos forjats. Aquest edifici va ser llogat el 1878 per l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, actual Centre Excursionista de Catalunya. L’any 1902 l’editor Ramon de Montaner, oncle de Lluís Domènech, va comprar tot l’edifici. La seva intenció inicial era emportar-se les columnes i integrar-les dins del Castell de Santa Florentina. Però finalment el van fer canviar d’opinió, i va encarregar al seu nebot la rehabilitació de l’edifici com a seu del Centre Excursionista de Catalunya. La intervenció va consistir principalment a remodelar l’interior de l’edifici per deixar les columnes romanes al descobert, totalment visibles en un celobert interior protegit amb una claraboia. Es va construir una escala nova d’accés a la planta principal i una galeria per comunicar els dos costats del pati, reinterpretant l’estil gòtic. L’obertura de grans finestrals i la substitució de baranes de pedra per lleugers elements metàl·lics es va fer amb l’objectiu de donar més visibilitat a les columnes des de l’interior de les estances. Domènech va deixar l’espai preparat per la quarta columna trobada, que estava exposada a la plaça del Rei, però la burocràcia no va permetre la seva recol·locació. Finalment el 1956, quan l’Ajuntament de Barcelona ja havia comprat l’immoble, s’hi va traslladar. Actualment segueix essent la seu del CEC.1903 - 1905
-
1905
-
Sucursal de La Caixa de Barcelona
L'any 1906 August Font i Carreras va rebre l'encàrrec de projectar la sucursal gracienca de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. El mateix August Font ja havia projectat l'edifici de la Caixa de Barcelona de la Plaça Sant Jaume i una sucursal al carrer de Sant Pau. La finca es localitza a l'illa de cases delimitada pels carrers Jesús, Sant Pere Màrtir, carrer de Gràcia i Gran de Gràcia, on s'obre la façana. L'edifici s'inscriu en una parcel·la poligonal regular i es desenvolupa en tres nivells d'alçat: planta baixa i dos pisos, tot cobert amb un terrat pla transitable. Actualment, del projecte arquitectònic original únicament es conserva la façana, la qual es compon d'un frontis rectangular de tres nivells i una torre de cinc pisos adossada a l'extrem esquerre del conjunt. Construït íntegrament en pedra, destaca la presència d'elements procedents de la tradició constructiva medieval catalana, com les finestres coronelles del primer pis o la solana de l'últim nivell. Així i tot, aquests elements no són fidels a les formes tradicionals sinó que van ser reinterpretades per l'arquitecte, oferint al conjunt un aspecte goticitzant. La torre, coberta a quatre vessants, presenta a la planta baixa la porta d'accés a l'escala; es tracta d'una porta amb llinda mixtilínia i muntants esculpits, tot destacant les impostes, on es representen dues figures femenines acompanyades d'elements vegetals. Coronada per l'escut de Barcelona, la planta baixa se separa del següent pis a través d'una imposta motllurada, nivell al qual es localitza una fornícula a manera de finestra on es disposa una imatge de la Verge. El segon pis s'obre al carrer a través d'una finestra de llinda mixtilínia i, finalment a sobre d'aquest l'esfera del rellotge. La torre es clou amb una gran cornisa sobre permòdols a sobre de la qual es desenvolupa l'últim pis de la construcció; un seguit de finestres entre columnes configuren una galeria correguda que envolta la torres pels quatre costats. A planta baixa es localitza l'accés a les actuals oficines de la Caixa, amb una porta central flanquejada per dues parelles de finestres amb grans arcs sobre columnetes que reposen damunt d'un sòcol alt. Aquesta planta baixa se separa del primer pis a través d'una cornisa esculpida on apareix escrit: "Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona. Sucursal de Gracia". Al primer s'hi obren tres finestres coronelles d'inspiració medieval, però reinterpretades tant pel que fa a la forma de la llinda com la decoració vegetal que presenta. Finalment, al segon i darrer pis es desenvolupa una galeria que recupera les solanes medievals i renaixentistes amb arcs mixtilinis sobre columnes. A sobre d'aquest nivell es disposa el ràfec i la barana del terrat; aquesta última amb elements motllurats a manera de merlets, es presenta decorada amb elements ceràmics i de ferro.1906
-
Villa Flora
Torre aislada de planta baja y dos pisos, con una portería independiente en la entrada, de 1920. Tiene un jardín muy grande que continúa al otro lado de la riera, con una gran puerta de entrada. En el jardín hay templetes, fuentes y otros elementos arquitectónicos. El edificio tiene influencias de diferentes estilos, puesto que el autor era un hombre que viajaba mucho. Destaca la influencia del Secesionismo vienés.1910
-
1911
-
1911 - 1929
-
Casa Ensesa y Farinera Monserrat
Entre 1906 i 1932 Rafael Masó intervé diverses vegades en el conjunt de la Farinera Montserrat. La intervenció més destacable és la reforma i ampliació de la casa per habitatge de la família Ensesa i oficines de la fàbrica, que duu a terme entre 1913 i 1915. En aquesta obra es mostra el llenguatge plenament noucentista del seu autor, en sintonia amb l'arquitectura centroeuropea del moment. De l'obra de Masó es conserven les façanes principals i l'escala interior. L'any 1932 Rafael Masó intervé novament en aquesta obra construïnt la nova tanca de la fàbrica, un exemple del gir cap el racionalisme que fa la seva última arquitectura. La resta de l'edifici va patir considerables modificacions amb la reforma de Francesc Folguera l'any 1950. Després de l'enderroc de la fàbrica i els magatzems i, d'un període d'abandó, la rehabilitació de 1995 va permetre recuperar aquesta obra per la ciutat com a Escola Municipal de Música.1906 - 1932
-
Casa Cañas i Mañé
Edificio entre medianeras de planta baja y dos pisos con dos fachadas, la principal en Rambla de Nostra Senyora 20 y la posterior en C/ de la Palma 33. Por la Rambla de Nostra Senyora la fachada tiene una composición asimétrica, con una planta baja totalmente trasformada por el uso comercial actual, una planta principal con una gran tribuna de tres vanos y un balcón situado a su derecha, y una planta superior con un ventanal central de arco rebajado, dos ventanas laterales y un balcón que abarca el ventanal central y la ventana derecha. El remate de la fachada está formado por una coronación escalonada de ornamentación floral con refundidos y esgrafiado. Por la C/ de la Palma, la fachada presenta una composición simétrica de los pisos superiores, mientras que la planta baja tiene el portal de acceso desplazado a la derecha. En la planta principal hay un balcón corrido con barandilla de hierro forjado que ocupa toda la anchura de la fachada, con dos aperturas adinteladas coronadas por frontones circulares. En la planta superior hay dos vanos adintelados con un alféizar que sobresale de la fachada. El paramento de la fachada es liso y está coronada con una cornisa sustentada por modillones. La casa fue proyectada por el arquitecto Antoni Pons i Domínguez.primera mitad del siglo XX
-
siglo XX