Edifici Industrial formant part de la trama urbana. Antiga fàbrica tèxtil. Conjunt d'edificis vestits en diferents èpoques. Destaca el cos d'accés entre mitgeres amb façana el carrer Llussà, de planta quadrada amb l'eix de simetria. A un costat hi ha la caixa d'escala. Façanes de totxo vist amb junta seca. Obertures en arc rodó, de totxo col·locat a plec de llibre. Impostes i trencaaigües també de totxo. Remat amb cornisa i baranes. Xemeneia de totxo.

L'edifici -actual seu de la "Mutua General de Seguros"- fou bastit entre 1894-1896 com a edifici representatiu i d'oficines de la Companyia del Gas Lebon seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona. La parcel·la s'inscriu dins d'una singular doble illa d'eixample delimitada pels carrers d'Aribau, Diputació, Balmes i Gran via de les Corts Catalanes, ocupada majoritàriament pel gran edifici de la Universitat de Barcelona. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular que s'inscriu en una parcel·la rectangular, bona part de la qual estava destinada en origen a jardí i actualment està habilitada com a pàrquing. Un dels aspectes més rellevants d'aquest edifici i que el converteix en una de les construccions més destacades de final del segle XIX a Barcelona és precisament l'originalitat del projecte. Ens referim al fet que sembla un edifici exempt malgrat ser la testera d'una banda contínua d'edificació alineada al carrer Balmes. L'arquitecte va aconseguir aquest efecte adossant l'edifici a la mitgera veïna del carrer Balmes, però obrint la seva façana principal vers el jardí al qual s'hi accedia des de la Gran Via. L'edifici consta de cinc nivells d'alçat clarament diferenciats en tres cossos. L'inferior, quasi a manera de basament, presenta un tractament material molt diferent de la resta de la façana; fet amb carreus de pedra disposat en filades regulars, presenta dos nivells, un inferior on es localitza l'actual entrada a la Mútua (al carrer Balmes). A sobre d'aquest nivell inferior es localitza un segon pis, al que s'obren un seguit d'arcs escarsers rebaixats que li donen un aspecte de galeria o cos molt diàfan. No obstant això, però, aquest segon nivell guanya protagonisme a la zona de l'antic jardí on es disposava de l'entrada principal. En aquest frontis, una escala monumental amb barana de pedra dona accés a l'interior de l'immoble a través del segon nivell. Aquesta entrada queda, a més a més protegida dels agents atmosfèrics com sol o pluja a través del voladís del balcó que es desenvolupa al pis principal. Pel que fa a la resta de la façana, cal ressaltar l'homogeneïtat d'elements i de composició als tres frontis. En aquest sentit, a sobre del basament de pedra ja descrit, on s'emmarquen les obertures dels dos nivells interiors, es desenvolupa el cos de la façana pròpiament dit. Separat de l'inferior a través d'una cornisa correguda, aquesta pren rellevància als angles, on es desenvolupen les torres, convertint-se en un voladís que configura la base de les tribunes del pis principal. Aquestes tribunes es configuren com un element rectangular recolzat sobre de mènsules esculpides, amb barana de pedra i columnes jòniques que suporten un entaulament que és la base al balcó desenvolupat al segon pis. Les finestres del pis principal queden emmarcades per pilastres jòniques que incorporen al fust diversos carreus de punxa de diamant i que es converteixen en l'únic element ornamental a banda de l'entaulament llis que les coronen. Al segon pis, en canvi, les finestres -tot i que mantenen el mateix tipus de pilastra- es configuren com balcó ampitat i es rematen amb frontons semicirculars que contrasten amb les motllurades de l'últim pis. L'edifici es remata amb una potent cornisa a la qual s'obren unes obertures circulars a manera d'ulls de bou esculpides amb decoració floral i que coincideixen amb l'eix vertical on es disposen les finestres. A sobre de la cornisa es desenvolupa un darrer pis amb mansardes i coberta a un vessant que és fruit d'una obra posterior. Pel que fa a les torres cantoneres, com ja s'avançava, presenten un nivell més que la resta de la façana i en el que es desenvolupa una mena de galeria molt diàfana a través d'una obertura triple amb arc i pilar central. Les torres es cobreixen amb una coberta de falsa mansarda que es remata amb un terrat pla amb barana de ferro. A diferència del nivell de basament fet en pedra, a la resta de la façana el material predominant és el maó, disposat en franges horitzontals i que contrasta amb la blancor de la pedra artificial dels muntants i llindes de les finestres. L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona l'any 1894 per encàrrec de l'empresa Gas Lebón -una de les pioneres a l'estat en la producció i comercialització de gas per a l'enllumenat públic i privat de la ciutat. El projecte original no preveia les mansardes, que són un element afegit que va modificar considerablement la percepció de la façana, ja que visualment empetiteix les torretes angulars i resta verticalitat al conjunt en general.

L'any 1906 August Font i Carreras va rebre l'encàrrec de projectar la sucursal gracienca de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. El mateix August Font ja havia projectat l'edifici de la Caixa de Barcelona de la Plaça Sant Jaume i una sucursal al carrer de Sant Pau. La finca es localitza a l'illa de cases delimitada pels carrers Jesús, Sant Pere Màrtir, carrer de Gràcia i Gran de Gràcia, on s'obre la façana. L'edifici s'inscriu en una parcel·la poligonal regular i es desenvolupa en tres nivells d'alçat: planta baixa i dos pisos, tot cobert amb un terrat pla transitable. Actualment, del projecte arquitectònic original únicament es conserva la façana, la qual es compon d'un frontis rectangular de tres nivells i una torre de cinc pisos adossada a l'extrem esquerre del conjunt. Construït íntegrament en pedra, destaca la presència d'elements procedents de la tradició constructiva medieval catalana, com les finestres coronelles del primer pis o la solana de l'últim nivell. Així i tot, aquests elements no són fidels a les formes tradicionals sinó que van ser reinterpretades per l'arquitecte, oferint al conjunt un aspecte goticitzant. La torre, coberta a quatre vessants, presenta a la planta baixa la porta d'accés a l'escala; es tracta d'una porta amb llinda mixtilínia i muntants esculpits, tot destacant les impostes, on es representen dues figures femenines acompanyades d'elements vegetals. Coronada per l'escut de Barcelona, la planta baixa se separa del següent pis a través d'una imposta motllurada, nivell al qual es localitza una fornícula a manera de finestra on es disposa una imatge de la Verge. El segon pis s'obre al carrer a través d'una finestra de llinda mixtilínia i, finalment a sobre d'aquest l'esfera del rellotge. La torre es clou amb una gran cornisa sobre permòdols a sobre de la qual es desenvolupa l'últim pis de la construcció; un seguit de finestres entre columnes configuren una galeria correguda que envolta la torres pels quatre costats. A planta baixa es localitza l'accés a les actuals oficines de la Caixa, amb una porta central flanquejada per dues parelles de finestres amb grans arcs sobre columnetes que reposen damunt d'un sòcol alt. Aquesta planta baixa se separa del primer pis a través d'una cornisa esculpida on apareix escrit: "Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona. Sucursal de Gracia". Al primer s'hi obren tres finestres coronelles d'inspiració medieval, però reinterpretades tant pel que fa a la forma de la llinda com la decoració vegetal que presenta. Finalment, al segon i darrer pis es desenvolupa una galeria que recupera les solanes medievals i renaixentistes amb arcs mixtilinis sobre columnes. A sobre d'aquest nivell es disposa el ràfec i la barana del terrat; aquesta última amb elements motllurats a manera de merlets, es presenta decorada amb elements ceràmics i de ferro.

Torre aïllada de planta baixa i dos pisos, amb una porteria independent a l'entrada, de 1920. Té un jardí molt gran que continua a l'altre costat de la riera, amb una gran porta d'entrada. Dins el jardí hi ha templets i fonts i altres elements arquitectònics. L'edifici té influències de diferents estils, ja que l'autor era un home que viatjava molt. Destaca la influència del Secessionisme vienès.

Casa entre medianeras y de tres crujías. Consta de planta baja, dos pisos y buhardilla. La cubierta es a dos aguas y de teja árabe. Cabe destacar la puerta de acceso de arco carpanel, así como el vestíbulo. Ha sufrido sucesivas reformas y ampliaciones, durante el siglo XIX, que han variado su aspecto inicial. La muestra más remarcable de ellas es la tribuna en ángulo con azotea superior situada en uno de los lados. El interés fundamental de esta obra es su valor tipológico. En 1913 el arquitecto Santiago Güell realizó diversas remodelaciones en la planta principal y las obras de ampliación de la tribuna lateral.

Edificio entre medianeras de planta baja y dos pisos con dos fachadas, la principal en Rambla de Nostra Senyora 20 y la posterior en C/ de la Palma 33. Por la Rambla de Nostra Senyora la fachada tiene una composición asimétrica, con una planta baja totalmente trasformada por el uso comercial actual, una planta principal con una gran tribuna de tres vanos y un balcón situado a su derecha, y una planta superior con un ventanal central de arco rebajado, dos ventanas laterales y un balcón que abarca el ventanal central y la ventana derecha. El remate de la fachada está formado por una coronación escalonada de ornamentación floral con refundidos y esgrafiado. Por la C/ de la Palma, la fachada presenta una composición simétrica de los pisos superiores, mientras que la planta baja tiene el portal de acceso desplazado a la derecha. En la planta principal hay un balcón corrido con barandilla de hierro forjado que ocupa toda la anchura de la fachada, con dos aperturas adinteladas coronadas por frontones circulares. En la planta superior hay dos vanos adintelados con un alféizar que sobresale de la fachada. El paramento de la fachada es liso y está coronada con una cornisa sustentada por modillones. La casa fue proyectada por el arquitecto Antoni Pons i Domínguez.