-
1885 - 1888
-
1888
-
Café-Restaurante de la Exposición Internacional de 1888
El edificio pone de manifiesto nuevos valores arquitectónicos en el marco de la primera Exposición Universal. Se trata de una gran sala destinada a comedor y un café en la planta baja, una caja rectangular con las fachadas dobladas, por lo que la imagen exterior del edificio se moldea con independencia de los requerimientos interiores. Las cuatro esquinas se enfatizan mediante cuatro torres con los coronamientos distintos. La estructura responde a una aplicación rigurosa de la fábrica de ladrillo y el hierro, protagonistas de la nueva arquitectura. También se resuelve con claridad la relación entre la ornamentación y la estructura: las almenas del muro exterior dan la vuelta al edificio acompañados de unos escudos de cerámica vitrificada con inscripciones herméticas. Se trata del primer edificio-manifiesto del modernismo, que muestra algunas pautas que más tarde otros arquitectos aplicarán a programas más complejos.1887 - 1892
-
1916
-
1927
-
Escales, Mirador i Escultures La Terra, L'Aigua i Dones
Josep Llimona i Bruguera, Frederic Marès i Deulovol, Josep Puig i Cadafalch
-
1923 - 1928
-
1928
-
Palacio de la Metalurgia, la Electricidad y la Fuerza Motriz
Amadeu Llopart i Vilalta, Alexandre Soler i March
1926 - 1929
-
Palacio de la Agricultura
Manuel Maria Mayol i Ferrer, Josep Maria Ribas i Casas
Ubicat al districte de Sants-Montjuïc, el Pavelló de l'Agricultura es troba dins del recinte de l'Exposició Internacional de 1929, just a la frontera del barri de la França Xica i el Parc de Montjuïc. Format per diversos cossos, aquest conjunt d'edificis ocupa la cantonada entre el Passeig de Santa Madrona i el Carrer de Lleida, articulant els seus volums al voltant d'un pati central avui conegut com Plaça de Margarida Xirgu. En l'actualitat només es conserva la meitat del conjunt d'edificacions originals. Era un dels pavellons més grans de l'exposició, amb una superfície que ultrapassava els 16.000 m2. Tot el conjunt es distribuïa al voltant d'un gran pati enjardinat central amb diverses naus i galeries porticades. Tot el conjunt segueix els cànons de l'arquitectura noucentista, adoptant, però, un llenguatge renaixentista italianitzant. Mentre els murs de les façanes es presenten revestits de morter blanc i groc, els elements portants, els emmarcaments de les obertures i els elements decoratius foren realitzats en terra cuita. El cos afrontat al Passeig de Santa Madrona destaca per la galeria porticada que envolta l'antic accés principal al recinte, que emmarca un monumental portal de terra cuita amb pilastres jòniques ornades a quarterons. Sobre l'arc motllurat de la porta hi ha un relleu de terra cuita amb dues al·legories del treball al camp i la inscripció "AGRICVLTVRA". Tanmateix, el més rellevant d'aquesta construcció són les múltiples torres vuitavades que sobresurten sobre la teulada, cobertes amb cuculles de teula ornades amb pinacles ceràmics, i la gran cúpula amb tambor central. Les façanes d'aquest cos recullen un vertader catàleg de finestres renaixentistes, a base de serlianes, galeries d'arcs, entaulaments, frontons, petxines i decoració a candelieri. A l'angle entre el Carrer de Lleida i el Passeig de Santa Madrona hi destaca una placa sostinguda per dos àngels realitzada en bronze per Frederic Marès en record a l'arquitecte Manuel Maria Mayol. La façana encarada a la Plaça de Margarida Xirgu presenta una gran llotja d'accés d'arcs rebaixats sostinguda sobre robustes columnes de capitell jònic. Aquesta llotja manté una correspondència formal molt clara amb el pati del Casal Solleric de Mallorca ciutat, essent aquest una probable font d'inspiració. En aquesta façana figura un baix relleu de tema clàssic que representa un atleta, obra de Frederic Marés. Els interiors d'aquest cos foren molt transformats a causa de l'abandó i dels nous usos, per bé que es manté el vestíbul principal, un espai de planta de creu grega coronat per un gran cimbori ornat amb pintures referents a la vida al camp, obra de Darius Vilàs. El cos afrontat al Carrer de Lleida, avui ocupat pel Teatre Municipal Mercat de les Flors, presenta un cos d'accés coronat amb cúpules adossat a una gran nau de planta rectangular. El cos d'accés, que fa cantonada, presenta dues llotges d'accés formades per tres arcs de terracuita sobre columnes toscanes de pedra i dues galeries de finestres amb columnes toscanes i un ràfec de terra cuita. A la cantonada s'hi encastà un gran escut de Barcelona en terra cuita sostingut per quatre àngels del mateix material. Els angles d'aquest cos queden rematats amb torres coronades amb cúpules i pinacles ceràmics. Al bell mig s'alça una cúpula de majors dimensions. L'interior d'aquest cos acull un gran vestíbul circular amb grans columnes corínties al primer nivell i galeries de columnes jòniques al segon, recollint el pes d'una cúpula ornada amb pintures de l'artista mallorquí Miquel Barceló. En una de les parets que enllacen amb el nou edifici de l'Institut del Teatre, es troba el mural de ceràmica de Frederic Amat. El Pavelló de l'Agricultura va ser edificat entre 1927 i 1929 sota la direcció tècnica dels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol i Ferrer. El van concebre com un monumental complex d'edificacions en diversos cossos al voltant d'una plaça central per tal d'acollir-hi la secció d'agricultura de l'Exposició Internacional de 1929. Durant la postguerra els pavellons que envoltaven la plaça central pels seus costats septentrional i oriental foren totalment enderrocats i substituïts per nous habitatges, deixant dempeus menys de la meitat de les edificacions que formaven el complex. Aquestes, passaren a allotjar magatzems i tallers municipals i, entre 1964 i 1984, el Mercat Central de la Flor, fins que aquest fou traslladat al recinte de Mercabarna de la Zona Franca. L'any 1983 la regidora de cultura de l'ajuntament, Maria Aurèlia Capmany, va impulsar la creació, a la nau perpendicular al Carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, un centre municipal de dansa i d'arts del moviment. L'edifici, reinaugurat l'any 1985, fou remodel·lat per donar lloc als seus nous usos i la seva cúpula principal (de 12 metres de diàmetre) va ser redecorada per l'artista mallorquí Miquel Barceló. A partir de l'any 1999 el sector afrontat al Passeig de Santa Madrona també fou rehabilitat per acollir la seu estable del Teatre Lliure, institució fundada a Gràcia l'any 1976 i que creixeria amb la inaguració de la nova seu el novembre de 2001. En ocasió d'aquella inauguració es va reurbanitzar l'antic pati central amb una nova plaça que es va dedicar a Margarida Xirgu. Paral·lelament a aquestes reformes, al flanc septentrional de la plaça, que també havia estat enderrocat, s'hi va construir la nova seu de l'Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. Amb tot, el conjunt es coneix actualment com a Ciutat del Teatre, ja que acull el Teatre Municipal Mercat de les Flors, la Fundació Teatre Lliure, l'Institut del Teatre.1927 - 1929
-
Palacio de las Artes Gráficas
Raimon Duran i Reynals, Pelayo Martínez Paricio
El palau se situa en un terreny d'un marcat pendent, fet que va servir per centralitzar l'accés al bell mig de dues rampes corbades que hi conflueixen. L'organització de l'edifici es basa en crear un cos central que pren la forma d'arc de triomf o de façana renaixentista, coronada amb frontó, i disposar una cúpula amb tambor hexagonal que fa de llanterna d'il·luminació zenital en l'interior. Del cos principal arrenquen, a cada costat, dues loggies o galeries porticades, amb arcs de mig punt sostinguts per columnes toscanes, que en els extrems queden coronades per templets amb cúpules hexagonals. Aquestes galeries porticades amaguen les dues ales en què l'edifici completa el seu espai. El treball que Pelai Martínez portava a terme a la Bisbal d'Empordà com arquitecte municipal i la relació amb la firma Terracota Fuster en la producció de terracotes es posa de manifest en cadascun dels detalls de l'edifici, ja que és per mitjà d'aquests materials que tots els elements d'ornamentació són realitzats i dona al conjunt un fort cromatisme de contrast amb l'estuc llis i blanquinós del parament. Els ressons de Florència es fan evidents i, en aquest sentit, tampoc és aliena l'admiració que ambdós arquitectes sentien per Brunelleschi. Bastit entre 1927 i 1929 per esdevenir el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, sota projecte de l'arquitecte Pelagi Martínez i Paricio, que comptà amb la col·laboració de Raimon Duran i Reynals. Aquest últim va fer un llarg viatge, el 1920, a la ciutat italiana, acompanyat per Nicolau M. Rubió Tudurí, gran admirador de Brunelleschi. -
Pabellón Alemán de la Exposición Internacional de 1929
El pabellón alemán representa una nueva manera de concebir el espacio, completamente distinta de la tradicional y coherente con las posibilidades que ofrecen las nuevas estructuras de pilares metálicos. Mies lleva esta innovación constructiva al límite de sus posibilidades visuales permitiendo que los muros de cerramiento se distribuyan libremente por toda la planta. Otro aspecto remarcable del pabellón es la selección de materiales de gran calidad y colores muy intensos, así como la introducción de dos láminas de agua en los espacios exteriores. Bruno Zevi lleva a cabo una investigación donde sitúa estéticamente la arquitectura del pabellón dentro del neoplasticismo, un movimiento anticlásico del que Mies formaba parte. El dinamismo de los planos horizontales y verticales del pabellón responde claramente a los principios estéticos de este movimiento de vanguardia y se contrapone claramente a la concepción estática del arte grecorromano. El pabellón debe leerse como un manifiesto que determinará toda la arquitectura posterior de Mies e influirá en las sucesivas generaciones de arquitectos modernos. Sin embargo, los arquitectos catalanes de la República ya habían tomado partido por Le Corbusier y los CIAM, y la influencia de Mies tendría que esperar hasta los años 50. Contra la opinión generalizada, este pabellón también debería leerse como un nuevo prototipo de vivienda que Mies ha ido presentando sucesivamente en distintas exposiciones internacionales: la Glasraum en Stuttgart, 1927; el Pabellón Alemán en Barcelona, 1929; y la Casa para un Soltero en Berlín, 1931. Todas ellas variaciones de una nueva tipología de casas patio. En los años 50, Oriol Bohigas se puso en contacto con Mies van der Rohe para reconstruir el pabellón de Barcelona. Mies dio su consentimiento y estaba dispuesto a llevarlo a cabo personalmente, sin embargo no autorizó la reconstrucción del monumento a Karl Liebknecht y Rosa Luxemburgo porque no respetaba el emplazamiento original. Ignasi de Solà-Morales, Fernando Ramos y Cristián Cirici completaron la reconstrucción en 1986, con motivo del centenario del nacimiento de Mies.1928 - 1929
-
Pavelló de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis
Manuel Maria Mayol i Ferrer, Josep Maria Ribas i Casas
1929